Arxiu per a 'Partit Republicà' Categories

08 abr. 2020


Trump a la TV sobre el Covid-19: Xarada o Carnaval?

Classificat com a General

El President Trump ha aconseguit establir un domini total i absolut del Partit Republicà i de la seva administració. Quan tria una persona, li exigeix lleialtat absoluta i obediència incondicional. Si un parlamentari del seu partit presenta objeccions (cosa que ha passat però ja no passa) és eliminat quan arriba el temps de la reelecció. Tots rels candidats han de guanyar una primària i els trumpistes durs es presenten en massa als col·legis electorals, assegurant-se que només el candidat aprovat pugui ser elegit. El Partit Republicà és molt antic, era el de Lincoln i representava la tendència conservadora legítima necessària per l’alternança de poder, mentre que ara, inesperadament, ha esdevingut un cau implacable de supremacistes, capitalistes sense control i gent cruel i autoritària. Pel que fa als membres de l’administració, Trump acomiada sense contemplacions a qualsevol que gosi contradir-lo. Es pensa que ell és la llei i que la Constitució enlloc de limitar i definir el seu poder li permet fer com vulgui. L’emperador Romà Calígula deia que ell era l’únic home lliure de l’imperi.

Rebut per correu fa una setmana

L’epidèmia actual li ha donat una oportunitat d’exhibir la seva personalitat. S’ha sabut que la Xina havia notificat els EUA del perill a primers de gener del 2020. El NYTimes ha descobert i publicat una carta que un col·laborador trumpista seu anomenat Navarro li va enviar el gener avisant molt explícitament del perill inevitable que s’acostava. Trump ho va menystenir tot fent burles, insults i no va preparar res, sinó que va desfer un Comitè presidencial encarregat de vigilar la situació sanitària del món. Ara encarat molt reluctantment amb un desastre que ja no pot negar i preocupat sobretot per la greu situació econòmica, només pensa en reactivar l’economia tornant a fer treballar tothom. Ho va dir be clar fa una setmana: per Pasqua volia veure les esglésies plenes (i l’endemà tothom a fer feina). Fauci (veieu més abaix) li va respondre que només el virus fa el calendari. Uns quants estats governats per republicans i més aviat rurals compartien l’escepticisme presidencial, veient-ho tot com una exageració i negant-se a manar un confinament o preparar res.

El Sr Trump va començar a fer conferencies de premsa televisades amb membres del seu Comitè del virus, dirigit pel Vicepresident, l’home que havia negat que el tabac causés càncer i que com a governador d’Indiana havia bloquejat la distribució d’agulles netes per combatre una epidèmia de SIDA. Altres membres son una senyora amb un doctorat, coneguda com a especialista de la salut i investigadora que havia tingut fins ara bona reputació, la qual sovint iniciava les seves presentacions, dedicades a les estadístiques, saludant el President i agraint-li l’extraordinari lideratge. Altres membres que parlaven farien el mateix. Es veu que aquesta senyora té un nét infectat amb el virus, però diu que no va a visitar-lo per evitar el perill de transmetre el virus al President. No sé si el Caudillo Franco gaudia de tanta lleialtat. Altra gent eren el Surgeon General, que no deia res interessant i al final el cap de FEMA (l’agència federal que existeix per abastir i salvar la gent després d’un desastre, com ara un huracà, un tornado o una inundació, que afirmava que la seva agència ho podia fer tot subministrant protecció, proves i ventiladors a tot arreu on es necessitessin. Es veu que s’ho creia.

