Arxiu per a 'Tribunal Suprem' Categories

06 abr. 2017


Com funciona el Congrés dels EUA

Els partits no donen carnets de membre
Potser els agitats articles recents sobre la política nord-americana hagin despertat la curiositat sobre com funciona un Parlament a un estat presidencialista com els EUA. És molt diferent del que passa a Barcelona o Madrid. Hi ha dos partits i també alguns congressistes que són independents. Per poder entendre, cal explicar que ni els ciutadans ni els congressistes ni els voluntaris tenen carnet de membre i no paguen cap quota. Quan un ciutadà es vol registrar per poder votar a l’estat i la ciutat on viu, ha d’omplir un formulari i ha de triar una de tres opcions: [] republicà [] demòcrata o [] independent. La tria, que és obligatòria, li donarà dret no sols a votar sinó a participar a les primàries en principi del partit triat però a alguns estats, com ara Texas, a qualsevol primària. Noteu que les primàries són oficials i es fan als locals oficials. Es pot canviar de afiliació, però a alguns estats com Nova York cal suar bastant per fer-ho. Per ser candidat, no cal ser membre de cap partit, però si el partit tria un altre, és un problema. Bernie Sanders no va ser mai membre del Partit Demòcrata i els gurus i barons del partit preferien una altra persona.

Els congressistes i el seu partit
És molt diferent de Catalunya i de l’estat madrileny. No hi ha llistes de partit sinó que cada congressista ha de guanyar l’elecció tot sol al seu districte o a tot l’estat si és un senador. Això afebleix molt el poder del partit sobre els congressistes. Formen un grup parlamentari (un Caucus) amb un líder de la majoria i un líder de la minoria que naturalment els volen dir com haurien de votar però no hi ha cap obligació de fer-ho així i tots els Congressistes diuen que l’única obligació que tenen és envers els seus votants. Quan un grup de ciutadans ho demana, el Congressista està disposat quasi sempre a tornar al seu districte i presentar-se a un town meeting explicant què ha fet i responent a preguntes. També ha de tenir una oficina local per ajudar a la gent que té problemes o donar entrades per visitar el Capitoli, o escriure cartes de recomanació (cal una per entrar a una Acadèmia militar). Encaixa amb tothom que vulgui i es fa selfies amb nens i mamàs.

Una conseqüència inesperada d’aquest sistema és que els votants són refractaris a fer fora als congressistes que siguin estimats i respectats. Per això, en cada elecció hi ha molts pocs escons que estiguin oberts de forma competitiva i un daltabaix electoral gran com els que es veuen a Europa és poc probable. Només hi ha canvis modestos i la majoria dels diputats són reelegits. Amb els senadors passa una cosa semblant, però sovint és més fàcil intentar fer saltar a un incumbent a un territori molt gran amb tota mena de gent.

El Congrés dels EUA
Per costum, el parlament federal es diu Congrés dels EUA (i no pas federal). En canvi, també per costum més que per llei, els parlaments dels 50 estats es diuen Assemblees. Tots dos (excepte un sol estat) són bicamerals: hi una Cambra de Representants elegida directament, i un Senat (que representen respectivament un estat a Washington, o els counties (districtes) a les Assemblees estatals. Si voleu saber més, podeu visitar els webs: House.gov (noteu que els representants nomenen la seva cambra House of Representatives) o si no el del Senat (Senat dels EUA.

Si preferiu veure què fan per la TV, hi ha una Fundació de televisió pública de propietat privada anomenada C-SPAN amb tres canals que transmet dia i nit tot el que passa al Capitoli, incloses sessions, vots, cerimònies i investigacions dels Comitès especialitzats. A mi m’agraden molt perquè ho presenten tot sense cap interrupció o comentari de persones sàvies, sinó que només transmeten el to original.

Qui és el President del Congrés
Al Senat es veu molt clar: és el Vicepresident dels EUA, en l’actualitat en Mike Pence. Aquest senyor creu que Déu va crear el món en 7 dies (i que els científics algun dia ho entendran), que si ell està a un local i veu una parella de gays, s’aixecaria i marxaria, que no entraria mai a un restaurant amb una dona que no fos la seva, i que els avortaments son una gran tragèdia. Diuen que potser en Trump no està tan malament i que s’espera que visqui els 4 anys (en té 70). El Vicepresident, no obstant ser el verdader President del Senat no es presenta sinó a cerimònies especials o quan l’avisen que a un vot hi haurà empat 50 a 50 per fer-lo votar a favor dels Republicans. Per les operacions normals, els Senadors trien un President ad temporem que tampoc te cap intenció de passar les tardes escoltant discursos avorrits i nomena altres senadors per substituir-lo.

