Records personals de Three Mile Island (TMI)
Feia poc que jo havia arribat als EUA i treballava a una Universitat de Filadèlfia, l’antiga capital dels EUA, que és la ciutat més gran de Pennsilvània. La seu del govern de l’estat és Harrisburg, a cent milles. Als voltants d’aquesta ciutat hi havia una central nuclear molt admirada i moderna anomenada Three Mile Island. Aquell memorable 28 de març de 1979 a les quatre de la matinada el món va aprendre a tenir por dels àtoms.
L’accident, com el que va tenir lloc Txernòbil pocs anys després, si algú s’hi interessa, està ben descrit a la Wikipèdia americana i no cal ser un físic nuclear per entendre què va passar. Hi ha un aspecte que és monòton i s’ha repetit sempre a tot arreu, sigui quina sigui a causa: degut a raons no sempre conegudes el reactor fa l’scram automàtic que atura (o intenta aturar) en l’acte la reacció nuclear introduint certs cilindres a l’interior de la pila. Això probablement passa sovint i no té cap significat amb la condició que la refrigeració d’emergència alimentada per generadors s’inicii immediatament, diguem als 5 o 10 segons. Si la refrigeració no funciona, el combustible nuclear segueix escalfant-se i es pot arribar a fondre com si fos un liquid espès a milers de graus de temperatura, esdevenint una font de radiació a l’exterior gravíssima que els tècnics no saben com aturar. La crisi es pot desenvolupar de formes molt diferents i els detalls varien molt, però l’arrel del drama es sempre el que queda exposat.
Aquella matinada, un dels reactors de TMI estava aturat per bescanviar els cilindres que contenen el carburant radiactiu, treient els gastats i inserint-ne de nous. Quan inesperadament el reactor s’atura (scram) les bombes d’emergència del liquid refrigerant s’han de posar en marxa normalment i despres de trobar la causa de l’incident, els operadors poden resoldre-ho tot. El drama va comencar quan una vàlvula (l’anomenada PORV) que no hauria hagut de participar en la resposta immediata per res, es va obrir, cosa que ningú va saber diagnosticar (llegiu més abaix) establint una comunicació entre el refrigerant i un sistema de buit. Per aquell forat es va escapar ràpidament tot el liquid refrigerant del reactor en dificultats on l’scram (atur) d’un reactor acabava de tenir lloc, deixant el reactor sec i escalfant-se ràpidament. Aleshores es va activar de forma automàtica un tercer mecanisme, obrint comunicacions entre les tubàries ja seques del reactor en funcions amb un ltre sistema, el qual dissortadament estava buit degut al canvi de les barres d’urani en procés (una violació greu de mesures de seguretat). Amb això, el reactor, impossible de refredar va guanyar la iniciativa mentre els operadors seguien de bòlit sense saber què fer, ni entendre que havia passat. Veien que la situació era amenaçadora sense entendre perquè. Ja eren les set del matí, tres hores mes tard, quan un enginyer competent va entrar finalment a la sala de control a fer-se’n càrrec. Una mica tard, perquè una fusió parcial irreparable de les barres radioactives ja havia tingut lloc. Cal dir que tot va acabar bastant bé sense morts ni ferits i amb pèrdues materials modestes.
Vull deixar de banda la qüestió de la competència dels operadors en servei aquella matinada. S’en recorda algú que el genial Homer Simpson es guanya la vida treballant a una central nuclear? Cal mencionar no obstant l’assumpte del manòmetre encallat que va enredar tothom. La pel·lícula The China Syndrome de l’admirada Jane Fonda s’havia estrenat amb un cert èxit tres setmanes abans quan la gent encara no es preocupava gaire de l’energia atòmica. Resulta que els operadors de TMI van repetir sentències i situacions que sortien al film (glòria eterna als assessors tècnics de la Jane). Fins i tot en una cosa que havia semblat ridícula als espectadors.
L’instrument de control que va fallar
Cal poder tenir confiança en els indicadors. Si entres a l’ascensor i prems el botó per anar cinquè pis, esperes anar nomes al cinquè i no al tercer o al terrat o a un altre lloc. La companyia que el va construir no ho havia fet bé. A la pel·licula un dels actors assenyala una mena de manòmetre analògic de paret amb agulla dient que els valors són normals i per tant no passa res. Aleshores un altre actor arriba, cava un cop de puny a l’instrument, l’agulla es desencalla i assenyala mesuraments crítics desastrosos. Cal recordar que els anys setanta no hi havia gairebé res que fos digital i que la tecnologia ara ens faria riure.
El que va passar a TMI fou diferent però semblant. Era l’indicador de l’anomenat PORV, que era la vàlvula connectant una refrigeració normal amb el buit, que ningú sabia que estigués oberta i era el problema d’arrel en aquell moment. L’indicador semblava completament normal, però és perquè els operadors no s’havien entès mai amb el fabricant Wilcox & Babcok. De fet l’indicador només anunciava que la vàlvula era inactiva, no si estava oberta o tancada. En aquell moment era inactiva però estava oberta, cosa que ningú sabia. Això i la falta de coneixements dels operadors fou probablement la causa principal del desastre.
Informació: el Govern sempre tan optimista
Jo estava dormint encara quan una parenta a Barcelona em va telefonar per preguntar si jo i els meus encara estàvem vius, perquè es temia que l’accident acabés amb una explosió nuclear apocalíptica que es podria estendre per tot el món en segons.
Caram, ningú ho hauria dit escoltant la nostra ràdio local o llegint els diaris. Deien que sí que hi havia hagut un accident lamentable, però que tot estava sota control. L’endemà, tranquil·litzant, ja anunciaven que probablement no hi hauria cap explosió nuclear perquè la concentració del combustible era massa petita, i que possiblement el núvol de radioactivitat afectaria poc la nostra gran ciutat, i que, com tot anava tan bé, era nomes per acabar amb el problema, per excés de prudència, que estaven organitzant l’evacuació de Harrisburg. De moment, ningú sabia on estava el Governador i els parlamentaris havien tornat prudentment a casa seva. Cap raó per preocupar-se. Van fer com el Franco després de la bomba atòmica caiguda a Palomares. Tot eren mentides escampades per la propaganda comunista i “l’Anti-España de siempre”. Deu ser que els governs disfruten mentint. Ells volen que estiguem tranquils i no ens preocupem de res.
I Txernòbil, què?
Una tragèdia horrorosa perquè aquesta vegada sí que van morir i quedar malferits molts i una ciutat fou esborrada del mapa. Sempre m’ha impressionat sobretot que tanta gent va estar disposada a oferir a seva vida per acabar a una desgràcia causada per la incompetència i temeritat dels operadors. El cas fou molt diferent.
Les centrals soviètiques velles eren perilloses. A l’estranger ho deia tothom, ficant el dit a les nafres d’un enemic, amb un somriure feliç dintre del marc ideològic de la guerra freda. Els comunistes no podien fer bé res delgut a a maldat intrínsica del sistema. Els guerrers freds es fregavn les mans de satisfacció esperant un accident. En el cas de Txernòbil, els operadors locals de la central es mossegaven els llavis. El perill, que era real, el patien també ells i els seus fillets. Diuen que també s’hi feia plutoni per als míssils continentals, cosa que no canviava res.
Un experiment fatal
El problema pitjor de Txernòbil era el temps que havia de transcórrer (entre 60 i 70 segons) entre l’ scram d’urgència (l’apagada del reactor), començament invariable de qualsevol accident i el funcionament de les bombes de refrigeració dièsel independents de la xarxa, que segons sembla eren gairebé 70 segons, cosa que els especialistes, tant comunistes com capitalistes, unànimement declaraven massa lent, inacceptable i molt perillós. Però a Txernòbil tenien el sistema que tenien i prou que sabien que el govern no el voldria canviar. Van començar a buscar solucions pel seu compte. Se’ls havia acudit que el temps d’espera es podria reduir potser a 15 segons utilitzant la inèrcia de les rodes de la turbina que generava l’electricitat, les quals seguien girant una estona després de l’apagada. Ho van provar tres vegades fracassant totalment. A la quarta va anar a vençuda.
Es evident que els operadors tenien bones intencions però diuen que als inferns és on acaben les bones intencions. En primer lloc no havien demanat permís ni estudiat el projecte amb experts independents, no obstant haver fallat tres vegades consecutives. La seva actuació aquell 26 d’abril de 1975 fou a successió de disbarats, imprudències i temeritats.
El govern, com de costum en aquests casos, va mentir sens vergonya. Probablement no tenien cap intenció de notificar a ningú, però als tres dies un observatori suec, a gairebé 2000 qm de distància, va exigir molt indignat explicacions del govern soviètic. Van manar l’evacuació de tota la ciutat dient a la gent que era una precaució provisional i que tots tornarien a casa en dos o tres dies… que es farien molt llargs. Ni un sol resident hi tornaria mai. A ciutat està abandonada i tancada com una Pompeii moderna. Molta gent van anar conscientment a la mort en un acte de servei, com ara aviadors, bombers, els bucejadors que van obrir a les fosques gairebé despullats les vàlvules de drenatge d’una piscina molt contaminada a punt d’explotar. Misèria de misèries… Qui podria pagar per haver causat aquesta desgràcia?
A la ciutat de Nova York
Als EUA funcionen en l’actualitat 104 centrals nuclears. La més antiga la tenim prop d’aquí, a unes 80 milles al sud (1 milla=1,6 qm) de la ciutat, localitzada (com no podia ser altrament) al gran estat veí de Nova Jersei. No hi ha forma d’escapar-se de les burles: qualsevol cosa que és estranya, rara, estrafolària, lletja, absurda o còmica ha d’estar sempre a NJ. La gent ja riu nomes de sentir el nom. Aquesta central anomenada Oyster Creek (riera de les ostres) té poca potència i serà apagada aviat sense remei. La gent s’en preocupa poc actualment.
