Arxiu per a 'Tea Party' Categories

06 abr. 2012


Solidaritat vista pels EUA

Una de les coses que més em van sorprendre quan me´n vaig anar de l’Espanya de Franco cap a un país europeu lliure, és que el meu sistema de valors trontollava. Com podia ser que les coses que a mí em semblaven indiscutibles i importants només fessin riure als nous conciutadans? Ningú m’havia advertit mai que els ciutadans de cada país tenen una mentalitat diferent generada al llarg de la seva història per les influències a que han estat sotmesos i que aquesta mentalitat l’aprenen a casa, l’escola, pel carrer i no es pot discutir ni canviar. En aritmètica, dos i dos són sempre quatre però en política, en religió, en propaganda, en ètica moral, potser dos i dos seran quatre a Catalunya però no sempre a altres països del món. Cal aprendre a dubtar. I cal escoltar als altres abans de jutjar-los.

Com van néixer els EUA

Hi ha molta gent que gaudeix insultant als EUA. Com potser que no tinguin cap sentiment de responsabilitat col.lectiva, que no es preocupin dels pobres, que adorin els milionaris i que no vulguin que paguin impostos… Hi ha 50 milions sense assegurança de malaltia: com pot ser que hi hagi tants (la meitat) que s’oposen a la nova assegurança d’Obama i vulguin destruir-la? Com pot ser que els candidats republicans diguin que a ells l’atur no els preocupa?) Repetit tant per Santorum com per Romney.

Cal recordar que Amèrica és una nova nació d’immigrants. Cal recordar qui eren aquests immigrants: sovint gent que havia estat perseguida per raons religioses, generalment protestants, gent que havien aguantat i patit sota dictadures i ideologies estranyes a Europa i havien intentat deixar-ho tot al darrere. Els nous Americans volien viure en pau a casa, que el govern i l’estat els deixessin tranquils, que poguessin triar lliurement els seus representants, volien quedar-se amb tots els diners que feien i pagar pocs impostos, tenir la religió que volguessin (i els que no en tenien eren mal vistos) i sobretot, que l’Estat els deixés tranquils a casa, tots sols. Per als seus fills volien oportunitats. Amèrica esdevindria el país de la igualtat d’oportunitats. No és així com Catalunya va néixer! Per generacions, els Catalans van anar adoptant la moral catòlica i els sentiments dels moviments obrers i la fe en les respostes col.lectives i nacionals als problemes dels pobres i desafortunats.

Tothom es pensa que allò que hom ha après a casa i l’escola és la veritat. Punt. De fet és molt arrogat menystenir les opinions dels altres sense saber d’on surten.

L’assumpte de la llibertat de religió i la separació de l’església i l’estat va quedar molt ben arreglat a la seva Constitució, perquè els pares fundadors tenien molt presents les persecucions sanguinàries i la discòrdia interior resultant de les lluites religioses de la Reinaxença a Europa i no volien que això tornés a passar a la nova nació. Altrament, els Pilgrims, els primers colons de Nova Anglaterra eren una secta integrista i sens dubte van plantar una arrel que ha seguir creixent. La nova nació seria molt religiosa.

I l’assumpte de les relacions amb l’Estat? És fàcil de resumir:els immigrants i els seus successors volien poc Estat, pocs impostos i autogovern local fort. I així segueix. Sembla la llavor perfecte per fer néixer partits i polítics llibertaris i tota la dreta americana ha estat sempre almenys en part llibertària. Fort govern local, poc estat, pocs impostos, cap coerció, llibertat d’empresa, propietat individual sacrosanta. Quin somni anarquista tan americà! I el gran premi que tothom presenta als fills com a model i objectiu són la capacitat de lideratge i l’individualisme creador.

