Els EUA són diferents

La desventurada Jean McConville “desapareguda” per l’IRA Provisional el 7 Desembre 1972, segons diuen sota les ordres de Gerry Adams és una figura inoblidable, colpidora, que simbolitza l’horror de la guerra civil i la lletjor de l’odi desfermat, irracional, absolut. Jean era una viuda pobre de 37 anys d’edat, mare de deu criatures, protestant de naixement i convertida al catolicisme després de casar-se amb un catòlic. No es tracta d’intolerància religiosa sinó de política. Tots els ciutadans eren de la mateixa raça, sols que només podien ser identificats per tenir religions diferents i pel lloc on vivien. Els protestants volien seguir per sempre al Regne Unit dintre de l’estat britànic i amb monarquia. Els catòlics, en minoria, víctimes de discriminació, provocacions absurdes, violacions de drets civils, atur, violència i reduïts a ghettos urbans tancats, volien la unificació amb la República Irlandesa. Com que la Jean i el seu marit tenien molt pocs diners, els va semblar natural quedar-se a viure amb la mare, no obstant ser catòlics al mig d’un barri de Belfast protestant i per tant unionista. Els veïns protestants, en aquells temps terribles, poc abans de l’esclat de la guerra civil, (els Troubles), no ho van voler permetre. Amenaçats i boicotejats, els McConvilles van haver de marxar. Tràgicament, només van trobar pis a una urbanització massiva per a catòlics anomenada Divis Flats. Aquesta abominació arquitectònica, un malson producte d’un arquitecte que devia estar malament del cap, consistia en una torre central de 19 pisos (molt alta per Belfast) envoltada per un asterisc de blocs quadrangulars concèntrics de 4 pisos radiant en la perifèria i comunicats per túnels i balcons. Hi havia 850 apartaments, que vol dir milers de residents. Algú va dir que era un laberint de rates i aviat esdevindria la central i probablement la seu principal dels guerrillers de l’IRA. Les forces unionistes no van aconseguir desallotjar-los mai però van ocupar els dos pisos més alts del gratacels central, als que només gosaven arribar per helicòpter. Tenien franctiradors que disparaven contra l’IRA i a vegades llençaven granades i bombes. Els residents hi estaven avesats, però quina vida tan trista! La urbanització fou enderrocada fa anys, excepte per la torre.

La guerra civil, altrament coneguda com a The Troubles
Hi ha qui atribueix el començament a un absurd atac a trets d’un paramilitar unionista al carrer al davant dels Divis Flats, que va acabar en la mort d’un nen de 9 anys, esdevenint oficialment la primera de les 3,500 victimes que hi hauria. En realitat els anys 60 havien vist un augment gravíssim d’incidents i violència, cada dia més freqüents, sovint letals, i un empitjorament de la situació dels catòlics. En general els incidents començaven amb una provocació unionista seguida de revenja republicana. La tragèdia es mastegava. Molt dolenta fou la fundació d’un grup paramilitar unionista armat i violent. Aviat en va haver dos, que la policia semblava tolerar. S’accepta 1969 com el primer any dels Troubles, que és un criteri molt restrictiu.

La guerra contra els catòlics republicans per part dels unionistes fou conduïda pels paramilitars, la policia i l’exèrcit britànic que van començar amb una mà massa dura, empitjorant-lo tot.

La defensa dels republicans fou assumida per la IRA (Irish Republican Army) una organització secreta dels temps de la guerra de la independència. Havien canviat molt i ja rebutjaven la violència, preferint accions civils. Probablement no tenien gaire més d’un grapat de militants. Molts joves republicans a Belfast, en canvi, no veien cap alternativa a la violència i van decidir fundar la nova IRA Provisional i van obrir el front de la guerrilla urbana, amb trets, bombes i barricades. I aquí és on apareix Gerry Adams. L’IRA oficial semblava callar.

Adams, en l’actualitat president del partit republicà Sinn Féin i diputat parlamentari sempre reelegit d’un districte, és un senyor amb moltes penques que diu que ell no fou mai membre de la IRA. Els supervivents després de la Pau del Divendres Sant de 1999 expliquen que ell era el cap del districte IRA de Belfast i potser fins i tot el cap suprem de l’IRA Provisional (si n’hi havia). Hi ha una foto a l’enterrament d’un militant on se’l veu amb la boina negra que els servia d’uniforme, per no parlar de certes coses que va dir. Adams va regir l’IRA Provisional amb mà molt dura i sense contemplacions i ningú feia res que ell no hagués aprovat o manat. Provenia també d’una família de deu fills afiliada amb l’IRA per molts anys. Quan van veure quin paper anava assumint el fill, la família Adams va destruir totes les seves fotos. Per molts anys, els Unionistes el perseguien sense saber quina cara tenia. Adams riu d’aquella situació. Explica que per un carambolage un dia la policia va enxampar el seu gos. Creient que els conduiria a Adams, el van deixar anar tot sol amb un grup de policies armats seguint-lo. Al poc temps, Gerry Adams es va destapar també com a polític del Sinn Féin i va començar a parlar de negociacions, cosa que a qualsevol altre militant li hauria pogut costar la vida. Fins i tot els seus enemics reconeixen que sense ell probablement no s’hauria firmat mai el Tractat de Pau del Divendres Sant que va acabar (per ara) amb el conflicte. Una cosa notable es que no obstant la seva posició, no se sap que ell en persona hagués participat mai personalment en cap acte de violència.

Dolours Price
La Dolours, que va acabar esdevenint famosa, era una noia atractiva i ben educada. Explicava que de petita havia segut a les cames del pare escoltant bocabadada com l’home recordava amb entusiasme les seves lluites, tirotejos i bombardejos a Anglaterra durant la darrera guerra. Una tieta vivia amb ells. Anys enrere, quan estava preparant una bomba, li va explotar a la cara. Va perdre la visió i les dues mans. La tenien a casa com una heroïna venerada. La Dolours li encenia cigarretes perquè pogués fumar. Finalment, la mare havia estat membre del cos auxiliar de l’IRA, cuidant guerrillers ferits. Tant la Dolours com la seva germana Marian volien lluitar també, però al carrer amb armes, no pas al cos auxiliar. Quan va complir els 19 anys fou admesa a l’IRA com a voluntari. Sembla que va es va trobar alguna vegada amb Gerry Adams.

Les dues germanes foren un èxit molt gran. Eren atractives i ben vestides, sabien dir allò que cal, anaven amb una mini-faldilla, passaven barricades i controls per tot arreu i duien fusells amagats sota l’abric, armes de mà i bombes. Dolours Price va acabar organitzant i executant el memorable atac de bombes a Londres. Si algú s’hi interessa, està descrit al final. Tornem a la trista història de Jean McConville.

Com Jean va desaparèixer
La Jean va perdre aviat el marit, mort de càncer, que la va deixar amb deu nens i sense diners. El govern només li va concedir una pensió miserable pel llarg servei militar del difunt amb l’exèrcit britànic. No tenia prou diners per comprar vestits, i per això duia sempre amagat un imperdible per poder ajudar en cas de necessitat a qualsevol fill que s’estripés la roba. Per guanyar-se la vida s’oferia per fer qualsevol feina domèstica: rentar, fregar, cuinar, cuidar malalts, cosir, vigilar nens…qualsevol cosa. Treballava dia i nit.

Tenia un germà que a més de ser un unionista feroç, era un imbècil: es presentava a visitar-la als Flats duent al pit la banda taronja de l’unionisme. No sols l’haurien pogut matar per res, sinó que posava en un compromís la germana, que tothom sabia que havia nascut protestant. Les visites eren molt estranyes. Qui era aquest home?

I Jean era una dona bondadosa i de bon cor. En un incident que esdevindria famós, diuen que ella va sentir un home gemegant al passadís a l’altre banda de la porta. Va obrir i va trobar per terra un soldat unionista ferit. El va confortar i li va treure un coixí esperant que els seus arribessin a buscar-lo. L’endemà, una pintada va aparèixer a la paret: Brit lover un insult molt amenaçador! En temps de guerra, l’enemic no té dret a cap tracte humanitari. I la gent seguia traient conclusions i les sospites anaven creixent.

La Jean es permetia només un petit luxe: li agradava jugar al Bingo, on alguna vegada guanyava alguns centimets. Un mal dia, mentre estava jugant, se li va acostar un home desconegut dient que un fill seu acabava de patir un accident i que ell havia vingut a dur-la a l’hospital en cotxe. Esverada, la Jean el va seguir. La tragèdia havia començat.

Hores després una patrulla de la policia la va trobar sola i desorientada pel carrer, amb evidència d’haver patit mals tractes amb ferides i morats visibles per tota la cara. Es va negar a explicar què havia passat, però nosaltres ho sabem: l’IRA sospitava que era una espia unionista i que tenia una emissora de ràdio per comunicar-se (una cosa absurda i impossible per moltes raons, que el cap de l’escamot IRA responsable va seguir repetint després de la Pau del Divendres Sant fins la seva mort). L’havien estovat de valent i deien que la pobre dona va acabar confessant. Si no, haurien seguit apallissant-la.

Nou dies després, el 7 de Desembre del 72, la família estava celebrant que al final els havien donat un pis més gran sempre als Flats i acabaven de mudar-se. Jean havia enviat la filla més gran a comprar alguna cosa especial per menjar i ella acabava de prendre un bany. Aleshores van sentir una trucada a la porta i no era la filla.

A la porta hi havia dos homes de l’IRA (ells s’autoanomenaven voluntaris) i un grapat de persones vingudes a expressar suport comunitari a l’acció, alguns amb el cap amagat sota una mitja de nylon, altres amb la cara coberta, i altres que clarament eren veïns. En el fons, era una repetició del que li havia passat anys abans quan vivia entre protestants i la van fer fora. Venien a buscar-la. Jean es resistia a sortir i els nens van començar a cridar i lluitar amb els atacants. Aleshores un dels invasors va oferir al fill més gran que vingués amb ells per veure que no passava res. Tranquil·litzats, Jean i el noi van sortir voluntàriament del pis seguint els pistolers. Arribats al carrer, un dels homes va treure una pistola i prement el canó contra el cap del nen, li va manar fer-se fonedís. A través d’una escletxa a la paret, el fill va poder veure la mare per última vegada. A empentes, la van fer pujar a una camioneta VW.

Alguns voluntaris de l’IRA van fer declaracions anys després de la pau a un investigador del Boston College als EUA amb la condició que no es publiquessin durant la seva vida. Per això sabem que la Dolours estava encarregada de dur els “desapareguts” en cotxe a una casa segura a l’altre costat de la frontera, ja a la República, on l’organització executava els condemnats. Ella va explicar com havia dut la Jean al lloc i parlat amb ella pel camí, i que l’ordre segur que havia sortit de Gerry Adams.

Els nens es van quedar tots sols al pis, on van sobreviure un parell de mesos sense que les autoritats els rescatessin. Preguntes pel veïnat no servien de res. Ningú en sabia res. Segur que la Jean tornaria. Potser havia anat de viatge oblidant-se de dir-ho als nens. La policia no volia investigar res. Aviat tothom va començar a parlar del cas. Una versió pretenia que la Jean s’havia escapat amb un mariner que coneixia, abandonant els seus fills. La BBC es va presentar al pis a fer un reportatge de TV ensenyant al món fotos dels nens esparverats. Als pocs dies, un altre desconegut va trucar a la porta. Era un home que tornava els tres anells que tenia la Jean als dits i el seu portamonedes amb unes quantes monedes. Però l’home no sabia res de res. Un dels nois fou atacat amb un ganivet per altres estudiants a l’escola. Li van dir que ell no podia seguir parlant de la seva mare i que el cas estava tancat i que estava bé tal com estava. Els nanos van aconseguir sobreviure unes setmanes tots sols patint fam. Al final les autoritats els van treure i repartir intencionalment a llocs molt diferents. Un d’ells, a un internat catòlic, va patir un assalt sexual pels capellans pederastes que va acabar als tribunals i un altre va escapar per miracle del mateix a una altra institució.

Anys després: La càrrega dels fills
Els fills van poder reunir-se i van decidir lluitar per rehabilitar la mare i mirar de castigar els culpables. La seva mort no estava protegida per l’indult polític que va acabar els Troubles, perquè l’IRA negava responsabilitat i no havia entregat el cadàver, o sigui que tècnicament seria possible castigar el culpable si hi havia proves. Ho veien com un assassinat civil independent de la guerra.

Els fills es van trobar cara a cara amb el parlamentari Gerry Adams el qual seguia (i segueix) negant haver estat mai un voluntari de l’IRA. Al final, esgotat, Adams va acabar afegint en un llenguatge triat amb cura que, en cas que servís d’alguna cosa, ell demanava perdó per la mort de la seva mare. Després d’alguns anys, una font misteriosa va identificar el lloc de l’enterrament. El govern va assumir les despeses i tots els fills es van presentar a l’excavació, que va fallar i fou abandonada després d’un mes de treball sense trobar res.

L’Ombudsman de l’Ulster i el nou Parlament van conduir una investigació per saber si la Jean havia estat de fet una informant dels unionistes o no. La resposta fou negativa. Ni hi havia evidència escrita enlloc ni ningú podia recordar qui era ni havia tractat amb ella. Així i tot, l’IRA segueix repetint que la dona era una espia i no canviaran mai la seva opinió.

Final
El delator anònim probablement no volia enganyar sinó que s’havia equivocat perquè el cos estava enterrat molt a prop. Un dia, després d’una pluja molt forta, una parella de ciutadans que estava passejant va trobar restes humanes que havien sortit a la superfície molt a prop de la platja i van trucar la policia. Immediatament tothom va opinar que es tractava del cadàver de Jean McConville. Havia mort d’un tret al cap i tenia ossos trencats, prova de que havia patit tortura. La policia va aplegar tots els fills a la morgue i exposant les restes del vestit a una taula, va demanar que intentessin identificar-les. Però cap fill gosava acostar-se. Al final un d’ells va dir a un policia que mirés a veure si hi havia l’imperdible que ella sempre duia pel cas que un nen s’estripés un vestit. El policia va anar i va tornar dient que no l’havia trobat. Mentre els fills, molt agitats, seguien parlant entre ells i plorant, el policia va tornar a la taula i va girar la roba. Un moment després, es va acostar al grup. Duia un imperdible a la mà.

I Gerry Adams, què? Com dit abans, alguns voluntaris, entre ells la Dolours, ja morta, havien fet declaracions al Professor del Boston College, que la institució es negava en absolut a ensenyar, perquè havien assegurat que no ho farien fins després de molts anys. Però aquestes promeses no van impressionar gens als fiscals que volien llegir-les. Un jutge va manar donar una còpia a als fiscals del Regne Unit. Poc temps després, ara fa més o menys un any, Gerry Adams fou detingut i interrogat per sospita de ser responsable de l’assassinat de Jean. El senyor va passar quatre dies i nits a la presó i se’n va sortir lliure sense cap acusació per falta de proves. El seu partit, com veiem ara als diaris, cada dia és més fort i es veu que té un futur. Els protestants segueixen essent la majoria però cada dia neixen més nens catòlics, que esdevindran votants i giraran la truita.

