Arxiu per a 'Jutges' Categories

03 oct. 2015


Apaivagant el missatge del Papa Francesc als EUA

Kim Davis, la dona provinciana i fervent seguidora d’una secta religiosa més o menys de la denominació Baptista del Sud, ara als titulars, és el “clerk” de Rowan County a l’estat de Kentucky. El clerk  d’un districte o municipi és un càrrec administratiu, no polític. Una aproximació seria traduir el títol com cap de l’administració o a un lloc petit potser cap de l’oficina. La Sra Davis s’ha fet famosa per negar-se a aprovar llicències de matrimoni a homosexuals desitjosos de contraure matrimoni dient que fer-ho violaria la seva Llibertat Religiosa. Dos demandants la van dur a la presència d’un jutge que va determinar que el clerk només aplica la llei, però no pot canviar-la o substituir-la i li va manar donar el certificat. Altres empleats seus van dir que estaven disposats a firmar en lloc seu, però ella també ho va prohibir dient que la seva firma estava impresa al formulari i que el casament gay violaria la llei de Déu. El jutge la va empresonar per 5 dies per desobediència. Molts polítics es van posar al seu costat i sens dubte molts sectors de la població també. Al final, l’oficina va començar a donar les llicències firmades per altres empleats.

La llibertat religiosa de l’extrema dreta nord-americana

Des de fa algun temps, la dreta radical republicana, petita però molt vocal, ben organitzada i rica, va descobrir que els temes culturals i religiosos són molt més útils i fàcils de vendre al públic votant que els problemes verdaderament polítics. Exemples: guerra a mort als avortaments, a la teoria de l’evolució (que deixen ensenyar a l’escola només com una alternativa al creacionisme) i a la homosexualitat. El seu públic està encantat de discutir aquestes coses enlloc de la pobresa o les guerres i han fet decidir moltes eleccions a favor dels Republicans. Defensen el dret de qualsevol persona a negar-se a fer o dir coses que estan contra la seva fe, com els farmacèutics que es neguen a vendre anticonceptius o medicines que causen l’avortament, o (fixeu-vos aquí) un empresari que nega a les seves empleades que l’assegurança de malaltia que l’empresa ofereix pagui per contraceptius, cosa que violaria la seva llibertat religiosa. I el Tribunal Federal Suprem què diu? En el cas dels farmacèutics i empresaris (inclosa l’Església Catòlica) ha donat sempre suport a aquesta llibertat religiosa, que dona als rics i poderosos el dret de violar els drets i les decisions personals dels empleats i clients. És la llibertat religiosa que sembla una legalització de la intolerància i el fanatisme, quan són els poderosos que ho fan, mentre que la llibertat dels sotmesos no es reconeix. L’oposició al matrimoni gay és l’exemple més recent d’expansió del concepte de llibertat religiosa, que és un concepte cada dia més central en la ideologia i programari del Partit Republicà. La invocació de la motivació religiosa permet entrar a matèries ja legislades sense perill. La Sra Davis ha esdevingut un heroi i model a seguir.

I el Sant Pare rep i anima aquesta dona a la Nunciatura Apostòlica de Washington? No sembla lògic. Com ha anat?

La visita del Papa Francesc als EUA

Tres Papes anteriors ja havien vingut als EUA. Les seves visites tingueren ressò però no conseqüència. S’en van tornar a Roma i la visita fou aviat oblidada. No seria així amb Francesc. El seu missatge sobre els problemes socials, les guerres i la injustícia no s’havia sentit a Amèrica d’ençà del President Johnson fa més de 50 anys. I el problema de la caiguda dels sous, abús de poder dels empresaris, un sou mínim federal que obliga a demanar ajut a la beneficència (WalMart ensenyava fins fa poc als treballadors com demanar ajut al Govern per suplementar un sou insuficient), abús dels horaris canviats només amb hores d’avís sota amenaça de comiat (Starbucks ho fa molt), manca de representació sindical i un cinisme dels polítics que ignoren les veus dels qui pateixen, manca de temps lliure després d’un part i moltes altres coses que els poderosos prefereixen ignorar. Però el Sant Pare va anar al Congrés a parlar pels que no semblen tenir veu i a protestar contra les guerres i contra la destrucció del medi ambient i l’escalfament. I per un moment, va semblar que el poble i fins i tot algun polític (pocs) l’escoltaven. Francesc té un problema seriós amb l’anglès. En aquest idioma ha de llegir textos preparats però l’accent i pronunciació són fatals. A la TV li posaven subtítols i va haver de fer totes les reunions religioses en llengua argentina. Però el seu missatge es va sentir molt forçament.

El Nunci Apostòlic li fa una mala passada

Qui va tenir la culpa de fer a Francesc trobar-se (molt probablement sense saber qui era) amb la Sra Davis? Als EUA tothom la coneix, però probablement no a Roma. Ella parla sempre de llibertat religiosa i d’objecció de consciència que sembla molt bé quan no se sap què vol dir, però probablement al Vaticà no en sabien res.

La trobada no fou anunciada, però als pocs dies l’advocat de la Sra Davis va donar una reunió de premsa anunciant que en Francesc l’havia rebut en privat i aprovat els seus actes contra l’homosexualitat. El Vaticà ho nega radicalment. La senyora sí que hi era a la Nunciatura però el Papa només la va saludar de passada dintre la Nunciatura de Washington en un grup, regalant un rosari com feia amb tothom sense animar-la a res (i  sense saber qui era). L’única audiència privada que va donar fou un antic estudiant seu de quan ensenyava a una escola jesuita, que és gay i es va presentar amb el seu company de molts anys. Van xerrar una estona tot sols. El dia abans un periodista li havia preguntat si ell aplicava el tema de l’objecció legítima de consciència (que el Cardenal Bergoglio havia defensat moltes vegades) al cas de la Sra Davis. El Papa va respondre que no es recordava de tots els casos d’objecció de consciència que havia conegut. Evidentment no en sabia res.

