Arxiu per a 'Unió Europea' Categories

18 set. 2019


La Unió Europea: un cruel desengany

Classificat com a General

Alguns quedem que encara recordem l’activisme pro-europeu de certes agrupacions catalanes ciutadanes desesperades per la dictadura franquista que no acabava: Europa era la llumenera gloriosa i democràtica que ens trauria del nostre patiment i ens asseguraria per sempre més la llibertat, prosperitat i justícia, perquè els països de prestigi firmants, de molt historial  (Alemanya, França, Gran Bretanya, Itàlia) defensarien els valors europeus dels que tant esperàvem els Catalans. No ens van dir mai la veritat: es tractava de fundar una Confederació neoliberal i globalitzadora preparada per apartar el Socialisme de l’esquerra i exercir un control ferm sobre tots els països membres, sempre sota el paraigua dels Estats Units d’Amèrica. Ho han aconseguit plenament.

Les Explicacions de Neil Davidson publicades a New Politics (2019)

Neil Davidson és un professor a la Universitat de Glasgow, ja conegut pel llibre We Cannot Escape History (Haymarket Books 2015) que fa poc va donar una entrevista il·luminant a la Revista New Politics, recentment recollida en part a un Harper’s Magazine.

Davidson ens recorda que la UE fou desenvolupada lentament després de la Segona Guerra Mundial per quatre raons principals:

1) França, després de patir tres guerres contra Alemanya amb milions de morts en menys d’un segle, ja en tenia prou, i va voler establir regles que separessin la competició militar i geopolítica de l’economia. Amics amb interessos comuns col·laboren i no fan guerres.

2) Els EUA desitjaven un complement polític al seu project militar de la NATO, cosa que Davidson veu com un desenvolupament imperialista. La NATO està sempre sota autoritat americana i el projecte d’un exèrcit europeu va desaparèixer misteriosament. Trump pot venir i esbroncar tots els caps de govern europeus.

3) El gran objectiu dels fundadors de la Unió era desterrar per sempre qualsevol forma de proteccionisme del sòl europeu, refermant globalització per sempre més. Contra més països en seguissin membres, millor. Valors europeus i democràcia com a requisit? I ara!

4) La UE fou desenvolupada durant un període de boom econòmic sense precedent que va seguir la Guerra Mundial. El capital necessitava una expansió més enllà de les fronteres nacionals. La fi de la colonització africana en aquells moments, ho feia encara més urgent.

Tots els objectius van ser assolits plenament I segueixen en actiu. I de democràcia i dels famosos valors europeus ja no parla ningú. Davidson ens recorda el “federalisme interestatal” proposat pel famós economista Friedrich A. Hayek, sovint considerat un dels pares del neoliberalisme, en 1939, que ara es veu totalment realitzat en la UE. Hayek proposava que l’activitat econòmica havia de ser governada per un grup de buròcrates no elegits, sense que polítics i ciutadans enrabiats s’hi poguessin oposar. La UE és exactament així: els òrgans que corresponen a la ideologia visionària de Hayek són la Comissió Europea, el Consell Europeu, el Banc Central i el Tribunal de Justícia, tots ells completament fora i pel damunt de controls polítics, cívics o governamentals. Hi ha el Parlament que sí que és elegit, només que gairebé no té autoritat. No poden aprovar lleis que no hagin estat proposades per la Comissió i tota la legislació ha de ser confirmada pel Consell d’Europa format per tots els caps d’estat, sempre obedients a Alemanya i França.

Brexit

Els gran capitalistes britànics havien estat incondicionalment a favor de la UE i tot allò que representa, però el Partit Conservador està ple de petits capitalistes individuals que no ho tenien gens clar i per això es van inclinar pel Brexit. De la mateixa forma que hi ha gent progressiva molt diferent al món, també passa el mateix amb la dreta Conservadora i aquestes discussions acaben presentades al públic, on el Brexit es va barrejar amb moltes coses, com ara la immigració.

