Els EUA són diferents

Alerta Roja: Una Dent en Perill!

Perdoneu-me, si algun dentista es llegeix això i troba que jo tradueixo malament els noms que ell usaria. En qualsevol cas un dia que semblava normal vaig notar movent-se a la boca una corona (o pont, o com es digui en català) que s´havia caigut. Tinc un dentista al barri que sempre presumeix de tenir metges i jugadors de beisbol i gent important de Wall Street entre els seus pacients i hi vaig anar tot seguit a que me la tornés a enganxar. Era d’or i no era qüestió de llançar-la a les escombraries. Ah, no potser, em va respondre l’home fent cara tràgica. No es pot perquè la desmineralització ha fet estralls i hi ha polpa al descobert i vostè pot tenir una infecció d’anaerobis amb un abscés i una sepsis i pot perdre la dent i qui sap. Li cal un root canal treatment (tractament d’obertura de les arrels, o com es digui en català) fet d’urgència o la dent està perduda.

Terroritzat, instintivament em toco la cartera. Encara la tinc, però ja em fa mal. Ara sí que he rebut. Salvi la meva dent, doctor, al preu que sigui, que me l’estimo molt. A més, afegeix cruelment, una dent implantada costa com a mínim $5000 i l’assegurança no paga res. Apa, doncs, li dic, a perforar el canal ara mateix. L’home es mira una radiografia i belluga el cap. Ell en sap molt de fer canals a arrels, però en aquest cas és massa perillós i tindria por de trencar la dent. Però em recomanarà el millor endodentista de Nova York. Què ho fa a bon preu aquest senyor, vull preguntar. Quina pregunta tan ximple! No la faig.

L’extraordinària adreça de l’endodentista

777 WEST 57th Street! Gairebé la reconec. A l’edifici hi ha la botiga de vendes principal de Steinway & Sons, la famosa companyia de pianos americana fundada fa uns 160 anys per un immigrant alemany anomenat Steinweg.  Al davant, a l’altre costat del carrer, es troba Carnegie Hall amb les seves tres sales. L’auditori principal, l’Stern Hall té la segona acústica millor del món (el campionat va a una sala japonesa). La gent que valora l’acústica no aniria mai ni a l’Avery Fisher Hall ni a l’Alice Tully Hall, que ni se li acosten. Construïda originalment com un negoci pel super milionari del S.XIX Andrew Carnegie i inaugurada en persona pel gran Piotr Txaikòvski, es va deteriorar, va esdevenir un cinema, la volien enderrocar. Havia estat la llar de la Filarmònica de Nova York i els propietaris l´hi volien vendre, però els amos dels Filarmònics van decidir que Carnegie Hall era massa vell i decrèpit, preferint construir l’Avery Fisher Hall al nou Lincoln Center. Un crim molt gran, però ara Carnegie Hall vola gloriosament amb grans programes diaris, la millor sala d’una ciutat on tan sovint es poden sentir els millors intèrprets del món

Dintre un edifici “Beaux Arts”

L’arquitectura d’estil “Beaux Arts” és tan novaiorquesa com el modernisme és barceloní, encara que no de la mateixa categoria. Els edificis són de ciment gris, amb arcs neogòtics, portes grans, detalls de bronze i adorns inesperats, sovint fastuosos.

Entro a la casa. A la dreta hi ha una finestra interior enorme, a través de la qual veig la sala principal de vendes de Steinway, que també es veu des del carrer, però no tan bé. És rodona, amb un gran piano de cua al mig, amb rajoles lluents, amb grans pintures d’oli a les parets, voltat circularment per les taules dels venedors, sempre molt ben vestits, cares, netes i ben ordenades i seients antiquats de luxe. El lloc sembla tan exclusiu que gairebé em faria por entrar-hi, de por que em llancessin els gossos. Aquesta imatge de gran luxe és part de la seva tècnica de vendes.

