Els EUA són diferents

Cara de davant de la butlleta electoral (parcial, l’original te dues bandes)A pocs dies de les eleccions a mig termini se m’ha acudit fer una foto a la cuina de totes dues bandes de la butlleta electoral (mal fetes, perquè no en sé més ni tinc equipament) i ensenyar als lectors com ho fem. Perquè la tinc? A aquest Estat la gent de la meva edat tenim dret a votar per correu amb la gent absent sense haver d’anar al col·legi electoral. La butlleta me l’envien a casa sense haver de demanar-la i la tornaré per correu. Només haure de pagar un segell. A més els Col·legis electorals ja estan oberts, alguns d’ells fins i tot al cap de setmana. Els únics estats que no volen saber res del vot anticipat són els de la Costa Atlàntica (i Europa) i ningú entén perquè. Els dos darrers dies hi ha hagut cues llargues a tots els Col·legis oberts

Texas és un Estat molt llibertari

Cal entendre que aquest vot vinent no és de fet federal, sinó que és una elecció feta, organitzada i dirigida pels 50 estats de la Unió, que són completament sobirans en totes les facultats que la Constitució federal no atribueix al Govern de Washington, sempre que respectin  certs drets fonamentals. Les eleccions es fan de forma diferent a cada Estat, com és el seu dret. Elegirem Representants (els Diputats, termini de dos anys) i un senador (termini de sis anys, la tercera part elegida cada dos anys), que aniran a la capital sabent que entre altres coses han de representar l’estat i els electors que els han triat individualment. Si no ens respecten, si no responen missatges, si no fan reunions locals, si no expliquen localment els seus vots, que esperin la nova elecció d’aquí dos anys. Ni el Senat ni la Casa dels Representats poden ser dissoltes. Els nous elegits entren en funcions l’any nou i els vells se’n van a casa. El mateix passa amb les Assemblees i Governs estatals.

Potser a algú no li agrada la política actual dels Texans, molt de dretes i associada amb la dreta religiosa (certs predicadors baptistes), però cal reconèixer sense reticència que el país és lliure i molt democràtic. Els texans van haver de lluitar contra Mèxic per la seva independència. Van guanyar la guerra i uns deu anys més tard van demanar voluntàriament ser admesos a la Unió Nord-Americana i van deixar de ser independents, però hi ha pocs països al món que creguin més en la sobirania popular i l’elecció i control continus de tots els elegits tant a Austin (la capital) com a Washington.

Votarem d’aquí uns dies un Governador, un Vice-Governador, un Fiscal General,un Senador i un Representants de tots els districtes i molts altres càrrecs. Qualsevol demanda de fer despeses extraordinàries ha de ser sotmesa a vot popular per referèndum.

I sobretot TOTS ELS JUTGES són elegits per  terminis fixos, mai per tota la vida, des del Tribunal d’Apel·lacions, que és una mena de Suprem de Texas fins al Jutge de la Pau que resol baralles veïnals i desordre en públic.

Com elegir els jutges

Es una qüestió que s’ha discutit molt, pero els EUA la resposta és molt clara. Els jutges estatals han de ser elegits en eleccions generals. Perquè? Els Pares Fundadors tenien molta por del poder de l’estat que podria sens dubte ofegar els ciutadans que havien fet la Revolució. Execucions, empresonaments per ordre de l’estat a ciutadans? I van deixar ben clar que la sobirania rau en el poble que la delega per elecció universal en tres institucions independents: l’Executiu, el Congrés i els Jutges. Amb aquesta formulació queda claríssim que els jutges són independents però estan al servei del poble i si fan interpretacions absurdes i falses de la llei que molesten, o semblen corruptes o ximples, que esperin la nova elecció per passar comptes. Alguns estats permeten la destitució fora del termini per haver fet una bestiesa mal rebuda. Hi ha moltes lleis que es poden interpretar de manera diferent, veient sublevacions, rebel·lions i desobediència on no hi havia més que respecte al poble,  però hi ha coses que el poble no tolera. I aquí no tenen perquè tolerar-ho.