“Atlas shrugged”, la sinistra novel.la d’Ayn Rand

No sé si ha cap traducció a una llengua ibèrica d’aquesta obra político-social de l’escriptora russa, però tant el Tea Party com els llibertaris i de fet molts americans conservadors (és un dels llibres més venuts a Amèrica i fa anys fou lectura obligatòria a les escoles) creuen en el seu missatge. Es tracta de cantar les excel.lències de l’individualisme i de la motivació de guany com a motors del desenvolupament d’una nació i de la seva economia i llibertat, sobretot contraposant-la a la bogeria i incompetència dels col·lectivistes (l’esquerra). Al final, amb el socialisme mundial fracassat, els individualistes surten del seu amagatall a les Rocalloses, prenen el poder i restauren al mon l’ordre i la prosperitat. Alguna vegada la Sra Rand utilitza un llenguatge xocant: un home es presenta a ca l’heroi demanat suport per una obra que ajudaria els pobres i li contesten que foti el camp i no torni mai més a molestar. I que a ells ningú els obliga a fer caritat. I que el seu diner l’han guanyat per a ells mateixos, no per llançar-lo a gent miserable. La Sra Rand havia patit la Revolució Bolxevic a Sant Petersburg i sens dubte volia passar comptes amb els socialistes promovent idees abraçades pels anarquistes, l’enemic jurat del comunisme.

Individualisme contra Col·lectivisme

En l’actualitat, els Americans es diferencien políticament i moral dels Europeus en la seva fe absoluta en la prioritat absoluta de l’individualisme sobre el col.lectivisme, que menystenen fortament.

Un Americà us diria que Amèrica vol ser el país de l’oportunitat per a tothom (una cosa en la que tots creuen) però no del col·lectivisme que voldria regalar coses a gent que no les han sabut guanyar. Consciència col.lectiva? Impostos per pagar per obres socials? Fer enginyeria social (sic)? Mai! Que hi ha 50 milions de ciutadans sense assegurança? Doncs ja han tingut igualtat d’oportunitats. Si han fallat, el govern no té cap obligació de donar-los res de res.

Vol dir això que els Americans són gent cruel indiferent envers els pobres o la gent que pateix fam? De cap de les maneres! Ben al contrari, també han après a l’escola a ser compassius i caritatius i mirar d’ajudar on puguin. Però sempre COM UNA DECISIÓ PERSONAL i INDIVIDUAL de fer caritat, mai com una obligació organitzada i imposada per l’Estat. Evidentment, la solidaritat tal com s’entén a Catalunya gairebé no existeix.

En el transcurs dels anys, els Republicans es van oposar dràsticament a la Seguretat Social introduïda per Franklin Roosevelt (l’únic home d’esquerres que hagi governat mai els EUA). Deien i segueixen dient que això de les pensions ha de ser una qüestió d’estalvis individuals i l’estat no s´hi hauria de ficar. Es van seguir oposant a la Medicare, l’assegurança de malaltia dels ancians, introduïda pel President Lyndon Johnson dient que això ja era el comunisme (com diuen ara del pla d’Obama) i han intentat escapçar-la manta vegada. I ara fan el mateix amb el nou programa. Diuen que l’Estat és qui decidiria quin tractament mèdic rep un ciutadà. No és veritat. Que hi ha gent que avui en dia no pot pagar? Per això hi ha les caritats subvencionades amb donatius, però mai impostos. Els protestants baptistes, el grup religiós més fort de la nació, creuen molt en la caritat i l’amor als pobres. Però no els parleu ni d’impostos ni de justícia social perquè us tractaran de comunistes. Ben al contrari, molts insisteixen en mercats lliures, que és sempre una de les demandes llibertàries principals.

Individualisme o Col.lectivisme? Es la gran pregunta que es fa el món, la substància de la lluita entre la dreta i l’esquerra. Tothom creu que la seva fe és l’única que és verdadera.

JOANOT

Una resposta fins a ara

03 nov. 2010


Primer Dimarts de Novembre, Dia de l’Elecció General a Nova York

Al meu barri, votem a una escola. El problema és sempre trobar la taula escaient, perquè n’hi ha setze. Quan hi ha cua, no se sap mai a quina taula pertany cada cua. La primera vegada que hi vaig anar era una elecció presidencial. Al costat meu va entrar una dóna que era una novaiorquesa típica. Veient el caos, es va plantar i començà a cridar: “Necessito ajut! On està la meva cua? Que m’ensenyin la meva taula!”  Molt espantat, un jove voluntari va aparèixer tot seguit i ens va acompanyar.