Steinway & Sons fou fundada a un taller a Queens, prop de l’East River on encara segueix la fàbrica principal, encara que en tenen una altra a Hamburg.  Hi ha una estació de metro que es deu Steinway. Fan els pianos millors a mà. Curiosament ningú sembla saber de què depèn la qualitat d’un piano. Els fan tots igual i alguns surten magnífics i altres són bunyols acústics.

Expliquen els que hi entenen que gairebé tots els clients d’Steinway entren explicant la mateixa història. Jo a vegades toco el piano haver tingut mai temps d’aprendre de debò i ara acabo de comprar una casa amb més espai i en voldria un. Els seus costen massa dòlars, o sigui que en vull un d’usat però vinc només a molestar-los… Sí, senyor, sí, encantats, no cal que digui res més. Prengui´s tot el temps que vulgui, que per això estem aquí. I així el pobre client innocent és conduit a un espai condicionat i animat a provar de tocar un piano. Gairebé ningú ha sentit un piano a un tal espai. La víctima incauta s’emociona i queda aclaparada. Aleshores, mentre el client tremola , un altre empleat observa quant en sap de tocar i se li acosta a a ajudar. Que voldria tocar una partitura (triada al seu nivell, està clar)? Que vol que li ensenyi alguna cosa? I el client ja no s’escapa. A vegades si el client és bo, li deixen fer un concert privat per als amics i familiars a una sala petita de concerts que tenen.

L’endodentista heroic

És un senyor agradabilíssim. Arriba al mateix temps que jo. Entrem junts al despatx. Està molt bé. Té uns quaranta-tants. Em diu que se n’anirà aviat a un altre edifici perquè l’administració apuja el lloguer al doble. L’home parla molt. Parla massa. M’explica que és professor a les dues escoles dentals de Nova York. Que ja sap que el meu cas és molt difícil però que ell té molt bons instruments i tot s’arreglarà. La dent serà salvada. Sí, doctor, confio en vostè… Salvi-la. Sento com el cor em batega.

Des de la saleta de tractaments es veu el carrer 57th amb Carnegie Hall a l’altre costat. El dentista engega una música clàssica que toca massa forta. No li dic res. Potser treballa millor i l’ajudara a salvar-me la dent en perill de mort.

S´ho mira tot. Tenim sort que és un premolar només amb tres arrels. Vol fer l’anestèsia. Molta sort tenim, sobretot jo. Li dic que no m’injecti adrenalina que la tolero malament. No problem! Ara que després, cada vegada que em queixo em diu que és perquè no m´he deixat posar adrenalina a l’anestèsic.

M’explica tot el procediment. Que ho fa amb tots els clients o és que a mí em té ràbia? Diu que l’objectiu és obrir un canal als tres canals per posar-hi dintre suports sobre els quals es pugui muntar la corona. En el proces matara el nervi. Ai! Usa moltíssims instruments que substitueix constantment. Té coses rares damunt la taula. Crida l’assistenta que no ve i s’emprenya però sense fer res. Si no la necessitava, perquè l’ha cridat?

L´home parla i parla. M’ha posat una goma entre les dents perquè no pugui respondre. De sobte diu que li agrada molt la música de Prokofiev que estan tocant. S’equivoca. La música és d’una òpera de Txaikovski. En Txaikovski, el mateix que va inaugurar Carnegie Hall. Una vegada vaig veure el gran Valery Gergiev dirigint-la

*****   *****   *****

Valery Gergiev

Hi ha qui retreu a Gergiev que és un gran amic de Putin i que ell també és un dictador. Home, els músics antics també eren amics dels czars i kaisers del temps.

Jo he vist moltes vegades en Gergiev, potser prop de quinze, a  llocs diferents. És sens dubte un gran director, un dels millors del nostre temps, però és una mica difícil de predir. Hi ha dies que és fabulós i hi ha dies que n´hi ha per llogar-hi cadires. En general sembla un home agradable. La relacio entre el director i els músics és molt complicades i emocionals. Hi ha hagut sublevacions i vagues de músics, però en Gergiev en general se´n surt bé.