El problema a Espanya és que els jutges diuen ser independents, pero ho son només del poble, no pas de la gent desconeguda i no elegida que els ha anomenat i dels quals depèn la seva carrera. I es veuen com a governants per damunt i superiors al poble, que els ha d’obeir sense qüestionar-los ni poder controlar-los com fan els que manen. I els ciutadans, lluny de ser sobirans, esdevenen súbdits que han d’obeir sense dir res, com passava sota el franquisme i sota la monarquia borbònica. I com es pensa el jutge Llarena.

Es un malentès molt gran, perquè això ni és  democràcia ni llibertat.

Els jutges Federals

A la TV hom parla només dels jutges del Suprem Federal, però absolutament tots els Jutges Federals a tots els nivells  (no n’hi ha gaires) han de ser nomenats per la Casa Blanca i el seu nom ha de ser enviat al Comitè Judicial del Senat. El seu passat com advocat, trajecte i interessos són examinats i el candidat ha de respondre preguntes dels Senadors en públic. Si el Comitè l’aprova, el seu nom es enviat al ple del Senat que és qui l’ha de confirmar, si li sembla be.

Encara que una elecció directa pel poble és impossible, la participació pública d’un cos elegit com el Senat  és transparent i compleix la condició que el jutge ha de servir el seu poble i no a l’inrevés. Alguns dels Senadors que van aprovar Kavanaugh pel Tribunal Suprem Federal tindran dificultats d’aquí una setmana. Els cal pensar molt què volen fer i com s’ho prendran els seus constituents.

Joan Gil

Tags: eleccions, Jutges, Llibertat, Texas

Malgrat tot, el totpoderós Donald Trump no ha aconseguit aturar la investigació del fiscal especial Mueller sobre els seus tractes electorals probablement il·legals amb Rússia, i probablement serà citat pels seus intents d’aturar o desvirtuar la investigació (obstrucció.) I molts jutges federals han aturat algunes de les seves accions més malignes i un li ha manat reunir els nens d’immigrants amb els pares (cosa que està obeint a desgrat i només en part, havent deportat ja pares adults al país d’origin sense els nens i ha perdu els papers d‘uns 700 casos) En canvi, a l’estat espanyol, jutges com Llarena i Lamela, creient- ser sobirans es tiren tots sols damunt polítics elegits catalans pacífics, i els tanquen a la presó permetent molt poca defensa. Potser servirà d’alguna cosa preguntar-se com és que hi ha coses que passen a Espanya i no podrien passar mai als EUA. La resposta en el fons és simplement que els pares fundadors dels EUA van escriure una Constitució fantàstica que ja dura més de 200 anys que protegeix els drets i la llibertat de tothom, mentre que la mediocre Constitució espanyola el 1973 , una de les 8 oficials (n’hi ha hagut més, com la de la República Federal Espanyola que la web del Congrés intencionalment ignora). Foren moltes i molt dolentes per arribar  o adesenvolupar un espai propi en un enllarg de mig segle. Però cal aclarir detalls. Sembla com si l‘estat no fos capaç d‘aprendre res.

Independència judicial, teoria o realitat?

Teòricament, els jutges formen un de tres braços independents de l’estat. Els fiscals en canvi són membres de l’ecutiuperò no pas els fiscals que són part de l’executiu i estan molt subjectes al perill de destitució fulminant i a les pressions polítiques i financeres. La seva obligació és imposar i seguir només la llei, però a vegades ho tenen negre. Als EUA el Fiscal General és el verdader ministre de justícia. Molts fiscals, ordinaris o extraordinaris com Mueller han pogut sobreviure intents descarats de ser destituïts, cosa que Trump sens dubte té poder per fer-ho però sembla que fins ara ha seguit el consell seus advocats i no ha fet una cosa tan perillosa, que va costar el càrrec al President Richard Nixon durant la investigació del Watergate. Li podria costar el càrrec també a Trump?

I els jutges què fan? Per poder ser independent, un cos ha de ser elegit independentment i han de tenir la llibertat de plantar cara a qui sigui. Els jutges federals són proposats al Senat per l’administració, han de ser examinats en públic per un comité i confirmats en sessió plenària del Senat. Només poden ser destituïts en un judici públic al Senat, similar a l’impeachment del President. Fa molts anys del darrer cas.