I qui havia convidat aquesta dona?

Un periodista vaticà, indignat, ho va explicar en l’acte: el famós Nunci Apostòlic, i Arquebisbe d’Ulpiana Carlo Maria Vigonò

Qui era el Nunci Vigonò?

Havia estat una de les figures més fosques i controversista de la Cúria Vaticana. Després d’una carrera imparable, el Papa Benet XVI el va nomenar Secretari de l’òrgan de Govern del Vaticà, esdevenint de fet el Nr 2 de la Cúria, on immediatament es va encarregar de vigilar el Banc Vaticà, ja denunciat pels Italians com a niu de corrupció i participant en el rentat de diners il·legals i amb grans comptes individuals de propietari desconegut. Innocentment Benet XVI, un home sense cap experiència com administrador, li va encarregar la reforma del banc Vaticà. Vigonò va acceptar encantat. Hi hauria oportunitats.

I aquí s’embolica la troca fins arribar a la dimissió inesperada de Benet XVI. Els enemics de Vigonò dirigits pel Secretari d’Estat Bertone el van acusar d’haver estafat 2.5 milions d’euros en una trama fosca de dos fons d’inversió italians. Vigonò va protestar vigorosament. Era tot a l’inrevés: ell havia trobat i denunciat la corrupció i els robatoris i ara els seus enemics el volien destruir amb calúmnies acusant-lo del que feien ells. Va escriure cartes acusatòries amb aquest contingut a Benet XVI i al Cardenal Bertone. Què ha de fer un pobre Sant Pare tancat al Vaticà a qui tothom explica el que vol i calla també el que vol? I com esbrinar qui tenia raó? Al final Benet XVI va nomenar Vigonò Nunci als EUA per treure-se’l de sobre i va deixar Bertone al seu càrrec. En aquell moment el seu majordom va veure i copiar les cartes de Vigonò al Papa i a Bertone i les va passar a un periodista que les va publicar. Desesperat per l’escàndol i les revelacions, Benet va dimitir. No sabia a qui creure. Tothom li deia mentides.

I en Vigonò es va establir feliçment a Washington. Pot creure algú que un Ambaixador en aquesta situació no examinaria amb un microscopi les persones  invitades a trobar-se en privat amb el Papa? I que ni ell ni cap empleat sabia res d’un cas que per un mes havia aparegut diàriament a la premsa, ràdio i TV?  L’Arquebisbe haurà d’explicar millor com va anar (i salvar-se de la destitució) Però els efectes de la trobada (augmentat per les mentides de l’advocat de Kim Davis que presentaven al Papa com un paladí de la Llibertat Religiosa i l’objecció de consciència contra els gays) han estat fatals. Ha despertat sense fundacions  la ràbia i hostilitat de moltes comunitats i enfosquit el missatge de Francesc.

Entenent millor a Francesc

Aquest Papa és de llarg la figura més atractiva vista al Vaticà en generacions. El problema entenent-lo és que ningú en sabia res abans de pujar al Pontificat a l’edat de 74 anys. Qui era aquest home? Cal preguntar a Buenos Aires, i molts periodistes ho han fet.

Els seus col·laboradors diuen que en privat com en públic havia estat sempre un home bondadós i respectuós, que expressava compassió amb sinceritat i vivia humilment per convicció i no per fer teatre. Però no cal equivocar-se: era també un administrador dur, molt ordenat i sistemàtic, a qui no es podien explicar històries. És l’home perfecte per domesticar la Cúria. Doctrinalment, ell comparteix plenament tota la doctrina catòlica sobre qüestions sexuals i el celibat al sacerdoci, i ningú pot esperar canvis en aquest terreny. Hi ha una cosa curiosa: la seva darrera marxa de Buenos Aires cap a Roma, quan potser la seva conducta el va trair. Un Cardenal que va a Roma pel consistori potser podria estar-s’hi un mes, però el Cardenal Bergoglio va resoldre o revisar a fons meticulosament tots els afers pendents, deixant sumaris i notes i assegurant-se que tots els rebuts estaven pagats. Va parlar individualment amb tots els col·laboradors. I, una mica absurdament, va preguntar a un jove que estava visitant temporalment, quins plans tenia per la seva carrera! Sabia el senyor Cardenal-Arquebisbe quelcom que no deia? Sembla que sí. S’havia acomiadat com cal, sense deixar problemes a la taula.

La llei canònica imposa el secret més absolut sobre els esdeveniments, arguments i baralles al Consistori per elegir un nou Papa, però la Cúria sempre sap coses. Fa poc un periodista americà va aconseguir introduir-se al Vaticà observant les Residències dels personatges coneguts per fora i alguna vegada per dintre, arribant a parlar amb alguns curials prominents i demanant informacions, cosa que jo crec que ningú havia aconseguit mai, i va publicar un llarg article al New Yorker, la revista oficial dels intel·lectuals novaiorquesos i probablement americans. Probablement aviat publicarà un llibre. Es veu que el Consistori per nomenar un successor a Joan Pau II, va acabar amb un aldarull, amb tots els Cardenals no europeus cridant contra els Italians i la Cúria, de la que estaven verdaderament tips i tenien la majoria de vots. Diuen que a la primera votació, ja va sortir el Cardenal Bergoglio, el qual va rebutjar, dient que el temps per canviar res no havia arribat. A la segona votació, va sortir Joseph Ratzinger, que va acceptar i esdevenir Benet XVI. Havent sentit parlar de l’escàndol de Vigodò i/o Bertone i el cas del majordom espia, al segon Consistori després de la jubilació de Benet,  el Cardenal Bergoglio sabia que l’hora d’un reformista ja havia arribat. Quan se’n va anar de Buenos Aires, es va acomiadar de tothom amb la seva cortesia i bonhomia naturals.

