04 nov. 2016
Tot un any i l’elecció que ha d’acabar malament
Hi ha gent que es pensa que les barbaritats, abusos i grolleries que hem hagut d’aguantar mig estabornits de fàstic durant la llarguíssima campanya són únics. De fet coses inaguantables han passat molt en la història del país, que ha sabut ignorar-les i tirar endavant. Sempre em ve al cap la famosa Convenció Demòcrata a Cleveland (com la que va nomenar Trump) de 1920. Hauria hagut de guanyar el Governador de Nova York Al Smith, home progressiu i catòlic. Arribat a Cleveland, va resultar que un candidat del Ku Klux Klan tenia igual de vots i no volia cedir. Van arribar a celebrar 104 vots fins que al final tots dos es van retirar, triant un home desconegut que va perdre la general. Van preguntar a Franklin Roosevelt, que feia de floor manager de Smith si era difícil organitzar tants vots. ¨Només els primers cent¨, va respondre.
Els dos candidats principals segueixen fent campanya, però molts estats tenen vot anticipat (a Texas van obrir els locals dues setmanes abans i a altres estats tres setmanes abans) i ja hem votat prop de 30 milions. Diuen que el vot anticipat aquest any podria passar del 50%. La participació ha estat sorprenent. Als estats atlàntics com Nova York, Nova Jersey, o Virgínia, en canvi, com a Espanya, es neguen a acceptar vots anticipats, tan bons com són. Curiosament, alguns estats, pocs, permeten als votants tornar al local, cancel·lar el primer vot i tornar-ho a fer, però ho fan poca gent. Texas ha promès que cinc minuts després de tancar els locals, a les 7:05PM, publicaran el resultat del vot anticipat. Ja veurem.
El seguici de Trump
Tots els professionals donen a Hillary per guanyadora, però ningú considera un guany de Trump impossible. El que és més extraordinari és la natura dels seus seguidors: la classe treballadora blanca, que normalment a Europa demanaria concessions socials. Aquests ciutadans fa anys eren descrits universalment com una classe privilegiada, amb feina abundant, segura i molt ben pagada, envejada a tot el món. I ara? Ho han perdut tot: hi ha poca feina, mal pagada, avorrida, insegura, les fàbriques se’n van anar a Mèxic o la Xina, es miren els immigrants com a gent que els perjudica, no poden pagar ni les assegurances, ni l’hipoteca i no veuen a Washington ningú que els defensi. Trump els ha trobat i parla com fan ells, sovint amb certes vulgaritats difícils de traduir i trenca el llenguatge “correcte” però indiferent dels polítics i els treballadors volen un home fort que planti cara i ho posi tot a la taula, i acabarà amb la globalització i obrirà una discussió sobre les coses intocables, com per exemple la política militar. Amb Trump fins la mort! Ningú més ha entès el seu patiment. Potser algun lector pensarà en els orígens del feixisme. Qui sap. En canvi, Trump ha perdut moltes clienteles habituals dels Republicans, com ara els residents de suburbis amb bons habitatges,
Els seguidors de Hillary
Hillary Clinton té seguidors, sovint poc entusiasmats, entre tots els sectors socials amb la possible excepció dels treballadors blancs. La falta d’entusiasme és molt generalitzada i li podria fer mal el dimarts. Notable sobretot és el desinterés dels negres, clientela segura de Bill Clinton.
Aquesta senyora ha fet la seva carrera a l’ombra del seu marit, un home que pot vantar-se d’haver estat el polític més hàbil del seu temps, organitzador i dirigent d’un grup electoral invencible, però també un home d’honradesa dubtosa i pocs escrúpols. Per a ell, no es tracta de saber quines serien les exigències ètiques o morals d’un problema, sinó de saber com fer-ho per resoldre el cas.
Jo vaig perdre aquesta senyora quan va decidir gràcies a la maquinària del marit fer-se elegir senadora per Nova York. No havia viscut mai a l’estat, no coneixia ningú, ni havia estat mai elegida a res. Imagina’t, Senadora dels EUA per Nova York! Aviat vam veure com ho feia. Era una dona falsa i mentidera, molt ambiciosa, secretiva i autoritària. Treia totes les seves opinions d’enquestes de l’opinió pública i no parlava mai sense consultar amb els experts que l’envoltaven. El seu mètode privat era sempre reunir-se en secret amb els adversaris i negociar-ho tot sense preocupar-se de què havia dit abans.
Ara hem pogut llegir gràcies a les revelacions de hackers la diferència entre les coses que diu en públic i en privat. Cal distingir, explicava ella a Goldman Sacks, entre la personalitat pública i la privada. Un banc li va pagar $900.000 per una conferència i Goldman Sacks unes quantes vegades 350.000. Ara parla contra els tractats comercials, però va dir un cop a Goldman Sachs que ella somiava que mig hemisferi tingués comerç lliure i que totes les fronteres estiguessin obertes. Ella ofereix sempre allò que l’audiència vol sentir.
La Iniciativa Global de Bill, Hillary i Chelsea
L’obra de caritat dels Clinton va tenir sempre molt bona premsa: aigua neta i medicines pels africans pobres, assistència mèdica, ajut a l’Haití… Parlaven molt d´Haití, fins que va sortir ara en els emails fets públics que la gent a Haití els odia a mort pel que van fer. El problema que tenen ara els Clintons són els emails publicats pels hackers, molts d’ells trobats i enviats a Wikileaks per hackers russos per emprenyar. Veuen com la demanda de diners a milionaris inicials anava lligada amb contractes i invitacions profitoses pels Clintons i la mateixa assistenta personal de Hillary al Departament d’Estat era la mateixa que parlava amb els milionaris donants (!!!!) que molt probablement demanaven favors. La Chelsea sembla que a més de pensar que un cert empleat robava diners, denunciava la copulació d’interessos personals amb donacions. Un cert empleat contestava amb un text que jo traduiria lliurement com “Doncs què et pensaves, maca?” Per caritat no ho feien.
