Arxiu per a 'Republicans' Categories

24 maig 2016


Puerto Rico, maltractat pel Congrés

Estat d’afers
Vull tornar a parlar del cas de Puerto Rico perquè per primera vegada, ahir el candidat demòcrata insurgent Bernie Sanders va dir que la llei de PR presentada al Congrés seria injusta i ho empitjoraria tot. És la primera vegada que algú en parla. Com fou explicat a aquest bloc en dues ocasions anteriors, el problema és que el govern de Puerto Rico és insolvent, incapaç de re-pagar 73 mil milions de $ en deutes i que encara que ja han deixat de pagar almenys dues vegades (perquè sembla que si ho fessin no tindrien prous diners per garantir el manteniment dels serveis públics i pagar sous), el 1 de juliol hi ha un venciment enorme que afectaria creditors dels EUA. Puerto Rico, sens dubte sota pressió els darrers anys per poder vendre obligacions de seguretat dubtosa, havia establert un sistema de prioritats una mica insòlit que ho està complicant tot. No hi ha dubtes que la culpa la té una classe política inepta i molt probablement una corrupció que aviat serà investigada i tindrà conseqüències.

Evidentment, el govern nord-americà ha d’intervenir. La llei dels EUA defineix Puerto Rico oficialment com a un “territori no-incorporat“, que vol dir territori no incorporat a la Unió com a Estat. L’únic nom oficial del país és “Commonwealth of Puerto Rico”. L’illa obtingué un autogovern generós (que els Catalans no tenim) basat en les clàusules apropiades de les constitucions dels 50 estats, que són bastant semblants. La Constitució federal dels EUA conté no obstant una clàusula sobre els territoris no-incorporats (que altres països prefereixen anomenar “colònies“) dient que si cal, a aquests territoris el Congrés pot fer el que calgui. Això exactament és el que estan a punt de fer, no obstant les queixes i protestes de l’illa. Per fer la humiliació pitjor, la nova llei (si és aprovada per les dues cambres del Congrés com tothom espera) estableix que la nova llei no està limitada a PR, sinó que en cas de necessitat s’aplicaria a qualsevol altre territori no-incorporat: Guam, Samoa, les Illes Verge Americanes i les Marianas del Nord.

Bloqueig republicà a la Cambra de Representants
Els republicans no parlen dels hispans de forma tan insultant com Donald Trump, però l’actitud és la mateixa. Van dir des del primer dia, que PR se les havia d’arreglar tot sol com va fer Grècia i que els illencs només volien fer trucs per triar qui cobra i qui no (parlen del problema curiós de les prioritats del deute, creat efectivament pel govern de PR). El cas va caure dintre la jurisdicció del Comitè de Recursos Naturals de la Cambra de Representants dominat per ells, i la Casa Blanca també es va afegir a les negociacions. L’Speaker Paul Ryan (que fins ara no ha aconseguit fer aprovar cap llei) molt emprenyat pel bloqueig Republicà es va posar a fer cops de puny a la taula i va manar la seva gent treballar conjuntament amb els Demòcrates. El comitè va rebre i escoltar el representant de PR (“resident comissioner“, que és el membre elegit de la Cambra sense vot i també representants dels creditors. Al final el dimecres passat van dipositar a la Cambra un projecte de llei finalitzat que podria ser votat tan aviat com els representants acabin d’estudiar-lo. Haurà de ser aprovat per majoria absoluta per tota la Cambra i tot el Senat per separat, i els parlamentaris podrien fer canvis, però sens dubte esdevindrà la llei.

El projecte de llei
De fet anul·la i ignora parts importants de la Constitució de PR que queda en part en paper mullat i torna a posar l’illa sota un règim colonial. Quin poder té un que no té cap accès als diners? Hi ha coses malvolents, per exemple l’ordre de retallar el sou mínim que cobren molts treballadors (molt més baix que el sou mínim federal als EUA), cosa que el President Obama va denunciar però va acabar acceptant. Igualment la recent llei porto-riquenya establint un moratori que permetia aplaçar els pagaments quedarà derogada per ordres de Washington.

Hi haurà una nova Junta de set supervisors (“els homes de negre“) basada a Washington i nomenada pel President Obama, només un dels quals haurà de ser resident de Puerto Rico, amb autoritat, poder directe i absolut d’execució i d’investigació i negociació sobre tots els assumptes financers. Com la llei diu explícitament, aquest grup executiu estarà completament fora i per damunt de l’autoritat del govern i del Parlament de PR. La nova Junta seguirà en funcions per temps indefinit i quedarà dissolta automàticament només el dia que PR aconsegueixi vendre obligacions al mercat lliure, cosa que trigarà un temps considerable. Seguirà existint l’autogovern de PR?

Els creditors podran negociar la reducció del deute (acceptant cèntims pel dòlar) si no hi ha més remei i després de votar acceptant-ho, però la decisió final la prendran tots sols els set homes negres, els quals podrien imposar tot allò que els semblés oportú. A més tindran el dret de demanar i llegir documents de l’arxiu i govern de PR i podrien posar gent en mans de la justícia per corrupció, violació de la llei i abús de poder. (Una de les provisions justes de la llei.) I estudiaran les causes del desastre i perquè hi ha tantes coses que no funcionen a l’illa.

Diuen que un dels problemes durant la negociació de la llei era que els Republicans ja preveuen la possibilitat (potser caldria dir-ne probabilitat) que els Demòcrates reguanyin la majoria al Senat al novembre (però no a la Cambra) i no volien que ningú pogués millorar les condicions. Quan tenen mania a algú, tenen mania a algú.

Com a “nacionals” i no pas ciutadans, mentre visquin a l’illa els porto-riquenys no paguen impostos federals, però els impostos de PR són molt més alts i ofereixen pitjors prestacions socials i de beneficència. És la raó principal, (apart de la qüestió de la llengua que també és un problema que molts no volen acceptar), adduïda pels polítics nord-americans per rebutjar la incorporació de PR com estat, que els EUA quedarien obligats a assumir una càrrega monstruosa de la seguretat social i la beneficència de l’illa. El perill comunista que van citar fa molts anys per instal·lar l’autogovern ja ha desaparegut, però tampoc sembla que a Washington hagin aparegut partidaris de concedir la independència. Puerto Rico ja ha votat alguna vegada per canviar el règim, però ha estat sempre ignorat pel Congrés. El privilegi més gran atorgat pels EUA és el dret d’immigrar al continent sense permís ni limitacions i rebre la ciutadania el mateix dia que arriben. Ja ho estan fent milions de PRiquenys anant sobretot a la Florida.

