24 nov. 2008
ELS LLATINO-AMERICANS A NOVA YORK – Realitat i propaganda
Els Catalans contemporanis sens dubte tenen una visió distorsionada de què són, què fan i què volen els pobles llatino-americans. La immigració prové sovint, gairebé sempre, de les capes socio-econòmiques ínfimes, gent poc preparada a representar el seu país. Hi ha naturalment la ràdio i la televisió, sempre preocupades pels ratings que suplementa el coneixement espontani urbà amb entrevistes de cantants, dades biogràfiques avorrides, fotos amb governants inútils i afirmacions polítiques gratuïtes. Tot això deixa de banda la realitat.
The Americas Society
Aquesta és una antiga associació d’intel·lectuals d’abast nacional situada a un palau magnífic a Park Ave cantonada 68thSt, dedicada a educar el públic nord-americà sobre les facetes del veïns de l´Hemisferi. El seu objectiu és promoure l’enteniment econòmic, polític, social i cultural entre tots els pobles americans des del Canada fins a Xile i l’Argentina incloent el Carib.
A les seves reunions i revistes hom s’assabenta de l’existència d’un món molt diferent del que presenta el conjunt mediàtic jubilant del nacionalisme espanyol i que tampoc té res a veure amb la majoria dels immigrants.
Un intel·lectual discuteix els problemes i significat i evolució del món, inclòs el seu propi país, reconeix i denuncia la realitat, explora la natura humana, analitza les noves formes d´expressió, pensa en el futur, es preocupa per la política sense participar-hi, obre i contribueix a discussions de nous temes, fa criticisme literari, reflexiona sobre el passat històric. Si fos legítim comparar una societat amb un ser humà, els pensadors en serien el cervell. Potser la part del cervell amb les neurones motores.
La darrera reunió de l’Americas Society era una discussió entre els editors i participants en la darrera edició de REVIEW77 que acabava de sortir. Entre els membres hi havia un professor de Princeton, una antiga professora de Princeton ara la Universitat Autonònoma de Mèxic, una professora del Centre Postgrau de City University i dos autors mexicans residents a NY. Els professors eren universitaris de les humanitats que feien comentaris pungents, profunds sobre ells mateixos i la seva realitat en un anglès perfecte o excel.lent
La Veritat
L’Alvaro Enrigue (sí, amb “g”) és un escriptor mexicà relativament jove que ho va dir ben clar quan una de les universitàries va referir-se a Llatinoamèrica. És que els llatinoamericans com a comunitat cultural només existeixen a Espanya, més en concret a Barcelona (!) i a Nova York. En aquestes ciutats, emigrants que potser han hagut sortir del seu país perquè no els deixaven ni parlar ni escriure o els ficaven a la presó o no podien guanyar-se la vida, descobreixen a un país estrany companys que parlen més o menys una llengua similar, si no idèntica, amb els que es poden reunir, parlar de temes importants, discutir la seva feina i fer totes les coses que no els deixaven fer a casa.
Però, van afegir els participants, no hi ha cap solidaritat ni comunitat entre els paisos llatinoamericans, que cada dia són més insulars, més nacionalistes, més tancats al món intel.lectual estranger, als moviments internacionals. Perquè s´haurien de sentir solidaris els paisos per parlar la mateixa llengua?, es preguntava l´’Enrigue.
Tenia molta raó. Hi ha moltíssims països que parlen l’anglès. Què ha de significar això? Cadascú va a la seva.
Llatinoamèrica ha estat tradicionalment dominada pels EUA i tots els homes de negocis han de parlar i parlen la llengua anglesa. L’Organització dels Estats Americans rau a Washington, el tema econòmic actual més important són els intents de l’Administració Bush d’extendre-hi la zona de comerç lliure, sobretot a Colòmbia, en contraposició a l’alternativa de Chaves, Morales i Lula. Tot això es discuteix a reunions sense la participació de representants de Madrid, que només són invitats a trobades periòdiques de turisme polític sense conseqüències ni substancia.
