Els EUA són diferents

Malgrat tot, el totpoderós Donald Trump no ha aconseguit aturar la investigació del fiscal especial Mueller sobre els seus tractes electorals probablement il·legals amb Rússia, i probablement serà citat pels seus intents d’aturar o desvirtuar la investigació (obstrucció.) I molts jutges federals han aturat algunes de les seves accions més malignes i un li ha manat reunir els nens d’immigrants amb els pares (cosa que està obeint a desgrat i només en part, havent deportat ja pares adults al país d’origin sense els nens i ha perdu els papers d‘uns 700 casos) En canvi, a l’estat espanyol, jutges com Llarena i Lamela, creient- ser sobirans es tiren tots sols damunt polítics elegits catalans pacífics, i els tanquen a la presó permetent molt poca defensa. Potser servirà d’alguna cosa preguntar-se com és que hi ha coses que passen a Espanya i no podrien passar mai als EUA. La resposta en el fons és simplement que els pares fundadors dels EUA van escriure una Constitució fantàstica que ja dura més de 200 anys que protegeix els drets i la llibertat de tothom, mentre que la mediocre Constitució espanyola el 1973 , una de les 8 oficials (n’hi ha hagut més, com la de la República Federal Espanyola que la web del Congrés intencionalment ignora). Foren moltes i molt dolentes per arribar  o adesenvolupar un espai propi en un enllarg de mig segle. Però cal aclarir detalls. Sembla com si l‘estat no fos capaç d‘aprendre res.

Independència judicial, teoria o realitat?

Teòricament, els jutges formen un de tres braços independents de l’estat. Els fiscals en canvi són membres de l’ecutiuperò no pas els fiscals que són part de l’executiu i estan molt subjectes al perill de destitució fulminant i a les pressions polítiques i financeres. La seva obligació és imposar i seguir només la llei, però a vegades ho tenen negre. Als EUA el Fiscal General és el verdader ministre de justícia. Molts fiscals, ordinaris o extraordinaris com Mueller han pogut sobreviure intents descarats de ser destituïts, cosa que Trump sens dubte té poder per fer-ho però sembla que fins ara ha seguit el consell seus advocats i no ha fet una cosa tan perillosa, que va costar el càrrec al President Richard Nixon durant la investigació del Watergate. Li podria costar el càrrec també a Trump?

I els jutges què fan? Per poder ser independent, un cos ha de ser elegit independentment i han de tenir la llibertat de plantar cara a qui sigui. Els jutges federals són proposats al Senat per l’administració, han de ser examinats en públic per un comité i confirmats en sessió plenària del Senat. Només poden ser destituïts en un judici públic al Senat, similar a l’impeachment del President. Fa molts anys del darrer cas.

Els jutges de primera instància, apel·lació i del Tribunal Suprem estatal i el Fiscal General de tots els estats, que és sempre el ministre de Justícia, han de ser elegits pel poble sovint al mateix temps que el Governador i alguna vegada el titular acaba obligat a fer campanya. Fins al final del seu termini, tenen una feina bastant segura.  Aquí a Texas i a Califòrnia i probablement a tots els estats, es permeten votacions per destituir jutges durant la pròxima elecció. (Es diu oficialment un recall i per fer-ho només cal reunir prou firmes. No estaria be que això es pogués fer en certs casos recents a Espanya? Fa unes setmanes durant les eleccions primàries els votants d’un districte californià van destituir un jutge per haver imposat una pena massa lleugera a un home que havia violat una dona inconscient. Què passaria als jutges de la Manada si això es pogués fer a Espanya?

Ha entés algun lector què cal fer a Espanya per esdevenir jutge? Ja he explicat què cal fer als EUA. Hi ha sempre opinions sobre el mètode de tria per vot secret, i tot i els homes rarament fem coses que acaben sortint perfectes. Jo afegiria una altra famosa dita de Winston Churchill: “La democràcia és la pitjor forma de govern que hi ha… excepte per totes les altres”

