Arxiu per a 'Republicans' Categories

03 gen. 2017


Mirant enrere: els 8 anys d’Obama

Classificat com a General

Barack Obama és un intel·lectual, un orador extraordinari i un home d’intel·ligència poc comú amb poca capacitat pel diàleg. Mentre que ser un intel·lectual és una necessitat per ensenyar a la Universitat, pot ser una càrrega feixuga per un polític. N’hi ha pocs. Diuen que és un home una mica arrogant, autoritari i orgullós, sovint de tracte difícil, incapaç de negociar quan topa amb resistència, capaç de sacrificar alguns principis quan li sembla que cal fer-ho gràcies al seu enteniment superior de la situació.

Problemes greus que no va saber resoldre
El primer és sens dubte l’odi i oposició total i inflexible dels membres republicans del Congrés, que per anys li van bloquejar sense discussions absolutament tots els projectes de llei i decisions, sense considerar per res els interessos dels EUA. En part fou degut a la presa de control de la delegació republicana per extremistes de dreta obsessionats amb coses com la lluita contra els gays, contra l’avortament, demanant retallada dels impostos (que són baixos en comparació amb Europa) i reducció del nombre de funcionaris federals i de l’autoritat de les seves agències. Guanyen les eleccions sovint malgrat la desesperació del Partit, que sap que la majoria dels ciutadans no comparteix aquesta ideologia, gràcies a la seva hàbil manipulació del sistema de primàries i la disponibilitat de grans sumes de diners.

Què va fer l’Obama per superar aquesta situació? No és la primera vegada que passa en la història. Hi ha molts exemples des del començament de la República. Jo em recordo sempre de la batalla campal que el President Lyndon Johnson va haver de lliurar contra el seu Congrés per fer aprovar la Llei Federal de Drets Civils, i després la llei del dret a votar, avui en dia orgulls de la nació. Fins i tot els congressistes demòcrates del Sud hi estaven en contra. Quan hom topa amb un problema, és fàcil culpar els adversaris, però les baralles són sempre un esport compartit. Obama va recórrer a l’activació a vegades insòlita i dubtosa del poder executiu, una tàctica sovint exitosa però que molts jutges federals, inclosos els Suprems, van tombar.

El segon problema que jo triaria, fou el desencontre insoluble amb l’esquerra del país, els progressius, que no obstant haver estat essencials en la seva pujada al poder, es van sentir enganyats i traïts per algunes de les raons exposades més abaix.

Obama va fer un discurs magnífic a la Universitat de Cairo explicant que als EUA, ni les lleis, ni les creencies, ni la història ni la Constitució eren enemics de l’Islam. Potser això podria canviar amb Donald Trump.

Tal com havia promès, va intentar de debò tancar la presó de Guantànamo, però el Congrés li va prohibir per llei traslladar aquests detinguts a una presó al sòl nord-americà. Aleshores ell va provar d’enviar-los a països amics estrangers amb resultats parcials no gaire bons. La presó seguirà oberta el proper 20 de Gener.

Obama establirà un nou rècord presidencial: serà l’únic mandatari que ha tingut el país en guerra del primer al darrer dia de la seva administració. I el final encara no es veu.

Es va mostrar molt sensible al problema de la manca de regulacions de les armes de foc i va intentar unes quantes vegades enviar projectes de llei al Congrés. Molt escandalosament, tots van ser rebutjats amb poca discussió.

Èxits
Cal anomenar dos, ara tots dos en perill per l’amenaça Trump: la seva lluita contra l’escalfament global (en la què ni Trump ni la majoria de Republicans creuen) i la creació de moltes àrees protegides en defensa de la natura, contra les perforacions petrolieres, i d’espècies animals en perill. Ha creat, sempre per vies executives sovint dubtoses, més parcs nacionals i zones de propietat pública que tots els Presidents anteriors.

El cas de l’Obamacare, l’assegurança de malaltia obligatòria
Obama la veia com l’èxit més gran de la seva presidència, acabant amb la situació caòtica i hostil a la població pobre que hi havia. Els Republicans van jurar destruir-la des del primer dia, ressentint sobretot l’obligació de comprar una pòlissa (sovint amb subvenció federal per als pobres) o haver de pagar una multa. Deien a més, sense cap raó, que el govern governava l’administració de la medicina. És una acusació absurda.