Apèndix: Dolours Price i l’Atentat de Londres
El Març de 1973, encara influenciada per les històries del seu pare, Dolours insistia en treure la guerra de l’Ulster i portar-la a Anglaterra. Gerry Adams va convocar una reunió per parlar del projecte. El grup va votar per acceptar-lo. Aleshores Adams va notar que els participants podrien acabar penjats a la forca i que si algú preferia no participar-hi, podia anar-se’n, cosa que molts van fer. Un grup de deu voluntaris fou triat i la Dolours en seria el cap.

Cinc cotxes robats van ser duts a Dublín, on van ser pintats d’un altre color i equipats amb matrícules autèntiques també robades. Van ser enviats a Londres per ferry. Els terroristes, ja a Londres, van preparar i activar el temporitzador de les cinc bombes i els 5 cotxes van ser aparcats sense cridar l’atenció a llocs molt sensibles del centre. En aquells temps no hi havia els mitjans que veiem ara cada dia a la TV i al cinema però dos policies tots sols van fer bones observacions. El primer va notar que la matrícula d’un cotxe aparcat davant la policia no podia ser verdadera perquè era més vella que el model del cotxe. Van trobar i desactivar aquesta bomba a Scotland Yard, però no sabien quantes en quedaven. Aleshores va arribar la trucada de telèfon de IRA: hi hauria explosions en una hora, sortiu dels carrers. La policia va pensar correctament que el comando de l’IRA en aquells moments estava encara a Londres però intentant fugir i van manar literalment tancar la ciutat per atrapar-los. Però buscant què, on i amb quines fotos o descripcions? No coneixien ningú. La missió semblava impossible. No pas per un policia de l’aeroport de Heathrow que estava mirant passatgers a punt d’embarcar a un avió cap a Dublin. Li va cridar l’atenció una noia joveneta que semblava donar ordres a un grup d’homes grans i els va fer arrestar.

A la Comissaria van trobar un quadern de notes buit però on es podia veure encara la imatge calcada d’un circuit de bombes. On estaven els altres cotxes? Ni la Dolours ni la seva germana Marian ni ningú més en volien parlar. Els temporitzadors havien d’explotar a la 1:50, però això tampoc ho sabia la policia. La Dolours es mirava el rellotge. Quan van ser les 1:50 es va alçar i mirant als policies dempeus, va aixecar el puny en l’aire. Es van sentir en aquell moment dues explosions, una d’elles davant l’Old Bailey, el Palau de Justícia. Dos altres cotxes no van explotar. Hi va haver dos cents ferits i un home va morir, segons sembla d’un atac de cor. El desgavell i el pànic a Londres van ser memorables. Les dues germanes, condemnades i tancades a una presó anglesa van exigir ser traslladades al seu país, cosa que la Primera Ministra, la Sra Thatcher, no volia permetre. Les dues van declarar la vaga de fam i van acabar alimentades per força de manera molt violenta. Al bord de la mort i fent front a mala publicitat, el govern britànic va haver de cedir i traslladar les dones a Irlanda del Nord (Ulster). La Marian, la germana més jove, va morir al poc temps. La Dolours, en canvi, va arribar a ser alliberada després de la Pau del Divendres Sant i va esdevenir una enemiga del tractat de pau i de Gerry Adams. Va morir a un hospital psiquiàtric.

Joan Gil

NB. Degut al caire tan emocional i secret dels esdeveniments, i a la possibilitat de persecució criminal, hi ha versions adulterades dels detalls, però no de la línia general. Aquest apunt ha seguit la versió de l’article “Where the Bodies are Buried” de Patrick Radden Keefe, publicat al New Yorker el 16 de Març de 2015. Aquest article mereix crèdit perquè l’autor va poder parlar extensivament en persona amb els fills de Jean McConville i amb alguns antics voluntaris de l’IRA.
Per si algú no ho sabia, aquesta història demostra l’horror i la intractabilitat d’una guerra civil entre comunitats. Els adversaris estaven separats per una muralla d’odi, de memòries dolentes i per projectes polítics i socials incompatibles que afectarien el futur i la vida de tothom. Molts lectors potser veurien els republicans irlandesos amb simpatia com un poble discriminat a qui es negaven drets i oportunitats. El Tribunal de L’Haia ha declarat que una “desaparició” és un crim contra la Humanitat, perquè a més d’una execució extrajudicial ensorra la família per sempre en un infern de dubtes i falses esperances. Quan l’IRA fa desaparèixer una dona que podria haver estat innocent o ataca amb bombes una ciutat on els residents innocents no tenen la culpa de res, fa canviar això l’opinió que teníem sobre les raons i justificacions dels republicans? En aquest cas, no cal esforçar-se molt per veure que els altres encara eren pitjors. Quina posició ètica hauríem de prendre? Continuaríem afavorint els Republicans? Hi pensarem quan veiem a la TV actual documentaris sobre les salvatjades i crims dels adversaris?

Tags: gerry Adams, IRA, Jean McConville, North Ireland, ours Price, Ulster

Possiblement molts lectors saben que la judicatura vaticana recentment ha empresonat un Monsenyor de 55 anys d’origen espanyol anomenat Lucio Balda i imputat, sense poder arrestar-la una dona, Francesca Chaouqui, una jove advocada i publicista italiana filla de pare marroquí. L’acusació és que van revelar a la premsa secrets del Comitè pontifici Cosea (volums i més volums de documents) del que eren membres, cosa que inclou enregistraments electrònics directes del Sant Pare escridassant membres de la Cúria per haver pagat factures inflades per por d’incomodar algú !!! Els també imputats i fora de l’abast de la policia vaticana que van rebre piles de documentació i acaben de publicar-les en dos llibres acabats de sortit al Desembre 2015 es diuen Emiliano Fittipaldi (Avarizia: le charte che svelano. Ricchezza, Scandali e Segreti della Chiesa di Francesco) i Gianluigi Nuzzi (Merchants in the Temple: Inside Pope Francis’s Secret Battle against Corruption traduïda a l’anglès. Una cosa notable és que no obstant el disgust vaticà, ni la Cúria ni el Papa han negat res. Una crítica detallada dels dos llibres escrita per Tim Parks apareix al pròxim número de la gran revista London Review of Books que surt el 18 de febrer. Vet aquí com va anar i què diuen els dos llibres.

Avís inesperat al nou Papa
El 27 de juny de 2013, 3 mesos després de ser elegit, el Papa Francesc va rebre una carta esfereïdora de cinc auditors internacionals que havien intentat esbrinar com funcionava l’economia del petit estat vaticà: ingressos, pèrdues, negocis, obligacions… sobretot si guanyava o perdia diners el Vaticà. Això no té directament res a veure amb els escàndols del Banc Vaticà. Qui i com controla l’economia del petit estat? Quants diners tenia? No semblava una feina difícil, però va resultar impossible. “Sant Pare, la falta de claredat fa impossible determinar la situació econòmica del Vaticà” Explicaven que tot era un caos, que ningú manava ni sabia què feien els altres, que moltes coses eren sospitoses o perilloses i que en general la posició econòmica semblava deteriorar-se. A diferència dels seus darrers predecessors, Francesc és un administrador dur i competent que no dubta. Va cridar una conferència dels responsables principals del seu govern, però no pas per discutir: va anunciar que acabava d’anomenar un comitè de vuit persones triades per ell, gairebé tots estrangers i laics, sota el nom Cosea, els quals li presentarien recomanacions. El capellà espanyol i la Sra Chaouiqui n’eren membres.

Un dels llibres explica el problema de Francesc. Ell ho vol arreglar tot creant comitès i supervisors sota la seva autoritat, només que les temptacions són tan grans, que molts d’aquests òrgans no acaben essent models de virtut. I es barallen amb tothom. Molts creuen que això és afegir una altra capa de burocràcia incontrolable. No seria millor netejar el lloc i acomiadar la gent corrupta? Fàcil de dir, però d’on es treuen persones competents capaços d’assumir immediatament obligacions essencials? Qui els recomana? Un altre problema de Francesc, que és seu personal, és que tria col·laboradors i càrrecs malament. La Sra Chaouiqui va entrar recomanada per l’espanyol, però hom hauria pogut reconèixer fàcilment com era de perillosa: una dona de 30 anys, advocada, periodista, especialista en PR, amiga de molta gent famosa, sense experiència administrativa. Quines qualificacions tenia? I què pensar de les amistats que cultivava? Ai, ai. Ara el Vaticà ha publicat publicat emails entre ella i el Monsenyor espanyol de caire massa privat.

Les revelacions de Fittipaldi
Els dos llibres, tots dos molt ben documentats i basats en fitxers voluminosos, no es contradiuen en res, però fan paleses les personalitats diferents dels autors. Fittipaldi és un periodista investigador que explica en detall l’escàndol però des de fora, sense voler ficar-s’hi ni probablement voler ser part de res. Explica molts incidents separats, com anècdotes. En Nuzzi, l’altre autor té una visió intel·lectual més compromesa i preocupada i vol parlar de la lluita de Francesc, com si l’autor fos dolgut d’haver trobat a un lloc inesperat una cova de lladres i hipòcrites. Incidentalment, cap dels dos llibres aclareix si el Vaticà és riquíssim o està en la misèria.

Fittipaldi presenta un llistat, llarg però incomplet. Probablement la seva informació provenia de diferent fonts. Parla d’una trobada secreta amb dos clergues que li van presentar una pila enorme de documents confidencials sense explicar perquè ho feien. Volien que el món s’en assabentés de les despeses dels cardenals gastant fortunes en les decoracions luxurioses dels seus apartaments,sovint encarregant pintures d’ells; el desviament de donacions pels pobres a altres programes; l’interès de capellans i monges, que cobren sous sense impostos, en dipositar els estalvis en inversions igualment lliures d’impostos; que moltes organitzacions administratives semblen ignorar les lleis internacionals contra rentat de diners (sovint del comerç de drogues); nepotisme desvergonyit, donant càrrecs sense feina a parents i amics sense que hi hagi feina o una descripció d’obligacions i les coses que semblen pitjors: la utilització dels processos de canonització per fer-ne un negoci lucratiu i la utilització de botigues i serveis lliures d’impostos per defraudar impostos legítims de l’estat italià, venent quantitats extravagants i sospitoses de gasolina, cigarretes, begudes alcohòliques de qualitat, vestits i productes electrònics. I també inversions immenses en firmes i negocis sense responsabilitat social, com ara Exxon o Dow Industrial.

Fittipaldi afegeix casos, tots ells documentats. Un Monsenyor (que en general és un prelat privat) volia un pis més gran. Al seu costat vivia un pobre capellà vell i malalt. Durant una estada del veí a l’hospital, el Monsenyor va fer enderrocar una paret incorporant una habitació de l’altre pis. Un cert diplomàtic vaticà passava divises il·legals en una maleta diplomàtica per ficar-les a Suïssa. L’organització per la Propagació de la Fe, enlloc de propagar la fe, compra habitatges de luxe sovint llogats a membres de la Cúria, amics i parents a bon preu. Un grup de capellans a Salerno va rebre 2.3 milions del govern italià per construir un orfenat per nens pobres però amb els diners van construir un hotel. Un arquebisbe de Salerno va robar una suma considerable amb impunitat.
L’autor ha pogut establir que el Vaticà té un portafolis d’accions bursàtils valorades entre 8 i 9 mil milions. Les propietats immobiliàries inclouen 4 hospitals, moltes universitats i un nombre inimaginable de cases pel món, gairebé totes descaradament infravalorades per pagar pocs impostos.
Una cosa és verdaderament indignant. A Itàlia es pot escriure una marca a la declaració de la renda per donar 0.8% dels impostos pagats a una església, (gairebé sempre la catòlica), que diu que serveix per pagar ajut social al països pobres del Tercer Món. Però només un 23% fa això. La resta desapareix sense explicacions. Diuen simplement que si tenen deutes, cal pagar-les. L’Osservatore Romano és un diari mundialment famós, però només ven 1000 exemplars cada dia i ha de pagar 84 periodistes. La Radio Vaticans encara és més cara.

La font millor d’ingressos són sens dubte les botigues lliures d’impostos, que segons els tractats amb Itàlia haurien de servir sols residents vaticans amb targeta d’identitat, però en realitat tenen 41,000 clients. La farmàcia té els extraordinaris ingressos anuals de 40 milions € !!! Deu ser una de les més grans i lucratives del món. Les vendes de la botiga d’alcohol indiquen que els capellans i monges del Vaticà deuen estar contínuament intoxicats amb les begudes més cares. El nombre de cigarretes venudes sense impostos és alarmant. Potser tots els residents del Vaticà estan morint de les malalties del tabaquisme però estranya una mica que no es vegi fum pujant darrere el Vaticà.

Coses encara més difícils d’entendre: les canonitzacions i l’Obolo de San Pietro
L’arribada del Papa Wojtyla (Joan Pau II) va capgirar moltes coses. Wojtyla va animar les diferents comunitats del món a presentar nous candidats per ser declarats sants. Segons el sistema actual originat en 1588 per aprovar una beatificació cal demostrar un miracle, per una canonització dos, gairebé sempre cures miraculoses a creients fervorosos en el candidat difunt sense explicació mèdica possible. El cas ha de ser presentat i estudiat per un postulador, amb un enemic “advocat del dimoni” El procés ha de ser en llatí i cada cas exigeix la traducció de milers de pàgines a un, dos o tres idiomes. La iniciativa de Wojtyla fou molt exitosa: durant el seu Pontificat hi va haver 482 canonitzacions, aproximadament 25% de totes les canonitzacions des del segle XVI, exigint 964 miracles confirmats, sense comptar les beatificacions. Un problema és que les traduccions poden costar 16,000 i les publicacions obligatòries al voltant dels 52,000. Recentment, el viatge d’un investigador als EUA va ser pressupostat amb 13,000 €. Els serveis del postulador vaticà tampoc són gratuïts. El més actiu es diu Andrea Ambrosi i cobra sis figures per cas. A més la companyia editorial que publica obligatòriament els casos és propietat seva. Segons sembla, el Papa Francesc ja ha advertit molt seriosament a aquest senyor. El grup que proposa un candidat ha d’obrir un compte de crèdit satisfactori al Banc Vaticà abans de poder començar. En l’actualitat hi ha uns 3,000 casos esperant una decisió. Alguns ja estan pagats.

El Obolo de San Pietro, una mena de recollida de cèntims, serveix per assistir als pobres de tot el món. De debò? Anualment, es veu que l’església recull uns 78 milions, dels quals pocs van a gent pobre. El programa té un saldo bancari en l’actualitat de 378 milions, usats per cobrir el dèficit anual del Vaticà, que segons sembla passa dels 70 milions anuals.

El llibre de Nuzzi: el Via Crucis de Francesc
Via Crucis fou el títol original del llibre ara canviat per “Mercaders al Temple” La diferència fonamental entre els dos llibres és que Fittipaldi clarament reconeix la lluita del Papa però el seu èmfasi és l’avarícia i falta de morals que regnen. En canvi, Nuzzi vol parlar sobretot de l’esforç i la pressió patida per Francesc, que ell veu com un heroi. És evident que les revelacions no poden haver vingut sols del capellà espanyol i la dona, però Nuzzi és qui descriu millor la feina del malaurat comitè Cosea. El seu objectiu sembla voler entendre què fa el Sant Pare, quina tàctica segueix i quins plans ha fet, coses gens fàcils degut a la foscor i manca de comunicació.

