Arxiu per a 'Tribunal Suprem dels EUA' Categories

16 maig 2016


Eleccions: comparant els sistemes dels EUA i l’estat espanyol

Els EUA tenen una Constitució aprovada el 17 Setembre 1786 (fa gairebé 230 anys) que ha estat modificada amb algunes esmenes però és l’orgull més gran del poble americà i segueix dominant fermament sense dissidència la vida política. A diferència d’altres constitucions. Va tenir un èxit sense precedents o comparació. Establí per primera vegada al món un govern legitimat exclusivament per eleccions populars, universals i secretes i sobretot va establir també per primera vegada la separació de poder entre les tres branques diferents de govern: executiva, legislativa i judicial, una qüestió que fins aquell moment sols alguns pensadors havien discutit. Igualment va deixar clar el principi cabdal que disputes entre aquestes branques havien de ser resoltes per un jutge (i no a trets o pel carrer, per exemple).

Però com a Catalans en aquest moment de la nostra història, potser ens interessaria més una cosa que no hi està escrita però dominava les discussions secretes que van tenir els diputats de l’Assemblea constituent que la va escriure. La nació en aquell moment era un agregat amorf de 13 ex-províncies ara ja esdevingudes nacions sobiranes, que s’havien sublevat contra la corona. A diferència de Sud-Amèrica, la Revolució nord-americana (sempre significantment anomenada Revolució, rarament guerra d’independència) no fou un moviment nacionalista, sinó un alçament contra un govern monàrquic anglès mig totalitari que violava els drets civils dels colons, els explotava econòmicament amb impostos injustos i es negava a negociar res. De fet la Declaració de la Independència expressa sentiment per haver estat forçats a fer una DUI. Austràlia i el Canadà i alguns altres van preferir seguir de moment dintre l’Imperi Britànic i els va anar bé.

Un cop alliberats els nous 13 estats, què havien de fer? El problema va conduir a una sèrie de discussions notabilíssimes sobre la natura, els límits i els perills pels ciutadans derivats del poder de l’estat, que tots els pares fundadors temien. Com és que a un país lliure l’estat pugui arrestar o executar ciutadans o confiscar propietats? El problema més gran era la repartició de poder entre els Estats i la nova Unió, un problema conegut a la història com a Federalisme. Només veien clar que convenia tenir una sola política exterior i una sola defensa (i un servei de correus probablement). En totes les altres coses, els nous Estats s’ho volien fer tots sols.

La revolució es va fer en 1776 però la Constitució actual no va aparèixer fins 1786. El primer intent fallit de Constitució que va durar 10 anys (i molta gent no en sap res) fou una Confederació que atorgava gairebé tot el poder als Estats i creava allò que semblava una Unió de caràcter voluntari depenent més de la bona voluntat dels Estats que de la llei (qui vulgui, trobarà fàcilment a l’internet el text de la Constitució Confederal oblidada). Era una verdadera orgia llibertària. Va fer feliç a molta gent però era un verdader desastre. Hi va haver petites guerres frontereres, ningú pagava impostos a la Confederació, i els Estats anul·laven totes les lleis confederals que volien. S’havia d’acabar. I van convocar una Assemblea constituent per tornar a començar fent-ho millor. Aquí és on els pares fundadors es van lluir de debò definint un sistema de sobirania igual però compartida entre els estats i la nova Unió. Eren gent que evidentment no es fiaven del nou govern, que veien amb por i preocupació el poder que l’estat adquiria sobre els ciutadans i van establir molts sistemes de “checks and balances” ben protegits que amb la breu excepció de la Guerra Civil (causada pel problema de l’esclavatge que els pares fundadors havien preferit ignorar) ens ha dut 230 anys de pau i estabilitat. I hegemonia.

Les eleccions federals obligatòries
El govern dels Estats Units (com diuen els ciutadans, que prefereixen referir-se entre ells al seu país com als Estats Units usant rarament la paraula federal o central per diferenciar-lo de l’estat on viuen) mana que els estats enviïn representants a Washington elegits o renovats cada dos anys i cada quatre quan es tracta d’un nou President, respectant els principis sacrosants de vot lliure, universal i secret. Altrament cada estat és lliure de fer-ho com vulgui en tots els detalls com ara districtes, màquines de votar, horaris i organització. Només que l’elecció ha de tenir lloc (o acabar-se) cada primer dimarts del mes de novembre cada segon any (els anys parells). El sistema no ha fallat mai en els darrers 230 anys, i no hi ha hagut mai cancel·lacions o anul·laments. I les baralles les ha resolt sempre un jutge.

El Congrés dels EUA és bicameral (com tots els Estats menys un). La Cambra Baixa és la Cambra de Representants, on els Diputats representen ciutadans directament. La duració del mandat és de dos anys només, que sembla poc en comparació amb els parlaments europeus, però en els temps de la fundació dels EUA i fins primers del segle XX molts càrrecs eren elegits només per un any. La Cambra no pot ser dissolta ni ha intentat mai ningú fer-ho. El termini i la legislatura expiren la mitjanit del 31 de desembre cada dos anys i els nous representants presten jurament els primers dies de gener. La data de l’elecció serà sempre per llei federal el primer dimarts de novembre.