La llei era molt necessària, sobretot certes disposicions (per exemple prohibint a les companyies d’assegurança negar assegurança a la gent amb malalties pre-existents) però a molts ens va costar entendre perquè obligava a la gent a acceptar una pòlissa privada amb co-pagaments i deductibles enormes (en l’actualitat, citant casos extrems, hi ha famílies que han de pagar $8,000 abans de tocar un benefici, però deductibles de més de 2,000 són comuns). En Bernie Sanders ho va explicar molt bé: hauria pogut simplement estendre el Medicare, l’assegurança federal dels que tenim més de 65 anys, a tothom, que funciona molt bé. Enlloc d’això va lliurar milions de ciutadans emmanillats en les mans de companyies privades dirigides per consellers delegats que cobren entre 16 i 20 milions a l’any i sobretot sense cap mena de control ni del preu de la cura mèdica ni dels medicaments. Ja veurem què passarà ara. Els Republicans per ara la volen suprimir però no està gens clar si la volen substituir o no. Prepareu-vos a sentir-ne parlar molt. Molts ciutadans tenen por.

Immigració
Potser molts europeus no ho entenen bé comparant el problema amb la immigració musulmana d’ara però és que els Nord-Americans som tots, excepte els indígenes, una nació d’immigrants i el problema és molt emocional i de fet encara hi ha feina per tothom que arriba. Ho veiem de forma molt diferent dels Europeus. El rècord d’Obama és mixt: per una part va intentar fer aprovar una nova llei d’immigració que estava bé, probablement hauria estat la millor de la història, però el Congrés com sempre es va negar a processar-la. Obama va intentar fer-la passar com a ordre executiva, cosa molt dubtosa, que els jutges federals van rebutjar.

Pel costat dolent, sense explicar res. Obama ha fet deportar més de dos milions i mig d’immigrants il·legals, més que tots els altres presidents plegats.En l’actualitat pocs mexicans intenten creuar la frontera del sud. Gairebé tots els il·legals són centre-americans fugint de la tragèdia d’Hondures, El Salvador i Guatemala, que tenen el problema d’haver de pujar milers de qm per la costa Atlàntica de Mèxic abans d’arribar als EUA. Obama ara paga a Mèxic per aturar el flux i repatriar els immigrants, com fa la UE a Grècia amb Turquia.

Les guerres
Va pujar al poder oferint una nova campanya a l’Afganistan com una “guerra de necessitat”, va tornar a empatollar-se a l’Iraq i sobretot, la seva conducta a la guerra de Síria fou desastrosa. Està clar que és fàcil parlar, però és difícil considerar la tragèdia siriana sense culpar a tots, sobretot els diversos estrangers, que hi estan participant. Durant el temps com a Secretària d’Estat de la Clinton, el món va empitjorar molt sense que ella fes gran cosa. Kerry, en canvi, verdaderament ha lluitat per bones causes. En qualsevol cas, el tractat amb l’Iran, que ara Trump vol derogar, va estar molt bé. Netanyahu, essent tècnicament incapaç de bombardejar com ell volia la central nuclear iraniana de Natanz, va intentar que els EUA ho fessin, però això hauria estat més una bogeria tràgica de resultats imprevisibles que un error. Els congressistes van invitar Netanyahu a venir a Washington a fer un discurs al Capitoli contra el Govern americà (!!!!) i l´home anava repetint insults i grolleries contra Obama. Com a premi, el govern Obama li ha concedit un nou acord d’assistència per 32 mil milions de $. Deu ser que paga la pena insultar.

Un altre aspecte de l’actuació militar d’Obama, que els historiadors jutjaran, fou el seu impuls a l’ús de drons per objectius militars, cosa que havia començat en George W Bush. En certes ocasions, sembla que ell mateix exigia aprovar-los personalment. Ja hi ha alguns periodistes i observadors que han escrit sobre el munt de problemes constitucionals i legals produïts, sense parlar de la mort d’innocents a la rereguarda, lluny del camp de batalla, molt diferent de la forma d’actuar de l’exèrcit. Aquest tema molesta molt i pocs en volen parlar. El problema està molt lluny d’haver-se acabat i pot tenir moltes derivacions perilloses. Ja veurem.