A la Casa, la Cambra de Representants, el primer dia els diputats de la majoria trien un Speaker, en l’actualitat Paul Ryan, que esdevé una figura política importantíssima. No és del tot neutral perquè de fet és el cap del partit majoritary. I també tria amics per representar-lo i fer de President quan ell té altra feina.

Dintre del Congrés
Hi ha 435 diputats a la Cambra de Representants i 100 Senadors, dos per cada estat, al Senat, (i som uns 380 milions de residents, molts entre nosaltres també ciutadans). A la Cambra els terminis són sempre només per dos anys i al Senat per sis, que es renoven escalonats, 33 escons cada dos anys. Els terminis de la Legislatura comencen sempre el primer 3 de gener després de l’elecció cada dos anys fins l’arribada d’una fornada de nous diputats i senadors dos anys després.

Cal afegir que a diferència d’Europa el Congrés no ha estat mai dissolt i no pot ser dissolt. Està en funcions d’ençà de l’aprovació de la Constitució al 1787. Les lleis s’han d’aprovar per les dues cambres en qualsevol ordre i si la segona vol fer esmenes, cal anar a una Comissió permanent de resolució. Si una de les dues diu que no, el projecte de llei queda arxivat. Un veto presidencial es pot superar amb 2/3 dels vots de les dues cambres.

Apart de la funció legislativa, el Senat tot sol té l’autoritat exclusiva de confirmar o prohibir certs nomenaments presidencials, com ara tots els jutges federals (Tribunal Suprem dels EUA inclòs), tots els ambaixadors, els Secretaris en càrrec dels departament federals (ministres) i altres alts càrrecs.

Com es preparen les lleis
Abans de ser introduïts els projectes de llei són revisats i aleshores entren en un període molt llarg i agitat de discussió interna entre el líder del Caucus i els seus Congressistes. Tot és un intercanvi d’escrits, telefonades i discussions fins que el Congressista es decideix, cosa que comunica al seu líder. Aleshores el líder decideix si té o no té els vots que cal. Si no, comença una altra ronda de trucades, converses desagradables i reunions, fins que la cosa s’arregla o el Congressista dissident anuncia que no hi ha res a fer i que està fent allò que els seus votants desitgen, que és l’argument final sense resposta. Si el líder de la majoria veu que no té prou vots per guanyar, en general es nega a autoritzar el vot i la legislació mor. Tot menys fer el ridícul.

Durant el dia, les dues cambres permeten a vegades als membres fer discursos de tema lliure amb un límit de temps estricte. Però tenen sempre el dret d’aturar-se i cedir el temps que queda a un altre membre que vol parlar del mateix. Aquestes sessions soporíferes duren hores, són presidides per senyors o senyores desconeguts i cal saber que les al·locucions es fan sempre davant una sala buida excepte per la taula del president i l’orador. Les càmeres de C-SPAN eviten ensenyar-ho.

Els projectes de llei en canvi es discuteixen a portes tancades, excepte al final, quan s’acosta el vot. En la discussió final els congressistes sovint repeteixen en públic allò que han estat dient en privat per setmanes. Quan el moment del vot arriba, fan sonar un timbre molt fort i els elegits surten dels despatxos i caminen cap a la sala. El President dóna temps molt llargs per votar i els vots que ensenya C-SPAN van apareixent poquet a poquet, perquè es veu que hi ha congressistes vellets que no poden caminar de pressa. En general els vots, segons quants congressistes vulguin parlar a la discussió final, tenen lloc molt tard, alguna vegada a mitja nit o pitjor. Depèn de si els adversaris invoquen el filibuster per no deixar tancar la discussió o no (més abaix). [Molt diferent del què es fa a Catalunya on els vots no caldrien. El cap del grup parlamentari podria simplement enviar ell mateix un e-mail amb el seu vot en nom de tots els seus diputats i s’estalviarien feina.]

El cas dels “filibusters” explicat
Una cosa que els constitucionalistes americans diuen sempre és que els pares fundadors, sobretot el gran Tom Jefferson, un verdader aristòcrata autor de la Constitució en ús per més segles del món, no es fiaven ni del vot directe ni de les majories simples i van embolicar la troca intencionalment. Un exemple ben clar: el Col·legi electoral per triar un nou President. Ho van deixar en mans dels delegats dels estats (eren només 13 en aquells temps) en lloc del vot directe popular i ja ha passat manta vegada que la persona amb més vots perdi. I per certes decisions caldria tenir 2/3 dels vots i no n’hi hauria prou amb la majoria simple.