Com acabarà? Aprendrà algú una lliçó? Aquesta nova llei es molt punitiva pero no ofereix cap mena d´ajut econòmic, ni cap plan per millorar l’economia. El futur imminent dels porto-riquenys serà molt dur. Tan negre com els set homes de Washington. I segur que els mitjans espanyols que cantaven tan feliços el règim oficial de l´Estado Libre Asociado i el progrés imaginari de la seva llengua als EUA tampoc semblen dir res. S’interessen més per la llengua que per la gent que la parla.

Joan Gil

No hi ha resposta

20 set. 2015


Política o manipulació de l’opinió pública?

Hi ha gent que es queixa de certes coses que els polítics diuen en una campanya que semblen infravalorar la intel·ligència del poble votant. És que mentides, simplificacions, amenaces i interpretacions deshonestes serveixen d’alguna cosa? Als EUA hi ha un grup enorme d’especialistes en Public Relations que es guanyen la vida dirigint i influenciant l’opinió pública en l’interès de qui els pagui . Una de les seves característiques és la falta d’escrúpols. En les darrers dies hem vist diaris seriosos i altres mitjans repetint cegament coses com que tots els bancs abandonarien Catalunya (a quin país ha passat això?), exagerant comentaris diplomàtics de rutina interpretats com a suport entusiàstic, amenaçant que el Barça només podria jugar contra equips de tercera i altres afirmacions poc probables que a més ignoren la motivació econòmica, que és sovint l’únic argument guanyador. Pregunteu als banquers el dilluns pròxim. Com va tot als EUA que també s’acosten a una elecció? Millor, pitjor o igual? El problema és que en saben molt.

Els candidats Republicans a la Presidència dels EU: Donald Trump

Fa uns dies, la CNN va triar 12 dels 16 candidats actuals al ticket republicà per la successió d’Obama i els va facilitar  tres hores de disputa pública que es van  mirar voluntàriament uns 30 milions  d’espectadors. Els més destacats d’entre ells van dir coses memorables. Alguns han arribat al lloc on són a les enquestes degut a frustració del públic amb la classe política, una mica com els votants SYRIZA o del Podemos, només que en el cas dels Republicans n’hi ha molts que són una mena de llibertaris religiosos, aficionats a les armes de foc, molt de dretes. Deixo de banda avui als Demòcrates on està passant una cosa semblant en l’altre direcció suportant el Senador auto-anomenat socialista Bernie Sanders i ensorrant la Sra Clinton. Fa uns mesos, tothom donava per fet que ticket final consistiria de Jeb Bush contra la Hillary i que Bush guanyaria. En aquest moment, tots dos candidats estan en perill, però de cap manera eliminats. Tornem als 12 republicans.

El més exitós de moment és Donald Trump, el pallasso que ha fet tants milions en la construcció, els casinos i també com a figura principal a un programa de TV molt popular, un verdader novaiorquès de pel·lícula, valorat variablement a NY entre clown divertit o desagradable. Ara l’estan descobrint tots els Americans i de moment els fa gràcia. Va aconseguint votants possibles amb vulgaritats, crueltats i generalitzacions (totes les coses són blanques o negres), insultant els immigrants mexicans que tracta de violadors i terroristes potencials als qui no agrada treballar i ridiculitzant les dones. Va espetar bastant clarament a una periodista de FOX que potser estaria tenint la regla, cosa tan grollera que els mitjans gairebé no van gosaven reproduir. Però va agradar a molta gent, que van riure… Ha fet moltes coses pagades de la seva butxaca en públic. Una d’elles fou l’assumpte de la partida de naixement d’Obama que, segons ell era un musulmà amagat i havia nascut a l’estranger sense ser fill d’un ciutadà (en el qual cas no tindria dret de ser President) amb una partida de naixement falsa. La Casa Blanca va acabar publicant la versió abreujada del document, però en Trump deia que ell volia la versió llarga de la inscripció. El governador de Hawaii es va atipar de seguir rebent milers de sol·licituds de còpies llargues del certificat i va acabar penjant-lo de franc a l’Internet.  Així i tot, hi ha encara molta gent que ho segueix repetint, i en Trump no va recular.

Durant la disputa dels candidats a la CNN, un home al públic es va aixecar i va començar a parlar donant per segur que Obama era un musulmà secret, nascut a l’estranger. Enlloc de corregir-lo, en Trump  va escoltar atentament fent que sí amb el cap. Tota la premsa seriosa li ha retret aquest incident, però en Trump segueix tranquil. Quan la gent vol sentir una cosa, es pot mentir amb impunitat, com saben mol be els polítics de carrera. A un sector del poble li agraden les intrigues i els escàndols sucosos i no es preocupa per sentir argumentats racionals. Ser víctima d’una falsedat o difamació és un problema greu, sovint impossible d’arreglar. Els seus partidaris  seguiran repetint que Obama es un musulmà amagat nascut a Kènia de pare estranger.

Tristíssim sobretot va ser el seu llarg comentari afirmant que les vacunes causen autisme, una qüestió que totes les autoritats sanitàries han denegat enèrgicament,  i que fou el resultat d’un frau científic cínic d’un home que volia fer carrera amb una mentida construïda amb falses dades. Aquesta afirmació ha causat brots epidèmics de malalties de la infància ja desaparegudes i  també ha posat en perill  molts adults que no es poden vacunar per raons mèdiques. La ciència i les conseqüències, no obstant, no preocupen al multimilionari. Va explicar que un amic seu havia tingut un nen molt maco que després d’una vacunació va tenir una febre i al poc temps va esdevenir autístic. Això demostra que les vacunes causen autisme, segons ell, un disbarat absurd i intolerable, que no obstant cal tolerar. Ningú pot fer callar a un candidat.