La vigilància electrònica
És aquí on hom troba sobretot l’arrel del seu conflicte amb els progressius. Obama va suportar totes les mesures de vigilància practicades, incloses les trucades telefòniques que molts veien com violacions de drets civils. A més va implementar mesures i ordres per acabar i empresonar els “whistleblowers”, la gent com Snowden, que denunciaven en públic abusos i actes il·legals del govern. El Cyber Command que entre altres coses emplea els hackers estatals nord-americans fou fundat per George Bush però ha estat fortament suportat i promogut per Obama i pocs saben què fan. I ha repetit moltes vegades que Snowden, considerat per molts com un heroi, hauria de ser jutjat i empresonat per traïdor. En això, com en altres coses, va seguir les passes del seu predecessor GW Bush.

Hi ha un aspecte curiós del problema dels drets civils que fou un tema en el moment de la seva elecció per acabar en no-res. Molta gent deia que Obama promouria els drets civils i benestar de la població minoritària i les diferents races del país. No ha passat. De fet sota el seu mandat hem vist aparèixer el problema molt considerable de les execucions extra-judicials de negres per la policia. Sembla en canvi haver simpatitzat molt (com la majoria de ciutadans americans) amb els indígenes, com acaba de demostrar fa poc en el cas de la pipeline en construcció a Dakota del Nord que hauria violat territoris sagrats dels Sioux i posat en perill la salut dels residents d’una reserva. Probablement molts europeus no entenen que les tribus índies, sense ser independents, són entitats sobiranes amb un gran nivell d’autogovern que van firmar tractats de pau d’igual a igual amb els EUA i només reconeixen l’autoritat dels Estats Units, mai les lleis o autoritat de cap Estat. El govern mira de respectar-los gairebé sempre.

Avui, primer dia feiner de l’any, molts càrrecs i el nou Congrés han pres possessió i la família Obama, que tindrà una casa molt maca a Chicago, deu estar empaquetant.

I com diuen sempre els polítics, “God bless the United States of America” (Déu protegeixi els EUA), com tots desitgem. I necessitem ara que Trump s’acosta

Joan Gil

2 respostes

04 febr. 2016


Guerra Santa a l’Estat de Iowa

Classificat com a General

Aquest dilluns va tenir lloc l’elecció primària a Iowa, un estat molt gran dedicat a l’agricultura i la ramaderia, els residents de la qual tenen l’anomenada, molt ben justificada, de ser molt religiosos, que en general vol dir ser membres d’una de les comunitats baptistes sovint integristes, que fan interpretacions literals de la Bíblia en la versió comú nord-americana (King James).

Jo no he sabut mai si les eleccions primàries són obligatòries o no, però tots els estats les fan. L’estat hi posa tota la maquinària electoral i els partits, no pas cap govern, decideixen com s’han de fer. A Iowa, els dos partits ho fan de forma molt diferent. Els Republicans de cada localitat reuneixen la seva gent a un local amb cadires, on tothom pot seguir discutint i al final fan seure i escriure a tots els participants el nom del candidat triat a un paper. Recullen aquests vots i els compten. Els Demòcrates ho fan de forma molt diferent. No sé exactament com ho fan ara, però fa un anys un parent meu hi va participar i m’ho va explicar. Els votants es reuneixen a un local buit molt gran, potser un magatzem agrícola o un gimnàs, en general sense cadires i formen grups per a cada un dels candidats on la gent tenen una estona per discutir, cridar i mirar de convèncer altres, si volen. Aleshores l’encarregat (no sé quin títol te) determina quins grups tenen el nombre suficient de partidaris manat per les regles. Els que no hi arriben són eliminats de l’elecció i els partidaris derrotats són lliures d’ajuntar-se a un altre grup (o tornar indignats a casa seva). Aleshores l’encarregat mana a la gent que s’agrupin: per exemple, els de la Sra Clinton, a la dreta, els de Bernie Sanders, a l’esquerra, uns altres al lloc que quedi. Quan això ja s’ha fet, la taula es mira els grups i decideix visualment qui té més votants i per tant ha guanyat. Si no està clar, manen que es quedin només els dos grups amb més vots, i els partidaris derrotats que s’uneixen a un dels dos grups que queden. Els votants poden tornar a discutir entre ells, si volen. Els grups es tornen a formar. En general, el cas queda resolt, però si no, la taula podria procedir a comptar la gent que hi ha a cada grup per veure quin candidat ha guanyat, però això és una mesura extrema. Durant la nit electoral els Dermocrates a diferència dels Republicans no donaven nombres de votants (perquè no en tenien) sinó equivalents. Diuen que durant els temps de la Revolució de 1776 (que és com els Americans anomenen sempre la seva Guerra de la Independència) és així com es feia i els EUA són sens dubte la democràcia participativa més vella del mon. I les urnes i les paperetes no van ser introduïdes fins mig segle XIX.