Al segle XVIII els Senadors, seguint aquesta línia van inventar el filibuster. Potser algú recorda una pel·lícula vella americana on un Senador idealista demana la paraula durant la discussió i es posa a llegir tota la Bíblia al ple sense deixar de parlar, per evitar que la sala tanqui la discussió i procedeixi a fer un vot corrupte. El Reglament era dur: es podia fer però calia aguantar sense anar al bany, menjar o beure. Això era el filibuster clàssic que era ja no es fa. Avui en dia cap senador és igual d’heroic i molts són ja massa grans. N´hi ha prou declarant a la cambra verbalment el filibuster i la discussió ja no es pot tancar. Per sortir-se’n, la discussió es podria tancar només amb 60 vots, que vol dir que només 41 vots dels cent que hi ha podrien bloquejar una llei o nomenament, o sigui que la majoria simple de 51 no val perquè no es pot arribar a votar.

Durant els anys d’Obama, els Republicans es negaven a confirmar cap jutge federal i les vacàncies causaven problemes. Al final els Demòcrates per primera vegada van aplicar l’anomenada opció nuclear eliminant els 60 vots i tornant als 51 per poder tancar la discussió i procedir a la nominació i aprovar jutges federals (però no pel Tribunal Suprem, molt especial). Els Republicans es van enrabiar i ara acaben de fer el mateix, l’opció nuclear numero 2 per eliminar la condició dels 60 vots de les eleccions del jutges del Suprem dels EUA i poder tancar la discussió només amb 51 vots, elegint el jutge radical de dretes Gorsuch. És un tema difícil, del que s’ha parlat molt. Fa pensar als parlamentaris. En qualsevol cas, és una regla del Senat i no està a la Constitució.

Reformar la Constitució
La Constitució dels EUA fou escrita en 1787, i segueix en vigor perquè va satisfer i segueix satisfent tant als estats membres de la Unió nord-americana com als ciutadans. No obstant ha estat esmenada 28 vegades per millorar-la o actualitzar-la i alguns intents han fallat. Totes aquestes esmenes han sortit del Congrés i foren aprovades per 2/3 dels vots, i a continuació confirmades per 2/3 de les legislatures dels 50 estats membres, que no té res de fàcil. Hi ha sempre un termini per confirmar. A la famosa esmena establint la igualtat de les dones li va faltar un sol estat per guanyar.
Hi ha un segon mètod del que tothom té por i no s’ha invocat mai, que seria que 2/3 dels estats demanessin un nou Congrés constituent. El problema seria que un parlament constituent podria fer el que volgués i no sols allò que els estats demanen. Sembla poc probable que passi, però hi ha qui en parla.

Joan Gil

No hi ha resposta

28 nov. 2012


Des de Nova York, amb ràbia

Sí, amb ràbia, no pas amb desencís, com si una colla de bandits haguessin entrat a casa per prendre’m allò que a molts ens semblava com si fos nostre. I era nostre perquè la Declaració d’Independència Nord-Americana en parla: que creiem que tots hem nascut amb drets inalienables, com el dret a la llibertat i a la Justícia. I a l´autodeterminació  com a poble d´homes lliures, jo afegiria. Enlloc d’una Introducció absurda, pensada per llençar-la al cap dels malaventurats Catalans, com diu la Constitució, i que és molt millor que la que tenen els espanyols:  Nosaltres, el poble dels Estats Units, per tal de formar una unió més perfecta, establir-hi la Justícia, assegurar la tranquil·litat interior, establir la defensa comú, promoure el benestar general i assegurar-nos les benediccions de la llibertat per a nosaltres i la nostra posteritat, proclamem i establim aquesta Constitució. Veieu, no diu ximpleries sobre nacions i nacionalitats, ni anomena qui són o com s´hi identifiquen ¨Nosotros, los Demócratas¨ni anomena les llengües obligatòries, ni la submissió d’uns Estats als altres, ni posa cap jutge per damunt dels nostres. I fa més de dos-cents anys que fou proclamada. I tothom l’adora, perquè expressa i protegeix tan bé els drets legítims de tothom, a diferència de la del 78 a l’Estat.
Què cal en aquest país per fer dimitir uns polítics?