Joan Gil

 

2 respostes

07 abr. 2015


Depressió i la tragèdia de Germanwings

 

Hem sentit parlar massa i sense prou coneixement del paper que una malaltia mental ha pogut tenir en la recent tragèdia d’aviació. El resultat pot haver empitjorat encara més el sofriment dels pacients que en pateixen amagats i en secret, ja arraconats  per les dificultats en trobar ajut i tractament eficaç i estan exposats a tota mena de discriminacions i burles,  a les què ara caldria afegir la por de que puguin ser criminals i que cal protegir-se d’ells. Una malaltia mental no és diferent d’una malaltia del cor o del fetge i hauria de ser molt més fàcil trobar assistència sense necessitat d’amagar-se ni de patir recriminacions absurdes (“hauries de fer un esforç”, “només et falta la voluntat”, i molts altres disbarats).

La depressió,una malaltia freqüent

És poc probable que hi hagi  lectors que no hagin patit mai un episodi depressiu. Passen coses dolentes en la vida: desavinences greus amb la parella, una pèrdua econòmica, una mort sobtada, un accident… Com que tots sabem que cal superar l’episodi, ens en recuperem, però tots tenim familiaritat amb  la tristor i el desànim que aquestes coses produeixen, l’insomni, les premonicions, el desinterès pels esbarjos que abans ens agradaven… La majoria de gent se’n surten tots sols però sempre hi ha un grup que no pot i queda empresonat i aïllat  dintre un episodi depressiu que no li permet resumir vida normal. Als Països nòrdics tenen la depressió hivernal, que els ataca quan hi ha poc llum. Alguns d’aquests pacients podrien beneficiar-se d’alguna psicoteràpia que els ajudés a reestructurar els seus pensaments allunyant-los de les conclusions falses, a aprendre com identificar i rebutjar associacions negatives, a entendre millor les reaccions i punts de vista dels altres. El problema és trobar aquest tractament i perdre la por de quedar estigmatitzat com a malalt mental (com a un boig perillós, potser) per tota la vida.

Quan la depressió és greu o molt greu

Evidentment, la majoria d’episodis de depressió poden ser dolents però no són sempre greus. N’hi ha, no obstant, que en són i molt. Aquests casos, com sempre, són el resultat de factors genètics, ambientals, de l’educació i també d’algun incident desencadenant. El desventurat malalt veu literalment com la  llum del món i el sol s’apaguen i queda tancat en un món de tristor, desesperança, sentit de culpabilitat, pèrdua d’interès en tot, cansament, pèrdua de concentració, insomni o el contrari, pèrdua d’apetit i de pes o el contrari, i moltes vegades, plans de cometre suïcidi. En canvi, contràriament al que certs comentaristes semblen pensar, els malalts de depressió profunda no planegen matar ni fer mal a ningú si no és a ells mateixos. Sovint hi ha diferències entre els símptomes de les dones (sovint dominades per tristor i falsa culpabilitat) i dels homes (més irritables i amb més insomni). El tractament mèdic ha progressat considerablement i és possible ajudar a molts d’aquests malalts. A més, alguns episodis arriben només un cop en tota la vida, encara que també poden esdevenir crònics.

Això ens  porta al cas de l’aviador. Un problema és que els seus metges no poden parlar-ne. Als EUA el secret professional és una cosa molt seriosa amb lleis federals severes, però no sobreviu al malalt. Un cop mort, el metge, com qualsevol persona que ha conegut coses íntimes degut a les seves activitats professionals, ha de seguir sent discret sense difondre secrets del difunt però l’obligació absoluta del silenci professional ja ha caducat amb el traspàs del patient i a aquest país els metges poden parlar amb la policia i els jutges (que també tenen l’obligació de ser discrets). Ens quedarem probablement sense saber quina era la malaltia del co-pilot, que, a més de la depressió, podria haver patit  d’altres malalties mentals addicionals, cosa que és freqüent. Si el pacient no hagués aconseguit amagar la seva malaltia als metges de la companyia d’aviació, li haurien hagut de donar una llicència per volar? No, de cap manera. No és perquè la depressió sigui una malaltia perillosa, sinó perquè és impossible confiar una feina perillosa i de tanta responsabilitat a un home malalt, la ment del qual podria estar ocupada o bloquejada o alterada per medicines que pren en un moment de perill. Simplement, no es pot confiar en què pugui respondre a una emergència com cal. Segons sembla, el co-pilot s’havia recuperat del tot d’un episodi de malaltia mental durant la seva formació. Fins i tot, assumint que aquesta informació sigui verdadera, que la recuperació fos completa, cosa perfectament possible en el cas de la depressió, no se li pot donar la llicència perquè podria tornar a recaure en un segon episodi i amagar-ho, donades les conseqüències.

Els criminals serials i les malalties mentals

Els depressius no són perillosos, si no és per a ells mateixos. Altres malalties, en canvi, en ocasions rares sí que podrien ser perilloses. El problema és molt difícil d’estudiar perquè la investigació mèdica depèn d’observar molts casos i d’això n’hi ha pocs. Potser el lector recordarà com un noi jove armat fins les dents, després d’assassinar la seva mare va entrar a una escola primària a Connecticut i va començar a disparar contra nens petits, assassinat-ne uns quants. En aquest tristíssim cas, l’atacant havia estat diagnosticat amb esquizofrènia paranoide. El problema seria explicar com és que tenia accés a armes de foc de combat. El mateix sembla haver  passat  en el cas del  xicot que vestit de Batman va obrir foc a l’interior d’un cinema a Denver, matant espectadors després d’haver estat diagnosticat. Cal afegir no obstant que el diagnòstic d’esquizofrènia paranoide és relativament freqüent, violència és rara i que no hi ha una base racional per tenir por de la immensa majoria d’aquests pacients. Per als  professionals, el repte seria tenir una forma d’identificar els pocs que són potencialment perillosos. Vull canviar de tema, perquè esquizofrènia  és un  tema molt difícil del que no parla aquest apunt.