El Senat, amb el mateix poder que la Cambra de Representants (però amb atribucions exclusives en certs assumptes com nomenaments) representa els Estats. De Senadors dels EUA, n’hi ha dos per cada Estat. Els terminis dels Senadors són de sis anys i cada dos anys cal renovar la tercera part, que vol dir que el Senat ha estat en sessió permanent des de fa 230 anys i ningú té el poder de dissoldre’l.

El cas de l’elecció presidencial és curiós perquè no és una elecció directa sinó una elecció d’un cos electoral. Hi ha molta gent a qui no agrada i preferiria una elecció directa del nou President però hi ha moltes coses a dir des del punt de vista del federalisme. Quins candidats es preocuparien d’anar a estats petits com Rhode Island o Nou Mèxic? En canvi, els candidats només farien campanya a llocs com Califòrnia, Texas, Illinois o Nova York. Fa dos segles els electors es reunien en persona (ara ho fan per correu només) i hi va haver moltes baralles i alguna bufetada. En l’actualitat, el Vicepresident sortint que és el cap del Senat, llegeix les comunicacions dels electors i proclama els nous President i Vicepresident. Per correu no hi ha mai discussions o bufetades. A més l’any 1786 hauria estat impossible fer una elecció directa. El vot amb paperetes que sí que ho permetria, no fou introduït fins el segle XIX. Es va escampar pel món amb el curiós nom de sistema australià. Al segle XVIII en general les eleccions es feien per Caucus, assemblees locals de ciutadans on es votava alçant el braç o per aclamació.

Millores recents
Jo en nomenaria dues. Les màquines de votar electròniques van ser introduïdes per molts estats després de la catàstrofe electoral del recompte de vots amb targetes IBM a la Florida per resoldre l’elecció entre George W Bush i Albert Gore, que va fallar el Tribunal Suprem a favor de Bush. Al començament hi va haver problemes de seguretat amb els ordinadors (els venedors s’entretenien demostrant com era de fàcil ficar-se als sistemes comercials dels adversaris) i també amb sistemes electrònics tan complicats o delicats que el públic no els entenia. A diferència d’Europa hi ha eleccions de jutges de totes les branques, caps de policia i molts altres càrrecs que semblen interminables. I els ordinadors no podien donar cap rebut perquè immediatament algú oferiria diners a canvi de vots. A més, a la majoria d’eleccions el contingut de la pantalla es massa llarg i difícil d’entendre, plena amb noms de gent desconeguda que no ha fet campanya. Però sens dubte aquests instruments són el futur. Potser algun dia deixaran votar des de casa. Els vots més importants sempre s’ensenyen al capdamunt de la pantalla.

L’altra millora és el vot anticipat. Els locals han de tancar el primer dimarts de novembre al vespre, però poden obrir quan cada estat vulgui. Aquí a Texas (on deixen votar al local del teu districte que vulguis) alguns locals obren durant dies feiners dues setmanes abans del dimarts, altres durant dos caps de setmana consecutius o coses similars. Això va molt bé per augmentar la participació, evitar cues i vots d’absència, i estalviar el problema del mal temps. S’hauria de fer a tot arreu. A Nova York encara només deixaven votar el dimarts i calia anar a la Mesa que t’havien donat. No entenc perquè ningú a Europa ha recullit una idea tan lògica.

L’estat amb el sistema més original i probablement prometedor és Oregon. Han abolit els locals electorals i les Meses. El que fan és enviar per correu a cada votant registrat una butlleta de paper amb un sobre. La butlleta és de la mena on només cal fer creus i els ordinadors poden llegir el vot. El ciutadà pot omplir-la a casa i dipositar el sobre amb el vot a una mena de bústies especials ben marcades que posen pel carrer a llocs cèntrics. Aquests dipositoris estan disponibles uns quants dies però es retiren el famós dimarts al vespre. Que jo sàpiga, la població està molt contenta amb el sistema i tenen porcentatges de vot elevats

Eleccions de diputats individuals, no de partits
Els Congressistes tenen cadascú un cos electoral i un territori individuals i han de trobar el balanç entre servir als seus electors, que el coneixen personalment i es poden dirigir a ell o amenaçar-lo, o fer campanya contra ell, i servir el partit. I un cop a Washington, el Caucus o fracció parlamentària de cada partit al Congrés sempre intentarà dirigir el vot, cosa que molts diputats rebutgen. En general, el cap del grup dels diputats del partit ha d’anar fent trucades de telèfon i mirar de convèncer, recollint vots individuals abans d’exposar-se a presentar una llei o resolució que els seus diputats no accepten i fer el ridícul. El sistema té els seus problemes (els diners que costa i els desigs dels donants) però evita que els representats acabin sent titelles que reben ordres sense veu o autoritat, a vegades obligats a votar contra els interessos del país que els ha elegit com passa a Madrid. Com hem vist tantes vegades que passava amb el PSC.