Hi ha biografies que diuen que va néixer a Moscou però la majoria diuen que com els seus pares ell era d’Ossètia del Nord, que sempre ha estat dintre de Rússia. Un dels complexes de la seva vida ‘es que de petit la mamà el va voler fer entrar al Conservatori de la capital d’Ossètia (de nom impossible de recordar) i no el van prendre dient que no tenia aptituds. Sí que en té d’aptituds. Al final va poder estudiar a St Petersburg on un gran director el va apadrinar i la seva carrera va començar.

Quan es va acabar la Guerra Freda, ell ja estava molt ben establert a Rússia (fent pocs diners, està clar) quan  va descobrir les possibilitats de venir als EUA i anar a Europa Occidental i va organitzar una campanya propagandística molt ben feta amb articles a revistes de gran circulació i entrevistes a la tele. La novetat era molt gran perquè ningú sabia res dels russos però ell era bo i s’ho mereixia. Destacava per les òperes russes, sobretot les de Prokòfiev, que ell adora, però li agradava moltíssim l’òpera italiana. Encara que a vegades… Deixem-ho córrer.

Entre els seus grans mèrits, quan era director de l’anomenat Kirov (un cap del Partit Comunista de Leningrad assassinat per ordres de Stalin), que ara és el Teatre Mariinsky, va descobrir l’Anna Netrebko. Diuen que la noia feia feines fregant el terra al Mariinsky però no és veritat. L’Anna, ara pràcticament la primera soprano del món, era una estudiant de cant que guanyava algun ruble fent feines diverses auxiliars al teatre, fins que en Valery la va descobrir.

Els músics que han tocat amb ell fan comentaris curiosos sobre la forma com dirigeix, que jo mateix també he observat tant al Carnegie Hall (on recordo un Romeo and Julia de Prokofiev fenomenal)  com a l’Òpera Metropolitana (la “Met”). Un dia fa dos anys per intercessió miraculosa de Sant Jordi i altres sants catalans, la Met em va donar una butaca a la primera fila de platea per veure la Mazeppa com si jo fos un supermilionari i em vaig passar tres hores assegut a un pam de nassos d’ell. L’home salta i balla molt. A vegades sembla trist o emocionat. Té un bastó molt petitet que a vegades llança per terra continuant amb la mà nua o encara més estrany dirigint amb un dit només. L’auricular (el dit petit) el fa servir molt i el pot bellugar a una velocitat extraordinària. Jo he provat i no puc. És entretingut mirar-lo fent el ballet.

*****    *****    *****

El dentista em va despertar. La música seguia tocant però ja no era el Txaikovski. S’estava queixant que li havia mossegat dos dits. Quina cosa tan terrible. Si hagués pogut parlar hauria demanat perdó perquè encara no havia mossegat ningú. Això que el vaig mossegar abans que em digués que pensava cobrar-me $3600, del quals l’assegurança amb sort em tornaria uns $900. En efectiu o targeta de crèdit els volia.

Després va començar a preguntar-me si no vull anar després de tres hores al lloc que no s’anomena (decorat en l’estil Beaux Arts de l’edifici) No gràcies. Després d’una estona torna a preguntar. ‘Es que ja portem m’es de tres hores treballant, diu. A la tercera vegada li contesto que hi vagi si ha d’anar-hi cada tres hores i que em deixi tranquil, que jo no. Així ho fa. Em recupero una mica.

