01 des. 2018
Les Guerres entre els Indígenes Nord-Americans i els EUA
Camí d’entrada als EUA al final de l’era glacial. El nivell de l’aigua de mar era molt mes baix.
Un Concili cristià es va haver de reunir a Valladolid per debatre si els Indis (un nom absurd) tenien ànima o no. Quin menysteniment tan gran! Avui sabem que homes d’origen asiàtic van entrar al continent americà cap al final de la darrera era glacial, potser fa 15 o 20,000 anys. En aquells temps quedaven a Amèrica encara dues glaceres o capes de gel enormes estenent-se des de Canadà fins al Sud dels EUA i per tant el nivell de l’aigua era molt més baix que ara. L’estret de Behring era un camí sec connectant Sibèria amb Amèrica. Hi havia un corredor sense gel entre les dues glaceres i per allí van entrar els protoamericans als EUA. Una mica més tard una segona onada humana baixant per la costa pacífica es va establir a Califòrnia (són els Navajos, els Apaches, potser els Pueblo dels nostres dies). Com a resultat de l’aïllament de les tribus, van desenvolupar moltes famílies de llengües, mai escrites, sovint amb només 2-3 vocals o fins i tot sols consonants.
La majoria de les nacions eren nomàdiques però hi havia excepcions Algunes tenien edificis per refugiar-s’hi a l’hivern. Els indígenes de les planes centrals van desenvolupar centres religiosos similars a les piràmides cerimonials asteques però no pas amb piràmides fetes amb rocs que no tenien sinó amb turons de terra. Al cim dels turons hi havia una mena de temples i alguna vegada enterraments. Unes quantes ciutats-turó han estat excavades a llocs diferents, la més gran amb milers de residents al sud d’Illinois. Ningú sap perquè foren abandonades, probablement per canvis climàtics.
Quan van topar amb Europeus
El diguem-ne “descobridor” d’Amèrica fou el viking Erik el Roig, que es va establir en 980 a Groenlàndia i també a diferents llocs de la costa continental canadenca, sobretot al Labrador. Sembla que les relacions amb els nadius van anar malament i els vikings es van retirar. Està tot documentat amb excavacions i troballes.
L’encontre amb la segona ona d’invasors europeus introduïts pel segon descobridor Colomb seria molt més tràgic i gairebé va causar l’extermini del grup. Es tractava de les epidèmies de variola, xarampió i malària, contra les quals els indígenes no tenien anticossos. És considerat l’incident de salut pública pitjor mai recordat a la història de la humanitat causant entre 3 o 4 milions de morts segons alguns autors optimistes i 18 milions segons un altre. Diuen que l’internament forçat a les Missions pel rentat de cervell creava contactes pròxims que van empitjorar molt el problema. Un altre cosa que fou molt important i sens dubte fou causada pels espanyols va ser la reintroducció dels cavalls al continent. Històricament hom ho atribueix al robatori dels cavalls dels espanyols perquè no pugessin fugir de Santa Fe, però segur que coses similars van passar a molts llocs moltes vegades.El cas és que ben aviat tots els indis anaven a cavall. El canvi va ser molt fort i tingué conseqüències.
La diferència clau entre el pensament europeu i el dels l’indígenes
Són dues coses no negociables que farien impossible un acord de convivència just, i costarien vides humanes:
1) La gran majoria de nacions índies eren matriarcals mentre que els europeus eren patriarcals i tractaven les dones malament, cosa que els nadius no podien entendre.
2) Les nacions indígenes eren comunistes molt radicals que ni tan sols entenien què vol dir propietat privada i ho compartien absolutament tot per parts iguals. Però els colons havien vingut a adquirir terra i disparaven contra qui hi volgués entrar, veient els indis com salvatges, lladres i assassins. El gran líder Tecumseh (veieu més abaix) va espetar a un anglès: Comprar la terra? Perquè no compres ni l’aire ni l’aigua dels ocèans?
