Els EUA són diferents

Províncies! Què deuen ser les províncies? Els que hem crescut sota la dominació madrilenya prou que ho sabem: una província és qualsevol territori o ciutat diferent de Madrid. És evident que els espanyols ho diuen amb l’esperit de menystenir els així denominats perquè ens sentim inferiors. Ser diferent de Madrid no té remei i no és sempre dolent. Però hem pensat alguna vegada què vol dir de debò “província”? Al Canada per tradició “Province” és com els britànics anomenaven les seves unitats territorials i administratives colonials i avui en dia així s’anomenen els estats membres de la Federació Canadenca, com ara el Quebec, British Columbia, Ontario… i el mot no té res de derogatori.

Una de les tortures més grans que pateixen els nens d’escola americans és haver d’aprendre de memòria els noms de les capitals dels seus 50 estats. Algunes capitals són petitones i simpàtiques. La gent que hi viuen són sempre americans molt orgullosos de ser-ne i gent religiosa que creu en la Bíblia i l’estudia. El nivell de vida… home, el nivell de vida molts europeus el voldrien per als seus pobles i ciutats petites.

Per raons que no venen al cas, un dia em vaig trobar a una d’aquestes capitals desconegudes, a mig Amèrica, a les planes centrals. No dic el nom, però si pregunteu a un resident de la costa atlàntica, us respondrà que ni hi ha anat mai, ni sap de segur on està. Ara que es pensa que és una capital.

L, una ciutat feliç

Com deia un altre, la ciutat de L i l’estat que lidera és un lloc on tots els nens són macos i ben educats, amb intel·ligència per damunt de la mitjana, on les noies són rosses i encisadores, la pobresa no existeix, els polítics són honrats, el patriotisme és fort, l’amistat és la virtut suprema i hi ha museus. També hi ha, com passa sovint, una Universitat amb un equip de football de fama nacional que ha guanyat torneigs i cada any surt a la televisió. Cal ser un ex-alumne o tenir amics per poder comprar una entrada a un partit de competició. En moments emocionants a l’estadi, la cridòria se sent a tota la ciutat i el sòl tremola d’emoció, com si hi hagués un terratrèmol. Es troben WCs a tot arreu i són grans, nets, resplendents, fan bona olor. La casa del governador és una residència georgiana molt ben cuidada. Al voltant del capitoli estatal hi ha sobretot oficines d’advocats. De política, naturalment no es preocupa ningú. Quan hi ha guerres pregunten primer a quin costat està Amèrica i s´hi declaren també a favor, altrament els carrers es moren (potser d’avorriment) tan aviat com els oficinistes se´n tornen a la casa de suburbis on viuen amb la família. Estan orgullosos de servir a l’exèrcit. Tots els homes tenen barrets de cowboy. Activitat sexual està permesa i ben vista, mentre no sigui entre gais.

I no passa mai res. I tothom hi viu contentíssim. Tenen més autonomia política i autogovern que totes les autonomies ibèriques plegades. Hi ha qui es pensa que ser feliç depèn de tenir una incisió profunda prèvia al lòbul frontal del cervell, però no és veritat. A L no fan cap falta les lobotomies. És un lloc on Amèrica és naturalment com cal. A vegades la gent diu amb fàstic “Allà baix, a la costa Est” i parlen de nosaltres, a Nova York

Harry Potter i el llibreter Barnes & Noble

Barnes & Noble és una cadena de llibreters molt gran que hom troba a tot arreu : venen llibres, cafès, CDs, DVDs. etc. Aquell dia que jo em passava a L per casualitat va ser el dia quan va sortir l’últim llibre amb les aventures del bruixot Harry Potter. Ja havia vist a la TV que B&N obriria les portes de les botigues a mitja nit i que es preveien cues molt llargues pels que volguessin ser primers en comprar l’obra. Jo no n´he llegit mai cap de Harry Potter, però no em molesten gens i trobo que està molt bé fer llegir als nens joves. Hi havia una B&N al davant del motel on jo estava. La meva cita encara trigaria hores , o sigui que se´m va acudir entrar a B&N a veure què passava.

Al principi, no vaig veure res d’especial. La botiga era més petita que les que hi ha a Nova York. Només entrar vaig veure la pila on havien estat els llibres de Harry Potter. Només en quedava un. Els únics clients érem jo i un jovenet negre

Veig un altre home entrant a la botiga. No ha de buscar gaire. Troba el darrer llibre de Harry Poptter  i respira alleujat. Es veu que havia tingut por de desenganyar els fills. Pren el llibre i se´n va a la caixa. El jove negre obre la boca. Potser tenia l’esperança irracional de comprar-lo ell però li faltaven diners?

