08 des. 2015
Escalfament global i EUA: la política.
Hem arribat al punt on finalment existeix una opinió pública sobre un problema tan real, greu i amenaçador com és l’escalfament global i això vol dir sempre que hi ha política. En un règim més o menys democràtic una conseqüència inevitable és que estan en joc les eleccions i els polítics ho saben i els cal trobar una forma d’adaptar-se i aprofitar-se’n.
Preferentment, sembla que als polítics agradaria una resposta que no exigís responsabilitat i lideratge, enlloc de la demagògia que sempre estan preparats a oferir. Dissortadament l’opinió publica és sempre oportunista i incoherent, mentre que el problema, en aquest cas, es dificilíssim de resoldre i demana usar els cervells i coneixement de científics que probablement ni saben com influenciar el públic ni dominen la política. De fet, ni tan sols saben com parlar i convèncer al públic votant. L’objectiu d’aquest apunt és identificar la situació actual als EUA, que no és bona malgrat els esforços considerables dels activistes i l’administració Obama i el paper destacat de la ciència americana i fins i tot de sectors considerables de la indústria, que han entès bé el perill inevitable i la necessitat d’adaptar-se.
La temperatura a la superfície del planeta ha estat sempre variable
Les raons per aquesta variabilitat són diverses. El descobriment s’atribueix a un grec deixeble d’Aristòtil (tràgicament) anomenat Teofrast, que va escriure que eliminar un bosc fa apujar la temperatura perquè els arbres fan ombra i sense arbres el sòl s’escalfa més. En Teofrast havia reconegut encertadament que la radiació solar es pràcticament l’única font de calor que tenim.
Hi ha altres factors naturals capaços de canviar la temperatura que semblen més importants. Un exemple d’ells, anomenat albedo es refereix entre altres coses a l’àrea ocupada per gel, perquè el gel reflecteix la radiació solar retornant-la a l’espai i impedint que escalfi i fa baixar la temperatura; a l’inrevés, la pèrdua de gel entra a un cercle viciós i potencia la influència del desglaçament actual perquè augmenta i empitjora tota sola l’escalfament. Un altre factor és l’activitat solar, que canvia periòdicament. L’activitat volcànica finalment és un factor ben conegut perquè la cendra emesa durant l’activitat atura l’arribada de llum. De fet, la mini edat glacial viscuda als voltants de la guerra dels Segadors al 1640 s’atribueix a una activitat volcànica molt intensa combinada amb canvis solars. Tot això està fora del control humà, però en els milers d’anys que hem viscut a la terra no ha fet mai gaire mal. En canvi, l’efecte hivernacle (greenhouse en anglès) degut a la producció de molt més diòxid de carboni del que la Terra pot eliminar, causat per la humanitat i per la crema de carbó pel desenvolupament industrial, és responsable del problema que tots coneixem.
És veritat que en general el CO2 és inofensiu, però depèn de la concentració. Un accident horrorós al Camerun el 1986 il·lustra el problema, encara que la causa de la tragèdia fou natural i no industrial. Un volcà actiu havia causat una cavitat natural tancada que es va omplir de quantitats molt grans de CO2, el qual un dia fou alliberat. Uns 1700 homes que vivien als voltants van morir.
Els científics
L’interès científic en la temperatura de la Terra i les publicacions sobre el problema venen de molt lluny, fins i tot segles i no és legítim ni possible identificar una sola persona com a autor del descobriment ni cap destacat científic o laboratori que lideri la recerca. En canvi es pot parlar d’un home que fou i segueix essent més responsable que ningú cridant l’atenció i mobilitzant recursos al començament de la crisi actual. Parlo del Professor James Hansen, fins fa pocs anys Director de l’Institut Goddard de la NASA per Estudis Espacials i encara Professor a l’Institut de la Terra de la Universitat Columbia a Nova York.