La Unió s’ho prengué molt malament, perquè hi havia altres països on també se’n parlava i va decidir escarmentar i donar una lliçó als britànics. La negociació va esdevenir dificilíssima, gairebé impossible. Degut al record de la tragèdia política d’Irlanda del Nord, el Regne Unit havia de preservar la frontera oberta entre l’Ulster i Irlanda, perquè ho havia firmat amb la República Irlandesa i per por d’un altre bany de sang. La condició de la UE, acceptada per Theresa May i que ells es neguen a canviar, seria que el Regne Unit quedaria dintre la unió duanera europea, cosa que de fet voldria dir que el país segueix dintre la UE i el Brexit no ha tingut lloc. Theresa May va proposar alternatives que els buròcrates de Brussel·les no van voler discutir. I com en Sánchez, es continuen negant a discutir res. Pel que fa al Brexit dur, sense acord, els europeus segueixen repetint per fer por que els britànics en pagarien les conseqüències, però de fet son els europeus, sobretot França, qui en tenen més por. Si Johnson ho fa, haurà de desenvolupar un sistema per mantenir la frontera irlandesa oberta, però Irlanda es un país feble sense veu i la UE li pot manar tancar la frontera. Els polítics no tenen res a dir.

Oi que tot això no ho expliquen be mai? Com en el cas del Brexit, la UE ens va tractar als Catalans tan malament per escarmentar als diferents grups amb projectes similars que hi ha a molts racons europeus. Ara entrarà en funcions una altra Comissió, però us heu preguntat qui els ha elegit? O amb quants països estan negociant l’admissió? Son tots els nous membres de la mateixa qualitat que el nostre Borrell? Pobre Catalunya si és d’aquests de qui hem d’esperar ajut!

Joan Gil

No hi ha resposta

12 oct. 2015


Quan Groenlàndia va sortir-se de la Unió Europea: un precedent

Els països creats pels Nòrdics (Norses)
Quan jo era petit, la “llegenda” dels “descobriment” d’Amèrica pels Vikings era presentada a l’escola com un incident menor de realitat dubtosa en comparació amb la gesta gloriosa d’Espanya. La veritat és molt diferent. El regne medieval nòrdic, inicialment pagà, subsidiari de la monarquia noruec-danesa incloïa Islàndia (població actual 329.000 residents, tots nòrdics) ja independent, les Illes Feroe (50.000, també tots nòrdics) quasi-independent i Groenlàndia (56.000, la majoria de groenlandesos indígenes Inuits o sigui esquimals amb una minoria danesa). Groenlàndia com les Feroe també és gairebé independent.
Les Feroe i Groenlàndia són oficialment part del Regne de Dinamarca que té una superfície extraordinària però viuen en un règim d’autonomia molt avençat, una confederació, on gairebé tot llevat de les Relacions Exteriors i la Defensa està en mans del govern local. Així i tot quan els convé també fan política exterior. Per exemple després del boicot antirús de la UE manat pels EUA, Feroe va enviar una delegació a Moscou a millorar i aprofundir les relacions econòmiques. Ningú més a l’Occident ho ha fet. Naturalment poden tenir tants equips nacionals esportius com vulguin i els segells de correu de les Feroe són famosos. Quan Dinamarca va entrar a la Unió Europea en principi les Feroe i Groenlàndia haurien estat automàticament admeses. Les Feroe després d’un referèndum s’hi van negar. Groenlàndia sí que va entrar de mal grat a la Unió Europea però el 1982 van guanyar un referèndum per sortir-se’n dient que les lleis de pesca de la Unió sobretot protegint balenes els perjudicaven. Els vots al referèndum contra la Unió van ser gairebé unànims, per damunt dels 90%. La sol·licitud de sortir fou rebuda amb gran perplexitat a Brussel·les i la discussió sobre què fer va durar molts anys. Al final van aprovar la secessió de la colònia però oferint en canvi un Tractat d’Associació lliure com el que tenen Suïssa i Noruega, on el problema de la pesca quedava arreglat. L’escalfament global tornaria a plantejar el problema. L’illa està coberta per dipòsits grandiosos de gel, més grans que al Pol Nord (si es fonessin del tot, el nivell de l’aigua de mar al món pujaria uns 7 m.). El desglaç ja ha exposat terreny amb dipòsits minerals de gran interès econòmic si es poden explotar i un altre cop les lleis de la Unió els destorben. Hi compten per tenir prou diners per declarar la independència. El tractat existent serà anul·lat aviat. La Cancellera Merkel ja hi ha anat de visita.

