Els EUA són diferents

Tothom té les seves idees sobre com passar el temps mort. Jo ja de petit vaig tenir l’acudit de prendre el metro o l’autobús i anar fins a l’estació final, a veure què hi ha havia. Després vaig seguir fent-ho a totes les ciutats on he viscut. Nova York és un lloc on aquesta mena de viatges amb destí desconegut sovint acaben de forma entretinguda.

La línia 1 (“roja”) del metro de Broadway

Com tantes altres línies de metro, el número 1 que transcorre sota Broadway, té un trajecte molt llarg i és molt lent perquè és local, que vol dir que s’atura a totes les estacions. Al Sud el seu trajecte tan distingit comença al port de les ferrys principals, les que van a Staten Island, a Governor’s Island, a l’Estàtua de la Llibertat, i a Ellis Island i després de moltes milles acaba al costat del gran Van Cortlandt Park, al noroest del Bronx. Tot el trajecte val la pena i hi ha molts llocs on un turista intel·ligent es podria aturar. Hi ha per exemple Canal Street amb el Barri Xinès, Times Square, l’Estació principal de trens de Pennsylvania, els teatres i sales de concert del Lincoln Center, la Universitat de Colúmbia amb tots els seus premis Nóbel, la Catedral protestant inacabada de Sant Joan el Diví, City College, el college de la City University, arrelat al cor de molts novaiorquesos on tantíssima gent intel·ligent sense diners ha aconseguit encetar una carrera (gent com Henry Kissinger, Colin Powell, quatre futurs premis Nóbel) l’Hospital Presbiterià amb la Facultat de Medicina de Columbia, un dels centres mèdics més prestigiosos del món. I al final al carrer 242nd el gran Van Cortlandt Park, on tants novaiorquesos han après alguna cosa del món natural i de la vida a l’aire lliure.

Un parc tan necessari com popular

Tothom associa Nova York amb Central Park, cosa molt justificada. Així i tot, tenint en compte que la ciutat té uns nou milions d´habitants i consta de cinc comptats, Central Park no és representatiu de tota la ciutat. La gent que s´hi veu en general són ben vestit, les dones exhibint modes recents, els pícnics són fets amb cistelles, estovalles, vaixella i coberteria maques i escaients, els nens van vestits de forma divertida i estan ben educats, els cotxets de nens petits són del darrer model. Ai las, món cruel que no és igual a tot arreu, que la bellesa i la serenitat en escampar-se pel món van ignorar i deixar de banda les classes treballadores fent lloc a la por i que res d’això ha canviat d’ençà de Dickens!

Hi ha molts parcs a la ciutat que serveixen a les classes treballadores i la majoria d’immigrants recents, legals o no. Al Bronx hi ha un notable barri bo i pròsper anomenat Riverdale, famós sobretot per la residència imperial del gran Toscanini, amb una vista impressionant del Riu Hudson. Riverdale està situat a Nova York, però al nord, tocant Yonkers. A la resta del Bronx no obstant hi viuen sobretot gent pobre de la classe treballadora. A diferència de Queens no hi ha gaire classe mitjana al Bronx.

El parc Van Cortlandt, que vaig visitar un diumenge a la tarda està situat prop de Riverdale i és molt gran, oficialment 1,146 acres que no he sabut mai  quant és en el sistema mètric, però no tan gran com Central Park. Estava ple de gent perquè el temps era molt bo.

Jo només vaig visitar un raconet del parc prop del metro però vaig haver de fer molt exercici caminant.

Hi havia una gran plana amb camps de joc com a tots els parcs. El tipus de joc, en canvi, està adaptat a la nacionalitat d’origen dels usuaris.

Juguen a criquet!

Criquet! Què deu ser això. Es l’esport més popular a una gran part del Tercer Món, a antigues colònies britàniques. Les superpotències mundials en aquest esport són el Pakistan  i Sri Lanka. Ara no fa gaire, els terroristes d’Al Qaeda van fer explotar una bomba quan l’autobús amb els jugadors del l’equip nacional de Sri Lanka estava punt d’entrar a un estadi prop de Lahore. Però la bomba només va matar gent normal: els jugadors van poder tornar a l’aeroport i salvar-se. Quina felicitat! Probablement jo sóc el darrer occidental que se´n recorda. Una de les raons que han impedit l’extensió del criquet pel món occidental fora del Regne Unit és la duració extravagant d’un partit. Diuen que ara hi ha una versió abreujada que estan provant.

El fet que es jugui criquet probablement vol dit que a l’àrea hi ha immigrants de les Illes del Carib, West Indies, on el criquet és popular. Veig els jugadors de lluny, tots negres, vestits amb un uniform blanc amb protecció de les cames des dels turmells als genolls. Espero i espero però no passa res. Al final un senyor surt amb un pal de fusta, molt més prim que els que s’usen al beisbol. Es posa en posició i li llencen una pilota que ll prova de tocar amb el pal. Però falla. Primer s’alça una polseguera, després s’alcen crits de victòria. Algú deu haver guanyat. No m´hi vull preocupar més.

A poca distància del camp de criquet, hi ha diamants de beisbol, encara que més que beisbol és mes aviat softball, que és gairebé igual però es juga amb una bola més gran i tova que la del béisbol, que és dura com si fos un roc. Probablement estan jugant als quatre diamants, però només en veig dos. A un dels dos, els jugadors porten uniform, a l’altre no, però estan molt a prop. Tots miren de no ser tocats pel softball, però no vigilen mai el softball dels veïns. Què passa si un et toca a la closca i et fa mal? Molts esports són perillosos. Jo, personalment només jugo als escacs.

Estic segur que més enllà del beisbol juguen al sóccer (que és com es diu el futbol de debò, el nostre) Ara no és la temporada del futbol americà. Decideixo plegar i canviar de direcció. Veig una casona on probablement venen begudes i menjar. Potser compraria alguna beguda, perquè fa molta calor. M’acosto però veig que seria l´únic client. No té res exposat, només hi ha cartells dient coses rares. Dintre la caseta hi ha dona mig dormida aprofitant l’ombra. Em mira amb ràbia poc continguda. És que la vull despertar i fer treballar? Dispensi, senyora, m’havia perdut però ara ja veig el camí.

La Casa Van Cortland

A molts parcs hi ha una casa històrica del segle XVIII on en Washington va dormir una nit perquè el parc era sovint la propietat del terratinent que hi hi vivia, un aristòcrata americà i algú va acabar regalant tots dos a la ciutat.

La casa és de pedra, molt maca . Vaja, vull dir maca només. Sembla que està tancada, cosa sorprenent un diumenge a la tarda i envoltada per una reixa de ferro molt forta. A un dels costats es veu una mena de runa: un tros de paret que sembla com si es mantingués de miracle amb una finestra, ja sense marc, al centre. Aquesta relíquia està envoltada també d´una reixa perquè ningú la faci malbé. Estic segur que deu tenir significat històric però a mi em recorda una llesca de gruyère. Van construir-la simplement per contenir una finestra? Segueixo voltant. A un costat entro a un camí molt agradable, sense asfaltar i passant per un bosc espès. Trobo que està bé. Però de sobte els meus ulls veuen per terra proves aclaparadores que el camí és utilitzat per cavalls. A mí no m’agraden camins d’ús mixt. Quan em surt un cavall de front, sempre em recordo dels romans davant els elefants d´Hanníbal. No s´hi val. Però el camí condueix a l’entrada principal de la mansió, tancada amb una cadena, pany i clau. Em sap greu. M’agrada visitar cases antigues. Hi ha una estàtua de bronze molt alta representant un militar desconegut

Entreu a la piscina però no feu foc per cuinar a la graella

M’acosto a un lloc on es veu moltíssima gent, gairebé tants com hi caben. En aquests casos, per mantenir la pau i poder gaudir la festa, la policia té el costum d’aparcar un o dos cotxes al bell mig de l’acció. Els policies es queden dintre, escoltant música o llegint, que probablement ho tenen prohibit.

Aquesta part del parc dona l’oportunitat de  veure el públic de prop. Jutjant pels accents, són una barreja de gent. N´hi ha que parlen amb el semi-dialecte castís del Bronx. n´hi ha molts que parlen amb accents antillans i també una minoria que parlen un cert llenguatge que és el segon en nombre de parlants només al xinès.  Em crida l’atenció que es veuen pocs xinesos i indis en aquest parc.

Hi ha per tot arreu cartells prohibint la barbacoa (la graella) i encendre foc de cap mena. Però és que el Bronx està a Nova York. Hi ha tants focs i s’està fent tant de carn a la brassa que gairebé fan mal els ulls. I els policies barrejats amb els estiuejants de diumenge? No diuen res. Un cas m’intriga particularment: degut al vent, la fumarada d’un foc va directe a la finestra d´un dels cotxes de policia, obligant l’agent a ensumar-s´ho. No diu res. M´ acosto a la graella en qüestió: una senyora molt gruixuda (com la majoria d’estiuejants) està cuinant carn barata amb molta grassa. Que li oferiran una mica al policia? Em miro la gent. Van tots vestits igual però la moda és molt diferent que a Manhattan. Sobre tot els nens petits, que sovint són tan grassos com els pares. Algú deu tenir mal gust, o aquí o a Central Park. Potser no existeixen ni el bon ni el mal gust. Tot depèn de la butxaca. Cal anar en uniform

Al costat de les barbacoes hi ha l’entrada a una piscina i s´ha format una cua molt llarga esperant el canvi d’usuaris a una certa hora. Veig la piscina per damunt d’una paret. La piscina està dividida en tres sectors, però només un està obert i ple de gent. Els ciutadans modestos estan avesats a la regimentació disciplinària. La cua dura molt de temps. N´hi ha que estan vestits amb una bata de bany, n´hi ha de carrer, n´hi ha amb pantaló de bany i les noies jovenetes només porten uns bikinis molt petits.

Em miro les cares de la gent fent cua: n´hi ha que són genèriques i les he vist moltes vegades a les notícies locals de la TV. Una veïna ha mort en un accident i alguna de les cares genèriques surt plorant i dient que era una senyora tan alegre i bona, sempre disposada a fer favors, si la víctima era un nen, tots els entrevistats asseguren que era molt intel·ligent i que hauria anat a College i que tothom se l´estimava. Les preguntes són sempre les mateixes, igual que les respostes. Perquè ho deuen fer a les televisions? Denúncia social? No, segur que no. Explotació barata de les tragèdies diàries a una ciutat tan gran? Alguna cosa així.

Què m´he perdut?

Només he visitat la franja oest del parc. Hi ha també endintre el camp de golf més gran de la ciutat. Hi ha les despulles mortals d’un antic viaducte, hi ha una riera llarga, amb ambient natural ben preservat, un llac, moltes bestioles, peixos i ocells. Un pulmó magnífic pels qui hi viuen.

JOANOT

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS