Arxiu per a 'Tifus' Categories

12 març 2020


“Typhoid Mary”, la immigrant que propagava una malaltia mai soferta

Classificat com a General

M’ha sobtat escoltar a la TV com algú deia que el Coronavirus només el transmeten persones que ja estan malaltes. És difícil saber si és veritat o no. Caldria fer molta investigació abans d’estar-ne segur, però és fàcil recordar molts casos de portadors en bona salut d’infeccions que no son conscients d’haver-les patit mai. Això passa en moltes malalties infeccioses. El cas de la desventurada Typhoid Mary al Nova York de finals del segle XIX és memorable i està citat a molts llibres de Sanitat Pública. Gràcies al esforços i perseverància d’un dels fundadors d’aquest servei als EUA hom va aconseguir prevenir una contaminació fecal de les aigües que hauria conduit a una desatrossa epidèmia de tifus a la regió. Així i tot, hi va haver morts. Reprodueixo el meu apunt sobre el cas publicat el 15/08/2017.

La desventurada Mary

La Mary Mallon va arribar a Nova York l’any 1884 quan tenia 15 anys.  Va venir perquè hi havia misèria a Irlanda, probablement la memorable “fam de la patata” que va costar moltes vides . Potser ella i els seus pares havien patit fam. No tenia educació ni ofici i com tantes altres dones irlandeses va haver de començar a treballar de minyona. Tenia no obstant un mal caràcter, que li costaria al final molts disgusts. Després d’un parell d’anys va esdevenir cuinera.

La Mary no fou mai una dona modèlica. No volia feina fixa. Treballava i quan havia estalviat uns quants dòlars, se’ls gastava amb un company que tenia, amb el que no va voler contraure matrimoni mai. Era molt poc educada. Com queda dit, no tenia bon caràcter  i quan no hi era la mestressa de la casa, es barallava, renegava, cridava i insultava. A vegades, fins i tot podia ser una mica violenta. Els que van anar a buscar-la a casa seva, van dir que a més era bruta i tenia el pis molt desordenat. Coses que potser eren veritat, i potser eren prejudici de gent benestant contra els  domèstics immigrants pobres.

El tifus

El tifus és una infecció intestinal causada per un bacteri que  és  poc comú, però abans dels antibiòtics era una malaltia greu de la què es moria la gent. A primers del S. XX, la cosa no estava gens clara, però se sabia que la malaltia era causada per la Salmonella typhi i que s’adquiria només menjant o bevent coses infectades, sobretot aigua contaminada per les feces dels malalts, no pas per contacte directe entre malalts. El que cal tenir en compte és que a primers del S. XX la higiene no era com ara i la gent no es rentava les mans ni es canviava de roba tan sovint com fem ara. Si una persona infectada tocava el menjar, tothom que el prenia es posava malalt. En general, no obstant, la majoria de les víctimes havien begut aigua contaminada. El problema amb les cuineres era que sovint utilitzaven el bany sense rentar-se les mans.

Els problemes personals de Mary Mallon van començar a l’estiu de 1907 amb la seva fatal estada de minyona-cuinera a la llar  llogada pel banquer novaiorquès Warren a Oyster Bay (un suburbi car i llunyà de NY a Long Island)  prop de la platja. Primer una de les nenes de la família va contraure el tifus, després la seva mare, després dues minyones i un jardiner i al final una altra filla, tot plegat sis persones. La Mary va haver de cuidar tothom, però després de la mort (sí, la mort) de la primera nena, que ella havia cuidat personalment se’n va anar.

Un detectiu fa fortuna i carrera gràcies a Mary

El propietari de la casa d’estiueig es va quedar esverat.  Si el cas no s’aclaria, ja podria enderrocar la casa perquè ningú més li llogaria. Així és com va decidir contractar un jove enginyer civil novaiorquès anomenat George Soper que ja tenia experiència amb el tifus i s’interessava per problemes mèdics. De fet, aquest senyor és considerat un dels fundadors de l’epidemiologia mèdica moderna.

En Soper va investigar els casos recents de tifus a llars particulars a Manhattan, preguntant qui havia entrat i sortit de l’habitatge en el temps de la malaltia, i va identificar la cuinera Mary Mallon com a únic enllaç entre tots els brots aïllats. Ho va confirmar investigant totes les llars de gent rica on havia treballat la Mary des de 1900. És que ella se n’havia adonat? No ho sabrem mai.

El problema de Soper és que la Mary era una dona ja als trenta-tants amb salut de ferro que no havia estat mai malalta. El detectiu, un dels primers epidemiòlegs coneguts, va trobar un article que descrivia la possibilitat de silent carriers, gent (portadors amagats)  que transmetien la malaltia sense saber-ho i sense haver-la patit, cosa que no era ni acceptada ni coneguda per les autoritats encara. En qualsevol cas, la Mary fou el  primer cas seriosament estudiat.

Soper va decidir presentar-se a Mary a la cuina on treballava. La trobada va acabar molt malament. En Soper diu que ell va mirar de ser amable, però li estava espetant a Mary que ella era responsable per malalties, fins i tot mort de molta gent, que era un perill públic  i  que en Soper  necessitava mostres de les seves matèries fecals. Apart d’això, és evident que la Mary sabia molt bé que la seva mestressa la posaria al carrer en l’acte si en sentia parlar. La dona s’ho va prendre malament. La Mary era mal parlada i es va tirar damunt en Soper amb un gran estri de cuina, dels que s’usen per tallar carn. En Soper es va donar a la fuga.

Al poc temps Soper  es va presentar a l’adreça particular de la cuinera, un pis miserable  que compartia amb el nòvio. La segona entrevista va acabar igual de malament. La Mary no havia fet res i no volia que la molestessin. En Soper no volia afluixar:  l’endemà va tornar a la càrrega amb un company i encara va ser pitjor. Aleshores en Soper se’n va anar al Departament Municipal de Salut Pública i va denunciar la Mary (i es va fer famós publicant una descripció del cas)

Al poc temps una inspectora de salut pública, una metgessa (que acabaria escrivint també un llibre sobre la Mary) es va presentar demanant-li també  caca pel laboratori.  Fóra, fot el camp i no tornis mai més, devia ser més o menys la resposta. Però la metgessa ja l’havia avisat. La tria era entre fer-ho per les bones o les dolentes. Als pocs dies la doctora va tornar amb cinc policies a buscar-la. Seria per les dolentes.

La Mary ja s’ho esperava i els va veure venir. Prenent a la mà un altre cop el seu famós ganivet de cuina, va obrir la porta i es va tirar cridant damunt la metgessa a l’escala. Sorpresos, tots els agents de l’ordre van fugir cap a la porta i la Mary va desaparèixer.

Van trigar cinc hores a trobar-la, però hi havia petjades humanes i una cadira al costat d’una cleda que donava a la casa veïna. Allà la van trobar, amagada dintre d’un petit armari sota l’escala. Se la van endur a la força, enlairada entre tots i repartint llenya. La van ficar a una ambulància on se li van haver de seure al damunt. Sort que eren cinc policies. La doctora escrigué que semblava com si fos una lleona rabiosa. Quantes lleones rabioses havia vist aquesta senyora?

Tancada a North Brother Island

De primer no van trobar els bacils del tifus,  però al final van aparèixer a la caca, on havien d’estar. La Mary fou tancada a l´Hospital Municipal Riverside de malalties infeccioses, que es feia servir per quarantenes. Estava situat a un lloc perfecte, la petita illa de North Brother (germà del nord, així anomenada perquè hi ha una illa similar al sud a poca distància) situada davant del Bronx. Li van donar una caseta petita fora de l’Hospital amb una sola cambra i allí es va passar més de dos anys.

La ràbia de la Mary, demostrada a les seves cartes, era indescriptible. Ella no havia fet res.  El Govern pot tancar la gent sense raó? Com t’agradaria que t’ anomenessin “Typhoid Mary”? Com podien fer Cristians una cosa tan injusta? Dibuixos seus apareixien a la premsa. Tothom la tractava de perillosa i dolenta. Sembla que no li havien explicat el cas bé del tot. Sempre preguntava que quan la deixarien anar. Al final una  infermera li va respondre que la Mary era un cas sense esperança. Mai la deixarien anar, era la terrible resposta.

Gràcies a l’ajut del company (que al final la deixaria plantada) va litigar contra la ciutat exigint la seva llibertat. El cas va tornar a entrar  a la premsa diària, on hi va haver tota mena de comentaris, sovint horrorosos. Hi havia poca gent que simpatitzessin amb ella. Una nena havia mort. Així i tot el tema dels drets civils d’una dona innocent van començar a preocupar.

La Mary Mallon va perdre el plet i va ser tornada a l’illa per passar-hi la resta de la seva vida. La llei afavoria la posició de l’Ajuntament.

Llibertat! Mary Mallon desapareix i Mary Brown apareix del no res.

L’administració municipal de Nova York havia canviat i hi havia un nou Regidor de Salut Pública. Aquest senyor va decidir alliberar la Mary a canvi d’una promesa que no tornaria a treballar mai més de cuinera. Però ella deia que no sabia fer res més. Li van trobar una feina rentant roba (amb sabó i aigua de safareig com es feia abans), que és una feina avorrida, dura i mal pagada. Va desaparèixer i ningú la va poder trobar pels propers cinc anys, que ningú sap on els va passar.