Els jutges no haurien d’investigar res

A l’estat se segueix el model francès del jutge instructor, deixant de banda que un investigador no és ni pot ser mai neutral. El mètode estava vist com un mecanisme progressiu. Investigacions crimals als EUA les fan la policia i els fiscals sense participació de cap jutge. La missió del jutge és seure a la taula, escoltar què diuen els fiscals i altres investigadors, escoltar l’acusat i els seus advocats i decidir qui té raó. És el millor sistema perquè el jutge no ha d’avaluar la qualitat de la seva pròpia investigació i pot reconèixer i fer respectar els drets de tothom. A Espanya el jutge és tot sol un delator, fa una investigació desigual intolerable i dicta sentències seguint i respectant només l’opinió pròpia. Al final  del procés, si l’acusat acaba declarat culpable per un jurat, el jutge, després de sol·licitar i rebre opinions  dels afectats i víctimes, imposa una sentència. En dictant la pena imposada cal recordar que la llei indica una duració de pena amb un marge considerable. Diguem per exemple que el càstig d’un cert crim ha de ser un mínim de cinc anys i un màxim de quinze. Aquí sí que el jutge té espai.Un jutge així, que no pot en general ni ser destituït ni fer carrera, sí que és independent. El dret d’un acusat a ser jutjat per un jurat del seus “peers” (gent comparable a ell) està fixat a la Constitució federal i és intocable. L’acusat, si vol i pensa que li convé, pot renunciar al jurat i sotmetre’s a un procés davant un sol jutge sense jurat. La sentència del primer tribunal no pot ser canviada per ningú en cap cas. Els tribunals més alts podrien en canvi manar al tribunal de primera instància repetir el judici. Però cap instància per alta que sigui pot canviar la decisió del tribunal original.

Amb els jutges espanyols el que passa és que els jutges superiors són triats coneixent el seu pensament i afiliacions i quan troben o se’ls dona un objectiu ja saben interpretar la llei com cal. Diguem que un ciutadà té llops que viuen a una gàbia. El propietari fica un conillet viu a la mateixa gàbia. Oi que no cal donar instruccions als llops. És així com la inpendència judicial teòrica s’esfondra.

Una altra absurditat del segle XIX que persisteix és l’aixecament de  cadàvers pel jutge d’instrucció. A països més adelantsdela tatat

Torno a repetir que en la immensa majoria de casos els tribunals d’apel·lació o suprem tant federals com estatals mai poden canviar una sentència. Un home trobat culpable per un jurat no pot ser declarat innocent per altres jutges. Ells es limiten a mirar si les lleis van ser respectades i ben interpretades i si l’acusat va rebre els seus drets constitucionals, i va tenir un advocat competent i el jutge va fer respectar les regles sense afavorir o perjudicar ningú. Si creuen que això ha passat, el que fan és identificar el problema i manar que el judici sigui repetit. Cal considerar a més que a diferència d’Espanya les atribucions dels estats i el govern federal són exclusives. Cap jutge federal pot ficar-se en un cas estatal si no és que els advocats defensors al·leguin violació de drets constitucionals de l’acusat.

Hem llegit sovint a la premsa que el tribunal Suprem federal s’ha negat a suspendre una execució. Cal entendre que el Suprem federal només pot acceptar al·legacions d’abús, representació legal incompetent o violació de drets, o que el procés fou mal fet, però en cap cas vol dir que el condemnat és innocent, perquè no tenen dret a declarar innocent un home que un jurat ha trobat culpable. Un Justícia Suprem encara en funcions, va espetat un cop a un advocat que si l’acusat era innocent o no, no tenia res a veure amb ells. En rars casos, el que poden fer també és manar que el judici es repeteixi.

Parlen molt de reformar la constitució actual de l’estat que estaria molt bé, però en vista dels esdeveniments recents que els nostres representants legítims i elegits estan patint, el que més caldria seria reformar el sistema judicial per acabar amb els nomenaments a les fosques i sobretot per acabar amb els jutges investigadors. Un jutge, per ser independent, ha de ser neutral, limitant-se a escoltar les parts abans de manar res i els investigadors no en són ni en poden ser mai. És una professió diferent.Com pot un home investigar un adversari polític, escoltar breument un advocat defensor i jutjar la seva pròpia investigació? El principi de la democràcia, igualtat de drets i protecció legal està en joc.

Un altre mecanisme propi del segle XIX és l’aixecament de cadàvers per un jutge d’instrucció. Què hi entén un jutge? Als països més civilitzats la policia sola pren control de l’escena d’un crim buscant proves i indicis. Si els sembla d’interès poden fer venir al lloc un metge forense. Un metge forense ha estudiat 4 anys medicina, ha fet 4 anys de residència a Patologia i dos anys d’internat a un servei forense aprovat. A més ha passat tres examens molt difícils. I els jutges què en saben d’estudiar crims?