Els altres candidats

Hi ha algú que conegui el Dr Ben Carson, per ara segon candidat pel nombre de vots que treuria a la primària? Fins ara no s’havia ficat mai en política i només el coneixien a casa seva. És un negre, un cirurgià pediàtric notable que fa uns anys aconseguí separar dos germans siamesos units pel cap, cosa tan difícil que ningú més gosava fer. En entrevistes, on cal reconèixer que parla molt bé i fa bon efecte, ell diu que està contra la teoria de l’evolució, que afavoreix el creacionisme, com diu la Bíblia, i que voldria criminalitzar qualsevol forma d’avortament i desfer la nova llei d’assegurança contra la malaltia (milions de gent pobre en patirien les conseqüències). Sobre les vacunes, ell diu que són els pares els únics que poden decidir. A la disputa, es va expressar contra la immigració, un perill per la seguretat nacional (encara que no hi ha ni un sol cas conegut d’islamistes arribats per aquest camí), i va exigir la fortificació i construcció d’una muralla doble amb espai al mig per cotxes militars al llarg de tota la frontera mexicana, que son uns tres mil qm (inclou muntanyes i rius). Sobre les guerres a l’Orient mig, si els EUA s’hi fiquen, haurien de fer-ho amb tota la força militar que tenen, sense límits, enlloc de limitar-se a bombardeigs, com fa l’Obama. Sempre es refereix als immigrants il·legals mexicans, que pràcticament en l’actualitat han baixat a zero degut a les millores econòmiques al país, canvis fronterers i tractats amb Mèxic. Gairebé tots els immigrants actuals són centreamericans, sobretot d’Hondures i El Salvador, on molts principis de l’estat de dret ja no funcionen.

El Senador cubà Marc Rubio també estava per la muralla i contra els avortaments. Cal reconèixer que parla bé  l’anglès nord-americà sense cap mena d’accent, té habilitat política considerable, un atractiu personal  i podria esdevenir un candidat. O podria esdevenir un si no fos tan jove. Molts cubans són molt de dretes. No acabarà la carrera aquí.

La Sra Carly Fiorina, que segons els periodistes és qui va guanyar el debat, és una antiga consellera delegada de Hewlett Packard, destituïda de mala manera pel seu estil autoritari, decisions agosarades i mals resultats. En el fons, és l’única que semblava saber de què parlava, sobre tot en política estrangera,  que és on els polítics americans diuen més barbaritats. Va exigir coses com defenses antinuclears reforçades a Polònia, reactivació de la Sisena Flota, manobres militars als Països Bàltics i lluita contra Putin. Dissortadament, el President Obama fa temps  que ha manat i fet realitat totes aquestes coses. Es veu que no ho sabia. L’haurien d’haver avisat.

Ted Cruz, al qual certs espanyols falsament identifiquen com a hispà, cosa que probablement el molesta (va nàixer al Canadà fill d’un ciutadà americà d’origen cubà i no sap parlar ni una paraula de castellà) va exigir la cancel·lació del tractat nuclear amb Iran, que significaria la destrucció segura d’Israel i exigeix guerra sense límits a qui s’oposi als EUA. Aquest senador federal per Texas és famòs per les barbaritats extremistes de dreta que diu i poca gent fora de Texas el pren seriosament.

I tots van parlar contra l’anomenat Obamacare, l’assegurança de malaltia obligatòria, que caldria eliminar sense ser substituïda per res. La Cambra de Representants a Washington va votar unes 10 o 12 vegades per derrogar-la, sabent que no tindria cap efecte. Diuen que ha destruit la Medicina nord-americana i que, un poc eliminada, tot s’arreglarà tot sol.  I tots exigeixen aturar les subvencions a Planned Parenthood, que ofereix assistència i tractaments ginecològics,  incloent  avortament, a milions de dones pobres.

Problemes que van oblidar

Amb només tres hores i dotze persones que es barallaven per tenir la paraula i pel privilegi de liderar el món, Catalunya inclosa,no van poder parlar del tot. Per exemple, es van descuidar l’escalfament global, l’atur, la caiguda dels ingressos de la classe treballadora, el sou mínim, com sortir de les guerres islàmiques, com millorar la infraestructura que s’està ensorrant, com ajudar els països pobres… i algunes altres cosetes. Qui sigui elegit ja se les arreglara.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

02 nov. 2012


Independència, o una altra sardineta al cove?

Escric aquest apunt perquè a vegades m’interesso pels llibres de text i revistes universitaris de les escoles de relacions internacionals, sobre tot en la disciplina de Govern. Govern és una disciplina que cal estudiar. Per practicar Medicina no n’hi ha prou d’interessar-se per la salut. En els darrers anys el món ha canviat moltíssim. Podríeu començar amb la Transició, per seguir amb les repúbliques sud-americanes, les noves metodologies per extreure oli, el món post-soviètic, l’esfondrament de Iugoslàvia,  l’anomenada primavera àrab, l´escalfament de la terra.  I els ordinadors i les eines socials com Facebook i Twitter, sortides del no-res, han esdevingut instruments molt útils pels que volen lluitar per la llibertat i el canvi, tant pacífics com violents.
Què cal per fer caure una dictadura? Abans la resposta era fàcil: un líder determinat, estimat pel poble i intel·ligent.  Però cada dia se’n troben menys d’aquests, potser perquè amb la tele el veiem massa prop.  Qui pot creure creure en un home després de veure la seva roba bruta interior o escoltar els seus errors?
Molts es desesperen perquè l’heroi no apareix enlloc Aquell que buscava un home amb una llanterna i no el trobava no s’equivocava. És just això?
Potser no tothom pot encetar una revolució, però no se sap mai. Penseu en les primeres xiulades contra la bandera dels altres a un estadi d’esports: potser un s’hi ha afegit veient un xicot desconegut que ho fa. I què diríem dels ciutadans magnífics d’Arenys de Munt i de l’Associació Nacional de Catalunya, que prou es mereixerien una estàtua?  Hi ha gent, sobretot periodistes i polítics professionals que es burlen perquè tots aquests que he anomenat no tenen líder i només tenen un programa molt simple. Volem ser independents. Atureu-vos i espereu!

Dubtes i Malsons a la Nit
Perquè estic escrivint això en mig de la rauxa per l’independentisme? Ja sóc gran i m’he passat la vida esperant la independència. Ara hi crec i si  me la prenen, no sé que faré.
És del President Mas de qui no em fio tant com caldria.

Recordant una Transició que més valdria oblidar
És evident que malgrat tot l’entusiasme i totes les falses esperances, la Transició va acabar com un desengany  trist, si no tràgic. No em posaré ara a analitzar-la full per full en la infinitat de detalls i incidents. Només em vull referir a un sol defecte cabdal que un estudiant de tècniques de govern sense interès per la política espanyola  identificaria fàcilment.
Està establert molt clarament que el grup que pren el poder a la caiguda d’una dictadura s’ha de limitar a convocar eleccions constituents per anomenar un govern elegit per la majoria i al mateix temps escriure una Constitució. Però (i això ha de quedar molt clar) mai podria escriure lleis destinades a efectuar els canvis que el poble espera, com per exemple quines llibertats, organització de la judicatura, forma dels sindicats, facultats de governs territorials. Per repetir-ho: només ha d’introduir el vot universal legítim com a única font de poder i escriure una nova Constitució, aguantant la pau fins que hi hagi un nou govern elegit per fer els canvis demanats pel poble. Però així és com van anar les coses a l’Espanya de Suàrez, que encara era la de Franco. Els que van introduir el vot universal van decidir com serien les coses al nou govern en els anys venidors. Com el Dictador volia, efectivament va quedar tot atado y bien atado. No hi hauria cap transició. Els mateixos que havien reconegut que era temps de canviar, decidirien com i quant, perquè, i en quina direcció calia canviar. Els tabús de la Dictadura quedarien garantits per la nova llei, potser la mateixa llei que ens tiren pel cap als catalans quan no fem bondat. El el canvi seria només de forma, no pas de fons.
La segona prescripció que cal obeir absolutament per dissoldre una dictadura és que en cap moment, ni provisional ni permanent, cal admetre al poder institucions de jure, mai elegides, com ara l’exèrcit o la religió o la noblesa, o l’alta finança

Cal obeir cegament la Constitució i les Lleis parlamentàries?
Quina pregunta! La majoria de lectors creuen en la llei, que confonen amb la justícia i s’oposen a l’anarquisme polític. Als que vam viure tants anys sota el franquisme, la pregunta no ens fa tanta angúnia com als crescuts sota la semi-democràcia actual. En Franco tenia lleis, tant de bones com de dolentes, aprovades per un parlament que feia obeir i jutges que les imposaven, com les havien tingut Hitler, Mussolini, Stalin. Gairebé tothom (però amb excepcions que molts recordem bé) que acabava tancat, havia violat alguna llei feixista aprovada pes Procuradors de les Cortes Nacionales del Glorioso Movimiento Nacional. Les organitzacions de drets humans internacionals han fet notar el problema molt sovint: als ciutadans de països lliures ens ho pensem que un protegit ha estat empresonat arbitràriament, però si hom s’ho mira amb detall, resulta que el perseguit ha violat les lleis del país on viu. Es dirà que les lleis poden i sovint són injustes. A Nuremberg ja es va decidir que la necessitat d’obeir la llei no excusava cap crim ni cap inhumanitat. Ah! Qui ho ha de decidir això? Al jutge li està terminantment prohibit substituir el seu criteri pel dels legisladors i no pot canviar res! I la Constitució? Ni en broma! És com la Bíblia. Els militars juren deixar-se matar ans de violar-ne ni un sol article. Hi ha països on la Constitució és flexible i s’adapta als canvis socials, però això només ho poden decidir els jutges dels Alts Tribunals, els quals són elegits precisament per la seva ideologia i fidelitat als qui manen. Els Nord-americans serien un model d’evolució d’una Constinuci’o promulgada al Segle XVIII i encara en plena forca.
Mal assumpte si t’acusen d’estar contra la Constitució. Hi ha opcions, però són sempre del govern, mai de l’acusat, a qui només pot tocar rebre.
En un país clarament democràtic, el conflicte no passaria mai. Les regles del llibre estan escrites no sols per garantir es drets individual (cosa que la Constitució actual espanyola fa relativament bé) sinó també la convivència i harmonia dels pobles i grups que formen part de l’Estat. I és aquí on la Constitució, que enlloc d’això estableix de forma inapel·lable la sobirania i domini de Castella, rep carbasses. Si no volem ser espanyols, caldria que no hi haguéssim votat a favor. Els “pares” de la Constitució tenien la pretensió inaudita que els Catalans, després de llegir el text, ens sotmetríem voluntàriament a tot allò que el Caudillo imposava amb la seva policia.
No, el ser elegit és una condició necessària però insuficient per atorgar a una llei o articul constitucional  legitimitat. Cal més: ha de respondre a la voluntat popular i ha de servir els interessos del poble per qui esta escrita. Si no, el poble té el dret de resistir-se i demanar-ne el canvi, tant en els temps de Franco, com ara. Malauradament, però, cal recordar que l’estat té el poder de fer-la respectar, tant si és justa com si no.

Tornant al meu Malson.
Perquè el President Mas no parla mai de la Independència, sinó sols d’autodeterminació? Perquè diu que el referèndum es podria fer en potser quatre anys? El poble té mala memòria política i ho oblida tot molt de pressa. Se’n recordarà tothom de l’extraordinària Mani de l’11s? Quin any vam començar a parlar del nou Estatut? Perquè va repetir abans de la gran mani del 11s2012 que ell hi estava a favor només per les finances? Perquè queixant-se d’ell en Rajoy no diu mai que va demanar la Independència durant la seva entrevista? Perquè en Mas a vegades es posa a parlar de la colònia de Puerto Rico o d’altres sistemes no independents? Ai las, ai as! Em feu patir, President.
Allò que interromp el meu somni a aquelles nits llargues de les que parlo és sempre el President Mas repetint el Pacte de la Moncloa per acabar anant-se amb la cua entre les cames, amb un peixet petit, potser una sardina o una gamba al cove tan vella com en Jordi Pujol. Jo tinc la mania que els homes no canvien mai. Potser ell es pensa que pot prendre la revenja i repetir amb èxit allò que en Rodríguez Zapatero més expert, millor manipulador i mentider amb més experiència li va negar. En sortiria amb un peix autodeterminat enorme, grandiós del Palau de la Moncloa, del que només hom veuria la cua de l’exterior, que sellejaria per sempre l’amistat entre dos pobles, un triat per Déu per manar, l’altre per esdevenir un model i una guia de laboriositat, lleialtat i feina. Sense necessitat de ser independent. Amb un collaret al coll

