Els EUA són diferents

Podria ser que la Constitució federal dels EUA de 1787, tan estimada, gairebé adorada pel poble americà que se sent tan satisfet amb ella, sigui culpable dels tirotejos i assassinats massius que han esdevingut rutines al país? Només si hom la interpreta malament. Vet aquí el text de la famosa Esmena II, escrita pel Congrés i no pels Pares Fundadors, que els maniàtics de les armes invoquen sempre pretenent que són Constitucionalistes:

Com que una milícia ben regulada és necessària per a la seguretat d’una nació lliure, el dret del poble a tenir i dur armes no serà violat.

Es va escriure perquè al segle XVIII encara hi havia desordre, violència i robatoris i petites sublevacions. Els Estats no tenien exèrcit i no hi havia gaire policia i l’únic remei era organitzar una mena de Somatent, una milícia armada de ciutadans regulada per mantenir l’ordre. Com vol dir això que els ciutadans actuals tinguin dret a comprar armes d’assalt gairebé militars i usar-les sense instrucció ni disciplina? I perquè les necessita ningú?  Si algú assassina un cérvol amb un fusell semiautomàtic, segur que perd la llicència

Els Jutges Suprems federals ja van interpretar fa anys aquesta Esmena Constitucional: els va semblar que sí que garanteix el dret dels ciutadans a tenir armes, però que tant el Congrés Federal com els 50 Estats tenen el dret de regular-ne la possessió. Però no volen.

Molta gent pensa amb bastanta raó que la culpa és de la National Rifle Association (NRA) que és veritat només en part. La NRA, sense ensenyar els llibres, pretén tenir 4 milions de membres de pagament que no pot ser veritat. No passen de 3 milions, potser menys. Tenen un pressupost per a lobbistes de 300 milions usat per subvencionar les campanyes de reelecció d’amics. Diuen que aquests dòlars surten de les quotes dels membres, una mentida desvergonyida. La NRA cobra fortunes dels fabricants d’armes, els únics que s’aprofiten molt de la tragèdia. La NRA només engresca la mania de la possessió d’armes i i mira de protegir-la amb diners. Historiadors i sociòlegs poden explicar on i perquè va començar aquest interès i fascinació del poble americà amb les armes. Si us interessa, ho explica l’últim paragraph d’aquest apunt.

Sandy Hooks

La gent es preocupa dels esdeveniments extraordinaris molt més que de les coses diàries que ens afecten, però de fet el problema més estès de la possessió universal d’armes és la facilitat i seguretat en què es pot cometre un suïcidi. El total nombre de víctimes d’armes per qualsevol raó (sense incloure aquí els atacs jihadistes o l’exèrcit) puja a entre 7 i 8,000/any. Però recordem només les coses més greus i espectaculars. Jo no puc oblidar dos tirotejos monstruosos. El primer va tenir lloc a Sandy Hooks, una bona comunitat a Connecticut, al nord de NYC.

Un mal dia, un juvenil ja diagnosticat d’esquizofrènia va prendre un fusell d’assalt de la seva mare, la va matar i va anar a l’escola primària. Va assassinar una mestra i 20 nens petits del primer i segon graus. Quan la policia va arribar, es va suïcidar com és costum. L’esdeveniment ens va semblar tan odiós i esgarrifós que tots ens vam pensar que el Congrés produiria una llei regulant la venda d’armes. Obama ho va intentar, escrivint una llei que de fet no era forta, però era un avenç, i la va enviar al Congrés. El dia del vot, va enviar un avió a buscar els pares i mares dels nens morts i els va fer seure als balcons de la Cambra de Representants. Dominada per republicans, la Cambra va rebutjar la proposta. Obama, desesperat, va plorar voltat pels pares davant les càmeres de televisió. No s’ha de fer política amb una tragèdia, deien ells. Així de malament està la cosa.

Sutherland Springs

El segon cas que em costa oblidar va passar un diumenge fa dues setmanes a un petit poble a Texas, a una hora de San Antonio, que és per població la segona ciutat d’aquest estat. SS és una comunitat de 350 residents, gairebé tots agricultors modestos, que no han volgut mai constituir-se en municipi i són governats pel Districte (County). Hi ha un centre amb l’Església Baptista de fusta de la tragèdia, dues gasolineres i una botiga general. La resta són carreteres i camins. Els residents en diuen “la terra de Déu”, probablement perquè Déu i la terra de conreu són l’única cosa que hi ha. No havia passat mai res.