No hi ha dia de reflexió

Ni ganes. Aquí està  perms gairebé tot mentre els locals estiguin oberts. L’única cosa prohibida és fer propaganda o dur signes de partits o de suport a candidats dintre d’una zona de 100 peus (33 m) als dos costats de l’entrada dels locals de vot. En general la policia  penja un cartell a un arbre avisant de la distància. Immediatament abans d’aquest avis, sovint hi ha una acumulació d’empleats de les campanyes repartint propaganda i anuncis o mirant de parlar amb els votants, que gairebé no deixen passar. A vegades fins i tot s’hi troba la família (muller sobretot, els nens) d’un candidat. Quan surto veig a un dels costats el candidat a la Cambra de Representants Federal del meu barri. Ho trobo ridícul. Va vestit de gran gala amb corbata. Al davant té un home invitant els votants a acostar-se al gran home, parlar o estrènyer la seva mà , al darrera té altres homes amb cartells amb el seu nom. Com un circ però sense música ni feres. L’ignoro. Jo com que ja he votat, no tinc interes. Però fou elegit.

El vot

A aquest Estat som antiquats i el govern sempre és lent, malgrat la majoria demòcrata aclaparadora a la ciutat, que ha estat sempre el refugi dels progressius Americans. Fins la darrera vegada teníem les màquines de votar prehistòriques, amb una palanca. Ara aquest any han introduït les butlletes de paper que cal marcar i introduir a un escàner. Hi ha hagut tota mena de queixes, com de costum.

A la butlleta hi ha massa coses. En general, cada columna és un partit, amb els noms dels candidates escrits individualment. No es pot triar simplement tots els candidats d’un partit, sinó que cal marcar els candidats individualment. A més dels dos grans partits, a Nova York n´hi ha tres o quatre de petits. El Partit Llibertari, tan similar al Tea Party hi ha estat sempre. També hi ha el Partit de les Famílies Treballadores (el progressista). Aquests partits no presenten sempre candidats propis sinó que escriuen a la seva columna candidates acceptables dels Partits Demòcrata o Republicà. Així aconsegueixen prou vots per poder quedar a la butlleta l’any següent, quan potser sí que tindran candidates propis.

Avui triem els Candidats a la Cambra de Representants federal, dos Senadors federals i molts càrrecs estatals importants: Governador, Ministres de Justícia i de Finances (triats directament pel poble, perquè el Governador no els pugui ni anomenar ni acomiadar). El Governador que teníem fins ara, un senyor negre i cec era un ximple molt gran,  que només feia bestieses i gairebé va acabar a la presó. També hi ha aquest cop per circumstàncies extraordinàries l’elecció de dos Senadors federals (normalment només un sol senador és elegit cada sis anys, però aquest any també cal elegir per dos anys una dona que substitueix la Hillary Clinton).

I els delegats a l’Assemblea bicameral  de l’Estat a Albany? Ai, quin dolor tan gran anomenar aquesta colla de bandits corruptes. El NY Times va recomanar votar qualsevol, mentre fos diferent dels que hi ha ara. Tenien molta raó, però la història és molt antiga. Tot l’estat és republicà, agrícola i reaccionari, menys la ciutat nostra, que penja al mapa de Nova York com si fos un afegit, que és demòcrata i un sinònim de progres i tolerància. En qualsevol cas, quan no hi ha oposició a un candidat, queda elegit automàticament sense vot. Al meu barri ni tan sols surten a la butlleta, que no se com s’ho fan.

Els jutges

A Nova York i que jo sàpiga a tots els Estats, els jutges són elegits com els polítics per vot universal i secret el dia de l’elecció general. Aquí avui en triem cinc, encara que no no acabo d’entendre del tot de quin tribunal.  Els jutges normals de primera instancia  a Nova York es fan anomenar tots “Justícies” i el seu tribunal és el “Tribunal Suprem” Manies de grandesa que tenen!  El Tribunal Suprem verdader de l’Estat en canvi es diu només Tribunal d’Apel.lacions.

El sistema d’elegir jutges està bé, per evitar per exemple les cosetes que passen a l’Estat espanyol amb els jutges. Si haguessin de donar comptes al poble…

Ara que a vegades passen coses. Vegeu un exemple mes aviat trist:

Potser algú encara s’en recorda que Iowa fou un dels estats on els jutges havien legalitzat els matrimonis homosexuals. Doncs bé: algú va organitzar una campanya de càstig i destitució contra ells i tots tres jutges de la majoria responsable per la sentència van saltar aquest vespre. Ja veurem si els nous estan disposats o no a tornar a prohibir el casament gai. La voluntat lliure del poble d’Iowa s’ha manifestat.