Una hora després m’ensenya orgullosament una placa radiogràfica amb tres filferros dintre els tres canals. I que consti que només ha trencat la dent a un lloc petitet que ni es veu. Em consta. Gràcies a Déu!  M’ho miro. Està bé, gràcies. L’home se sent poc apreciat, potser insultat. Cosa que em recorda el gran pianista i conductor Daniel Barenboim

*****    *****     ******

En Daniel Barenboim va néixer a Buenos Aires el 1942 i  té tres passaport: l’argentí, l’israelià i per alguna raó que no entenc fins i tot l’espanyol, als quals recentment va afegir un passaport palestí com a símbol del seu suport a una pau justa entre israelians i palestins.  Es un dels músics més importants del nostre temps. En l’actualitat és el Director de l’Òpera de l’Estat Alemany a Unter den Linden (a l’antic Berlin oriental) i sovint treu l’orquestra titular de passeig pel món amb el nom de “Deutsche Staatskapelle” En Barenboim ve a Nova York sovint. Segueix essent un dels millors pianistes i fa series tocant totes les sonates de Beethoven al Carnegie Hall amb un piano especial que posa Steinway & Sons. Sobretot la Staatskapelle toca també a Carnegie Hall 3 0 4 dies a l’any.

Perquè me l’ha recordat el dentista? En Barenboim és més aviat petit i una miqueta grassó i té un sentit de l’humor llegendari, com vam veure tots per Nadal durant el Concert del Nou Any a Viena, que va dirigir. Doncs un dia, acabava de dirigir un Concerto per violí extraordinari amb un solista relativament nou. A l’acabar els espectadors vam aplaudir entusiàsticament però el xicot violinista va fer teatre. Es volia retirar, fent com si no fos digne. Aleshores en Barenboim se li va acostar pel darrere i li va clavar una empenta amb les dues mans enviant-lo  a saludar al prosceni. No vam poder contenir les rialles, però el que més es divertia era en Barenboim. Aleshores va ser ell qui va haver de saludar i ho va fer. Després d’una ronda de saluts amb el braç esquerre va fer al públic el senyal que ja n´hi havia prou, tots a casa, i amb el dret als músics que sortissin. I se´n va anar.

La Sra Barenboim: la tragèdia de Jacqueline DuPré

La gran cellista Jacqueline DuPré havia nascut el 1945 i es va casar amb en Barenboim a l’edat de 23 anys, quan la qualitat de la seva música ja havia estat notada al món. Potser algú va viure la seva història a la pel·licula anglesa “The DuPré Sisters”. Quan en Barenboim en va sentir parlar, només va comentar que podien haver esperat fins a la seva mort.

Jacqueline DuPré fou probablement la millor cellista que ha existit mai, sens dubte en la mateixa categoria que el nostre Pau Casals. El cello és un instrument estúpid que gairebé ningú vol tocar i no sols pel pes i les mides. Si em perdoneu, a l’orquestra només sembla com si fes de música de fons. Però en les mans de Jacqueline esdevenia un miracle. Ella tenia una tècnica que no s’ha vist mai més. Sota els seus dits l’instrument tenia matissos i expressava emocions. Queden uns quants enregistraments d’ella, que se segueixen venent i molts afeccionats col·leccionen. Jo en tinc un, nomes.

La Jacqueline i en Daniel formaven part d’un cercle de músics joves amics que sona gairebé inconcebible, com si fos una fantasia: ells dos, Itzhak Perlman, Zubin Mehta, Pinchas Zuckerman. En Barenboim amb el seu sentit de l´humor en deia la “Kosher Nostra” (Kosher és el menjar ritual jueu i en aquest cas vol dir Cosa Nostra, la màfia) .

La Jacqueline va durar poc. Cruelment va començar a sentir coses rares als dits que no es movien com ella volia. Li van diagnosticar  la Múltiple Esclerosi, es va quedar incapacitada i va morir  el 1983. En Barenboim va acabar vivint amb la seva dona actual i va tenir dos fills, però no es va voler mai divorciar mentre la Jacqueline visques.

*****        *****      ******

Sis hores va durar! Vaig haver de valorar una altra placa, que que tampoc em va agradar, però gràcies als nostres sacrificis i col·laboració, la dent fou salvada. Abans d’anar-me em torna a expressar admiracio que pogues resistir sis hores sense haver d’anar enlloc. Quina mania!

La dent salvada  viu en l’actualitat feliçment sota una corona nova.

JOANOT

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS