Els EUA són diferents

Pocs lectors ho saben, però la República de Kiribati és un estat independent amb escó a les Nacions Unides, situat al Pacífic, a mig camí entre Hawaii i Austràlia, amb 103,000 ciutadans i unes 32 illes, gairebé totes atols inhabitables o poc habitables. La capital és South Tarawa, una ciutat construïda sobre diverses illes unides per ponts, coneguda perquè una de les pitjors batalles per terra entre els EUA i Japó durant la II Guerra Mundial hi tingué lloc. Sobre les mides de la superfície hi ha diferents opinions segons els criteris, i potser arribaria als 800 qm2, però la distància entre les dues illes més extremes arriba a uns 3,900 qm (3-4 dies en vaixell o 2-3 hores per avió)

El que segueix està tret de la declaració a les autoritats de Nova Zelanda d’un ciutadà que hi havia demanat asil. Ell vivia a la capital prop de l’oceà en una casa construïda damunt un mur de contenció de l´aigua marítima. L’aigua potable calia treure-la a a ma d’un pou o era subministrada pel govern. No hi havia cap tractament d’aigües residuals ni serveis higiènics. La població havia augmentat en els darrers temps (un problema que estava esdevenint greu degut a la pèrdua constant de terreny habitable), cosa que sovint conduïa a baralles, violència i fins i tot assassinats en la lluita pels recursos cada dia mes escadussers. La superfície del terreny quedava submergida durant les marees altes, alguna vegada arribant als 3 peus (un metre) de profunditat. El pous d’aigua dolça havien esdevingut salats. L’aigua salada havia destruït les collites, les palmeres i els arbres. La muralla marítima havia de ser reparada contínuament per evitar una desgràcia. L’aigua potable ja era insuficient. El govern no sabia com resoldre els problemes.

Les Nacions Unides ja han predit que Kiribati (i no les Malvines com es pensa molta gent) serà la primera nació que desapareixerà sota l’aigua degut a l’escalfament mundial. El govern havia intentat comprar d’amagat la meitat d’una de les illes de la República veïna de Fiji, per repoblar-la amb els seus desventurats ciutadans però el negoci no va anar enlloc. El President va anunciar que els seus conciutadans no tenien altre remei que demanar asil a Nova Zelanda i Austràlia, que per ara no estan gens entusiasmades amb la perspectiva, sobretot Austràlia. Ens pot passar això a Barcelona? Potser caldria parlar-ne i preparar-se fent ja estudis preliminars, com fan ja moltes altres ciutats. Es aixo el que vull dir amb aquest apunt. Caldrà molt de temps per acostumar-se a la idea.

El desglaç

Hi ha molts científics que se’n preocupen i avisen però els estudis i les projeccions són molt difícils i sempre poden passar coses inesperades, però per ara la situació està així:

Els dos llocs del món on el desglaç és més amenaçador són Groenlàndia i l’Antàrtic. A tots dos llocs i molts més hi ha proves contundents del perill. A Groenlàndia n’estan molt contents (!!!!) perquè la descongelació ja ha exposat molts terrenys amb potencial agrícola i possiblement mines de matèries primes cares que es podrien explotar. Els nadius hi veuen un increment de  les possibilitats realistes d’esdevenir un estat independent amb recursos econòmics suficients, cosa que fins ara ha estat impossible. La resta del món, en canvi, veurà pujar el nivell del mar. La catàstrofe final seria el desglaç de l’Antàrtic, que faria pujar el nivell de l’aigua per metros, però ni la nostra ni la propera generació se n’han de preocupar amb urgència. Fins ara el nivell de l’aigua ha pujat globalment si fa o no fa un centímetre. El procés comença  lentament però s’accelera ràpidament i es calcula que arribarà a un metre d’aquí a finals de segle. Finals de segle XXI només? Hi ha gent viva que ho veurà.

El món és rodó, cosa que té conseqüències.

La pujada del nivell de l’aigua no és homogènia degut a la geometria del globus terraqüi, els vents del jet set i la rotació de la terra. Sembla probable que sigui la gent al Sud-est asiàtic els qui acabaran patint més. A més l’augment del volum d’aigua líquida als oceans resulta necessàriament en un augment el volum d’aigua evaporada als núvols i per tant de la pluja. Ja hem vist darrerament els resultats d’aiguats i riades a llocs on no havia passat mai. Altres països, en canvi, comencen a esdevenir deserts. Una nació que ja ha patit moltíssim sota aquest règim d’aiguats constants deguts a la pluja i a la pujada simultània del nivell oceànic afectant un paisatge molt pla és Bengladesh. Aviat en sentirem parlar més perquè el govern cada dia té més dificultats confrontant la situació.

Coses Inesperades

Al Segle XVII, durant la Guerra dels Segadors (encara que jo no ho he vist mai mencionat  a cap llibre d’història ibèric) el 1640 i en els anys següents va tenir lloc al món una petita Era Glacial, visible sobretot al Nord d’Europa però notada a tot el món amb extensió notable de les glaceres i depòsits de neu i gel. Les causes semblen ser conegudes: l’activitat d’un nombre insòlit de volcans pel món que van vomitar cendra i enfosquir la radiació solar refredant el planeta i també simultàniament l’activació de les taques solars. No cal esperar que torni a passar.

Què es pot fer?

Jo diria que caldria començar a pensar.  Resulta que ha estat molt fàcil trobar experts capaços d’anar pel món donant consells i examinant el problema a certes ciutats: Parlo de la gent que s’ocupen dels dics marítims als Països Baixos, que son els qui més hi entenen en l’actualitat van pel món fent diners i explicant alternatives. Poc abans d’acabar el seu mandat, l’ex alcalde Bloomberg de Nova York va encomanar un estudi de les possibilitats de protegir realísticament i a un preu acceptable la ciutat de Nova York, envoltada d’una  costa marítima de llargària molt considerable.

A tothom se li acut que la defensa millor seria un dic o mur de contenció marítim com el que tenen els neerlandesos. Això està molt bé però sovint seria una obra faraònica de finançament impossible. Cal reservar els murs per a certs llocs però combinar-los amb altres defenses. Amb imaginació s’arriba a la conclusió que és possible compartir el nostre habitatge amb l’aigua.

Entre les coses que s’anomenen hi ha l’aculturació de certes plantes que absorbeixen molt l’aigua. Un altre, sobretot a llocs on la marea és fluixa i arriba lentament, com ara la Mediterrània, seria un sistema de fossars grans que recullen l’aigua i es buiden automàticament al mar. Finalment, una xarxa d’illes artificials elevades lligades per ponts i carreteres. I a mesura que s’hi pensi, nous mètodes seran trobats.

Recordant George W Bush

Quan algú li volia parlar de les conseqüències de l’escalfament mundial, l’inefable Bush responia feliçment que ell esperaria fins que hi hagués proves. En tenim ara? Jo diria que sí, però molts republicans segueixen dient que no i que tot són invencions de l’extrema esquerra per fer gastar diners al govern i augmentar el preu del combustible. Els famosos germans Koch, els supermilionaris que financen les branques més extremistes del Partit Republicà i guanyen els seus milers de milions amb el petroli, no volen regulacions per evitar la producció de CO2, causa principal de l’escalfament (que és una qüestió separada dels efectes sobre la salut i cal discutir en termes molt diferents). I els Koch en els seus anuncis televisius constants i en la veu dels candidats al Congrés que ells han comprat, segueixen expressant dubtes. Es una cosa curiosa: hom pot tenir centenars de científics de les millors universitats denunciant un problema important per a tot el món i tot el que cal per crear problemes és posar un ximple davant un micròfon o una càmera de TV parlant de coses que no entén i ja es pot concloure que hi ha diferències d’opinió i que hom no pot creure el que diuen els científics perquè són tots d’esquerres.

El meu consell seria que si encara no en saben, els caldria aprendre a nedar aviat.

JOAN GIL

Tags: adaptacio, desglac, escalfament, nivell del mar