Els EUA són diferents

Molts estem tips de sentir dir a Donald Trump que hi ha un estat d’emergència a la frontera sud perquè segons ell caravanes de bandits, terroristes, narcos, violadors i criminals volen entrar per força al nostre país. Quina mentida tan cruel i horrorosa! Els homes, dones i nens dels que parla són les víctimes dels terroristes, narcos i violadors i volen venir per demanar refugi i l’oportunitat de guanyar-se la vida. I viure i veure crèixer els seus fills.

Fins fa un parell d’anys els fugitius del Triangle Nord d’Amèrica Central (Hondures, El Salvador i Guatemala) marxaven a peu per més de 3,000 qm sigui cap a la frontera texana al Carib (El Paso) o l’estat de Sinaloa, dominat pels narcos del Chapo (disposats a protegir i ajudar per un preu) on calia jugar-se la vida travessant a peu un desert molt perillós. Ho vam veure tot en documentals: dones fent cua per comprar contraceptius mexicans (prohibits a Hondures) acceptant com un fet que serien violades, famolencs menjant arròs i bevent aigua neta donada pels mexicans per caritat, assassinats, gent robada per bandes de lladres, assassinats, morts de deshidratació al desert, pederàstia… Prou. Com pot ser que això es toleri al segle XXI?

Ara ha canviat una mica. Enlloc d’anar individualment, formen caravanes per protegir-se millor. Les darreres han sortit de San Pedro Sula, irònicament la primera el 12 d’octubre. N’hi ha d’altres que han aconseguit prou diners, sovint de màfies perilloses o abusives, en general entre 8 i 10,000 dòlars per pagar una agència de viatges criminal que promet fer-los creuar la frontera (on la majoria seran enxampats per la BCP, la policia de fronteres americana, i seran separats dels seus nens, que acaben sovint a centres de detenció de menors massius sense tractament escaient).

Aquesta gent necessiten fugir no sols per la manca de feina i mitjans per sobreviure sinó per la corrupció immensa de la policia i totes les autoritats i les amenaces de mort de les bandes d’homes que volen robar els nens, els diners i violar les dones, sovint una i una altra vegada. No viuen a cap estat de dret. I això perquè passa?

Com Hondures va esdevenir un estat narco sense llei

Hondures havia estat sempre un país pobre, amb platges i reserves naturals magnífiques on s’hi podia viure, fins que desastroses guerres civils i intervencions nord-americanes van esclatar a Guatemala, El Salvador i també a Nicaragua (que no entra al grup). Aquestes guerres van produir molts morts, desposseïts i violència de tota mena. Els nois eren obligats a anar a la guerra, on morien, o eren raptats per guerrillers. En aquells llargs anys, molta gent van veure que no hi havia futur i, emparant-se en una llei americana que protegeix la gent innocent que viu a llocs perillosos, moltes famílies van enviar els seus fills tot sols als EUA. I aquí va començar la tragèdia.

Els joves hondurenys van reunir-se a la ciutat de Los Angeles. Les coses han canviat molt, pero LA després de la guerra mundial va veure molts episodis de violència racial contra mexicans i negres, i els centreamericans foren mal rebuts. Pel carrer es van trobar amb altres gangs (colles) de barris que ja existien i sabien com defensar territori, pagar suborns, extreure diners dels comerciants, robar o fins i tot matar amb impunitat i armar-se (cosa molt fàcil as EUA). Així van organitzar les primeres mares o pandillas que encara existeixen i han crescut en força i maldat. Aquests nois ho havien après tot.

Les guerres es van acabar al final i el govern americà tenia el dret de deportar els immigrants temporals a casa seva ara que el perill s’havia acabat, cosa que van fer en temps de Clinton. Les mares van arribar juntes a casa. Què farien? Només havien aprés a LA a fer coses dolentes. Van seguir junts i retornats a Hondures aviat van descobrir que els narcos eren una font fabulosa de diners i poder. La desgràcia estava cantada.

