Els EUA són diferents

Un pou d´extracció de gas a Fort Worth

Un nét meu admirant el Downtown de Fort Worth des del meu balcó

Ja fa més de tres anys que vaig deixar Nova York i visc a Fort Worth, ciutat que molts Americans coneixen només perquè l’aeroport principal es diu Dallas-Fort Worth (DFW). Tenim moltes autopistes connectant FW amb Dallas i tenim un tren suburbà que funciona molt bé. Hom no pot dir que FW sigui un suburbi de Dallas, que està (segons on hom vulgui anar) a 30 o 35 milles. És més complicat que això. Dallas presideix com a cap visible una comunitat inventada pel Servei Federal d’Estadística i anomenada Metroplex. La nostra regió havia estat sempre Texas del Nord, una regió molt rica amb grans jaciments de gas natural, molts bancs i multinacionals. El Metroplex és enorme, com mitja Catalunya i van decidir canviar el nom per Metroplex, que fa més impressió, i està presidit per Dallas al bell mig. El Metroplex té més de set milions de residents, Dallas un milió dos cents mil i Fort Worth només vuit cents mil. No obstant els pocs residents, Dallas té una skyline impressionant i un tràfic odiós i desorganitzat i està mal protegida contra desbordaments del riu Trinity. La nostra Skyline, com ensenya la foto al damunt, és molt mes modesta i el Downtown molt més avorrit, amb poques botigues, però no cal anar-hi. Parlant de Museums i sales de concert i edificis notables, Dallas ens guanya, però també tenim a FW uns Museums d’art notables i fins i tot una sala de concerts i òpera.

A Fort Worth en canvi, és a l’inrevés: la ciutat és immensa, ben organitzada i molt ben protegida contra inundacions. La gent de Dallas sovint ens menyspreen i es pensen que no som res i demanen crèdit per coses que són nostres. No heu sentit dir mai que American Airlines, l’aerolínia més gran del món està a Dallas? Doncs no: està a FW. Puc veure el seu gratacels des del balcó. Em recordo d’una sèrie televisiva recent ambientada a Dallas. Una noia amb pocs diners demanava veure cases a una amiga que treballava oferint habitatges de lloguer. L’amiga, veient el petit pressupost disponible responia indignada: Que vols que t’ensenyi cases a Fort Worth? Vinga,  senyora, que ja voldria vostè viure tan bé com nosaltres!

L’hostilitat entre FW i Dallas ja dura molts anys. Un milionari important en el passat de FW, Amon Carter, tenia tanta mania a Dallas que quan hi havia d’anar es feia empaquetar el dinar per no haver
de gastar ni un cèntim. Un diari va organitzar una festa d’enterrament de la destral de la guerra (stem a territori indi) a la frontera entre els dos municipis amb música, per Amon i un adversari comparable de Dallas. Quan tots se n’anaven, un periodista va avisar a Carter que no havia enterrat bé la seva destral bé i es veia el mànec. Amon Carter va respondre que ho havia fet a propòsit per poder-la desenterrar fàcilment. Quan van obrir el gran aeroport, anomenar-lo Dallas-Fort Worth fou inevitable, o si no…

Tenim unes quantes multinacionals. I la nit abans del seu assassinat, John F Kennedy va aterrir a un aeroport de FW amb la Jackie i va dormir a un Hotel que encara existeix a Main Street. L’endemà va volar de FW al Love Field de Dallas (que és com volar de Badalona a Barcelona) i va fer un passejada triomfal electoralista en cotxe per Dallas. Només venia a deixar-se veure amb la Jackie. Fou assassinat quan el seu cotxe ja sortia de Dallas. El seu assassí jau a un cementiri de FW.

Coses més actuals? Als EUA hi ha dues fàbriques federals per imprimir els bitllets de dòlar. Una està a Washington DC i l’altre aquí, que és molt més gran. La vaig visitar l’altre dia. Em van ensenyar una pila de paquets als costat de la maquinària i em van assegurar que estava veient mil milions de dòlars. Només veient. No em van donar res de record, ni una mostra del producte, però oferien els bitllets de dos dòlars, que són difícils de trobar, a bon preu.