Un home que rep una patacada tan forta com la que el poble català ha administrat al  Sr. Mas, igual que al Sr Navarro, que ni tan sols sabia què volia, com és que es volen quedar i seguir determinant el nostre futur? Que són els nostres propietaris? Jo em pensava que eren els Espanyols només i que amb la Independència seríem lliures. Però es veu que no. El Sr Mas ni tan sols ens veia capacitats per assabentar-nos dell nostre futur que ell ens volia anar comunicant poquet a poquet. Ell contra l’unionisme, però el seu col.laborador més pròxim, no. El poble volia referèndum abans de Setembre 2014, però ell no, només dintre de quatre anys. El poble estava per la Independència total, però ell no, sinó ara per ser una colònia com Puerto Rico, o potser una Confederació dependent amb Espanya, o potser una associació dintre la UE, o potser el que sortís de les seves negociacions secretes amb gent important. Però és que sabeu què voleu? Ja us ho diré després, quan jo ja hagi repetit el Pacte de la Moncloa. Això no es fa, gran senyor Mas. No preferiríeu tancar la campanya amb una relació de les coses que hem patit recentment, dels abusos i vexacions que hem sofert en silenci, de les nostres aspiracions i frustracions més íntimes? Ai no, només del 1714 i les hores glorioses de Catalunya. Es van descuidar de dur-vos una espasa? Ell ja es veia no pas com un Companys de res (revoltat i ben afusellat) o un Maciá, fundador de l’ERC, sinó com un nou Conseller Rafel Casanova, home benestant o potser com el gran heroi Jaume I, o potser fins i tot de Mariano Rajoy de Warwick, tots ells homes de la noblesa entenedors de la funció de guies espiritual i material del poble que la noblesa i els nostres burgers han d’assumir perquè els escau.

Adéu-siau, Sisplau

I si el problema de la vergonyosa carència de finançament del partit us portés a situacions estranyes on gent malvolent us podria acusar falsament de robatori i espoli, perquè no en parleu en públic? Us refieu de complicitats cíniques dels adversaris?

No, Sr Mas, no teniu cap dret a robar-nos les  il.lusions! El poble us ha castigat de valent. Que surti un altre a fer tot allò que nosaltres esperàvem del guia verdader. No teniu cap dret de prendre’ns les il·lusions. Recordeu aquell dia abans de la gran manifestació quan vós anàveu insistint que malgrat tot us manifestaríeu i els donaríeu suport moral i polític només pel pacte fiscal i que per res més mentre els altres seguien repetint i escrivint als cartells que amb ells us manifestaríeu per la Independència i el que no la volgués, que es quedés a casa perquè ells no el volien? Els avisos no us han impressionat mai perque sabeu com és de curta la memòria de la plebs i ho vàreu prendre tot sense donar res: hi vàreu anar sense voler la Independència i ho vau deixar tot sempre fosc, ignorant la paraula que us molestava. No torneu a començar ara, sisplau. Jo, personalment, ja en tinc prou.

JOANOT

No hi ha resposta

02 nov. 2012


Independència, o una altra sardineta al cove?

Escric aquest apunt perquè a vegades m’interesso pels llibres de text i revistes universitaris de les escoles de relacions internacionals, sobre tot en la disciplina de Govern. Govern és una disciplina que cal estudiar. Per practicar Medicina no n’hi ha prou d’interessar-se per la salut. En els darrers anys el món ha canviat moltíssim. Podríeu començar amb la Transició, per seguir amb les repúbliques sud-americanes, les noves metodologies per extreure oli, el món post-soviètic, l’esfondrament de Iugoslàvia,  l’anomenada primavera àrab, l´escalfament de la terra.  I els ordinadors i les eines socials com Facebook i Twitter, sortides del no-res, han esdevingut instruments molt útils pels que volen lluitar per la llibertat i el canvi, tant pacífics com violents.
Què cal per fer caure una dictadura? Abans la resposta era fàcil: un líder determinat, estimat pel poble i intel·ligent.  Però cada dia se’n troben menys d’aquests, potser perquè amb la tele el veiem massa prop.  Qui pot creure creure en un home després de veure la seva roba bruta interior o escoltar els seus errors?
Molts es desesperen perquè l’heroi no apareix enlloc Aquell que buscava un home amb una llanterna i no el trobava no s’equivocava. És just això?
Potser no tothom pot encetar una revolució, però no se sap mai. Penseu en les primeres xiulades contra la bandera dels altres a un estadi d’esports: potser un s’hi ha afegit veient un xicot desconegut que ho fa. I què diríem dels ciutadans magnífics d’Arenys de Munt i de l’Associació Nacional de Catalunya, que prou es mereixerien una estàtua?  Hi ha gent, sobretot periodistes i polítics professionals que es burlen perquè tots aquests que he anomenat no tenen líder i només tenen un programa molt simple. Volem ser independents. Atureu-vos i espereu!