Els jutges de primera instància, apel·lació i del Tribunal Suprem estatal i el Fiscal General de tots els estats, que és sempre el ministre de Justícia, han de ser elegits pel poble sovint al mateix temps que el Governador i alguna vegada el titular acaba obligat a fer campanya. Fins al final del seu termini, tenen una feina bastant segura.  Aquí a Texas i a Califòrnia i probablement a tots els estats, es permeten votacions per destituir jutges durant la pròxima elecció. (Es diu oficialment un recall i per fer-ho només cal reunir prou firmes. No estaria be que això es pogués fer en certs casos recents a Espanya? Fa unes setmanes durant les eleccions primàries els votants d’un districte californià van destituir un jutge per haver imposat una pena massa lleugera a un home que havia violat una dona inconscient. Què passaria als jutges de la Manada si això es pogués fer a Espanya?

Ha entés algun lector què cal fer a Espanya per esdevenir jutge? Ja he explicat què cal fer als EUA. Hi ha sempre opinions sobre el mètode de tria per vot secret, i tot i els homes rarament fem coses que acaben sortint perfectes. Jo afegiria una altra famosa dita de Winston Churchill: “La democràcia és la pitjor forma de govern que hi ha… excepte per totes les altres”

Els jutges no haurien d’investigar res

A l’estat se segueix el model francès del jutge instructor, deixant de banda que un investigador no és ni pot ser mai neutral. El mètode estava vist com un mecanisme progressiu. Investigacions crimals als EUA les fan la policia i els fiscals sense participació de cap jutge. La missió del jutge és seure a la taula, escoltar què diuen els fiscals i altres investigadors, escoltar l’acusat i els seus advocats i decidir qui té raó. És el millor sistema perquè el jutge no ha d’avaluar la qualitat de la seva pròpia investigació i pot reconèixer i fer respectar els drets de tothom. A Espanya el jutge és tot sol un delator, fa una investigació desigual intolerable i dicta sentències seguint i respectant només l’opinió pròpia. Al final  del procés, si l’acusat acaba declarat culpable per un jurat, el jutge, després de sol·licitar i rebre opinions  dels afectats i víctimes, imposa una sentència. En dictant la pena imposada cal recordar que la llei indica una duració de pena amb un marge considerable. Diguem per exemple que el càstig d’un cert crim ha de ser un mínim de cinc anys i un màxim de quinze. Aquí sí que el jutge té espai.Un jutge així, que no pot en general ni ser destituït ni fer carrera, sí que és independent. El dret d’un acusat a ser jutjat per un jurat del seus “peers” (gent comparable a ell) està fixat a la Constitució federal i és intocable. L’acusat, si vol i pensa que li convé, pot renunciar al jurat i sotmetre’s a un procés davant un sol jutge sense jurat. La sentència del primer tribunal no pot ser canviada per ningú en cap cas. Els tribunals més alts podrien en canvi manar al tribunal de primera instància repetir el judici. Però cap instància per alta que sigui pot canviar la decisió del tribunal original.

Amb els jutges espanyols el que passa és que els jutges superiors són triats coneixent el seu pensament i afiliacions i quan troben o se’ls dona un objectiu ja saben interpretar la llei com cal. Diguem que un ciutadà té llops que viuen a una gàbia. El propietari fica un conillet viu a la mateixa gàbia. Oi que no cal donar instruccions als llops. És així com la inpendència judicial teòrica s’esfondra.

Una altra absurditat del segle XIX que persisteix és l’aixecament de  cadàvers pel jutge d’instrucció. A països més adelantsdela tatat

Torno a repetir que en la immensa majoria de casos els tribunals d’apel·lació o suprem tant federals com estatals mai poden canviar una sentència. Un home trobat culpable per un jurat no pot ser declarat innocent per altres jutges. Ells es limiten a mirar si les lleis van ser respectades i ben interpretades i si l’acusat va rebre els seus drets constitucionals, i va tenir un advocat competent i el jutge va fer respectar les regles sense afavorir o perjudicar ningú. Si creuen que això ha passat, el que fan és identificar el problema i manar que el judici sigui repetit. Cal considerar a més que a diferència d’Espanya les atribucions dels estats i el govern federal són exclusives. Cap jutge federal pot ficar-se en un cas estatal si no és que els advocats defensors al·leguin violació de drets constitucionals de l’acusat.

Hem llegit sovint a la premsa que el tribunal Suprem federal s’ha negat a suspendre una execució. Cal entendre que el Suprem federal només pot acceptar al·legacions d’abús, representació legal incompetent o violació de drets, o que el procés fou mal fet, però en cap cas vol dir que el condemnat és innocent, perquè no tenen dret a declarar innocent un home que un jurat ha trobat culpable. Un Justícia Suprem encara en funcions, va espetat un cop a un advocat que si l’acusat era innocent o no, no tenia res a veure amb ells. En rars casos, el que poden fer també és manar que el judici es repeteixi.

Parlen molt de reformar la constitució actual de l’estat que estaria molt bé, però en vista dels esdeveniments recents que els nostres representants legítims i elegits estan patint, el que més caldria seria reformar el sistema judicial per acabar amb els nomenaments a les fosques i sobretot per acabar amb els jutges investigadors. Un jutge, per ser independent, ha de ser neutral, limitant-se a escoltar les parts abans de manar res i els investigadors no en són ni en poden ser mai. És una professió diferent.Com pot un home investigar un adversari polític, escoltar breument un advocat defensor i jutjar la seva pròpia investigació? El principi de la democràcia, igualtat de drets i protecció legal està en joc.

Un altre mecanisme propi del segle XIX és l’aixecament de cadàvers per un jutge d’instrucció. Què hi entén un jutge? Als països més civilitzats la policia sola pren control de l’escena d’un crim buscant proves i indicis. Si els sembla d’interès poden fer venir al lloc un metge forense. Un metge forense ha estudiat 4 anys medicina, ha fet 4 anys de residència a Patologia i dos anys d’internat a un servei forense aprovat. A més ha passat tres examens molt difícils. I els jutges què en saben d’estudiar crims?

Joan Gil

Tags: Drets polítics, Espanya, Independència judicial, Jutges, Tribunal Suprem

Tots hem estat educats en el principi que els jutges són gent de seny, amb educació, independència i les millors intencions. Quan jo era jove, sota el franquisme, reflexionava sovint sobre si tenia l’obligació d’obeir les lleis feixistes opressives, o si obeir la llei és un principi que cal examinar o matissar. Molts jutges eren sovint del Glorioso Movimiento Nacional i em feien por. Creien ells en la llei? El cas del Dred Scott vs. Sandford , sentenciat pel Tribunal Suprem dels EUA en 1857  fa pensar molt. No és sols que fos fals, és que llegir la sentència posa malalt, és un ultratge, un insult i una traïció a la fe democràtica i sentit de la decència de la nació americana. Abraham Lincoln en va parlar molt. La sentència, que va produir una commoció, havia empès el país a la baixada que conduiria ràpidament a la Guerra Civil. Els Estats Units no van oblidar mai aquella vergonya ni han amagat mai res. Els nens estudien a l’escola el Dred Scott i s’hi can escrit molts llibres. Jo no he gosat mai parlar-ne amb un negre per por d’ofendre. Llegiu si us plau una reproducció d’un apunt original publicat el 25 de Juny de 2010 (sense il·lustracions):

==============================================

ROGER B. TANEY (1777-1864).
Roger Taney, Chief Justice of the U.S. Supreme Court, handing down his decision on the Dred Scott case, 1857. American illustration.

Molts Europeus menystenen la vàlua i originalitat dels principis de la Revolució Republicana de la que van nàixer la nació Americana i la seva Constitució, la més antiga del món. Una de les coses que la seva Constitució va introduir fou la independència de la judicatura i que els tribunals poguessin resoldre conflictes entre ciutadans i l’Estat. La idea ja s’havia defensat en llibres de filòsofs coneguts als cercles progressistes, però no s’havia aplicat mai. Els primers que en van sentir parlar només van riure: un jutge podrà donar ordres a l’Estat? Que vagin en compte, doncs, o acabaran a la presó! O pitjor! –Als EUA hi ha un Tribunal Suprem Federal a Washington i un altre Tribunal Suprem a la capital de cadascun dels 50 Estats. Però els jutges ni són infal·libles, ni, ai las, viuen fora de l’esfera del conflicte polític. Què fem, doncs, quan els jutges fallen i fan una barrabassada o es fiquen on no els importa? Ha passat molt, però el cas més notable  i amb més conseqüències que jo conec fou el de Dred Scott, que fou sentenciat pel  Tribunal Suprem Federal el 6 de Març de 1857.

L’esclau Dred Scott

L’infortunat Dred era un negre nascut en l’esclavatge domèstic en 1795. Era un bon home, molt hàbil i treballador, que sabia fer moltes coses. El seu amo el va vendre per $500 (més o menys 10.000  $ d’avui) a un metge cirurgià de l’exèrcit que estava obligat a canviar sovint de residència quan  li manaven. En general els esclaus no podien casar-se perquè no tenien la capacitat d’acceptar obligacions civils ni firmar contractes, però quan en Dred va trobar una esclava maca i simpàtica, el propietari d’aquesta els va deixar casar i va regalar la noia al propietari de Dred perquè estiguessin junts. Tots dos van tenir fills i filles (de fet en queden descendents avui en dia). Els desplaçaments del militar van incloure una estada a l’estat de Montana, que en aquell moment ja tenia prohibida l’esclavitud. Fixeu-vos en aquest detall, que va tenir molta cua. L’amo s’en va anar de Montana tot sol però en casar-se poc després a l’estat de Louisiana va escriure a Dred exigint-li que vingués amb la dona a servir-lo, cosa que la parella esclava fa fer. Anys després l’amo es va morir deixant els seus esclaus en propietat a la seva vídua. Aquesta senyora de moment tenia pocs diners, i va llogar en Dred a un negociant (o sigui que en Dred treballava i la seva mestressa cobrava el sou). En Dred, disgustat va intentar comprar la seva llibertat per $300 amb ajut dels fills del seu primer propietari, a la qual cosa la propietària es va negar. Li agradava rebre cada setmana el sou.

Als Tribunals, als Tribunals!

El conflicte quedava definit: amb l’ajut d’advocats abolicionistes, Dred Scott es querellaria contra la seva propietària demanant la llibertat. El cas es va fer famós immediatament i  va durar molts anys. De primer van anar als tribunals de l’Estat de Missouri, on vivien, afirmant simplement que durant la seva estada a un territori sense esclavatge de Montana, en Dred havia quedat automàticament emancipat. Van acabar al Tribunal Suprem de Missouri que va fallar contra Dred.  L’escalfament anava creixent al pais. Els advocats abolicionistes van decidir provar fortuna amb els Tribunals Federals amb una afirmació més complicada: en Dred Scott havia quedat alliberat durant la seva estada a un territori lliure i per tant havia esdevingut ciutadà dels EUA. Un ciutadà no podia ser reduït a l’esclavatge. Les jurisdiccions als EUA són exclusives, i qüestions de ciutadania són sempre federals.

Interferències: el cas cada dia es complica més

La que s’havia armat ja era molt grossa. En aquells moments el país estava ja molt dividit entre abolicionistes (representats pel Partit Republicà de Lincoln) i esclavistes (Partit Demòcrata del Sud). L’apel·lació  a aquest Tribunal Suprem fou temerària, gairebé suïcida. L’Alt Tribunal estava dominat per ultraconservadors (com ara), dos o tres dels quals eren propietaris d’esclaus. El Justícia en Cap, Roger Taney (adalt, a la foto) era un partidari ben conegut de l’esclavatge i dels estats del Sud. Tot havia d’acabar malament (però no necessàriament tan malament com va acabar).

