20 jul. 2016
Erdogan ens recorda l’incendi del Reichstag en 1933
Els mitjans descriuen bé què està passant a la Turquia després del fallit cop d’estat. És curiós el poc temps que el President i els seus musulmans integristes han necessitat per preparar llistats de milers de persones perilloses que calia detenir, acomiadar, investigar per puresa ideològica i potser fins i tot condemnar a la pena de mort. Se’n sortirà aquest candidat absurd a esdevenir part de la Unió Europea? Sembla un intent de solidificar el seu poder personal i fer impossible qualsevol protesta o acció contra les seves decisions. Una cosa molt semblant va passar a Berlín el 27 de Febrer de 1933.
L’incendi del Reichstag
Aquell vespre el nou Canceller del Reich, que acabava de prendre el poder constitucional de mans del vell President Hindenburg no obstant la minoria del Partit Nazi al Parlament, només uns dies abans, el 30 de Gener, estava sopant al pis del seu amic íntim Goebbels. Van rebre una telefonada dient que el Reichstag, la seu del Parlament del Reich (la Nació Alemanya), encara en funcions avui en dia, estava en flames. Van pujar al cotxe i es van presentar junts al lloc. L’incendi era intencional i la policia ja havia enxampat dintre l’edifici el culpable, un jove comunista holandès bastant sonat nomenat Marinus van der Lubbe, que va confessar sense demanar perdó. Un misteri mai aclarit havia començat.
Hitler, en aquest moment per pocs dies encara un cap de govern democràtic, va anunciar que es tractava d’un atac comunista i que calia un Decret establint l’estat d’emergència per salvar la Nació Alemanya, que ell veia en perill (i verdaderament estava en perill, però no pas pels comunistes). De moment Hitler ja havia manat en l’acte la detenció i empresonament de tots els diputats comunistes. Al President i Mariscal Paul Hindenburg, ja vell i probablement una mica senil, la llei d’emergència el preocupava però va acabar firmant. Què prohibia el Decret? Feia possible detenir gent sospitosa i empresonar-los per temps indefinit; acabava amb la llibertat d’expressió; acabava amb la llibertat de la premsa; acabava amb la llibertat d’associació i donava al govern el dret d’espiar tota la correspondència i trucades de telèfon. Tot legalment sense haver de donar explicacions de cap mena.
En vista de la crisi (que de fet no era gran cosa i no havia posat mai l’estat en perill), Hitler va convocar una reunió del Parlament per ratificar la nova llei. Els comunistes ja no hi serien perquè estaven tots a la presó; per si de cas, militants de la SA (el grup nazi de xoc pel carrer) no van permetre l’entrada als Diputats del Partit Socialista. Així és com la Llei fou aprovada per unanimitat amb gran entusiasme. La democràtica República de Weimar sorgida de la Primera Guerra Mundial acabava de morir. La democràcia i la llibertat s’havien acabat i Adolf Hitler havia esdevingut un dictador totalitari, l’únic que podia decidir què era bo i què era dolent per al país. I l’ombra d’una tragèdia immensa va descendir sobre Europa i el món. Milions d’homes perdrien la vida. La crema del Reichstag va ser molt útil i va tenir conseqüències. El paradís feixista havia començat.
Qui havia organitzat l’incendi?
En van der Lubbe no va negar mai la seva culpabilitat i es va defensar davant d’un tribunal amb el llenguatge polític de l’esquerra del temps. Però era un xicot jove, amb problemes mentals considerables, una intel·ligència modesta i que ja havia perdut la vista a un ull. En altres paraules, un home que podia ser enganyat i manipulat. El van manipular i facilitar el sabotatge agents nazis? Aquest jove no semblava particularment espavilat i calar foc a tota la sala de reunions no podia ser gens fàcil.
Com ara a la Turquia, la reacció hitleriana semblava molt ben preparada, anava molt més enllà de l’atentat i va assolir un objectiu que els procediments democràtics no haurien permès mai. També podria ser que la policia coneixia el projecte, es van preparar per controlar el resultat i van deixar a Van der Lubbe tirar endavant, enxampant-lo quan ja era massa tard.
La qüestió de la verdadera autoria ha estat debatuda moltes vegades i probablement no s’aclarirà mai. Ens haurem de quedar amb les especulacions, com probablement passarà a Turquia. Un testimoni als Processos de Nüremberg després de la guerra va declarar haver sentit dir una vegada a Göring, en aquell moment Ministre de l’Interior, que ell havia estat l’autor de l’incendi i que ningú més sabia com havia anat. Però ni Göring ni cap dirigent nazi en va voler parlar al judici i així ens hem quedat.
L’holandès fou condemnat a mort i va ser decapitat al pati d’una presó.
Joan Gil