La gent són molt més religiosos que a Catalunya i aprecien sempre les manifestacions públiques i externes preconitzades pels Baptistes. Aquell diumenge, hi havia uns 50 o 60 homes amb dona i fills asseguts a les banquetes, escoltant el sermó d’un pastor visitant. L’assassí vestit de negre va entrar amb un rifle d’assalt a les mans. Era semiautomàtic, que vol dir que quan hom prem el gallet només dispara una bala, a diferència dels models automàtics militars encara prohibits que són completament iguals, però estan estructurats per disparar trets molt ràpidament (metralladora) sense aturar-se fins que l’usuari ho vulgui. L’arma llarga utilitzada venia amb magazins de 30 bales i l’assassí en va buidar i substituir cinc.

Aquest home de 26 anys no era un veí, sinó que vivia a la casa dels seus pares, gent benestant, a una llar molt gran i cara, amb piscina, a un dels millors barris de San Antonio. El seu historial previ ja feia por. Com és que li havien venut armes? Ja a l’escola havia amenaçat, colpejat i fet coses molt dolentes. Torturava animals petits quan en podia enxampar un. Havia estudiat per entrar com a pilot i va ser acceptat com a aviador i membre d’exèrcit nord-americà. Fou expulsat de la Força Aèria per un Consell de Guerra per ser massa violent i amenaçador. Estava ja divorciat per segona vegada. La primera vegada havia colpejat amb el puny tancat un nen molt petitet de la seva muller, causant-li una fractura de crani. Per mi, jo sospitaria que era un anomenat psicòpata criminal, que són malalts perillosíssims amb els que no hi ha res a fer. Segons sembla havia anat a l’església amb la intenció de matar la segona sogra, només que aquell diumenge la senyora havia preferit quedar-se a casa.

L’assassí, anomenat Ken va entrar per una porta oberta. A l’exterior havia obert foc sense avís contra petits grups de persones que van quedar morts o ferits. Entrant a l’església de negre i amb una arma molt perillosa, fou rebut amb crits de por. Ken va disparar en totes direccions per uns set minuts sense ser molestat o confrontat. Un vídeo de seguretat l’ensenya anant lentament pels corredors i disparant trets de gràcia (un a un nen de cinc anys) als caps de tothom que seguia viu. Compte final? 26 morts i 20 ferits, la meitat de gravetat.

Es va acabar gràcies a un senyor ja gran que viu molt prop i va sentir els crits emesos per fugitius. No duia sabates, però va prendre i carregar la seva escopeta i va córrer cap a l’església. Cal recordar que Ken era un militar i duia una arma quasi militar, o sigui que la situació era molt perillosa. Va tenir sort. Va disparar i sembla que va ferir l’assaltant dues o tres vegades. Ken va deixar caure el fusell i es va fugar amb el seu cotxe. El veí no tenia cap auto en aquell moment, però va aturar un veí jove que passava en cotxe per casualitat. Aquest segon cotxe amb dos homes valents dintre, gairebé va enxampar en Ken,que al final es va llençar intencionalment fora de la carretera a una cuneta. El veí es va acostar a la finestra exigint que Ken sortís de l’auto, però Ken va preferir matar-se d’un tret al cap al mateix temps que el primer cotxe de policia arribava.

Quina situació tan horrible! Com podia passar això a un lloc tan senzill, pobre i avorrit? Imagineu l’escena: uns 50 homes de poble, dones i nens seient en pau a una església, quan es presenta un desconegut armat amb la intenció de matar-los a tots un a un i sense pressa i gràcies al veí només en va arribar a matar 26. Tots els crims violents han de ser condemnats, però aquests casos semblen més enllà de qualsevol límit i són especials. Voldrà el Congrés fer alguna cosa aquesta vegada? El més probable és que es neguin, com es van negar després de Sandy Hooks. Diuen la ximpleria que el que cal fer és millorar l’assistència psiquiàtrica per detectar la gent perillosa a temps. Això estaria bé, però s’equivoquen si es pensen que un diagnòstic mèdic es pot assolir sempre, cosa que seria molt difícil i la quantitat de problemes mèdics, legals i constitucionals que se’n derivarien abans que el malalt fes res, serien o seran molt difícils. També diuen i alguns fins i tot creuen que la solució rauria en donar pistoles a tothom per poder defensar-se, com va fer el veí. Però de l’alternativa lògica i racional ningú vol parlar. Només s’interessen per disbarats consistents amb la venda continuada de fusells i pistoles. Caldria sobretot prohibir immediatament la venda d’armes llargues, els fusells d’assalt semiautomàtics. Hauria aconseguit algú matar 26 persones al mateix lloc amb una pistola? No si les víctimes són pagesos.

D’on surt la dèria absurda i perillosa de voler tenir armes a casa?