Els desordres de la personalitat

Sempre m’ha interessat el tema dels assassins serials, la gent que sense cap raó durant un període molt llarg, sovint anys cometen crims contra gent desconeguda, sense explicació. Quina és la relació entre aquests casos i la condició mental dels perpetradors? Sembla que gent normal no podria fer mai aquestes coses. Hi ha alguns estudis seriosos  publicats i també  investigadors que en parlen en públic. El problema és el de sempre: no hi ha prou casos estudiats per estar segur  de res. Sovint hom llegeix o escolta que hi ha gent “malvada” Si que n´hi ha, però és molt difícil definir què vol dir exactament aquesta paraula. Aquest autor no seria mai capaç d’explicar breument que són els desordres de la personalitat. Diguem això: tots tenim una personalitat, que la família, els amics i els companys a la feina coneixen. A vegades fins i tot es pot predir què farem en una situació  concreta i els amics saben quines coses ens agraden o no. Intuïtivament, doncs, tothom entén  què vol dir personalitat. La personalitat que tots tenim és el resultat de la interacció dels gens rebuts dels pares, del nostre entorn i també de l´educació. Una altra cosa que tothom sap,és que costa molt o es impossible canviar els trets bàsics de la nostra personalitat individual. Tots som com som. Com Déu ens ha fet, diuen alguns, que creuen més en la genètica.

Hi ha casos quan la personalitat d’una persona té característiques que fan perillós un individu o el posen en conflicte constant amb la societat. Viuen al món, però l’engranatge o l’encaix no funcionen i la situació  pot acabar malament. Potser algú recordaria un personatge de TV que ho va fer cèlebre: Dexter. A la series explicaven molt be el problema bàsic de la seva personalitat anormal. El problema no era que hagués adquirit una malaltia, sinó la forma com era. Dexter era generalment un home simpàtic i intel·ligent (com són sempre els psicòpates de la seva natura), però no podia sentir res pels altres. Tothom ha mort una formiga o una mosca. En sentim remordiment? A ell li passava igual matant éssers humans. No li feia res i ho feia simplement perquè podia fer-ho. Reconeixent el problema, el seu pare, amb una saviesa extraordinària havia aconseguit imposar-li un codi de conducta: només podria assassinar la gent que s’ho mereixia. Dissortadament, en la vida real hi ha Dexters sense codi moral inhibitori que se senten autoritzats a fer mal per entreteniment. Alguns psiquiatres han volgut introduir una nova categoria de psicopaties, anomenades psicopaties criminals, però aquesta novetat no ha estat admesa al llistat oficial de condicions que poden ser diagnosticades. Els casos greus son un problema molt gran, perquè malgrat els seus drets constitucionals, apart de ficar-los per sempre a una gàbia per evitar el perill que representen, no s’hi pot fer gran cosa. Hi ha formes no tan extremes de la condició. No assassinen ningú però es fiquen, si poden, als cossos de policia, a l’exèrcit o a posicions on poden exercir el poder que necessiten.

La BBC va fer entrevistes recents amb gent qualificada que havien volgut estudiar el problema dels assassins en massa. Un d’ells afirmava que el trastorn bàsic d’aquesta gent és el desordre de personalitat anomenat “narcisista” que és una sobrevaloració greu de la importància i intel·ligència de l’individu. Ell es pensa que es un nou Einstein o Steve Jobs o Leonardo Da Vinci, o Messi, una persona extraordinària que farà contribucions decisives a la Humanitat  i acabarà reconegut com un geni. Sembla que el co-pilot va fer una declaració en aquest sentit a una nòvia. Un dia o un altre, el malalt acaba de veure que aquesta glòria tan esperada no arribarà mai i s’enrabia per la indiferència o imbecil·litat del món on viu i planeja una sortida en flames per donar una lliçó a tots aquells que li van negar una oportunitat i al mateix temps immortalitzar el seu nom.

Psiquiatria es una ciència molt complicada i amb molts problemes mal resolts i condicions difícils de tractar. Però una cosa clara és que molt pocs malalts mentals són perillosos. La resta de la gent en són molt més.

 

Joan Gil

 

3 respostes

08 oct. 2013


II. L’Era de Martin Luther King. Algunes històries ben conegudes del Moviment pels Drets Civils

El terror de la Resistència Civil Pacífica
La Resistència o Desobediència Civil Pacífica contra injustícies i abusos de poder del Govern ja s’ha utilitzat a molts llocs per molts grups, però els noms de Ghandi i MLK són els que més sovint se senten i es citen donant legitimitat als moviments d’alliberació que aquells grans pro-homes van dirigir amb tant d’èxit. Ara parlem d’en MLK que a diferència de M. Ghandi i de tants altres va establir un lligam molt fort entre el seu moviment i els principis no-violents del Cristianisme, que la seva Església sovint ha oblidat.

Es mereixia en MLK l’anomenada que té o era simplement un predicador sense significat o importància polítiques? Quelcom que es pregunti això de debò no ha entès mai que és la Desobediència Civil Pacífica. I sobretot no ha entès mai el terror i el coratge que impliquen la confrontació amb el poder del Govern, les lleis injustes i la  policia. En MLK ho entenia perfectament i va aconseguir ensenyar-ho a una minoria de ciutadans negres als quals es negava tot excepte una vida miserable plena de patiment i humiliacions i que sentien una inclinació natural a l’ús de la violència com a única solució assequible.

Quan es parla de desobediència pacífica, cal entendre que només són els ciutadans agreujats els qui renuncien a l’ús de la violència, no pas als governs que l’aplicaran  amb gran determinació arribant sense dubtar als atacs físics el carrer, l’empresonament i sentències de presó sense oblidar per res els paramilitars que sempre surten al costat del govern i podrien anar molt més lluny. Ja el jutge Garzón ho va dir ben clarament una vegada: la desobediència pacífica és il·legal. N’és segons sembla, sempre, en tots els països i en totes les circumstàncies. En MLK es trobà sovint a la presó i fou maltractat. Els seus seguidors havien d’estar preparats a rebre el mateix tracte.

