Els EUA són diferents

Avui en dia es parla molt de la Unió Europea i no sols pel Brexit. Europa ha estat sempre el destí de molt somniadors, els que hi veien una protectora democràtica imaginària dels drets i esperances de tots els ciutadans, en el seu dia, dels drets laborals contra el Neoliberalisme exitós de la Primera Ministra Thatcher, i ara per nosaltres, possible defensora del nostre dret d’autodeterminació. La Unió actual fou creada sobre un acord preexistent dels anys 50 amb el Tractat de Maastricht de 1992 per Helmut Kohl i François Mitterrand, els quals pel seu compte i sense suport o consultació populars van obrir les portes als estats de l’antic Pacte de Varsòvia, fent impossible cap profundització política futura de la Federació i enfortint l’Europa dels Estats eternament dominada per Alemanya i França que tenim ara.

Potser un punt favorable per a Catalunya és el principi de la Supremacia establert inesperadament pel Tractat Constitucional de Lisboa de 2009, que va reformar el de Maastricht. Vol dir que els estats membres tenen l’obligació de defensar i protegir les obligacions, tractats i lleis de la Unió fins i tot si estan en conflicte amb lleis i (fins a cert punt, aclareixen) provisions constitucionals nacionals (!). De fet la Unió està adherida a moltes declaracions de drets civils i humans que protegeixen els drets de minories (què és això de dir que els espanyols tenen dret a votar sobre els drets dels catalans?)

Intentant entendre l’organització de la EU
És dificilíssim d’entendre com funciona la Unió. Als EUA els estudiants d’escoles elementals aprenen l’esquema de com funcionen els governs federal i estatals dels Estats Units. Els detalls potser són complicats, però l’organigrama és molt senzill i el coneixen tots els ciutadans. Entén algun lector com funciona la UE? La culpa la tenen ells. Amb les publicacions i webs passa el mateix, i sobretot ningú parla o discuteix la qualitat democràtica del sistema. Si algú ho dubta, pot provar a llegir l’article sobre la Constitució de la Unió a la Wikipedia i bona sort.

Ells diuen sempre que la Unió té set organismes principals. Deu ser així però jo ho faré més senzill, amb només tres, que probablement fan entendre com funciona.

El Parlament Europeu
Com a única organització europea elegida lliurement pels ciutadans, ostenta la jerarquia suprema. Si la UE fos un estat, el President del Parlament seria el Cap d’Estat. Consta de 753 diputats organitzats seguint la seva afiliació als partits, amb majories com a Espanya, del Partit Popular i del Socialista i amb interpretació simultània de 23 llenguatges, amb el català essent sols semi-oficial: ens el deixen parlar i podem escriure a qualsevol autoritat en català i les lleis han de ser traduïdes. La llengua més parlada a la Unió és l’anglesa, però si el Regne Unit s’en va, només quedarà Irlanda i ja veurem. L’espanyol es la cinquena o sisena llengua més parlada (depenent de Polònia)

La seu del Parlament és Straßburg, a Alsàcia (França) amb el Secretariat permanent establert a Luxemburg i una segona nova sala de sessions a Brussel·les, on se celebren regularment moltes assemblees. Quan es pregunta, tots els diputats voldrien anar a Brussel·les i prou.
Sobre la legislació cal saber dues coses que poca gent sembla conèixer: 1) encara que el Parlament discuteix i vota sobre lleis europees NO POT INICIAR CAP LEGISLACIÓ. Per poder ser considerada, una llei ha de ser proposada primer per la Comissió Europea (veieu abaix); ara han aprovat una disposició establint que encara que no puguin iniciar cap llei, el Parlament pot escriure a la Comissió demanant per favor que presentin un projecte de llei; 2) per ser aprovades, les lleis han de ser confirmades pel Consell d’Europa (veieu abaix), que segons el Tractat de Lisboa hauria de funcionar una mica com a segona cambra legislativa representant als estats com ara el Senat dels Estats Units, que és allò que alguns somniadors proposen per al Senat de Madrid. No obstant això, veient les notícies i llegint diaris, tothom es pensa que el Consell d’Europa és el verdader executiu i no legislatiu, com fa creure l’activitat i les declaracions de la Cancellera Merkel que no parla com si fos una senadora. Si publiquen quantes lleis que han confirmat o potser rebutjat, jo personalment no ho he pogut trobar enlloc. El Sr Rajoy, que hi assisteix de “convidado de piedra” sense poder parlar amb ningú, tampoc ho ha explicat mai.

Resum: el Parlament fa lleis quan i si la Comissió Europea ho permet i a més les lleis han de ser confirmades pels caps de govern que seuen al Consell d’Europa.
En principi el President de la Comissió Europea és elegit pel Parlament i la darrera vegada els populars van fer elegir al Sr Juncker. Això va molestar a tanta gent, que ara han revisat el reglament perquè no torni a passar.
I el Parlament també aprova els Pressupostos.