Dubtes i Malsons a la Nit
Perquè estic escrivint això en mig de la rauxa per l’independentisme? Ja sóc gran i m’he passat la vida esperant la independència. Ara hi crec i si  me la prenen, no sé que faré.
És del President Mas de qui no em fio tant com caldria.

Recordant una Transició que més valdria oblidar
És evident que malgrat tot l’entusiasme i totes les falses esperances, la Transició va acabar com un desengany  trist, si no tràgic. No em posaré ara a analitzar-la full per full en la infinitat de detalls i incidents. Només em vull referir a un sol defecte cabdal que un estudiant de tècniques de govern sense interès per la política espanyola  identificaria fàcilment.
Està establert molt clarament que el grup que pren el poder a la caiguda d’una dictadura s’ha de limitar a convocar eleccions constituents per anomenar un govern elegit per la majoria i al mateix temps escriure una Constitució. Però (i això ha de quedar molt clar) mai podria escriure lleis destinades a efectuar els canvis que el poble espera, com per exemple quines llibertats, organització de la judicatura, forma dels sindicats, facultats de governs territorials. Per repetir-ho: només ha d’introduir el vot universal legítim com a única font de poder i escriure una nova Constitució, aguantant la pau fins que hi hagi un nou govern elegit per fer els canvis demanats pel poble. Però així és com van anar les coses a l’Espanya de Suàrez, que encara era la de Franco. Els que van introduir el vot universal van decidir com serien les coses al nou govern en els anys venidors. Com el Dictador volia, efectivament va quedar tot atado y bien atado. No hi hauria cap transició. Els mateixos que havien reconegut que era temps de canviar, decidirien com i quant, perquè, i en quina direcció calia canviar. Els tabús de la Dictadura quedarien garantits per la nova llei, potser la mateixa llei que ens tiren pel cap als catalans quan no fem bondat. El el canvi seria només de forma, no pas de fons.
La segona prescripció que cal obeir absolutament per dissoldre una dictadura és que en cap moment, ni provisional ni permanent, cal admetre al poder institucions de jure, mai elegides, com ara l’exèrcit o la religió o la noblesa, o l’alta finança

Cal obeir cegament la Constitució i les Lleis parlamentàries?
Quina pregunta! La majoria de lectors creuen en la llei, que confonen amb la justícia i s’oposen a l’anarquisme polític. Als que vam viure tants anys sota el franquisme, la pregunta no ens fa tanta angúnia com als crescuts sota la semi-democràcia actual. En Franco tenia lleis, tant de bones com de dolentes, aprovades per un parlament que feia obeir i jutges que les imposaven, com les havien tingut Hitler, Mussolini, Stalin. Gairebé tothom (però amb excepcions que molts recordem bé) que acabava tancat, havia violat alguna llei feixista aprovada pes Procuradors de les Cortes Nacionales del Glorioso Movimiento Nacional. Les organitzacions de drets humans internacionals han fet notar el problema molt sovint: als ciutadans de països lliures ens ho pensem que un protegit ha estat empresonat arbitràriament, però si hom s’ho mira amb detall, resulta que el perseguit ha violat les lleis del país on viu. Es dirà que les lleis poden i sovint són injustes. A Nuremberg ja es va decidir que la necessitat d’obeir la llei no excusava cap crim ni cap inhumanitat. Ah! Qui ho ha de decidir això? Al jutge li està terminantment prohibit substituir el seu criteri pel dels legisladors i no pot canviar res! I la Constitució? Ni en broma! És com la Bíblia. Els militars juren deixar-se matar ans de violar-ne ni un sol article. Hi ha països on la Constitució és flexible i s’adapta als canvis socials, però això només ho poden decidir els jutges dels Alts Tribunals, els quals són elegits precisament per la seva ideologia i fidelitat als qui manen. Els Nord-americans serien un model d’evolució d’una Constinuci’o promulgada al Segle XVIII i encara en plena forca.
Mal assumpte si t’acusen d’estar contra la Constitució. Hi ha opcions, però són sempre del govern, mai de l’acusat, a qui només pot tocar rebre.
En un país clarament democràtic, el conflicte no passaria mai. Les regles del llibre estan escrites no sols per garantir es drets individual (cosa que la Constitució actual espanyola fa relativament bé) sinó també la convivència i harmonia dels pobles i grups que formen part de l’Estat. I és aquí on la Constitució, que enlloc d’això estableix de forma inapel·lable la sobirania i domini de Castella, rep carbasses. Si no volem ser espanyols, caldria que no hi haguéssim votat a favor. Els “pares” de la Constitució tenien la pretensió inaudita que els Catalans, després de llegir el text, ens sotmetríem voluntàriament a tot allò que el Caudillo imposava amb la seva policia.
No, el ser elegit és una condició necessària però insuficient per atorgar a una llei o articul constitucional  legitimitat. Cal més: ha de respondre a la voluntat popular i ha de servir els interessos del poble per qui esta escrita. Si no, el poble té el dret de resistir-se i demanar-ne el canvi, tant en els temps de Franco, com ara. Malauradament, però, cal recordar que l’estat té el poder de fer-la respectar, tant si és justa com si no.