Les lleis anomenades de Jim Crow (1876-1956)
Era un paquet de lleis establint la segregació racial de jure (legalment) a totes els estats de l’antiga Confederació vençuda a la Guerra Civil. El seu propòsit era substituir el Black Code que havia existit abans de l’emancipació dels esclaus negres i que definia, sense tenir cap pretensió d’igualtat racial, el tracte que havien de rebre els negres lliures. Les lleis de Jim Crow, en canvi, establien dintre de la llei el principi “iguals però separats”, que era una burla de l’exigència constitucional d’igualtat per a tots. Els negres van veure establerta i legalitzada una segregació que els limitava a llocs profundament desiguals i a rebre serveis de mala qualitat. Cal entendre que la segregació al Sud no era el resultat de mals tractes dels ciutadans blancs sinó de la llei que la manava i que els tribunals federals no els podien trencar perquè era una qüestió interna dels estats fora de la jurisdicció federal.

Una cosa poc coneguda era d’on venia el nom Jim Crow pel que aquestes lleis eren universalment conegudes. Ningú n’està segur però sembla que era el nom utilitzat a l’escenari per un actor popular que sortia amb la cara pintada de negre i parlant amb l’accent dels negres. El nom va acabar essent un termini derogatori per a negres. Lleis de Jim Crow volia dir les lleis dels negres.

És per això que en MLK va haver de recórrer a la Desobediència Legal Pacífica: els racistes que martiritzaven conciutadans amb la segregació complien amb la llei a tots el estats del Sud. Els advocats i els jutges no hi podien fer res i la policia estava sempre contra les víctimes. Quina responsabilitat la d’un home que té el poder d’acceptar en nom propi i dels seus seguidors arriscar per a tothom la integritat física, l’empresonament i, sens dubte, fins i tot la mort d’algun participant!

El Boicot dels Autobusos de Montgomery (Desembre 1955-Desembre 1956)

Les organitzacions pels drets civil havien anat sovint als tribunals i havien guanyat sempre, només que els advocats i els jutges sempre trobaven forats per limitar la validesa de les sentències de tal forma que res canvies. No obstant, seguien provant. Les lleis municipals de Montgomery no manaven explícitament la segregació als busos, però autoritzaven als conductors a posar-la en efecte com si tinguessin l’autoritat de policies, que era el mateix però marejava la perdiu quan hi havia queixes. Tots els passatgers pujaven al bus i pagaven per la porta d’endavant. Els blancs seien començant prop del conductor. Els negres en canvi eren obligats a baixar i tornar a pujar per la porta de darrere i començaven a omplir els seients començant pel darrere. En principi, la cosa es quedava així si no hi havia prou passatgers per omplir els seients blancs, però el conductor posava una mena de senyal de fusta separant els seients blancs dels negres. Si a una parada posterior pujaven més blancs que negres, el conductor s’aixecava i movia el separador de fusta cap a endarrere, manant a qualsevol negre assegut davant de la nova posició del separador que s’aixequés. És això precisament el que va passar amb la Rosa Parks, que fou detinguda per negar-se a aixecar-se i deixar el seient a un home blanc, quan el conductor havia mogut el marcador de fusta al darrere seu.

La Rosa era una costurera de professió, iniciada en l’activisme pel seu marit, un barber, que en el moment de l’incident era la secretària d’en ED Nixon, el vell lluitador i director del capítol local del NCAAP i d’un sindicat negre, a mes de ser secretària del capítol, i experta en la investigació de violacions sexuals d’origen racial, i que acabava d’assistir a un curset sobre la desobediència civil pacífica. No cal afegir que el descontent sobre la segregació als busos estava molt estes entre els negres i que tothom demanava acció. En resposta, els dirigents locals de la organització ja estaven organitzant un boicot massiu als autobusos. La NCAAP, nou mesos abans, al mes de març, ja havia estat a punt d’organitzar una protesta massiva de suport a una altra dona, una noia de 15 anys, que havia fet el mateix i havia acabat emmanillada i mal tractada per la policia. En Nixon ho va haver d’aturar tot en el darrer moment quan es va descobrir que la noia estava embarassada. En aquells temps, aquesta noia quedava exposada a tota mena d’insults i calúmnies, o sigui que van preferir deixar-ho córrer. Quan ho va fer la Rosa Parks, en Nixon i tots els seus literalment van saltar d’alegria. Era la dona perfecta, mes digna de confiança i probablement ja n’havia parlat amb la gent del capítol.

Perquè ho va fer la Rosa? Aquell dia havia sortit molt cansada després d’un dia de feina fent vestits però sobretot perquè va reconèixer el conductor que la volia treure del seient. Era el mateix que un temps abans l’havia fet baixar del bus després de pagar per tornar a entrar pel darrere… i va engegar intencionalment l’autobús sense donar-li temps a pujar i deixant-la pel terra. I també va invocar la memòria de l’Emmett Till  (veieu l’apunt fa dos mesos), el noi assassinat per fer una broma a una dona blanca casada.

Fou condemnada a una multa de 10$ i a pagar pel judici 4 més, però tota la NCAAP i totes les organitzacions civils van sortir a la seva defensa. I molta gent blanca i llunyana va escoltar i va sentir explicar que era el Jim Crow i al final, després de tot un any de boicot el Suprem Federal va prohibir la segregació. Per cert, els taxistes negres havien rebaixat el preu a 10 cèntims per persona durant la vaga, però la ciutat va intentar multar a qui fos que demanés menys de 45 cèntims. El capitalisme ha de tenir límits.

