01 nov. 2018
Pronòstic electoral: el 6 de novembre als EUA
Diferències entre els sistemes europeu i nord-americà
Als EUA els pronosticadors (“pollsters”) se les passen molt morades, excepte potser en les eleccions locals quan l’elecció és només entre dues persones al mateix districte. Un dels problemes és el pes enorme dels estats relacionat amb el federalisme. A Catalunya és molt més fàcil: diguem que 40% dels ciutadans triaran el Partit A, el qual en traurà uns 40 diputats i podria formar govern i ja està. Si fos tan senzill aquí! Diuen que aquest any el nombre d’enquestes ha caigut verticalment pels desenganys fa dos anys.
Enquestes (“polls”) només van bé amb els sistemes amb llistes de partit com a Catalunya, però no quan els diputats o senadors són triats individualment. Els elegits o candidats al Congrés Federal (la Cambra de Representants, popularment nomenada “la Casa” http://house.gov) o el Senat (http://www.senate.gov) han de fer campanya pel seu compte amb molt poca cooperació del Comitè Central del Partit i sense programa coordinat. Aquest any, mentre que els Trumpistes tenen un pla, els Demòcrates estan dividits entre un grup considerable de progressius i de “moderats centristes”, (massa semblants als Republicans, una mica com el PSOE amb el PP) i apart de pronunciar-se i denunciar els abusos, perills i mentides de Trump, no fan sinó promeses vagues.
La participació electoral és sovint feble i els votants han de registrar-se voluntàriament. Si no és durant l’elecció presidencial, la participació rarament arriba als o passa del 40% i a vegades, sobretot quan no s’elegeix un President com aquest any) molt menys. Aquest any sembla una excepció. Hi ha cues a tots els collegis anticipats. A la Florida, ahir ja havien votat 1.500.000 ciutadans, 6 dies abans de la final. Diuen que als estats on hi ha vot anticipat ja han votat uns 38 (!!) milions, en molts casos més del doble de l’elecció fa dos anys. En general, aquest col·legis van tancar ahir divendres al vespre. Ara sols queda la gran final el dimarts.
El nombre de Representants està fixat per llei amb un màxim i un mínim i en aquest moment tenen el màxim de 435 escons. Els membres de la Casa han de ser renovats cada dos anys, sempre el primer dimarts de Novembre de cada any parell. Cada deu anys cal fer un cens i els estats han de crear districtes amb el mateix nombre de votants. Noteu que els Representants són directament triats pel poble i que els estats amb més població envien molts més Representants al Congrés que els estats petits o amb pocs residents.
El Senat americà és molt diferent dels senats ridículs i inútils que hi ha a certs països. Cadascun dels 50 estats, tingui la superfície i els residents que vulgui, envia per separat sempre dos senadors a Washington, per un total de 100. Tenen un mandat de sis anys i en cada vot general cal elegir o reeligir-ne el 33%. Aquest sistema revela el caràcter profundament federal de la Unió, que fou fundada pels 13 estats independents sortits de la Revolució antimonàrquica que va dur a la independència el 1716. La Constitució final va decidir preservar la personalitat, atribucions i drets dels estats, que perdien la independència pero seguirien sent lliures i sobirans. Serien els estats qui governaria la Unió. El problema és que aquest sistema afavoreix molt els estats petits. Un estat minúscul com Rhode Island o gran però amb pocs habitants com Montana o Wyoming té els mateixos dos vots al Senat com Nova York, Califòrnia o Illinois. Des del punt de vista de la legislació, les dues cambres són idèntiques. Si no es poden posar d’acord sobre una llei, hi ha un anomenat “parlamentari” professional, no elegit, que convoca i dirigeix un comitè de negociació. Però el Senat té atribucions que la Casa no té, com nomenar i confirmar (i en certs casos destituir) tots els membres del Govern, els ambaixadors, tots els jutges federals i també sentenciar i expulsar el President en cas d’un impeachment) Hom sovint considera el Senat com la cambra més poderosa de les dues, encara que totes dues són iguals i titulars de la sobirania dels EUA.
El cas de les reeleccions
Sense saber-ho no es pot entendre el resultat. No es tracta MAI de saber com volen votar la majoria de ciutadans. Si 60% es declaressin demòcrates, per exemple, vol dir que aquest partit prendria 60% dels escons a la Casa? De cap manera!