Joan Gil

Tags: Drets polítics, Espanya, Independència judicial, Jutges, Tribunal Suprem

Estic comparant la brutal campanya espanyola amb la minsa, ben educada i respectuosa campanya dels Catalans, a l’estil del cavaller Carles Puigdemont, el qual així i tot ha acabat amenaçat en públic d’acabar com Lluís Companys.  La teoria és que el vot és una expressió de la voluntat popular però moltes agències cares de relacions públiques ja fa temps que han entès que es tracta només de saber manipular l’opinió pública i que els votants ho obliden tot. La manipulació es pot guanyar amb tècniques legítimes sense faltar a la veritat, però molts agents que fan estimats secrets de vot diaris per avaluar com van, no dubten a utilitzar mentides i representacions falses que exciten al poble. Els espanyols no dubten a fer-ho, nosaltres ni ho fem ni hauríem de fer-ho mai. Però parlem de les coses legítimes.

La famosa “inconstitucionalitat”

L’objectiu català hauria estat explicar als espanyols i als periodistes de tot el món quins greuges tenim i perquè volem anar-nos. Enlloc d’això només s’ha pogut parlar de la Constitució espanyola i de res més. Una maniobra política perfecta i molt exitosa acceptada íntegrament per tots els partits satèl·lits del PP, el PSOE,PSC, i C. Jo sospito una intervenció a Madrid d’una agència de relacions públiques competent. El nostre President, al capdavant d’una mobilització de masses fenomenal, única en el món democràtic, va acceptar el tracte d’inconstitucional que el feia aparèixer a ell com a violador de la llei. La protesta catalana no arribava enlloc. En canvi el Rajoy marcava el to divertit dels insults, crits i amenaces que tots els satèl·lits, potser amb excepció d’Iceta, acceptarien. La Catalanofòbia rebia la benedicció oficial del patriotisme ibèric i sortia al carrer amb l’ajut de jutges i d’aquest fiscal tan estrany que vol ficar a presó tothom que obri la boca excepte els angelets del Gürtel. La Generalitat tampoc parlava de Gürtel. Quina ocasió perduda. A Madrid era una festa amb insults legalitzats. I sense por o preocupacions. Com Piqué, Catalunya aguantava els insults i les humiliacions.

Què hauria calgut fer? Hi ha un refrany americà que diu “If you can’t stand the heat, get out of the kitchen” (Si not pots aguantar la calor, surt de la cuina) I un pugilista no pujaria mai al ring sense estar disposat a clavar cops de puny a l’adversari.I el Barça té un adversari cada fi de setmana, que acaba rebent puntades de peu i gols. Són adversaris, no pas enemics, però cal tractar-los com cal i els polítics independentistes no ho van fer Aquest és el món real de la política, però no hem plantat cara bé.

La primera cosa que diu el reglament és que cal respondre a l’adversari immediatament i fent tant de soroll com es pugui, amb predilecció per atacar a cops de  puny si cal, els seus punts més forts fins desconcertar-lo o fer-li dir un disbarat. Els partits americans tenen gent que vigilen, tenen contactes amb la premsa nacional (i estrangera, si cal) i preparen una resposta. Com queda dit, les respostes més efectives són les que toquen els punts forts de l’adversari. Només per posar un exemple (que no en sé prou per saber si seria correcte) si Rajoy només obre la boca per sortir-se amb la Constitució, jo l’atacaria rebuscant quantes vegades ell havia parlat contra aquesta mateixa Constitució o havia ignorat sentències que el perjudicaven. I que ho expliqui tot. Si es podia fer, jo hauria proposat al Congrés fer una esmena constitucional com la famosa que van fer una tarda el PP i el PSOE de Zapatero per la Unió Europea. Naturalment, fallaria però quedaria constància que són ells els que no volen i que hauria estat fàcil arreglar el problema.

En qualsevol cas, una cosa que hom pot aprendre de Trump és que ell SEMPRE respon immediatament a qualsevol atac, sovint amb el Twitter, altrament davant les càmeres. Dissortadament sovint menteix, aconseguint canviar el tema (el seu objectiu) però també ho podríem fer nosaltres honestament sense mentides. Sobretot, és útil canviar un tema quan no convé. Amb els tweets,  manta vegada ha aconseguit canviar i oblidar el discurs polític nacional que no li agradava. I ell tan tranquil. A Rajoy no l’atacava ningú. A Puigdemont molta gent.