En Nixon, un home respectat i prestigiós, però ja molt vell, va fer anomenar en Martin L King director del boicot i amb el temps successor seu. I va fer caure la primera llei de Jim Crow, la primera en els temps del fantàstic i imaginari Equal but Separated. La resta cauria durant la presidència de Johnson amb la la Llei Federal de Drets Civils, després de la Marxa de 200-300,000 persones, el 75% negres sobre Washington, el 28 d’Agost de 1963.

El “counter”(barra) del Restaurant dels Magatzems Woolworth a Greensboro, North Carolina (Febrer 1960)
Greensboro és una ciutat tranquil·la i agradable a North Carolina que tenia un Woolworth gran. Als EUA aquesta botiga venia articles barats i com moltes altres botigues (en part fins al dia d’avui) tenia una barra amb servei de begudes i menjar ràpid barat. Igualment la ciutat tenia una Universitat poc gloriosa, ja integrada, la North Carolina Agricultural & Technical State University. Com a moltes altres Unis, els estudiants del primer any havien de viure a una cambra del recinte en companyia d’altres. Entre aquests estudiants n’hi havia tres, tots negres, companys de dormitori, altrament desconeguts pel mon que sovint es passaven els vespres discutint la situació i la qüestió tan difícil dels  Drets Civils i de la Resistència Pacífica com a eina de lluita invencible. I un dia es van dir: ens passem els vespres parlant sense fer res i això no està gens bé. I així és com un dia de febrer al 1960, a la tarda es van presentar tots tres al mostrador de Can Woolworth al lloc reservat per als clients blancs i tot seient i somrient van demanar tres cafès. Ho van resistir tot: empentes, discussions, insults, precs de les empleades negres, preguntes de la policia, però no van cedir. Els seguidors de la NCAAP no en sabien res i van trigar dies a afegir-se: en MLK era molt prudent amb gent desconeguda.

Poc a poc s’en va començar a parlar. Els 3  xicots se n’anaven a casa quan tancaven la botiga i hi tornaven l’endemà quan s’obrien les portes fent sempre el mateix. Seien a les cadires i esperaven el cafè. Els espectadors, al principi estudiants, s’apilaven a l’exterior, mirant per les finestres: primer un parell, després 20, el segon dia 90, el tercer dia 200. I la policia no va fer res. Poc a poc l’epidèmia es va estendre. La direcció de Woolworth al final va invitar tots els empleats negres a venir a la secció blanca a prendre’s un cafetó gratis. La guerra dels somriures s’havia acabat. Altres botigues, altres ciutats i altres estats van seguir l’exemple. S’en va parlar per tot el món i va acabar amb la segregació per les bones a molts restaurants. Fou un exemple espontani magnífic de desobediència civil pacífica, perquè la segregació, no cal oblidar-ho, era la llei del país.

La Victòria Final (o no?)
Les lleis de Jim Crow que feien de la segregació i la humiliació diària de milions de ciutadans americans una rutina havien durat  87 anys. I des de la guerra pacífica encetada per la Rosa Parks i els seus amics van transcórrer 8 anys de lluita dura i sovint sagnant. I cal recordar que el problema ni havia començat amb la Rosa Parks ni es va acabar amb la Llei Federal de Drets Civils.

Contràriament al que molts es pensen, la Gran Marxa sobre Washington per Jobs i Llibertat (sic) del 28 d’agost de 1963 no fou organitzada pel Martin Luther King sinó per un grup de vells sindicalistes, sovint d’afiliació comunista embolicats durant tota la marxa, degut a la manca de lidership en una sèrie de baralles gairebé còmiques per tot, als quals les organitzacions de drets civils, en MLK inclòs, es van afegir.
El President era en Jack Kennedy que s’ho veia molt malament i va intentar dissuadir-los amb l’argument que ell tenia la tercera via, la d’escriure una nova llei de drets civils que ho resoldria tot i que la llei no es podia trencar, un argument que els participants ja havien sentit molt sovint. El President era completament indiferent als arguments racials i socials i la història que li presentaven. Va negociar amb ells, no obstant, explicant als col·laboradors que reconeixia que els negres havien aconseguit organitzar-se en una força política considerable amb la que li calia negociar. I a més, això sí que podria fer riure, tant ell com el FBI d’Edgar Hoover tenien por que els manifestants intentessin un assalt violent contra el govern federal. Per en Hoover, tots eren comunistes buscant una oportunitat per enderrocar el govern dels EUA. Així és com va fer ocupar la ciutat per milers de policies i 3000 soldats federals amb equipaments militars pesants (tancs) al voltant de la ciutat en estat d’alerta. Els hospitals havien estat buidats per poder acollir les víctimes possibles, les operacions anul.lades i reserves de sang acumulades. I no va passar res de res de res, naturalment.
En Kennedy es va mirar les presentacions, actuacions musicals i discursos per la TV amb admiració. No va jutjar favorablement els moviments presents, però va alabar molt les habilitats i mètods d’en MLK. Poc temps després va rebre a l’Oficina Oval els organitzadors i els va prometre una Llei de Dret Civils, de la que no va saber donar detalls. Però seria en Lyndon Johnson qui al final la va dur a terme. Sens cap dubte molt millor de com hauria fet en Kennedy.

S’havien guanyat grans batalles, però a ningú li va semblar que la guerra estava acabada. El mateix es pot repetir avui. I demà. Fins quan?