Aquestes foren les causes reals de la tragèdia que s’acostava. El President Teddy Roosevelt va dir que els únics bons indis eren els que estaven morts.
Evolució de l’actitud nord-americana
Va canviat moltíssim depenent del moment social i polític. Els colons de parla anglesa que van fer la Revolució no se’n preocupaven gaire i els veien com a ciutadans d’un altre país i hi havia prou terra per a tothom. Però moltes petites guerres ja tenien lloc, com per exemple pels caçadors de pell o l’accés a l’aigua. El mateix George Washington va rebre llenya de mala manera durant una confrontació amb indis abans de la Revolució i va tenir sort d’escapar-se’n amb vida.
Després de la Revolució, Washington va veure els indis com pobre gent sense civilitzar que caldria integrar com si fossin nou-arribats. Al poc temps el Congrés es va sortir amb la idea que els indígenes eren membres d’una nació separada amb la qual calia signar un tractat de pau (cosa que va tenint encara molta cua). En qualsevol ni eren ciutadans ni tenien dret a votar, ni pagarien impostos.
Al cinema només veiem els indis de l’oest, però és que a l’est n’hi havia molts més, entre ells les “cinc tribus civilitzades”. Molts aquests s’havien declarat cristians, vivien a pobles com els mexicans, acceptaven la propietat privada i sobre tot se’ls havia exigit que tinguessin esclaus negres si volien viure al Sud. La tribu més important fou la dels Cherokees que estava molt ben organitzada, era molt democràtica i fins i tot tenia una bona Constitució. Els pobrets es pensaven que tenien un futur assegurat. No van veure com els blancs cada dia volien més terra conreada per esclaus negres per plantar-hi cotó. Així va arribar una ordre congressista d’expulsió i relocació que en principi es referia només a ells, però a la qual s’hi afegirien molts estats com Nova York o Maryland sempre per hostilitat. La idea era clara: cap indi tenia dret a viure a l’est del riu Mississipi i calia fer-los fora a tots i enviar-los a un territori dintre el futur estat d’Oklahoma a l’oest del Mississipi.
La “marxa de les llàgrimes!!” havia començat. Els esclaus negres van haver de sortir amb els propietaris indis, tots mirant de sobreviure com poguessin i ajudant-se mútuament. Algunes relocacions organitzades per l’exèrcit van anar bé, altres van haver de ser fetes a peu, un guia incompetent va ficar el seu grup a una àrea amb fang, i aigua molt perillosa, on tots van morir, un trasllat d’una tribu per tren fou aturat per tot l’hivern sense menjar. Hi devia haver milers de morts però el grup es va instal·lar al nou territori on encara viuen. Anys després un polític desgraciat que anava pel nom d’ “Alphalpha Bill” va dirigir el procés de transformar el territori d’Oklahoma en un estat lliure i sobirà, com tots els altres de la Unió, però se li va acudir dividir l’estat en dos, un per indis i un altre per blancs creant una Constitució amb noms diferents. Va anar a explicar el seu projecte al President Thodore Roosevelt, un senyor mal parlat que sembla que va respondre amb una vulgaritat. Només hi hauria una sola Oklahoma.
La tragèdia no havia terminat perquè al començament del segle XIX hi va haver una gran expansió dels colons cap l’Oest, cap els territoris adquirits amb la compra de Louisiana. Si els indígenes se sentien molestats i es resistien, l’exèrcit es presentava a resoldre els conflictes. Els indis quedaven cada dia més i més arraconats. Tractats eren ignorats i promeses oblidades.
La idea de respectar les tribus com a estats sobirans va persistir i van firmar tractats de pau amb cerimònies… sense deixar de prendre terreny. L’exèrcit també parlava molt de fer coses per necessitat. El Congrés va fer una llei aclarint que sí que els indis eren nacions sobiranes amb autogovern total però que les reserves indígenes eren part integral dels EUA i subjectes a l’autoritat del govern federal. Al final també van ser declarats ciutadans americans amb el dret al vot per eleccions federals. Els indis en general diuen que ells només es tracten amb el Govern federal i ignoren absolutament l’estat on viuen. Altrament sí que tenen un nivell d´autogovern que per Catalunya voldríem i la judicatura és seva.si algú vol apel·lar una sentència tribal ha d’anar directament a un jutge federal. El govern ha reconegut i accepta més de 500 tribus, totes amb tractat de pau.