No cal repetir les coses que Fittipaldi ja havia descrit, però Nuzzi afegeix detalls que sovint deixen entreveure la personalitat i problemes del Pontífex. Per repetir-ho, un dels molts problemes que té és que tria malament o desastrosament els seus col·laboradors. Seguint una recomanació principal del comitè i tenint en compte que ell no vol mai acomiadar gent sinó que prefereix crear òrgans superiors que vigilin, Francesc va crear un Super-ministeri de Finances. Inexplicablement, va nomenar pel nou càrrec el Cardenal Pell, Arquebisbe de Melbourne a Austràlia, un home carregat amb acusacions d’haver protegit capellans pederastes i acusat ell mateix de pedofília. Això pot ser veritat o no, però no hi havia ningú millor? Una consideració evident, és que un Arquebisbe acusat de pederàstia amb raó o sense ha de tenir a algun lloc un fitxer amb informació confidencial que es podria utilitzar per fer xantatge. Per acabar-ho d’arreglar, va fer venir amb ell un amic i col·laborador australià, a qui va assignar un pis pagat pel Vaticà (2,900 € al mes) un sou lliure d’impostos de 15,000 €/ mes i va pagar 47,000 € per un mobiliari. Hom veu els problemes de Francesc. Són tots iguals?

Un capítol mig còmic de l’arribada de Pell fou la carta que va rebre informant-lo dels seus drets com a nou ciutadà vaticà de rang alt: coses de menjar amb 15% de descompte; un màxim de 500 paquets de cigarretes (sempre lliures d’impostos) per mes, amb 20% de descompte pels primers 200; 20% per articles de vestir i un màxim de 400 litres de combustible per auto, els primers 100 de franc, els 300 següents al 15%.

En Nuzzi tria molts paràgrafs dels documents com a model d’adulació abjecta i servilisme barrejats amb obstrucció insuperable.

Conclusió
Una cosa evident és que no entenem del tot com ha anat. Sens dubte, les filtracions només poden venir d’individus en posicions molt altes que sabien fins a quin punt les revelacions farien mal a tothom. Perquè ho van fer? L’autor de la crítica de la London Review ofereix una sospita horrorosa, anguniosa: potser ho van fer perquè es pensaven que Francesc no aconseguiria canviar res i ells ja no podien aguantar. Cal recordar rel cas previ del majordom del Papa Benet que va veure a la taula del Papa dues cartes horroroses on dues figures molt prominents s’acusaven mútuament d’haver estafat 2 milions i de tota mena de brutícia. Incapaç d’esbrinar la veritat, Benet va dimitir. En qualsevol cas, el Papa, que no ha desmentit res, ha dit que els llibres no faran mal perquè ell ja ho sabia tot i que està treballant per canviar-ho. La repressió contra Mg Balda sembla massa dura, gairebé fora de caràcter per Francesc, refermant la sospita que hi ha coses que ni s’han dit ni entenem.

I al rerefons hi ha les idees reformistes de Francesc. Ell sembla que no tocaria mai la doctrina establerta, però sí que toca i molt els detalls de com es presenta i s’aplica. Increïblement va fer un discurs al Sínode de la Família on va parlar com de costum sense haver discutit res amb un grup, probablement molt conservador. Inesperadament es va sortir amb l’afirmació que molts matrimonis no són verdaders matrimonis i que la gent no s’hauria de passar la vida empresonat a un mal matrimoni i que capellans no haurien de jutjar si un matrimoni era vàlid o no, sinó que caldria acceptar una declaració conjunta dels dos explicant que el matrimoni era fals per per pronunciar l’anul·lament. Com tothom li hauria predit, va causar enorme confusió sobre què havia dit, a més e la ràbia dels conservadors i tampoc havia considerat com s’ho prendria l’estat italià que sens dubte voldria dir alguna cosa. I que potser hi haurà gent capaç de cremar-lo a una foguera com feien abans amb gent així. Serà el Vaticà un lloc on és millor no parlar i limitar-se a nedar amb la corrent?

Al lloc on visc puc veure algun canal de TV mexicà. La gent segueix amb perplexitat i entusiasme sense precedent els sermons i activitats de Francesc, sobretot com ell ha renyit en públic els polítics i els seus bisbes, com ha dit les veritats que els que manen preferien callar. No n’hi ha prou de condemnar les bandes de les drogues, cal fer més. Cal evitar l’emigració forçada per la misèria. A un país on els polítics i la gent que surt a la TV semblen físicament castellans de Madrid, la situació de la població majoritària indígena és un dels capítols greus i no resolts de la nació. Contra la voluntat de tothom va anar a Chiapas dient Missa amb lectures en les quatre llengües indígenes locals, que havien estat prohibides. I la rehabilitació del difunt Bisbe Ruiz, fundador de la teologia de l’alliberament índia, el qual John Pau II havia intentat destituir. El vaig veure ahir esgotat, baixant d’un helicòpter i deixant-se caure mig mort al seient del Popmobile, demanant que li donessin aigua. Diuen que només té un pulmó. Minuts després, ja estava dret saludant.

Unes hores abans, un periodista li havia preguntat qui és Jorge Bergoglio. Es va fer un silenci i ell no responia. El periodista, alarmat, va afegir que si l’havia ofès, demanava perdó. I el Papa va respondre: “No, no. Yo soy un pecador”

Joan Gil

Aquest dilluns va tenir lloc l’elecció primària a Iowa, un estat molt gran dedicat a l’agricultura i la ramaderia, els residents de la qual tenen l’anomenada, molt ben justificada, de ser molt religiosos, que en general vol dir ser membres d’una de les comunitats baptistes sovint integristes, que fan interpretacions literals de la Bíblia en la versió comú nord-americana (King James).

Jo no he sabut mai si les eleccions primàries són obligatòries o no, però tots els estats les fan. L’estat hi posa tota la maquinària electoral i els partits, no pas cap govern, decideixen com s’han de fer. A Iowa, els dos partits ho fan de forma molt diferent. Els Republicans de cada localitat reuneixen la seva gent a un local amb cadires, on tothom pot seguir discutint i al final fan seure i escriure a tots els participants el nom del candidat triat a un paper. Recullen aquests vots i els compten. Els Demòcrates ho fan de forma molt diferent. No sé exactament com ho fan ara, però fa un anys un parent meu hi va participar i m’ho va explicar. Els votants es reuneixen a un local buit molt gran, potser un magatzem agrícola o un gimnàs, en general sense cadires i formen grups per a cada un dels candidats on la gent tenen una estona per discutir, cridar i mirar de convèncer altres, si volen. Aleshores l’encarregat (no sé quin títol te) determina quins grups tenen el nombre suficient de partidaris manat per les regles. Els que no hi arriben són eliminats de l’elecció i els partidaris derrotats són lliures d’ajuntar-se a un altre grup (o tornar indignats a casa seva). Aleshores l’encarregat mana a la gent que s’agrupin: per exemple, els de la Sra Clinton, a la dreta, els de Bernie Sanders, a l’esquerra, uns altres al lloc que quedi. Quan això ja s’ha fet, la taula es mira els grups i decideix visualment qui té més votants i per tant ha guanyat. Si no està clar, manen que es quedin només els dos grups amb més vots, i els partidaris derrotats que s’uneixen a un dels dos grups que queden. Els votants poden tornar a discutir entre ells, si volen. Els grups es tornen a formar. En general, el cas queda resolt, però si no, la taula podria procedir a comptar la gent que hi ha a cada grup per veure quin candidat ha guanyat, però això és una mesura extrema. Durant la nit electoral els Dermocrates a diferència dels Republicans no donaven nombres de votants (perquè no en tenien) sinó equivalents. Diuen que durant els temps de la Revolució de 1776 (que és com els Americans anomenen sempre la seva Guerra de la Independència) és així com es feia i els EUA són sens dubte la democràcia participativa més vella del mon. I les urnes i les paperetes no van ser introduïdes fins mig segle XIX.

No sé si ja s’ha vist a Catalunya o no, però un dels darrers episodis de la sèrie The Good Wife es va passar l’hora fent burla dels Caucus d’Iowa, sobretot dels del partit demòcrata que acabo de descriure. (Caucus és el mateix nom que tenen els grups parlamentaris del Congrés). En canvi Showtime va fer un documentari molt més interessant que van ensenyar a unes quantes de les 10 o 12 cadenes que tenen parlant de com havia anat la campanya a Iowa

Un dels problemes principals a Iowa és com dirigir-se als integristes religiosos, perquè amb algunes excepcions el nombre de votants rarament arriba o passa del 5% (i això dóna a una minoria militant i motivada la possibilitat d’exercir una influència desproporcionada sobre qui pot ser elegit a l’elecció general al Novembre. Els candidats republicans guanyadors dels Caucus Iowesos rarament guanyen una elecció general, potser per aquest problema. Però hi ha molts altres problemes amb minories dures militants a les primàries, com per exemple els llibertaris del Tea Party, l’extrema dreta. Durant la campanya general, els candidats finals triats pels estats canviaran radicalment de llenguatge dirigint-se molt més als votants normals. Veureu la diferència. Qui ha dit mai que els polítics menteixen i diuen allò que la gent vol sentir? Ara a la pròxima primària a New Hampshire ja han canviat molt. Deu ser el clima.

Si el lector vol seguir llegint, oferiré algunes traduccions de declaracions fetes pels candidats publicades al NYTimes el dia abans dels Caucus. Personalment trobo que és una falta de respecte molt gran a la Religió. Els anomenats evangèlics acaben sempre parlant dels avortaments, dels homosexuals i del matrimoni gai, de la necessitat d’acabar amb l’assegurança de malaltia (Obamacare), dels musulmans, de la llibertat religiosa(que és el dret de la gent poderosa d’imposar les seves creences als empleats sota les seves ordres, cosa que el Tribunal Suprem sembla protegir:els rics tenen a usar els seus diners per expressar-se), la contracepció. Algun grup baptista defensa el principi que la prosperitat personal és una benedicció o premi diví a la virtut d’un home, mentre que la pobresa és un càstig.

TED CRUZ
que és un dels dos Senadors Federals per Texas i el guanyador dels Caucus republicans, es el gran heroi de la dreta religiosa. Tret dels seus partidaris, no té gaire bona reputació personal. Molts el veuen com un oportunista desconsiderat, cínic, fals i perillós i un provocador. Ell ha estat responsable de molts incidents lletjos al Senat, sobretot el bloqueig dels pressupostos federals. Sembla ser un home molt ambiciós, dominador i sense gaires escrúpols, allò que molta gent gent anomena un líder. Va nàixer al Canadà, fill d’un emigrant cubà i una mare americana, tots dos ciutadans dels EUA. Un home tan intel·ligent com agressiu i desconsiderat, va estudiar a les millors universitats. Al començament es va presentar com a hispà, malgrat no parlar en absolut la llengua, però després va veure que no li convenia i ara més aviat passa de llarg. Comença tots les al·locucions amb una pregària com si anés a fer un sermó, cobrint se la cara amb una ma. Els seus empleats també ho han de fer. Anem a les traduccions (considereu que totes les cites són serioses):
Del GOVERNADOR de TEXAS PERRY sobre CRUZ: Cruz es desperta cada matí i demana perdó a Déu, fins i tot abans d’esmorzar.
CRUZ, aconsellant passar les darreres hores abans dels Caucus pregant: Passeu un minut al dia dient “Pare, Deu, per favor, us prego. Continueu aquest despertar. Desperteu el cos de Crist per salvar aquesta nació de l’abisme”
Anuncis de TV l’acusaven de ser fals, perquè deia una cosa a Iowa i una altra a Nova York (que pels integristes veuen com Sodoma i Gomorra). Un altre l’acusava de donar a l’església només 1% enlloc de pagar 10% que mana la Bíblia.
CRUZ a un debat, parlant a un Pastor que demanava la pena de mort pels homosexuals: Volem un President que accepti Jesús com el seu rei.
CRUZ, parlant a un altre Pastor: un president que no comenci cada dia de genolls demanant guia a Deu, no mereix ser el comanant en cap del nostre país.

DONALD TRUMP
essent un narcisista greu, el playboy Trump és una figura molt coneguda a Nova York. Un home que ha desenvolupat tants terrenys i edificat tants gratacels a tantes ciutats no pot ser del tot un ximple, com ha demostrat moltes vegades, però ha fet moltes coses descarades i ningú el té per un sant. Les bestieses que diu, probablement se les ha estudiat a fons. Hom no el veu com un home particularment religiós, però a Iowa es va destapar com a un Cristià de conviccions fermes. El seu extremisme de dretes va guanyar posicions entre els molts integristes que el suportaven i va anar de poc que no guanyés la primària. A vegades, no obstant, s’empatolla perillosament quan parla de la Bíblia i de coses religioses. És com les banyes amagades del dimoni als Pastorets, que són difícils de cobrir.

MARC RUBIO
m´ha desenganyat bastant. Al començament semblava un candidat bo, que ho fa bé al Senat, potser amb massa poca experiència, perquè no havia tingut mai un càrrec executiu i jo el veia com a un home amb futur, més d’aquí 4 o 8 anys que ara. Personalment, sembla ser tan intel·ligent, agressiu i ambiciós com el seu enemic Cruz i està orgullós de ser d’origen cubà. A més, parla el castellà gairebé tan bé com l’anglès. La seva base de suport és el Tea Party i l’integrisme religiós, o sigui la dreta radical. Però té problemes, sobretot una falta d’atenció o indiferència excessiva quan parla de diners o els toca, com per exemple amb despeses de viatge. Uns periodistes van trobar una cosa molt rara. Fa uns anys tocava un sou legítim d’uns 200,000 $ i acabava de vendre una casa particular per més d’un milió. I en aquest moment va anar a un banc i va treure un préstec de 80,000 a interès alt. Perquè? Es va negar a explicar-ho, com és el seu dret. Que potser es un jugador amagat? O li cal pagar a un xantagista?
Mentia també sobre els seus pares, que no són emigrants anticastristes. Tots dos havien arribat als EUA abans de Castro. En Rubio va nàixer catòlic, es va fer mormó uns quants anys i ara és un baptista evangèlic, que cultiva molt la dreta religiosa. No fa gaire va tenir un problema perquè a una de les seves fotos lluïa unes botes que es venen a les botigues per 900 dòlars. Deixem-lo parlar:
RUBIO: El nostre objectiu és l’eternitat, poder existir al costat del Creador per tota l’eternitat. L’objectiu de la nostra vida es cooperar amb el pla de Déu.
(Responent a una pregunta durant debat, demanant que comentés sobre un article a la revista TIMES que deia que ell seria el salvador del Partit Republicà): Vull aclarir una cosa. Només n’hi ha un de Salvador i no sóc jo. És Jesucrist, que va baixar a la Terra i morir pels nostres pecats.