Saluts

JOANOT

Una resposta fins a ara

28 nov. 2012


Des de Nova York, amb ràbia

Sí, amb ràbia, no pas amb desencís, com si una colla de bandits haguessin entrat a casa per prendre’m allò que a molts ens semblava com si fos nostre. I era nostre perquè la Declaració d’Independència Nord-Americana en parla: que creiem que tots hem nascut amb drets inalienables, com el dret a la llibertat i a la Justícia. I a l´autodeterminació  com a poble d´homes lliures, jo afegiria. Enlloc d’una Introducció absurda, pensada per llençar-la al cap dels malaventurats Catalans, com diu la Constitució, i que és molt millor que la que tenen els espanyols:  Nosaltres, el poble dels Estats Units, per tal de formar una unió més perfecta, establir-hi la Justícia, assegurar la tranquil·litat interior, establir la defensa comú, promoure el benestar general i assegurar-nos les benediccions de la llibertat per a nosaltres i la nostra posteritat, proclamem i establim aquesta Constitució. Veieu, no diu ximpleries sobre nacions i nacionalitats, ni anomena qui són o com s´hi identifiquen ¨Nosotros, los Demócratas¨ni anomena les llengües obligatòries, ni la submissió d’uns Estats als altres, ni posa cap jutge per damunt dels nostres. I fa més de dos-cents anys que fou proclamada. I tothom l’adora, perquè expressa i protegeix tan bé els drets legítims de tothom, a diferència de la del 78 a l’Estat.
Què cal en aquest país per fer dimitir uns polítics?

Un home que rep una patacada tan forta com la que el poble català ha administrat al  Sr. Mas, igual que al Sr Navarro, que ni tan sols sabia què volia, com és que es volen quedar i seguir determinant el nostre futur? Que són els nostres propietaris? Jo em pensava que eren els Espanyols només i que amb la Independència seríem lliures. Però es veu que no. El Sr Mas ni tan sols ens veia capacitats per assabentar-nos dell nostre futur que ell ens volia anar comunicant poquet a poquet. Ell contra l’unionisme, però el seu col.laborador més pròxim, no. El poble volia referèndum abans de Setembre 2014, però ell no, només dintre de quatre anys. El poble estava per la Independència total, però ell no, sinó ara per ser una colònia com Puerto Rico, o potser una Confederació dependent amb Espanya, o potser una associació dintre la UE, o potser el que sortís de les seves negociacions secretes amb gent important. Però és que sabeu què voleu? Ja us ho diré després, quan jo ja hagi repetit el Pacte de la Moncloa. Això no es fa, gran senyor Mas. No preferiríeu tancar la campanya amb una relació de les coses que hem patit recentment, dels abusos i vexacions que hem sofert en silenci, de les nostres aspiracions i frustracions més íntimes? Ai no, només del 1714 i les hores glorioses de Catalunya. Es van descuidar de dur-vos una espasa? Ell ja es veia no pas com un Companys de res (revoltat i ben afusellat) o un Maciá, fundador de l’ERC, sinó com un nou Conseller Rafel Casanova, home benestant o potser com el gran heroi Jaume I, o potser fins i tot de Mariano Rajoy de Warwick, tots ells homes de la noblesa entenedors de la funció de guies espiritual i material del poble que la noblesa i els nostres burgers han d’assumir perquè els escau.

Adéu-siau, Sisplau

I si el problema de la vergonyosa carència de finançament del partit us portés a situacions estranyes on gent malvolent us podria acusar falsament de robatori i espoli, perquè no en parleu en públic? Us refieu de complicitats cíniques dels adversaris?

No, Sr Mas, no teniu cap dret a robar-nos les  il.lusions! El poble us ha castigat de valent. Que surti un altre a fer tot allò que nosaltres esperàvem del guia verdader. No teniu cap dret de prendre’ns les il·lusions. Recordeu aquell dia abans de la gran manifestació quan vós anàveu insistint que malgrat tot us manifestaríeu i els donaríeu suport moral i polític només pel pacte fiscal i que per res més mentre els altres seguien repetint i escrivint als cartells que amb ells us manifestaríeu per la Independència i el que no la volgués, que es quedés a casa perquè ells no el volien? Els avisos no us han impressionat mai perque sabeu com és de curta la memòria de la plebs i ho vàreu prendre tot sense donar res: hi vàreu anar sense voler la Independència i ho vau deixar tot sempre fosc, ignorant la paraula que us molestava. No torneu a començar ara, sisplau. Jo, personalment, ja en tinc prou.

JOANOT

No hi ha resposta

07 febr. 2012


Quan Garzón vingué a Nova York

Un dia fa anys un nen deia a la seva mare: “Quan jo sigui gran, vull ser famós i poderós, eliminar les injustícies i ser cèlebre a tot el món” “Doncs mira, nen” respongué cautament la mare “si fas això, el problema és que faràs coses bones i coses dolentes però que al final els teus enemics t’enxamparan i te la faran pagar”

Jo vaig veure i escoltar el jutge Garzón només una vegada, quan va venir a parlar a l’Instituto Cervantes, en aquells temps dirigit per l’escriptor i acadèmic Antonio Muñoz Molina. Van ser temps gloriosos. L’enyorat Molina organitzava programes i conferències  setmanals d’una qualitat mai vista a l’institut per personalitats gairebé inimaginables al mateix lloc. En Molina, amb el seu interessant accent de Jaén feia sempre la presentació. A vegades hi havia cua i calia reservar seients.

El jutge ens va desenganyar una mica. Va venir després del cas Pinochet. Aquest ex-dictador xilè, a més de ser un criminal, era un poca-vergonya que després de plegar va insistir en quedar-se de cap de l’exèrcit i vetllar per la democràcia. Gairebé se n´havia sortit en una transició a l’espanyola amb impunitat absoluta i estava a punt de morir en la glòria, quan Garzón li va aixafar la guitarra. Molt ben fet, celebrà el món lliure, però com és que aquest jutge s´hi havia ficat? Que era un problema espanyol? Les explicacions que ell donava eren una historieta.

Garzón no va parlar d’això. Només es va referir al seu llibre que acabava de sortir, als patiments sota la dictadura feixista a la seva terra i d’alguns aspectes de la transició. Al final, prop meu, un home sud-americà aixecà una veu llagrimosa. Per amor de Déu, per caritat, per respecte als drets humans, escolti´m, senyor jutge. En Munoz Molina va intentar ignorar-lo però en Garzón estava interessat i li va donar la paraula. Era una mica com si una imatge a l’església parroquial hagués escoltat les pregàries d’un fidel i parlés amb ell. No vam arribar a entendre de què anava però em va cridar l’atenció com el jutge s’interessava tant per un home cridaner sense credibilitat.

