Els EUA són diferents

La persecució de que van ser objecte els homosexuals pràcticament a tots els Estats del món tot el S. XIX fins ben entrat el S. XX és retroactivament difícil d’entendre. Lleis contra l’anomenada Sodomia castigaven aquest crim amb presó i exposaven els homosexuals a tota mena de vexacions, xantatges i pallisses. Fins poc abans de l’incident de l’Stonewall Inn el 1969 l’FBI mantenia llistes d’homosexuals amb informació sobre els seus costums i llocs de trobada; l’oficina de correus es negava a acceptar revistes homosexuals ni que estiguessin dintre un sobre tancat per ser pornogràfiques. Si heu vist el film sobre en Truman Capote fa un parell d’anys, recordareu l’amic escriptor amb qui en Capote compartia la seva vida. L’home va acabar a la presó per publicar un llibre d’interès gay. I malgrat els bars, els homosexuals tenien un problema molt gran buscant parelles sense embolicar-se encara més la vida.

Sembla que Nova York sigui una ciutat molt progressiva però no tothom identifica la causa gay amb el progressisme polític. La persecució anti-gay que va dur a l’Stonewall Riot la va començar un alcalde que volia “netejar” la ciutat de bars gays en preparació de l’Exposició Universal i va continuar amb una sèrie de lleis municipals sobre la moral pública i sobre tot sobre la venda d’alcohol que estaven dirigides a fer possible la detenció arbitrària de qualsevol gay.

I ara si us plau, acompanyeu-me al Greenwich Village la nit del 27 al 28 de Juny de 1969, avui celebrada al món com Dia de l’Orgull Gay.

L’ Stonewall Inn, a 53 Christopher Street

Entre la primera i la segona guerra mundial als EUA va passar una cosa absurda que va afavorir els interessos gays: la prohibició de consumir begudes alcohòliques. El cas és simple: beure alcohol era il·legal i estava prohibit, però la Màfia havia establert llocs on es podia beure sense perill perquè pagaven a la policia i als jutges; ser gay també era il·legal i estava prohibit. Era completament natural, doncs, que els gays es trobessin als llocs on es bevia alcohol per fruir de la protecció de la Màfia. Va anar molt bé. Amb el temps, la idea dels bars va tenir tant d’èxit que els bars van esdevenir el lloc universal de trobada entre joves de qualsevol inclinació. Però això no era encara el cas l’any 1969.

L’Stonewall era un bar amb una capacitat de 200-300 persones propietat de tres homes de palla connectats amb la Família dels Genovese, en aquells temps el grup principal de la Màfia novaiorquesa. El local estava dirigit només a clients gays. De fet el “bouncer” de la Màfia a la porta només deixava entrar a gays coneguts, transvestits o altra gent que al bouncer li semblés que fossin dignes de confiança. El propòsit principal era evitar que si li colessin policies de paisà, però aquell vespre se li en van colar quatre, dos homes i dues dues. El bar era molt lucratiu: cobrava preus exorbitants i servia begudes aigualides però a canvi la Màfia pagava cada mes el suborn que exigia la policia per no molestar i tot anava bé. Més o menys.

A les 1:20 de la matinada…

…la policia va trencar la pau. Els policies de paisà de dintre van trucar els seus companys avisant que tenien proves de la venda il·legal d’alcohol i que ja podien venir.

Es van presentar set policies que van anunciar que era un raid i que no es mogués ningú. El pla que tenien era fer com ja havien fet abans sovint: detenir els/les transvestits/es i tots els altres que no tinguessin un document d’identitat (que en aquell temps era fàcil de falsificar) i naturalment els mafiosos, dur-los a la comissaria i presentar-los al jutge l’endemà.