Les primàries
Les primàries, a diferència de l’elecció al Congrés, són un assumpte privat dels partits que es resol com ells volen, de forma diferent a cada lloc. Potser les primàries no són el paradís democràtic que molta gent es pensa perquè els partits troben sempre una forma de manipular-les. La Sra Clinton podria donar una conferència sobre el tema. Sobretot, la baixa o baixíssima participació electoral (en eleccions locals) permet manipulacions massa fàcilment mobilitzant un petit grup. Als EUA una participació del 40% a les generals és considerada molt alta. A moltes primàries purament locals podria descendre als decimals. Un vegada a Nova York se´m va acudir anar a votar a unes primàries gairebé desconegudes pel públic i ignorades pels diaris i recordo amb quina curiositat em van mirar els funcionaris avorrits de les Meses. Probablement volien saber qui era jo. I sobretot, qui m’havia enviat. Cal reconèixer però que hi ha hagut molts candidats que han aconseguit fer saltar tot l’aparell directiu del partit. Com ara Trump a cals Republicans i gairebé Bernie Sanders a cals Demòcrates. I com alguns candidats independents han aconseguit a certes demarcacions. Però es molt difícil perquè els dirigents del partit tenen molts diners i més connexions.

Joan Gil

No hi ha resposta

07 set. 2015


Corrupció? Què vol dir “corrupció”?

Ha sentit algú un cap de policia prometent al públic que ell acabarà amb tots els robatoris, carteristes, assassinats, violència domèstica i violacions de les lleis del tràfic?  Segur que no, però ens cal tenir una bona policia i bones lleis i mirar de fer el que es pot. La lluita serà interminable considerant que la corrupció és el segon pecat més antic del món.  La paraula  “corrupció” s’usa sovint per llançar rocs contra adversaris polítics com es llegeix a molts fòrums contra Catalunya, sense considerar l’extraordinari i superior grau de corrupció present a tantes jurisdiccions espanyoles, sobretot en mans de la Dreta, com ara el cas Gürtel, o el recent cas municipal pel què el President Rajoy va demanar perdó als ciutadans.

Potser caldria afegir que el poble  votant ha demostrat sempre  molta tolerància amb governants coneguts com a corruptes. Sembla que molts votants s’ho prenen com una cosa inevitable i només es preocupen per la seva butxaca i el seu benestar, com és lògic. Els que utilitzen corrupció com un projectil electoral gairebé sempre perden el temps.

Com es defineix corrupció? He trobat a la Biblioteca llibres acadèmics que exploren el tema, però al final m’he quedat amb l’article “corruption” de la Wikipèdia americana en anglès, que ho explica tot molt bé i recomano als interessats. Estudiant el problema, em recordo d’un famós incident al Tribunal Suprem dels EUA. Un advocat estava defensant una queixa d’una llei estatal contra la pornografia i deia coses com que cal anar als museus i mirar l’art i la dificultat en decidir què és o no és pornografia. Un dels justícies el va interrompre: “Jo tampoc sé què és la pornografia, però la reconec quan la veig”, va dir. Es pot dir igual de la corrupció?

Definicions diverses

No, hi ha bones definicions. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no s’ho pren gaire seriosament. Parlant primer del significat literari, que  és la degradació d’una paraula per donar-li un altre significat més dolent (que no interessa aquí), diu en segon lloc: “que accepta suborns, que no actua segons justícia.” La Wikipèdia ofereix tota una plana de títols de diccionaris i articles que en parlen i ho fa molt millor. No hi ha cap definició universalment acceptada i conclou que “corrupció és abús de poder atorgat o de càrrec per benefici personal” Abús de poder sembla ser el punt central. Un economista diu que “corrupció és una acció secreta  pel benefici del corrupte, l’altre persona o de tots dos, que acaba resultant en accions sobre les quals el corrupte té autoritat” Un representant del World Bank afegeix la noció de “corrupció legal” en la qual el poder és abusat dintre dels límits de la llei, altrament dit, membres d’un govern fent lleis per la seva protecció, objectius il·legítims o benefici personal. Diu Amnesty International que gairebé tots els dissidents contra dictadures han violat la llei local. Passa molt al tercer món però aquí és quan arribem també a l’estil de govern del PP, que fa lleis intolerables i adverteix sempre als adversaris que estan trencant la llei i fins i tot la Constitució. Es pensen que la Llei són ells. La Llei sóc jo, semblen dir.

Formes de Corrupció

Primer, tenim la petita corrupció, tan freqüent pel món. En general es tracta d’acceptar regals o diners o “enxufes” per fer alguna cosa no permesa o accelerar els tràmits sota el control del funcionari corrupte. Són sobretot la gent mal pagada que ho fa, però hi ha excepcions i cal admetre que és sempre perillós.

