Els EUA són diferents

Si llegiu un diccionari vulgaritat vol dir la condició de ser groller, de mal gust i ofendre o menystenir el bon gust i sentit de la decència i respecte del públic. Però si llegiu un diccionari literari, la definició inclou molt més: una discrepància seriosa entre el to i la matèria discutida que té lloc quan un individu s’agita massa i protesta excessivament; quan hi ha incongruència; quan el llenguatge s’aparta o ignora les circumstàncies emocionals; quan les emocions  expressades semblen fora de la realitat; quan es fa efecte només per l’efecte i quan les emocions semblen desapropiades per la realitat o completament imaginades. La persona vulgar pot esdevenir, segons l’audiència una de dues coses: una persona mal educada, grollera, amenaçadora i antipàtica o un ximple que fa riure a tothom.

No dubto que en el seu afany per guanyar els primers tres escons del Parlament i els molts més que té ara, un nadador té plena confiança en l’admiració que el públic sentirà per ell. Si pogués, estic segur que en els nostres dies aquest senyor també faria campanya amb una actriu de cinema que fos molt maca. I això què tindria a veure amb el patiment, esperances i frustracions dels ciutadans que van a votar? Es deixa convèncer algú per aquests arguments?

Dissortadament sí: les eleccions no es guanyen discutint els problemes sinó fent propaganda. Els tres partits espanyolistes ho van demostrar clarament: il·legalitat i constitució, tot interpretat sols per un costat i pels seus jutges i policies; els arguments dels catalans i del govern elegit, que en teníem tants i eren la raó per sortir al carrer, ni es van sentir, ni tan sols a la premsa amiga. La pròxima vegada haurem d’aprendre l’art de la propaganda i la imposició de temes permissibles i la manipulació de l’opinió pública. El Sr Rivera això ho sap molt bé. Diu que va anar a estudiar un curs de política a la George Washington, la universitat jesuïta de Georgetown, a Washington DC. Els especialistes que per diners aconsellen els polítics no són parangons de virtut o justícia, però saben com es guanyen eleccions.

Ciutadans i la qüestió social

Aquest partit diu a la seva propaganda que és progressiu. Què deu voler dir això? És que els membres de la classe treballadora, que sempre pateix i es sap defensar tan malament no obstant ser majoritària, hi està d’acord? No és cap disbarat.

Els partits socialdemocràtes com el PSOE, ara tan neoliberals i capitalistes com els de dretes, han pretès per molts anys que la classe treballadora era la seva propietat, l’eina que tenien per aguantar-se al poder. Quan perdien, deien que els treballadors havien votat contra els seus interessos. Però els de qui? Anava bé en els anys de la postguerra però fixeu-vos: a Alemanya la majoria de treballadors va dur Hitler al poder. El Partit es deia Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors  (NSDAP). A Itàlia amb Mussolini va ser similar. Ara fa molt poc, la classe dels treballadors i petits agricultors americans, l’anomenada Dreta Alternativa,  han dut un boig tan perillós com Trump al poder. A França, la majoria d’amics de LePen són treballadors.

Perquè? Aquests moviments sense excepció coneguda no acabaran donant res als treballadors que acaben enganyats i enganxats al carro de gent corrupta, indiferent i perillosa. El que passa és que membres d’aquest grup social voten on veuen promeses reals que s’entenguin fàcilment i els semblin dignes de crèdit, com per exemple millores en sous, més llocs de treball per poder triar, assegurances millors, més protecció contra accidents i millors prestacions socials. Les coses rares que deien els socialistes de saló eren punyetes.  És fàcil prometre de tot quan cal i més. I prometre més llibertat a Catalunya? Ai, ai, ai… El camí de Ciutadans queda explicat i és ben dret. Són progressistes en les seves promeses només. Les paraules volen i la següent elecció queda molt lluny. Sovint un grup activista relativament petit fent soroll i crides emocionals aconsegueix magnetitzar i activar la major part dels votants per guanyar les eleccions. Que el poble celebri la gran festa de la victòria el dia després, perquè no quedarà res mes per celebrar.