No sé si ja s’ha vist a Catalunya o no, però un dels darrers episodis de la sèrie The Good Wife es va passar l’hora fent burla dels Caucus d’Iowa, sobretot dels del partit demòcrata que acabo de descriure. (Caucus és el mateix nom que tenen els grups parlamentaris del Congrés). En canvi Showtime va fer un documentari molt més interessant que van ensenyar a unes quantes de les 10 o 12 cadenes que tenen parlant de com havia anat la campanya a Iowa

Un dels problemes principals a Iowa és com dirigir-se als integristes religiosos, perquè amb algunes excepcions el nombre de votants rarament arriba o passa del 5% (i això dóna a una minoria militant i motivada la possibilitat d’exercir una influència desproporcionada sobre qui pot ser elegit a l’elecció general al Novembre. Els candidats republicans guanyadors dels Caucus Iowesos rarament guanyen una elecció general, potser per aquest problema. Però hi ha molts altres problemes amb minories dures militants a les primàries, com per exemple els llibertaris del Tea Party, l’extrema dreta. Durant la campanya general, els candidats finals triats pels estats canviaran radicalment de llenguatge dirigint-se molt més als votants normals. Veureu la diferència. Qui ha dit mai que els polítics menteixen i diuen allò que la gent vol sentir? Ara a la pròxima primària a New Hampshire ja han canviat molt. Deu ser el clima.

Si el lector vol seguir llegint, oferiré algunes traduccions de declaracions fetes pels candidats publicades al NYTimes el dia abans dels Caucus. Personalment trobo que és una falta de respecte molt gran a la Religió. Els anomenats evangèlics acaben sempre parlant dels avortaments, dels homosexuals i del matrimoni gai, de la necessitat d’acabar amb l’assegurança de malaltia (Obamacare), dels musulmans, de la llibertat religiosa(que és el dret de la gent poderosa d’imposar les seves creences als empleats sota les seves ordres, cosa que el Tribunal Suprem sembla protegir:els rics tenen a usar els seus diners per expressar-se), la contracepció. Algun grup baptista defensa el principi que la prosperitat personal és una benedicció o premi diví a la virtut d’un home, mentre que la pobresa és un càstig.

