Els EUA són diferents

La canonització de Teresa, servidora dels més desemparats i destacada per l’amor i caritat envers la gent que vivia en la misèria i acabaven morint tots sols i sense atenció pel carrer a la ciutat de Calcutta, que és com es deia abans Kolkata, fa pensar en allò del que pocs volen pensar: la mort. Hi ha molta gent que no volen sentir-ne parlar, cosa molt il·lògica, perquè la mort és inevitable. Si algú ho prefereix, és el moment de sortir del blog i tornar al Barça. A més de celebrar la memòria de Teresa, és també el moment de reflexionar sobre el que ella feia i probablement les Missioneres de Caritat que ella va fundar, segueixen fent.

Hospicis als EUA
No sé res de com està organitzat a Catalunya, però als EUA quan el metge decideix que ja no hi ha res a fer i el pacient morirà dintre de quatre mesos, pot demanar ingressar-lo a un Hospici, i les assegurances, inclòs el Medicare, l’assegurança federal dels séniors de més de 65 anys, ho accepten i paguen. Alguns Hospicis són verdaders hospitals, però altres plans permeten als pacients quedar-se a casa amb visitadors entrenats. A vegades tractar la família és la part més difícil de la situació i cal saber com fer-ho.

L’Hospici té metges i infermeres, està regulat pel govern i ja no administra als pacients cap tractament dirigit a la causa de la malaltia, cosa que faria patir inútilment i ja no serveix de res. El tractament es limita a combatre el dolor i patiment, millorant la qualitat de vida de la recta final. Però també tenen gent que saben parlar i escoltar. Aquí és quan hom recorda Teresa.

Sa o malalt, tothom té problemes per dintre i hi ha molta gent que no pot parlar de res important amb la família. Això esdevé important quan el final s’acosta.

La paraula “Espiritualitat” entre Catalans es refereix sempre a la religió, però també té un significat més ampli: espiritualitat és la preocupació per coses immaterials, com diguem el significat de la vida i la mort, perquè hem nascut, la raó de viure, els lligams humans, la justícia… Sovint cal parlar d’algunes d’aquestes coses que preocupen a molts malalts i la família no farà. La religió i les pregàries naturalment estan incloses, si el malalt ho vol.

Hi ha llistats publicats de les coses que preocupen més: vergonya i penediment per alguna cosa, preocupacions econòmiques causades per la malaltia i la mort imminents, falta de previsió pel futur, explotació i mals tractes rebuts, esperances sense base realista, desitjos de reconciliació, custòdia d’un menor, baralles familiars que no s’han pogut reconduir, coses sense acabar, incidents i separació d’un familiar, projectes frustrats. Evidentment el terapeuta no podrà resoldre res d’això, però pot ajudar a recordar el passat sense ràbia, amb serenitat i realisme i treure’n conseqüències que permeten restaurar la pau interior. Pel que es refereix a la situació mèdica, hi ha pacients que volen saber exactament què passarà (cosa que cal discutir sobretot amb la família que no entén el sistema) i hi ha pacients que en volen saber res. Tot s’ha de respectar.

Cal reconèixer que aquesta feina tan emocional “crema” molt als terapeutes i consellers, que sovint es veuen obligats a plegar per protegir la seva sanitat emocional.

Tornant als carrers de Kolkata
Religiós o no, seria molt difícil negar reconeixement a l’obra humanitària i la solidaritat i respecte a la condició humana demostrades per Teresa i està bé que sigui honorada i recordada, cosa que no exclou certes consideracions crítiques sobre la seva forma d’actuar.

L’orde de les seves Missioneres està estesa per molts països del món i no tinc dubtes que fan el que han de fer de formes diferents segons on treballin. Em voldria limitar a la seva institució original que segueix admetent visites i estades temporals de voluntaris a la ciutat de Kolkata. Qui vulgui, pot informar-se i apuntar-se l’Internet. Mentre que la majoria de visitants en surten colpits i convençuts, hi ha qui critica alguns aspectes i han triat parlar-ne.

El desig i el plan de Teresa era clar i contundent: ajudar als pobres i desemparats a morir amb dignitat i redimir-los en aquell temps final del mal tracte que la societat i el sistema de castes havia imposat. Donava Amor a desconeguts, sovint d’altres religions, que s’estaven morint al carrer tots sols sense assistència, com si fossin animals. Esdevenia la seva darrera família que aquesta vegada l’estimaria i el cuidaria abans d’acomiadar-lo.

Però estem al segle XXI i cal reconèixer que el sistema ha produït una institució mèdica que hauria de complir certs mínims i estar subjecta a inspeccions i lleis. Però no és així com funciona.Algun visitant ha criticat les condicions higièniques, la manca d’instruments que no són separats i protegits com cal, les agulles d’injecció utilitzades per més d’un pacient, la manca i els límits excessius d’assistència mèdica, la falta de mesures protectores. De fet, la Institució que visiten els voluntaris ha esdevingut un museu de la pobresa i misèria humanes, enlloc de ser una denúncia lluitant pels drets dels pobres en una situació tan dura com inevitable. L’humanitarisme de Teresa no incloïa elements de crítica o millora social. Un visitant explica que havia vist com les monges netejaven i banyaven un home en una banyera, però els escalfadors d’aigua eren insuficients i les monges acabaven omplint la banyera amb aigua freda. El visitant, esverat, els va oferir que sabria com obtenir ajut per comprar escalfadors millors, però una monja li va respondre que no, que ho feien tot com Jesús voldria. Sense ser important o representatiu, aquest cas simbolitza la situació. El que caldria seria una institució amb participació de metges i infermeres a l’estil dels Hospicis occidentals. I la caritat, dedicació i treball de les monges seguirien essent necessàries i no farien nosa.

La qüestió dels diners
Avui en dia, l’orde fundat per la Mare Teresa és molt gran i admirat i rep donacions molt importants de tot el món administrades des del Vaticà. No se’n sap res. Tristament és molt difícil fer entendre a les monges, que haurien de saber- ho tot sobre la misèria humana, que el perill de corrupció és tan gran dintre les obres de caritat com entre els polítics. Un dia o altre, un senyor o senyora acaben decidint que amb la feina tan important que fan i els milions que troben, també es mereixerien alguna recompensa. Ha passat moltes, moltes vegades i seria fàcil trobar exemples i el secretisme de la Cúria Vaticana és perillosíssim. No se sap res ni ensenyen comptes.
Si no canvien i no es fan públics, que Déu els protegeixi.

La qüestió dels miracles

La llei canònica vigent exigeix un miracle atribuït a la intercessió del difunt per a la beatificació i un altre després de la beatificació per a la canonització que ha rebut avui Teresa de Calcutta. El segon miracle de la Mare Teresa és controvertit. Es tracta de la curació d’un càncer a una dona índia. Algun metge va dir que no era cap tumor maligne sinó un quist i que havia estat eliminat pel tractament mèdic. El marit es va manifestar en suport d’aquesta interpretació. L’Església diu sempre que hi ha investigacions profundes abans d’acceptar el miracle, però resulta que quan consulten un expert independent no pregunten mai si hi ha un miracle, sinó si hi ha una explicació natural de la curació. És molt diferent. Els metges podrien escriure llibres amb coses que han passat o ells han vist i ningú pot entendre. Ara el marit ja s’ha corregit i diu que sí que era un miracle. No seria més digne canonitzar, quan cal, sobre la base de què un home o dona candidats han dit i fet en vida? La Mare Teresa en tindria prou.

Joan Gil