No és un precedent de com anirà el cas de Catalunya? Perquè no s’en parla més? Després de lluitar tant pels 56.000 habitants de Groenlàndia, expulsaran a Catalunya perquè una persona com Mariano Rajoy així ho mana per raons emocionals? No tindria el govern espanyol l’obligació de respectar els interessos materials de la Unió? Li recordaran.

La colonització nòrdica de Groenlàndia

Els inuits (“esquimals”) que hi viuen no són una població autòctona, sinó que hi van arribar en temps històrics després dels nòrdics, probablement al segle XII. Els diguem-ne “antics”, la població autòctona prehistòrica, va arribar a l’illa fa uns 5.000 anys per un pont de gel que s’estenia del Canadà a l’illa però gairebé van desaparèixer tots sols i probablement no en quedava cap quan els Eriks van arribar. La vida era molt dura. A diferència de Colomb, els víkings sí que van descobrir Amèrica.

Erik el Roig, pare fundador de Groenlàndia, era un Norse (nòrdic) exiliat de la seva Islàndia natal per tres anys per haver mort un veí. Podria ser que conegués l’existència de Groenlàndia gràcies als pescadors de balenes. Es va presentar a G amb uns 14 veixells dels 25 amb què havia salpat d’Islàndia. Va trobar la costa occidental deshabitada però apta per suportar vida humana i imaginant els jardins i les collites que sortirien s’hi va instal·lar l’any 985. Els víkings tenien vocació d’agricultors i ramaders i patien molt pel mal clima que tenien a casa, cosa que els motivava a colonitzar algun lloc millor. Erik va tornar a Islàndia a buscar colons i va rebatejar l’illa “Terra Verda” (quin bon humor!) per mirar d’atreure gent. Fou el seu fill Erik Eriksson (convertit al cristianisme segons diuen pel rei de Noruega-Dinamarca en persona) qui de debò va fundar als anys 1000 quatre colònies vikingues a la costa occidental, cosa ben explicada a dues sagues islàndiques i confirmada per les excavacions arqueològiques. Han trobat restes d’unes 600 granges agrícoles i fins i tot runes amb parets d’edificis grans que els turistes poden visitar. Erik va voler estendre les seves fundacions amb poc èxit també a la península del Labrador al Canadà i s’han trobat monedes i objectes seus a alguns llocs dels EUA (en algun cas, producte de bromes de mal gust). Els víkings, ja convertits, van arribar a nomenar un bisbe cristià i es conserva almenys una missiva del Papa.  El projecte, que va veure l’arribada d’intuits també colonitzadors al segle XII es va ensorrar cap al segle XV no se sap perquè, potser per lluites amb els inuits. El problema de les relacions entre norses i esquimals és fosc i mal entès. Dinamarca-Noruega van perdre en aquell monent el contacte amb l’illa. La colonització nòrdica havia durat prop de cinc segles, aproximadament igual que la dominació castellana a Llatinoamèrica. Molt més tard, la monarquia de Dinamarca-Noruega va voler recuperar la colònia al segle XVIII, sense haver rebut notícies des de feia segles. A més de la qüestió econòmica, els luterans nòrdics tenien por que els nadius no haguessin sentit parlar de Martin  Luter i seguissin essent catòlics. Això es veu que no es podria tolerar. La sobirania noruec-danesa fou reconeguda pel món i per la història i els nòrdics efectivament van tornar a prendre possessió de G, instal·lant-hi un bisbe luterà. Així seguim fins ara.
Com que Dinamarca havia es tat ocupada pels nazis, la Guerra mundial va resultar en la formació d’un fort govern local que aviat va assolir una autonomia confederal molt avençada. Vivien bé de les balenes i anaven de cara a la independència. Però la indústria del peix es va ensorrar i la Unió va regular la pesca de balenes. El país va haver de sol·licitar una subvenció de Dinamarca (que encara reben) i van veure com la independència esdevenia impossible. Sobre el paper, la subvenció pretén ser un repagament al govern local per certs serveis als que tots els danesos tenen dret. El desglaç va exposar terrenys miners desconeguts i el somni de la independència ha tornat. G sembla ser l’únic país al món que es beneficia de l’escalfament global. Estan adherits al Tractat de Schengen (com les Feroe). I ara van per trencar el tractat d’associació lliure amb la UE, que estan a punt de sol·licitar.