Comentari Final

Tot ha sortit com les enquestes deien. Els demòcrates i l’Obama han rebut llenya no pas per raons ideològiques, sinó perquè l’economia va malament. Hi ha un atur molt gran que en algun estat s’acosta al 20%. Tothom veu que el nivell de vida cau en picat. A Nova York en canvi estem bé. Els rics i els bancs guanyen molt però la recuperació no va acompanyada de la creació de posts de treball. Quan va pujar, l’Obama es va pensar que en dos anys tot s’hauria arreglat, però no ha estat així. També es va equivocar en moltes coses. En canvi, ningú ha parlat de la guerra. S’en parla molt poc en general. La guerra costa molts diners i vides humanes. Ulls que no veuen, cors que no senten.

El problema és que la situació ha donat el pas a una colla d’ideòlegs ximples, amb propostes impossibles.

Ja ho diuen: cal reduir els impostos als rics i tot millorarà. Cal reduir les despeses de la Seguretat Social i eliminar l’Assegurança de Malaltia, perquè no ens les podem permetre i empitjoren el dèficit. És absurd alimentar gent que no treballen o no volen treballar. Si volen, que paguin ells mateixos una assegurança privada. (Lectors Catalans: no renegueu, que no serveix de res: cal tenir-los en compte per si venen al país) L’única cosa clara amb el del Tea Party es que no volen pagar impostos. Re-interpreten la historia i la Constitució dels EUA al seu plaer (com feien els comunistes amb la famosa Enciclopèdia Soviètica). Si que es veritat que la Constitució del S.XVIII no diu res de pagar impostos ni de regular la industria. I la moneda era or i plata, en canvi la Fed vol ara imprimir bilions de $ per devaluar la moneda. També semblen haver ressuscitat el problema del nativisme, l’hostilitat dels antics immigrants establerts contra els nouvinguts que volen amb la ma estesa a cobrar beneficència. Aixo ha passat moltes vegades a Amèrica. El Ku-Klux-Klan fou un moviment nativista dirigit originalment mes contra catòlics, irlandesos i jueus que contra negres. El nativisme ha estat violent moltes vegades i s’acosta molt al racisme, com demostra el cas del Klan. Heu notat que el monstre Obama, que ells tracten de Comunista i pervertidor de la Nació es negre? Hi ha trenta-tants Tea Party representants a la Cambra i dos Senadors. Aquesta gent no tenen cap programa factible i aviat estaran en conflicte amb els Republicans, negant-se a seguir la disciplina de partit.

El nou senador de Kentucky Rand Paul és un llibertari amb carnet de tota la vida (a mes de ser un metge oftalmòleg), fill de pare llibertari i a vegades se li escapen coses. Va dir un dia imprudentment que el Govern no hauria tingut dret de prohibir la segregació racial als restaurants. Llegeixo al MUNDO que això podria haver estat racista. Quina ximpleria. Consistent amb la doctrina llibertària, en Paul simplement negava que el Govern tingués cap dret de donar ordres a empresaris privats. Sovint li pregunten si el primer nom “Rand” el duu per honrar l’escriptora profètica  Ayn Rand. Diu que no, que el seu papà el va anomenar Randall i que la dóna li va retallar a Rand

Diuen que volen rebaixar els impostos i tallar el dèficit al mateix temps. Si algú sap com es fa això, no deixeu d’escriure. Per sort han triat de cap a la Cambra de Representants a en Boehner, un veterà de 20 anys. Si no, ja veig tots els vellets demanant caritat pel carrer per tal d’eixugar el dèficit.

Sessió “lame duck” del Congrés

A Europa hi ha molta gent que no entén que el Congrés americà no ha estat dissolt mai. El vell Congrés, ara derrotat, seguirà en funcions fins al 31 de Desembre i el nou quedarà instal.lat els primers dies de Gener sense cap cerimònia especial.

Aleshores què passa d’aquí al Gener? Dos mesos dels derrotats amb plena autoritat! Podrien fer els congressistes sortints alguna bestiesa per emprenyar els nous? Ha passat de tot. És una qüestió de responsabilitat.

Responsabilitat entre polítics? I ara!

JOANOT

2 respostes