El 1915, ai las, una notícia va commoure la ciutat de Nova York: un brot de tifus havia aparegut a la maternitat de l’Hospital Sloane (desaparegut fa temps). Hi havia 25 mares malaltes del tifus i aviat dues fatalitats. El famós expert George Soper fou contractat també en aquest cas. Era la persona més indicada. Després de mirar-se el cas, en Soper no va dubtar ni un segon: va tirar pel dret cap a la cuina, on es va topar de nassos amb la Mary Mallon, ara anomenada Mary Brown. Es van reconèixer tots dos immediatament. Aquesta vegada, n’hi havia prou, va pensar tothom.

La carrera de Mary s’havia saldat amb 47 malalts i tres morts. Potser més a altres feines anteriors.

Tancada per sempre més

La Mary fou conduïda al seu lloc de detenció a North Brother Island, a la mateixa caseta que havia tingut abans de fugir, dintre la qual passaria els darrers 26 anys de la seva trista vida.

Amb el temps probablement es va resignar. Vés quin remei! Es deixava fotografiar. Va donar alguna entrevista, encara que els periodistes no podien acostar-s´hi ni tocar res (una exageració molt gran en aquell cas). Va començar a treballar fent feines domèstiques i netejant a l’Hospital. Al final la van deixar treballar de laboranta al laboratori microbiològic, on feia feines auxiliars com netejar ampolles i contenidors. Diuen que alguna vegada va cuinar un pastís que tothom es va menjar amb bon apetit i ningú va contraure el tifus.

Fins i tot la van deixar algun cop sortir de l’ illa i anar a Nova York, a visitar una certa família a Queens que ningú sap qui eren. Però es veu que no era ben rebuda. Tothom li tenia por. No tenia no obstant cap altre família, amics o lloc on anar, era pobre i poc a poc s’havia fet massa gran per poder fugir.

Es va quedar estesa al llit, paralitzada, d’un atac de feridura el 1932. La van traslladar a una habitació a l’Hospital, on va viure encara 6 anys, morint el 1938. Poc temps després el Riverside Hospital seria tancat i abandonat. Li van fer una autòpsia, li van trobar bacils del tifus a la vesícula biliar. La van cremar.

L’illa North Brother està situada entre el Bronx i Rikers Island (on es troba la presó de la ciutat), prop de l’Aeroport de LaGuardia i només està a uns 500 metres de la costa del Bronx. Després de la guerra mundial l’illa fou rehabilitada per servir pel tractament de juvenils addictes a drogues i fins i tot hi van obrir una escola. Va fracassar. Avui en dia, l’illa que conté uns 15 edificis en runes, està tancada al públic i coberta per vegetació. Està prohibit posar-hi els peus sense permís de la Coast Guard,  però a l’Ajuntament o al  Govern de l’Estat de tant en tant surt algú amb projectes de revitalització.

Comentari Final: Discriminació

La Mary fou la víctima d’un abús esfereïdor, probablement desfermat per discriminació i prejudicis contra les dones, els irlandesos, els domèstics, els pobres… i la gent malparlada.

El Departament de Salut Pública sabia o hauria hagut de saber, si no al començament, després d’algun temps, que no hi ha cap necessitat de tancar als portadors sans de bacils del tifus. Fins i tot sense antibiòtics, només cal prohibir-los l’accés a la preparació del menjar i vigilar-los, si cal.

Potser algú pensarà que la Mary s’ho va buscar tota sola per escapar-se i causar una nova desgràcia amb morts coneguda a la maternitat. Caldria ficar-se al seu cervell. Ella es pensava que tot eren fantasies per perjudicar-la i no s’ho va creure mai.

Al poc temps van trobar  a la ciutat un altre  portador saludable anomenat Alphonse Cotils que havia causat brots de la infecció i era propietari d’un restaurant. Li van manar només que canviés de feina però al poc temps el van tornar a trobar fent de cuiner. Com la Mary, tampoc s’ho creia. Li van fer firmar una mena de jurament que no entraria mai més a una cuina, però no li va passar res.

La Mary va causar 47 contagis coneguts i tres morts,   però un tercer portador en bona salut d’origen italià que treballava de lleter a Camden (Nova Jersey) va causar 122 casos de tifus i 5 morts. Va estar tancat dues setmanes i alliberat amb instruccions. Evidentment hi va haver discriminació i mals tractes contra la Mary, quan la comparem amb els altres dos portadors que havien causat més malalties.

Això sí, cap d’aquests dos homes va esdevenir tan famós com la Typhoid Mary.

Joan Gil

No hi ha resposta