Els EUA són diferents

Un Col·laborador Perillós

Nova York és tan gran que hi ha gent de tota mena. A més de tots els boigs i aventurers que tenim a Manhattan, hem de vigilar també els que entren cada dia a l’illa des de Queens, Brooklyn, Nova Jersey i Connecticut. I n’hi ha que encara venen de més lluny. Per molt que vagis amb compte, a vegades hom topa amb algú que més hauria valgut no conèixer.

Ara cal presentar-vos en Dinesh G, un xicot d’origen indi al que fa temps vaig presentar també (en mala hora) als companys a la feina i per poc em va costar un disgust. Ell deia que havia nascut i crescut a Nova Orleans, encara que a mi m’estranyava una mica que un nadiu americà parlés amb un accent indi molt fort. A vegades hi ha comunitats immigrants aïllades, però Nova Orleans no n’és gens d’aïllada. Al menys abans de l’huracà Katrina era una ciutat molt cosmopolita. Algú suggereix que podria ser un il·legal. Ho ignoro perquè m’és igual.

En Dinesh era el meu tècnic, empleat per ajudar-me amb certes feines. Hi ha tècnics que només són un parell de mans que serveixen per fer coses quan se´ls donen ordres, però si es pot hom preferiria sempre trobar un assistent intel·ligent, amb qui es pogués parlar de coses i que fos capaç de reconèixer problemes, buscar articles i treballar una mica independentment. Però com que paguen poc, no sempre és possible trobar trobar un tècnic que sigui així.

Quan es va presentar en Dinesh demanant la feina, em veig pensar que havia guanyat una rifa. Va presentar dues cartes de recomanació molt entusiastes. Semblava molt espavilat, agradable, entenia fàcilment tot allò que se li deia, feia preguntes molt intel·ligents, demanava un sou relativament modest. Li vaig oferir la feina tot seguit. Als pocs dies vaig començar a presentar-lo a la gent que li calia conèixer. Tothom coincidia que era un assistent fantàstic i que havia tingut molta sort. Sort?

A les poques setmanes va començar a canviar. No es presentava cada dia a la feina, s’endarreria, a vegades semblava morrut i contestava malament. Va començar a preocupar-me que potser tenia problemes emocionals perquè moltes coses que feia eren il·lògiques. Vaig notar que em faltava al respecte sense cap raó. Mentrestant tothom que em trobava em felicitava per haver trobar un tècnic tan bo. Però el tracte amb ell cada dia es feia més difícil i sobretot hi havia feina que quedava sense fer.

La situació em preocupava i no sabia què fer. A Nova York ningú té masses contemplacions a l’hora de fer fora un empleat que no rendeix, però hi ha regles. Si està a un Sindicat (que no era el cas amb en Dinesh) en general cal avisar tres vegades per escrit fent propostes de millora. Però no sabia com s’ho prendrien els companys i la nostra administradora del pis. Era jo qui l’havia triat feia pocs mesos I li havia dit a tothom que era un empleat molt bo… Encara em donarien la culpa.

Un dia vaig entrar al laboratori quan en Dinesh estava barrejant un liquid. Això gairebé tothom ho fa ficant dintre el liquid un agitador mogut per un magnet que gira a la base de l’instrument, però en Dinesh ho estava fent a mà agitant amb una barra de vidre. Em vaig acostar dient alguna d’aquelles cosetes que no volen dir res però tothom diu per dir alguna cosa i per fer la vida social i laboral més agradable. En Dinesh em va ignorar. No era la primera vegada, i m’era igual. Després d’una estona, vaig afegir que ja estava bé, ja havia barrejat prou. Ignorant-me, ell va seguir agitant la barreta com si jo no hi fos. Caram. A què ve tot això? Li torno a dir de forma amistosa que ja n´hi havia prou i que el líquid estava ben barrejat. Va fer com si jo no hi fos. Jo no tinc res d’autoritari, però és que jo necessito ajut i en Dinesh era l’únic que hi havia per fer certes coses i a més que el pagaven per fer-ho. Em vaig posar seriós. “Dinesh, fes el favor d’aturar-te, com t’he dit abans” Resolt? No. Aquesta vegada, però, en Dinesh no em va ignorar: sense respondre’m va accelerar, agitant encara més depressa. Com diuen els Americans, WOW!