Tornant al meu Malson.
Perquè el President Mas no parla mai de la Independència, sinó sols d’autodeterminació? Perquè diu que el referèndum es podria fer en potser quatre anys? El poble té mala memòria política i ho oblida tot molt de pressa. Se’n recordarà tothom de l’extraordinària Mani de l’11s? Quin any vam començar a parlar del nou Estatut? Perquè va repetir abans de la gran mani del 11s2012 que ell hi estava a favor només per les finances? Perquè queixant-se d’ell en Rajoy no diu mai que va demanar la Independència durant la seva entrevista? Perquè en Mas a vegades es posa a parlar de la colònia de Puerto Rico o d’altres sistemes no independents? Ai las, ai as! Em feu patir, President.
Allò que interromp el meu somni a aquelles nits llargues de les que parlo és sempre el President Mas repetint el Pacte de la Moncloa per acabar anant-se amb la cua entre les cames, amb un peixet petit, potser una sardina o una gamba al cove tan vella com en Jordi Pujol. Jo tinc la mania que els homes no canvien mai. Potser ell es pensa que pot prendre la revenja i repetir amb èxit allò que en Rodríguez Zapatero més expert, millor manipulador i mentider amb més experiència li va negar. En sortiria amb un peix autodeterminat enorme, grandiós del Palau de la Moncloa, del que només hom veuria la cua de l’exterior, que sellejaria per sempre l’amistat entre dos pobles, un triat per Déu per manar, l’altre per esdevenir un model i una guia de laboriositat, lleialtat i feina. Sense necessitat de ser independent. Amb un collaret al coll

JOANOT

No hi ha resposta

16 març 2012


Estat de la pena de mort als EUA

El tema de la pena de mort sempre ha fascinat als Europeus, però pocs diaris i per tant pocs ciutadans ho entenen. Cap als anys 60′ i 70′ els Americans en tenien prou de  crim i violència i la dreta republicana va incorporar el pensament de càstigs durs i contundents. Prou que es veuen els resultats: en l’actualitat hi ha un milió i mig de presoners (el percentatge d’encarcerament més alt de qualsevol país industrialitzat) i a molts llocs la pena de mort subsisteix.
És fàcil trobar dades exactes i actualitzades gràcies a l’esforç de les moltes organitzacions que se´n preocupen i/o lluiten en contra. Vegeu, per començar l’extraordinari enllaç

http://www.deathpenaltyinfo.org

on trobareu absolutament tot que vulgueu saber sobre el problema, a mes de proveir altres enllaços importants (per exemple Departaments de Justícia i Fiscalies de qualsevol estat, articles de premsa, blocs i arguments a favor o en contra, noms, dates i fets memorables, i més)

Breu història de la pena de mort als EUA

Abans de la independència, execucions eren freqüents. El càstig per crims comuns és competència exclusiva dels Estats, encara que el Govern Federal i l’Exèrcit també en tenen (reservada a coses com traïció, crims militars, terrorisme). Per a la seva glòria, un dels nous Estats, Michigan, es va declarar contra la pena de mort, essent el primer estat occidental en fer-ho. La prohibició d’aquesta sentència ha estat sempre escrita a la Constitució de l’Estat.