TED CRUZ
que és un dels dos Senadors Federals per Texas i el guanyador dels Caucus republicans, es el gran heroi de la dreta religiosa. Tret dels seus partidaris, no té gaire bona reputació personal. Molts el veuen com un oportunista desconsiderat, cínic, fals i perillós i un provocador. Ell ha estat responsable de molts incidents lletjos al Senat, sobretot el bloqueig dels pressupostos federals. Sembla ser un home molt ambiciós, dominador i sense gaires escrúpols, allò que molta gent gent anomena un líder. Va nàixer al Canadà, fill d’un emigrant cubà i una mare americana, tots dos ciutadans dels EUA. Un home tan intel·ligent com agressiu i desconsiderat, va estudiar a les millors universitats. Al començament es va presentar com a hispà, malgrat no parlar en absolut la llengua, però després va veure que no li convenia i ara més aviat passa de llarg. Comença tots les al·locucions amb una pregària com si anés a fer un sermó, cobrint se la cara amb una ma. Els seus empleats també ho han de fer. Anem a les traduccions (considereu que totes les cites són serioses):
Del GOVERNADOR de TEXAS PERRY sobre CRUZ: Cruz es desperta cada matí i demana perdó a Déu, fins i tot abans d’esmorzar.
CRUZ, aconsellant passar les darreres hores abans dels Caucus pregant: Passeu un minut al dia dient “Pare, Deu, per favor, us prego. Continueu aquest despertar. Desperteu el cos de Crist per salvar aquesta nació de l’abisme”
Anuncis de TV l’acusaven de ser fals, perquè deia una cosa a Iowa i una altra a Nova York (que pels integristes veuen com Sodoma i Gomorra). Un altre l’acusava de donar a l’església només 1% enlloc de pagar 10% que mana la Bíblia.
CRUZ a un debat, parlant a un Pastor que demanava la pena de mort pels homosexuals: Volem un President que accepti Jesús com el seu rei.
CRUZ, parlant a un altre Pastor: un president que no comenci cada dia de genolls demanant guia a Deu, no mereix ser el comanant en cap del nostre país.

DONALD TRUMP
essent un narcisista greu, el playboy Trump és una figura molt coneguda a Nova York. Un home que ha desenvolupat tants terrenys i edificat tants gratacels a tantes ciutats no pot ser del tot un ximple, com ha demostrat moltes vegades, però ha fet moltes coses descarades i ningú el té per un sant. Les bestieses que diu, probablement se les ha estudiat a fons. Hom no el veu com un home particularment religiós, però a Iowa es va destapar com a un Cristià de conviccions fermes. El seu extremisme de dretes va guanyar posicions entre els molts integristes que el suportaven i va anar de poc que no guanyés la primària. A vegades, no obstant, s’empatolla perillosament quan parla de la Bíblia i de coses religioses. És com les banyes amagades del dimoni als Pastorets, que són difícils de cobrir.

MARC RUBIO
m´ha desenganyat bastant. Al començament semblava un candidat bo, que ho fa bé al Senat, potser amb massa poca experiència, perquè no havia tingut mai un càrrec executiu i jo el veia com a un home amb futur, més d’aquí 4 o 8 anys que ara. Personalment, sembla ser tan intel·ligent, agressiu i ambiciós com el seu enemic Cruz i està orgullós de ser d’origen cubà. A més, parla el castellà gairebé tan bé com l’anglès. La seva base de suport és el Tea Party i l’integrisme religiós, o sigui la dreta radical. Però té problemes, sobretot una falta d’atenció o indiferència excessiva quan parla de diners o els toca, com per exemple amb despeses de viatge. Uns periodistes van trobar una cosa molt rara. Fa uns anys tocava un sou legítim d’uns 200,000 $ i acabava de vendre una casa particular per més d’un milió. I en aquest moment va anar a un banc i va treure un préstec de 80,000 a interès alt. Perquè? Es va negar a explicar-ho, com és el seu dret. Que potser es un jugador amagat? O li cal pagar a un xantagista?
Mentia també sobre els seus pares, que no són emigrants anticastristes. Tots dos havien arribat als EUA abans de Castro. En Rubio va nàixer catòlic, es va fer mormó uns quants anys i ara és un baptista evangèlic, que cultiva molt la dreta religiosa. No fa gaire va tenir un problema perquè a una de les seves fotos lluïa unes botes que es venen a les botigues per 900 dòlars. Deixem-lo parlar:
RUBIO: El nostre objectiu és l’eternitat, poder existir al costat del Creador per tota l’eternitat. L’objectiu de la nostra vida es cooperar amb el pla de Déu.
(Responent a una pregunta durant debat, demanant que comentés sobre un article a la revista TIMES que deia que ell seria el salvador del Partit Republicà): Vull aclarir una cosa. Només n’hi ha un de Salvador i no sóc jo. És Jesucrist, que va baixar a la Terra i morir pels nostres pecats.