Què faig jo ara? Jo no aixeco mai la veu i miro de parlar de forma respectuosa. L’incident és tan absurd que no podria ni fer-ho entendre a ningú, però és intolerable. Li toco suaument el braç. Que no em sents? Dinesh, vull que t’aturis ara mateix.

En Dinesh no s’atura. Gira el cap per primera vegada cap a mi. Em mira profundament amb ràbia gratuïta als ulls. Respirant durament, encara accelera més els seus moviments. Decideixo que està malament del cap. Em retiro sense afegir res més. Cal pensar com resoldre el problema. No hi ha cap testimoni de l’incident. En Dinesh se les sap totes. Si em queixo i intento acomiadar-lo, ho negarà tot I voldrà fer-me quedar malament. Jo mateix no me la creuria aquesta història.

En Dinesh exposat

La primera cosa que em passa pel cap és que en Dinesh havia presentat dues cartes de recomanació massa bones. Però si no toca, segur que li deuen haver notat abans. Decideixo trucar i parlar amb els antics supervisors que havien escrit les cartes. El primer és un professor a una Universitat petita a Albuquerque, estat de Nou Mèxic. Que si me’n recordo d’en Dinesh G? Seria difícil oblidar-lo. Hi afegeix una vulgaritat que prefereixo no traduir. Vagi amb compte si treballa amb vostè. Es fals, mentider i perillós. Resulta que el professor li havia ofert una feina mal pagada al seu laboratori esperant que comencés el curs a la Facultat de Medicina, on ja havia estat admès. Com jo, ell també l’havia trobat simpàtic, treballador i molt llest. Massa llest. Li va robar secretament un esborrany i les dades d’una feina d’investigació que havia fet i va presentar el treball com si fos seu a un Congrés a Califòrnia. Per sort, un amic l’havia avisat del plagi. Aleshores ell va denunciar Dinesh a la Facultat de Medicina i van revocar l’admissió. En Dinesh va desaparèixer i no en volia saber res més. Naturalment, no havia escrit mai cap carta de recomanació. Havia de ser falsificada. Renoi, quina història! Em va confirmar que el xicot estava malament del cap, perquè havia llençat per la finestra l’oportunitat de ser metge.

La segona carta de recomanació encara era pitjor. Resulta que provenia de l’antic laboratori de l’ATT, la vella companyia de telèfons a Nova Jersey, un lloc llegendari del que havien sortit dos Premis Nobel. Veig un nom amb número de telèfon i truco. Pregunto pel nom. Qui? Aquí? Repeteixi, sisplau. Al final diuen “Ah, ja sé qui vol dir!” Espero i una altra veu amb accent indi contesta. En Dinesh G? I tant que va treballar aquí. Afegeix que era un tècnic fantàstic, extraordinari, un dels millors mai vists al laboratori, i que l’obra que va fer encara es recorda no obstant el temps. Però per desgràcia, el noi volia anar a treballar a NY, que si no encara hi seria.

El to de la referència és sospitós, gairebé increïble. Un tècnic sense experiència va fer “una obra”? Qui és aquest que ha parlat? Decideixo trucar l’oficina de personal del laboratori i els envio un FAX amb la carta en qüestió. Naturalment, en Dinesh no hi havia treballat mai. El que havia contestat era el seu germà, un ningú. Respiro a fons. Sort que almenys no ha assassinat ningú aquest noi. Criminalitat! Es veritat que és de naixement i no s´hi pot fer res?

La Fi

Amb aquesta informació, em presento al despatx de l’administradora del pis. Triga una estona a entendre què li estic explicant. S’espanta molt. No havia topat ma amb un verdader falsificador. Surto del despatx. Prou que sé què farà. Repetirà les meves trucades i després pujarà a un altre pis, on repetiran per tercera vegada les trucades. Al pobre profe d’Albuquerque li donarà un atac de feridura d’haver de parlar tant de l’incident.