El Dr BEN CARSON
és un cirurgià neurològic pediàtric famós per una separació heroica que va fer de dos siamesos alemanys units al cap. Va tenir molt de mèrit professional i científic, però dissortadament les criatures no van poder viure com a gent normal. Un dels dos estava tan profundament retardat que no aprenia a caminar. També es molt narcisista amb idees de grandiositat. No tinc aquí cap cita però com a lector àvid de la Bíblia sovint afirma que en resposta a les seves pregàries Deu li envia senyals i li ha concedit favors, sobretot en la forma de revelacions durant el somni. Diu que una vegada no s’havia preparat per un examen crític i durant la nit en un somni una mà li va escriure a una pissarra les preguntes que farien, que ell va poder preparar i passar el test. Com a jovenet, en un atac de ràbia va apunyalar un altre noi, però gràcies a Déu (que és el que volia dir) el ganivet fou aturat pel cinyell i Carson va salvar el seu futur enlloc d’anar a la presó.

JEB BUSH
és el cas més extraordinari de les primàries Republicanes, perquè ell havia estat universalment considerat el guanyador segur contra els altres candidats descerebrats però inofensius i enlloc d’això s’ha anat ensorrant cada dia més. El seu pare i el seu germà, el primer i segon Presidents Bush van tenir un lligam molt fort amb els integristes, cosa que Jeb no ha estat capaç de repetir. Ell havia estat el protector i mestre del Senador Rubio, però veient com Rubio li passava al davant, va intentar atacs personals salvatges contra Rubio a les discussions, que li van sortir molt malament. Segueix fent campanya gràcies als milions que té a la campanya.

ELS DEMÒCRATES
Només un parell de paraules per felicitar tant a Bernie Sanders com a la Hillary Clinton per haver rebutjat el joc estúpid dels periodistes de preguntar coses personals i discussions sense mèrit, enlloc de confrontar els problemes importants del país.
El partit havia estat preocupat per la falta d’oposició a Hillary i va intentar que es presentés Elizabeth Warren, Senadora per Massachussets i hereva de Ted Kennedy. Evidentment, no podria guanyar però la idea era forçar els temes socials empenyent la Clinton cap a l’esquerra, lluny dels rics i poderosos amb qui combrega. La Warren es va negar però inesperadament el vell Bernie Sanders (74 anys)es va presentar per fer-ho. Ha deixat bocabadat a tothom. Jo crec que va ser en Bernie sobretot qui va marcar la línia, rebutjant visiblement molest qualsevol intent de voler parlar de coses absurdes, que és el que feien els Republicans. La Sra Clinton s’hi va afegir potser perquè les enquestes deien que és el que també volien els votants. Van parlar tots dos de la desigualtat en ingressos, dels drets de les dones i de les reformes en l’assegurança de malaltia amb l’estat esdevenint l’únic assegurador que molts defensem i com vol en Bernie però no la Sra Clinton. I de moltes altres coses que importen a ls ciutadans. El contrast amb les bestieses que s’escoltaven als debats i discursos Republicans era espectacular. Els Republicans només feien un xou. Com era d’esperar l’actriu Susan Sarandon, degana del moviment progressista més radical a Nova York i una dona que als 69 anys segueix tenint un aspecte fantàstic, es va afegir al carro de Bernie amb gran entusiasme. Un problema de Bernie és que sembla massa vell no obstant la seva agilitat, salut i energia. I quan parla sembla sempre com si estigués enfadat, escridassant algú. A més, viu a una regió on no hi ha gairebé negres i per tant no ha cultivat aquest grup, a diferència dels Clinton. Una sorpresa inesperada és fins quin punt Bernie atreu i entusiasme els joves. Acabi com acabi, jo ja li donaria una medalla. Teníem ganes de sentir un polític que parlés les veritats.

Per acabar, no tinc la cita literal de Hillary Clinton però preguntada si ella s’interessava per la religió, va respondre el mateix que molts pensem. Ella personalment diu que és metodista (una comunitat respectable, forta als EUA, però no pas al Sud), es té per Cristiana creient, i li causa perplexitat veure com s’utilitza el Cristianisme per dir coses tan dures, cruels i judgmentals, quan de fet la religió parla de pau, tolerància, amor, perdó i respecte als homes i demana obres de caritat.

Joan Gil

Tags: Caucus, Democrates, eleccions, Iowa, Republicans

Ahir va fer 30 anys i tots els diaris i molts programes de TV americans ho van commemorar. Tothom recorda què estava fent quan es va conèixer la notícia: el transbordador espacial de la NASA Challenger havia explotat als pocs segons després de despegar i els set tripulants van perecer. Potser a Europa ningú va entendre perquè la notícia va estremir tant al poble americà. Em recordo que en aquell temps jo tenia empleat al laboratori un estudiant. El vaig veure acostar-se i li vaig espetar que el transbordador havia explotat i que la mestra d’escola havia mort. Em va mirar als ulls com si jo estigués boig i va sacsejar el cap enrere en horror. Me’l vaig trobar vint anys després i la primera cosa que em va dir és que recordava aquell moment. Voldria explicar perquè aquella tragèdia ens va fer patir tant a tots. Va ser per la mestra d’escola Christa McAuliffe, sens dubte.

Recordant la Guerra Freda
L’anomenada Guerra Freda no va ser mai freda. Molta gent als dos bàndols va patir i perdre la vida i els ciutadans vivien creient en la propaganda, sovint falsa, que els governs anaven explicant o amagant. Ara que s’ha acabat, ja es pot parlar lliurement de coses que aleshores eren tabú sense exposar-se a retribucions d’origen ideològic. El programa espacial soviètic fou sempre (i probablement segueix essent a Rússia ara) superior a l’americà. Els astronautes (dits cosmonautes a l’URSS) es van haver de jugar la vida en aventures molt valentes però temeràries i uns 13 americans la van perdre. I els homes de l’Apollo XIII de camí a la Lluna es van salvar pels pèls. El problema era doble: tots els coets i transbordadors eren meravelles tècniques amb parts i instruments sovint desenvolupats i construïts especialment pel transbordador contenint elements que no s’havien utilitzat industrialment mai i ningú sabia de segur com funcionarien. Pràcticament cada transbordador era desmuntat després de cada retorn a la Terra i reconstruït com si fos nou amb tecnologia acabada de desenvolupar. Amb molta raó, els soviètics, com els xinesos en els nostres dies, no van voler enviar mai homes a la Lluna, una temeritat molt espectacular i apreciada pel públic que no era necessària. El vehicle robòtic automàtic soviètic va fer bona feina i dur a la Terra tants rocs lunars com els americans. Els russos van arribar a construir un transbordador similar al Challenger completament automàtic que va volar i aterrir amb èxit sense tripulants una sola vegada (que els americans ni tan sols havien intentat fer) però no servia de res i era caríssim. I el segon problema era la pressió política: s’exigien èxits espectaculars per demostrar la superioritat tècnica de l’occident. A vegades la situació feia ignorar problemes als tècnics.

En algun moment l’Administració de Ronald Reagan va decidir que estaria bé i tindria interès simbòlic posar una mestra d’escola a l’espai i ensenyar-ho a tot el món.

Sharon Christa Corrigan McAuliffe (“Christa”)
Van anunciar el programa i 11,000 mestres s’hi van presentar. La guanyadora havia de sotmetre’s a un any d’entrenament, tenir molt bona salut, saber fer certs experiments de Física que li encarregarien fer i sobretot donar dues classes des de l’espai que moltíssims estudiants americans seguirien per televisió en directe. La tria fou perfecta. La Christa, una dona a punt de complir els 40 (la NASA només considera gent d’edat madura) era un verdader somni, una candidata ideal.

La Christa tenia un Masters en educació i va treballar per anys a una High School (una mena de Batxillerat, obligatori a tots els EUA). Ensenyava Ciències Socials, que vol dir Història, Geografia, Economia… a una High School a Concord, estat de New Hamphshire a Nova Anglaterra. Tenia dos fills i s’havia casat amb el “sweetheart,” el nòvio, que havia tingut a la High School quan hi anava ella mateixa, cosa que els Americans sempre valoren molt bé. Els que ho han fet sempre ho mencionen al Resum i ho diuen a tothom. La Christa sempre havia estat entusiasmada per la NASA i l’aventura espacial. Parlava d’ensenyar i donava classe amb un entusiasme sincer i contagiós. Queia bé a tothom que la tractava. La van invitar a molts programes televisius, on el públic la rebia i l’aplaudia amb entusiasme. Va parlar a moltes escoles, en viu i per cable. Era exactament allò que qualsevol nen espera trobar a la classe en tornar de vacances. La seva sinceritat i efectivitat eren colpidores. Per una vegada, la NASA ho havia encertat. La Christa esdevingué famosa i tot estava preparat per les dues classes des de l’espai que ella donaria als nens americans. A més d’ensenyar el transbordador, ella volia parlar de les estrelles i els planetes i ensenyaria com són d’importants la física i la tecnologia. La mestra que havia acabat segona i va ser reduïda a suplent, es va fer molt amiga seva. Al final, aquesta segona mestra va esdevenir una astronauta oficial i va arribar a volar en una missió anys després. Però el programa per a mestres s’acabaria aquell dia tràgic.

El desastre arriba
Perquè va passar? Pel fred i perquè certes anelles que haurien hagut de tancar hermèticament cambres de propulsió que contenen gas a pressió altíssima quan s’encenen els motors no havien estat mai provades en el món real abans de posar-les a un lloc crític al Challenger. Cap Kennedy (o Canaveral) té un clima bo, generalment càlid, però aquella nit de gener havia gelat i al moment de despegar feia 36 graus Fahrenheit, uns 2 Celsius i les anelles en qüestió no s’havien descongelat. Rumors diuen que un tècnic ho havia sospitat i el van fer callar. Podria ser. Tothom estava il·lusionat.

Les càmeres de TV van ensenyar com els astronautes sortien alegres de l’edifici on s’havien vestit. Anaven en fila índia, molt depresa (gairebé tots els astronautes són militars, sovint pilots de proves avessats a jugar-se la vida), un darrere l’altre, per ordre de jerarquia amb el capità primer. Un dels pilots era una dona (gairebé mai en posen més d’una, per evitar que les dones es creguin que són iguals). La Christa, tan entusiasmada com sempre, fou la darrera en sortir. Als EUA fa temps hi havia el costum arrelat que els nens portessin a l’escola una poma per menjar si tenien fam i sovint en duien una altra per regalar al mestre. Un dels empleats va tenir el detall d’oferir una poma gran, vermella, molt maca a la Christa, que la va acceptar rient i va dur visiblement a la mà mentre feia les seves darreres passes a la terra. No sabem si li van permetre ficar-la al Challenger o no.

Com de costum quan hi ha un llançament, Cap Kennedy estava ple de visitants amb prismàtics, que eren els invitats i familiars dels astronautes i molts polítics i gent famosa. A fora, de lluny, visitants sense invitació també podien observar-ho tot. Moltes cadenes de TV transmetien en directe i sobretot milers de nens estaven a l’escola mirant a les pantalles de televisió.

El transbordador explotaria en plena vista dels invitats. Les càmeres d’alguna cadena, es van girar cap als espectadors, on hi havia gent movent-se sense destinació amb la boca oberta. Què ha passat? Què vol dir això? On és el transbordador? I ningú volia respondre ni dir la veritat.

El desastre tingué lloc 72 segons després de la ignició. La nació i molts nens d’escola van veure esgarrifats com el transbordador explotava en moltes direccions. Després d’un segons de silenci, el comentador de la NASA va dir lentament “Obviously, a major malfunction” i la transmissió es va acabar.

Seria interessant saber què van explicar els mestres als milers de nens que acabaven de testimoniar en viu la mort d’una mestra. Els pròxims dies, consellers i psicòlegs van haver d’anar a les escoles a parlar de la mort. Les restes del Challenger van quedar escampades a un corredor sobre terra i una mica sobre aigua, de molt més de mil o dos mil quilòmetres. Avions, helicòpters, satèl·lits i guàrdies nacionals van buscar a la desesperada i van recuperar moltes coses, però probablement la major part dels taüts enterrats eren buits. No en van voler parlar mai.

El President Reagan parla
A les poques hores, el President Reagan va haver de fer un breu discurs a la ràdio i televisió des de l’Oficina Oval de la Casa Blanca. No podria haver ignorat la situació. Tota la nació estava en dol i s’havia posat a plorar.
Els Presidents tenen sempre un equip de redactors per escriure discursos i declaracions. Reagan probablement ja patia de l’Alzheimer, però com actor professional, seguia llegint molt bé i la breu al·locució fou una de les millors mai escoltades a la Casa Blanca. Al final, Reagan va llegir lentament el nom complet de tots els morts i va acabar dient que havien pujat a veure la cara de Déu.

Joan Gil

Tags: Challenger, Christa McAuliffe, Tragèdies, Vols espacials

Era el segle XIX i les noves velles nacionalitats europees, suprimides per segles, s’estaven despertant i sublevant. Els historiadors van haver d’escorcollar vells documents i llibres d’història a la recerca dels herois que, sense saber-ne res amb la seva lluita i sacrifici havien fet possibles les nacions que es despertaven. Els cavallers medievals van tornar a la vida, i aixecant-se dels seus freds sarcòfags de pedre a les esglésies, van tornar a muntar el cavall i van cavalcar pels carrers d’Europa proclamant el dia de la justícia històrica que les nacions oprimides exigien. Fou Guifré el Pilós, fundador del Casal de Barcelona, un d’aquests?

No, Guifré mereix ser recordat, no pas com a fundador de Catalunya, que aniria massa lluny, sinó com a organitzador del territori de la Marca Hispànica fundada per l’Imperi carolingi per tal de protegir Europa dels Sarraïns que dominaven la Península Ibèrica. I la Marca, diferent en tot dels estats de la Reconquesta espanyola, fou un predecessor legítim i directe de Catalunya i un testimoni de la devoció i caràcter europeus del país que ara voldríem vindicar.

Fundació de la Marca Hispànica
Corrien els darrers anys del segle 8è. Barcelona era una ciutat musulmana sota la llei Xaria, poblada per una barreja de visigots, bascos, francs, moros, jueus i llatins sotmesa a un Wali (governador musulmà, que alguns tradueixen malament com a rei per la quasi independència del càrrec). La ciutat havia profitat d’un paper prominent durant el període del regne visigòtic liquidat pels musulmans, tenia una muralla excepcionalment sòlida i un bon port de mar i estava a un lloc maco i fàcil de defensar. Però el Wali era un traidor que va enviar ambaixadors a la cort de Carlemany a Aachen (Aquisgran) demanant ajut per rebel·lar-se i lluitar contra el Califat de Còrdova i la dinastia Omeia que regnava a Al-Àndalus (Ibèria musulmana). A Carlemany, a punt de ser coronat Emperador del nou Sagrat Imperi Romà de la Nació Alemanya, la idea li va agradar. Carlemany fou un gran organitzador del territori immens i poc poblat sobre el que regnava i havia establert un sistema de Marques, territoris tampó dirigits per militars i situats a les fronteres perilloses. La frontera ibèrica n’era molt de perillosa. Els musulmans ja havien intentat mig segle abans entrar a Europa i marxar cap a Roma, cosa que ningú havia oblidat. L’emperador Carlemany respongué al Wali que sí que voldria fer-se amic seu i que havia decidit enviar a Barcelona un exèrcit manat pel seu estimat fill i futur emperador Lluís el Pietós. Molt innocentment, poser algú s’havia pensat que seria possible treure els musulmans de la península. Els exèrcits sarraïns eren molt més poderosos que els cristians en aquells temps. Caldria afegir que els musulmans no van tenir prou gent per repoblar el territori i que al voltant dels Pirineus molts Visigots havien fundat comtats cristians, com diguem a Girona o Besalú.