Segon, hi ha la gran corrupció, quan l’intercanvi de beneficis es fa als nivells més alts del govern, com durant la dictadura del Caudillo Franco o ara fa poc com va passar amb el president de Guatemala. Però si ens poséssim a donar exemples, no acabaríem mai. Als EUA probablement hi ha poca corrupció a nivell dels governs, però sí que surten casos a la premsa regularment, sobretot a nivell municipal. Històricament l’escàndol més gran en la història del país fou el cas del Teapot Dome, on es van concedir llicències d’explotació petroliera a un terreny federal protegit. Trobo que la gent es preocupen molt d’això als Estats Units i que és molt perillós estendre la mà oberta. Potser tots els polítics tenen por d’un agent del FBI amb un enregistrador amagat sota la camisa, que es una de les millors proteccions que hi ha contra abusos de poder. Corrupció en un càrrec públic, tant si és elegit com si no, queda sempre en mans de la justícia federal (FBI, jutges i presons federals) perquè és una forma d’opressió oficial que viola drets constitucionals.

Tercer, hi ha la corrupció de sistema quan el problema és que hi ha incentius per la corrupció sense cap protecció. Per entendre-ho, parlem per exemple d’algunes parròquies que recullen diners a la  plata i ho deixen en mans d’uns quants poc dignes de confiança o a llocs sense protecció ni garanties de seguretat. Però aquest exemple tracta de coses molt petites. Un problema verdader i greu que va amargar moltes vides fou el dels estats comunistes, avui en dia encara existent a molts dels antics països. La burocràcia era tan feixuga i lenta i l’organització de tot tan subjecte a controls, que per obtenir qualsevol cosa, o fer un tràmit, o trobar feina, calia sempre pagar diners a una persona darrere una taula o finestreta. Altrament, no es podia viure. Era una mena de corrupció oficial. Em recordo que tots els visitants i fugitius de l’Est sempre ho explicaven.

Sectors on hi ha corrupció

Durant períodes electorals, com ara, hi ha sempre gent que vol utilitzar la corrupció política contra un altre, cosa sovint injusta i simplement caldria rebutjar-ho, perquè li passa a tothom. Després tenim la corrupció policial, freqüent en àrees com el tràfic i la prostitució. Cal recordar la Mafia (que no s’ha acabat mai) i la gent que paguen per fer desaparèixer proves. La corrupció judicial, quan passa, que és rar, causa sempre un gran commoció. L’ensenyament, on hi ha estudiants disposats a pagar per treure bones notes o graus. Els sindicats han estat sempre un problema i no sols els Teamsters als EUA. Treballen en sectors soci-econòmics dèbils, on la gent es pensa que és així com es fan les coses.

Resultats obtinguts amb suborns

Abús de la discreció: un jutge o un governant poden autoritzar o prohibir coses sense donar explicacions en l’exercici de la seva autoritat, com diguem un jutge imposant sentències o un funcionari de duanes mirant en una altra direcció.

Favoritisme i nepotisme (inclosos amics i família) donant beques o càrrecs a gent incompetent.

Una altra cosa que caldria discutir és que a vegades hi ha corrupció sense participació del govern, simplement entre empreses privades i ciutadans o altres companyies que sovint acaben fent pagaments secrets dels quals els accionistes o propietaris no en sabran mai res. I en el cas de les multinacionals, pagaments a líders estrangers que a casa seva no gosarien mai fer. Hi ha un llibre nou que diu que per molts anys la ITT (en aquells temps propietària de la Telefònica) pagava al Generalissimo Franco l’equivalent en diners actuals d’uns 5500 Euros mensuals per tenir-lo content. Que jo sàpiga els EUA són l’únic país al món actualment  amb una llei prohibint i castigant el pagament de suborns a governs estrangers (Foreign Corrupt Practices Act, 1977). A cap país europeu existeix res semblant i a molts estats fins i tot es pot declarar el pagament com una despesa necessària de la companyia (encara que als Països Baixos per exemple cal identificar quina persona ha rebut el suborn, cosa que naturalment ningú vol fer)

I els polítics retirats?

A molts ens sembla que és una irregularitat que no hauríem d’acceptar però totalment legal. Un polític intel·ligent no acceptarà suborns però durant el seu mandat farà amistat amb molta gent poderosa, entendrà a fons l’engranatge del govern i l’estat i sabrà moltes coses que poca gent saben.  Aquests coneixements en mans d’un polític famós el fan molt atractiu a certes empreses grans quan ja està retirat i és lliure. Hi ha tantíssims exemples que costa fer un sumari. Són gairebé tots els ex-primer ministres, no sols el Sr Gonzàlez. És que aquests senyors s’han anat preparant per obtenir  una jubilació feliç durant el seu temps al poder? Només ells i la seva consciència ho saben. Però ni hi ha, ni probablement hi haurà mai, lleis en contra. No ho permeteran.

