Els EUA són diferents

La Carrera Militar als EUA

Probablement tots els lectors han sentit parlar alguna vegada de West Point, l’Acadèmia Militar de la Infanteria Americana, situada molt a prop de Nova York, a la magnífica Vall del Riu Hudson. Les dels altres dos cosos de l’exèrcit són menys conegudes. La de la Marina està situada a Annapolis, una ciutat turística molt maca, capital de l’Estat de Maryland, a poca distància en cotxe de Washington DC que com WestPoint és un lloc molt escaient per excursions la fi de setmana. Tenen carrers i edificis antics, restaurants de peix, platges, un vaixell pirata per als nens, botigues de records, un port amb paisatge preciós.

L’Acadèmia de l’Aire està a l’Oest, a l’Estat de Colorado unes cent milles al Sud de Denver, a la ciutat de Colorado Springs a l’estat de Colorado i és famosa sobretot per la Capella. A Colorado Springs, una ciutat molt elevada, no hi ha gran cosa per visitar, a si no és que algú vulgui intentar pujar en cotxe fins al cim de l’altíssim Pike´s Peak, una de les carreteres mes altes del mon. A més és a aquesta ciutat on es troba el famós comand subterrani de la NORAD, la defensa nord-americana contra atacs aeris o espacials amb míssils. Estan instal.lats a una cova excavada al centre d’una muntanya; tenen portes d’acer i una sola entrada. No cal preguntar: no deixen visitar.

Aquestes tres acadèmies oficialment són Colleges de quatre anys, una mena d’Universitats que només concedeixen diplomes de “Bachelor” després de 4 anys d’estudis i algun examen , però no Doctorats. Aquest títol de Bachelor està  situat a algun lloc difícil de definir entre el nostre Batxillerat i la Llicenciatura. La majoria d’americans educats volen que els seus fills tinguin el College i que es casin amb un home o dona que també en tinguin. Les Universitats (Harvard, Yale, Cornell, Pennsylvania, Stanford i tantes altres no tan famoses) tenen gairebé sempre un College de 4 anys però molts Colleges no estan afiliats amb cap Universitat perquè només ensenyen sense fer recerca. Poques Universitats estan regulades pel Govern: a diferència d’Europa poden ensenyar allò que vulguin i donar els diplomes que els passi pel cap sempre i quan la Comissió Conjunta de la seva associació  acrediti  els programes i títols que donen.

O sigui que West Point, amb un alumnat de 4.400 estudiants és un College i a més un College prestigiós i gratis, que n´hi ha pocs. Què cal fer per ser-hi admès? Qui vulgui ho pot mirar al seu web http://www.usma.edu. Cal com a tot arreu passar un dels dos exàmens voluntaris d’entrada al College, sobretot el SAT que es el mes prestigiós, amb nota competitiva. Edat? Entre 17 i 23 anys. A mes cal presentar cartes de recomanació sobretot almenys una del Congressista del districte on el candidat viu o d’un Senador del seu estat. Però no es gens fàcil ser admès.

Un diumenge a West Point

Potser ho hauria de dividir en dues seccions: West Point abans i després del conflicte amb els islamistes, dues experiències molt diferents, tot i afegint que ara els civils de Nova York ens hem perdut un lloc magnífic per passar-hi un cap de setmana. I per meditar sobre moltes coses.

Per anar-hi des de Manhattan cal creuar el riu Hudson que jo faria sempre pel pont de Washington i prendre la Palisades Expressway  fins al final, on hi ha senyals cap a WestPoint. Aquesta autopista fa costat al Hudson i es una mena de carretera jardí agradable, amb dos aparcaments amb vistes al riu. La primera vegada que hi vaig anar vaig entrar a West Point per una carretera al nord que travessava un camp militar buit, evidentment d’exercicis, on s´hi veien canons, tancs i camions. Al final s’arribava a la comunitat de West Point pel Nord, que donava l’oportunitat de marxar al costat del riu fins a la sortida Sud i veure-ho gairebé tot. El poble de West Point consisteix en els habitatges dels professors i empleats del College. El recinte està construït a un costat de la vall amb molta pendent i hi ha molts nivells,turons i coses amagades. Molt abans de ser el que es, WP havia estat un fort militar. Visitant, s’entén fàcilment perquè.