L’any 1972 va semblar com si el Tribunal Suprem federal hagués prohibit execucions com a “càstig cruel i insòlit” per sempre més. El hiatus duraria només fins el 1976. El Tribunal va notar moltes contradiccions, bias racial, inconsistències, sentències de mort automàtiques, procediments judicials estranys, i van dir prou tal com estava. Però la sentència no va escriure normes clares per poder reintroduir la sentència. Enlloc d’això els justícies van escriure de dos en dos  les seves aprehensions i queixes, que sovint es contradeien. En aquell moment la pena era molt popular i la seva popularitat va seguir en ascens arribant en algun moment al 80% de la població, o sigui que inesperadament els Estats van tornar a provar a escriure lleis acceptables. Texas, com sempre, va prendre la davantera. Aquesta vegada, el Tribunal Suprem va acceptar una per una les noves sentències, encara que Utah fou el primer a executar un presidiari. En aquell temps les execucions es feien per cambra de gas o cadira elèctrica però Texas, degut a preocupacions segons diuen humanitàries, va inventar les execucions amb injeccions. El màxim d’execucions a tots els Estats Units va tenir lloc el 1998, arribant, ai las, a 99. D’ençà de la reintroducció, Texas ha executat 480 persones. Aquell ximple que volia ser President, el Governador Rick Perry, diuen que ha firmat tot sol unes cent ordres d’execució. En Bush tampoc tenia manies.

Al final, els estats i la gent van començar a escoltar els arguments que feien els adversaris de la pena capital, que van canviar la tàctica. Això és molt important. El Tribuna Suprem federal no toleraria mai, com es feia abans, trobar culpable al reu i sentenciar-lo a mort al mateix temps en una sola fase del procès, ni cap sentència automàtica (per exemple per assassinar un policia o guardià de presons). És completament lògic: els tribunals gairebé sempre havien permès testimonis de caràcter, per exemple una mare plorosa explicant que el nen de petit l’ajudava tant i cantava a l’Església. Però en un judici d’una sola fase, és que hom hauria de declarar l’acusat innocent perquè ajudava molt la seva mare? Aquests testimonis no servien de res. Totes les lleis exigeixen ara separar la fase de culpabilitat de la de sentència, escoltades pel mateix jurat però organitzades com si fossin casos diferents.  Les organitzacions anti-execucions han entrenat defensors especialitzats que es presenten a qualsevol lloc de franc i saben com dirigir-se al jurat en la segona fase i evitar la pena de mort. Només que en general, si l’acusat se salva de la pena de mort, li donen presidi per la resta de la seva vida, sense cap possibilitat d’alliberació. Això és un altre problema tan greu com les execucions, però ja en parlarem una altra vegada.

La introducció de la fase de sentència separada ha fet molt per reduir les execucions, però hi ha altres arguments pesants que també s´han sentit.  Amb la caiguda actual de la freqüència de crims, l’opinió popular s´ha anat girant contra la pena de mort. A més, hom havia notat el cost extravagant d’una sentència de mort en molts milions de dòlars. El cop més decisiu tingué lloc a l’estat d’Illinois, quan de sobte el Projecte Innocència usant l’anàlisi d’ADN va exonerar no recordo quants detinguts que estaven esperant l’execució. Horroritzat, el Governador va canviar totes les sentències i la llei fou suspesa. Han quedat sospites considerables sobre una execució que dissortadament tingué lloc fa algun temps.

Gràcies a tot això, les execucions que van arribar a 99 l’any 1998, no van passar de 8 el 2011.

I a Nova York?

Potser els que es miraven LAW & ORDER no ho van entendre mai però ja fa més de 40-50 anys que ningú ha estat executat al nostre estat. Fa 16 anys un nou Governador, Georges Pataki havia fet campanya a favor de la pena de mort, encara popular en aquell temps. Cal tenir en compte que la ciutat és molt progressiva, però l’Estat de NY és molt gran, agrícola i arruïnat per la desindustrialització i sovint vota pels conservadors. Efectivament, en Pataki controlava l`Assemblea de l’estat i va fer aprovar i va signar la pena de mort. De fet, un nombre de criminals van ser condemnats a mort. Però ningú ha estat ni serà executat. Els adversaris van denunciar la llei a tribunals federals i es va desenvolupar el caos jurídic que era d’esperar. Al final, irritats, els membres de l’Assemblea van fer una cosa molt Americana. La llei de la pena de mort segueix existint però no està en força sinó que ha quedat adormida a un racó i no es pot aplicar. Els federals a Washington fan el mateix moltes vegades.