Parlant de bones jubilacions als EUA és impossible ignorar el President Clinton. Va sortir de la Casa Blanca sense un cèntim a la butxaca i amb deutes de milions degut als advocats que el van haver de defensar contra acusacions i l’intent republicà de destitució. Ara diuen que ell i la seva muller tenen uns 90 milions de $. En Bill fou un cas molt especial. Tant ell com la seva Hillary tenien i segueixen tenint una de les cares més dures mai vistes a aquest país. Com a governador d’Arkansas va intentar l’especulació il·legal anomenada Whitewater on només es va salvar de la presó perquè el seu company va preferir anar a la presó sense comprometre’l, mentre el bufet d’advocats on treballava la Hillary feia una fortuna. S ‘ho va fer perdonar tot perquè a més del seu atractiu personal, va tenir la sort de presidir sobre un període de prosperitat extraordinària i era un home amb habilitats polítiques gairebé genials que guanyava totes les baralles. El pitjor i més repugnant que va fer fou un indult incondicional a un multimilionari brut fugitiu de la llei i amagat, atorgat el darrer dia del seu govern abans de sortir de la Casa Blanca. Aquest senyor va tornar feliçment als EUA on segueix vivint en pau i llibertat. Tot gràcies a l’ajut fet a Bill Clinton durant les seves hores més difícils.

I a Catalunya, què?

Jutjant per les publicacions, que són tot el que conec, , no he sentit dir mai encara que ningú s’hagi embutxacat diners pel 3%, ni ningú ha parlat dels beneficis obtinguts per la companyia constructora (si n’hi havia) o sigui que a mi em sembla ser un cas de finançament irregular d’un partit. Podria ser il·legal, però jo em reservaria opinió fins saber com es financen els altres partits. És allò de llençar la primera pedra o tapar la boca.

El cas del President Pujol és més difícil d’entendre. La gent de família rica veuen el món de forma diferent de com el veiem els que no en som. Als EUA els rics s’enrabien molt quan es parla dels impostos de successió perquè diuen que ells ja van pagar impostos quan van guanyar la fortuna. En diuen la Death Tax, l’impost de la mort. Van aconseguir fer-los desaparèixer completament i en l’actualitat han tornat però només per quantitats pel damunt dels 5.5 milions de dòlars. Em consta que el Sr Pujol va confessar una evasió d’impostos de successió, cosa que no és un acte de govern, sinó un assumpte privat. S’exposa a un càstig per aquesta violació però no hi veig corrupció o abús de poder (que és el mateix) enlloc. Hi ha diaris i webs a Madrid que diuen i repeteixen coses horribles, que a mi em semblen difamatòries. Ha dit alguna font responsable que el Sr Pujol es va enriquir amb guanys relacionats amb el seu exercici de poder? Això i coses pitjors ha escrit la Catalanofòbia. Quan es tracta de Catalunya, tot s’hi val. Jo simplement voldria que algú ho expliqués millor. I si no poden fer-ho, que es callessin.

Joan Gil

 

 

 

 

No hi ha resposta

08 oct. 2013


II. L’Era de Martin Luther King. Algunes històries ben conegudes del Moviment pels Drets Civils

El terror de la Resistència Civil Pacífica
La Resistència o Desobediència Civil Pacífica contra injustícies i abusos de poder del Govern ja s’ha utilitzat a molts llocs per molts grups, però els noms de Ghandi i MLK són els que més sovint se senten i es citen donant legitimitat als moviments d’alliberació que aquells grans pro-homes van dirigir amb tant d’èxit. Ara parlem d’en MLK que a diferència de M. Ghandi i de tants altres va establir un lligam molt fort entre el seu moviment i els principis no-violents del Cristianisme, que la seva Església sovint ha oblidat.

Es mereixia en MLK l’anomenada que té o era simplement un predicador sense significat o importància polítiques? Quelcom que es pregunti això de debò no ha entès mai que és la Desobediència Civil Pacífica. I sobretot no ha entès mai el terror i el coratge que impliquen la confrontació amb el poder del Govern, les lleis injustes i la  policia. En MLK ho entenia perfectament i va aconseguir ensenyar-ho a una minoria de ciutadans negres als quals es negava tot excepte una vida miserable plena de patiment i humiliacions i que sentien una inclinació natural a l’ús de la violència com a única solució assequible.

Quan es parla de desobediència pacífica, cal entendre que només són els ciutadans agreujats els qui renuncien a l’ús de la violència, no pas als governs que l’aplicaran  amb gran determinació arribant sense dubtar als atacs físics el carrer, l’empresonament i sentències de presó sense oblidar per res els paramilitars que sempre surten al costat del govern i podrien anar molt més lluny. Ja el jutge Garzón ho va dir ben clarament una vegada: la desobediència pacífica és il·legal. N’és segons sembla, sempre, en tots els països i en totes les circumstàncies. En MLK es trobà sovint a la presó i fou maltractat. Els seus seguidors havien d’estar preparats a rebre el mateix tracte.

Les lleis anomenades de Jim Crow (1876-1956)
Era un paquet de lleis establint la segregació racial de jure (legalment) a totes els estats de l’antiga Confederació vençuda a la Guerra Civil. El seu propòsit era substituir el Black Code que havia existit abans de l’emancipació dels esclaus negres i que definia, sense tenir cap pretensió d’igualtat racial, el tracte que havien de rebre els negres lliures. Les lleis de Jim Crow, en canvi, establien dintre de la llei el principi “iguals però separats”, que era una burla de l’exigència constitucional d’igualtat per a tots. Els negres van veure establerta i legalitzada una segregació que els limitava a llocs profundament desiguals i a rebre serveis de mala qualitat. Cal entendre que la segregació al Sud no era el resultat de mals tractes dels ciutadans blancs sinó de la llei que la manava i que els tribunals federals no els podien trencar perquè era una qüestió interna dels estats fora de la jurisdicció federal.