Els primers crits seriosos d’alarma es van sentir en els anys 1970 provenint sobretot de Hansen que predeia la inundació irreversible de zones costeres, però a certs cercles ja s’hi parlava des dels 1950 i es van publicar alguns articles de periòdic amb poc impacte.
El GISS es un laboratori de la NASA interessat en planetes considerats globalment. Els fundadors des de la NASA sens dubte pensaven en els nous planetes que s’anirien descobrint, dels que no sabíem res però la Terra quedava enclosa i una de les coses que l’institut feia era recollir i publicar (al seu web ara) les temperatures de tota la superfície de la Terra. Aquí és on Hansen va veure el problema.
El President Jimmy Carter en va sentir parlar i, preocupat, va manar a l’Acadèmia Nacional de Ciències fer un estudi (any 1979), en principi simplement una revisió de la literatura amb testimonis personals d’experts. Pel poc que se sabia, aquest grup ho va fer molt bé i van escriure i publicar el primer avís seriós. En Hansen era un gran científic però tenia idees fixes que no sempre eren populars i potser cridava massa (com ha tornat a fer recentment a Paris). El seu argument constant és que ja hem perdut el tren i que totes les mesures d’alleujament ara proposades pels activistes, per exemple netejant i substituint el carbó, com tants han repetit a Paris, son una pèrdua de temps i que el sorpasso dels 2 graus de temperatura mitja ja està cantat o encara pitjor. Per a ell, la solució seria una política fiscal d’impostos a les companyies d’energia al centre de la crisi i també al mateix temps atractius fiscals ensenyant a les companyies que podrien treballar aturant l’escalfament i encara fer diners. Afavoreix a més l’energia nuclear, tan poc estimada pels activistes ambientals.
La credibilitat de Hansen augmentà molt gràcies a les prediccions puntuals d’escalfament que va ser capaç de fer i van ser realitzades exactament. Vet aquí que l’inoblidable President George W Bush en va sentir parlar i va manar a l’igualment inoblidable Vicepresident Dick Cheney trobar-se i parlar en persona amb Hansen. Després Hansen fou invitat a donar una conferència amb diapositives a un grup selecte de membres de l’administració i congrés. No va servir de res i el Professor va rebre el rebuig frontal i total de l’administració. En Bush ja va anunciar que tot eren teories i especulació i que esperaria fins que tot estigués demostrat. Al poc temps van prohibir a Hansen anar a conferències i van reclamar el dret de censurar prèviament qualsevol publicació sobre el tema d’empleats federals. Igualment, les taules amb dades sobre temperatures al món van haver de ser eliminades al web. Alguns estats van arribar a prohibir escriure enlloc les paraules escalfament global o fer investigacions sobre l’assumpte. Cal tenir en compte que la NASA és una agència federal que, a diferència de les Universitats, no garanteix la llibertat acadèmica. I Bush era Bush i era el President. Hansen va haver d’obeir.
Per tancar el tema, caldria afegir que l’Administració Nacional d’Oceanografia i Atmosfera (NOAA) també va participar com era la seva obligació, en els esforços inicials de Hansen a divulgar el problema de la pujada del nivell d’aigua oceànic amb al mateix resultat. En qualsevol cas, els webs d’aquestes dues agències federals són interessantíssims. Aquí hom pot trobar dades i exemples dignes de confiança, on es poden comprovar moltes coses que a vegades se senten dir sense saber si són veritat o no.