Les Illes Feroe

Ho sap poca gent, però aquest país és un arxipèleg amb un bon aeroport situat a mig camí entre Islàndia i Noruega. No hi ha hagut mai cap població autòctona i les illes han estat colonitzades només per Norses, encara que els britànics van ocupar-les durant la Guerra per evitar que ho fessin els alemanys. La qüestió de quin idioma perlen és complicada, però sembla ser un dialecte danès que gairebé tots els nòrdics entenen. És un país molt maco, digne de rebre més atenció, no obstant els llargs hiverns foscos. Els dies estivals són llargs i atractius. És un dels paradisos per ocells millor del món que és la raó principal del turisme. Han resolt bé el problema de comunicació entre illes amb un sistema magnífic de carreteres, ponts i túnels. Per arribar a illes massa separades tenen un sistema de vols regulars d’helicòpters.
Van assolir un nivell molt considerable d’autogovern el 1948, que han anat millorant encara més sense voler trencar mai amb Dinamarca. Políticament són el més semblant a un país independent que es pot ser sense ser jurídicament independent. L’economia anava bé, sobretot gràcies a la indústria del peix. Quan tot el sector es va ensorrar, van acabar havent de demanar també com G una subvenció regular a Dinamarca, que encara reben però ha afectat molt, sense matar-los, els plans d’independència. Van rebutjar l’entrada a la Unió Europea amb un referèndum guanyat per quasi unanimitat.
Dinamarca es troba en una situació única: estan dintre de la Unió però amb colònies que no volen ser-hi. I a més Dinamarca ha de pagar a tots dos una fortuna anual per solidaritat. Molt diferent d’Espanya. Perquè no en parla ningú? Els segells de correu de l’illa són molt apreciats I alguna vegada els seus atletes apareixen a competicions esportives internacionals. I fan política exterior quan els plau.

I Islàndia?

És un cas bastant diferent perquè ja ha estat independent per molts anys i tenen molts més habitants. No obstant ser també víkings han tingut contactes i relacions històriques comercials amb els Escocesos i Irlandesos. Tenen 329.000 ciutadans, que és molt diferent de voler ser independents amb només 50 o 56.000. En 1973 es van negar per referèndum a entrar a la Unió Europea, com se’ls oferia, però en 1990 després d’un altre referèndum els van posar a la cua quan van demanar a Brussel·les l’adhesió. El cas no sembla progressar, que potser té a veure amb un escàndol bancari horrorós al 2008, quan molts ciutadans britànics van perdre els estalvis. O potser el problema d’acceptar una colònia com a membre titular, cosa possible però sense precedents. Un gran misteri, com tantes coses a la Unió Europea. Ja es declararan independents.
M’he descuidat intencionalment el Regne Unit de Gran Bretanya, allò sovint anomenat Anglaterra, en aquell temps dividida en múltiple reialmes separats. Després d’una invasió massiva, els víkings van arribar a establir per molts anys un estat nòrdic a Gran Bretanya, lògicament contra la voluntat dels anglos que ja hi eren. En aquesta colonització foren els blancs qui van acabar dominats. A Anglaterra el clima era molt bo per a l’agricultura i els víkings verdaderament s’hi volien quedar. No obstant haver guanyat moltes batalles, van perdre l’última i al final van ser llençats al mar després d’un desastre militar molt gran guanyat pel gran Rei Alfred del regne ja unit d’Anglaterra, el verdader model d’Artur de la Taula Rodona. El món hauria estat molt diferent. Els víkings també van provar a fer el mateix al territori francès part de l’imperi alemany amb poc èxit, com també a Galícia i probablement Cadis. A Normandia s’hi van quedar i van envair una altra vegada el Regne d’Anglaterra, aquesta vegada per sempre fins als nostres dies. Tot perquè buscaven terra amb bon clima per poder fer de pagesos.