Al començament no hi va haver cap resistència. L’escena potser era una mica còmica amb corredisses i gent escapant-se per la finestra fent crits i comentaris i els policies empaitant-los i mirant d’evitar que es tornessin a escapar. El problema va començar amb els transvestits perquè la policia volia que acompanyessin a una dona policia al bany per verificar-hi el sexe i hi va haver persones que es negaven, cosa que va resultar en la seva detenció. La policia havia deixat sortir a alguna gent però enlloc de fugir, els que sortien es quedaven a l’exterior i aviat s’hi van anar afegint altres, cada vegada més i més que semblaven hostils, cosa que no havia passat mai. A l’interior hi havia homes molt preocupats: no volien ser exposats  a que el seu nom o potser foto fossin publicats. A l’exterior, mentre treien els detinguts una veu va cridar sonorament, potser per primera vegada, Gay power! i els present van començar a cantar el We shall overcome, l’himne dels Drets Civils negres associat amb Martin Luther King.

La situació es deteriora

Fins aquell moment tot havia estat molt pacífic però els policies van començar a preocupar-se. Les seves víctimes no obeïen com de costum. L’aldarull de debò es va desfermar quan trien un altre transvestit. Hi havia unes 600 persones congregades a l’exterior i només set policies. L’home va alçar les mans emmanillades i va cridar Perquè us ho mireu sense fer res? El crit sempre colpidor de totes les víctimes!

Els manifestants van atacar. Van rebentar els pneumàtics dels cotxes de la policia i bolcar una camioneta. Van calar foc a les escombraries i van començar a llançar-les amb rocs a l’interior. Espantats els policies va deixar anar tots els detinguts i es van retirar a l’interior tancant la porta  traient-se les pistoles en posició defensiva. Van quedar molt humiliats. De fet estaven fugint. Van trucar la Unitat Tàctica, els elements anti-aldarull entrenats a lluitar contra els manifestants contra la guerra del Vietnam.

Cal tenir en compte que la Christopher Street és molt estreta. La unitat policial es va formar en una plaça veïna i va marxar lentament contra la multitud, esperant que tothom comencés a córrer de por.

Doncs no va passar. Els locals coneixen molt be tots els carrers i carrerons. De sobte la Unitat Tàctica va veure que tenien manifestants, més de 50 per cada policia al davant i al darrere i de fet estaven atrapats. Van començar a repartir llenya en totes direccions.

Però el col·lectiu gay se les sabia totes. Qui seria capaç de lluitar contra el ridícul i la vergonya (o la seva falta), quan s’està esperant la violència? De sobte els transvestits i algunes lesbianes havien format una línia de coristes davant la policia i alçant les cames com fan es coristes al teatre van començar a cantar Som les noies de l’Stonewall, seguit d’algunes obscenitats que no vull repetir. Es veu que la cançó còmica la coneixen bé.

Desconcertats, els policies es van aturar. Aleshores algú van preguntar en veu alta: Com és que veniu avui? Que la Màfia no us ha pagat aquest mes? Tot seguit algú els va llançar monedes pel cap. Tothom va seguir l’exemple.  Els policies ja no van saber què fer i es van retirar sota una pluja de pennys, níckels i dimes, molt humiliats i avergonyits. Ningú havia estat ferit. Quan es perd una batalla, s’ha perdut una batalla.

L’endemà

La notícia de la batalla, guanyada sens dubte pels homosexuals amb una barreja de violència moderada i burla es va escampar pel Village com corrent elèctric. Tots els diaris en van parlar (no sempre de forma elogiosa). L’endemà una segona manifestació amb encara més gent es va formar al Village i una altra dies després. Després va seguir l’acció política: la formació de grups de pressió, la fundació de diaris gays, el Moviment d’Alliberament Gay. No s’ha acabat mai en 40 anys.

Un any després, el 28 de Juny de 1970 el col·lectiu va fer un pas gegant. En celebració del primer dia de l’orgull gay establert per commemorar l’aldarull, el grup va demanar i obtenir el permís per manifestar-se al centre de Manhattan. El permís va arribar dues hores abans de la marxa però estaven llestos amb pancartes i volants i van sortir al carrer marxant des del Village fins a Central Park, més de 50 blocs. No va passar res però van ser rebuts per la ciutat amb un silenci tan profund que perforava  les orelles. La gent se´ls miraven astorats, incrèduls, gairebé amb por.