JOANOT

No hi ha resposta

06 abr. 2012


Solidaritat vista pels EUA

Una de les coses que més em van sorprendre quan me´n vaig anar de l’Espanya de Franco cap a un país europeu lliure, és que el meu sistema de valors trontollava. Com podia ser que les coses que a mí em semblaven indiscutibles i importants només fessin riure als nous conciutadans? Ningú m’havia advertit mai que els ciutadans de cada país tenen una mentalitat diferent generada al llarg de la seva història per les influències a que han estat sotmesos i que aquesta mentalitat l’aprenen a casa, l’escola, pel carrer i no es pot discutir ni canviar. En aritmètica, dos i dos són sempre quatre però en política, en religió, en propaganda, en ètica moral, potser dos i dos seran quatre a Catalunya però no sempre a altres països del món. Cal aprendre a dubtar. I cal escoltar als altres abans de jutjar-los.

Com van néixer els EUA

Hi ha molta gent que gaudeix insultant als EUA. Com potser que no tinguin cap sentiment de responsabilitat col.lectiva, que no es preocupin dels pobres, que adorin els milionaris i que no vulguin que paguin impostos… Hi ha 50 milions sense assegurança de malaltia: com pot ser que hi hagi tants (la meitat) que s’oposen a la nova assegurança d’Obama i vulguin destruir-la? Com pot ser que els candidats republicans diguin que a ells l’atur no els preocupa?) Repetit tant per Santorum com per Romney.

Cal recordar que Amèrica és una nova nació d’immigrants. Cal recordar qui eren aquests immigrants: sovint gent que havia estat perseguida per raons religioses, generalment protestants, gent que havien aguantat i patit sota dictadures i ideologies estranyes a Europa i havien intentat deixar-ho tot al darrere. Els nous Americans volien viure en pau a casa, que el govern i l’estat els deixessin tranquils, que poguessin triar lliurement els seus representants, volien quedar-se amb tots els diners que feien i pagar pocs impostos, tenir la religió que volguessin (i els que no en tenien eren mal vistos) i sobretot, que l’Estat els deixés tranquils a casa, tots sols. Per als seus fills volien oportunitats. Amèrica esdevindria el país de la igualtat d’oportunitats. No és així com Catalunya va néixer! Per generacions, els Catalans van anar adoptant la moral catòlica i els sentiments dels moviments obrers i la fe en les respostes col.lectives i nacionals als problemes dels pobres i desafortunats.

Tothom es pensa que allò que hom ha après a casa i l’escola és la veritat. Punt. De fet és molt arrogat menystenir les opinions dels altres sense saber d’on surten.

L’assumpte de la llibertat de religió i la separació de l’església i l’estat va quedar molt ben arreglat a la seva Constitució, perquè els pares fundadors tenien molt presents les persecucions sanguinàries i la discòrdia interior resultant de les lluites religioses de la Reinaxença a Europa i no volien que això tornés a passar a la nova nació. Altrament, els Pilgrims, els primers colons de Nova Anglaterra eren una secta integrista i sens dubte van plantar una arrel que ha seguir creixent. La nova nació seria molt religiosa.

I l’assumpte de les relacions amb l’Estat? És fàcil de resumir:els immigrants i els seus successors volien poc Estat, pocs impostos i autogovern local fort. I així segueix. Sembla la llavor perfecte per fer néixer partits i polítics llibertaris i tota la dreta americana ha estat sempre almenys en part llibertària. Fort govern local, poc estat, pocs impostos, cap coerció, llibertat d’empresa, propietat individual sacrosanta. Quin somni anarquista tan americà! I el gran premi que tothom presenta als fills com a model i objectiu són la capacitat de lideratge i l’individualisme creador.

“Atlas shrugged”, la sinistra novel.la d’Ayn Rand

No sé si ha cap traducció a una llengua ibèrica d’aquesta obra político-social de l’escriptora russa, però tant el Tea Party com els llibertaris i de fet molts americans conservadors (és un dels llibres més venuts a Amèrica i fa anys fou lectura obligatòria a les escoles) creuen en el seu missatge. Es tracta de cantar les excel.lències de l’individualisme i de la motivació de guany com a motors del desenvolupament d’una nació i de la seva economia i llibertat, sobretot contraposant-la a la bogeria i incompetència dels col·lectivistes (l’esquerra). Al final, amb el socialisme mundial fracassat, els individualistes surten del seu amagatall a les Rocalloses, prenen el poder i restauren al mon l’ordre i la prosperitat. Alguna vegada la Sra Rand utilitza un llenguatge xocant: un home es presenta a ca l’heroi demanat suport per una obra que ajudaria els pobres i li contesten que foti el camp i no torni mai més a molestar. I que a ells ningú els obliga a fer caritat. I que el seu diner l’han guanyat per a ells mateixos, no per llançar-lo a gent miserable. La Sra Rand havia patit la Revolució Bolxevic a Sant Petersburg i sens dubte volia passar comptes amb els socialistes promovent idees abraçades pels anarquistes, l’enemic jurat del comunisme.

Individualisme contra Col·lectivisme

En l’actualitat, els Americans es diferencien políticament i moral dels Europeus en la seva fe absoluta en la prioritat absoluta de l’individualisme sobre el col.lectivisme, que menystenen fortament.

Un Americà us diria que Amèrica vol ser el país de l’oportunitat per a tothom (una cosa en la que tots creuen) però no del col·lectivisme que voldria regalar coses a gent que no les han sabut guanyar. Consciència col.lectiva? Impostos per pagar per obres socials? Fer enginyeria social (sic)? Mai! Que hi ha 50 milions de ciutadans sense assegurança? Doncs ja han tingut igualtat d’oportunitats. Si han fallat, el govern no té cap obligació de donar-los res de res.