Quan Lluís va arribar a Barcelona es va trobar amb una sorpresa: el Wali s’ho havia repensat i ara volia lluitar pels Omeias i Còrdova contra l’Imperi carolingi. Lluís va decidir que les muralles eren massa fortes per un assalt i va establir un setge de llarga duració tallant els suministres de menjar i fins i tot aigua. Haver de patir fam va indignar als barcelonins que es van sublevar contra el Wali que en tenia la culpa i el van empresonar i lliurar a l’exèrcit imperial, obrint les portes de la ciutat. Lluís el Pietós hi va fer una entrada triomfal l’any 801. La Barcelona alliberada no tornaria a ser musulmana (fins al segle XXI almenys) i Lluís va triar un noble Franc del seu seguici i confiança anomenat Berà com a primer Comte de Barcelona. Va quedar clar que Barcelona seria el centre polític i militar de la nova Marca imperial amb autoritat sobre tots els comtats de la regió.

Evidentment als carolingis no els semblava que amb la conquesta de Barcelona n’hi havia prou i van aconseguir afegir-hi els comtats pirinencs aragonesos i els bascos del Ducat de Bascònia que hi havia a Pamplona. Això tancava efectivament la península als Pirineus. Dissortadament, però, la successió de Carlemany fou un gran desastre acabant amb la separació de França i Alemanya i afeblint molt l’autoritat imperial. Els bascos, sempre desitjosos de romandre lliures, aviat es van despenjar de la unió. Potser algun lector va aprendre a l’escola que l’èpica francesa La Chanson de Roland descriu la desfeta catastròfica de les tropes imperials a Roncesvalles a mans dels bascos.

Qui era Guifré el Pilós
En sabem moltes coses. Guifré era un Visigot (no pas un Franc com Carlemany) i era membre de la dinastia dels Bil·lònids, una família poderosa visigòtica que havia produit molts comtes. En aquell moment, no obstant ser Visigots, estaven al servei incondicional de l’emperador Franc carolingi. La llengua internacional i escrita era exclusivament el llatí però la gent parlava a casa ja dialectes vulgars que amb els segles esdevindrien les llengües modernes. Què parlava en Guifré? Els Visigots havien introduit un dialecte alemany diferent del dels Francs de Carlemany (que segueix essent una de les tres llengües oficials que els nens de Luxenburg han d’aprendre a l’escola), però els llibres diuen que els Visigots ja estaven molt assimilats a la cultura llatina. Ens quedarem sense saber què parlava el Comte Guifré.

I això de Pilós d’on va sortir? Hauria estat Guifré un avi del President Puigdemont? Només en sabem alguna cosa per un rengle a una Crònica dels Comtes de Barcelona escrita pels monjos de Ripoll. Diu que el jove Guifré va presenciar l’assassinat del seu pare Sunifred I per un militar Franc. El pare era un comte. Segons sembla un Franc va ofendre al pare tocant-li la barba, un insult horrorós intolerable i Sunifred va reaccionar matant o intentant matar a l’agressor, com era molt natural, però un altre Franc s’hi va ficar i va matar a Sunifred. En Guifré, no obstant ser un noi, va haver de venjar el seu pare i va haver de fugir desapareixent a Flandes per un llarg temps. Anys després va tornar d’amagat al Llenguadoc però la seva mare el va reconèixer en l’acte “per tenir pèls a llocs on els homes en general no en tenen” La mare ho devia saber. No queden retrats de Guifré i el misteri no s’aclarirà mai.

Guifré esdevé Comte de Barcelona
El món de l’Edat Mitjana era molt violent. Comte no era cap títol aristocràtic sinó el nom del governador d’un districte, de fet un funcionari imperial triat, nomenat i destituit per l’emperador. Quan un comte dominava alguns comtats, esdevenia un Duc, un títol que molts Comtes de Barcelona van usar. El títol més escaient hauria estat Marquès, que volia dir governador d’una Marca i els Comtes de Barcelona també usaven, però no va tenir èxit.
O potser no agradava als historiadors.

Vet aquí que el Comte de Barcelona, Bernat de Gòtia com el Wali que l’havia precedit una generació abans, es va sublevar contra l’Imperi. Gòtia sembla voler dir Catalunya. En Guifré es va declarar amic i servidor fidel del Rei/Emperador carolingi i va organitzar un exèrcit que va derrotar decissivament a Bernat. Com a premi l’emperador Carles el Calb va fer a Guifré comte de Barcelona i poc a poc la nostra història va anar començant.

Inesperadament, la Papessa Joana apareix a Troyes el 878 i confirma el títol de Guifré
L’Església catòlica, en aquell moment hàbilment dirigida pel Papa Joan VIII, va convocar un Concili a la ciutat de Troyes, que fou co-presidit pel Pontífex i l’Emperador Carles el Calb. Van decidir una sèrie de coses interessants, sobretot que un bisbe no podia ser deposat sense demanar permís a Roma, però també va ratificar qüestions polítiques. Cal recordar que el Papa conjuntament amb l’Emperador era qui en principi nomenava reis, nobles i fins i tot emperadors. El cas de la sublevació de Bernat de Gòtia, comte de Barcelona, fou presentat i discutit al Concili. El Papa va procedir a destituir formalment Bernat i confirmar l’anomenament de Guifré, la seva família i els seus amics, tancant així l’episodi.

I la Joana què? Resulta que el Papa Joan VIII era un senyor molt delicat, ben vestit, de maneres fines i francament afeminat, molt diferent dels guerrers ferotgesj masclistes del temps. La sospita que Sa Santedat era de fet una dona disfressada, la Joana, es va estendre. Amb el temps certes versions modificades de la llegenda van dir que la Joana va ser una dona disfressada elegida a un Cònclave i va regnar després de Joan VIII i que el seu pontificat fou esborrat dels arxius perquè ningú en sabés res. Jo crec que hi hauria una altra explicació molt més probable de les observacions, però la Papessa Joana va entrar a la història i jo he vist més d’un article recent parlant-ne. Fins i tot Joana ha esdevingut una icona feminista. Haver de disfressar-se d’home per poder fer de Papa, sembla mentida. La història és naturalment un disbarat, però sempre hi ha qui troba aquestes històries interessants.

La fi de Guifré
El Comte es va guanyar el seu pas a la història gràcies a la repoblació i gairebé refundació de Vic, creant així un territori ben lligat, políticament organitzat amb un exèrcit i que s’estenia des de Barcelona fins a Tolosa. Però, ai las, els moros el vigilaven preocupats.

La Marca patia de dos perills especials, que eren al sud la ciutat de Tortosa i a l’oest la de Lleida, totes dues essent places enemigues militarment molt fortes. El Wali de Lleida en particular, havia manat fer una fortificació extraordinària de les muralles, que va molestar molt als cristians que se sentien amenaçats. Al final Guifré va organitzar un exèrcit i es va presentar davant les muralles de Lleida. La batalla acabà amb un desastre esgarrifós per als soldats cristians que foren massacrats. En Guifré va poder fugir. Uns mesos després el fill del Wali, encara enrabiat per l’atac de Guifré al seu senyor pare, es va acostar a Barcelona dirigint un exèrcit temible. Guifré fou ferit de mort a la batalla i morí als pocs dies a Barcelona. Fou una revenja lleidatana terrible.

Catalunya neix i el Comte Borrell fa la primera DUI
Als carolingis els agradava molt fer assemblees de comtes i nobles. Els futurs catalans no s’hi trobaven a gust, perquè en aquells temps, els alemanys i francesos només parlaven del perill víking (els víkings havien atacat Paris pujant pel riu Seine i ja ocupaven mitja Gran Bretanya). No volien pensar en res més. Però a Barcelona, el problema no eren els víkings sinó els musulmans i ningú en volia saber res. La successió de Carlemany, com queda dit, fou un desastre molt gran i tant l’imperi, ara limitat a Alemanya, amb el nou regne de França ja separat i independent va perdre poder. Evidentment era França qui havia succedit Alemanya com a titular de la sobirania sobre la Marca Hispànica. Molts comtes, com en Guifré, van introduir per primera vegada el principi de la successió hereditària pels fills, que de fet els feia independents. A l’antic Imperi Romà això no havia existit.

Però el Casal de Barcelona va mantenir per alguna generació la comèdia de demanar la benedicció reial o imperial quan hi havia una successió. Fins que va arribar Borrell II, que personalment firmava sempre “Duc de Gòthia” a més de Marquès i Comte, enlloc de dir res de la Marca Hispànica. Gòthia sembla haver estat el primer nom de Catalunya i ja l’havien utilitzat alguns musulmans. Tenia un dret incontestable a usar aquests títols. Al començament del seu regnat, Borrell, que no era cap general famós, ja havia patit un raid d’un exèrcit musulmà, però en 985 el gran general i dictador cordovès Al-Mansur estava pujant cap a Catalunya i amenaçant greument. Borrell es va dirigir als dos reis que hi havia a França en aquell moment, Lotari i sobretot Hug Capet. Sembla que aquests dos volien ajudar però els seus nobles es van plantar i no van voler enviar cap ajut. El Rei Hug va respondre per carta que volia que Borrell es presentés a una reunió de nobles que li rendirien homenatge confirmant la seva submissió a la sobirania del rei. Borrell tenia altres preocupacions. El 987 el cabdill invencible Al-Mansur va entrar a sang i foc a Barcelona, incendiant la ciutat, i matant o esclavitzant els residents. Molt indignat, diuen que Borrell va escriure a França trencant la seva lleialtat feudal (no sé si la carta s’ha trobat). No servia de res ser part de França o de l’imperi. En aquell dia, Catalunya va nàixer i esdevenir un estat lliure. Borrell II acabava de fer la primera DUI, contra França.

Però teòricament, Catalunya sobre el paper seguia essent el territori francès de la Marca Hispànica, mai dissolta, i per això legalísticament ni el Papa ni l’Emperador van voler o poder atorgar mai la condició de Regne a Catalunya. Uns dos segles després, Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona i Príncep d’Aragó, que havia rebutjat la corona reial aragonesa que tenia la seva muller Peronella, va morir sobtadament al nord d’Itàlia, de camí a visitar l’Emperador Barbarossa. Potser volia demanar el reconeixement de Catalunya com a Reialme. Qui sap.

Joan Gil

Tags: Carlemany, Comte de Barcelona, Lleida, Lluís el Pietós, musulmans

Un tornado (altrament anomenat twister o cicló) és un cilindre de vent sovint comparat a un embut, despenjat d’un núvol del tipus cúmul, que gira violentament a gran velocitat i després de tocar terra es desplaça endavant també a velocitat molt alta causant una gran destrossa i creant perills de mort. La família de nou tornados que va aparèixer per Sant Esteve damunt l’enorme zona metropolitana de Dallas (anomenada pel Servei Federal d’Estadística Metroplex o Texas del Nord) on jo visc va matar 11 persones a Texas i 9 més als estats veïns. Algun barri fou literalment escombrat. A l’interior de l’embut hi ha pressió baixa que actua com una aspiradora aixecant objectes per l’aire i transportant-los. Hi ha fotos una mica insòlites ensenyant una vaca i una camioneta volant per l’aire. Pot haver passat. Qui sap.
Als EUA tenim una “tornado alley”, un carreró d’on surten la majoria de tornados entre els mesos de Maig i Juliol, però a Texas hi pot haver algun tornado tots els mesos de l’any, encara que en general els de Desembre no tenen la força i brutalitat que acabem de veure. Diuen que la culpa la té el Niño extraordinari d’enguany i probablement no l’escalfament ambiental. Cal afegir que tornados s’han vist a tots els països del món excepte a l’Antàrtida, i que el país que més pateix pels ciclons és Bengla Desh, on hi ha centenars de morts cada any. El nom prové de l’època colonial i es una deformació popular mal pronunciada de tronado, que fa segles volia dia tempesta amb trons. Efectivament, els tornados es despengen sempre d’una tempesta forta que du de tot (vent, pluja, trons, llamps, pedregades i neu). Aquesta tempesta és la font dels tornados i els embolica totalment.

Protegint-se
Els sistemes d’alerta que tenim i els espais buits que encara hi ha a Texas són la raó que en general, comparat amb els temps antics, tinguem poques víctimes mortals. El Servei Meteorològic vigila les tempestes que sovint creuen el país en diagonal des del Pacífic fins Chicago i Nova York ja pot reconèixer el perill que es formin tornados i els estadis preliminars amenaçadors. Hi ha tres nivells d’avisos al públic. El primer és simplement una alerta. El perill existeix i s’aconsella que la gent se’n vagi de descampats i s’acosti a llocs de refugi i que vagi escoltant la ràdio. En general la ràdio i sobretot la TV ensenya un cartell amb l’avís i un so especial molt desagradable a través de la pantalla. El segon nivell ja és l’avís. Ara sí que ja cal prendre-s’ho seriosament. En general la TV interromp els programes i l’home del temps apareix ensenyant els núvols perillosos i sobretot buscant i identificant els embuts que es veuen sortint de la perifèria del núvol. Qualsevol d’aquests pot estirar-se fins tocar terra i esdevenir un tornado. Els ciutadans s’ho haurien de prendre seriosament i activar el pla familiar que tothom hauria de tenir. Finalment l’advertència mes temuda, el tercer i final avís, pot arribar. Un o uns quants tornados ja han estat identificats i semblen venir en línia recta a la teva ciutat. A la pel·lícula TWISTER amb Helen Hunt diuen que quan es fa aquest avís només queden 3 minuts per escapar-se, però a l’únic cas que vaig viure personalment a Fort Worth fa un any donaven una finestra de perill d’un quart d’hora. La situació era sens dubte aterridora. El meu iPhone va començar a emetre sorolls fortíssims utilitzant evidentment el meu GPS i vaig sentir udolant les sirenes de la ciutat. Feia por i no sense raó. Alguns tornados han arribat a destruir edificis alts. Al final en el meu cas, un tornado fluix va tocar terra a un poble més petit al nord i només va destruir un teulat. La vida normal es va restablir. Fins la pròxima vegada. Fou no obstant una aventura. Aquest dia de Sant Esteve, en canvi, molts texans no van tenir tanta sort.