Hi ha moltes bases militars i una tradició militarista forta. Tenim aquí la fàbrica que produeix tots els avions de la sèrie F, inclòs el famós model F35, l’arma més cara en la història del país, un avió que vola a gairebé tres mach, és invisible al radar i pot aterrir i despegat verticalment. Diu que els vendran als estrangers de l’OTAN a 300 milions la peça. Quin progrés tan gran!  No és cap secret. Els diaris en parlen i ofereixen feina. Jo em vaig acostar a veure de lluny el lloc i em van desorganitzar el navegador Google que tinc al cotxe. No es poden fer bromes amb aquesta gent i tenen molta tecnologia. Ni tan sols m´havia acostat a la porta.

El lloc més turístic de la ciutat és l’ Stockyard, poblat per bous, bars-restaurant i cowboys en uniform i a cavall (sense pistola). La ciutat fa molts anys abans de trobar el gas, havia esdevingut un centre principal en la venda de bous per alimentar  la població americana. Cal saber que gràcies a això la ciutat és un nus ferroviari molt important per trens de càrrega.

Arribem a una cosa rara que potser sorprendrà a molts lectors. FW i algunes altres ciutats del Metroplex estan damunt de la bossa de gas natural més gran de la nació. Molts residents cobren royalties de la companyia que explota el gas sota els seus jardins. Com a conseqüència els pous d’extracció estan repartits dintre del casc urbà per tot arreu. Prop de casa en conec cinc, un d’ells el de les fotos, però la companyia diu que n’hi ha 1,500(!!!!). Potser us interessaran les fotos. No hi treballa ningú ni fan soroll. Tenen uns tubs de ferro sortint de terra, uns quants tancs de magatzematge i pantalles de sol per obtenir electricitat per a l’ordinador. Estan sempre a una mena de jardí  envoltat per una xarxa metàl·lica. El gas surt per un gasoduct subterrani. No són ni macos ni lletjos però no molesten ningú. Tothom els accepta i diuen que no hi ha perill. Considereu que es tracta de gas, no de petroli.  Curiosament, l’ús domèstic del gas és molt limitat i tot funciona amb electricitat. En qualsevol, gràcies al gas no hi ha cap central que cremi carbó. Ara que el CO2 és el mateix.

Una part molt gran de la ciutat al sud-oest  sobretot és una verdadera ciutat jardí molt verda, amb grans cases i jardins amb flors. Els carrers importants van envoltats per parcs enormes i entre el riu Trinity i les vies de tren a vegades es circula en cotxe per qms sense interseccions. Altres parts de la ciutat són com la resta de Texas. En general estan bé però hi ha carrers que no estan igual de bé. Tenim molts barris mexicans i de restaurants i tavernes mexicanes n’hi ha per tot arreu.

I em deixo pel final la raó per la que visc aquí: la Texas Christian University. Veient el nom d’aquesta gran universitat algú a Europa es pensaria que és una entitat religiosa, que no és veritat. Moltes universitats americanes velles (Harvard, Brown, Columbia, Chicago, etc) van ser fundades per comunitats religioses que necessitaven instrucció pels seus ministres. La majoria van acabar canviant el nom i són laiques però a llocs tan conservadors com Texas no hi va haver forma. En qualsevol cas TCU (com la Southern Methodist University de Dallas, on està la llibreria de George W Bush) és una institució laica on dos membres de la meva família són professors titulars de Literatura Anglesa. En aquest moment (2016) la matrícula anual costa més de 33,000 dòlars, la gran tragèdia de la que parlava Bernie Sanders. Però sorprenentment, hi ha bufetades per entrar. Com s’ho fa la gent per pagar? Hi ha molts milionaris aquí. Els ciutadans no somnien amb tenir fills genials o intel·lectuals a Harvard o Stanford: ells volen que tinguin una bona educació a TCU i prenguin el negoci. Quins objectius millors pot tenir un home senzill?

Adéu-siau

Joan