Avui en dia

El moviment gay no va ser fundat aquell vespre famós. De fet els primers activistes van aparèixer després de la II Guerra Mundial amb un grup d’activistes membres del Partit Comunista Americà.

On  estan avui en dia? Una cosa curiosa, com comentava fa un parell de dies el NY Times en l’ocasió de 40è aniversari, és que el moviment no ha tingut mai líders notables. Potser algú ha vist recentment la pel·lícula Milk, però en Milk era un caràcter curiós de la política municipal de San Francisco i no era cap figura nacional. El Times ens explicava perquè: és que l´única diferència entre un homosexual i els altres rau en la seva activitat sexual i d’això gairebé ningú vol parlar-ne fora del cercle familiar. Potser per aquesta raó, afegiria jo, alguna de les victòries notables que sens dubte els homosexuals han aconseguit recentment no han estat a estats progressistes sinó conservadors i rurals, on el col·lectiu gay ha usat l’argument Deixa´m tranquil a mí i jo et deixaré tranquil a tu. I a casa fem tots dos com volem. Un argument que a aquesta nació d’immigrants sempre ha tingut èxit.

Avui en commemoració de la festivitat el President Obama rep a la Casa Blanca un grup d’activistes gays, que volen queixar-se. L’Obama els va prometre moltes coses durant la campanya electoral i ara no compleix res. Per exemple els empleats federals no reben prestacions socials per les parelles homosexuals ni que estiguin casats, i a molts estats encara no es reconeix cap dret de successió ni de representació. El problema amb les prestacions, el President el podria resoldre amb una firma, si no es preocupés tant per aliats que necessita per coses més urgents. Prioritats

Però probablement als gays no els sembla que hi hagi coses més urgents. Diuen que tot és relatiu en aquest món. Les prioriats les estableix qui vol i com vol.

Si algú vol visitar el lloc

L’edifici existeix i a l’entrada hi ha una placa del departament Federal de l’Interior declarant-lo Monument Històric Nacional, que es el premi que es rep després de molts anys. A la tomba de les víctimes del 1 de Maig original a Chicago també n´hi ha un.

Pel que fa a l’Stonewall Inn original, estava molt molt malament. Diuen que no tenia ni aigua corrent i tot això era massa fins i tot per a la Màfia. El van tancar i el bar ja no existeix, però com queda dit més amunt, l’edifici sí que encar és l’original i és un dels llocs famosos del Greenwich Village

JOANOT

Tags: drets civils, gays, General, Nova York, Stonewall Inn

La BAM

La primera cosa que cal saber sobre la Brooklyn Academy of Music és que no és cap acadèmia de música, encara que a Brooklyn sí  que està. La BAM és una gran institució cultural a la qual es poden aprendre i practicar moltes formes d’art a un grup d’edificis i locals situats a certa part de Brooklyn. S´hi mantenen les millors tradicions dels temps quan Brooklyn era una ciutat separada. L’altre dia vaig anar-hi a veure un espectacle al Harvey Theatre, una de les dues sales principals de la institució. A l’entrada distribuïen com sempre tota mena de materials informatius i fotografies. Hi havia un llistat d’actors famosos que havien treballat a l’escena. Dos noms em van cridar l’atenció.

1) John Wilkes Booth: Quan la Vida Imita l’Art

John Wilkes Booth era un actor famós shakesperià, que vol dir que ell només interpretava Shakespeare. El seu pare, un immigrant irlandès sorprenentment anomenat Junus Brutus Booth i el seu germà cadell també eren actors shakesperians famosos. Alguna vegada els tres sortien junts a l’escena. Hi havia memòria d’un Julius Caesar memorable, amb papà Junus Brutus fent de Juli Cèsar, en John Wilkes interpretant el Brutus i el germanet el Càssius. En John ho sabia tot de Shakespeare i els seus drames. S’identificava molt amb el paper de Brutus, el jove aristòcrata nobilíssim idealista que vol salvar la República Romana assassinant Cèsar. I així repetia i repetia una altra vegada l’escena del crim al Senat de Roma i cada cop ho feia millor fins que va arribar el moment de traslladar els seus sentiments, raons i emocions a la vida real.