Una vegada un grup d’empleats d’una televisió local va intentar fer el mateix que fan els actors de TWISTER, que és empaitar un tornado per fer fotos, cosa que ara ja s’ha vist molt però per molt temps es tenia per impossible degut al perill. Sobtadament el tornado es va girar en la seva direcció. La majoria de tornados es mouen per terra potser a 50 or 60 qm/hora però n’hi ha hagut mesurats a molt més de 100 qm/hora, o sigui que fugir no té res de fàcil. Els de la TV es van amagar sota un pont i van salvar la vida. Aleshores van començar a publicar que quan s’acosta un tornado i no hi ha cap refugi el millor és amagar-se sota un pont. Els experts, indignats, fan notar que aquesta gent van tenir molta sort, perquè els ponts són llocs particularment perillosos que cal evitar a qualsevol preu degut a una interacció també difícil d’explicar entre rotació i trajecte longitudinal pel pont. Així i tot hi ha gent que ho segueix recomanant. El lloc més segur és sempre un refugi subterrani, com el que tenen moltes granges als territoris agrícoles. Si no n’hi ha, el millor és aplanar-se contra la paret mes allunyada del punt d’arribada del tornado i mirant en la seva direcció. Una pregària també podria ajudar. Però no se sap mai, perquè els efectes del tornado són una mica llunàtics. Pot destruir completament una casa sense tocar la que està al costat. No es pot perdre mai l’esperança.

Origen dels tornados
Fins feia poc, el servei meteorològic exigia per identificar un tornado que una persona digna de crèdit hagués vist l’embut tocant terra, cosa difícil sempre sobre tot als vespres, excepte quan hi ha llamps. Avui en dia amb el radar poden veure fins i tot l’inici de les rotacions a l’interior d’un núvol abans que l’embut toqui terra esdevenint un tornado. Cal saber, no obstant que molt poques rotacions acaben formant un tornado. Com de costum, el problema comença quan una massa d’aire calenta i humida que està pujant, topa amb aire fred que està baixant. La qüestió que sembla més fàcil de respondre és què causa el el moviment rotatori. Cal recordar, encara que no no ens n’adonem que la terra està rotant contínuament a velocitat molt considerable. El núvol, en canvi, no és part de la terra i és una massa inert, subjecta a l’anomenat efecte Coriolis que sempre la pot fer girar contra el sentit de les agulles del rellotge a l’hemisferi nord i a l’inrevés al sud. Però ni això és senzill, perquè l’efecte Coriolis és evident en grans tornados però no en els petits ni potser als núvols on comença la rotació. En aquest cas, els científics invoquen l’efecte Bernouilli, que és molt més difícil d’entendre. (I ai las, d’explicar)
La intensitat dels tornados es classifica entre F0 i F5. Els que van tocar North Texas el dia de St Esteve eren F4, que sempre són molt perillosos, com van demostrar clarament. El tornado F5 més greu mai identificat als EUA és anomenat el Tri-State Tornado i va tocar terra el Març de 1925. Es va arrossegar pel sòl per 352 qm destruint tot al seu pas, va durar 3.5 hores (que vol dir que es movia per terra a més de 100 qm hora) i va causar la mort de 695 ciutadans.

Una altra cosa interessant és la velocitat del vent rotatiu de la paret, que és el que gira i que probablement és l’element més destructiu i perillós del tornado. Normalment als F baixos no passa gaire de 50 o 60 qm hora, però fa alguns anys a l’anomenat Tornado del Bridge Creek-Moore, també un dels F5 pitjors de la història, es van mesurar 480 qm/hora. Ara caldria afegir un !!!!! ben gros en lletres de color, perquè aquesta és la velocitat màxima espontània de causes naturals mai mesurada a la superfície de la terra. Els físics que s’hi interessen, diuen que teòricament el vent rotant podria arribar a atansar la velocitat del so, cosa que fins ara no s’ha observat.

Finalment l’obertura de la sortida de l’embut, que es allò que s’arrossega per terra també es molt variable. Sovint són uns 100 metros, com un camp de futbol però s’han arribat a mesurar 2-3 quilòmetres. Hi ha molta variabilitat en tot i res és previsible amb seguretat, cosa que dificulta molt les preparacions defensives. Poc coneguda és la intensitat del, diguem-ne, buit (pressió baixa com a una aspiradora) a l’interior de l’embut que fa pujar objectes per l’aire i que intuïtivament sembla molt perillosa. No es pot mesurar fàcilment. No, pocs bous o camionetes poden pujar en l’aire, però si que hi ha hagut molts desplaçaments de coses pesants.

Les fotos encloses són preses del domini públic de la Wikipedia

Joan Gil

Tags: devastacio, tempestes, Texas, tornado, Twister

Abans els que vivim lluny no podíem seguir les campanyes electorals, però gràcies a l’internet ara sí que podem, encara que ja no ens deixin votar tan fàcilment com abans. Vaig trobar el debat amb insults entre Rajoy i Sànchez desagradable i lleig, com un picabaralles entre dos representants d’un món ja passat, que fou un mal aprenentatge de democràcia, un període gris a mig camí entre la foscor del feixisme i la lluminosat de les nostres esperances frustrades. El debat entre els partits catalans fou mol diferent, però tampoc em va agradar.

La Sra Terribes va anunciar que ella volia un debat entre els candidats i en va treure un debat a mitges. Els participants van defensar i contrastar els seus punts programàtics, però (si em permeteu especular) no van fer canviar cap opinió ni van resoldre els conflictes frontals i les incompatibilitats que existeixen. Això hauria hagut de ser l’objectiu d’un verdader debat.

I jo em pregunto si hi havia algú que sapigués alguna cosa de resolució de conflictes (potser el Conseller Homs fou l’excepció) ni de com tractar posicions inacceptables. Diguem per exemple que un imam musulmà s’acosta a un capellà catòlic i li espeta que Al·là és l’únic Déu i la religió musulmana l’única verdadera. Com s’ho prendria el capellà? Malament, de segur encara que, per miracle o casualitat, internament una veu li digués que l’imam podria tenir raó. Però ell fou iniciat en el catolicisme pels seus pares i va aprendre aquesta religió a l’escola. Va estudiar una carrera al seminari treballant molt. La seva família i tots els seus amics sabien qui era. El seu càrrec li garanteix una existència segura i si es fes musulmà ho perdria tot. Molts feligresos li confien els seus problemes. Acceptar allò que l’imam demana destrossaria la seva vida i tacaria de negre el seu passat. Ara imagineu que quan respon que no, l’imam el comença a insultar tractant-lo de mentider, hipòcrita, aprofitat, potser corrupte. Poden aquests dos entrar a un debat com voldria la Sra Terribes? Hi ha el precedent de la disputació de Barcelona sobre si el Cristianisme o el Judaisme són la verdadera religió en temps de Jaume I. No fou un incident maco.

Com que no conec personalment a cap dels participants d’ahir, he d’acceptar que tots creuen tant en allò que defensen com el capellà del meu exemple i que no podrien canviar fàcilment les seves posicions. Perquè haurien de canviar d’opinió quan altres comencen a escridassar-los i mig insultar-los? Qualsevol persona que entengui com intentar resoldre conflictes (que sovint és impossible) us diria que cal posar-se en les sabates de l’adversari i estudiar com ha format les seves opinions i en quines influències estan basades, quines conseqüències tem, per quines línies roges se sent amenaçat. I un cop aclarit, és quan hi pot haver debat. Cal recórrer amb ell el camí que ha seguit l’adversari per formar la seva opinió i ensenyar-li les sortides alternatives bones per a tothom que ell podria acceptar sense perdre o posar en perill la seva posició.

En el cas de Catalunya, potser enlloc de fer crits i declarar la guerra política, es podria presentar la sobirania com a punt final lògic i en interès de tothom a un problema que ha durat tres segles i ha fet molt de mal. Després d’enterrar la destral guerrera, podríem tots tenir un futur millor en amistat i germanor com entre fills que han abandonat la llar, però separats. També em sembla curiós que ningú s’adreci a la pretensió absurda que tot el poble espanyol tindria el poder de dictar-nos el futur en un referèndum estatal. Dissoldre i fer perdre el poder d’una minoria dissolvent-la en un altre col·lectiu on no podrà ser mai majoritària, s’ha intentat moltes vegades i ha estat sempre rebutjat fent reconèixer els drets de minories present a moltes lleis internacionals. Com és que ningú parla de minories nacionals a l’estat? Hi ha molts exemples a Europa. Jo ho vaig sentir per primera vegada quan era nen durant la Guerra d’Independència d’Algéria, on els francesos pretenien que tots els algerians de les dues religions eren ciutadans francesos i que la Constitució (que DeGaulle va canviar per dolenta) prohibia la independència. I que tots els que creiem en l’estat de dret som tan constitucionalistes com els del PP, però que això no vol dir que hàgim de suportar una Constitució que és dolenta i està escrita amb la intenció de frustrar les nostres aspiracions. I que la legitimitat i el desig i intenció de servir a TOTA la població (enlloc del contrari oprimint i frustrant un sector) són condicions per acceptar una llei com legítima. Els que vam viure el franquisme sabem què és una llei il·legítima. I podem reconèixer-la. Els que tant parlen d’obeir la llei, digui el que digui, estan mossegant la poma del paradís, com l’àvia Eva.

Feliç vot. I exerciu el dret dels ciutadans pensant en els molts que ara com en els temps de la Dictadura no podem fer-ho.

Joan Gil

Tags: constitució, Debats, eleccions, Votar

Hem arribat al punt on finalment existeix una opinió pública sobre un problema tan real, greu i amenaçador com és l’escalfament global i això vol dir sempre que hi ha política. En un règim més o menys democràtic una conseqüència inevitable és que estan en joc les eleccions i els polítics ho saben i els cal trobar una forma d’adaptar-se i aprofitar-se’n.

Preferentment, sembla que als polítics agradaria una resposta que no exigís responsabilitat i lideratge, enlloc de la demagògia que sempre estan preparats a oferir. Dissortadament l’opinió publica és sempre oportunista i incoherent, mentre que el problema, en aquest cas, es dificilíssim de resoldre i demana usar els cervells i coneixement de científics que probablement ni saben com influenciar el públic ni dominen la política. De fet, ni tan sols saben com parlar i convèncer al públic votant. L’objectiu d’aquest apunt és identificar la situació actual als EUA, que no és bona malgrat els esforços considerables dels activistes i l’administració Obama i el paper destacat de la ciència americana i fins i tot de sectors considerables de la indústria, que han entès bé el perill inevitable i la necessitat d’adaptar-se.

La temperatura a la superfície del planeta ha estat sempre variable
Les raons per aquesta variabilitat són diverses. El descobriment s’atribueix a un grec deixeble d’Aristòtil (tràgicament) anomenat Teofrast, que va escriure que eliminar un bosc fa apujar la temperatura perquè els arbres fan ombra i sense arbres el sòl s’escalfa més. En Teofrast havia reconegut encertadament que la radiació solar es pràcticament l’única font de calor que tenim.

Hi ha altres factors naturals capaços de canviar la temperatura que semblen més importants. Un exemple d’ells, anomenat albedo es refereix entre altres coses a l’àrea ocupada per gel, perquè el gel reflecteix la radiació solar retornant-la a l’espai i impedint que escalfi i fa baixar la temperatura; a l’inrevés, la pèrdua de gel entra a un cercle viciós i potencia la influència del desglaçament actual perquè augmenta i empitjora tota sola l’escalfament. Un altre factor és l’activitat solar, que canvia periòdicament. L’activitat volcànica finalment és un factor ben conegut perquè la cendra emesa durant l’activitat atura l’arribada de llum. De fet, la mini edat glacial viscuda als voltants de la guerra dels Segadors al 1640 s’atribueix a una activitat volcànica molt intensa combinada amb canvis solars. Tot això està fora del control humà, però en els milers d’anys que hem viscut a la terra no ha fet mai gaire mal. En canvi, l’efecte hivernacle (greenhouse en anglès) degut a la producció de molt més diòxid de carboni del que la Terra pot eliminar, causat per la humanitat i per la crema de carbó pel desenvolupament industrial, és responsable del problema que tots coneixem.

És veritat que en general el CO2 és inofensiu, però depèn de la concentració. Un accident horrorós al Camerun el 1986 il·lustra el problema, encara que la causa de la tragèdia fou natural i no industrial. Un volcà actiu havia causat una cavitat natural tancada que es va omplir de quantitats molt grans de CO2, el qual un dia fou alliberat. Uns 1700 homes que vivien als voltants van morir.

Els científics

L’interès científic en la temperatura de la Terra i les publicacions sobre el problema venen de molt lluny, fins i tot segles i no és legítim ni possible identificar una sola persona com a autor del descobriment ni cap destacat científic o laboratori que lideri la recerca. En canvi es pot parlar d’un home que fou i segueix essent més responsable que ningú cridant l’atenció i mobilitzant recursos al començament de la crisi actual. Parlo del Professor James Hansen, fins fa pocs anys Director de l’Institut Goddard de la NASA per Estudis Espacials i encara Professor a l’Institut de la Terra de la Universitat Columbia a Nova York.

Els primers crits seriosos d’alarma es van sentir en els anys 1970 provenint sobretot de Hansen que predeia la inundació irreversible de zones costeres, però a certs cercles ja s’hi parlava des dels 1950 i es van publicar alguns articles de periòdic amb poc impacte.

El GISS es un laboratori de la NASA interessat en planetes considerats globalment. Els fundadors des de la NASA sens dubte pensaven en els nous planetes que s’anirien descobrint, dels que no sabíem res però la Terra quedava enclosa i una de les coses que l’institut feia era recollir i publicar (al seu web ara) les temperatures de tota la superfície de la Terra. Aquí és on Hansen va veure el problema.

El President Jimmy Carter en va sentir parlar i, preocupat, va manar a l’Acadèmia Nacional de Ciències fer un estudi (any 1979), en principi simplement una revisió de la literatura amb testimonis personals d’experts. Pel poc que se sabia, aquest grup ho va fer molt bé i van escriure i publicar el primer avís seriós. En Hansen era un gran científic però tenia idees fixes que no sempre eren populars i potser cridava massa (com ha tornat a fer recentment a Paris). El seu argument constant és que ja hem perdut el tren i que totes les mesures d’alleujament ara proposades pels activistes, per exemple netejant i substituint el carbó, com tants han repetit a Paris, son una pèrdua de temps i que el sorpasso dels 2 graus de temperatura mitja ja està cantat o encara pitjor. Per a ell, la solució seria una política fiscal d’impostos a les companyies d’energia al centre de la crisi i també al mateix temps atractius fiscals ensenyant a les companyies que podrien treballar aturant l’escalfament i encara fer diners. Afavoreix a més l’energia nuclear, tan poc estimada pels activistes ambientals.

La credibilitat de Hansen augmentà molt gràcies a les prediccions puntuals d’escalfament que va ser capaç de fer i van ser realitzades exactament. Vet aquí que l’inoblidable President George W Bush en va sentir parlar i va manar a l’igualment inoblidable Vicepresident Dick Cheney trobar-se i parlar en persona amb Hansen. Després Hansen fou invitat a donar una conferència amb diapositives a un grup selecte de membres de l’administració i congrés. No va servir de res i el Professor va rebre el rebuig frontal i total de l’administració. En Bush ja va anunciar que tot eren teories i especulació i que esperaria fins que tot estigués demostrat. Al poc temps van prohibir a Hansen anar a conferències i van reclamar el dret de censurar prèviament qualsevol publicació sobre el tema d’empleats federals. Igualment, les taules amb dades sobre temperatures al món van haver de ser eliminades al web. Alguns estats van arribar a prohibir escriure enlloc les paraules escalfament global o fer investigacions sobre l’assumpte. Cal tenir en compte que la NASA és una agència federal que, a diferència de les Universitats, no garanteix la llibertat acadèmica. I Bush era Bush i era el President. Hansen va haver d’obeir.