El dia de la meva primera visita era un 4 de Juliol, la festa nacional. Els cadets estaven formats vestits de gala al gran quadrilàter verd que els Colleges tenen sovint davant els edificis principals. Al darrere hi havia les estàtues de McArthur i Eisenhower, els més grans alumnes del College, vencedors d’Alemanya i del Japó. Al costat dels cadets un canó disparava les 100 canonades, seguides d’un discurs. El discurs per altaveus era mes fort, sorollós sec i avorrit que les canonades

A l’esquerra del quadrilàter hi havia un mirador amb una vista preciosa del riu Hudson. Naturalment, s’hi pot trobar un estadi de football amb graderies i cantxes per practicar tots els esports imaginables, que diuen que son obligatoris. La residència del Superintendent (el comandant) era una casa molt gran a prop. A l’entrada deia que era la casa del Superintendent, o no ho hauria sabut ningu. Baixant per la carretera a peu  es veien edificis escolars penjants i s’arribava al Museu. Dintre hi tenien el bastó de mariscal de Goebbels, conquerit i portat a WP com a trofeu, uniforms, models de les habitacions als dormitoris, diorames de batalles i models de les dues bombes atòmiques, una de prima i una altra molt gruixuda.

A les muntanyetes de l’interior es podia pujar fins a les restes de les de fortificacions de la Revolució (a Europa absurdament anomenada Guerra de la Independència, perquè fou una revolució contra la monarquia i a favor de l’autogovern i la democràcia). També hi ha la capella de l’Acadèmia, que ells consideren un lloc important. S’accepten totes les religions, però no practicar-ne cap seria un problema. Durant els serveis protestants el diumenge, es llegeixen sempre uns quants noms de soldats caiguts en acte de Guerra.

A la sortida pel Sud hi ha un Hotel vell, de propietat particular, molt famós per acollir festes i celebracions. Si algun lector se´n recorda de l’alliberació dels ostatges Americans de Teheran el primer dia de govern de Reagan, fou a aquest Hotel on els van dur a reunir-se amb les famílies.

Més enllà de les portes, al territori civil hi ha un carrer amb aparcament, botigues, bars i restaurants sobretot per visitants, encara que s´hi poden veure molts cadets.

Els bons temps s’acaben.

Un dia veig veure que havien posat controls a l’entrada i demanaven papers d’identitat. La vigilant era una noia en uniform de cadet. Després d’ensenyar-li el permís de conduir, li vaig dir que només volia passar-hi la tarda. Somrient d’orella a orella em va respondre en veu molt alta, com els ensenyen a parlar “Then have a great time, Sir!”  El “Sir” el va cridar tan fort com si hagués estat una soprano. Encara em sona a l’orella després de tants anys. Seria l’última visita autoritzada en cotxe. Era el somriu final d’un mon feliç prop de l’extinció, on l’exercit havia guanyat la Guerra Freda pel sol fet d’existir sense haver de disparar un sol tret. Van tancar la carretera al trafic particular, posant-hi un autobús de pagament molt vell i lleig per fer la visita amb guia (i vigilància).

Després un conegut meu que es ex-alumne (va arribar al grau de capità abans de sortir-se´n) va voler portar-me a visitar West Point amb ell dient que m’ensenyaria tota mena de coses amagades. Tenia el carnet de membre de l’associació d’ex-alumnes. No ens van deixar passar. Li van respondre que com que no hi havia cap reunió d’ex-alumnes aquell diumenge, li caldria tenir un permís especial per escrit. Entretant podíem prendre l’autobús si volíem. A mes el guàrdia no era cap cadet somrient sinó un agent civil de seguretat armat i amb cara de pocs amics. Es un mon diferent. Potser si que erem espies: el meu amic em volia ensenyar coses amagades

En l’actualitat…

… les visites individuals s’han acabat, probablement per sempre. Així i tot es pot anar fins a l’entrada Sud, aparcar i pagar per pujar a l’autobús, com fa molta gent. El Museu ha estat ampliat i reconstruït fora de l’Acadèmia al costat del Centre de Visitants. Val la pena?  Potser no pels que enyorem els pícnics de cara al riu  però altrament, si hom no hi ha estat mai, potser sí. Evidentment, l’exèrcit nord-americà és una entitat important en aquest món. Hi ha guerres. L’ex-capità m´ho va dir ben clar mentre dinàvem al costat d’una taula on seien dos cadets amb un matrimoni gran: aquests xicots i xicotes estaran en campanya als pocs mesos de graduar, triïn el destí que vulguin.