Sovint persones d’una ciutadania o regió tenen idees o emocions compartides per molts con-ciutadans que gent d’altres països troben inacceptables i pot ser molt difícil explicar-ho. Sense intenció de ser banal, als Americans els tornen bojos pel Football i el Beisbol, però són indiferents al Futbol europeu, cosa molt difícil de canviar. És fàcil trobar exemples amb el militarisme, antisemitisme, feixisme, la cuina… La Catalanofòbia de tants espanyols no sembla tenir cap base racional i nosaltres som diferents.

Al començament del segle XIX el President Thomas Jefferson, el més gran dels Pares Fundadors, havia comprat de Napoleó Bonaparte tot el territori anomenat Louisiana, que més que doblava l’àrea dels EUA del temps i deixant de banda els indígenes (com va acabar passant)  estava buit. El govern federal va facilitar l’arribada d’immigrants blancs per ocupar-lo i els primers residents americans del West esdevindrien o agricultors o ramaders a la gran “Louisiana”. Com és natural, a un territori gran i buit amb alguna tribu índia agressiva i bestiar perillós, tothom tenia alguna arma i sabia disparar. El West no tenia en aquell temps cap pes polític ni identitat especial, però en general les coses anaven bé. El “Louisiana purchase” de Jefferson fou un encert monumental, no obstant l’oposició de molts contemporanis.

Amb el començament de la Guerra Civil tot va canviar. Per primera vegada es van veure a tot arreu armes de foc i mort. Els combatents foren (i encara són) glorificats, herois lluitant per la Pàtria amb armes, cosa que encara no se li havia acudit a ningú. El triomf de la Unió va il·luminar les armes en un llum diferent.

Però, ai las, pels fabricants i negociants d’armes, la Guerra Civil es va acabar. Com havien de fer negoci sense guerra? No hi havia dret. No quedava cap mercat.

Les pel·lícules i novel·les de l’oest que tots hem vist exageraven el nivell de violència al territori en aquell temps. Els periòdics feien el mateix, cosa que agradava molt al públic. L’oest era enorme i sens cap dubte hi va haver criminals, les fetes dels quals eren elogiades i descrites com si fossin esdeveniments històrics. L’episodi històric recordat més sovint fou la “batalla” del OK-Corral a un lloc perdut d’Arizona anomenat Tombstone, entre dues bandes de cinc homes i la premsa en va seguir parlant per moltíssim temps. Altrament, l’Oest violent que hem vist tan sovint a la pantalla, hauria estat absurd i se’l van inventar.

I ara arribem a una millora tècnica històrica: la invenció dels llibres de còmics, sovint amb il·lustracions, que eren molt barats i presentaven històries de bandits i pistolers, sovint inventades o exagerades. Els reporters podien fer una fortuna amb una entrevista a un home famós, sovint en forma sensacionalista amb detalls i episodis imaginaris. Deien que Billy the Kid assassinà 20 homes. En realitat van ser 5 o 6, i sempre a confrontacions, gairebé mai gent innocent. Els llibres de còmics van ser la passió de dues o tres generacions de joves americans, que en van treure la impressió que el West era una zona d’aventures per joves blancs americans que volien sentir l’adrenalina, on les armes, els Colts sobretot, estaven integrades al relat d’heroisme i patriotisme del poble nord-americà. Fer-se un pistoler famós no tenia res de fàcil i no passava de ser un somni

I els pobres fabricants? Un d’ells va lluitar com un lleó en suport de la creació d’una mentalitat i de mites nord-americans com a un nou poble, en lluita permanent en defensa de la seva llibertat, família i veïns. Aquesta nació acceptava i usava les armes com a instrument de pau i progrés, establint un lligam de les pistoles amb la natura, la bellesa del paisatge i els cavalls com a qualitats de l’americà com cal, violent quan calia, sempre disposat a lluitar defensant causes justes. La identitat exigia que un bon americà havia de saber lluitar. El nom de la companyia més al darrere d’aquestes convencions? Encara existeix, té molta reputació i es diu Remington. Si mireu el seu web encara hi trobareu referències patriòtiques al caràcter americà, la disposició permanent del poble a lluitar per la llibertat i el seu lligam amb la nació. Ells el que van fer sobretot fou pagar molts anuncis als llibres de còmics i els diaris i exercir influència amb els redactors de novel·les gràfiques. Al començament no hi havia necessitat de  referir-se a la Segona Esmena constitucional que haureu vist al començament. Quan la van descobrir, va reforçar molt la seva posició. Resultava que un verdader patriota americà havia de posseir una o més armes i afirmar que era el seu dret reforçava la Constitució i enfortia les grans llibertats nacionals atorgades per aquest document tan estimat.

Joan Gil