Classificació política de Ciutadans

M’admira molt el nervi i l’audàcia que té el Sr Rivera auto-classificant-se. Fins i tot ha reeixit en convèncer algun periodista. Al començament ell deia que el seu partit era de centre-esquerra, ara diu que és de centre-dreta.  Per a mi Centre-dreta és allò que són el President Puigdemont, la seva CiU o en Mas, capitalistes però ben parlats, molt dialogants, solidaris fins a cert punt, pacífics i profundament democràtics. Gent molt diferent.  Però Ciutadans no és així. Parlen i canten en to amenaçador, són molt vulgars, surten a manifestacions amb la bandera feixista, destrossen coses, suporten l’ocupació de Catalunya quan els convé mentre que Albert Rovira es prepara per prendre-li la cadira a un home vell, acusat de corrupció, sense projecte apart de la Catalanofòbia compartida que l’ha causat. Molts han fet notar també amb preocupació les associacions europees de Ciutadans amb grups d’extrema dreta. El seu estil se sembla molt al de Trump, LePen i els AfD alemanys o l’FPÖ que acaba d’aconseguir compartir el poder a Viena

Van repetint a tot arreu que són la centra-dreta, aparentant respectabilitat, però el que són és la versió espanyola de l’Alt-Right nord-americana, els ultres d’extrema dreta del nostre temps. Es manifestaran.

Els Xarnegos de la Sra. Arrimadas

A mí aquesta senyora m’avorreix molt. Apart de repetir-se en tot, sembla que no pot obrir la boca sense sortir-se amb els xarnegos. Sens dubte aquest partit tan professional deu tenir grups de focus que identifiquen aquesta provocació com efectiva promovent divisió social i ressentiment. Miri, senyora: cap dels meus quatre avis eren catalans i tota la família de la meva mare parlava només castellà. I ningú, ningú, ningú els va dir mai que eren  xarnegos. Els Catalans no volem saber res de l’ADN. Perquè el poble català s’enorgulleix de ser acollidor i oferir un futur millor a qui vingui a treballar com nosaltres perquè ho necessita i està assolint un futur millor per a ell i els seus fills. I els fills ja aprendran català i adoptaran les nostres tradicions i manera de ser, tot sense violència, en el seu propi interès i per voluntat pròpia.

Els Americans són una nació immigrant que no ha exigit mai que la gent nova renunciessin a la seva cultura, costums i història. Sense atorgar mai drets oficials a cap llengua estrangera, castellà inclòs, per amistat i solidaritat posen cartells i tenen personal bilingüe a certs llocs on els nou-arribats ho necessiten. Recordo com un dia a uns grans magatzems vaig veure una dona mexicana demanant que el seu fillet de 11 o 12 anys anés a preguntar urgentment a algú on estava el WC. Per això a vegades els governs americans envien comunicacions en molts idiomes perquè hi ha gent que necessita temps. Però això sí: han de respectar i suportar incondicionalment la personalitat, fe democràtica, objectius i autogovern dels Estats Units i el dia de la naturalització, han de jurar la Constitució i demostrar que almenys entenen o parlen una mica l’anglès. Els seus fills ho faran millor. Enlloc del món tenen immigrants el dret d’importar i imposar els seus hàbits.

Quan vivia a Nova York vaig veure moltes vegades les celebracions que grups immigrats feien amb el suport i protecció de la ciutat a places i parcs fins i tot a marxes amb música per carrers cèntrics. La gent es presentava amb vestits nacionals, ballaven, cantaven, venien el seu menjar típic, retrobaven amics,… Com tants nadius, jo també m’aturava somrient amb alegria i feia fotos. Fins i tot probava el menjar i escoltava la seva música. Tothom estava content. No hi havia cap lloc per gent com el Sr Rivera o la Sra Arrimadas. Els nou-arribats són bons pel país. Tots van a escoles amb immersió total. Només els nens que arriben sense entendre l’anglès van a les anomenades escoles bilingües, on mestres que parlen la seva lengua materna els ensenyen l’anglès per tal que no perdin anys seient a l’escola sense entendre ni aprendre res.

El cap de vostè Albert tenia molta raó al cartell dient que no importa on hom ha nascut. Hi ha Catalans que han nascut a molts llocs del món i n’estem orgullosos. Però també tenim gent que ha nascut a Barcelona i ens han rebutjat i ens amenacen sense voler ser un dels nostres, a nosaltres, la nostra nació i cultura i es volen comportar com els espanyols que van anar a Amèrica a destruir el món i la civilització dels indígenes. Ningú té dret a promoure la divisió i la lluita política al país on viuen per satisfer ses ambicions. Cap immigrant té dret a fer-ho, ni aquí ni enlloc del món. Deixi’ns tranquils i no parli més de xarnegos. Potser li convindria mes a vostè i als seus mirar de seure amb nosaltres i entendre’ns enlloc de cavalcar damunt la Catalanofòbia i voler importar-la. No som indis. I no volem que ens utilitzin com la Sra LePen, els AfD alemanys i Trump fan amb els immigrants. Ni com va fer el Rajoy demanant als nous immigrants que votessin contra els partits catalans.

Joan Gil

Tags: Ciutadans