Els EUA són diferents

Aquest dilluns va tenir lloc l’elecció primària a Iowa, un estat molt gran dedicat a l’agricultura i la ramaderia, els residents de la qual tenen l’anomenada, molt ben justificada, de ser molt religiosos, que en general vol dir ser membres d’una de les comunitats baptistes sovint integristes, que fan interpretacions literals de la Bíblia en la versió comú nord-americana (King James).

Jo no he sabut mai si les eleccions primàries són obligatòries o no, però tots els estats les fan. L’estat hi posa tota la maquinària electoral i els partits, no pas cap govern, decideixen com s’han de fer. A Iowa, els dos partits ho fan de forma molt diferent. Els Republicans de cada localitat reuneixen la seva gent a un local amb cadires, on tothom pot seguir discutint i al final fan seure i escriure a tots els participants el nom del candidat triat a un paper. Recullen aquests vots i els compten. Els Demòcrates ho fan de forma molt diferent. No sé exactament com ho fan ara, però fa un anys un parent meu hi va participar i m’ho va explicar. Els votants es reuneixen a un local buit molt gran, potser un magatzem agrícola o un gimnàs, en general sense cadires i formen grups per a cada un dels candidats on la gent tenen una estona per discutir, cridar i mirar de convèncer altres, si volen. Aleshores l’encarregat (no sé quin títol te) determina quins grups tenen el nombre suficient de partidaris manat per les regles. Els que no hi arriben són eliminats de l’elecció i els partidaris derrotats són lliures d’ajuntar-se a un altre grup (o tornar indignats a casa seva). Aleshores l’encarregat mana a la gent que s’agrupin: per exemple, els de la Sra Clinton, a la dreta, els de Bernie Sanders, a l’esquerra, uns altres al lloc que quedi. Quan això ja s’ha fet, la taula es mira els grups i decideix visualment qui té més votants i per tant ha guanyat. Si no està clar, manen que es quedin només els dos grups amb més vots, i els partidaris derrotats que s’uneixen a un dels dos grups que queden. Els votants poden tornar a discutir entre ells, si volen. Els grups es tornen a formar. En general, el cas queda resolt, però si no, la taula podria procedir a comptar la gent que hi ha a cada grup per veure quin candidat ha guanyat, però això és una mesura extrema. Durant la nit electoral els Dermocrates a diferència dels Republicans no donaven nombres de votants (perquè no en tenien) sinó equivalents. Diuen que durant els temps de la Revolució de 1776 (que és com els Americans anomenen sempre la seva Guerra de la Independència) és així com es feia i els EUA són sens dubte la democràcia participativa més vella del mon. I les urnes i les paperetes no van ser introduïdes fins mig segle XIX.

No sé si ja s’ha vist a Catalunya o no, però un dels darrers episodis de la sèrie The Good Wife es va passar l’hora fent burla dels Caucus d’Iowa, sobretot dels del partit demòcrata que acabo de descriure. (Caucus és el mateix nom que tenen els grups parlamentaris del Congrés). En canvi Showtime va fer un documentari molt més interessant que van ensenyar a unes quantes de les 10 o 12 cadenes que tenen parlant de com havia anat la campanya a Iowa

Un dels problemes principals a Iowa és com dirigir-se als integristes religiosos, perquè amb algunes excepcions el nombre de votants rarament arriba o passa del 5% (i això dóna a una minoria militant i motivada la possibilitat d’exercir una influència desproporcionada sobre qui pot ser elegit a l’elecció general al Novembre. Els candidats republicans guanyadors dels Caucus Iowesos rarament guanyen una elecció general, potser per aquest problema. Però hi ha molts altres problemes amb minories dures militants a les primàries, com per exemple els llibertaris del Tea Party, l’extrema dreta. Durant la campanya general, els candidats finals triats pels estats canviaran radicalment de llenguatge dirigint-se molt més als votants normals. Veureu la diferència. Qui ha dit mai que els polítics menteixen i diuen allò que la gent vol sentir? Ara a la pròxima primària a New Hampshire ja han canviat molt. Deu ser el clima.

Si el lector vol seguir llegint, oferiré algunes traduccions de declaracions fetes pels candidats publicades al NYTimes el dia abans dels Caucus. Personalment trobo que és una falta de respecte molt gran a la Religió. Els anomenats evangèlics acaben sempre parlant dels avortaments, dels homosexuals i del matrimoni gai, de la necessitat d’acabar amb l’assegurança de malaltia (Obamacare), dels musulmans, de la llibertat religiosa(que és el dret de la gent poderosa d’imposar les seves creences als empleats sota les seves ordres, cosa que el Tribunal Suprem sembla protegir:els rics tenen a usar els seus diners per expressar-se), la contracepció. Algun grup baptista defensa el principi que la prosperitat personal és una benedicció o premi diví a la virtut d’un home, mentre que la pobresa és un càstig.