Finalment poc després de la II Guerra Mundial el President Truman va oferir als indis que volguessin fer-ho lliurement, ajut per instal·lar-se a la ciutat on vulguessin, cosa que va agradar molt. En l’actualitat hi ha menys de 3 milions d’indis a les reserves i uns 4 vivint pel seu compte a llocs diferents però mantenint la seva afiliació i molts costums.
Abans de plegar,cal fer un salut al gloriós Tecumseh de l’ètnia Shawnee, l’home que gairebé va arribar a imposar als EUA un verdader estat indígena al sud dels Grans Llacs.
Tecumseh era un gran oradori i líder militar. Tenia un germà petit que s’havia 
autoproclamat Profeta i anunciava com l’home blanc seria expulsat de la terra índia a canvi de certes pràctiques religioses. Tecumseh s’hi va afegir exigint una Confederació de totes les nacions sota el seu comand. Va fundar una ciutat que els blancs mofant-se en deien “Prophetville” que Tecumseh feia servir per crear un exèrcit fins que al final els colons blancs i l’exèrcit federal van reeixir en cremar-la i fer-la desaparèixer. La seva participació en guerres esdevenia cada dia més perillosa. La gran oportunitat de Tecumseh fou l’absurda guerra del 1812 entre els EUA i el Regne Unit. Tecumseh es va posar a la disposició dels britànics. Al seu costat, ell va entrar victoriosament a cavall a la ciutat de Detroit.
Però hi va haver una altra batalla que els britànics perdrien i Tecumseh va caure. El seu cos fou mutilat i desacrat i no es va trobar la seva tomba. La Confederació bastida per ell amb tant esforç es va disoldre en l’acte. Al tractat de pau, els britànics van exigir que els EUA reconeguessin un estat indi entre l’Est i l’Oest amb la santa intenció de frenar l’expansio americana cap a l ‘Oest. No es va complir mai. Teecumseh esdevingue amb el temps un gran heroi nord-americà tant al Canadà on tenen monedes seves i edificis públics (els Canadencs anomenen els indis Primeres Nacions) com a Washington.
Historietes recents que fan somriure
Fa uns anys un Consell tribal va decidir que essent sobirans tenien dret a crear passaports. Un dia un grapat d’indis amb els nous passaports es van presentar a aeroports i passos fronterers amb Canadà. El cas era sense precedents i negociadors van haver de volar des de Washington. No senyor, el Tractat no els donava aquest dret.
Un altre cas fou molt més complicat. L’estat de Idaho és un dels que més indis té. A un County situat a la frontera amb Canadà hi ha una tribu que dominant l’art de moure’s ràpidament entre els EUA i Canadà no havia firmat mai un Tractat de Pau amb Washington. Molt disgustats per la seva situació, van escriure i enviar per Correu una carta al President declarant la guerra als EUA. Les hostilitats consistien en tallar amb barreres les carreteres que travessaven el seu territori i fer pagar´peatge. Aquest cop, els negociadors van haver d’introduir al Congrés un projecte de llei aprovant el tractat de pau i els van donar una reserva que estava bé.
Potser en Borrell i altres han trobat a faltar les referències a cowboys i indis que Hollywood va popularitzar. Dubto molt que el Sr Borrell llegeixi aquest apunt, però és que ja entén com és de perillós posar-se a parlar de coses que no entén? Sembla viure en un món simplificat on la realitat es deixa transformar i adoptar per coincidir amb la ideologia i conveniència. Molts més de 4 indígenes van morir en les guerres entre els EUA i els nadius.
Joan Gil