25 gen. 2023
Comparant la “Dama de les Camèlies” d’Alexandre Dumas i de Verdi
Aquest apunt és una repetició bastant similar a un text publicat gairebé exactament fa tres anys, que va tenir molts lectors.
L’òpera “La Traviata” és probablement l’obra més coneguda i una de les millors de Giuseppe Verdi. Jo l’he vist cinc vegades a un escenari i recordo una versió cinematogràfica magnífica interpretada per un Plàcido Domingo molt més jove. La història molt emocional (com totes les bones òperes han de ser) que exposa és ben coneguda: Alfred, un jove estudiant acabat d’arribar a París, s’enamora perdudament d’una cortesana de gran luxe anomenada Violeta i la convenç perquè es retiri per viure dedicada només a ell al camp. El pare d’Alfred apareix i explica a Violeta que aquest escàndol tan gran, si s’arriba a conèixer públicament, impedirà el casament d’una filleta innocent, un verdader àngel, germana d’Alfred. El pare arriba a oferir diners a Violeta. Ella els rebutja, però commoguda per la història, Violeta abandona Alfred i torna a París. Alfred, molt desenganyat i interpretant la resolució malament, la troba a Paris i la insulta en públic. A l’acte final, el pare ha fet comprendre a Alfred la injustícia del seu jutjament i la noblesa de Violeta i es presenten tots dos al llit de mort de la cortesana a demanar perdó. Massa tard.
Com molta gent sap, aquest argument segueix bastant bé el contingut d’una famosa novel·la francesa escrita per Alexandre Dumas fill, “La Dama de les Camèlies”. Al poc temps de ser publicada amb gran èxit, fou duta a l’escenari del teatre i interpretada per la famosa actriu Sarah Bernard i aviat Verdi en va fer una òpera. Dumas fill no va arribar a la mateixa categoria del seu gloriós pare, però fou sens dubte un gran escriptor que a més va declarar que la història era en part autobiogràfica. Qui sap. En qualsevol cas, l’argument operàtic no hauria estat digne d’ell. Els objectius d’un compositor com Verdi i un escriptor com Dumas són molt diferents: una òpera busca primàriament despertar al màxim les emocions del públic i sovint fins i tot fer plorar als espectadors; un bon escriptor en canvi intenta retratar la societat on viu i denunciar la hipocresia i injustícia del temps. L’argument que Dumas havia presentat era, si fa o no fa, el mateix que Verdi treu a l’escena, però explicat de forma molt, però que molt diferent. Podeu llegir, sisplau i si voleu fer comparacions a continuació, un resum de la història creïble, gairebé naturalista i sovint cruel que va escriure en Dumas.
La Dame aux Camelias, per Alexandre Dumas,fill
Alfred és un fill d’una família acomodada de les províncies que ha vingut a París. Ha pres com tothom una amant jove que no li agrada perquè no és prou refinada o educada i ni la pot endur ni presentar enlloc. Un dia veu a un parc la meravellosa Violeta passejant en un cotxe de cavalls i queda embadalit. Un amic seu li explica que és una cortesana i que si vol, li pot presentar perquè ell la coneix. No li donaria cap problema perquè estava malalta de tuberculosi i es moriria aviat. Alfred i el seu amic tornen a veure-la a la llotja d’un teatre (on sens dubte va regularment a buscar negoci). La dona porta sempre una camèlia al pit, gairebé cada dia blanca, excepte 2-3 dies al mes quan és roja. L’amic l’invita a pujar a la llotja durant l’entreacte a conèixer-la, però Alfred, tímid i emocionat, sembla tremolar de por. Violeta els saluda afectuosament però demana que li portin xocolates. Els dos joves van a la botiga del teatre, i l’Alfred vol fer una selecció especial de bombons però l’amic li diu que no sigui ximple, agafa una caixeta ja embalada i diu que ja n’hi ha prou. Tornats a la llotja de la Violeta, l’Alfred segueix tan emocionat que no por parlar i avergonyit fuig de la llotja mentre Violeta riu.