Els pandilleros es passegen descaradament pel carrer amb tatuatges i vestits d’uniforme fent por. Hi va haver un President progressiu, Manuel Zelaya, que es va aliar amb en Chaves de Veneçuela i volia acabar amb la corrupció però fou enderrocat. Els seus successors van establir noves marques en corrupció, des del President (un d’ells va robar 130 milions de l’Hisenda i parents de dos Presidents estan empresonats als EUA per tràfic de drogues) fins al darrer policia. Algú va encetar una campanya contra la corrupció política, però va resultar que el director del programa era el més corrupte de tots i va fugir. És poc aconsellable prendre un autobús, perquè els pandillers els aturen i roben a tots els passatgers sense intervenció policial. L’assistència medica és molt limitada. Hi ha barris obrers completament destruïts pel foc i el vandalisme. No cal dir que la gent pobre té molta por, viu desesperada sense esperança i està disposada a jugar-s’ho tot per entrar als EUA. No són pas ells els criminals.

Perque els Narcos estan al poder i són intocables?

Tant is és veritat com si no, l’origen de la tragèdia és atribuït al Cartell de Calí, però ara probablement hi són tots. El fet clar és que Central Amèrica té costes als dos oceans i està situada a mig camí entre els productors més importants de cocaïna, que són Colòmbia, el Perú i Bolívia i el mercat més important que són els EUA. Tot va començar fa bastants anys quan els primers avions van aterrir a San Pedro Sula carregats de cocaïna. Aquesta ciutat fou per molts anys la capital mundial dels assassinats: en 2012 van arribar als 169/100,000 habitants (!!). Darrerament han baixat fins al 90. La missió d’Hondures era (i és encara) servir de centre de distribució: embalar i enviar producte als clients pel camí més escaient. En aquells temps es podia fer amb petits avions i vaixells fins que el Govern Federal americà ho va descobrir i aquestes vies van esdevenir massa perilloses. L’alternativa era el camí per terra a Mèxic. Tot podia empitjorar. Els EUA van obligar a Mèxic a firmar un pacte contra les drogues, que el President mexicà va posar en força molt seriosament. El resultat fou empènyer i traslladar moltes operacions a Hondures i El Salvador, i evidentment van trobar mitjans de seguir aprovisionant els consumidors americans. I així estem.

Qui són els dirigents del narcotràfic?

És una de les coses que molta gent voldria saber. El narcotràfic és molt ordenat i necessita operacions criminals separades que estan prou coordinades per garantir el flux constant de la cocaïna. Aquests cartells són comparables amb l’antiga Màfia a Nova York i Chicago. La majoria dels capos es mantenien a l’ombra i ni tan sols la policia els coneixia, però de tant en tant sortien alguns que volien lluir-se en públic com Al Capone or John Gotti, no obstant els avisos i el perill. Van acabar tots molt malament. Amb els narcotraficants és igual. Hi ha hagut criminals tan perillosos i cruels com el Chapo o Pablo Escobar, que sovint cobrien els seus crims (per exemple abandonant gent decapitada en públic o fent assassinar a qualsevol que es treiés un telèfon en presència seva) amb obres de caritat i benevolència pretenent ser una mena de Robin Hoods, que robaven als rics per donar als pobres, però que volien sortir als diaris i fer-se famosos. Van acabar malament. És estúpid desafiar tan obertament el govern dels EUA. La seva eliminació no ha canviat res en el tràfic de drogues. Tot segueix igual, només que ara ningú coneix als que manen, miren de no fer tant soroll i sovint eviten la crueltat gratuïta. No sap ningú si hi ha algun cap suprem a Sud-Amèrica, i si n’hi ha, ningú ha sentit dir el seu nom. És difícil creure del tot que una operació tan difícil i complicada amb tanta gent boja embolicada pugui funcionar tan bé com dissortadament funciona sense una central, com la que va tenir per molts anys la Màfia.

De moment es tractaria de resoldre la situació als tres països del Triangle Nord, expulsar els narcos, reprimir la corrupció i restaurar llei i ordre, per tal que els ciutadans honrats hi poguessin viure i treballar lliurement sense haver-se de jugar la vida i la llibertat de camí als EUA. Als EUA hom parla mes sovint dels Hondurenys, pero aquest mes de març el National Geographic publica un article terrible sota la situació a El Salvador, víctima d’una guerra civil amb 70,000 morts encetada pel President Reagan, on les coses son molt similars. De Guatemala, mal recuperada de la guerra civil on gairebé van voler exterminar els indígenes, es parla menys pero sempre queda inclosa en el Triangle Nord. Vol proposar algun lector com es podria arreglar?

Joan Gil