Una cosa poc coneguda era d’on venia el nom Jim Crow pel que aquestes lleis eren universalment conegudes. Ningú n’està segur però sembla que era el nom utilitzat a l’escenari per un actor popular que sortia amb la cara pintada de negre i parlant amb l’accent dels negres. El nom va acabar essent un termini derogatori per a negres. Lleis de Jim Crow volia dir les lleis dels negres.

És per això que en MLK va haver de recórrer a la Desobediència Legal Pacífica: els racistes que martiritzaven conciutadans amb la segregació complien amb la llei a tots el estats del Sud. Els advocats i els jutges no hi podien fer res i la policia estava sempre contra les víctimes. Quina responsabilitat la d’un home que té el poder d’acceptar en nom propi i dels seus seguidors arriscar per a tothom la integritat física, l’empresonament i, sens dubte, fins i tot la mort d’algun participant!

El Boicot dels Autobusos de Montgomery (Desembre 1955-Desembre 1956)

Les organitzacions pels drets civil havien anat sovint als tribunals i havien guanyat sempre, només que els advocats i els jutges sempre trobaven forats per limitar la validesa de les sentències de tal forma que res canvies. No obstant, seguien provant. Les lleis municipals de Montgomery no manaven explícitament la segregació als busos, però autoritzaven als conductors a posar-la en efecte com si tinguessin l’autoritat de policies, que era el mateix però marejava la perdiu quan hi havia queixes. Tots els passatgers pujaven al bus i pagaven per la porta d’endavant. Els blancs seien començant prop del conductor. Els negres en canvi eren obligats a baixar i tornar a pujar per la porta de darrere i començaven a omplir els seients començant pel darrere. En principi, la cosa es quedava així si no hi havia prou passatgers per omplir els seients blancs, però el conductor posava una mena de senyal de fusta separant els seients blancs dels negres. Si a una parada posterior pujaven més blancs que negres, el conductor s’aixecava i movia el separador de fusta cap a endarrere, manant a qualsevol negre assegut davant de la nova posició del separador que s’aixequés. És això precisament el que va passar amb la Rosa Parks, que fou detinguda per negar-se a aixecar-se i deixar el seient a un home blanc, quan el conductor havia mogut el marcador de fusta al darrere seu.

La Rosa era una costurera de professió, iniciada en l’activisme pel seu marit, un barber, que en el moment de l’incident era la secretària d’en ED Nixon, el vell lluitador i director del capítol local del NCAAP i d’un sindicat negre, a mes de ser secretària del capítol, i experta en la investigació de violacions sexuals d’origen racial, i que acabava d’assistir a un curset sobre la desobediència civil pacífica. No cal afegir que el descontent sobre la segregació als busos estava molt estes entre els negres i que tothom demanava acció. En resposta, els dirigents locals de la organització ja estaven organitzant un boicot massiu als autobusos. La NCAAP, nou mesos abans, al mes de març, ja havia estat a punt d’organitzar una protesta massiva de suport a una altra dona, una noia de 15 anys, que havia fet el mateix i havia acabat emmanillada i mal tractada per la policia. En Nixon ho va haver d’aturar tot en el darrer moment quan es va descobrir que la noia estava embarassada. En aquells temps, aquesta noia quedava exposada a tota mena d’insults i calúmnies, o sigui que van preferir deixar-ho córrer. Quan ho va fer la Rosa Parks, en Nixon i tots els seus literalment van saltar d’alegria. Era la dona perfecta, mes digna de confiança i probablement ja n’havia parlat amb la gent del capítol.

Perquè ho va fer la Rosa? Aquell dia havia sortit molt cansada després d’un dia de feina fent vestits però sobretot perquè va reconèixer el conductor que la volia treure del seient. Era el mateix que un temps abans l’havia fet baixar del bus després de pagar per tornar a entrar pel darrere… i va engegar intencionalment l’autobús sense donar-li temps a pujar i deixant-la pel terra. I també va invocar la memòria de l’Emmett Till  (veieu l’apunt fa dos mesos), el noi assassinat per fer una broma a una dona blanca casada.

Fou condemnada a una multa de 10$ i a pagar pel judici 4 més, però tota la NCAAP i totes les organitzacions civils van sortir a la seva defensa. I molta gent blanca i llunyana va escoltar i va sentir explicar que era el Jim Crow i al final, després de tot un any de boicot el Suprem Federal va prohibir la segregació. Per cert, els taxistes negres havien rebaixat el preu a 10 cèntims per persona durant la vaga, però la ciutat va intentar multar a qui fos que demanés menys de 45 cèntims. El capitalisme ha de tenir límits.