Tots els diaris parlaven del cas però un que s’hi interessava molt (massa) era el President Buchanan, acabat d’elegir. L’home tenia el seu principi: no barallar-se mai amb ningú, ni dir què pensava en públic i mirar que els altres resolguessin els seus problemes tots sols. L’assumpte de l’esclavitud ell ni el tocaria (a diferència dels ciutadans, que no parlaven de res més). O sigui que es va posar a discutir en secret el cas de Dred amb el seu amic  Taney i va acabar enviant cartes a un altre justícia perquè canviés d’opinió. Tot això és tan horrorós, il·legal i intolerable que només de pensar-hi fa tremolar a qualsevol advocat. L’arma secreta del Sr President Buchanan seria que l’Alt Tribunal dictés una sentència tan ben feta que resoldria tot el problema de l’esclavitud per sempre més amb l’autoritat i el prestigi del Tribunal Suprem Federal. De fet el dia que Buchanan va prendre possessió, el Justícia Taney que administrava el jurament li va dir a l’orella que no es preocupés més, que el cas de Dred Scott anava pel bon camí i que hi hauria una sentència molt àmplia. Les sentències del Suprem cal acatar-les i tothom ho faria. Així de senzill ho veia el President Buchanan.

La sentència

El Tribunal va dictar la sentència amb una majoria de 6 a 2 amb una sola abstenció i en Taney va insistir que cada jutge havia d’escriure una opinió. Qui vulgui, trobarà totes les actes i sentència del cas a l’Internet però les diverses opinions se les haurien hagut d’estalviar com veurà qui segueixi llegint. El text és molt fort: lectors aprensius haurien de deixar-ho córrer.

Ni en Dred, ni cap Negre, ni cap Esclau, ni cap Africà són ni poden ser ciutadans

Amb això haurien pogut plegar. Com que al seu parer en Dred no era ciutadà dels EUA, evidentment no tenia dret a presentar una petició i no hi havia res més a discutir. Però no van acabar aquí: del que es tractava, no era resoldre aquest cas, sinó destrossar i ensorrar per sempre la causa abolicionista. La Constitució, van afegir pel seu compte, sense que sigui fàcil veure d’on s’ho van treure, veia “els negres com a éssers d’un ordre inferior, incapaç i indignes d’associar-se amb la raça blanca ni socialment ni políticament, i tan inferiors que no posseeixen cap dret que els blancs tinguin l’obligació de respectar” Que la Constitució els negava la ciutadania, no tenien dret a dir-ho perquè molts estats van permetre als negres votar durant la ratificació de la Constitució quan els Pares Fundadors encara vivien. Donen no obstant exemples de perquè els negres no poden tenir drets: “això donaria a les persones de la raça negra el dret d’entrar a qualsevol estat quan volguessin… tindrien la llibertat de parlar en públic o en privat  de les mateixes coses que els ciutadans,  podrien organitzar mítings en públic i posseir armes”  Intolerable, verdaderament. Quin acudit. Un dels justícies va afegir en la seva opinió separada que la recerca científica moderna havia demostrat que els blancs i els negres són dues espècies diferents i que per això Déu mateix havia posat els blancs i els negres a continents diferents (Europa i Àfrica).

Apart d’anular simplement un pacte aprovat pel Congrés que no els importava (en el què s’emparava en part la petició de Dred Scott) cosa que ningú havia demanat als Suprems de fer, van invocar una de les provisions més sagrades de la Constitució, la protecció i respecte de la propietat privada, per justificar l’esclavatge. Van dir que els esclaus són propietat privada i cap Estat té dret a separar un ciutadà de la seva propietat ni impedir-li disposar-ne com volgués. Com pot ser que una cosa et pertanyi a un estat i si creues una frontera ja no et pertanyi i si tornes al primer estat et torna a pertànyer? La degradació dels negres era total. Quedaven reduïts a articles de propietat personal.