La majoria de membres del Congrés en general volen ser reelegits després de només 2 anys de servei. Tots han de mantenir una oficina amb empleats al districte, han de respondre correus, anar a town meetings a parlar dels problemes que hi ha i justificar els seus vots, respondre preguntes del seus constituents sovint mirar de trobar diners federals per fer obres o eliminar problemes locals. Si és que no ho ha fet malament i no s’ha empatollat amb res o ha acceptat diners foscs, és pràcticament segur que serà reelegit amb molt poca campanya. L’altre partit sovint no pot trobar una persona de prestigi per fer el ridícul inevitable. En un cas actual local similar els Demòcrates no podien trobar ningú per competir amb la reelecció segura del nostre Governador Abbott. Només desconeguts es van presentar a la primària, que va guanyar una pobra dona anomenada Lupe Valdez que havia estat sheriff de Dallas. No hi ha ni competició ni dubtes. En el cas dels representants que esperen ser reelegits amb poca o cap campanya aquest any, representen prop dels 400 escons dels dos partits ocupats per gent que en principi se sent molt segura, encara que hom no sap mai i hi ha hagut sorpreses. Sempre hi ha algun risc. Prop d’on visc al Nordest de Dallas hi ha un congressista veterà molt poderós a Washington. Inesperadament li va sortir un altre candidat poc conegut, un senyor més jove, negre i progressiu i ara està a punt o en perill gravíssim de perdre l’escó. No se sap mai.
La lluita electoral es concentra només en els escons en disputa perquè l’ocupant s’ha mort o es jubila, o en té prou o ha fet un disbarat molt gran. O també perquè al seu districte hi ha hagut una immigració forta de gent diferent que podrien ser de l’altre partit. A la ciutat de NY rarament vèiem propaganda electoral perquè gairebé tots els votants eren demòcrates, mentre que a altres llocs en disputa els anuncis de TV es veuen contínuament. Els pollsters professionals dels dos partits són els qui detecten immediatament a quins districtes existeix una situació competitiva que podria canviar la balança de poder a Washington. Aquesta vegada per primera vegada el nombre de dones presentant-se i volent votar ha pujat espectacularment. Hom parla de gairebé totes les dones educades dels suburbis que odien en Trump. Hi ha sempre un esforç molt gran per fer anar a votar també els negres i mexicans, pero és molt difícil i els esforços han fallat moltes vegades. Els llatinoamericans venen de països hom no pot esperar res de bo del govern. Potser aquests els insults grollers de Trump ajudaran.
Pronòstic: la Casa dels Representants
Per guanyar la majoria els Demòcrates necessiten 23 escons i és a aquests districtes competitius on es concentra la lluita. El pronòstic actual és que els Demòcrates guanyaran entre 20 i 35 escons. En necessiten 23 per recuperar la majoria i totes les enquestes els afavoreixen. Per estar-ne segur, cal esperar fins el dimarts.
Pronòstic: el Senat
Aquest any, dissortadament uns 10 republicans en escons no competitius es presenten a la reelecció, molts d’estats pobres o agriculturals on la població afavoreix Trump. Avui entre reeleccions segures, i senadors en funcions que no s’han de presentar, els Republicans ja compten gairebé de segur amb 49 escons i els Demòcrates només amb 45. Els estats en joc ja estan identificats. Amb 50 escons, els vots quedarien empatats pero el Vicepresident pot aplicar el seu vot de qualitat i els Republicans també guanyarien , o sigui que els Demòcrates per prendre control en necessitarien 51. Veiem cada dia a la TV i als diaris els pronòstics als 6 estats que estan en joc. Misteriosament en Trump s’ha presentat 4 vegades a fer campanya a l’insignificant estat de Montana que té menys d’un milió d’habitants on un senador republicà se les passa negres. Tot sembla indicar que els republicans probablement guanyaran un o dos senadors extra. Però hi ha sorpreses. Fins al dimarts al vespre no s’ha perdut res.
La lluita electoral es concentra en uns pocs llocs.
M’havia descuidat: els dos temes principals que preocupen més són l’assegurança de malaltia i la immigració il·legal. Fa anys Obama va escriure una llei d’immigració molt ben preparada però els Republicans boicotejaven sense discussió totes les seves iniciatives. L’economia és bona però el nivell de vida dels treballadors ha caigut i segueix essent més baix que als anys 70′. Els aranzels de Trump afavoreixen alguns estats però perjudiquen altres.
Darrer dia: l’emoció i la magnitud i les cues amb 38 milions de vots anticipats als estats on es permet, les mobilitzacions per fer votar, else nous votants entre joves i dones no s’havien vist mai. Acabo de veure un pollster del famós Cook Report anunciant que els Demòcrates guanyaran 40 o 50 escons a la Casa però que el Senat no es pot vaticinar afavorint els Republicans. Diuen que els independents decidiran. Fins demà no sabrem res.
Joan Gil