Vol dir això que els Americans són gent cruel indiferent envers els pobres o la gent que pateix fam? De cap de les maneres! Ben al contrari, també han après a l’escola a ser compassius i caritatius i mirar d’ajudar on puguin. Però sempre COM UNA DECISIÓ PERSONAL i INDIVIDUAL de fer caritat, mai com una obligació organitzada i imposada per l’Estat. Evidentment, la solidaritat tal com s’entén a Catalunya gairebé no existeix.

En el transcurs dels anys, els Republicans es van oposar dràsticament a la Seguretat Social introduïda per Franklin Roosevelt (l’únic home d’esquerres que hagi governat mai els EUA). Deien i segueixen dient que això de les pensions ha de ser una qüestió d’estalvis individuals i l’estat no s´hi hauria de ficar. Es van seguir oposant a la Medicare, l’assegurança de malaltia dels ancians, introduïda pel President Lyndon Johnson dient que això ja era el comunisme (com diuen ara del pla d’Obama) i han intentat escapçar-la manta vegada. I ara fan el mateix amb el nou programa. Diuen que l’Estat és qui decidiria quin tractament mèdic rep un ciutadà. No és veritat. Que hi ha gent que avui en dia no pot pagar? Per això hi ha les caritats subvencionades amb donatius, però mai impostos. Els protestants baptistes, el grup religiós més fort de la nació, creuen molt en la caritat i l’amor als pobres. Però no els parleu ni d’impostos ni de justícia social perquè us tractaran de comunistes. Ben al contrari, molts insisteixen en mercats lliures, que és sempre una de les demandes llibertàries principals.

Individualisme o Col.lectivisme? Es la gran pregunta que es fa el món, la substància de la lluita entre la dreta i l’esquerra. Tothom creu que la seva fe és l’única que és verdadera.

JOANOT

Una resposta fins a ara

29 gen. 2011


Quan els EUA van inventar la Seguretat Social

Origen de la SS

La tenen tants milions de ciutadans sense que l’entengui gairebé ningú.   Voleu comparar-la amb les prestacions de l’Estat? Tothom que vulgui es molt lliure d’intentar-ho. Nomes cal anar al portal: http://ssa.gov. Bona sort us desitja en Joanot.

Pocs europeus pensen que els EUA siguin un model de legislació social. Tenen raó: molts americans no creuen en cap mena de solidaritat i a més la Dreta diu molt francament que el govern federal només s’hauria d’ocupar de la Defensa i dels Correus, però mai dels ciutadans individuals. Quant als pobres i els vellets, cal deixar simplement que els rics i els empresaris avancin i facin diners sense ser molestats  i amb les engrunes que cauen de la seva taula, ja n’hi haurà prou per a tothom. Ronald Reagan fou el primer que ho va dir en public pero ho creuen molts

En qualsevol cas i molt sorprenentment van ser els Americans els qui l’any 1935 van inventar i introduir el primer sistema de la Seguretat Social amb un model que ara segueixen gairebé idènticament molts països.

Un precedent? El Doctor Townsend

Un historiador seriós de la Seguretat Social probablement ni anomenaria el moviment de Townsend i negaria que hagués tingut cap influència sobre la formulació final de la Seguretat Social. Per descomptat era un disbarat típic dels temps desesperats de la Gran Depressió, però va tenir un impacte polític gran i va sortir continuament a la primera plana dels diaris.

El Dr. Francis Townsend, de Califòrnia, era un metge rural fracassat. Va anar a una ciutat a veure si feia diners i va aconseguir feina al Department de Salut Pública. Aquest càrrec el va perdre l’any 1934, a l’edat de 67 i amb $100 a la butxaca. Tingué una idea genial, no sols per salvar-se ell sinó per acabar amb la Depressió. El govern pagaria a tots els ciutadans (amb la sola excepció dels criminals condemnats) de més de 60 anys la quantitat de $200 al mes subjecte a dues condicions : 1) el recipient havia de plegar de treballar immediatament (per acabar amb l’atur) i 2) el recipient es comprometia a gastar els diners completament en un mes als EUA (per reactivar l’Economia).

Va provocar un enrenou notable, més per la promesa de pagar una pensió als vells que per fer recuperar l’economia, cosa que el govern sens dubte va notar. Es van formar clubs de townsendites, uns 1200 en total i aviat van començar a circular notes promissòries basades en els pagaments, futurs però imminents i inevitables, i sobretot a California, alguns van aconseguir que certes botigues les acceptessin. Políticament es va complicar molt. El moviment va prendre tons anticol.lectivistes (antisocialistes) i conservadors, invocant la moral protestant del treball i la confiança en un mateix i naturalment congressistes s’hi van enganxar. A mes es relacionava amb el predicador jesuïta radiofònic Pare McLaughlin, que era un feixista notable i exitos. El moviment va durar dos anys, acabant molt malament amb un cas de corrupció d’un dirigent.

El President Franklin Delano Roosevelt, anomenat FDR

El President Roosevelt era un home d’esquerres sense ideologia, (com tota l’esquerra nord-americana) que simplement pensava que el govern està per ajudar la gent pobre i feble. Ell mateix era un aristòcrata novaiorquès amb pocs diners que havia fet una carrera al govern de l’estat de NY. Es va quedar paralític de la polio, però va aconseguir tornar a la política amb un discurs memorable que va fer a una convenció presidencial demòcrata. Tot seguit fou elegit governador de NY i quatre anys mes tard president dels EUA quatre vegades consecutives. I va guanyar la Guerra Mundial.

FDR va entendre per primera vegada com era de trist quedar-se en la misèria quan s’acabava la feina. Dependre dels fills per menjar i tenir sostre cada dia estava més fosc i problemàtic. Qui podria ajudar si no era el govern? I no sols en els temps de la Gran Depressió…

L’Acta Federal de la Seguretat Social de 1935
Va ser un miracle. La lluita d’Obama per la seva assegurança de malaltia no fou res en comparació amb la batalla èpica de FDR per aquesta llei. Els Republicans van tractar en FDR (com a l’Obama) de comunista, socialista, anarquista i de tot. Van intentar (com els Republicans han fet ara) anular-la més d’una vegada (com ara), van pronosticar la ruïna financera de la República (com ara). I no obstant, 76 anys després segueix en força, imitada a tot el món. I jo dubto molt que s’acabi.