John Wilkes Booth, un sudista militant i convençut, ha passat a la història com a assassí del President Abraham Lincoln.

La Guerra Civil s’acaba: Primavera a Appomattox

El 7 d’abril de 1865 havia d’esdevenir una de les fites més glorioses de la història de la República. El General Lee, comandant suprem dels exèrcits de la Confederació encara en comand de cinc mil soldats, estava envoltat pels exèrcits de la Unió, manats pel General Grant, comandant suprem de la Unió. El vell Lee s’havia establert a la “courthouse” (edifici d’administració i palau de justícia) d’ Appomatox, un petit districte a l’estat de Virgínia. No li quedaven provisions. Aquell matí va manar als seus homes sortir a la desesperada i intentar trencar el bloqueig. Va fracassar. El desgraciat Lee va veure clar que la fi havia arribat. Va hissar la bandera blanca. A migdia molts soldats ploraven en veure un grup d’oficials de la Unió a cavall passar les línies de la Confederació de camí a la courthouse, on en Lee els esperava per negociar la rendició. Al vespre, tots els Confederats eren presoners. El President Lincoln i el General Grant havien guanyat la guerra.

En Booth es nega a acceptar la realitat

La jubilació va explotar a Washington tan aviat com les notícies d’Appomattox van ser conegudes. Però no tothom era feliç. Com molts altres, en Booth era un creient en la causa del Sud i en l’esclavitud i volia, com molts altres, continuar la lluita contra allò que ell percebia com la Dictadura de Lincoln. Va organitzar tota mena de conspiracions amb amics: primer volien raptar en Lincoln per obligar-lo a negociar la independència del Sud, després va decidir assassinar els tres o quatre membres principals del govern per crear caos. Eren els plans delirants de mals perdedors.

Dintre del marc de les celebracions espontànies que es repetien per tota la ciutat de Washington, el dia 9 una multitud s´havia congregat al costat de la Casa Blanca (cosa que per cert ara seria impossible). En Lincoln. content va aparèixer a una finestra a fer un discurs improvisat. L’actor Booth, més rabiós que mai, estava barrejat amb els celebrants. El President, en mala hora va dir que els esclaus acabarien rebent el dret al vot. En Booth, oprimint les dents, va rondinar en veu baixa: “Doncs has pronunciat el teu darrer discurs” Així seria.

14 d’abril de de 1865 a Washington DC

En Booth va llegir a la premsa que el President volia anar al Teatre Ford al vespre a veure una comèdia còmica. En Booth no hi sortia personalment però ell era molt conegut al teatre, on havia treballat sovint. En particular s´hi feia enviar el correu personal quan sortia de viatge. Aquell vespre va arribar a cavall a la porta de darrere, arreglant-se-les perquè la bèstia es quedés esperant-lo. Va pujar al primer pis i es va amagar a un espai entre la llotja presidencial i l’amfiteatre públic, tancant-s´hi dintre. Va fer un forat a la paret per poder veure l’interior de la llotja.

Una pregunta que no s´ha aclarit mai, és on estava la guàrdia de seguretat del President durant l’assassinat. Probablement van pensar que durant la representació ningú els necessitava i se´n van anar a descansar. No se sap.

En Lincoln va arribar tard. El General Grant havia rebutjat la invitació, però la Mary Lincoln havia invitat l’Anne, una bona amiga seva i el seu promès, un militar. L’actor Booth coneixia molt bé l’obra a l’escenari i esperava un moment on ell sabia que el públic riuria i ningú sentiria el soroll del tret. Un problema que tenia és que duia només una derringer que dispara un sol tret. Per això per més seguretat també havia empaquetat un punyal.

En Lincoln estava de bon humor. El teatre li havia posat un balancí al la llotja. Ell va agafar fortament la mà de la seva dona, la qual, preocupada per manifestacions d’afecte públiques, va preguntar a Abraham què es pensaria l’Anne si els veia. “No es pensarà res”, van ser els darrers mots presidencials.