I als estats veïns, Connecticut i Nova Jersey, que són de fet suburbis de la ciutat de NY? A Nova Jersey va passar una cosa molt similar a Nova York i no hi ha hagut execucions des de fa moltíssims anys. I a Connecticut, pàtria dels ianquis, que és un estat riquíssim, només n´hi ha ha hagut una des de la reintroducció. I probablement no n´hi haurà cap més.

Emocions i Pena de Mort

L’administració de justícia no ha estat mai una cosa clara i objectiva com la Física o les Matemàtiques, sinó que té elements subjectius, emocionals que compartim tots els homes. Darrerement hi ha hagut un increment d’estudis en la mentalitat i conducta dels anomenats psicòpates criminals (com en Dexter, si mireu televisió), que en la Medicina americana són classificats com gent a “personality disorders”. Un cop enxampats aquesta gent són fàcils d’identificar i a diferéncia de Dexter, gens simpàtics. No senten res pels altres, ni saben què és pietat o respecte i fan coses monstruoses que gent normal no farien. La majoria d’assassinats a la nostra societat són els anomenats “crims de passió” en àmbit familiar o sexual, més o menys allò que el PSOE anomenava “machismo”. Però els crims dels psicòpates no tenen explicació, ni són coses familiars ni necessàriament fetes per guany econòmic. Aquests actuen perquè volen, i perquè no? Puc demostrar que la policia és estúpida i em burlaré d’ells, es pensen. I quan tot es descobreix els ciutadans enrabiats i horroritzats exigeixen la pena de mort. Vet aquí tres exemples, el primer molt recent a Connecticut:

1) Al ric estat de Connecticut, un dentista està passant el cap de setmana tranquil·lament a casa seva amb la seva família (muller i dues noies adolescents).  Dos individus entren silenciosament a la casa i troben el dentista adormit a la sala d’estar davant la Tele. Se li acosten per darrera amb un pal de beisbol i, sense despertar-lo, li claven un cop brutal al cap, fracturant-li ossos. Pugen al primer pis, on troben la mare i les noies. Les violen i lliguen totes tres. Després d’això, escanyen a mà la mare, roixen les dues menors lligades (que tenen ple coneixement) amb gasolina i les calen foc. Després d’això, es fuguen. El dentista va aconseguir arrossegar-se a l’exterior i ha viscut després de mesos passats a l’Hospital. Els dos criminals foren enxampats ràpidament. Un dels dos ja està condemnat a mort, l’altre rebrà igual aviat. Què faríeu?

2) Va passar a un dels estats de l’Oest americà, on la gent són cordials i socials i consideren ajudar la gent en necessitat més com una obligació que un favor: una senyora estava conduint per les afores un cotxe amb un nen petit al darrere (encara no hi havia telèfons cel·lulars en aquell temps) quan un pneumàtic del cotxe va rebentar. Gens preocupada, la dona va alçar la capota, indicant que necessitava ajut i va esperar. Un home es va aturar. Després de violar la dona, la va assassinar amb el nen. Fou condemnat a mort, o altrament els residents l’haurien volgut linxar.

3) A la Florida rural, no fa gaire: Hi havia un home que era un criminal de carrera i havia estat repetidament a la presó. Durant un període entre empresonaments, anava passejant en un cotxe per un lloc descampat quan va veure una noia de 19 anys que s’acostava-se corrent. Era una veïna seva, que corria cada dia 3 o 4 milles perquè s’estava entrenant pel programa esportiu de la seva Universitat. Fou violada, assassinada i el criminal es va negar a dir què havia fet .amb el cadàver que no es va poder recuperar (una cosa odiosa que sempre desespera a la família)

Potser algú trobarà curiós que això gairebé només passai als EUA, però és una qüestió de percentatges: amb més de 300 milions de residents, ens toca tenir aquesta gent entre nosaltres. Cal tenir en compte que aquests criminals són intractables i no hi ha cap esperança de rehabilitar-los. Si tornen a sortir, repetiran i la societat té dret a defensar-se i protegir-se. Vull dir: o execució o tancament per tota la vida. La defensa psiquiàtrica no els ajuda per res, perquè ells entenen perfectament què estan fent i que és dolent.

PS: He dubtat una mica abans d’escriure.  Veig algun canal de TV de casa i llegeixo webs i em consta com està de malament la cosa. Aquí ja ens hem recuperat bastant però prou que veig que a Catalunya el cel cada dia s’enfosqueix més. Voldria algú entretenir-se llegint coses sobre els problemes d’altri? Tant debò sigui així.

JOANOT

2 respostes