Però de qui debò volia parlar es del Dr. Anthony Fauci, Director de l’Institut d’Al·lèrgia i Malalties Infeccioses del NIH (que està darrere del meu pis). Aquí hi ha una gran diferència. En Fauci, un senyor petit i prim, de gairebé 80 anys, és un home amb un historial fantàstic de contribucions científiques de gran importància, per exemple sobre el virus del SIDA i les malalties autoimmunes, com el Lupus o l’Artritis Reumàtica. No sols ha sabut situar-se fora de l’escandalosa actuació del seus col·legues trumpistes, sinó que en el seu llenguatge clar i seré ha dit i explicat sempre la veritat i l’estat de coses. Tota la premsa el reconeix com la primera i més sincera autoritat en la matèria. Novaiorquès de naixement (parla encara amb una mica d’accent de Brooklyn) ha passat la seva carrera exclusivament al NIH. Fins i tot es va casar amb una infermera també del NIH i ha rebutjat moltes ofertes amb sous milionaris. És un orador amb una serenitat i domini de la llengua extraordinaris. Ha hagut d’escoltar moltes bestieses presidencials i els periodistes li fan comentar, que és un compromís, però no es doblega mai. Ell domina la llengua anglesa: sense referir-se mai al President ni citar-lo, ho explica tot d’una forma que contradiu les declaracions presidencials. Diuen que Trump està molt enrabiat i voldria treure’l. Fauci ha quedat exposat a molts perills i amenaces dels trumpistes furiosos: ara necessita una escorta de seguretat les 24 hores.

És difícil sumariar les absurditats falses que Trump afirma, fins i tot quan no està fent referències polítiques: ell deia cada dia que el problema de la falta de proves diagnòstiques estava resolt, mentre que tots els governadors les demanaven a crits; deia que tot el personal sanitari ja tenia protecció, però els governadors i els metges i treballadors es queixaven del contrari. Es burlava dels governadors que exigien ventiladors i no els podien comprar: els governadors exageraven i en volien masses.

La llei de producció en temps de guerra, ja activada, li permetia manar a les fàbriques que produïssin coses necessàries, però ell els demanava favors que no li concedien. És clarament evident que els productes fabricats (ventiladors i protecció pel cos sanitari) caldria donar-los a la FEMA federal per un preu raonable i negociat per ser distribuïts als estats que els necessitaven, però no: va decidir que un cop fabricat, les companyies ho venguessin tot al mercat lliure. Immediatament tots els estats i la FEMA van començar a competir i barallar-se pels articles i els preus van pujar pel cel sens dubte amb gran satisfacció pels propietaris, sempre trumpistes. Ara sembla que s’ha arreglat i els usuaris van rebent coses necessàries. Poc a poc, però en temps.

Probablement la qüestió més grotesca és que un dia Trump es va posar a defensar l’ús d’un medicament anomenat hydroxyquinidina, aprovat contra la malària i també pel lupus i la febre reumàtica, per a la prevenció i tractament de la infecció amb el Covid. Pot imaginar algun lector el Sr Quim Torra o Sánchez surtint a la tele aconsellant la gent i els metges com tractar la malaltia? En Trump no té por de res: va afegir que tenia un bon “feeling” (sentiment) i que ell sempre tenia raó. Sembla que la idea va sortir de diferent webs de l’extrema dreta i fou promoguda per Elon Musk (el de Tesla) i alguns altres locutors de ràdio, basant-se en un article absurd publicat a una revista francesa. El Sr Trump va afegir orgullosament que ja hi havia una distribució de 23 milions de píndoles a la disposició dels pacients. El problema és que no hi hagut assaigs clínics (ara la Food and Drug Administration sota pressió n’ha organitzat un), que la substancia és perillosa sense supervisió medica i que als experts els sembla molt improbable que serveixi de res. A més, malalts que pateixen de lupus i necessiten aquest medicament ara no el troben. Personalment em costa feina creure que això ha passat. Ara s’ha barallat amb el Primer Ministre indi que ho havia dubtat. I està amenaçant amb tallar les subvencions a la WHO (OMS) perquè ha fallat. Ell no, mai.

Els intercanvis entre Trump i els pocs periodistes a les Conferències de premsa posen malalt o fan riure. En general el senyor tria per fer preguntes només periodistes que ell coneix, ignorant sempre els del NYTimes, el Washington Post, CNN o la Televisio Pública. Així i tot la sessió degenera en crits, gent parlant al mateix temps, ell negant-se a respondre o canviant el tema. Algú va intentar preguntar a Fauci si estava d’acord amb el President en l’assumpte de la quinina, però Trump li va tallar la paraula, dient que ja havia fet masses preguntes mentre Fauci al seu costat somreia sense dir res.