Dies després, els dos homes es tornen a trobar. L’amic suggereix que vagin al pis de la Violeta que tant l’interessa, a veure si hi és. Alfred, horroritzat, respon que hom no pot visitar una dama sense haver avisat prèviament. Però la Violeta no és cap dama. El que segueix es una versió molt diferent del famós banquet on comença l’òpera Traviata amb el brindis Libbiamo, libbiamo, cantat pel tenor a una gran sala plena d’homes vestits de gala. Doncs no. Els joves troben la Violeta parlant amb un baró ja molt vell que sempre repeteix que vol que vingui a viure només amb ell i li porta regals caríssims, però la Violeta no el pot aguantar i aprofita l’arribada dels dos joves per engegar-lo. Volen dinar? Una minyona treu pollastre i tots tres seuen a la taula a menjar. Mentre l’amic intenta lligar amb la minyona, Alfred finalment aconsegueix parlar a la Violeta confessant la seva passió. La dona vol respondre però es posa a tossir sang i es retira precipitadament al seu dormitori. L’Alfred la segueix. La Violeta té una petita palangana de plata a l’habitació on pot escopir la sang i al final respon a Alfred. Molts homes, alguns d’ells joves, ja li han proposat el mateix que ell vol, dient que tenen diners, però al poc temps es presenta un pare indignat exigint que l’afer s’acabi o ell li retirarà els diners i l’herència. I la dona es queda penjada sense res i pot haver perdut la clientela. Fa un discurs lamentant la posició tan trista de les prostitutes (sí que utilitza aquest mot enlloc de “cortesana”).
Però Alfred i Violeta (segon acte de l’òpera) acaben vivint junts tots sols en una casa al camp. Aleshores, quan l’Alfred no hi és, es presenta sense avís el pare que en aquest cas canta gairebé exactament la mateixa història lacrimògena de la pobra filleta que ell té, que perdria el promès que tant estima per culpa de l’escàndol que està fent seu germà. Ara bé: el pare, després de parlar amb la dona i oferir-li diners en va, es troba amb Alfred a París i li diu que ha parlat amb la Violeta i la noia li ha agradat molt i que és molt sensible i intel·ligent. I que al capdavall ell de jove també tenia una amant i molts joves solters encara en segueixen tenint una i que la Violeta és millor que moltes altres. O sigui que endavant i que tot s’arreglarà (això no surt a l’òpera).
Alfred torna a la casa i troba que la Violeta se n’ha anat desprès de parlar amb el pare i es pensa que la dona l’ha rebutjat. Se sent traït, ofès, i jura venjar-se.
Tornats a Paris, tant l’Alfred com la Violeta surten amb altres companys. A la Traviata ensenyen com Alfred guanya al joc diners de l’amant de Violeta de torn, i llença els diners als peus de la dona en pagament públic dels seus serveis. És molt espectacular i emocionant pero no és com va a la novel·la. En realitat, Alfred comença a perseguir I espiar la dona de forma amenaçadora per totes les sales de joc i llocs d’entreteniment de Paris, mirant-se-la fixament sense parlar mai amb ella. La Violeta pateix molt amb aquest asseig i no ho pot aguantar, perquè secretament segueix estimant l’Alfred.
Finalment un dia es presenta desesperada al pis de l’Alfred i li diu que ja no pot més, que deixi de perseguir-la, i que faci amb ella allò que vulgui. L’endemà, el venjatiu Alfred li envia al seu pis un sobre amb un bitllet de banc i una nota dient que era en pagament dels seus serveis la nit anterior. Desesperada, la Violeta accepta anar de viatge a Anglaterra amb un altre senyor que coneix, però de camí es mor de la tuberculosi i l’acompanyant paga per retornar el cos i enterrar-lo a París.
La novel·la comença i acaba amb un narrador desconegut que no té res a veure amb els esdeveniments i entra per casualitat al pis de Violeta ja enterrada a mirar la subhasta de la seva propietat per pagar els deutes que la dona havia deixat. És en aquest indret on el desconegut es troba i parla amb l’Alfred que està molt penedit de la seva conducta I ho explica tot. Tots dos homes van al cementiri i veuen que la Violeta està enterrada a una fossa comú sense nom perquè la seva família al poble era pobra. Paguen per desenterrar-la i traslladar la Violeta a una bona tomba amb una làpida inscrita amb el seu nom. De camí, Alfred demana que obrin la coberta del taüt per veure la dona per darrera vegada i veu que està ben vestida però la cara està ja descomposta. La tornen a enterrar. I en Dumas fill abandona el lector terroritzat i gairebé angoixat.
Sembla mentida que la mateixa història hagi pogut ser explicada de dues formes tan diferents. El personatge que més canvia és sens dubte Alfred. A l’òpera ell és un jove romàntic que fa una equivocació; Dumas el descriu com un noi acabat de sortir de l’escola, ingenu, tímid, socialment inepte i mal educat però capaç de venjança i crueltat quan les coses surten malament.
Joan Gil