Adéu-siau

No hi ha servei militar obligatori als EUA, però en Reagan va reintroduïr l’obligació de registrar-se a certa edat omplint una fitxa a una oficina de correus per si de cas. Però aquests estudiants de West Point seran els oficials comissionats, no pas els soldats pelats que reben sempre i que en general son pobres desgraciats d’origen molt humil que no volen o poden fer res mes. Tots prendran un jurament al que pocs ens oposaríem: Defensar la Constitució i les llibertats del poble americà. I si viuen, viuran feliços perquè no els pertoca analitzar si les ordres que reben es conformen a aquest mandat. I que obeint i cobrant el sou miserable que els paguen no poden ni equivocar-se ni fer res de dolent. La responsabilitat de posar-los en perill sense motiu, quan ni la Constitució ni la llibertat dels Americans estan en perill, es del Govern i es un acte de mala fe. Quadrar-se i fer moviments mecànics i saludar i dir en veu molt alta “Yes, Sir”… Quins jocs tan infantívol. A vegades als grans també ens agrada jugar i tornar a sentir-nos nens.

Prou que hi ha qui ho reconeix: a la Navy això de saludar i parlar de forma subordinada com si fossin esclaus obedients només es fa als vaixells però ja no ho fan a terra. Parlen com gent normal.

Saluts i llarga vida… en pau si pot ser

JOANOT

Recentment s´han vist pel món monuments a les sabates llençades contra dignataris que s´ho mereixen, i potser n´hi haurà més. Algú es podria pensar que els monuments a sabates són una cosa nova, però poques coses són noves. Jo volia posar aquí una foto del Monument de la Bota al camp de batalla de Saratoga, la més important de la Revolució Americana, però a la darrera entrada les fotos em van sortir tan malament, que prefereixo referir-vos a l’article Boot Monument de la Wikipèdia americana, on hi ha una foto gran. Si el voleu visitar vosaltres mateixos (com jo he fet), el parc de la batalla està a una sortida de l’autopista de Montréal (“Northway”) al nord d’Albany i hi ha un signe. És un parc preciós que agrada molt a tots els visitants i que per molts anys tots els Presidents americans tenien l’obligació de visitar.

Al darrere del monument diu que és un monument al militar més heroic i meritori de la Revolució americana, però ni hi ha cap explicació, ni expliquen qui era el propietari de la bota commemorada. A l’Acadèmia Militar de West Point hi ha una placa honorant el general heroic de Saratoga, però una altra vegada cap nom. A un cert monument a la victòria hi ha un nínxol amb la imatge d’un militar, sense nom. Només la bota. Quin misteri tan gran! Els Americans que sempre glorifiquen tots els seus herois de la Revolució, estan amagant alguna cosa. resulta que el desconegut propietari de la bota pràcticament va guanyar tot sol la llibertat per a Amèrica i els nens d’escola ni tan sols aprenen el seu nom. El nom de l´heroi i traïdor més gran de la història de la República.

Benedict Arnold

Benedict Arnold era un ianqui en sentit estricte, un natural de Connecticut. Poc exitós amb els negocis va entrar a la milícia de molt jove i al començament de la Revolució es va ajuntar amb els rebels amb gran entusiasme destacant-se pel seu coratge i capacitat militars al decisiu Front del Nord, del què tan poc parlen els llibres. Dissortadament tenia mal caràcter, molts deutes i potser fins i tot una moral dubtosa i no en sabia de fer política, per la qual cosa altres li prenien el mèrit i la reputació que les seves fites mereixien i era discriminat sovint, i la ràbia li creixia al pit.