Hi ha moltes cadenes i emissores de TV. Al començament de la crisi transmetien les conferencies de premsa de Trump però ara pocs ho fan. En canvi els governadors de molts estats sobretot Cuomo de NY, surten en viu sovint emocionats a la TV i expliquen com van les coses sense fer propaganda política ni mentir.

Hom no sap què dir en aquesta situació. El país s’ha dividit en dos bàndols irreconciliables, amb Trump controlant totalment un dels dos i l’altre fatalment dividit entre els progressius que suportaven Bernie Sanders i els del molt problemàtic Joe Biden. Com acabarà? Ja veurem com es farà l’elecció. Els Republicans es neguen a acceptar el vot per correu i ningú sap com estarà el virus al Novembre. Podria haver un rebrot del virus. A més, el cas és molt complicat perquè no hi ha cap vot federal, sinó 50 vots diferents a 50 estats sota lleis locals. Els federals tenen l’obligació constitucional de defensar i protegir el dret al vot i les llibertats personals, però no a dir a cap estat com s’han d’organitzar la votació.

AFEGIT 10 Abril 2020
6,3 nous milions de treballadors van intentar sol.licitar subvencions per atur aquesta setmana portant el total a uns 10,6 milions. Hi ha molta gent que no pot comprar menjar i a certs barris a NY només la meitat dels residents han pagat el lloguer o la hipoteca aquest mes. Ningú ha cobrat els 1,300 $ per persona, encara que diuen que els qui tenen compte corrent podrien rebre’ls la setmana que ve. Els que esperen un xec hauran de seguir esperant. Pocs petits negocis han rebut els préstecs bancaris garantits promesos per la llei. Els posen a la llista d’espera. Els bancs segueixen dient que no tenen instruccions clares del govern federal. El Banc Federal ha estès un nou crèdit de 2,3 bilions als bancs perquè no deixin de pagar i donar crèdits. I el Congrés estudia un altre nou paquet d’ajut per altres 2 bilions però els Dems i Republicans no es posen d’acord. I finalment, els Republicans estan demanant que Trump aturi les seves Conferències diàries que li estan fent mal. I tant. Son pallassades i mentides que no fan gràcia.

AFEGIT. 13 Abril 2020
El tema d’aquest punt, l’absurditat de les rodes de premsa llargues diàries del President envoltat dels seus titelles (amb l’excepció Fauci), ha estat notada per molts diaris i també per personalitats del Partit Republicà (!). No caldria fer-ho cada dia, hauria de ser breu i limitat al tema sense divagacions ni insults al diari. La resposta de Donald Trump? Està allergant la duració de les trobades i intensificant els seus insults, opinions personals, política i provocacions. Aquest senyor, com el Caudillo, el Duce i el Führer no tolera disensió.

Joan Gil

2 respostes

27 març 2017


Grans Projectes Econòmics del President Trump

Classificat com a General

El divendres passat, amb la desfeta del projecte de llei sanitària a les mans del seu propi partit, la Casa Blanca va patir una de les humiliacions més grans de la seva història. Trump estava tan enrabiat com Obama fa 8 anys quan els Republicans ja es van negar a discutir el projecte de l’Obamacare, i va assegurar que plegava i ja no en volia parlar més. Havia intentat les seves arts negociadores i havia fallat tan desastrosament com Obama. Ara diu que vol posar en marxa el seu pla econòmic i fiscal per enfortir la indústria nord-americana i crear la feina que ell va prometre als treballadors. A veure si oblidem el desastre de l’Obamacare