El nombre de votants

No sé quantes vegades ho he llegit sense que la Generalitat faci res: molts comentaristes estrangers segueixen repetint que el nombre de votants, un 43%, es insuficient per declarar la independència. Caldria respondre moltes coses: que el nombre habitual de votants a Catalunya no és gaire més alt (sovint més baix), que la Generalitat va afegir que 700,000 catalans no van poder accedir físicament a les urnes (i ja arribem prop dels 3 milions) i finalment que els votants que volien sortir de casa més tard ja havien sentit els mitjans anunciar els assalts i atacs violents de la GCivil i altres policies espanyols. Calia ser un heroi per sortir amb nens i ancians en aquestes condicions. I molts Catalans en van ser ser. I com es poden queixar els que van impedir el vot normal que el nombre de votants fou insuficient? És cinisme?

Els diaris de Madrid

Cal recordar-ho. Jo no recordo haver vist o viscut una cosa semblant a cap dels llocs on he viscut. Els diaris tenen obligacions que els periodistes aprenen a l’escola: informacions i opinions han d’anar a llocs diferents del diari o web, sense barrejar-se mai. Informacions han d’intentar explicar però han de ser políticament neutrals, sense prendre partit. Només els editorialistes tenen el dret legítim d’expressar les seves opinions, però haurien d’invitar també personalitats d’altres inclinacions. Diaris com ElPais tenien una certa reputació de respectabilitat. S’entén que els diaris han de parlar sempre de respecte i pau, contra odi ètnic, i ensenyar al lector els problemes de fons i recomanar enteses pacífiques. Dintre de la redacció no hi havia ningú que objectés? Se n’hauran d’avergonyir per molts anys venidors, perquè han deixat de ser respectables.

El suport popular

Una vegada vist l’èxit de l’argument constitucionalista sense disputa ni oposició catalana, no hi havia dubte que tots els governs consultats respondrien que visca la constitució i la llei. Però i els seus ciutadans què pensaven? Als EUA  els ciutadans només poden sentir amb horror que una policia va prohibir votar i va maltractar fortament a milions de ciutadans pacífics que volien fer-ho. Ells havien fet una revolució per menys que això. Amèrica es un país federal, on la legislació electoral és un dret EXCLUSIU dels estats, cadascú amb les seves lleis i peculiaritats. No hi ha lleis federals del vot, excepte  per garantir els drets fonamentals. Les eleccions anomenades federals son en realitat vots simultanis de 50 estats diferents. Cap americà es pot imaginar que policia federal (FBI) confrontés i intentés prohibir un esdeveniment electoral aprovat per l’estat, que segons la Constitució és lliure i sobirà, com tots els altres estats. I això dels atacs violents amb força a ancians, nens i ciutadans pacífics tampoc s’ho empassarien. Tenen armes a casa.Van estar sempre a favor de la independència irlandesa. El govern va respondre’ns allò que havia de respondre, però si la Generalitat trobés una forma de dirigir-se al poble o als estats, rebria una resposta molt diferent. Potser a molts llocs d’Europa passa el mateix. El respecte al vot popular i les urnes com a forma de resoldre conflictes, està molt estès.

Woodrow Wilson i l’autodeterminació dels pobles europeus

W. Wilson, un Professor de Princeton,  fou el President dels EUA que va guanyar la primera Guerra Mundial. Durant la Sessió fundacional de la Primera Societat de Nacions que ell havia iniciat, va pronunciar un discurs notable. En vista de l’ensorrament dels Imperis Austrí-Hongarès, Alemany i Rus, calia imaginar-se una geografia i un escenari nous a Europa. La seva proposta era que enlloc de reconstruir res, es donés pas a l’autodeterminació de les nacions oprimides pels antics imperis.

Això fou la política oficial nord-americana, que tant ens hauria afavorit, fins la Segona Guerra Mundial. Les autoritats que van presidir damunt l’ensorrament del feixisme a Alemanya, a Itàlia i al Japó durant la segona Guerra Mundial ho van veure tot diferent, preferint crear enlloc per primera vegada en la història, les nacions de les fronteres sacrosantes i intocables que calia defensar a qualsevol preu. Aquest punt de vista fou molt reforçat per l’arribada de la Guerra Freda, que ho veuria tot pels dos bàndols exactament igual. Les fronteres esdevenien absurdament sagrades i defensades per l’OTAN sempre pel benefici d’alguns. Avui en dia les coses estan canviant i potser s’acosta el dia quan tornarem a la filosofia de Woodrow Wilson i deixarem que les fronteres, si segueixen existint, serveixin només per fer feliç  als que viuen dintre d’una. Durant la història, moltes fronteres s’han mogut quan calia. Hauria de ser possible que hi tornéssim. Això resoldria els conflictes que es podrien derivar dels molts moviments nacionalistes que creixen al món. Si Juncker es pensa que sotmetent Catalunya això es pot prevenir, s’equivoca i és injust.

