Els EUA són diferents

Els estats nord-americans són absolutament sobirans amb autoritat sobre tot llevat de les poques coses que la Constitució Federal reserva a Washington. No comparteixen jurisdicció: ho decideix tot l’un o l’altre de forma final. I és per això que l’embolic amb la marihuana existeix. Els EUA que generalment rebutgen adherir-se a lleis internacionals van acceptar fa molt de temps la classificació de la WHO per substàncies restringides, assignant marihuana a la classe I, reservada per a substàncies com la heroina sens cap ús legal, prohibint de fet qualsevol possessió o utilització de la marihuana, recerca mèdica inclosa. La legislació sobre medicines és clarament una atribució federal, però els estats no veuen que la marihuana sigui un medicament i ja molts (potser uns 14) l’han legalitzat, la majoria per finalitats mèdiques (que sovint són una burla) i altres, començant amb Colorado, també per objectius recreacionals. Això ha creat un conflicte entre els federals i la policia estatal. Fa anys, policies a Califòrnia van plantar cotxes davant d’un edifici bloquejant els federals que volien fer un raid d’un negoci que a Califòrnia era legal. Tots dos combatents tenen por d’anar al Tribunal Federal Suprem. Conscient de la pressió política sembla que la Casa Blanca ha manat als seus agents deixar-ho córrer, però la prohibició segueix en força. Aquest apunt sumaritza uns quants fets coneguts d’interès.

La ciència

El fum de la planta conté, com el de tabac, moltes substàncies químiques d’efectes desconeguts, però l’únic element efectiu responsable pels efectes es diu tetrahidrocabinol, sovint anomenat TCH. Des de fa anys una forma sintètica molt efectiva existeix com a medicament perfectament legal i pot ser receptada per metges. Jo he preguntat dues vegades a oncologistes i m’han respost sempre que només va bé quan el malalt havia fumat marihuana abans de caure malalt, altrament és inefectiu. Vol dir que si algú ho necessita mèdicament, el metge ho pot receptar sense comprar ni fumar coses il·legals.

El TCH és efectiu perquè activa receptors presents a l’exterior de moltes cèl·lules del cervell. Jo comparo els receptors al butons d’un ascensor. Només cal prémer un (diguem una molècula de TCH arribant prop d’una cèl·lula) i l’ascensor tanca dues portes, posa en marxa el motor evitant sotracs, atèn usuaris a altres pisos, atura el motor i obre les dues portes. Sovint li deixo fer a un nét meu molt petit. La resposta és complicada però per posar-ho en marxa només cal tocar un botó i el meu nét sap fer-ho molt bé. No totes, sinó sols algunes cel·lules nervoses tenen aquest receptor, i els efectes de prendre TCH reflecteixen el potencial d’aquestes cèl·lules. Vet aquí un llistat de les coses que els usuaris de marihuana experimenten.

* Sentits alterats, sobre tot veure els colors més brillants

*Pèrdua del sentit del temps

*Canvi de l’estat d’ànim, sobretot més deprimit, altres vegades més alegre o trist

*Dificultats fent certs moviments amb el cos (potser caminant)

*Dificultats pensant i resolvent problemes

*Pèrdua de memòria (sovint no recorda res d’aquesta activitat)

*Alteracions de l’apetit

*Sovint insensibilitat al dolor.

*Augment de la freqüència cardíaca, sovint doblant el número de batecs del cor (cosa que sovint causa angoixa i pot desfermar un infart)

*Al·lucinacions

*Paranoia (desconfiança excessiva dels altres)

*Si el fumador té una malaltia mental, empitjorament

Respecte al pulmó, hi ha la qüestió dels efectes a llarg temps com passa amb el tabac, que es fan palesos als vint-i-tants anys. El fum de marihuana conté més òxid de carboni i més quitrà que les cigarretes de tabac i no es veu perquè els efectes haurien de ser diferents (càncer de pumó i gola, bronquitis, enfisema, atacs de cor, ateriosclerosi, càncer de bufeta urinària i moltes altres condicions que ja han costat milions de morts al món).

Jo tinc poca inclinació a dir a la gent què han de fer, però sense coneixement no hi ha llibertat. Que cadascú estudïi la paleta d’efectes descrita més amunt i que prengui la decisió decidint si paga la pena o no.

Una cosa sobretot està molt ben estudiada i provada tant en animals com en adolescents humans: el cervell dels nens i dels adolescents deixa de desenvolupar-se normalment. El cervell dels nadons està molt poc desenvolupat. Fins als anys vint més o menys les cèl·lules nervoses es multipliquen augmentant en nombre i desenvolupen milions de connexions. Els menors exposats a marihuana pateixen de defectes greus, canvien la personalitat i no són normals. De fet és una renúncia de l’adolescent a ser com hauria pogut ser.