El President Trump, elegit sense saber res de govern i poc de política, intenta realitzar els consells dels seus col·laboradors, sobretot els del seu estratega James Bannon, antic editor del web radical de dreta Breitart.com (Grans Projectes Economics del President Trump) el qual sembla voler dur-lo a la perdició. Vet aquí el model econòmic que Bannon i l’Speaker (President de la Cambra de Representants) Paul Ryan van discutir i acceptar. Es tracta de restablir el Proteccionisme. Es cobrarien i apujarien en un 20% els aranzels de tots els articles importats (que seria un cop gairebé de mort a Mèxic i un problema molt seriós per a la Xina), mentre que es retallarien els Impostos de tots els exportadors americans. Amb els diners extres ingressats, es reduirien els impostos corporatius de les empreses, en particular totes les despeses en noves inversions es podrien deduir dels beneficis al 100% el mateix any que es fan. Se suprimiria totalment l’impost de successió (els drets “reials” com es deia a Espanya). No és que l’impost de successió sigui molt alt en l’actualitat: només existeix per herències de més de 5 milions, sigui qui sigui el beneficiari. Amb aquest projecte tan genial la indústria americana, molt limitada en l’actualitat, renaixeria i s’obriria una nova època daurada. Amèrica tornaria a ser gran un altre cop.

Sona més aviat com una ximpleria digna de nens d’escola i jo espero que el Congrés tindrà el seny de rebutjar el projecte, encara que sí que rebaixaran els impostos corporatius. Estaria bé si algun economista volgués escriure un comentari, però jo veig el mot Retaliació escrit en grans capitals.

Obamacare, la llei odiada pels Republicans
Probablement molts europeus troben difícil entendre com va anar aquesta bestiesa tan fenomenal. La llei sanitària d’Obama és molt conservadora, perquè posava milions d’Americans, tots els qui no reben una assegurança de l’empresa on treballen, en mans de companyies d’assegurança amb consellers delegats que guanyaven de 16 a 20 milions de $ a l’any. De fet tots els grups progressius, com Bernie Sanders, demanaven que enlloc d’això s’obrís l’assegurança federal obligatòria de malaltia per als que tenim més de 65 anys, anomenada MEDICARE a tothom poc a poc. El cas va arruinar la relació d’Obama amb els progressius dels EUA. Però els Republicans què en tenien en contra? Projectes molt similars havien estat proposats per organitzacions molt conservadores.

Els Republicans absurdament i contra tota raó en van fer la seva bandera perquè Obama l’havia fet aprovar amb la majoria que tenia contra la seva oposició. Deien ximpleries intolerables i falses: que el govern controlava la salut dels Americans, que deixava morir als vells per estalviar diners, que estava fallant, que el poble americà no ho podia aguantar, que era massa generosa amb els pobres que no volien treballar i moltes coses més. De fet la majoria de la població estava a favor. Per 7 1/2 anys (!!!) el Partit Republicà va cridar a tots els seus mítings que abolir Obamacare i tornar el control de la seva salut als Americans seria la seva prioritat més gran quan guanyessin el poder. Feien moltes manifestacions locals amb pancartes insultants i quan un congressista cridava que volia abolir Obamacara, la gent cridava entusiasmada formant un cor.

Durant la Campanya Presidencial Trump repeteix que aboliria Obamacare el primer dia del seu mandat
Prometia establir una nova assegurança, fent l’assistència mèdica universal, barata i accessible a tothom, oblidant recomanar a la gent escriure-ho a Santa Claus per Nadal. No donava cap detall de com acompliria aquest miracle. És curiós i difícil d’entendre, però en 7 anys de parlar-ne dia i nit (la Cambra fa fer uns 60 vots simbòlics en contra) no va sortir ningú amb un projecte de llei diferent (!!!!). Només repetien que ho farien millor, sense dir com. Ni ells ho sabien, perquè no tenia res de fàcil.

El preu de l’assegurança Obamacare havia anat pujant, perquè els preus i les despeses mèdiques i farmacèutiques no estaven regulades, afectant tant les primes com sobretot els deductibles astronòmics, que per a una família comprant la pòlissa més barata podien arribar als 8,000 $ per any. Cal recordar que la majoria d’americans reben l’assegurança de l’empresa o el sindicat. L’Obamacare afectava una minoria, però eren molts milions. A més, és difícil d’explicar però els pobres estaven inclosos en la llei.