De gran importància fou la sublevació inesperada, però lògica, dels progressius, joves i dones militants darrere Bernie Sanders. Inesperadament, aquest vellet irresistible, amb poca veu, gairebé desconegut i amb maneres, que ni tan sols era demòcrata, va començar a viatjar arrasant amb auditoris plens i manifestacions i un estil i una educació i un respecte i amor a la veritat que podien enorgullir a tot el país i a tota la gent educada. Molt probablement tenia la majoria primària i era un home amb pocs enemics, molta habilitat, i seny. Va perdre perquè la Hillary tenia els super-delegats, gent triada pels barons del partit sense vot popular. Gairebé tots havien firmat per ella. Molt indignats, els entusiastes van crear el “Bernie or bust” moviment (o Bernie o tot a la…) En Bernie va acabar fent campanya per la Hillary i possiblement molts ex-partidaris votaran per ella. I si no, pels tercer partits, els Verds de Jill Stein o els Llibertaris de Gary Johnson, que no obstant, no tenen cap possibilitat de guanyar.
Final
Com tothom pensa, molt probablement el dimarts la Hillary guanyarà. No obstant, té un futur molt dolent pel davant. Els Republicans se l´han jurat. Diuen que, com van fer amb el marit i amb Obama, la investigaran a fons, li negaran absolutament tot i li faran, com al Bill, un impeachment. La seva única esperança seria recuper el dimarts la majoria al Senat, que és possible i probable o la Cambra de Representants, que ho té molt negre. Seran 4 anys dificilíssims. L’única cosa que el President controla són la política exterior i les guerres. Ho veig molt perillós.
Actualització (05/11/2016) Ahir divendres al vespre es va saber que ja 38 milions de ciutadans (seria la població d’Espanya) havíem votat per anticipat. És una gran sorpresa considerant que alguns estats encara no ho permeten. Tothom deia que anirien pocs, però estem veient el contrari. El dimarts no és el dia del vot, sinó el dia quan es tanquen les urnes.
Acabo de llegir a la nova edició del New Yorker (7 Novembre) un editorial d’Amy Davidson sobre el cas tan horrible de les revelacions de WikiLeaks oferides per hackers russos (en Trump els va invitar en un debat a fer la sarau a la Hillary. Poc es pensava…) El cas de corrupció i abús de posició oficial de la Fundació Clinton (Iniciativa Global) al meu parer acabarà amb una investigació congressional i amb l’ensorrament de la maquinària Clinton. Mal pronòstic per la nova Presidenta.
Alguns emails ensenyen clarament el lligam íntim entre els donatius i el negoci privat dels Clintons: demandes del govern saudita que la Secretària d’Estat vagi a una reunió, o si no estarien el perill els 12 milions que volien donar; empleats demanant als donants que invitin un de la família a fer una conferència o algun negoci. Però el que és gravíssim és una correspondència entre Chelsea Clinton i un antic empleat clau, anomenat Doug Band, en 2011. La Chelsea era una mica innocent i per protegir la reputació dels pares exigia que separessin les activitats de la Fundació de les demandes de negoci particular i acusava Band de conflictes d’interès i de robar diners perquè té una companyia que cobra de la Fundació i va a les reunions públiques a demanar negoci. La resposta indignada de Band, que jo crec que pagarà molt cara, és esfereidora. Band reconeix que sí que fa “hustling” (activitat forta) però principalment pel benefici personal dels Clintons, demanant conferències ben pagades i certs contractes. Ell anomena tot això “Bill Clinton, Inc”. Sobre el cas que ella anomena, potser ella no sabia que el seu papà n’havia tret cinquanta milions i que tothom a la Fundació, té conflictes d’interès. Encara pitjor que el Bill Clinton, Inc (literalment en anglès) ell afegeix “EVERYONE TAKES, EVERYONE”. A un altre email, un empleat sentint parlar del email privat de la Hillary a la casa seva, s’admira “És que s’ha tornat boja?” Un altre diu que aquesta dona es nega a explicar res o demanar perdó i que té un instint “cryptonita”(la roca perillosa del planeta de Superman)
Com acabarà? Jo recordo el cas del Watergate que va forçar la dimissió de Nixon. El cas era conegut des de mesos abans de l’elecció que Nixon va guanyar de forma aclaparadora, però el problema es va posar en marxa després de l’elecció.
Actualització 2: Dilluns 7. Només un dia i tot s’haurà acabat. Caldrà celebrar-ho. Una cadena de TV ha anunciat que ja més de 40 milions hem votat per anticipat. Un senyor del govern de Texas ha anunciat que espera que el 75% dels texans ho facin. Efectivament, dos coneguts m’han dit que hi havia cua. A veure si d’aquí dos anys ja ho fan tots els estats. També sembla veritat que per primera vegada en la història els mexicans van a votar en massa. Els llatins no volien fer-ho, perquè provenien de països americans on cal estar mal cap per esperar res (de bo) del govern i no volien saber res de política. Però els militants els han anat repetint els insults i amenaces de Trump i sembla que els han convençut. A quin ximple se li acut insultar grups i totes les dones abans d’una elecció?
Joan Gil