02 gen. 2019
El President Andrew Jackson dels EUA, fundador del populisme modern
Ha sentit parlar algun lector del gran Andrew Jackson? Hi hauria raons per voler que fos
Andrew Jackson, President Populista dels EUA i Fundador del Partit Demòcrata
més recordat, sobre tot en l’era del populisme . Havent guanyat la Batalla de Nova Orleans, sense ser militar, va rebre una medalla d’or del Congrés per una fita militar grandiosa i considerat una heroi nacional, però ell va procedir a fer-ne una altra encara més grossa i espectacular, fent fora sense ordres el govern espanyol de la Florida i ocupant-la pel seu compte. També va derrotar militarment els indígenes anomenats pels blancs Creek que en el seu dia abans que arribés Colomb havien poblat i viscut feliçment a tot l’estat de Geòrgia. Jackson va engrandir tot sol la superfície dels Estats Units, fou un dels fundadors de l’estat de Tennessee, va esdevenir Senador federal, , fou elegit dues vegades President dels EUA (1829-1837) com a independent, oposant la corrupció, acabant amb el govern de grups foscos, exigint proteccionisme econòmic, participació popular, més drets pel poble i per l’home comú i més glòria per als EUA. Com molts populistes, va acabar fundant un partit propi, que tots els lectors probablement coneixen: El Partit Demòcrata dels EUA. Els seus enemics per ofendre’l li canviaven el nom a Jackass enlloc de Jackson, un sinònim d’ase que en bon anglès designa simplement un ase mascle, però que és vist als EUA com un insult molt fort. Encantat, en Jackson va triar l’ase, un animal simpàtic com a símbol del seu nou partit, que l’ha mantingut fins al dia d’avui. Quina empenta tenia! Ha sortit alguna vegada al cinema i la literatura per l’extraordinari amor i devoció que va sentir sempre per la seva parella Rachel (una història molt complicada, com veureu si seguiu llegint)
Com és que hom no parla més de Jackson, sobretot quan el populisme contra l’establiment s’està estenent pel món? Potser pel seu caràcter: era un home molt fort, gairebé de ferro i invencible, en general fair i just. Només que barallar-se amb ell era molt perillós i uns quants ho van pagar amb la vida. I tenia 150 esclaus a la seva hisenda anomenada Heritage, que qualsevol turista pot visitar a Nashville, estat de Tennessee. Potser la ciutat podria bastir-hi un monument al Populisme triomfant.
Origen duríssim d’un futur heroi nacional
Nascut ja als EUA, Andrew fou el tercer fill d’un matrimoni d’immigrants escocesos que havien triat anar a la nova frontera dels EUA a crear un futur. El pare es va morir a un accident tallant arbres quan Andrew era molt petit, però la mare, una dona encara més dura i forta, va saber tirar endavant tota sola.
Durant la Revolució de 1776 (allò que a Europa hom anomena falsament Guerra de la Independència), els dos germans Jackson, encara molt joves, van lluitar amb els patriotes americans contra la monarquia anglesa i van caure presoners. Un oficial britànic va manar a Andrew que li netegés les botes, i Andrew s’hi va negar. L’oficial es va treure l’espasa i li va marcar la cara amb ferides que van deixar cicatrius visibles. Al final, els anglesos pagarien molt car aquest ultratge. Andrew i el germà van caure malalts de la variola. La seva mare es va presentar al camp exigint el seu alliberament, que va aconseguir. Com que només tenien dos cavalls i el germà s’estava morint, Andrew, malalt com seguia estant, va seguir els cavalls de la mare i el germà a peu per més de cent quilòmetres. Arribats a casa, el germà va morir mentre Andrew sobreviuria. Al poc temps la mare va sentir que malalts de còlera s’estaven morint tots sols sense assistència a dos vaixells i es va presentar voluntàriament a fer d’infermera, cosa que li va costar la vida al poc temps. Era un família que no s’espantava de res. L’Andrew ho va aprendre.
Andrew va aconseguir aprendre l’ofici d’advocat de dos lletrats prominents i va començar a ficar-se en política amb èxit, esdevenint jutge i membre del Parlament que va fundar l’estat de Tennessee i escriure la seva Constitució. Va esdevenir Fiscal General de Tennessee. Els negocis també li van anar bé. Ningú el va poder acusar mai de corrupció però es va comprar la propietat anomenada Heritage amb només deu esclaus i aviat hi va afegir terreny pel conreu de cotó i va arribar als 150 esclaus. Els va tractar millor que altres esclavistes, però ai las si no obeïen o intentaven fugir!