L’estiu de 1776 a Nova York

Va anar molt malament per als rebels. L’Exèrcit principal anglès estava a Staten Island (avui en dia uns dels Comtats de la ciutat de Nova York) sota les ordres del General Howe. Nova York havia estat sempre la capital de les colònies, però els marxants rics de la ciutat no tenien cap entusiasme revolucionari. En Washington es va presentar amb un exèrcit de broma a defensar la ciutat. Els anglesos van passar amb vaixells de Staten island a Brooklyn on hi va haver una topada (l’anomenada “batalla de Brooklyn”) i van començar a empaitar cruelment els homes de Washington per tota la ciutat. Des de Brooklyn van desembarcar a Manhattan a Kips Bay (a la Lower East Side), van lluitar a Central Park, a Harlem i al final a Westchester County, fins que el pobre Washington, tip de patir, va decidir que ja tornaria a provar un altre dia i es va retirar. Nova York va quedar en mans britàniques per tota la duració de la guerra.

Vet aquí el problema que tenien els anglesos: malgrat la seva superioritat en Howe havia acabat virtualment tancat a una franja de terreny a la costa des de NY fins a les Carolines, però havia quedat separat del Canadà, on hi havia forces angleses invencibles. El General Howe no s’en va preocupar per molt de temps ni s’ho va prendre seriosament fins al final.

L’heroi es fa famós

La missió més important de la guerra era evitar que un exèrcit anglès baixés per la Vall del Hudson des de Canadà fins a NY per reunir-se amb en Howe. Si ho aconseguien, tot estava perdut per a la nova República . En Washington no va voler lluitar personalment al Nord que va deixar en mans de gent que coneixien el terreny.

Després de moltes accions notables, l’Arnold es va oferir per capturar el famós Fort Ticonderoga al gran Llac Champlain, ja molt prop de la frontera, on hi havia molts canons. S´hi va acostar al vespre sense fer soroll i va prendre el fort quan els anglesos estaven dormint. La Revolució anava per bon camí. Una gran victòria. Sí que van trobar-hi canons.

L’Arnold i altres volen ocupar el Québec perquè es pensaven que els colons francesos s’alçarien contra Anglaterra (cosa que no va tenir lloc mai).  Un altre general va entrar fàcilment a Montréal i l’Arnold va assetjar Québec City, on estava el governador. Dissortadament els militars americans eren incompetents i mal preparats (no pas l’Arnold) i la cosa va acabar molt malament. Però el prestigi d’Arnold va créixer molt amb aquella campanya.

El General Burgoyne apareix i els Americans juguen a Charlie Chaplin

Poc després de la campanya fallida, a l’estiu de 1778 un exèrcit britànic terrible sota el comand del veterà General Burgoyne va aparèixer al Québec amb la missió que tant preocupava els Americans:  en Burgoyne s’havia citat amb el seu company Howe a Nova York. Es va posar en marxa cap al sud.

No calia ser cap geni militar per veure que Burgoyne anava pel dret cap al famós Fort Ticonderoga. Washington va manar defensar-lo a qualsevol preu. Però és que hi havia un problema: una petita muntanyeta davant el Fort. El lloc havia estat bastit quan els canons eren més petitets que en aquell moment. Degut a la força de la gravitat des del Fort no es podia tocar la cimera del puig, però a l’inrevés sí. Era evident que calia fortificar aquest turó. El desgraciat que manava al fort no ho tenia gens clar. Deia que no tenia prou homes o canons (ni sabia com fer-ho) i sobretot que era una feina inútil perquè era completament impossible pujar-hi canons. Massa pendent i cap camí. O sigui que no volia fer res. L’Arnold hi va anar i va escridassar al comandant, dient-li amb la seva delicadesa habitual que era un imbècil i que comencés a treballar. Però el comandant no va fer res. No es podien pujar canons al turo, prou.

L’exèrcit britànic va arribar. Els defensors se´n van anar a dormir. L’endemà, en despertar-se van veure la boca dels canons al  cim. Els anglesos els havien pujat  i emplaçat durant la nit. Els Americans van fugir en l’acte sense disparar un tret. El General Washington, enrabiat, va castigar a tothom. Un cop mes, l’Arnold era l’únic que tocava i ningú li volia fer cas. Sort que la seva hora s’acostava.

Cara a cara prop de Saratoga

La situació era greu. Entrar a les dolentes a la Vall del Hudson des del Nord no té res de fàcil degut al Macis dels Adirondacks, avui en dia una reserva natural meravellosa que és una zona de paisatge potser no gaire maco però molt escabrosa i difícil de travessar, fins i tot avui.