Els darrers anys el govern xinès ha penetrat també fortament al mercat sud-americà i els japonesos mantenen bé el peu que tenen al Perú. Els russos ara estan fer tot el que poden per penetrar també. Tot això és bo per a Amèrica Llatina que fins ara havia depengut exclusivament dels veïns del nord
Espanya i Llatinoamèrica
És molt difícil sumaritzar què pensen els sud-americans d’Espanya. El passat colonial el veuen molt malament: els nens llegeixen a l’escola com els indis van ser exterminats, la corrupció i crueltat dels governants espanyols, l’esclavitud que van introduir, els atribueixen el desastre político-econòmic que en va resultar. La gent com s’ho prenen? En general bé. M’he trobat molts que s’alegren de parlar amb un espanyol. Sang pura espanyola a molts llocs és un amena de títol aristocràtic. A Nova York tots són molt amistosos. Miren amb orgull la presència espanyola a la UE i veuen el nacionalisme català molt negativament com a un obstacle o retrocès i una amenaça a la percepció d’importància de la seva cultura. Voldrien una Espanya gran i forta per sentir-se més importants ells mateixos.
El concepte de Llatinoamèrica del govern de Madrid no és sinó una defensa final de l’imperialisme espanyol, una reivindicació de fundació poc clara, que existeix només, com deia l’Enrigue entre llatinoamericans exiliats.
I de segur ni l’Obama, ni els EUA, ni Xina, ni Rússia, ni sobretot els països americans individuals, necessiten ni volen per res l’assistència de ningú de Madrid per parlar entre ells.
Les Nacions Unides (canviant de tema)
L’edifici de les Nacions Unides a l’East Side ja es fa vell i si no l’arreglen aviat no s’hi podrà treballar més. Des del punt de vista arquitectònic, aquest edifici tan racional i minimalista ha tingut sempre mala premsa, encara que ara es veu molt reivindicat. En qualsevol cas, és un dels punts més visitat de la ciutat. Ara que només els turistes el visiten. Els novaiorquesos odien les NU i les molèsties anuals de l’Assemblea General (cap a la Mercè) amb obstacles del tràfic encara pitjors que les usuals i caravanes de gent desconeguda amb protecció gairebé militar. Tots engeguen un discurs que ningú se sent excepte els propis votants al país d’origen. I les manifestacions de gent desconeguda que no importen ningú a la ciutat. Ja els hi va dir l’ambaixadorde Reagan un cop: “You are welcome to sail away from the shores of New York” A més la gent que hi treballen no paguen impostos.
Projectes de renovació
Ja en els darrers temps de Kofi Annan la necessitat d’una renovació s´havia fet evident. El primer projecte, com no s’estan de res, era construir un segon gratacels a un parc públic a poca distància. Caram. Només que això d’edificar a Manhattan és un problema molt greu i que els novaiorquesos no volen sentir parlar de perdre parcs, per petits que siguin. A la qual cosa caldria afegir, com sempre, que les NU sén poden anar a …. No ho escriuré, però l’afecte de NY per l’ONU ja està ben documentat.
Després van començar a a buscar edificis buits a Queens, a Brooklyn… Sí que n´hi havia, però els senyors ambaixadors no volien anar tan lluny en vista del tràfic. I evidentment no es pot esperar que aquesta gent prengui l’autobús o el metro. I ara… Al final, vaig llegir ahir al NYTimes que es quedaran a Manhattan però no a un sol edifici sinó a diferent llocs mentre tot es refà: electricitat, aire condicionat, seguretat, comunicacions, oficines, parets interiors, espais col.lectius, etc. No llegeixo en canvi què faran amb el Consell de Seguretat o l’oficina del Secretari General o l’Assemblea General.
Però el NYT ens dona una dada important: el nombre de seients al Consell de Seguretat no s’ampliarà. Com ja fa temps que sospitem molts.
Joanot