Per tancar el tema, caldria afegir que l’Administració Nacional d’Oceanografia i Atmosfera (NOAA) també va participar com era la seva obligació, en els esforços inicials de Hansen a divulgar el problema de la pujada del nivell d’aigua oceànic amb al mateix resultat. En qualsevol cas, els webs d’aquestes dues agències federals són interessantíssims. Aquí hom pot trobar dades i exemples dignes de confiança, on es poden comprovar moltes coses que a vegades se senten dir sense saber si són veritat o no.

El Grand Old Party (GOP) i l’escalfament global, avui
Sempre hi ha hagut coses al mon que són difícils de creure, com ara l’actitud del Partit Republicà en la crisi ambiental. Jo he cregut sempre que convé que al món hi hagi partits conservadors i progressius que creguin en l’alternança, suposat no obstant que tots dos siguin civilitzats, intel·ligents i prioritzin l’interès del país com a motivació suprema. Potser la formulació és massa idealista i caldria demanar-ho als Reis Mags. El gran problema dels Republicans es que el Partit ha caigut en les mans d’una clique d’extremistes afins al Tea Party, que són llibertaris de dretes (també hi ha llibertaris d’esquerres, com ara el CUP, però no pas als EUA). Aquesta gent, sens dubte molt minoritaris al conjunt del país, es mantenen per l’escadussera proporció de votants (menys del 5%) que van a les primàries de rutina i també per la magnitud de donacions que atreuen. El partit no sap què fer per lliurar-se d’ells. Utilitza el partit un mitjà ideològicament seu amb tanta influència com la cadena FOX per atacar contínuament i mirar d’aturar el candidat Trump i no serveix de res. Els candidats radicals són molt populistes i desinhibits, interessats en expressions breus i fortes (one-liners) de l’estil sentit a converses de taula familiars o als bars, que generalment són bestieses. No volen coses complicades i sempre acaben parlant dels avortaments, d’anul·lar la llei d’Assegurança de Malaltia obligatòria, del creacionisme o interpretació literal de la Bíblia, la immigració il·legal (gairebé inexistent en l’actualitat), de la necessitat d’acabar amb els diners de bitllets de paper i tornar a usar l’or, de la homosexualitat i dels Cristians (com ells se’ls imaginen; fa uns dies vaig sentir un dir que pregava a Déu per una victòria americana contra els musulmans (sic))

Respecte a la conferència de Paris, cal recordar que els Republicans dominen totes dues cambres federals, la Cambra de Representants i el Senat. El President Obama sap molt be que no pot firmar cap tractat internacional, perquè el Senat no el confirmaria mai i està intentant preparar acords alternatius que no necessitin confirmació. Ja han indicat que s’oposen a qualsevol enteniment o oferta que Obama pugui haver fet a Paris i que miraran de bloquejar-lo amb lleis. Pel que fa als límits en la producció d’òxid de carboni per les centrals elèctriques, diuen que cap llei serà aprovada i que n’escriuran les que faci falta per aturar ordres en aquesta direcció. Si cal, aniran als Tribunals fent plets contra l’Administració i que el nou President Republicà elegit un any d’ara anul·larà tota la legislació i regulacions ambientals d’Obama. Es queixen sempre que els xinesos i els indis no fan prou sense considerar que no han acabat encara el seu desenvolupament i ignorant els projectes de protecció ambiental molt avençats i les inversions altíssimes de la Xina.

Fa uns dies, un representant Republicà, president d’un Comitè, dient que hi ha una conspiració de mentides entre els investigadors, ha enviat una subpoena (una citació) a un centre d’investigacions per fer enviar al seu comitè documentació explicant les investigacions que fan i les dades obtingudes. Diu que tot és una estafa, que demostrarà que les conclusions són inventades i que ell ho exposarà. Anem bé perquè els pallassos alegren molt la vida.

Una altra coseta. Em permeto traduir les declaracions del cap de la majoria republicana al Senat, Mitch McConnell, publicades al New York Times d’avui diumenge 13 de desembre: “Abans que els socis internacionals obrin les ampolles de xampany, haurien de recordar que l’objectiu del tractat és impossible d’assolir i està basat en un plan d’energia domèstic que és probablement il·legal, que la meitat dels estats han presentat recursos judicials en contra i que el Congrès ja ha votat per rebutjar-ho” El diari explica a més que tots i cadascun dels candidats republicans a la presidència han denunciat com a falsa i rebutjat la ciència del canvi climàtic i s’oposen als punts de vista del President Obama. Acabo d’escoltar a la ràdio com el Senador Ted Cruz de Texas ha anunciat que les dades sobre temperatura indiquen que el món s’està refredant i que tota la ciència és falsa. Mentre tant, ja hi ha evidència d’inundacions greus a la Florida, on la frontera entre l’aigua salada i dolça cada dia entra més a l’interior i casos documentats de sequeres i inundacions abans desconeguts. Però el Partit Republicà per ara mana i no ho veuen així.

Joan Gil

Tags: Escalfament global, Goddard Institute, James Hansen, Temperatura global

Demà Dijous 26 de novembre Amèrica celebrarà la festa anual del Thanksgiving, la més important de l’any. La família dels fills d’immigrants seu a la taula i, un per un, tothom identifica en veu alta per quines coses estan agraïts. Aquest any això serà fàcil, només cal engegar la televisió o llegir un diari per veure les coses horribles que, per .ara almenys, no patim.

George Takei
Reconeix el lector el nom? És l’actor d’origen japonès que interpretava Mr Zulu a la sèrie televisiva Star Trek Era també conegut pel seu activisme en defensa de l’homosexualitat. Fou un dels primers gays californians que va contraure matrimoni. Ha escrit un musical sobre la seva infantesa després de l’atac japonès de Pearl Harbor i l’entrada a la guerra mundial dels EUA. Tant en George com la seva mare eren americans de naixement i no es ficaven en política, però no es van poder salvar de l’ona d’odi antijaponès. El govern federal (de Franklin Roosevelt) va decidir que els japonesos eren estrangers hostils i perillosos. Una ordre els va manar vendre i liquidar per efectiu totes les seves possessions en un termini de dues setmanes. No cal imaginar què va passar als preus dels habitatges. A les dues setmanes un soldat en vestit de guerra i amb una baioneta es va presentar a la seva llar manant que tota la família sortís amb maletes en l’acte. Els van dur a un antic estable de cavalls on van haver de passar dies dormint a terra. Després un tren els va endur a un camp d’internament a Arkansas, on van passar la resta del temps de guerra. Recentment els sobrevivents han rebut diners i algun reconeixement però en general ningú en vol parlar.
I amb els ciutadans originaris de les altres potències de l’Eix? Els alemanys i italians van acceptar l’uniform i van lluitar contra el feixisme amb lleialtat examplar. Ningú va dubtar que fossin verdaders Americans i patriòtics com qui més. Després de la guerra molts van servir als governs d’ocupació fent d’intèrprets. Els japonesos haurien fet el mateix. A què vé tot això aquí?

Les comunitats musulmanes, víctimes ignorades del gihadisme
És trist que hi hagi tanta gent i tants periodistes que diuen que els gihadistes són fanàtics religiosos, no obstant que molts testimonis diuen el contrari. Els gihadistes són nacionalistes àrabs de qualsevol raça que aspiren a restablir i reconstruir l’imperi fundat al segle VIII, vist per ells com un món gloriós, feliç, harmònic i just gràcies a la Xaria com a llei suprema. Vaig escriure apunts descrivint la qüestió de la inseparable identitat de la religió amb l’estat i la ideologia gihadista inspirada pel pensament del Germà Musulmà egipci Sayyid Qutb, arxivats els mesos del Juliol i Agost d’enguany i que el lector interessat pot trobar fàcilment.

Els gihadistes diuen ser musulmans practicant una branca de la religió sunnita anomenada Wahabisme, que és la religió oficial d’Aràbia Saudita. Per això hi ha tanta gent que sospita dels Saudites. Està establert que la financiació original d’ISIS fou donada per milionaris i fonts saudites. Probablement se n’han penedit. Sense estar dintre d’un estat laic, que ells veuen com una blasfèmia, són lliures d’acceptar i adoptara plenament els signes i manifestacions exteriors de la religió, com ara pregàries, vestits, costums socials, paper de les dones, policia religiosa i coses semblants, que ells veuen com atributs identitaris més que actes religiosos. En canvi, la religiositat individual i fe són coses personals difícils d’avaluar.

Aquest problema de la suposada religiositat dels gihadistes em recorda la situació als països cristians durant l’edat mitjana: semblava que la religió era tot, es feien guerres de religió, els dissidents eren cremats, construien esglésies. Però moltes biografies de personatges del temps demostren que individualment eren molt poc religiosos. De fet, hi va haver alguns Papes que ignoraven la moral cristiana. Tot eren aparences i instruments de poder. Una cosa semblant passa amb els gihadistes.

La ideologia del wahabisme i de l’egipci Sayyeed Qutb estableixen que els musulmans actuals que hi ha pel món són de fet infidels que neguen la verdadera religió i estan a l’ull de mira dels canons dels rebels. Serien, de fet, les primeres victimes. Si algú no s’ho creu, pot mirar què està passant a les poblacions civils de l’Orient Mitjà i sobretot als odiats Xiïtes. Un periodista que va gosar entrar i va poder sortir del seu territori, va preguntar als Gihadistes quin resultat final esperaven per proclamar victòria. Tot el món (no sols els països àrabs) acceptaria políticament el nou estat i la religió com ells la veuen. I els que es neguin a acceptar aquesta religió? Els matarem, responien amb naturalitat.

I les comunitats musulmanes que viuen entre nosaltres, ni en tenen la culpa, ni poden fer gran cosa. Així i tot, han esdevingut l’objectiu d’hostilitat popular i de mals tractes per part de les autoritats. Recorden allò que passava amb els gitanos i amb els negres americans. Són molestats només per ser qui són.

Història d’Isis, o Isil o Daesh
Fou una gran sorpresa quan un dia inesperadament els mitjans van anunciar que una organització gihadista anomenada Estat Islàmic ocupava més de la tercera part d’Iraq i Síria, amenaçava prendre Bagdad i havia triat un Califa, és a dir un cap successor del Profeta que a més de ser l’Emir o Dirigent d’un país, té autoritat religiosa sobre tots els creients del món. No en sabíem res. D’on havien sortit? Evidentment van sortir de la malestruca guerra de l’Iraq.

Al començament, AlQaida, sempre Sunnita, tenia encara un paper molt important en la insurrecció contra els EUA i contra els Xiïtes. El líder local antiamericà dominant fou un home temible nascut a Jordània anomenat Abu Musab al-Zarqawi, aviat conegut per la seva crueltat i eficàcia extremes. Havia jurar lleialtat a AlQaida, que el va anomenar Emir del País dels Dos Rius. Zarqawi va acabar barallant-se amb binLaden i la seva Qaida, perquè Qaida volia primàriament lluitar contra els EUA, mentre que Zarqawi es concentrava en la lluita contra el règim xiïta de Bagdad install.lat pels EUA. A més Qaida no volia prendre cap territori. En canvi Zarqawi rumiava un pla per establir un estat sunnita. Fou ell qui va aprofitar un error americà catastròfic: la dissolució humiliant i el comiat sense paga de l’exèrcit i la Guàrdia Republicana de Saddam Hussein, cossos militars ben entrenats i armats, que en els nostres dies constitueixen el centre de tota la milícia gihadista. El comandant suprem militar d’ISIS és un antic coronel de l’exèrcit iraquià. Al final un dron va mostrar com Zarqawi estava a una casa, aviat visitada per un bombarder nord-americà que hi va deixar caure dues bombes enormes, a més d’alguns míssils llençats pels drons. Però, ai las, una de les condolències fou publicada per una Shura o Parliament format per una aliança de grups gihadistes. No ho sabia ningú, però ISIS acabava de nàixer.

Una de les coses que caracteritzen (i honren) als ciutadans americans, és com malgrat els errors del lideratge tenen sempre el desig d’actuar com cal amb justícia i voler ser un exemple. El cas tan horrorós de les tortures i fotos de la presó Abu Ghraib (un dels culpables segueix a la presó) i allò que tothom deia de Guantánamo va engrescar l’exèrcit a establir un cap d’internament model amb bones cel.les, esports, i serveis religiosos a Camp Bucca, prop de Basora, que va arribar a tenir 20.000 ocupants capturats per l’exèrcit. Ni cal dir-ho, però Camp Bucca va viure sublevacions, assassinats i violència. Però sobretot hi va haver indoctrinació gihadista i el lloc està considerat haver estat l’incubador i el bressol de l’Estat Islàmic. Sobretot hi havia un presoner que era un antic mullah a Baghdad i parlava poc i malament però semblava inofensiu i manso. Degut a aquesta opinió fou alliberat després de quatre anys. El seu nom era Abu Bakr al-Baghdadi i és en l’actualitat el Califa i cap suprem d’Estat Islàmic.

Bona festa d’Acció de Gràcies a tots els lectors.

Joanot

Tags: Baghdadi, Camp Bucca, Estat islàmic, gihadistes, Iraq, P

Molts no sabíem que el memorable Primer Ministre Canadenc Pierre Elliot Trudeau tingués un fill actiu en política nomenat Justin Trudeau ni encara menys que aquest jove estigués a punt de seguir l’exemple del pare guanyant una elecció i esdevenint Primer Ministre. El seu pare fou no sols un polític habilíssim sinó també un verdader playboy que semblava divertir-se escandalitzant els diaris de boulevard i parlava l’anglès amb un lleuger accent francès.

Potser algun lector sentirà hostilitat per Pierre Trudeau, perquè ell gairebé tot sol fou l’home que va frenar l’independentisme quebequès. Però Trudeau pare fou un home de credencials progressives i democràtiques impecables, una de les grans figures de la història contemporània del Canadà. Fou un adversari temible, mai un enemic. En aquest món tots fem allò que cal fer al lloc on ens trobem. No goseu comparar-lo amb algun altre Primer Ministre al nostre estat en una posició semblant. Trudeau certament va fer la guerra, però de forma neta, fins i tot exemplar. El Canadà no tenia Constitució i estava governat per l’Acta de Westminster (British North America Act) atorgada pel Parlament Britànic ja enmig de les picabaralles entre anglos i francòfons, i que no passava de ser una mena de tractat d’amistat entre les províncies. El problema ve de molt lluny. Trudeau va veure una Constitució Federal designada per ell juntament amb un nombre de concessions oferides al Québec com el centre de la seva operació anti-independentista, que acabaria sent exitosa. Res d’insults o amenaces. De fet va intentar sense èxit fer proclamar al Québec una “societat diferent” de la resta del Canadà, que volia dir reconèixer que eren una nació diferent. Altres successors també han provat però alguns Parlaments provincials de l’Oest no en volen saber res. El moment culminant de Trudeau fou la Nit dels Ganivets, que va tenir lloc al Parlament del Canadà, on es va passar la nit escridassant als adversaris de la seva Constitució Federal i clavant cops de puny a la taula. Quan el sol va sortir, Canadà havia esdevingut un Regne Federal. S’ho havia fet gairebé tot sol.

I si algú s’hi interessa per com va anar i té temps, pot llegir tot seguit l’apunt publicat originalment en Novembre 2014.

<em>A finals del S.XVIII, havent perdut una guerra, França va haver de cedir tots els seus territoris colonials americans, residents inclosos, al Regne Unit, que els va vincular als que ja tenia. Molts anys després, en 1868 els territoris es van federar formant el Dominion del Canadà, encara depenent de Londres però amb autonomia considerable. La colònia seria angloparlant, amb els francòfons reduïts a una minoria en vies d’extinció. Poc a poc, com els EUA a l’altre costat de la frontera, el Dominion va créixer cap a l’Oest i el Nord fins arribar a l’Oceà Pacífic i al Pol Nord i el nombre de províncies va augmentar. Per descomptat, els francòfons foren ignorats pel Canadà. “L’hivern del nostre descontent” com va escriure Shakespeare, va nàixer aquell any a la Província del Québec i no ha acabat mai.

En 1931 finalment el Parlament Britànic va aprovar l’Acta de la Nord-Amèrica Britànica amb la qual Canadà va guanyar sense haver de lluitar la Independència, immediatament reconeguda pels EUA i pel món. Cal notar, no obstant, que aquesta Acta reconeixia explícitament el dret de qualsevol Província a declarar la Independència després de fer-ho aprovar per referèndum. Diuen que això era necessari perquè no hi havia altra forma de què els francòfons aprovessin la independència. És una clàusula que en Rajoy deia que no existeix en cap Constitució. Quan Canadà va finalment arribar a escriure una Constitució federal canadenca en 1982, el Regne Unit va aprovar immediatament una nova Acta del Canadà que establia que tots els lligams legals quedaven tallats i que ja us les arreglareu. Les relacions entre els dos països segueixen i han estat sempre molt amistoses i Canadà segueix essent una monarquia nominalment dirigida per l’estimada Elizabeth II, representada a Ottawa per un Governador General elegit pel poble.

De l’agitació pel carrer al Parti Québecois de Levesque

El francès es parla a tot el Québec i a algunes parts de la Província de New Brunswick. A més hi ha gent francòfona de socarrell a molts altres llocs canadencs, sobretot ciutats grans. El moviment de resistència contra els anglos establerts a la província francòfona i per tant dirigit contra el Canadà va anar creixent des del primer dia. Hi van haver diferents organitzacions radicals que no eren partits. Feien desobediència pacífica, algun atac violent, manifestacions i sabotatge. Va costar feina lliurar-se de la gent violenta, que no tenien cap lloc a ocupar ni feien res de bo.

Al final l’ex ministre Canadenc René Levesque va aparèixer a l’escena. Era allò que voldríem els Catalans: un progressiu moderat, un home de seny i de gran sentit polític i coneixement de l’Estat, un orador convencent i un polític respectat i estimat. Era un verdader líder! Va fundar una agrupació pròpia que va atreure molts nacionalistes descontents. Quedaven dues organitzacions importants separades de Levesque, que aviat van començar a ensorrar-se degut a la competició enlluernadora. Una es va fondre amb Levesque i l’altre es va dissoldre. En aquell moment el Parti Québecois, un partit unitari de tots els sobiranistes, acabava de nàixer i aviat va guanyar electoralment prou pes i representació per parlar amb el govern central. En Levesque exigia la independència amb el suport probable de la gran majoria de québecois francòfons. Me’n recordo molt d’un dels seus arguments: que els molts immigrants arribant a Montréal de tot el món només aprenien anglès i que la fi de la llengua i la cultura franceses semblava inevitable si tot seguia igual. El partit havia identificat la llengua amb la nacionalitat, amb la cultura i l´essència nacional, com fem tant els catalans com els castellans.

Els mitjans catalans parlen amb molta simpatia del Canadà, una lloança merescuda si es refereixen només al govern federal, molt més amistós i tolerant que l’espanyol, però en canvi entre el poble canadenc hi ha va haver considerable hostilitat contra les pretensions del Québec, que ha anat empitjorant amb els anys. És la “quebecophòbia”, com diríem nosaltres. Una vegada el parlament provincial de Winnipeg fou l’únic que va rebutjar la ratificació d’una llei que oficialitzava el francès a tota la federació, malgrat els molts francòfons que hi ha hagut sempre a la capital Manitoba, que s’ho van prendre com una bufetada i no tenien res a veure amb el Québec.

El referèndum de 1980 i l’Associació fallida entre els estats sobirans de Québec i Canadà

Dintre de la legalitat contundent de l’Acta Britànica de Nord-Amèrica, el Parti Q. va convocar un referèndum limitat a la Província molt semblant al que volem els Catalans ara per establir la sobirania. Contràriament al que va dir la premsa espanyola i de gairebé tot el món, la pregunta no era si el Québec havia de declarar la independència o no, sinó autoritzar al govern de la província a negociar amb Canadà un estatut especial d’associació amb sobirania (potser confederal seria el mot que jo triaria) on la província acceptaria en principi la legislació canadenca però reservant-se el dret d’anul·lar les lleis que els semblés oportú, una exigència cabdal. A més el Québec esdevindria una entitat diferent i separada que en el llenguatge intern Canadenc volia dir que serien una altra nació diferent del Canadà. El referèndum fou perdut pels québequesos per una majoria considerable de més del 60%, tant per part dels anglos com dels francòfons. Segons sembla tant els desenganyats independentistes com els qui no volien canviar res convençuts pel Premier Trudeau van fer pinya. Al poc temps el Parti Q , no obstant tot, va guanyar la majoria absoluta al seu parlament i durant més de deu anys va governar sense tornar a parlar de la independència. Calia reflexionar.

La Constitució Canadenca i el pintoresc Pierre Trudeau

Pierre Trudeau era un Primer Ministre canadenc d’origen quebequès (a diferència d’Espanya amb Catalunya n’hi ha hagut uns quants). Era un polític divertit, que parlava molt bé, un playboy sempre ben vestit i un governant molt hàbil i capaç de protegir i promoure els seus interessos pro-canadencs, sobretot ensorrant el separatisme de sa terra natal. A vegades sortia als diaris per les relacions entre sa muller i un director-cantant d’una banda de música molt conegut. Quan al final en Trudeau va plegar, va fer dos tombs per la rotunda de la casa de govern conduint un cotxe descapotable petit agitant un braç per l’aire aplaudit pels seus subordinats que havien sortit a l’exterior a acomiadar-lo. Quina escena. Però fem enrere fins l’any 1982.

En Trudeau no tenia autoritat per aturar el Referèndum però se li va acudir dir que ell no toleraria mai la independència, que per cert ningú estava demanant en aquell vot. Sens dubte la seva campanya contra la demanda va contribuir al resultat negatiu, però tal com havia promès es va posar a treballar en una verdadera Constitució federal que ell es pensava ingènuament que satisfaria als seus antics compatriotes. De fet ja havia treballat en una Constitució durant el seu primer termini de Primer Ministre, un projecte que va fracassar per l’oposició quebequesa entre altres raons. La nova Constitució fou aprovada en 1982 pel Parlament central gràcies a un esforç titànic de Trudeau però havia de ser ratificada per tots els parlaments provincials. Fou publicada i firmada en persona per la Reina Elizabeth. A més del Québec, Trudeau havia hagut de considerar les opinions d’altres territoris.

Els Quebequesos, indignats, van rebutjar immediatament i per primera vegada la nova Constitució i, si aquest escriptor ho entén bé, cosa que no és gens segura, sembla que segueixen regits per l’Acta de la Nord Amèrica-Britànica. Potser algú podria aclarir aquest detall.

En Trudeau va seguir lluitant però va plegar el 1984. El seu successor Mulroney va convocar dramàticament tots els Primers Ministres provincials a una conferència tancada al públic a Meech Lake, on va intentar introduir a la Constitució moltes de les coses que els quebequesos havien exigit, sobretot que ells constituïen una societat diferent amb certes coses protegides d’intromissions federals. El projecte pretenia acabar per sempre amb les queixes quebequeses sense alterar l’estatus polític de la província, cosa que podria haver acabat per sempre amb el sobiranisme. Segons sembla uns quants Primers Ministres se li van anar de la taula i la ratificació pels Parlaments provincials fou un fracàs. En Trudeau ja havia patit molt per fer aprovar la Constitució tal com estava als parlamentaris federals (havia hagut de lluitar durant tota “la nit dels ganivets” escridassant a tot pulmó adversaris al parlament d’Ottawa) i amb aquest final de la trobada no quedava res a fer. En canvi, la Carta dels Drets i Llibertats que feia del francès una llengua oficial a tota la Federació Canadenca va anar bé excepte com queda dit al Winnipeg, que s’ho va prendre a l’extremenya. De fet, el bilingüisme introduït per iniciativa seva a tota la Federació i no sols al Québec com volen a Catalunya els espanyols, fou un dels èxits més transcendentals del mandat de Trudeau. La hostilitat popular contra el Québec i contra els francòfons va créixer molt en aquells anys. Trobarem els Catalans algun Trudeau a Espanya disposat a fer el mateix per nosaltres?

Quan el vell General-President de França Charles de Gaulle va anar a Montréal abans del primer referèndum se li va acudir declarar en públic que ensumava la mateixa olor com a França abans de ser alliberada dels nazis pel seu exèrcit. Un periòdic de Madrid va escriure que “els generals vells haurien de retirar-se a temps” i el règim, ofès per la referència transparent, va empresonar el Director, i multar el diari tan fortament que va haver de plegar. Amb el Caudillo no es feien bromes. En els nostres dies, no obstant, el President Sarkozy va condemnar el moviment separatista del Québec. Els temps canvien. Els generals ja no hi son.

El segon Referèndum de 1995

Durant els 10 anys següents el Parti Q. es va dedicar a governar sense voler parlar mai de l’assumpte. Encara que no s’havien separat del seu Estat, les coses econòmiques van anar malament. Moltes companyies, entre elles dues grans multinacionals, se’n van anar i els ingressos van caure perillosament. Fins i tot molts retreuen al Québec la caiguda vertiginosa del dòlar canadenc en aquells temps (molt recuperat en l’actualitat). Una picabaralla inesperada amb el Govern federal tingué lloc quan el Parlament del Québec es va tornar a negar per segona vegada a ratificar la Constitució federal de 1982. En peu de guerra, el Parti Québecois, no obstant l’emergència perillosa a la província de formacions anti-sobiranistes que aglutinaven molta gent cansada de seguir escoltant el mateix sense que passés res, va convocar el segon referèndum que aquesta vegada sí que clarament demanava la independència total sense lligams al Canadà.

Va anar de molt poc. Va ser pràcticament un empat: molt prop del 50%, però els Nos guanyaven per decimals. Les opinions i percentatges dels anglos i dels francòfons en favor o en contra van tornar a ser similars.

Aquí s’acaba la història, per ara. Tot ha quedat sense resoldre, tant al Québec com a Catalunya i Escòcia. Anys després del segon vot, el Parti Q. ha patit uns quants daltabaixos electorals greus. Un editorialista del País escrivia gratuïtament que això fou degut al cansament dels ciutadans amb el separatisme; sens dubte quan el seu PSOE i la seva agrupació regional catalana aviat pateixin una puntada de peu similar al lloc on l’esquena canvia de nom, serà degut al fracàs de l’estat de les autonomies.

És fàcil parlar del futur, però com deia un professor meu “el futur, exactament, no el coneix ningú” He d’acabar amb aquest signe per triplicat, com demana la burocràcia: ???

Sobre Margaret Trudeau, dona i mare de Primers Ministres
(Un afegit)
Aquest diumenge el NYTimes americà va publicar una llarga biografia de Margaret, que ja torna a aparèixer en públic a Ottawa. D’antuvi cal explicar una cosa que en els temps de Trudeau pare ningú sabia: Margaret patia d’una malaltia psiquiàtrica greu i era bipolar. Va acabar hospitalitzada i a una camisa de força per evitar un suïcidi.

Margaret i Pierre es van conèixer durant unes vacances a Tahiti. Ella li retreia que estigués llegint “La Caiguda de l’Imperi Romà enlloc d’anar a la platja. Fins poc abans en Pierre acabava de tenir una relació amb Barbra Streisand i Margaret s’havia passat un llarg temps fent de Hippie i vivint a colònies hippies al Nord de l’Àfrica. Sembla una mica estrany que un home en la seva posició estigués disposat a casar-se amb una noia tan jove que acabava de passar dos anys fent de hippie al Marroc. Pierre ho havia decidit en l’acte. El festeig va consistir principalment en Pierre anant a veure-la amb propostes de matrimoni. Ell tenia 51 anys, era ric, famós i estava a punt d’esdevenir Primer Ministre per primera vegada. Ella tenia 22 anys.

Van tenir des seguida tres fills, els dos primers nascuts un dia de Nadal. El tercer es va anomenar Michel a proposta de Fidel Castro i va morir a una allau de neu. Margaret va acabar descobrint les possibilitats oferides pel càrrec i poder del marit. Un dia a Caracas durant una visita d’Estat va prendre un famós bolet al·lucinògen (el peyote) i va fer un espectacle, apreciat, sens dubte, per la premsa de l’escàndol. No obstant les acusacions d’abandonar els seus fillets, va començar a passar temps a Nova York tota sola. Va tenir un afer amb el Senador Ted Kennedy, assistia sempre a les festes íntimes dels Rolling Stones, anava molt al Club 54, sobretot en companyia d’Andy Warhol i va aprendre fotografia de Richard Avalon, el retratista més famós del món. Tot això en presència de la seva guàrdia personal dels Policies Muntats del Canadà i empaitada per un exèrcit de periodistes. Després de ser exposada per la premsa durant una infame trobada a un Hotel amb un cantant famós, en Pierre va haver de divorciar-se. Segons els seus col·laboradors al final semblava amargat. Va trobar consol en els braços de l’actriu Margot Kidder, la Lois Lane del primer film de Superman, que també acabaria amb una malaltia mental greu.

Després d’un segon matrimoni Margaret va acabar tancada a un sanatori psiquiàtric i va desaparèixer de la premsa. En els nostres dies, ha tornat i ara és una defensora dels drets dels malalts mentals. I queda molt per dir sobre el comportament de la premsa. Van aconseguir demostrar que Trudeau era invencible. Poc abans del primer referèndum, el líder secessionista Levesque va intentar burlar-se dient que el seu nom mig, Elliott, demostrava que no era cap quebequès. En un míting en francès, en Pierre E. Trudeau respongué en veu molt alta, que Elliott no era ni anglès ni quebequès, sinó Canadenc! L’ovació fou memorable.

Joan Gil