Però ja tornarem a aquesta visita quan parlem del judici Nr 3, més avall

Judici Nr 1 vist per un quasi-Americà

L’acusació, tots gent poc recomanable, demanaven el càstig del jutge per haver manat l’escolta i enregistrament dels acusats del cas Gürtel a la presó, quan parlaven en privat amb els seus advocats.. Aquí sí que un advocat americà botaria enlaire.

Tants constitucionalistes com hi ha a l’Estat ibèric quan es parla de Catalunya, no he sentit mai cap explicació bona del problema, presentant-ho tot com si fos un assumpte de criteris. Doncs, no. Un constitucionalista ianqui us diria que, posat que la Constitució ha estat donada pel poble per protegir-lo i servir-lo, és esfereïdor i amenaçador que l’estat tingui el poder de detenir, empresonar i fins i tot executar un ciutadà. És tolerable i constitucional això? Un ciutadà no té el dret d’empresonar ni matar ningú. Perquè l’ha de tenir l’estat? La resposta és que l’estat té l’obligació de legitimar les seves accions demostrant en públic les proves, i per això cal donar als advocats defensor la possibilitat de defensar amb tots els mitjans i recursos i respectar la intimitat de les converses entre advocat defensor i acusat. Si l’estat no respecta això, la detenció és un crim, el govern una dictadura, i la detenció és il.legal.

Els jutges d’instrucció com ara en Garzón, són un invent francès. El problema d’aquest sistema és la falta absoluta de controls, com el Sr Garzón ha demostrat àmpliament. En Garzón tenia poder per fer tot allò que volgués. Detenia, empresonava, imputava o no sense que el detingut pogués dir res. En la tradició anglosaxona recollida a la Constitució Federal americana el paper d’en Garzón és donat a un fiscal elegit pel poble o nomenat pels representants elegits. Aquesta personalitat pot fer moltes coses, però sempre està sota l’autoritat i vigilància d’un jutge que ha d’autoritzar tots els empresonaments, la llibertat provisional i la imputació de l’acusat. Fa com l’àrbitre a un partit de futbol, que no és part de la competició i és l’únic que podria autoritzar l’escolta de converses entre advocats i defensors. Conec molts advocats que em diuen que aquí seria molt, però que molt difícil obtenir aquesta autorització. Caldria que hi hagués raó per sospitar alguna cosa horrible com ara plans de fer assassinar un testimoni o cometre actes de terrorisme. Altrament, està mal fet el que va fer en Garzón.  Ara que aquí això no acabaria amb càrrecs criminals i un procés sinó en una sessió disciplinària al Col.legi d’Advocats (la Bar Association com en duen aquí) que probablement acabaria amb una multa, una censura pública o una suspensió o fins i tot destitució. Però no en un judici

Judici Nr 2 i el New York Times, i el Guardian i molts altres

En Garzón va intentar, mogut per la set combinada de fama i justícia fer el procés general del franquisme. I com pot ser que no s’hagi fet això abans que les víctimes i els seus hereus morissin?  Diuen els antics franquistes reformats que avui en dia manen a l’estat que no serviria de res. Estarien ells disposats a enterrar els seus avis o pares en una fossa comú vora de la carretera o dintre d’un bosc i deixar-los allà per sempre? A Alemanya i Itàlia hi va haver processos desnazificadors, i a gairebé tots els altres països fins i tot Sud-Àfrica i Guatemala han funcionat “Comitès de la Veritat”. En molts casos, han renunciat al càstig dels participants, però en cap cas, com a Espanya, s’ha exercit pressió perquè ningú en parli i perquè els crims quedin amagats. Vist així, la fallida de l’Estat és tan espantosa que hom no pot amagar  simpatia amb el Jutge Garzón per més que un cop més, ningú li hagués donat permís. Els que ho havien d´haver fet, gent com el President González van fallar i algú hauria de tenir el dret i l’obligació d’intentar-ho.

Els de les Mans Netes i l’altra gent de dretes que estava amb ells van violar totes les regles de la decència quan un dels jutges es va trobar amb ells sense representants de Garzón per “millorar” la formulació de la queixa. I haurien hagut de pensar més en la reacció internacional. Si han vist els articles del NYT i del Guardian, veuran que només diuen allò que era lògic que diguessin. A l’interior de l’Estat és possible exercir pressió amagada sobre els mitjans de comunicació i redirigir les discussions en direcció falsa, però a l’exterior això no val. Què es pensaven que podria dir el NYT? Només el problema de l’opinió internacionals i sens dubte a Brusel.les, els hauria hagut de fer desistir.

Judici 3, New York University i Botín

Tinc entès que el reglament de la judicatura que el Sr Garzón ha de respectar estableix que quan un jutge deixa el càrrec temporalment amb autorització, durant el temps de la seva absència ha de cobrar o el seu sou regular o diners d’un altre origín, però no tots dos alhora. Resulta que el Sr Botín li va donar donar diners per facilitar la seva estada a la Universitat de Nova York (una institució excel·lent popularment anomenada NYU). El cas per se no té res d’extraordinari i molts acadèmics han anat de “sabbatical” amb diners d’una empresa comercial. El procediment normal seria que el pagament fos enviat a NYU, la qual deduiria un cert percentatge per cobrir les seves despreses, assegurança, oficina, aire condicionat, telèfon, etc. i amb la resta pagaria un estipendi al becat. No han explicat mai com s’ho van fer. En qualsevol cas jo afegiria que si és veritat que Garzón tenia oficialment davant seu un plet contra Botín, fou una imprudència monstruosa acceptar diners d’ell. Altrament, si és veritat que va tocar dos sous al mateix temps, el Jutge té un problema considerable.

Com s’acabarà? Malament. Us hi jugueu alguna cosa?

El vostre

JOANOT

2 respostes