El Consell d’Europa
No s’ha de confondre amb el Consell de la Unió, que és molt diferent i no en vull parlar. Sembla mentida que hi hagi qui confon dues coses tan diferents. Parlem del grup format pels Caps de Govern, el que surt sempre a la Tele, augmentat per certes grans autoritats europees. El Tractat Constitucional de Lisboa sembla que el veu com un cos legislatiu (la segona lectura de lleis aprovades pel Parlament) similar a un Senat, i també com a òrgan de consultació i resolució de conflictes entre estats membres, però si s’entén bé, no sembla que hauria de tenir poder executiu, no obstant la impressió que hom treu dels butlletins de notícies. Sembla més aviat un consell de ministres presidit per la Sra Merkel.
L’única executiva de la UE és la Comissió Europea (abaix) però verdaderament no sembla així i no ho expliquen. Aquest consell és on existeix el dret de veto individual de tots els estats, del que parlen sempre amb il·lusió els espanyolistes. Hom es pregunta com deu funcionar això darrere les portes sempre tancades. La Sra Merkel tindrà la mateixa autoritat com Malta o Xipre? O Espanya? En qualsevol cas, molts estats com Polònia, Hongria, Eslovàquia defensen posicions obertament antieuropeistes. Se’n parla? Com van les negociacions actuals per admetre Montenegro? I la Turquia? Consideraran el Consell i la Sra Merkel l’hostilitat evident dels pobles europeus contra l’admissió de Turquia o no tindran res a dir com en els cassos anteriors?

La Comissió Europea de Brussel·les
Aquest és teòricament l’únic govern executiu de la Unió. Si la Unió fos un estat, el President Juncker, elegit pel Parlament, seria el Cap de Govern. Un espectador es preguntaria quina autonomia tenen considerant el paper i activitats de les potències europees que s’hi interessen. També cal afegir que aquí és on rau i creix la burocràcia excessiva que molesta a tanta gent. Com queda dit, tenen el dret exclusiu d’aprovar quines lleis pot fer el Parlament.

Altres coses:
He buscat on he pogut, però no he pogut entendre d’on surten els diners de la Unió i quant paga cada estat i segons quins criteris. Només he pogut saber que els diputats que cobren més de €8.000 al mes han de pagar impostos europeus. Hi ha altres impostos directes? No crec que sigui un secret, però estaria bé que ho expliquessin.

Defensa: els tractats originals preveien la formació d’un exèrcit europeu de defensa i resposta ràpida que podria intervenir al món. Fa uns anys hi va haver alguna desfilada conjunta de diferents exèrcits (molt poques i molt febles) però al final va quedar clar que la OTAN, presidida i sens dubte dirigida per una potència extra-europea, assumia totes les funcions militars, com s’ha vist en més d’una ocasió. No obstant, només 22 membres de la Unió estan dintre la OTAN. Els altres són neutrals. Neutrals entre els EUA i qui? Algun lector estarà sorprès de saber que uns “grups de batalla europeus” han participat a conflictes com ara Kosovo.

Curiosament durant els conflictes espanyol amb Catalunya i britànic amb Escòcia, cap dels dos estats, que amenaçaven en públic amb expulsió de la UE als secessionistes van demanar mai un peritatge oficial a Brussel·les sobre la matèria, probablement per por que el peritatge fos negatiu pels Estats o acabés indicant quins camins estaven oberts per la readmissió. Ni els Catalans ni els Escocesos tenen dret a demanar-ho perquè no són estats membres. Els espanyols es van limitar a publicar opinions personals anti-catalanes d’amics, atribuint falsament una declaració pro-espanyola d’origen desconegut al President Juncker. La Unió és sobretot una associació econòmica i la continuada presència tant d’Escòcia com de Catalunya els convé i no combregarien amb les coses emocionals que explica el Sr Rajoy.

No és fàcil en aquest moment desenvolupar una opinió sobre el conjunt de l’obra de la UE.El propòsit original en els anys 50 fou desenvolupar lligams econòmics entre França i Alemanya, que havien fet tres guerres terribles en menys d’un segle. Sens dubte van aconseguir la fraternització de les dues potències. Molts observadors creuen que el mercat comú creat funciona bé i ha estat favorable. Sobre la creació de l’euro, hi ha hagut sempre opinions diverses. La protecció dels consumidors contra abusos de grans companyies ha estat exemplar, millor que als EUA.
El fracàs estrepitós ha estat en el terreny polític. Citem alguns casos: la crisi econòmica al Sud d’Europa, sobretot a la pobre Grècia, la desintegració de Iugoslàvia i les guerres i crims que en van resultar, la fallida de denunciar i inacció contra els governs antidemocràtics i antieuropeus de Polònia i Hongria (diuen que Hongria rep subvencions de Rússia per fer de Cinquena Columna). Ara hi ha la gran crisi de la immigració i el seguidisme a una potència exterior en el cas d’Ucraïna. El Canceller alemany Helmut Kohl va fer admetre els estats d’Europa oriental dient que li calia augmentar la mà d’obra alemanya i els polonesos eren blancs, bons treballadors i patien pobresa, però l’admissió d’aquests països, gairebé tots amb règims fortament nacionalistes va canviar el caràcter de la Unió i va fer impossible l’enfortiment polític de la Unió que molts ingenus desitjaven. On va la Unió? L’estructura actual impideix qualsevol augment del poder polític i sense voler exagerar, cada dia sembla menys democràtica.

Nota Final
Potser algun lector recorda el meu previ apunt (28 juny 2016) sobre els dotze anys que va durar la Confederació dels Estats Units de trista memòria sortida de la revolució i la victòria contra el Regne Unit, que no passava de ser una mena de tractat d’amistat entre 13 estats independents amb dret de veto. Va acabar molt malament i potser hauria pogut ensorrar la nova nació, però al final va donar lloc a una Assemblea Constituent que va acabar escrivint la que és probablement millor Constitució de la història de la democràcia. Segueix en força i compta amb la lleialtat de tot el seu poble americà després de més de 230 anys. La Confederació nord-americana va esdevenir finalment fins el dia d’avui una Unió Federal on la sobirania dels estats membres quedava preservada però passava a ser compartida amb la Unió.

Serà aquest el destí de la Unió Europea?

Joan Gil