En Nixon, un home respectat i prestigiós, però ja molt vell, va fer anomenar en Martin L King director del boicot i amb el temps successor seu. I va fer caure la primera llei de Jim Crow, la primera en els temps del fantàstic i imaginari Equal but Separated. La resta cauria durant la presidència de Johnson amb la la Llei Federal de Drets Civils, després de la Marxa de 200-300,000 persones, el 75% negres sobre Washington, el 28 d’Agost de 1963.

El “counter”(barra) del Restaurant dels Magatzems Woolworth a Greensboro, North Carolina (Febrer 1960)
Greensboro és una ciutat tranquil·la i agradable a North Carolina que tenia un Woolworth gran. Als EUA aquesta botiga venia articles barats i com moltes altres botigues (en part fins al dia d’avui) tenia una barra amb servei de begudes i menjar ràpid barat. Igualment la ciutat tenia una Universitat poc gloriosa, ja integrada, la North Carolina Agricultural & Technical State University. Com a moltes altres Unis, els estudiants del primer any havien de viure a una cambra del recinte en companyia d’altres. Entre aquests estudiants n’hi havia tres, tots negres, companys de dormitori, altrament desconeguts pel mon que sovint es passaven els vespres discutint la situació i la qüestió tan difícil dels  Drets Civils i de la Resistència Pacífica com a eina de lluita invencible. I un dia es van dir: ens passem els vespres parlant sense fer res i això no està gens bé. I així és com un dia de febrer al 1960, a la tarda es van presentar tots tres al mostrador de Can Woolworth al lloc reservat per als clients blancs i tot seient i somrient van demanar tres cafès. Ho van resistir tot: empentes, discussions, insults, precs de les empleades negres, preguntes de la policia, però no van cedir. Els seguidors de la NCAAP no en sabien res i van trigar dies a afegir-se: en MLK era molt prudent amb gent desconeguda.

Poc a poc s’en va començar a parlar. Els 3  xicots se n’anaven a casa quan tancaven la botiga i hi tornaven l’endemà quan s’obrien les portes fent sempre el mateix. Seien a les cadires i esperaven el cafè. Els espectadors, al principi estudiants, s’apilaven a l’exterior, mirant per les finestres: primer un parell, després 20, el segon dia 90, el tercer dia 200. I la policia no va fer res. Poc a poc l’epidèmia es va estendre. La direcció de Woolworth al final va invitar tots els empleats negres a venir a la secció blanca a prendre’s un cafetó gratis. La guerra dels somriures s’havia acabat. Altres botigues, altres ciutats i altres estats van seguir l’exemple. S’en va parlar per tot el món i va acabar amb la segregació per les bones a molts restaurants. Fou un exemple espontani magnífic de desobediència civil pacífica, perquè la segregació, no cal oblidar-ho, era la llei del país.

La Victòria Final (o no?)
Les lleis de Jim Crow que feien de la segregació i la humiliació diària de milions de ciutadans americans una rutina havien durat  87 anys. I des de la guerra pacífica encetada per la Rosa Parks i els seus amics van transcórrer 8 anys de lluita dura i sovint sagnant. I cal recordar que el problema ni havia començat amb la Rosa Parks ni es va acabar amb la Llei Federal de Drets Civils.

Contràriament al que molts es pensen, la Gran Marxa sobre Washington per Jobs i Llibertat (sic) del 28 d’agost de 1963 no fou organitzada pel Martin Luther King sinó per un grup de vells sindicalistes, sovint d’afiliació comunista embolicats durant tota la marxa, degut a la manca de lidership en una sèrie de baralles gairebé còmiques per tot, als quals les organitzacions de drets civils, en MLK inclòs, es van afegir.
El President era en Jack Kennedy que s’ho veia molt malament i va intentar dissuadir-los amb l’argument que ell tenia la tercera via, la d’escriure una nova llei de drets civils que ho resoldria tot i que la llei no es podia trencar, un argument que els participants ja havien sentit molt sovint. El President era completament indiferent als arguments racials i socials i la història que li presentaven. Va negociar amb ells, no obstant, explicant als col·laboradors que reconeixia que els negres havien aconseguit organitzar-se en una força política considerable amb la que li calia negociar. I a més, això sí que podria fer riure, tant ell com el FBI d’Edgar Hoover tenien por que els manifestants intentessin un assalt violent contra el govern federal. Per en Hoover, tots eren comunistes buscant una oportunitat per enderrocar el govern dels EUA. Així és com va fer ocupar la ciutat per milers de policies i 3000 soldats federals amb equipaments militars pesants (tancs) al voltant de la ciutat en estat d’alerta. Els hospitals havien estat buidats per poder acollir les víctimes possibles, les operacions anul.lades i reserves de sang acumulades. I no va passar res de res de res, naturalment.
En Kennedy es va mirar les presentacions, actuacions musicals i discursos per la TV amb admiració. No va jutjar favorablement els moviments presents, però va alabar molt les habilitats i mètods d’en MLK. Poc temps després va rebre a l’Oficina Oval els organitzadors i els va prometre una Llei de Dret Civils, de la que no va saber donar detalls. Però seria en Lyndon Johnson qui al final la va dur a terme. Sens cap dubte molt millor de com hauria fet en Kennedy.