El Dr BEN CARSON
és un cirurgià neurològic pediàtric famós per una separació heroica que va fer de dos siamesos alemanys units al cap. Va tenir molt de mèrit professional i científic, però dissortadament les criatures no van poder viure com a gent normal. Un dels dos estava tan profundament retardat que no aprenia a caminar. També es molt narcisista amb idees de grandiositat. No tinc aquí cap cita però com a lector àvid de la Bíblia sovint afirma que en resposta a les seves pregàries Deu li envia senyals i li ha concedit favors, sobretot en la forma de revelacions durant el somni. Diu que una vegada no s’havia preparat per un examen crític i durant la nit en un somni una mà li va escriure a una pissarra les preguntes que farien, que ell va poder preparar i passar el test. Com a jovenet, en un atac de ràbia va apunyalar un altre noi, però gràcies a Déu (que és el que volia dir) el ganivet fou aturat pel cinyell i Carson va salvar el seu futur enlloc d’anar a la presó.

JEB BUSH
és el cas més extraordinari de les primàries Republicanes, perquè ell havia estat universalment considerat el guanyador segur contra els altres candidats descerebrats però inofensius i enlloc d’això s’ha anat ensorrant cada dia més. El seu pare i el seu germà, el primer i segon Presidents Bush van tenir un lligam molt fort amb els integristes, cosa que Jeb no ha estat capaç de repetir. Ell havia estat el protector i mestre del Senador Rubio, però veient com Rubio li passava al davant, va intentar atacs personals salvatges contra Rubio a les discussions, que li van sortir molt malament. Segueix fent campanya gràcies als milions que té a la campanya.

ELS DEMÒCRATES
Només un parell de paraules per felicitar tant a Bernie Sanders com a la Hillary Clinton per haver rebutjat el joc estúpid dels periodistes de preguntar coses personals i discussions sense mèrit, enlloc de confrontar els problemes importants del país.
El partit havia estat preocupat per la falta d’oposició a Hillary i va intentar que es presentés Elizabeth Warren, Senadora per Massachussets i hereva de Ted Kennedy. Evidentment, no podria guanyar però la idea era forçar els temes socials empenyent la Clinton cap a l’esquerra, lluny dels rics i poderosos amb qui combrega. La Warren es va negar però inesperadament el vell Bernie Sanders (74 anys)es va presentar per fer-ho. Ha deixat bocabadat a tothom. Jo crec que va ser en Bernie sobretot qui va marcar la línia, rebutjant visiblement molest qualsevol intent de voler parlar de coses absurdes, que és el que feien els Republicans. La Sra Clinton s’hi va afegir potser perquè les enquestes deien que és el que també volien els votants. Van parlar tots dos de la desigualtat en ingressos, dels drets de les dones i de les reformes en l’assegurança de malaltia amb l’estat esdevenint l’únic assegurador que molts defensem i com vol en Bernie però no la Sra Clinton. I de moltes altres coses que importen a ls ciutadans. El contrast amb les bestieses que s’escoltaven als debats i discursos Republicans era espectacular. Els Republicans només feien un xou. Com era d’esperar l’actriu Susan Sarandon, degana del moviment progressista més radical a Nova York i una dona que als 69 anys segueix tenint un aspecte fantàstic, es va afegir al carro de Bernie amb gran entusiasme. Un problema de Bernie és que sembla massa vell no obstant la seva agilitat, salut i energia. I quan parla sembla sempre com si estigués enfadat, escridassant algú. A més, viu a una regió on no hi ha gairebé negres i per tant no ha cultivat aquest grup, a diferència dels Clinton. Una sorpresa inesperada és fins quin punt Bernie atreu i entusiasme els joves. Acabi com acabi, jo ja li donaria una medalla. Teníem ganes de sentir un polític que parlés les veritats.

Per acabar, no tinc la cita literal de Hillary Clinton però preguntada si ella s’interessava per la religió, va respondre el mateix que molts pensem. Ella personalment diu que és metodista (una comunitat respectable, forta als EUA, però no pas al Sud), es té per Cristiana creient, i li causa perplexitat veure com s’utilitza el Cristianisme per dir coses tan dures, cruels i judgmentals, quan de fet la religió parla de pau, tolerància, amor, perdó i respecte als homes i demana obres de caritat.

Joan Gil

No hi ha resposta