El projecte de llei preparat per Ryan deia que obria l’assegurança comercial totalment unregulada a tots els ciutadans sense obligació, eliminant el càstig, la multa, per als que no la volien (però anirien sens dubte a l’hospital si tenien un càncer i acabaria pagant el govern). Problema evident? Si feu això, la gent jove en bona salut no s’asseguraria, mentre que els vells o malalts sempre ho farien, amb la conseqüència que la gent gran hauria de pagar un preu astronòmic com a prima. Van establir algunes categories escalonades de preus segons la bossa de cada ciutadà: la gent gran naturalment haurien de pagar molt més perquè són un risc pitjor segons les lleis del mercat lliure. El nombre de gent coberta per MEDICAID, el pla per a la gent pobre, quedaria dramàticament reduït. Permetrien a les companyies oferir pòlisses bàsiques que no cobririen maternitat, ni malalties mentals, ni dependència de drogues, ni cap dels serveis ordinaris per petites malalties. Però aquí les companyies van tornar a intervenir: només els joves comprarien aquestes pòlisses, mentre que els vellets haurien de pagar una fortuna per la manca d’assegurats joves. Cap companyia firmaria, perquè perdrien diners. Al final, l’Oficina de Pressupostos del Congrès va anunciar que uns 25 milions d’americans perdrien l’assegurança. No era ben bé allò que els Republicans i Trump havien promès.

Els diputats americans mantenen una oficina d’ajut als ciutadans al seu districte i sovint hi tornen per fer town-meetings, reunions amb ciutadans per escoltar-los. Després de més de 7 anys d’escoltar promeses del paradís, la ciutadania havia ensumat la veritat i hi va haver verdaders aldarulls als town-meetings. En van ensenyar alguns a la TV i valia la pena mirar la cara que feien els congressistes republicans, acostumats als crits d’entusiasme. Molts congressistes van tornar a Washington espantats. Calia anar amb compte.

Fa uns anys els radicals al Congrés eren el Tea Party, cada dia més ignorat. Ara és el Caucus de la Llibertat, un grup parlamentari de Congressistes molt radicals. Hi ha qui falsament els anomena extrema dreta, que no és veritat. El que són és llibertaris de dreta que voldrien reduir al govern al no res (i en això es diferencien de la dreta, que vol un estat fort). Diguem que són una mica com anarquistes de dreta. Aquesta gent a vegades diuen coses com que si no hi ha diners, no es pot ser tan generós amb els ancians. No volen donar beneficència a ningú que no treballi. I no volen que ningú rebi diners del govern ni hagi de pagar impostos, ni hagi de pagar per protegir el clima o el medi ambiental i que el Govern no té cap dret de regular que fa una companyia ni prohibir cremar carbó. Cal recordar que arrels llibertaries han existit sempre al país. Diuen que el primer govern federal només s’ocupava de la defensa i els correus.

I el Secretariat d’Estat (Afers Estrangers) què
Trump els vol tallar el Pressupost en un 28% i ha nomenat un Secretari que era el Cap d’Exxon i no té experiència ni coneixements diplomàtics. A més Trump s’ha negat a nomenar els dirigent importants subordinats al Secretari que el podrien aconsellar i sabrien de què va. El President diu que això dels Afers Estrangers s’ha d’acabar i no cal perdre temps negociant amb ningú. Si passa alguna cosa perillosa, hi enviarà els Marines però de perdre el temps negociant res de res.

Joan Gil

No hi ha resposta

25 gen. 2017


Barack Obama: Anatomia del Fracàs d’un Home Honest

Classificat com a General

Anunci publicat al NYTimes del diumenge 22 Gener 2017

Qui és Obama?
És un home negre, nascut de mare blanca i pare musulmà kenyà divorciat de la mare, crescut a Indonèsia i Hawaii, dotat d’una intel·ligència extraordinària, amb un diploma d’advocat de Harvard i intensament protector de la seva intimitat familiar volent ser el marit i pare que a ell li va faltar. Va gaudir sempre d’un nivell altíssim de respecte i suport popular i tothom el veu com potser el president amb més dignitat i respectabilitat dels temps moderns. No va tenir en vuit anys ni un sol escàndol (!)