Contenia moltes coses bones, sobretot una pensió que es pagaria a tots els ciutadans al complir 65 anys, (hi havia excepcions al començament, que van desaparèixer amb els anys) finançada amb un impost universal al sou del 6.5%, suplementat amb un altre 6.5% pagat per l’empresari. La pensió pagable seria la mitja dels ingressos dels QUARANTA darrers anys de treball (que en prenguin nota els rondinaires ibèrics). Tot això segueix igual. A més introduïa una assegurança molt incompleta contra l’atur, que està molt millorada ara, també una assegurança per a discapacitats i finalment prestacions de beneficència a repartir entre els estats i el govern central.

Molta gent van retreure a FDR el caire una mica  reaccionari de la llei, perquè tots els progres havien assumit que els pagaments es farien des de la caixa general de l’estat i que les primes deduïdes del salari de fet eren de fet un impost regressiu injust. En Roosevelt va riure i ho va deixar més clar que l’aigua: si els pagaments vinguessin de la caixa general, els seus successors els tallarien o reduirien amb la primera crisi. En canvi, si els ciutadans pagaven cada mes i els semblava que havien adquirit drets, ningú aconseguiria acabar amb la Seguretat Social.  Santa Paraula! Tenia molta raó. Ni als EUA ni enlloc on s’ha introduït. Avui en dia, a tothom li sembla natural cotitzar per a la Seguretat Social.

I l’assegurança de salut?
Als adults que treballen, se’ls pot dir, com es fa en l’actualitat, que es busquin una assegurança privada. Peró amb els ancians es molt diferent perquè gairebé tots son riscos dolents que empitjoren cada any, i cap companyia els voldria prendre. En Roosevelt era un gran home, però no prou gran per arreglar això. Va ser el President Lyndon Johnson qui va aconseguir després de fer esforços heroics similars que s’aprovés una llei introduint Medicare, l’assegurança de malaltia per a gent de més de 65 anys.

Com en el cas de FDR i de l’Obama, els Republicans el van tractar de comunista i van votar per suprimir la llei de Medicare mes una vegada. Els ciutadans que tenim Medicare, que esta basada sempre en assistència per metges i hospitals privats i independents, en general n’estem satisfets però amb moltes queixes. Els metges i hospitals igual. Les queixes gairebé sempre són per assumptes econòmics (ja voldríem que el co-pagament i el deductible fossin nomes un euro i que les primes mensuals fossin tolerables), però l’atenció que reben els malalts és probablement, com diuen ells, la millor del món. El programa Medicare està molt amenaçat. Diu la dreta que sense tocar aquesta mena de programes “d’enginyeria social” (sic), seria impossible reduir el dèficit. Angelets, angelets…

Senyors Republicans, si treuen l’assegurança de malaltia als vells, què hauran de fer? Estan segurs de debò que n’hi haurà prou amb les engrunes que cauen de la taula dels rics?

JOANOT

No hi ha resposta

03 nov. 2010


Primer Dimarts de Novembre, Dia de l’Elecció General a Nova York

Al meu barri, votem a una escola. El problema és sempre trobar la taula escaient, perquè n’hi ha setze. Quan hi ha cua, no se sap mai a quina taula pertany cada cua. La primera vegada que hi vaig anar era una elecció presidencial. Al costat meu va entrar una dóna que era una novaiorquesa típica. Veient el caos, es va plantar i començà a cridar: “Necessito ajut! On està la meva cua? Que m’ensenyin la meva taula!”  Molt espantat, un jove voluntari va aparèixer tot seguit i ens va acompanyar.

No hi ha dia de reflexió

Ni ganes. Aquí està  perms gairebé tot mentre els locals estiguin oberts. L’única cosa prohibida és fer propaganda o dur signes de partits o de suport a candidats dintre d’una zona de 100 peus (33 m) als dos costats de l’entrada dels locals de vot. En general la policia  penja un cartell a un arbre avisant de la distància. Immediatament abans d’aquest avis, sovint hi ha una acumulació d’empleats de les campanyes repartint propaganda i anuncis o mirant de parlar amb els votants, que gairebé no deixen passar. A vegades fins i tot s’hi troba la família (muller sobretot, els nens) d’un candidat. Quan surto veig a un dels costats el candidat a la Cambra de Representants Federal del meu barri. Ho trobo ridícul. Va vestit de gran gala amb corbata. Al davant té un home invitant els votants a acostar-se al gran home, parlar o estrènyer la seva mà , al darrera té altres homes amb cartells amb el seu nom. Com un circ però sense música ni feres. L’ignoro. Jo com que ja he votat, no tinc interes. Però fou elegit.

El vot

A aquest Estat som antiquats i el govern sempre és lent, malgrat la majoria demòcrata aclaparadora a la ciutat, que ha estat sempre el refugi dels progressius Americans. Fins la darrera vegada teníem les màquines de votar prehistòriques, amb una palanca. Ara aquest any han introduït les butlletes de paper que cal marcar i introduir a un escàner. Hi ha hagut tota mena de queixes, com de costum.

A la butlleta hi ha massa coses. En general, cada columna és un partit, amb els noms dels candidates escrits individualment. No es pot triar simplement tots els candidats d’un partit, sinó que cal marcar els candidats individualment. A més dels dos grans partits, a Nova York n´hi ha tres o quatre de petits. El Partit Llibertari, tan similar al Tea Party hi ha estat sempre. També hi ha el Partit de les Famílies Treballadores (el progressista). Aquests partits no presenten sempre candidats propis sinó que escriuen a la seva columna candidates acceptables dels Partits Demòcrata o Republicà. Així aconsegueixen prou vots per poder quedar a la butlleta l’any següent, quan potser sí que tindran candidates propis.

Avui triem els Candidats a la Cambra de Representants federal, dos Senadors federals i molts càrrecs estatals importants: Governador, Ministres de Justícia i de Finances (triats directament pel poble, perquè el Governador no els pugui ni anomenar ni acomiadar). El Governador que teníem fins ara, un senyor negre i cec era un ximple molt gran,  que només feia bestieses i gairebé va acabar a la presó. També hi ha aquest cop per circumstàncies extraordinàries l’elecció de dos Senadors federals (normalment només un sol senador és elegit cada sis anys, però aquest any també cal elegir per dos anys una dona que substitueix la Hillary Clinton).

I els delegats a l’Assemblea bicameral  de l’Estat a Albany? Ai, quin dolor tan gran anomenar aquesta colla de bandits corruptes. El NY Times va recomanar votar qualsevol, mentre fos diferent dels que hi ha ara. Tenien molta raó, però la història és molt antiga. Tot l’estat és republicà, agrícola i reaccionari, menys la ciutat nostra, que penja al mapa de Nova York com si fos un afegit, que és demòcrata i un sinònim de progres i tolerància. En qualsevol cas, quan no hi ha oposició a un candidat, queda elegit automàticament sense vot. Al meu barri ni tan sols surten a la butlleta, que no se com s’ho fan.

Els jutges

A Nova York i que jo sàpiga a tots els Estats, els jutges són elegits com els polítics per vot universal i secret el dia de l’elecció general. Aquí avui en triem cinc, encara que no no acabo d’entendre del tot de quin tribunal.  Els jutges normals de primera instancia  a Nova York es fan anomenar tots “Justícies” i el seu tribunal és el “Tribunal Suprem” Manies de grandesa que tenen!  El Tribunal Suprem verdader de l’Estat en canvi es diu només Tribunal d’Apel.lacions.

El sistema d’elegir jutges està bé, per evitar per exemple les cosetes que passen a l’Estat espanyol amb els jutges. Si haguessin de donar comptes al poble…

Ara que a vegades passen coses. Vegeu un exemple mes aviat trist:

Potser algú encara s’en recorda que Iowa fou un dels estats on els jutges havien legalitzat els matrimonis homosexuals. Doncs bé: algú va organitzar una campanya de càstig i destitució contra ells i tots tres jutges de la majoria responsable per la sentència van saltar aquest vespre. Ja veurem si els nous estan disposats o no a tornar a prohibir el casament gai. La voluntat lliure del poble d’Iowa s’ha manifestat.

Comentari Final

Tot ha sortit com les enquestes deien. Els demòcrates i l’Obama han rebut llenya no pas per raons ideològiques, sinó perquè l’economia va malament. Hi ha un atur molt gran que en algun estat s’acosta al 20%. Tothom veu que el nivell de vida cau en picat. A Nova York en canvi estem bé. Els rics i els bancs guanyen molt però la recuperació no va acompanyada de la creació de posts de treball. Quan va pujar, l’Obama es va pensar que en dos anys tot s’hauria arreglat, però no ha estat així. També es va equivocar en moltes coses. En canvi, ningú ha parlat de la guerra. S’en parla molt poc en general. La guerra costa molts diners i vides humanes. Ulls que no veuen, cors que no senten.

El problema és que la situació ha donat el pas a una colla d’ideòlegs ximples, amb propostes impossibles.

Ja ho diuen: cal reduir els impostos als rics i tot millorarà. Cal reduir les despeses de la Seguretat Social i eliminar l’Assegurança de Malaltia, perquè no ens les podem permetre i empitjoren el dèficit. És absurd alimentar gent que no treballen o no volen treballar. Si volen, que paguin ells mateixos una assegurança privada. (Lectors Catalans: no renegueu, que no serveix de res: cal tenir-los en compte per si venen al país) L’única cosa clara amb el del Tea Party es que no volen pagar impostos. Re-interpreten la historia i la Constitució dels EUA al seu plaer (com feien els comunistes amb la famosa Enciclopèdia Soviètica). Si que es veritat que la Constitució del S.XVIII no diu res de pagar impostos ni de regular la industria. I la moneda era or i plata, en canvi la Fed vol ara imprimir bilions de $ per devaluar la moneda. També semblen haver ressuscitat el problema del nativisme, l’hostilitat dels antics immigrants establerts contra els nouvinguts que volen amb la ma estesa a cobrar beneficència. Aixo ha passat moltes vegades a Amèrica. El Ku-Klux-Klan fou un moviment nativista dirigit originalment mes contra catòlics, irlandesos i jueus que contra negres. El nativisme ha estat violent moltes vegades i s’acosta molt al racisme, com demostra el cas del Klan. Heu notat que el monstre Obama, que ells tracten de Comunista i pervertidor de la Nació es negre? Hi ha trenta-tants Tea Party representants a la Cambra i dos Senadors. Aquesta gent no tenen cap programa factible i aviat estaran en conflicte amb els Republicans, negant-se a seguir la disciplina de partit.

El nou senador de Kentucky Rand Paul és un llibertari amb carnet de tota la vida (a mes de ser un metge oftalmòleg), fill de pare llibertari i a vegades se li escapen coses. Va dir un dia imprudentment que el Govern no hauria tingut dret de prohibir la segregació racial als restaurants. Llegeixo al MUNDO que això podria haver estat racista. Quina ximpleria. Consistent amb la doctrina llibertària, en Paul simplement negava que el Govern tingués cap dret de donar ordres a empresaris privats. Sovint li pregunten si el primer nom “Rand” el duu per honrar l’escriptora profètica  Ayn Rand. Diu que no, que el seu papà el va anomenar Randall i que la dóna li va retallar a Rand

Diuen que volen rebaixar els impostos i tallar el dèficit al mateix temps. Si algú sap com es fa això, no deixeu d’escriure. Per sort han triat de cap a la Cambra de Representants a en Boehner, un veterà de 20 anys. Si no, ja veig tots els vellets demanant caritat pel carrer per tal d’eixugar el dèficit.

Sessió “lame duck” del Congrés

A Europa hi ha molta gent que no entén que el Congrés americà no ha estat dissolt mai. El vell Congrés, ara derrotat, seguirà en funcions fins al 31 de Desembre i el nou quedarà instal.lat els primers dies de Gener sense cap cerimònia especial.

Aleshores què passa d’aquí al Gener? Dos mesos dels derrotats amb plena autoritat! Podrien fer els congressistes sortints alguna bestiesa per emprenyar els nous? Ha passat de tot. És una qüestió de responsabilitat.

Responsabilitat entre polítics? I ara!

JOANOT

2 respostes