La Separació i la Independència Judicials

La idea que els jutges haurien de ser independents del govern i fins i tot capaços de jutjar-lo és molt antiga. En part els drets dels ciutadans ja estan descrits a la famosa i venerable Carta Magna atorgada de molt mal grat pel Rei Joan Sense Terra als anglesos. Que jo sàpiga, la primera Constitució que de debò ho va acceptar i posar per escrit fou la primera i única Constitució dels EUA de 1787, encara en vigor, amb esmenes. Pels Americans la qüestió de la separació de poders i independència judicial és molt seriosa, tant als tribunals estatals com als federals. Passa de tant en tant que algú alci una queixa d’inconstitucionalitat sigui per les constitucions estatals o la federal, que en general són preses molt seriosament. La queixa comença pels tribunals de primera instància, pel tribunal d’apel·lacions i finalment, acaba (si els suprems l’accepten, que no en tenen cap obligació) al Tribunal Suprem sigui de l’Estat o Federal. Hi ha sessions de presentació de totes les parts, discussions i llargues deliberacions. Sovint la sentència surt molts mesos després.

Veiem la situació a Espanya: el Gobierno anuncia que vol fer una altra queixa contra la Generalitat. Quantes n’han fet ja aquest mes? Deuen haver de pagar hores extra. Són atesos en l’acte pel tribunal que ells trien i sense cap mena de deliberació seriosa els jutges dicten totes les sentencies que el Gobierno demana, sovint seguit el text presentat. Vaig sentir a algun diari que hom havia proposat que el President del TC seiés amb els ministres al consell per coordinar (!!!) Voldria saber si ho van fer. La Generalitat no pot guanyar mai. I el Fiscal anuncia per TV que ell ficarà a la presó al nostre President si es declara la independència, que es un acte polític. És aquest home independent del Gobierno o torna a ser justícia estil Franquisme? Que es facin selfies tots junts per accentuar la unitat.

Jo crec que aquest es el problema individual mes greu que Espanya pot tenir als Tribunals i premsa estrangers. Jo crec que ajudaria molt perseguir-lo i intentar-ho. Té el President Rajoy l’autoritat de ficar gent a la presó? Ha donat instruccions o n’ha parlat amb el Fiscal? Normalment, aquestes coses no passen a altres països.

I ara diu que volen ficar tothom a la presó, interrogar alcaldes una altra vegada, tancar la TV3, desfer els Mossos i canviar els plans d’estudis de les escoles? Mirin, senyors: jo vaig anar a l’escola quan ja ho feien tot això. Vam aguantar 40 anys i aquí seguim.

Joan Gil

Tags: Autodeterminacio i EUA, Catalunya, Espanya, independència, Tribunals espanyols, Woodrow Wilson

Per descomptat, els casos dels Catalans i dels Palestins són molt diferents. Els Catalans en tres segles mai ens hem passat tan malament com els Palestins, però hi ha un problema greu que sí que compartim i que prevent una resolució: la hostilitat pública i agressiva de la ciutadania del país amb qui cal negociar.

Israel va nàixer per una resolució de les Nacions Unides que partia Palestina en dos i repartia les meitats entre els dos pobles, el jueu i el musulmà. Evidentment la lluita sionista havia aspirat a tot el territori palestí històric i va acceptar la partició de mal grat a canvi del gran benefici del reconeixement per les NU com a Estat. Quan al final de la Guerra dels Sis Dies tota Palestina va quedar ocupada no era gens difícil preveure que un sector israelià voldria quedar-se-la i colonitzar-la per sempre. La població palestina i els seus drets, vivint en camps de refugiats i ja expulsada de mitja Palestina en molts casos amb violència, no eren cap consideració d’interès. La vida és dura.