Inesperadament el van anomenar Comandant en cap de la milícia (exèrcit) del nou estat, encara que no sabia res de guerres i aquest grup era una mena de societat civil d’amics importants, fins l’esclat de la primera guerra amb els indígenes Creek. El problema amb aquesta i totes les ètnies indígenes era sempre en mateix: el govern havia firmat una pau reconeixent territori exclusiu als indis, però els colons blancs s’hi ficaven a prendre possessió i l’exèrcit apareixia sempre a ajudar-los a arraconar o matar els indis. Probablement en aquest moment Jackson aprengué com es feia la guerra. Ell i la seva dona Rachel van adoptar com a fills dos nens indis. En Jackson no odiava ningú per ser indi però insistia que es sotmetessin i comencessin a viure com feien els blancs, cosa que per cert Washington ja havia dit i molts indis havien començat a fer, però no pas la majoria. El problema era que els blancs no els toleraven en cap forma.
El Problema amb la Rachel
Andrew Jackson la va conèixer durant una visita social. El problema era que ja estava casada. Tots dos van iniciar una relació i Andrew se la va endur tot seguit a l’Hermitage. Cal dir que a la frontera en aquells temps si una parella vivien junts i estaven contents, ningú es preocupava gaire de les formalitats i els semblava que casar-se no servia de res. El marit de la Rachel sembla que va anar a Virgínia a sol.licitar un divorci. El Parlament de Virginia li va respondre autoritzant-lo a demanar un divorci, cosa molt diferent d’atorgar un divorci, però Jackson va decidir que la Rachel ja estava divorciada. Va marxar amb la dona al territori encara espanyol de Louisiana i va anunciar a tothom a la tornada que s’havien casat a una Hisenda espanyola a la ciutat de Natchez. Qüestió resolta!
Res estava resolt. Algun temps després el marit va parlar amb un periodista que va publicar un article denunciant que a Natchez ningú recordava o sabia res de cap matrimoni i que la Rachel era una adúltera i una bígama. Un insult a la Rachel? El periodista s’estava jugant la vida i la perdria.
En Jackson ja havia participat en dos duels (perfectament legals) que s’havien arreglat sense vessament de sang, però el tercer amb el periodista era pitjor i havia d’acabar malament. El problema de Jackson era que el periodista era conegut com un tirador amb punteria notable i Jackson en canvi no. L’Andrew s’ho va pensar un estona: per molt bé que sapigués tirar, un home en perill de mort que es gira de cop sentint les ordres del jutge d’honor i ha de disparar en l’acte, no pot apuntar bé. Jackson va decidir deixar disparar primer al periodista, jugant-s’hi la vida. El periodista va disparar immediatament i va ferir Jackson al pit pero sense gravetat. Normalment, això hauria hagut degut marcar el final del duel, però Jackson, veient l’adversari dempeus a poques passes amb una pistola ja buida a la mà, va aixecar lentament la seva arma, va apuntar al periodista immòbil i va disparar. L’home va caure mort en l’acte.
Aquesta demostració extrema de sang freda i concentració no van passar desapercebudes. Jackson era un home perillós amb una determinació, sang freda i fe en ell mateix que pocs homes tenen. Pel seus enemics, el resultat fou una violació de les regles d’honor del duel i un assassinat. Aquest cas diu molt sobre Andrew Jackson.
Al final, el marit verdader de la Rachel va aconseguir divorciar-se i Andrew i Rachel van contraure matrimoni oficial. La devoció que ell va sentir per aquesta dona és commovedora. Rachel es va morir d’un atac de cor setmanes després de la primera elecció de Jackson a la Presidència, abans de la presa de possessió i no va poder entrar mai a la Casa Blanca. Diuen que els funeraris van haver d’arrencar l’Andrew per força i cridant del cos de la difunta. No se li coneix cap altra companyona i va triar una neboda per fer-li de First Lady.
Jackson no havia oblidat mai els insults a la seva estimada i això va influir en la seva reacció, completament absurda, a l’anomenat “Affair dels Peticoats“, que ell va decidir veure com un altre cas de prejudici social contra una dona independent i poc convencional, una opinió molt equivocada en aquest cas. El cas serà presentat més tard descrivint la Presidència i qui vulgui podrà llegir-hi una breu narració.
La Gloriosa Batalla de Nova Orleans
L’any 1812 els EUA havien declarat una guerra absurda al Regne Unit, que acabava de guanyar la contesa contra Napoleó i havia esdevingut ja la superpotència mundial indiscutible. Els Americans es pensaven que si Washington enviava exèrcits al Canadà, els residents se sublevarien en l’acte contra la corona anglesa. Un error molt greu. De fet els Canadencs veuen en aquesta guerra i aquest atac l’origen del Canadà com a nació. Els francòfons i anglòfons van lluitar com germans contra els exèrcits enviats pels EUA. Al Sud dels Grans Llacs els indígenes aglutinats pel gran Tecumseh i aliats amb el regne Unit van intentar crear un estat indi lliure.
Cap al final del desastre inútil (les fronteres i gairebé tot va quedar igual) vaixells anglesos amb un exèrcit de 10,000 homes veterans de les guerres napoleòniques es dirigia a Nova Orleans. Andrew Jackson va organitzar la defensa. Va anunciar que si el Parlament de Luisiana discutia negociacions, el dissoldria i que si un polític gosava parlar amb els anglesos, el penjaria en públic. No obstant els seus bravados poc justificats no passava de tenir 5,000 voluntaris, mal entrenats, sense uniformes, amb poques armes. Va acceptar a la milícia tothom: esclaus, indis, desemparats… Era un exèrcit de descamisats abocats a un desastre total.
Nova Orleans no està a la costa del Carib sinó a l’interior. Els anglesos havien d’avençar al costat del riu Mississippi cap a la ciutat. Jackson va bastir tres muralles defensives, una darrere l’altre. Ningú li reconeixia ni la més petita possibilitat de resistir. Però diuen que la Fortuna somriu als bojos o està feta a les seves mides.
El dia de la batalla el temps era dolent i hi havia boira. El primer grup d’atacants anglesos contra la primera muralla de Jackson es va aturar inesperadament. La muralla estava ben feta i tenia dos canons. Indignat, al General anglès se li va acudir el disbarat d’anar ell en persona a la primera fila a veure perquè s’havien aturat. Un franctirador americà el va enxampar i el General va caure mort. Mentre la boira augmentava, el desgavell mes gran s’estenia per les files angleses. Ningú sabia què havia passat, qui manava, no hi havia instruccions, els contactes estaven desorganitzats. Els Americans de Jackson van saltar la muralla a l’atac i van començar a massacrar soldats britànics, que es van haver de fugar cap als vaixells. Un món incrèdul es va assabentar que Jackson amb quatre morts de gana havia destrossat un exèrcit professional britànic. No obstant les festes de celebració, Jackson va fer executar deu dels seus fugitius o desertors, cosa que hom li va retreure per molts anys.
La batalla de Nova Orleans va enorgullir molt als Americans que ho necessitaven, però havia estat inútil: el tractat de pau havia estat signat a Europa uns setmana abans de la batalla. Els morts havien caigut per res. Jackson, declarat heroi nacional, fou rebut gloriosament a Washington i va rebre una medalla d’or i aviat un segon encàrrec.
Molta gent quedarien satisfets després d’haver assolit la glòria una vegada, pero no pas en Jackson: estava a punt de fer-ne una altra encara de més grossa: conquerir pel seu compte la Florida.
Jackson allibera la Florida
Hi havia moltes queixes venint de la Florida, que seguia essent una colonia espanyola. Després de la victòria del General Wellington contra Napoleó a la Guerra Peninsular (anomenada pels espanyols Guerra de la Independència) Espanya s’havia alliberat del jou francès quedant en canvi sota forta influència britànica i a la seva òrbita. Les autoritats espanyoles a la Florida oferien refugi als esclaus americans fugitius i ajudaven els indis Creek en la seva guerra de supervivència contra els colons nord-americans. Aquesta vegada els Creek, probablement influenciats per la memòria del ja difunt Tecumseh, l’home que havia entrat victoriosament al front del seu exercit indígena a la ciutat de Detroit, estaven molt ben organitzats, presentaven batalla ben armats en formació quasi militar i havien construït un fort que Jackson no va poder prendre tot sol (de tot això segur que el Ministre Borrell no en sabia res).
Era evident que els Creek no tenien cap possibilitat de resistir l’embranzida de Jackson, però què passaria amb les unitats militars espanyoles que els havien ajudat? Jackson no tenia ni ordres ni instruccions de fer-ho, però va atacar totes les posicions espanyoles expulsant les seves unitats militars de tot el sòl nord-americà per sempre més. Acabava de prendre la Florida a Espanya en nom dels Estats Units, deixant l’imperi espanyol al bord del precipici.
Com es van prendre a Washington aquesta notícia tan inesperada? Al començament amb indignació. Els EUA no estaven en guerra amb Espanya i Jackson no tenia l’autoritat per expulsar els espanyols i això era un afer exclusiu pel Govern federal i no pas per Jackson i els seus milicians.
Ara que ben pensat, la Florida estava molt bé i els EUA encara desitjaven més territori. Al poc temps, una Espanya sense opcions va accedir a vendre tota la Florida als Estats Units d’Amèrica.
=========================================================
Ara seguiria la qüestió del populisme militant de Jackson, la fundació del Partit Demòcrata i els seus dos mandats amb molts blanquinegres. Com que això seria molt llarg, ho descriuré la setmana vinent, si els lectors s’hi interessen. Com es va transformar el populisme victoriós d’Andrew Jackson? Crec que valdrà la pena llegir-ho, si us plau. Us ho recomano. Continuï Llegint »