Sorpresa

El darrer client camina cap a la caixa, on hi ha dues empleades joves, maques, somrient i rosses. El senyor posa el llibre damunt la taula de les caixeres. Però una de les dues noies ja havia avisat l’altre de l’esdeveniment que s’acostava. De sobte, totes dues somriuen al mateix temps i tot rient es treuen de sota la taula dos barrets negres de bruixes, que es posen al cap. Tot seguit una de les senyoretes resulta que té una campaneta a la mà i la fa sonar: tilín, tilín. Ara riu tothom: les noies, el client, el jove negre.  No vull dir si jo ric o no. Les joves venedores encara canten a l’uníson: Congratulations, HarryPotter! Així sácaba l’escena i tothom riu i riu i riu…

No trobo les paraules. He de prendre aire. Necessito una estona per recuperar-me i meditar.

Reflexions

Sort que no era jo qui va comprar el darrer exemplar, perquè m’haurien tocat la campaneta a mí.

Hauria estat dolent això? Què es deu sentir quan dues desconegudes es posen a fer comèdia només per a un observador? És una experiència que no he tingut mai. M´hauria agradat? Potser seria una forma de girar el curs de la vida i triar les coses que de debò són importants i deixar-se de punyetes. Potser fins i tot faria possible unir-me a la comunitat de residents de L i esdevenir tan feliç com ells.

Què passaria si jo trobés a un racó un Harry Potter oblidat i el portés a la caixa? Repetirien exactament  el mateix? Sobretot la campaneta la voldria sentir a qualsevol preu, perquè és la que avisa que la vida continua i que hi ha qui, com Harry lluita pel bé de tota la humanitat. Si cal, hauria insistit. Quina cosa tan extraordinària m´he perdut!

Miro el nen negre que s’ho ha seguit tot de prop. Ell sí que està desenganyat, no sé si de no tenir prous diners o de no tenir el llibre. Probablement m´hauria de recordar els problemes socials que es troben als llocs més paradisíacs del món. Els joves idealistes sovint es pensen que per millorar el món, cal arreglar el rerefons i la molla dels problemes socials, però no és veritat: amb arreglar les aparences n´hi ha prou. Potser $30 pel llibre haurien estat suficients, però ara resulta que no he fet res. Després de reflexionar tant, decideixo sortir a l’exterior. El cotxe llogat, amb les mides d’una sala de ball sobre rodes, m’espera.

Rush Limbaugh

No m’han donat amb el cotxe cap ràdio de satèl·lit. En aquest cas no em sap greu, perquè així puc escoltar les emissores locals, que diuen molt sobre la personalitat del lloc. En freqüència modulada, gairebé totes les estacions fan rock, música contemporània d’adults o “country music”. Però en ones mitjanes, ah… Les emissores o fan programes bíblics o porten “talk shows” de personalitats de l’extrema dreta, una mena de Losantos, però encara pitjors. Cal reconèixer que de la forma que parlen, aquesta gent entretenen molt. Capgiren tot allò que fa el Partit Demòcrata o qualsevol polític mitjanament “liberal” (que als EUA vol dir d’esquerres, o progressiu). I criden, i criden, i interrrompen els que telefonen, i insulten la gent. El més notable de tots aquests predicadors de la dreta radical és un individu gran, gras i corrupte anomenat Rush Limbaugh (pronuncieu Limbo) que transmet sempre per la cadena ABC i ha guanyat moltíssim milions i molta distinció entre els quadres republicans. Perquè deu ser que a tanta gent aquests presentadors li semblen entretinguts o divertits, encara que no hi estiguin d’acord?  Adéu, Rush, queda´t al cotxe amb les ames de casa i els naturals de L tornant a casa.

Cavalls, bous, cuixes, vaquers

Estic a l’aparcament d’un Burger King a una avinguda molt gran i ampla, plena de cotxes però buida de vianants. Ja m’en vull anar però veig un parell de cotxes de la policia obrint el camí a una petita caravana publicitària. Tothom ja riu i agita els braços en salutació, sobretot els nens que surten amb les mares del Burger King. Riure, somriure, quina és la diferència? Els que practiquen l’art, el troben agradable. Els espectadors, a canvi, com a mínim estan més disposats a aguantar-ho gairebé tot.

Resulta que al vespre fan a a ciutat un rodeo, la festa on els cowboys (i cowgirls alguna vegada) miren de muntar bèsties salvatges i aguantar-hi al damunt i fan exercicis de destresa eqüestre i disparen trets i juguen amb pallassos i tots els espectadors riuen i aplaudeixen. Al menys, a diferència de l’assassinat de braus a la Península Ibèrica, no fan mal a les bèsties,  que sospito que no en gaudeixen gaire.

La processió propagandística és breu. Després de la policia segueixen quatre noies en maillot ensenyant les cames i agitant els seus pompons a l’aire, seguides de 4 o 5 cowboys muntats al damunt de cavalls que semblen una mica cansats. Tanca un cotxe obert guarnit amb llaços i betes de colors amb un cartell molt gran. Seient al darrere, dues noies que saluden a tothom. A mí també. Que potser em coneixen de Nova York?

Estan a casa a L. Els cowboys ho entenen i els espectadors també. Estic segur que tindran molt bona entrada, però jo no penso anar-hi. A veure si al cotxe encara puc sentir el bon Rush Limbaugh.

JOANOT