I la gran final: qualsevol intent d’emancipar els esclaus seria un atentat contra la propietat privada i per tant inconstitucional. Quedava prohibit per tant que qualsevol estat o el Govern federal fessin res per eliminar l’esclavitud, identificada com un dret ciutadà. Hi hauria esclavitud per sempre! I acabava molt prop d’estendre-la per primera vegada per decisió judicial a TOTS els Estats i fer-la obligatòria, tant si volien com si no. Es van aturar a molt poca distància de fer-ho. Potser s´ho guardaven per la pròxima vegada

El President Buchanan estava content. El problema quedava resolt per sempre gràcies a la seva discreta intervenció.

Reacció

Potser els Jutges suprems es pensaven seriosament que amb aquesta sentència liquidarien per sempre el moviment abolicionista i que l’esclavitud duraria fins als nostres dies. De fet va enrabiar molta gent i es van sentir coses que a més d’un li semblaran familiars: el temps que havien trigat, la política, que eren incompetents, una conspiració política contra els Republicans abolicionistes, una denigració per a un tribunal que havia estat prestigiós, una ofensa a la voluntat popular, prepareu-vos a la lluita, estan posant a prova la vostra virilitat, deien els abolicionistes en editorials incendiaris. Per acabar-ho de complicar tot, la sentència va desfermar una crisi econòmica molt greu que va afectar molt els Estats del Nord però no els del Sud, convencent a molta gent que el Sud no necessitava el Nord per a res.

Però Abraham Lincoln ja estava a punt de començar la seva campanya. L’esclavitud s’havia d’acabar i si els estats del Sud no ho volien, aniria a la guerra. Ho deia així de clar. Coneix el lector un altre cas de guanyar una elecció prometent una Guerra Civil? I el bon Abe Lincoln esdevindria el President més astut i hàbil de la història de la República. El dia que fou elegit, molts estats del Sud van separar-se, fundant la Confederació rebel el dia que va prendre possessió. La Guerra esclataria setmanes després.

Final: Dred Scott esdevé al final un home lliure i mor

Tal com passa de vegades, el seu cas, tan seriós com havia estat, va acabar amb un número de pallassos. En Dred i la seva família van tornar a ser propietat de la vídua del metge militar. Aquesta senyora va decidir al final tornar a casar-se amb un polític local, que era un abolicionista convençut i militant. Sembla que la senyora s’havia descuidat d’explicar-li que ella era la propietària de l’esclau més famós de tota Amèrica. Un adversari polític membre de la mateixa cambra se’en va adonar i va posar el nou marit en un compromís. En un fit de ràbia, va manar a la seva dona que tornés Dred Scott al propietari original de franc, cosa que ella va fer. Els fills del propietari original el van emancipar immediatament.

En Dred, ja un home lliure, es va quedar a Saint Louis de Missouri treballant a un Hotel de maleter i retenint el sou que guanyava aquesta vegada. Era un home molt famós i esdevingué una gran atracció local per a l’hotel, però es va morir de tuberculosi set mesos després de la publicació de la sentència.

És difícil saber quins mèrits tenia aquest home o si entenia del tot de què anava la lluita entre abolicionistes i esclavistes que ell havia fet possible però avui en dia els ciutadans d’origen Africà i els lluitadors pels drets civils veneren el seu nom, que a més tots els nens d’escola coneixen. Jeu a una tomba molt maca a Saint Louis.

L’esclavitud s’acaba

Com tothom sap, Lincoln va liquidar l’esclavitud amb una Proclamació. Cal afegir que potser recordant el problema creat pels jutges, va publicar la Proclamació no com a President dels EUA sinó invocant els seus poders com a Comandant en Cap d’una nació en Estat de Guerra.  De fet no va poder abolir mai l’esclavitud a tota la nació, sinó, com un càstig,  selectivament només als Estats que s’havien separat de l’Unió i anaven essent reconquerits.

La solució final la va introduir el Congrés dels Estats Units poc després de la mort de Lincoln aprovant l’esmena XIII de la Constitució que Lincoln havia demanat: “…slavery shall not exist within the United States” I encara millor amb l’esmena XIV: “All persons born or naturalized in the USA are citizens of the US and of the State wherein they reside”

Dred Scott va acabar guanyant plenament.

JOANOT

Tags: Dred Scott, esclavatge, Esclavitud, Jutges, Lincoln, Tribunal Suprem dels EUA