Doncs perquè l’odiaven tant sobretot els llibertaris del Partit Republicà, la gent del Tea Party i del Caucus of Liberty congressional? Obama fou un polític una mica inepte. Els seus altíssims principis no es van compaginar bé amb la realitat de la vida política i no va saber com respondre. Un dels pocs èxits van ser les regulacions (no pas lleis) que va publicar amb ordres sobre protecció ambiental i el problema climàtic, que Trump ja ha començat a destruir també amb ordres presidencials hores després del jurament i desapareixeran. Coneix el lector allò de “parlant la gent s’entén“? Obama ho creia molt. Per ell l’èxit que esperava havia de ser bipartisà i el volia aconseguir seient a la taula, exposant arguments i fent arribar a la conclusió lògica. Quina equivocació tan gran. Així un polític no aconseguiria arreglar res gairebé mai. Li agradava molt anar a townmeetings, discussions amb gent comú a moltes ciutats petites per explicar la seva política i queixar-se del boicot republicà, però no li va servir per popularitzar la seva opinió. Una cosa que fatalment no sabia o no volia fer, van ser els famosos onliners, els slogans breus simplifics que resulten en titulars, com ara “els mexicans són criminals“, que tenen molta força propagandística. Obama no acabava sovint als titulars, a diferencia de Trump, per exemple, que va saber ocupar les primeres planes de franc per mesos.

El començament del drama
Va passar literalment el primer dia. La seva elecció havia resultat en una gran explosió d’alegria i entusiasme. Jo no em vaig poder estar d’anar a Harlem, però la gent blanca estaven igual de contents. Al seu jurament es van presentar uns 800’000 ciutadans.
Els Republicans, en minoria al Congrés es van esverar, tement que Obama els escombraria. Alguns dirigents, desesperats, es van reunir a un Restaurant. Un grup va proposar intentar el bloqueig i la dissensió contra Obama. No ho sabia ningú, però el Tea Party acabava de néixer.

La gran crisi bancària del 2008 i els desnonaments
La crisi s’havia desfermat durant les darreres setmanes del govern de George W. Bush. Tothom estava espantat sense saber què fer. L’economia mundial estava en perill. Bush va intentar fer aprovar una llei donant fons als bancs i companyies d’hipoteques. El seu Congrés es va negar. Els llibertaris, cada dia una fracció republicana més poderosa, no acceptarien mai que el govern fes pagaments a companyies.
Obama, arribat dies després, va acceptar, com havia fet Bush, el camí de l’ajut als bancs i les fàbriques d’autos i va poder guanyar al Congrés gràcies a la seva majoria Demòcrata. Al poc temps, la premsa va anunciar que malgrat el desastre causat per ells, els banquers havien rebut milions en primes, sens dubte amb diners del govern, i per tant trets dels impostos. El poble es va enrabiar molt i els banquers principals van ser cridats a la Casa Blanca. Espantats, van fer una reunió prèvia decidint fer totes les concessions que calgués. Però a Obama li semblava, en línia amb el seu parit Demòcrata, que calia col·laborar amb aquests senyors en benefici del país sense humiliar-los i no va exigir res. Aquesta seria la primera topada amb els Progressius que l’havien dut al poder.