L’absurda pretensió de Netanyahu que Hitler va idear l’Holocaust a recomanació del Mufti de Jerusalem d’aquell temps, completament desprovista de base històrica i inacceptable pel públic alemany contemporani que coneix la veritat, ha servit per recordar-nos que un sector important de l’opinió pública, generalment alineat amb la dreta radical i el moviment dels colonistes, opina que la sola motivació per la violència i resistència palestines és antisemitisme. En altres mots, lluiten perquè odien els jueus i no accepten l’Estat d’Israel com ell vol ser, culminació del moviment sionista, i no perquè els seus drets siguin violats per l’ocupació. La repressió seria una reacció escaient.

El problema que els Catalans compartim amb aquest punt de vista és que fa completament impossible la negociació de cap pau ni el reconeixement d’un Estat Palestí. Qualsevol intent del Govern israelià en aquesta direcció toparia amb una bategada electoral molt severa i amb cancel.lació del tractat. La majoria del poble votant diria que no.

I a Catalunya i Espanya passa exactament el mateix. Aquesta campanya contra Catalunya coordinada o no de partits, polítics, diaris i mitjans basats a Madrid ha ressonat fortament en sectors del poble espanyol fent una resolució pacífica i racional del conflicte català molt difícil. A altres paisos l’emergència d’una tensió interterritorial o ètnica sempre mobilitza òrgans del govern i sobretot la presidència del país que miren de parlar, explicar, mediar, reconduir i entendre els problemes i preconitzar una solució amistosa. A Espanya no s’ha vist res semblant i la monarquia ha semblat alinear-se amb els catalanòfobs. Es neguen a acceptar cap solució negociada sinó que simplement volen el retorn al sistema del cafè para todos, en una forma actualitzada dictada des de Madrid. El Sr Sánchez del PSOE, que sembla molt autoritari, ja aclareix que no hi haurà concessions i ens va explicant, sense consultar, com seria el federalisme que ell s’imagina i ens voldria imposar. Ni això tindríem dret a decidir. El Sr Rajoy no accepta ni tan sols això. No vol concedir res de res apart de fer- nos callar.

La responsabilitat dels diaris (posem com exemple El País, que no sembla que hagués d’estar dintre aquesta línia) és considerable i reprehensible. Els llegeix gent seriosa que podrien tenir influència. Un aspecte fonamental de l’ètica periodística exigeix que informació i opinió han d’estar estrictament separades. Jo crec que haurien d’avergonyir-se. Als editorials poden dir com vulguin, però les notícies han de ser estrictament objectives i descriure els fets. Hi pot haver tot seguit uns anàlisi de les motivacions que han dut a una situació i els problemes que enfrontarà, però presentat de forma neutral, posant el periodista en el paper d’un observador interessat però neutral que es limita a explicar la situació i presenta sense passió els arguments de tothom. Mireu els articles amb notícies de Catalunya: cap explicació de fons, tot és un “desvarío” o una “deriva” del President Mas, o és per cobrir la corrupció, o que el separatisme ja està ensorrat, que hi ha una fractura social imaginada pels que no ens estimen. Res d’això és acceptable quan es tracta d’informar, no d’influenciar.

La personalització del cas contra el Sr Mas i la demonització que pateix és particularment absurda. Ni ell ni el seu mestre Jordi Pujol s’havien pronunciat mai per l’Independentisme i semblaven fixats en la idea de l’encaix de Catalunya a Espanya. En Pujol fins i tot va organitzar i pagar una exposició del catalanisme a Madrid per fer pedagogia (potser entenent allò que estic dient) I el Sr Mas fou el negociador del Pacte de la Moncloa!! I ara resulta que en un desvarío per mantenir-se al poder, ell tot sol ha fet manifestar-se i votar a milions de persones enganyades i creat un problema inexistent. Les actuacions del Gobierno que el van empènyer en aquesta direcció són amagades. I la majoria del poble espanyol, en vista d’un chor formidable format per les gents en qui confien, tots repetint el mateix, s’ho ha cregut. Ens tenen per ximples.

És per això que em sembla que tenim el mateix problema que els Palestins. Qualsevol proposta seriosa (si és que n’arriben a fer una) acabarà passant per un referèndum i per un vot a l’Estat. I com acabarà? No ho sé i francament, em preocupa. L’actitud dels poderosos a Madrid, que se saben recolzats pel seu poble i es pensen tenir totes les cartes, fa angúnia. I els nostres hauran de fer-ho molt bé.

Hi ha qui parla de la Tercera Via. Però tots els Presidents que hem tingut d’ençà de la mort del Dictador ho han intentat moltes vegades i només n’han tret sardinetes al cove.

Tags: Catalunya, Espanya, Independentisme, Palestina, Vot