S’havien guanyat grans batalles, però a ningú li va semblar que la guerra estava acabada. El mateix es pot repetir avui. I demà. Fins quan?

Saluts

JOANOT

Una resposta fins a ara

30 juny 2012


Així han parlat els jutges del Tribunal Suprem dels EUA: una diferència ben clara

El Tribunal Federal dels EUA va sentenciar ahir, Dijous 28 de Juny, de forma ben clara i convincent la llarga disputa sobre la constitucionalitat de la nova llei federal que estableix l’assegurança de malaltia quasi universal a la nació. Cal que cada ciutadà que pugui pagar compri obligatòriament, però amb ajuts si cal, una pòlissa d’assegurança d’una deles companyies privades que l’ofereixen. Si algú prefereix no comprar-la, li caldrà pagar un impost-multa (perquè els altres bé han de pagar pels no assegurats que viuen feliçment a bon preu fins que es posen malalts). L’opinió política estava molt dividida. L’esquerra estava a favor, malgrat la falta d’una opció de poder-se assegurar amb el govern, com es fa amb Medicare, l’assegurança de malaltia dels ancians que no es toca; la dreta en canvi havia desfermat una campanya ferotge i exagerada en contra, en part tan absurda i fora de la ratlla, que prefereixo ni repetir els arguments, farcits de mentides i absurditats inconcebibles que potser farien riure al lector.

El Tribunal Suprem va acabar amb la disputa i voldria repetir aquí alguns dels arguments admirables presentats pel Justícia John Roberts, President del Tribunal. Si a altres països volguessin aprendre quin és el paper dels jutges constitucionals dintre d’una democràcia… Per si de cas, dono la paraula al Justícia Roberts, que ha donat una lliçó a qui vulgui escoltar i aprendre: (El text és del NYTimes, la traducció és meva)

“NO ÉS LA NOSTRA FEINA PROTEGIR AL POBLE DE LES TRIES POLÍTIQUES MAL FETES”
Moltes decisions “han de ser deixades per als polítics elegits de la nació, que poden perdre el càrrec si el poble no està d’acord amb ells”
“Hi ha jocs de paraules que van massa lluny, penetrant el terreny prohibit del sofisme”
“Hi ha decisions reservades als líders polítics elegits de la nació, perquè nosaltres no tenim ni els coneixements ni el dret de prendre decisions polítiques”

En Roberts és un jurista molt de dretes, amb qui els republicans, que són semblants a la famosa Espanya Negra havien comptat. S’havien equivocat molt. En Roberts segueix essent de dretes, però no es pensa que tingui el dret d’escombrar lleis simplement perquè no li agradin i sap que si ho fes la gent perdria el respecte que tenen per als jutges i la Constitució Federal, a la que ningú va escriure el dret de tombar lleis per raons ideològiques o polítiques.

Episodi Divertit: La CNN i Fox News prematurament donen la llei per anul.lada

I com és que va passar això? Tothom tenia un exèrcit de periodistes molt ben entrenats davant de l’edifici, al que no els deixaven entrar.
La sentència constava de 13 pàgines sense sumari, distribuïdes al moment que Roberts començava a llegir-les. Tots els advocats i constitucionalistes pagats per la TV l’estaven suant negra, desesperats. Cal entendre una cosa: a diferència de certs països europeus, quan una jurisdicció no està anomenada, l’autoritat cau sempre damunt l’estat on els ciutadans i legisladors viuen. O sigui que l’estat sempre té jurisdicció, excepte en els casos comptats quan la Consitutució Federal se la dóna al govern de Washington. Els EUA (la Federació) només poden tenir autoritat sobre les coses quan la Constitució Federal explícitament diu que la tenen a l’inrevés de l’estat ibèric que veu les autoritats i Constitució federals sempre com un superior autoritzat a decidir-ho tot i fer callar a tothom. En aquest cas, els enemics de la llei havien dit que l llei violava les provisions del’anomenada regla del Comerç Entre els Estats, que segons la Constitució Federal faria l’obligació de pagar una multa quan et negues a comprar una assegurança de malatia inconstitucional. Si els jutges hi haguessin estat d’acord haurien anul.lat la llei i hi havia hagut discussions molt complicades sobre el cas. En Roberts va començar la seva justificació parlant d’aquesta provisió i arribant a la conclusió que el Congrés no tenia dret a escriure aquesta llei degut a les provisions en la clàusula del Comerç Entre Estats. En llegir o sentir això, els desgraciats de la CNN i de FoxNews es van posar a cridar que per tant, la llei estava tombada i així ho van anunciar en viu. Fins i tot el pobre Obama ho va sentir dir dintre la Casa Blanca i gairebé va tenir un infart de miocardi. Però en dos paràgrafs més endavant, en Roberts va anunciar que en canvi les provisions constitucionals de cobrar impostos a tots els ciutadans sí que donava als Federals el dret de fer aquesta llei, que per tant quedava aprovada. I aleshores tothom ho va acabar d’entendre bé i la felicitat i la ràbia que al començament havien ocupat llocs equivocats van tornar a on els corresponia estar. I per molts anys.

JOANOT

No hi ha resposta