Sobre la qüestió de l’edat d’un reactor nuclear, la Comissió Regulatòria de l’Energia Nuclear (NRC) respon sempre que no té cap importància perquè totes les parts són substituïdes i millorades continuament i que de fet aquests reactors vells per dintre son els mes nous.
El cas d’Indian Point……
és molt més greu. Situat a la vora del riu Hudson, a uns 38 qm al nord de la ciutat, suministra un 30% de l’energia que necessita Nova York. A més dels seus advantatges culturals i intel·lectuals, cal afegir que Nova York, una ciutat amb tants gratacels, hospitals famosos i operacions financeres i de crèdit universals (cada vegada que algú utilitza una Master Card o Visa, el permís surt d’un edifici a Nova Jersei, a l’altre costat del Hudson), doncs aquesta ciutat no pot tolerar ni patir tallades elèctriques. Aixo s’aconsegueix organitzant de forma escaient les xarxes elèctriques adjuntes dels estats de Nova Jersei i Nova York. Aquesta xarxa elèctrica en general, malgrat algun blackout famós, funciona molt bé. Contrasta molt amb les tallades breus que son tan freqüents a moltes altres ciutats. I la metròpoli es veu a a la nit des de l’espai planetari, de tanta energia com podem malbaratar.
Indian Point, que ha funcionat sempre molt bé, ha estat sovint l’objectiu directe de tot el moviment medi ambiental local des de fa molts anys. Cal tenir en compte que dintre d’un cercle d’un radi de 25 milles (més petit que l’àrea evacuada al Japó) viuen vint milions de persones! Jo soc un d’ells. No fem bromes.
Ara a la companyia d’energia li ha sortit un problema molt pitjor defensant Indian Point. Resulta que exactament sota la central hi ha una “fault line” abans desconeguda, una línia de ruptura de la placa continental des d’on es generen els terratrèmols (veieu el meu apunt sobre el sisme històric de New Madrid, Missouri al segle XIX publicat el 2 de març de 2010). Els geòlegs expliquen que l’últim sisme a NY va arribar a 4.5 de l’escala Richter però que estadísticament aviat ens tocarà un altre. Segons la companyia, un sisme del 4,5 no faria ni pessigolles a Indian Point. Cap bon novaiorqués deixa passar una oportunitat de cridar exigint el tancament immediat d’Indian Point. Ara estan demanant la renovació de la llicència i tindran problemes. Cada dia ho repeteixen per radio i TV.
El cas absurd de Shoreham, a Long Island
La companyia del llum es va entestar el 1973 en construir una central nuclear a Long Island. Aquesta illa comença al terme municipal de NY (Brooklyn i Queens) i s’estén com un dit a l’est de la costa atlàntica fins a a zona feudal de super-milionaris dels East Hampton’s i el cap de Montauk. Long Island, el primer suburbi planificat dels EUA, està molt poblada. S’hi viu molt bé però per sortir-se’n només hi ha un tren, un petit aeroport, uns ferrys cap a Connecticut i tres autopistes permanentment atascades que han de creuar la ciutat de NY, on la velocitat efectiva màxima de circulació no deu passar gaire de 15 o 20 milles per hora.
Resulta que ningú necessita permís de la Comissió Regulatòria Federal Nuclear (NRC) per construir una central nuclear, però sí per obrir-la. Estava previst que Shoreham costaria mil milions de dòlars, però va excedir els dos mil milions. Els propietaris sempre s’havien pensat que acabarien treient la llicència, però el públic, malgrat la propaganda, cada dia estava més molest. L’any 1984, després d’onze anys de construcció, ja estava tot acabat. Fins i tot hi avien fet proves amb un reactor petit. Tot havia anat molt bé.
Les il·lusions se’ls van acabar en una audiència davant el NRC, que exigia un pla d’evacuació de Long Island aprovat pel govern estatal com a condició absoluta per concedir el permís d’operacio. Els delegats del governador, que hauria hagut de firmar un tal pla, van declarar que no, que no i que no, que era una imbecil·litat tan sols parlar d’evacuar Long Island i que ni l’actual governador ni cap successor ho farien mai, mai, mai. I que s’ho prenguessin com volguessin.
La companyia va llançar la tovallola. Van vendre la central, nova, maca i per estrenar per la suma de $1 a una companyia pública creada pel sol objecte de desfer i liquidar el complexe.
El ciutadà ha d’aguantar moltes coses en aquest país però no és sempre impotent. Imagineu-vos que algú volia evacuar Long Island! Ni amb sentit de l’humor! Apa macos!!!
JOANOT
Tags: Indian Point, Oyster Creek, Shoreham, Txern