Els efectes sobre la salut

La marihuana ha estat utilitzada per certes formes de medicina popular per anys, potser segles. Probablement hauria calgut estudiar fa temps si té efectes útils, però degut a la classificació com a substància de la classe I, això s’ha pogut fer només a l’estranger. Aquí, fins ara, es podria haver presentat la policia federal a tancar el laboratori i arrestar els investigadors. Afirmacions populars sobre cures miraculoses han de ser preses amb reserva i no és possible que cap autoritat s’ho prengui seriosament. En primer lloc la gent parla de casos que no han vist personalment i poden existir o no, després hi ha molts casos d’histèria col·lectiva (gent per exemple que diuen veure la verge i resulta en pelegrinacions en massa, o bolets amb efectes meravellosos, o cures pel càncer). Però el problema principal és allò que al món dels experiments clínics es diu l’efecte placebo. Aproximadament la meitat de la gent que estan apuntats a un experiment d’un medicament nou per tractar una malaltia, reben pastilles que semblen igual que el medicament però que només contenen sucre i si l’estudi és cec ningú, ni els metges ni els malalts han de saber quin malalt rep el medicament i quin rep el placebo. El codi no es trenca fins al final de l’estudi. Doncs bé, comparats amb els malalts no tractats i fora de l’estudi, els malalts que reben el placebo sempre milloren, sovint considerablement i cal fer estadístiques per estar segur que no milloren més que no pas amb la medicina. Això vol dir que el nostre cervell és molt poderós. N’hi ha prou de creure que t’estan ajudant i ja et sents millor.

Hi ha casos on autoritats mèdiques raonables sí que sospiten que la marihuana podria tenir un efecte favorable (tot i recordant, com escrit abans, l’efecte placebo):

1) Glaucoma, una malaltia de la cambra anterior de l’ull, que pot produir la ceguera parcial o fins i tot total

2) Al SIDA, control de les nàusees i millora de l’apetit per recuperar el pes perdut. També control de la nàusea durant quimioteràpia

3) En certs casos d’epilèpsia greu, fins i tot en nens, millora i control del nombre de convulsions

4) Múltiple esclerosi, on podria controlar els espasms musculars

Sobre la cura del càncer, no gran cosa, però llegeixo al National Geographic que un grup al Regne Unit ha afegit TCH a un còctel de 3 o 4 agents en el tractament d’un tumor cerebral que per ara no té cura. No es coneixen encara els resultats.

Si aquestes sospites es poguessin confirmar, seria un resultat magnífic per millorar les condicions de vida miserables dels malalts. Però a aquests malalts no els caldria fumar ni prendre cap oli de marihuana, sinó que un cop identificats els receptors escaients, alguna firma farmacèutica se sortirà amb un producte sintètic millor, que vendran, com de costum, a un preu extravagant.

El negoci

S’hi ha muntat al voltant del conreu i venda de marihuana i els seus productes un negoci amb moltíssims diners que, als estats permissius, sobretot Califòrnia i Colorado, ha resultant en conreus gegants, altament automàtics i moderns, amb relativament pocs productors petits i barats. Hi ha problemes: en aquests temps de sequera i baralles per l’aigua, marihuana per crèixer en necessita molta. Pitjor encara és el problema dels bancs i dels diners en efectiu. En un temps quan tothom treballa amb diners de plàstic, aquests comerciants han d’exigir efectiu. La raó són els bancs, que es neguen a acceptar els seus diners o processar targetes de crèdit. La raó és transparent: un banc pot ser llicenciat pels federals o per l’estat on treballa, i gairebé tothom s’estima més una carta federal. Com que el negoci per als federals és il·legal, acceptar els diners podria ser vist com un crim federal i els bancs no en volen saber res. Els negocis tenen piles de bitllets de banc, que no poden dipositar. A més, molts es pregunten quant temps trigarà abans que el crim organitzat i els negociants de narcòtics, que estan acostumats als diners en metàl·lic i al blanqueig de capitals, s’hi fiquin a fons. Són molts diners!

Final

En una cosa, els partidaris entusiàstics de la marihuana lliure tenen raó: a diferència del que passa amb la morfina o la cocaina, els usuaris de marihuana pateixen poques morts de dosi excessiva. Això passa perquè al centre respiratori del cervell que ens fa respirar tots sols, desperts o adormits, no hi ha receptors per TCH, però n’hi ha molts per les altre drogues com l’heroina o morfina que causen un atur respiratori. D’això molts en treuen la conseqüència completament absurda que la marihuana és inofensiva. És un non-sequitur. Causa menys morts per OD, i això és tot.

Diuen que la marihuana no és més perillosa que el tabac. Però tampoc és menys perillosa i probablement és més addictiva. La gent que vigilen i protegeixen la salut pública són lents i sempre escèptics. I no es deixen impresionar per moviments polítics o crides emocionals. Podran evitar que marihuana esdevingui aviat un problema tan gran i tan mortífer com el tabac?

Joan Gil