TED CRUZ
que és un dels dos Senadors Federals per Texas i el guanyador dels Caucus republicans, es el gran heroi de la dreta religiosa. Tret dels seus partidaris, no té gaire bona reputació personal. Molts el veuen com un oportunista desconsiderat, cínic, fals i perillós i un provocador. Ell ha estat responsable de molts incidents lletjos al Senat, sobretot el bloqueig dels pressupostos federals. Sembla ser un home molt ambiciós, dominador i sense gaires escrúpols, allò que molta gent gent anomena un líder. Va nàixer al Canadà, fill d’un emigrant cubà i una mare americana, tots dos ciutadans dels EUA. Un home tan intel·ligent com agressiu i desconsiderat, va estudiar a les millors universitats. Al començament es va presentar com a hispà, malgrat no parlar en absolut la llengua, però després va veure que no li convenia i ara més aviat passa de llarg. Comença tots les al·locucions amb una pregària com si anés a fer un sermó, cobrint se la cara amb una ma. Els seus empleats també ho han de fer. Anem a les traduccions (considereu que totes les cites són serioses):
Del GOVERNADOR de TEXAS PERRY sobre CRUZ: Cruz es desperta cada matí i demana perdó a Déu, fins i tot abans d’esmorzar.
CRUZ, aconsellant passar les darreres hores abans dels Caucus pregant: Passeu un minut al dia dient “Pare, Deu, per favor, us prego. Continueu aquest despertar. Desperteu el cos de Crist per salvar aquesta nació de l’abisme”
Anuncis de TV l’acusaven de ser fals, perquè deia una cosa a Iowa i una altra a Nova York (que pels integristes veuen com Sodoma i Gomorra). Un altre l’acusava de donar a l’església només 1% enlloc de pagar 10% que mana la Bíblia.
CRUZ a un debat, parlant a un Pastor que demanava la pena de mort pels homosexuals: Volem un President que accepti Jesús com el seu rei.
CRUZ, parlant a un altre Pastor: un president que no comenci cada dia de genolls demanant guia a Deu, no mereix ser el comanant en cap del nostre país.

DONALD TRUMP
essent un narcisista greu, el playboy Trump és una figura molt coneguda a Nova York. Un home que ha desenvolupat tants terrenys i edificat tants gratacels a tantes ciutats no pot ser del tot un ximple, com ha demostrat moltes vegades, però ha fet moltes coses descarades i ningú el té per un sant. Les bestieses que diu, probablement se les ha estudiat a fons. Hom no el veu com un home particularment religiós, però a Iowa es va destapar com a un Cristià de conviccions fermes. El seu extremisme de dretes va guanyar posicions entre els molts integristes que el suportaven i va anar de poc que no guanyés la primària. A vegades, no obstant, s’empatolla perillosament quan parla de la Bíblia i de coses religioses. És com les banyes amagades del dimoni als Pastorets, que són difícils de cobrir.

MARC RUBIO
m´ha desenganyat bastant. Al començament semblava un candidat bo, que ho fa bé al Senat, potser amb massa poca experiència, perquè no havia tingut mai un càrrec executiu i jo el veia com a un home amb futur, més d’aquí 4 o 8 anys que ara. Personalment, sembla ser tan intel·ligent, agressiu i ambiciós com el seu enemic Cruz i està orgullós de ser d’origen cubà. A més, parla el castellà gairebé tan bé com l’anglès. La seva base de suport és el Tea Party i l’integrisme religiós, o sigui la dreta radical. Però té problemes, sobretot una falta d’atenció o indiferència excessiva quan parla de diners o els toca, com per exemple amb despeses de viatge. Uns periodistes van trobar una cosa molt rara. Fa uns anys tocava un sou legítim d’uns 200,000 $ i acabava de vendre una casa particular per més d’un milió. I en aquest moment va anar a un banc i va treure un préstec de 80,000 a interès alt. Perquè? Es va negar a explicar-ho, com és el seu dret. Que potser es un jugador amagat? O li cal pagar a un xantagista?
Mentia també sobre els seus pares, que no són emigrants anticastristes. Tots dos havien arribat als EUA abans de Castro. En Rubio va nàixer catòlic, es va fer mormó uns quants anys i ara és un baptista evangèlic, que cultiva molt la dreta religiosa. No fa gaire va tenir un problema perquè a una de les seves fotos lluïa unes botes que es venen a les botigues per 900 dòlars. Deixem-lo parlar:
RUBIO: El nostre objectiu és l’eternitat, poder existir al costat del Creador per tota l’eternitat. L’objectiu de la nostra vida es cooperar amb el pla de Déu.
(Responent a una pregunta durant debat, demanant que comentés sobre un article a la revista TIMES que deia que ell seria el salvador del Partit Republicà): Vull aclarir una cosa. Només n’hi ha un de Salvador i no sóc jo. És Jesucrist, que va baixar a la Terra i morir pels nostres pecats.

El Dr BEN CARSON
és un cirurgià neurològic pediàtric famós per una separació heroica que va fer de dos siamesos alemanys units al cap. Va tenir molt de mèrit professional i científic, però dissortadament les criatures no van poder viure com a gent normal. Un dels dos estava tan profundament retardat que no aprenia a caminar. També es molt narcisista amb idees de grandiositat. No tinc aquí cap cita però com a lector àvid de la Bíblia sovint afirma que en resposta a les seves pregàries Deu li envia senyals i li ha concedit favors, sobretot en la forma de revelacions durant el somni. Diu que una vegada no s’havia preparat per un examen crític i durant la nit en un somni una mà li va escriure a una pissarra les preguntes que farien, que ell va poder preparar i passar el test. Com a jovenet, en un atac de ràbia va apunyalar un altre noi, però gràcies a Déu (que és el que volia dir) el ganivet fou aturat pel cinyell i Carson va salvar el seu futur enlloc d’anar a la presó.

JEB BUSH
és el cas més extraordinari de les primàries Republicanes, perquè ell havia estat universalment considerat el guanyador segur contra els altres candidats descerebrats però inofensius i enlloc d’això s’ha anat ensorrant cada dia més. El seu pare i el seu germà, el primer i segon Presidents Bush van tenir un lligam molt fort amb els integristes, cosa que Jeb no ha estat capaç de repetir. Ell havia estat el protector i mestre del Senador Rubio, però veient com Rubio li passava al davant, va intentar atacs personals salvatges contra Rubio a les discussions, que li van sortir molt malament. Segueix fent campanya gràcies als milions que té a la campanya.

ELS DEMÒCRATES
Només un parell de paraules per felicitar tant a Bernie Sanders com a la Hillary Clinton per haver rebutjat el joc estúpid dels periodistes de preguntar coses personals i discussions sense mèrit, enlloc de confrontar els problemes importants del país.
El partit havia estat preocupat per la falta d’oposició a Hillary i va intentar que es presentés Elizabeth Warren, Senadora per Massachussets i hereva de Ted Kennedy. Evidentment, no podria guanyar però la idea era forçar els temes socials empenyent la Clinton cap a l’esquerra, lluny dels rics i poderosos amb qui combrega. La Warren es va negar però inesperadament el vell Bernie Sanders (74 anys)es va presentar per fer-ho. Ha deixat bocabadat a tothom. Jo crec que va ser en Bernie sobretot qui va marcar la línia, rebutjant visiblement molest qualsevol intent de voler parlar de coses absurdes, que és el que feien els Republicans. La Sra Clinton s’hi va afegir potser perquè les enquestes deien que és el que també volien els votants. Van parlar tots dos de la desigualtat en ingressos, dels drets de les dones i de les reformes en l’assegurança de malaltia amb l’estat esdevenint l’únic assegurador que molts defensem i com vol en Bernie però no la Sra Clinton. I de moltes altres coses que importen a ls ciutadans. El contrast amb les bestieses que s’escoltaven als debats i discursos Republicans era espectacular. Els Republicans només feien un xou. Com era d’esperar l’actriu Susan Sarandon, degana del moviment progressista més radical a Nova York i una dona que als 69 anys segueix tenint un aspecte fantàstic, es va afegir al carro de Bernie amb gran entusiasme. Un problema de Bernie és que sembla massa vell no obstant la seva agilitat, salut i energia. I quan parla sembla sempre com si estigués enfadat, escridassant algú. A més, viu a una regió on no hi ha gairebé negres i per tant no ha cultivat aquest grup, a diferència dels Clinton. Una sorpresa inesperada és fins quin punt Bernie atreu i entusiasme els joves. Acabi com acabi, jo ja li donaria una medalla. Teníem ganes de sentir un polític que parlés les veritats.

Per acabar, no tinc la cita literal de Hillary Clinton però preguntada si ella s’interessava per la religió, va respondre el mateix que molts pensem. Ella personalment diu que és metodista (una comunitat respectable, forta als EUA, però no pas al Sud), es té per Cristiana creient, i li causa perplexitat veure com s’utilitza el Cristianisme per dir coses tan dures, cruels i judgmentals, quan de fet la religió parla de pau, tolerància, amor, perdó i respecte als homes i demana obres de caritat.

Joan Gil

Tags: Caucus, Democrates, eleccions, Iowa, Republicans