I a Catalunya?

No ho sap ningú però a mi em sembla que acabaríem com va passar amb Groenlàndia. Després d’una llarguíssima discussió sobre si es podia accedir a la demanda de secessió o no que va durar anys (durant els quals l’autonomia de Groenlàndia va seguir essent membre amb plens drets) van acabar oferint un Tractat d’Associació lliure sense ser membres com el que tenen altres països com ara Suïssa i Noruega. A mí em sembla que tot dependrà de l’habilitat de la Generalitat i dels amics que tinguem. Ja veurem. Però de ser posats al carrer per un ordeno y mando d’un home tan poc important com Mariano Rajoy res de res. Tots hem vist les seves fotos a les reunions dels caps de govern, sempre aïllat i solitari. De fet motivacions emocionals com ara l’odi o la venjança amb les que amenaça no queden mai legitimades als tractats internacionals. Els set milions de ciutadans amb una economia pròspera, en canvi, són molt més interessants.

Joan Gil

No hi ha resposta

05 març 2014


Entre la UE i la Unió Eurasiàtica: la tria d’ Ucraïna

Classificat com a General

Ja poc a poc hom va analitzant seriosament la tragèdia ucraïnesa i les seves causes immediates. Sembla que el dictador corrupte Ianukòvitx havia reconegut la situació crítica en què es trobaven les seves finances i s’havia dirigit demanant ajut a l’EU, cosa a la què la Unió va respondre  amb l’oferta d’una associació (com podríem tenir els Catalans si no podem ser membres titulars). Pel que fa respecte a la subvenció, no he pogut trobar enlloc explicacions. El seu poble va saludar aquesta iniciativa, veient-hi la fi del seu patiment, corrupció i misèria. És fàcil entendre’ls i simpatitzar, però potser eren massa optimistes. Podria realísticament Ucraïna esdevenir un país feliç amb prestacions socials com ara Alemanya o França? Somniar no està prohibit.

En aquest moment el President Putin va començar a torçar el braç de Ianukòvitx amb l’ajut dels seus amics de parla russa  al Parlament. Diuen que la majoria d’ucraïnesos són bilinguals. Deixeu córrer l’UE, deia ell, i veniu a afegir-vos a l’Unió Euroasiàtica, que probablement s’iniciarà el 2015 i s’estendrà (com la USSR, que Putin sembla enyorar) des de l’Ucraïna fins al Pacífic. Per endolçar el canvi, el riquíssim Putin sens dubte generosament oferia 20 mil milions de $ a la caixa ucraïnesa i una rebaixa considerable en el preu del gas, cosa importantíssima per al país. En aquest moment per exemple, l’Obama només està oferint 1,000 milions i cap gas barat. Amb tan pocs dòlars els ucraïnesos s’ho passarien pitjor que els grecs i els espanyols recentment.