Els Americans havien aplegat un exèrcit mig entrenat sota les ordres del General Horatio Gates (un home incompetent i covard), al qual Benedict Arnold servia com a Brigadier. Els dos exèrcits van topar unes quantes vegades indecisivament (per part americana sempre gràcies a Arnold, perquè si no haurien rebut de valent) però entre els Americans havia aparegut un enginyer polonès, en Tadeus Kosciusko que coneixia les tècniques de fortificació militar prussianes i va bastir una línia inesperadament solida per als Americans. El general Gates es va amagar amb el seu exèrcit al darrere i evidentment no tenia ganes ni intenció de fer res més.

L’Arnold tenia molt mal geni i era mal parlat i es passava els dies escridassant el seu General i clavant cops de puny a la taula. En Gates en va tenir prou i el va destituir per insubordinació. Que se n’anés a Filadèlfia i que li donessin una altra feina. Fóra!  Sense que ningú sàpiga perquè, l’Arnold es va quedar al camp enlloc de marxar com hauria estat lògic.

Benedict Arnold perd la bota però guanya la glòria (eterna?)

Va anar molt diferent del cas d’en George W Bush. La bota l’Arnold se la va guanyar a pols.

El General Burgoyne tenia poques provisions i sabia que havia d’intentar passar.  Ell havia bastit les seves fortificacions pròpies a dos llocs i estava situat ell mateix darrere la principal. En Burgoyne  tenia la idea que el Gates era un imbècil i no sabria defensar una certa zona lateral de la seva línia (i probablement tenia raó, no se sabra mai). Va manar als seus mercenaris alemanys de Hessen, uns 500 homes manats per un Coronel, soldats durs i amb experiència, acostumats a tot que miressin de passar pel suposat forat a veure què passava.

Destituït o no, l’Arnold va sentir els trets i es va presentar al centre de la lluita. Diuen (que no s’ha sabut mai si era veritat o no) que el General Gates havia ja manat la retirada general. Qui sap! Arnold va anunciar a tothom que prenia càrrec de l’operació i que tothom l’hauria d’obeir. Probablement tots els oficials sabien que estava destituït, però també sabien que era el millor comandant que hi havia. L’Arnold va organitzar no sols la defensa sinó una contraofensiva molt ben planejada malgrat la falta de temps. Després posant-se al capdavant dels soldats que li quedaven, va liderar un atac frontal contra els alemanys. Al poc temps el Coronel alemany estava mort i els Hessians es retiraven en desordre. N´hi havia prou? L’Arnold, com un posseït els va empaitar fins a la fortificació principal dels anglesos amb tanta empenta que gairebé va arribar al cim.

Aleshores va perdre la bota. Un tret li va malferir la cama dreta i es va quedar coix per sempre, amb la cama dreta mes curta que l’esquerra. Va veure que no podia prendre el fort principal (una cosa gairebé inconcebible) i es va retirar. Hora de tornar a casa? No pas l’Arnold. Es va enfilar al seu cavall i coix o no va dirigir els seus homes a l’assalt de la segona fortificació anglesa, que era més petita. Aquesta vegada hi va arribar. El Brigadier dimissionari Arnold en un parell d’hores havia destrossat l’exèrcit britànic. Evidentment, afusellar-lo per insubordinació seria difícil.

En Gates sembla que es va mirar a batalla amb ràbia des del seu amagatall segur, desesperat que un l’Arnold guanyés la batalla pel seu compte i sense permís. La meitat dels seus soldats estaven al seu voltant i no els va deixar entrar mai en combat.  En Gates ja al començament havia enviat missatgers al camp de batalla aclarint que ningú no havia d’obeir l’Arnold que estava destituït. Una altra escena digna de Charlie Chaplin. Els missatgers que el seguien per tot arreu el van trobar finalment quan acabava de conquerir el segon fort. Amb el peu tan fotut, de tota forma no podia més.

Els anglesos havien quedat en una situació desesperada. Després d’un intent de reorganització, van intentar fugir cap al Québec però no tenien res de res. Uns 10 qm al Nord, en Burgoyne va hissar la bandera blanca. Es rendia i tots els seus soldats quedaven presoners.