No he vist més en Dinesh després de l’incident de l’agitador. A mitja tarda, veig dos desconeguts entrant al laboratori. Després arriba un dels nostres guàrdies de seguretat, a assegurar-se que la persona acomiadada no pugui robar ni trencar res.

Al vespre, en Dinesh ja no treballa amb nosaltres.

Es difícil saber amb qui es tracta en privat un empleat i no he volgut parlar del cas Dinesh amb ningú. Però li tinc confiança a una de les nostres secretàries que m’ajuda molt. Que saps que se n’ha fet del famós Dinesh? Ai, si senyor, quina gràcia! S’entenia amb la X, una secretària del pis l’abaix, que va plegar el mateix dia que en Dinesh. Es una noia molt religiosa. Li va dir a tothom que se n’anaven junts a l’Àfrica a fer de missioners cristians.

····························································································································································································

Un Paralític al Carrer

És el vespre del Dia d’Acció de Gràcies, el Thanksgiving a finals de Novembre, la festa més important del calendari americà. He estat menjant amb la família, com fa tothom però hem dinat d’hora i ara em torno cap al meu pis amb el metro i al final a peu.

No veig ningú pels carrers. Els darrers anys hi ha hagut molt poc crim a la ciutat però sempre fa neguit anar tot sol pel carrer. Totes les botigues estan tancades. A una cantonada veig un home prim, jove, assegut a una cadira de rodes, també tot sol.

Com que m’agrada el drama, m’imagino que potser té la SIDA i l’han tret de casa i està tot sol i pateix fam. Miro d’esquivar-lo, però fa rodar la cadira i se m’acosta a pidolar. Vol diners. Comença a fer melodrama. Per favor, que estic sol i no tinc res a menjar, diu. Els pensaments poden esdevenir realitat. Ho havia encertat tot això. Ara que no ha dit que tingués el SIDA.

Fa pena però a Nova York el seny s’ha d’imposar.

Una cosa que repeteixen les autoritats sempre, és que no s’han de donar diners pel carrer a cap pidolaire. La raó és molt clara: a NY hi ha molta gent que fa teatre. Si un dropo que no vol treballar troba que pot fer diners captant almoines, l’endemà n’hi haurà molts més. I de fet no cal. Els desemparats sí que tenen un problema amb els allotjaments (cosa que no es pot arreglar amb un parell de dòlars) però no pas amb el menjar perquè hi ha moltes obres de caritat on donen de menjar gratis, cosa menys denigrant que demanar almoines i que no molesta ningú.  Me´n recordo d’una cosa que l’antic alcalde Koch va dir una vegada a la ràdio: Cal donar diners a les obres de caritat, però mai pel carrer. Si vostè sent mossecs de pietat de la seva consciència, vagi a parlar amb el seu rabí o capellà a que el consolin, però sobretot no doni mai res pels carrers.

Dic que no i segueixo caminant. L´home em va al darrere. Tu tens de tot i jo no tinc res. Bon Thanksgiving! Gràcies per res, Mister! No és la primera vegada que ho sento tot això. Arribo a la intersecció. En aquell moment sento soroll al darrere meu i sé que l’home se m’està acostant. Què passarà ara? No veig ningú més a prop per ajudar-me, si calgues. ..

Sorpresa, sorpresa. L’home dona la volta al darrere meu i se´m planta al davant, només que està dempeus. La cadira de rodes està plegada i la porta aguantada per la mà dreta. El desconegut riu i em crida: Veus com t’he enganyat? Et pensaves que eres millor que jo perquè pots caminar. Però jo també puc caminar igual de bé. M’he burlat de tu. Som iguals.

Això si que no m’ho havia pensat. Si, si. Una broma verdaderament divertida, et felicito. Però no li vaig donar res.

Prou d´historietes negres.

JOANOT

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS