06 maig 2016
El Cinco de Mayo, els Mexicans de Texas i el General Prim
Doncs no: el Cinco de Mayo no és ni ha estat mai la festa nacional del nostre país veí, que se celebra el dia de la Independència al mes de Setembre. Avui tanquen les escoles i fan festes populars desenvolupades espontàniament, però ni tan sols és festa oficial a la majoria del territori federal. En certa manera als EUA se celebra més que a Mèxic gràcies als esforços polítics i socials de molts col·lectius representant el poble mexicà dels EUA sobretot a Califòrnia. A Texas tothom explicarà als visitants que alguns mexicans van firmar la declaració d’independència contra Mèxic i van lluitar a la guerra contra el General-Dictador-President Santa Ana que va seguir. Fins i tot alguns van morir a El Àlamo amb els patriotes Texans. I els Texans, a més de la barbacoa viuen dedicadíssims als restaurants mexicans que hi ha a tot arreu, sobretot als tacos, que són gairebé un menjar texà nacional. Tenentaqueries a tot arreu. De fet la cuina anomenada mexicana pel món és allò que els mexicans anomenen cocina norteña, originada a Texas i Nou Mèxic. Em consta que els Mexicans han tingut problemes i patit discriminació, però estan més respectats i viuen millor a Texas que a molts altres estats.
Què va passar el 5 de Maig de 1862
Va tenir lloc la batalla de Puebla. Mèxic havia patit greus commocions després de la independència. L’ordre social amb terratinents i oligarques religiosos que havia deixat Espanya era una vergonya i un desastre inacceptable. Un heroi nacional fou elegit President de la nova nació: Benito Juárez, un indígena zapoteca de pura sang natural d’Oaxaca. Juàrez, un liberal sincer i convençut, va veure que era impossible pagar els deutes exteriors i va suspendre els pagaments a l’estranger. A Europa això no va agradar gens. Els països pobres han d’aprendre que cal retornar els préstecs o si no és un robatori i un espoli. (Igual com va fer recentment la Sra Merkel amb Grècia i Espanya i els EUA fan ara amb Puerto Rico). Un cos expedicionari conjunt, espanyol manat pel General Prim, britànic i sobretot francès va desembarcar a Veracruz a donar una lliçó als Mexicans.
El que segueix és molt rocambolesc, però ho vist escrit a llibres mexicans i probablement és veritat. El lector és lliure de creure-ho o no.
Un matí, el General Prim va anar a esmorzar i es va trobar sota el tovalló una carta personal firmada pel President Benito Juárez. “Vostè, Senyor General, li espetava, a Espanya diu que és liberal i progressiu, i ara ve al meu país a fer una marranada i matar gent. No podem pagar allò que demaneu”. El Català s’ho va pensar una mica i va escriure una resposta. La va deixar a la taula sota el mateix tovalló, d’on va desaparèixer immediatament. Potser, si és veritat, es podria considerar una contribució catalana a la fundació del servei de correus mexicà. Al poc temps tant en Prim com el general britànic van concloure que Napoleó III de França havia mentit descaradament i que ell només volia posar un titella d’emperador i convertir Mèxic en una colònia. Prim va manar, pel seu compte i sense demanar permís al govern d’Isabel II, la retirada de Mèxic sense disparar un tret i els britànics van fer el mateix. Un exèrcit francès d’uns 8,000 homes, ben armat i professional, es va enfrontar a l’exèrcit mexicà manat pel General Ignacio Zaragoza, un Texà de naixement en càrrec d’uns 2,000 homes mal entrenats i amb poques armes. La victòria total mexicana, gairebé miraculosa, és allò que celebrem avui.
Els francesos, no obstant, determinats a construir un imperi colonial, van continuar la guerra, rebent reforçaments i arribant a prendre la capital, on van posar al tro l’Emperador titella Maximilià d’Àustria. Duraria només tres anys abans de morir afusellat i el gran Juárez va entrar a la Ciutat de Mèxic victoriós i en triomf. No va voler esdevenir un Dictador. Havia succeït en preservar la llibertat del seu país contra forces molt superiors i s’havia fet elegit sempre constitucionalment. Hom pot veure la seva foto penjada a la paret de totes les ambaixades i edificis oficials mexicans i van canviar el nom de la ciutat on s’havia refugiat en els pitjors moments a Ciudad Juárez.
Evidentment la gran victòria de Puebla (sense el General Prim, afortunadament) no va servir de gran cosa, però va demostrar que Mèxic sabia defensar-se.
Joan Gil