Ecos a Europa

La notícia del desastre britànic a Saratoga va esclatar com una bomba a Europa i de fet ja va donar la victòria als revolucionaris. Els rebels havien derrotat i pres presoner tot un exèrcit professional anglès, cosa que pocs països havien aconseguit a Europa! França va firmar un tractat militar amb els EUA. Espanya els va reconèixer. Els holandesos van oferir vaixells i préstecs bancaris. I sobretot l’exèrcit colonial de Howe havia quedat tancat sense esperances de rebre ajut. El final s’acostava i era qüestió de temps. La guerra havia quedat decidida a Saratoga. Comes que no hi ha monuments a l’heroi Benedict Arnold per tot el pais?

En Benedict està cada dia més descontent

Li semblava que els seus esforços no eren reconeguts ni premiats com calia. En Washington no li volia donar un exèrcit propi perque no se’n fiava. El van anomenar governador militar de Filadèlfia. Amb la seva pota coixa es passava el dia anant a festes, rondinant, escridassant o insultant gent. Diuen que el general Gates el difamava i el tractava de traïdor que havia desobeït les seves ordres i que era ell qui havia guanyat la gran batalla. Insultava el Congrés, tenia deutes i ai las, acceptava suborns. La seva segona dona (ai las una altra vegada) era filla d’una família pro-britànica i cunyada de John André, el cap de la CIA anglesa del temps. Tot anava per molt mal camí.

Traïció, traïció inconcebible, alta traïció

Quan l’Arnold va demanar que els fessin comandant del Fort de West Point, al riu Hudson, i al nord de la ciutat de Nova York, tothom va respirar a Filadèlfia. Si, home, si, com més aviat millor. West Point estava prou lluny. Era un heroi molt desagradable i una mica corrupte.

West Point és un lloc amb un paisatge meravellós, alt sobre un meandre del Riu Hudson, a menys d’una hora de cotxe de la ciutat. El càrrec no tenia res d’insignificant perquè de fet el fort tancava la navegacio del riu als vaixells anglesos. Hi havia una cadena de ferro estesa a través del riu. Si els anglesos haguessin pogut prendre el fort, cosa gens fàcil, haurien pogut navegar el Hudson fins al punt on Burgoyle havia estat derrotat. El resultat seria una altra vegada l’obertura de la ruta del Canadà i la separació de Nova Anglaterra. Això podria haver costat la guerra als Americans. West Point no era encara cap acadèmia militar però era importantíssim.

Sembla mentida!

En Benedict Arnold va oferir als britànics a través d’intercanvis de correspondència secreta enviada per la seva dona a la família que lliuraria sense lluita el Fort de West Point a canvi de 65,000 lliures d’or, el perdó general, una pensió vitalícia i un càrrec de Brigadier a l’exèrcit, afegint que no tindria inconvenient en lluitar contra els compatripotes Americans que tan malament l’havien tractat.

I tant que van acceptar! Però dissortadament l’espia John André fou enxampat pels Americans, la correspondència traicionera d’Arnold trobada, l’André penjat i el General Washington avisat .  El pare de la pàtria, botant de rabia, va enviar un dels pocs vaixells que tenia al Riu Hudson amb homes que tenien ordres de detenir o matar l’Arnold a qualsevol preu. Però a l’Arnold no se l’agafava fàcilment. Es va escapar a un vaixell anglès anomenat de forma escaient el Vulture (el “voltor”). Esdevingué General anglès, va lluitar contra els seus compatriotes, i es va escapar acabada la guerra a Anglaterra, on el Rei el va rebre. Després va intentar obrir un negoci al Canadà, però va fer figa i va tornar a Anglaterra on va morir al llit. Hi havia anglesos que l’adoraven i altres que escopien al seu pas.

Li diuen a la cara

Durant els últims dies de la Guerra Revolucionaria  l’Arnold es va acostar a un presoner americà que probablement coneixia. Li va preguntar que què farien els Americans si l’enxampaven. El presoner respongué:

Us tallaríem la cama dreta i l’enterraríem amb honors militars a Saratoga. La resta del cos, la penjaríem d’una forca

Ben dit.

Joanot