En Booth va entrar sobtadament a la llotja per la porta i va descarregar la derringer a la part de darrere del cap de Lincoln. Ell tenia pensat saltar al prosceni i fer un gest teatral, però el militar promès amb l’Anne estava pel mig i va intentar aturar-lo. En Booth el va apunyalar al braç i va saltar a la platea. En caure es va trencar el peroné, però malgrat el dolor va aconseguir pujar al prosceni i girat de cara al públic, cridar Sic semper tyrannis!

Aquestes paraules son atribuïdes per l’autor romà que havia estudiat Shakespeare per escriure la seva obra a Brutus quan va assassinar Julius Caesar. Són part del Segell de l’Estat de Virgínia però en Shakespeare no ho va escriure mai a l’obra. Es massa teatral però potser a Booth li agradava. No sé si va saludar o no, però ningú va aplaudir. Es va escapar a cavall del teatre i pocs dies després un policia de Virgínia el va matar a trets a un amagatall.

Potser algun lector, anant a Washington de turista, haurà visitat el teatre Ford. Si és així, potser el lector preferirà no llegir el que segueix:

El propietari va intentar reobrir el teatre moltes vegades però li van negar sempre el permís. Al final, desesperat, va aconseguir que el Govern Federal li comprés i va ser buidat i transformat en un edific d’oficines. Pocs anys després fou enderrocat. Allò que ensenyen als turistes és una reconstrucció moderna.

2) El Gran Enrico Caruso acaba la seva carrera a la BAM

Tothom ha sentit parlar del Gran Caruso. Era un tenor italià amb bona veu (que no podem escoltar del tot per la mala qualitat dels enregistraments que queden). El seu mèrit és que va saber barrejar la tècnica estricta però freda del Bel Canto amb l’emoció de verismo, l’estil de les darreres òperes italianes, que volen ensenyar com és de dura la vida. L’expressió d’emoció en un tenor era una cosa nova i en Caruso ho va saber fer d’una forma molt viril.

Encara que probablement no és per això que es va fer famós, sinó per l’entusiasme amb què va embraçar la nova tècnica d’enregistrament, que els altres cantants rebutjaven per la seva manca de qualitat. En Caruso en va treure molts diners i es va fer molt famós amb els discs. Fins i tot va fer una pel·lícula…  muda! Però un Caruso mut només era un senyor grassó i petitet i la peli fou un fracàs molt gran.

En Caruso estava basat a la Metropolitan Opera de Nova York, on havia obert més temporades que qualsevol altre cantant. El seu rècord va caure ara fa un parell d’anys en mans de Plácido Domingo, però això seria una altra història. En qualsevol cas en Caruso també sortia de tournée i l’òpera de Brooklyn era un dels llocs on treballava.

Un vici inconcebible

Ningú és perfecte i els artistes encara menys que altres persones. A més hi ha coses que ara les sabem tots però abans no les sabia ningú.

L’Enrico Carudo era un fumador empedreït. El que és encara pitjor: ell només fumava cigarretes amb tabac negre fort, com les famoses Gauloises. Curiosament la seva veu va aguantar, encara que havia de morir jove.

A mitjans de 1920 va començar a patir de símptomes pulmonars, com tos, bronquitis. Va seguir fumant. La seva condició va empitjorar i va quedar molt debilitat.

L’11 de desembre de 1920 estava programat a l’òpera de Brooklyn, on cantaria L’elisir d’amore de Donizetti, que no va passar del primer acte. L’Enrico Caruso va patir un atac de tos, traient sang a l’escenari, enmig de l’horror del públic.

No és ben bé veritat que això acabés la seva carrera. Entre aquell dia i Nadal va tornar a cantar a la Met. Després, es va trobar tan malalt que va decidir anar-se´n de tornada a Itàlia, on va morir l’estiu següent.

De què va morir? Probablement d’un càncer de pulmó però no se sabrà mai de segur perquè no li van fer una autòpsia.

La seva dona va fer embalsamar el cos i el va ficar dintre d’una caixa de vidre al cementiri, exposat al públic indefinidament, com si fos un Lenin (que encara vivia) però aviat ho va haver de deixar córrer i en Caruso fou enterrat.

JOANOT