El Grand Old Party (GOP) i l’escalfament global, avui
Sempre hi ha hagut coses al mon que són difícils de creure, com ara l’actitud del Partit Republicà en la crisi ambiental. Jo he cregut sempre que convé que al món hi hagi partits conservadors i progressius que creguin en l’alternança, suposat no obstant que tots dos siguin civilitzats, intel·ligents i prioritzin l’interès del país com a motivació suprema. Potser la formulació és massa idealista i caldria demanar-ho als Reis Mags. El gran problema dels Republicans es que el Partit ha caigut en les mans d’una clique d’extremistes afins al Tea Party, que són llibertaris de dretes (també hi ha llibertaris d’esquerres, com ara el CUP, però no pas als EUA). Aquesta gent, sens dubte molt minoritaris al conjunt del país, es mantenen per l’escadussera proporció de votants (menys del 5%) que van a les primàries de rutina i també per la magnitud de donacions que atreuen. El partit no sap què fer per lliurar-se d’ells. Utilitza el partit un mitjà ideològicament seu amb tanta influència com la cadena FOX per atacar contínuament i mirar d’aturar el candidat Trump i no serveix de res. Els candidats radicals són molt populistes i desinhibits, interessats en expressions breus i fortes (one-liners) de l’estil sentit a converses de taula familiars o als bars, que generalment són bestieses. No volen coses complicades i sempre acaben parlant dels avortaments, d’anul·lar la llei d’Assegurança de Malaltia obligatòria, del creacionisme o interpretació literal de la Bíblia, la immigració il·legal (gairebé inexistent en l’actualitat), de la necessitat d’acabar amb els diners de bitllets de paper i tornar a usar l’or, de la homosexualitat i dels Cristians (com ells se’ls imaginen; fa uns dies vaig sentir un dir que pregava a Déu per una victòria americana contra els musulmans (sic))
Respecte a la conferència de Paris, cal recordar que els Republicans dominen totes dues cambres federals, la Cambra de Representants i el Senat. El President Obama sap molt be que no pot firmar cap tractat internacional, perquè el Senat no el confirmaria mai i està intentant preparar acords alternatius que no necessitin confirmació. Ja han indicat que s’oposen a qualsevol enteniment o oferta que Obama pugui haver fet a Paris i que miraran de bloquejar-lo amb lleis. Pel que fa als límits en la producció d’òxid de carboni per les centrals elèctriques, diuen que cap llei serà aprovada i que n’escriuran les que faci falta per aturar ordres en aquesta direcció. Si cal, aniran als Tribunals fent plets contra l’Administració i que el nou President Republicà elegit un any d’ara anul·larà tota la legislació i regulacions ambientals d’Obama. Es queixen sempre que els xinesos i els indis no fan prou sense considerar que no han acabat encara el seu desenvolupament i ignorant els projectes de protecció ambiental molt avençats i les inversions altíssimes de la Xina.
Fa uns dies, un representant Republicà, president d’un Comitè, dient que hi ha una conspiració de mentides entre els investigadors, ha enviat una subpoena (una citació) a un centre d’investigacions per fer enviar al seu comitè documentació explicant les investigacions que fan i les dades obtingudes. Diu que tot és una estafa, que demostrarà que les conclusions són inventades i que ell ho exposarà. Anem bé perquè els pallassos alegren molt la vida.
Una altra coseta. Em permeto traduir les declaracions del cap de la majoria republicana al Senat, Mitch McConnell, publicades al New York Times d’avui diumenge 13 de desembre: “Abans que els socis internacionals obrin les ampolles de xampany, haurien de recordar que l’objectiu del tractat és impossible d’assolir i està basat en un plan d’energia domèstic que és probablement il·legal, que la meitat dels estats han presentat recursos judicials en contra i que el Congrès ja ha votat per rebutjar-ho” El diari explica a més que tots i cadascun dels candidats republicans a la presidència han denunciat com a falsa i rebutjat la ciència del canvi climàtic i s’oposen als punts de vista del President Obama. Acabo d’escoltar a la ràdio com el Senador Ted Cruz de Texas ha anunciat que les dades sobre temperatura indiquen que el món s’està refredant i que tota la ciència és falsa. Mentre tant, ja hi ha evidència d’inundacions greus a la Florida, on la frontera entre l’aigua salada i dolça cada dia entra més a l’interior i casos documentats de sequeres i inundacions abans desconeguts. Però el Partit Republicà per ara mana i no ho veuen així.
Joan Gil