I què serà la Unió Euroasiàtica del Sr Putin, sinó una nova USSR? La idea prové d’un pensador rus, autor de treballs de ciència política, en particular del llibre fatal “Les Fundacions de la Geopolítica” (1997), anomenat Aleksander Dugin, un admirador del famós pensador feixista alemany Carl Schmitt. En Dugin no parla mai de democràcia. La seva tradició és l’estat poderós i autoritari, cosa compartida per molts a la regió, i defensa la tesi que cal mirar enrere sense prejudicis als temps de Hitler i Stalin, trobar-hi i copiar les moltes coses bones que van fer, i rebutjar les dolentes. La gent de la meva edat no podem sentir una cosa així sense botar de la cadira. Perquè es pensa que una d’aquestes dues coses és possible sense l’altre? Hem sentit dir moltes vegades que Hitler va construir les autopistes, que en Mussolini va fer anar el trens a temps i fins i tot el Franco Bahamonde potser va fer alguna cosa bona, encara que jo no sabria dir quina. La meva resposta és que en els nostres dies homes  lliures vivint en democràcies construeixen autopistes millors i fan anar molt bé els trens. I trien pacíficament governants, que bons o dolents, corruptes o no, competents o inútils, no són ni criminals ni assassins com Hitler i Stalin.

L’aplicació i desenvolupament d’aquesta unió vinent sembla dependre d’un antic comunista, ara tornat feixista descarat i cap del Partit de la Pàtria, que es belluga tranquil.lament pel Kremlin com a conseller de Putin, i es diu Sergei Glazyev (llibre: “Genocide: Rússia i el Nou Ordre Mundial”) que explica com en el moment de l’ensorrament de la USSR tot el món va conspirar contra la mare Rússia causant un genocidi econòmic i polític. El seu partit, ara prohibit per haver advocat l’odi racial i haver demanat l’expulsió de tots jueus, és recordat per un famós anunci de TV electoral: es veien a la pantalla uns homes de color menjant talls de meló a un lloc de Moscou, llençant les closques per terra i enpastifant el lloc. I una veu exigia: “Manteniu Rússia neta votant per nosaltres!” Un home com aquest disfruta de la confiança de Putin. Per llogar-hi cadires.

Hi ha un element de la propaganda actual putinesca que jo trobo odiós. Els russos insisteixen que els ucraïnesos que van sortir de casa seva per lluitar a la Maidan i el govern que se’n ha derivat, són tots nazis i feixistes. Ho diuen igual com tants peperos que també tracten els catalans de nazis. I això de què ve? Que jo sàpiga tots els observadors independents han assenyalat el caire amplíssim ideològic de la gent que va sortir al carrer a jugar-se la vida a Kiev (Kyiv en ucraïnés). Hi era tothom, tota la societat. Tenien tots en comú només que estaven farts dels governs que patien i de les seves condicions de vida i compartien una visió massa superficial i injustificada de la UE, que ells veien com si fossin els tres Reis Mags. És cert que hi havia verdaders feixistes, com a Berlin, Paris, Madrid i sobretot a Can Putin, però anomenar-los col.lectivament Nazis i Feixistes com en Putin i els seus continuament repeteixen, és un ultratge gratuït que no fa sinó exposar la mala fe de certa gent.  Jo no crec que la crisi internacional acabi malament. En el fons, afavoreixis qui vulguis, no es pot tenir simpatia amb ningú, si no és pel malastruc poble ucraïnés. Com els participants als moviments populars recents, per exemple l’Occupy New York, en treuran poc. Arribaran governs votats només per un sector dels manifestants i no els agradaran, tornarà la corrupció i sobretot hi ha un problema econòmic desastrós que no desapareixerà fàcilment. Els EUA i l’UE dictaran la política interior. Tot plegat, l’alegria que potser ara senten serà una mica com la que hi va haver aquí durant l’anomenada Transición, quan la gent cel.lebraven la fi pacífica del Règim i no la qualitat de les reformes oferides des de dalt.

(Seguirà: La península de Crimea)

Joan Gil

3 respostes