El moviment popular contra Wall Street a Nova York
Els de l’Occupy Wall Street, amb una organització perfecta i extraordinària, van ocupar per molt de temps una plaça molt cèntrica de Manhattan on van rebre moltíssims visitants, relativament prop de Wall Street i va quedar molt clar que tenien un suport popular enorme. Deien, per primera vegada, que el Govern regalava milions als rics i no es preocupava per la majoria de la població ni la classe obrera,, que ho pagaven tot amb desnonaments, pèrdua de la feina i caiguda del nivell de vida. Van obrir moltes orelles. Essent novaiorquesos, és poc probable que fossin llibertaris de dretes, però aquests també estaven escoltant. El moviment popular que 7 anys després portaria Trump al poder ja havia sortit al carrer. Ningú volia ajudar la classe treballadora. Calia prendre el poder i fer fora a tothom. El Tea Party va saber organitzar moltes manifestacions anti-Obama, sempre a nivell local, apuntant directament a la base. Aviat, els consellers de Trump ho van escoltar i li van explicar com parlar a la gent descontenta amb poca educació, una art que ell sabria perfeccionar. Obama, en canvi, seguia utilitzant el llenguatge racional i complexe que pocs treballadors amb poca educació entenien.

Obamacare
L’assegurança mig obligatòria de malaltia, anomenada Obamacare en burla pels Republicans, però un mot que Obama va acceptar ell mateix, significaria la fi a la seva activitat legislativa encara als primers quatre anys. Després de presentar el projecte de llei al Congrés, per ensenyar bona voluntat, va anar en persona al Capitoli a parlar amb els dos partits i poder aprovar una bona llei, per la que hi havia suport popular. Obama, segur de la seva posició i raó, volia explicar-ho tot i estava disposat a acceptar millores en els detalls. La reunió fou un fracàs total. Al final d’hores de disputa vana, Obama va anunciar que ell ja en tenia prou i que havia guanyat les eleccions i faria aprovar la llei pels seus Demòcrates, cosa que va fer sense un sol vot republicà. Els progressius (l’esquerra) es van indignar amb Obama perquè enlloc d’oferir l’assegurança universal amb el Medicare que tenim els vellets, o almenys lluitar per establir-la, van regalar el negoci a companyies d’assegurança privades. Però qui no oblidaria mai van ser els Republicans. Empesos pel Tea Party van encetar una campanya brutal d’insults, ridículs i mentides grolleres contra Obama i la nova llei que no s’aturaria més fins l’arribada de Trump que vol derogar la llei sense substitució.
Obama havia fet aprovar legislació per darrera vegada. Poc després els Republicans van recuperar la majoria a la Cambra baixa i no hi hauria res a fer. Rebutjarien absolutament tot que vingués d’ell. El sistema del boicot total funcionava.

L’assassinat de 20 nens petits a Connecticut
Va demostrar la impotència del govern Obama. Un noi jove esquizofrènic havia pres un fusell semi-automàtic, assassinat la seva mare, anat a una escola primària, mort a trets un mestre i 20 nens del primer i segon grau abans de suïcidar-se. Hi va haver una gran commoció a tot el país.
Obama, sabedor del suport popular va enviar al Congrés un projecte de llei no gaire radical introduint certs controls en la venda d’armes. El dia del debat va fer venir a Washington els pares i els va fer seure al balcó de la Cambra. La llei fou rebutjada per dos vots. Els Republicans deien que enlloc de regular la venda d’armes, el que calia era armar a tothom perquè pogués defensar-se, a més de millorar l’assistència psiquiàtrica. Obama va aparèixer en TV davant les càmeres amb els pares i es va posar a plorar de tristor. No va tornar a provar mai més però feia discursos cada vegada que passava una altra barrabassada amb fusells automàtics, cosa bastant freqüent, afegint que no li deixaven fer res.

Els serveis secrets
Obama fou un gran defensor de moltes formes de vigilància electrònica i va introduir càstigs duríssims a qualsevol persona com Ed Snowden que violés secrets d’estat, i en algun cas va ficar a la presó gent que havien denunciat certes coses. Sense dubte moltes d’aquestes directives violaven drets civils i aquesta vegada el desencontre amb tots els progressius fou final.

El cas dels immigrants
Hi ha molts il·legals mexicans al país, però en l’actualitat la immigració il·legal mexicana ha baixat a zero, substituïda per l’arribada de centre-americans espantats per les condicions intolerables a Hondures, El Salvador i Guatemala. Obama va començar a pagar a Mèxic per fer allò que Turquia fa amb els sirians. En l’actualitat, Trump diu que vol construir una muralla (wall) de més de 2,000 milles per uns 150 mil milions per substituir les 700 milles de tanca (fence) que Ja existeix a llocs de Texas, Arizona i Califòrnia. Es veu que hi ha una gran diferència entre wall i fence, és a dir muralla i tanca.
Obama va escriure una magnífica llei d’immigració, probablement la millor, i la va enviar al Congrés que la va rebutjar amb insults i mentides. El lector recordarà que a diferència d’Europa, tots els Americans llevat dels pocs indígenes som immigrants o descendents, o sigui que aquestes coses les veiem de forma diferent dels europeus.
Incapaç de fer aprovar lleis, Obama va recórrer a l’ús d’Ordres Executives, la legitimitat constitucional de les quals era molt dubtosa. Ho va intentar per darrera vegada amb el seu projecte d’immigració. Fou anul·lada pel Tribunal Federal Suprem.

Les relacions racials
Curiosament, Obama fou poc actiu en problemes racials, que molts havien vist com el seu punt fort, i només va actuar sota pressió. Tampoc li va anar bé. El primer cas poc després de la primera elecció fou un incident ridícul prop de la Universitat Harvard. Un policia acabava de detenir i emmanillar a un home negre que estava intentant entrar a una casa, només que el senyor negre era un Professor de Harvard i el propietari de la casa. Obama va decidir ficar-s’hi per fer pedagogia de com resoldre tensions racials i va invitar al senyor negre i al policia a venir a la Casa Blanca a prendre una cervesa i parlar cara a cara. Ell hi creia molt en aquestes coses. La TV va ensenyar una escena ridícula, amb Obama, Biden i els dos protagonistes asseguts a una tauleta amb cares de circumstància i poca amistat.
El segon i ja molt dolent cas, fou l’assassinat de Trayvon, un jove negre que havia sortit de casa per comprar snacks i fou assassinat sense cap raó per un ¨vigilant¨aficionat que no tenia dret a anar armat. Obama va comentar que ell hauria pogut ser Trayvon feia anys, però l’assassí se’n va sortir.
Això fou seguit de molts incidents on joves negres desarmats foren abatuts pel policia. Tots els incidents foren presentats gràcies a vídeos fets amb iPhone, que van revelar una cosa que passava molt sense que ningú en volgués parlar. Obama no es va lluir gaire. Activistes, trencant amb ell perquè no ajudava, van fundar el moviment “Black lives matter.” Però què hauria pogut fer el President, un advocat, sinó defensar la policia, i els jutges (l’anomenada “Llei i Ordre”)?

Resum
Barack Obama, convençut de la seva rectitud, capacitat d’orador i devoció a la justícia, creient religiosament en el diàleg racional, va fallar perquè un home com ell es va negar a caure en el parany dels slogans, les mentides, violacions de promeses i les negociacions brutes a porta tancada. Ell i el seu partit van sucumbir desastrosament a un moviment populista principalment dirigit per llibertaris que mentia, deformava i l’insultava contínuament, que ara vol destruir fins i tot la memòria dels seus vuit anys, els seus esforços protegint els drets de les dones, els gays, transsexuals i el dret d’aquests ciutadans al matrimoni.
Penso sovint que un problema dels Catalans entenent les circumstàncies de la pujada al poder del President Trump consisteix en que els populistes tant a Catalunya com a l’estat són d’esquerres, mentre que Trump i els seus, com la majoria dels populistes europeus són de dretes. Hi ha al món llibertaris de dreta i d’esquerra, que són gent molt diferent, i Trump és molt de dretes, a més de no tenir cap ideologia coherent.

Obama va fer un gran discurs de comiat a Chicago, sens dubte un dels millors productes de la ciència política americana, que sobreviurà. Voldria acabar amb una cita d’aquest article que reflecteix molt bé la seva fe i personalitat:

“Enlloc d’insultar a l’Internet gent desconeguda, mireu de parlar cara a cara amb els vostres adversaris”<

Joan Gil

No hi ha resposta