Arxiu per a 'Hackers' Categories

21 oct. 2016


Comparant les “Primàries” de Catalunya amb les dels EUA

Sembla que molts ciutadans a Catalunya estan enlluernats amb la idea de triar candidats abans de l’elecció a una primària, cosa que sembla una elevació del nostre modest però real nivell de democràcia. Sens dubte el cas té molt a veure amb el seguiment que la premsa fa de les espectaculars i caríssimes primàries nord-americanes. De fet els politicòlegs americans us dirien que un avantatge del sistema és que fa possible que moviments insurreccionals contra la direcció del partit a qualsevol nivell,
local, estatal o federal, tinguin una real oportunitat d’imposar-se contra la voluntat de la direcció, aristocràcia i maquinària del partit. Això és sempre difícil i car, però ha passat ara mateix amb l’espectacular insurrecció dels joves, feministes i progressius del Partit Demòcrata sota Bernie Sanders que va estar a punt de guanyar contra el partit oficial, que ja fa temps havia triat una candidata tan compromesa i desprestigiada com Hillary Clinton. A cal’s Republicans hi ha hagut també una insurrecció de la classe treballadora blanca, farta de patir i ser ignorada, de la caiguda del seu nivell de vida i de la indiferència dels poderosos, la que va triar Donald Trump contra la voluntat explícita de tot el Partit. Els treballadors blancs havien decidit sacsejar el sistema. L’exercici va durar un any i va costar milers de milions i mireu el resultat: haurem de triar un de dos candidats menyspreats, odiats i rebutjats per la gran majoria. Un és pitjor que l’altre. Molts votants es quedaran a casa fastiguejats. És un sistema que s’hauria de copiar?

La llei és molt diferent
Cal considerar que gairebé tota la regulació legal de les eleccions i lleis electorals són una competència EXCLUSIVA dels estats, que són, com han estat sempre, lliures i sobirans amb molts drets exclusius, i per tant no es pot imposar cap sistema unificat. Vots adelantats (a molts estats els locals de vot ja estan oberts), màquines, qualificacions dels candidats, credencials, tria de les meses, i pràcticament tot és diferent a cadascun dels 50 estats. Per això, les condicions i el mecanisme varien molt. Cal també tenir en compte que els Americans no voten mai llistes de partit sinó exclusivament candidatures
individuals i que l’autoritat del partit sobre els funcionaris elegits és bastant limitada, molt sota el nivell dels partits catalans. El sistema de primàries seguides d’eleccions directes s’estén a molts càrrecs que a Catalunya no són elegits, com jutges, caps de policia, fiscals (inclòs sempre el ministre de justícia de l’estat) i molts més. Cada estat decideix si un vot primari és necessari o no. Quan només hi ha un sol candidat, no es fa primària (com passa sovint amb la legislatura de l’estat).

Una qüestió interessant és quina relació tenen els candidats amb el partit. És possible que la maquinària del partit acabi imposant-se als candidats rebels? Si, sobretot pels diners. El partit disposa de connexions, llistes de petits donants amistosos, amistats i comptes corrents secrets que es poden posar o no posar a la disposició dels candidats per la campanya, si fan bondat. Res d’això es il·legal. En el cas de les presidencials, tant la Sra Clinton com el Donald s’han hagut de passar molt temps pidolant diners i assistint a festes on cal pagar milers de $ per deixar entrar el públic amb la possibilitat de parlar i fotografiar-se amb els candidats. I molts sospitem que per treure milions de certes personalitats, cal prometre coses, una situació molt amenaçadora que si que es il·legal pero molt difícil de provar. Com és que la Hillary cobra un quart de milió per donar una hora de conferència a Goldman Sachs?. La Hillary va obtenir moltíssims milions durant la campanya però clarament va despertar moltes sospites que ella no ha aconseguit esvair.
Un altre mecanisme per mantenir la submissió del candidat al partit, és precisament amenaçar-lo amb presentar candidats contra ell a les pròximes primàries. El partit sempre té prou gent per firmar tantes nominacions i peticions com facin falta en temps rècord, cosa sovint molt difícil per a candidats hostils. Com es troben 10000 firmes en un mes?
I hi ha coses pitjors, com ha demostrat la Hillary: El Partit Demòcrata accepta naturalment delegats que hagin guanyat democràticament les primàries, com vol la democràcia, però a més als qui manen els sembla que gent de mèrit i certs barons poderosos amb tant mèrit i dedicació són mereixedors de reconeixement especial i tenen dret a ser “superdelegats” no elegits sinó directament nomenats pel Partit sense donar explicacions. Així és com la Hillary va guanyar: probablement Bernie Sanders va treure més vots i delegats que la Hillary, però ella va guanyar la nominació gràcies als superdelegats, no votats per ningú sinó pels prohomes demòcrates, que es van agenollar davant seu gràcies a les arts polítiques del marit Bill, i tenien molts més vots que Bernie a la Convenció.

O sigui que les Primàries no sempre protegeixen contra les maquinacions del partit. Com es pot comparar això amb res que passi a Catalunya? És molt ingenu creure que la direcció d’un partit està disposada a sotmetre’s a la voluntat dels seus votants i cedir. Pobrets, ni tan sols entenen què és bo per ells. Els Mags no els portaran joguines.

L’afiliació al partit
Aquí hi ha també una diferència molt gran entre els Americans i els Europeus. Els partits americans no tenen llistats de membres, ni cobren quotes, ni donen carnets o targetes d’identitat, ni poden admetre o expulsar a ningú. En aquest país tots els ciutadans poden votar, però per poder fer-ho primer han de registrar-se com a votants seguint el procediment exigit per cada estat. Quan els estrangers es nacionalitzen, a la sortida del local on han prestat jurament, posen sempre una taula amb formularis per sol·licitar la inscripció com a votant, i també recullen els formularis omplerts. Una de les preguntes que cal respondre és amb quin partit t’identifiques i donen tres opcions: demòcrata, republicà o independent. Tinc entès que la majoria de votants trien “independent”. L’únic ús d’aquesta identificació és el dret a participar a les primàries del partit triat i els independents no voten. Ara bé: lliures i sobirans com són, hi ha estats que fan primàries “tancades” on hom només pot votar per l’afiliació triada (com Nova York) i hi ha estats “oberts” com Texas on pregunten a la mesa quan arribes per quin partit vols votar. En aquest cas l’afiliació a la targeta de votant no serveix de res. Un altre detall poc conegut és que hi ha estats on és molt fàcil canviar l’afiliació i altres com Nova York, on és dificilíssim i fer-ho pot trigar mesos, com acaba de passar a un amic meu a Buffalo.

Qüestions en discussió
Un problema molt seriós de les primàries és que degut a la poca participació de votants obren la possibilitat de manipulació a grups petits però apassionats que s’imposen amb relativament pocs vots a una majoria indiferent. Aquest ha estat recentment el problema dels Republicans on una minoria radical obsessionada no amb els problemes reals de la gent amb els avortaments, els homosexuals, els lavabos per transsexuals, el matrimoni gay i l’odi contra Obama i la llei de l’assegurança obligatòria contra malaltia, ja fa anys que imposa els seus candidats i els fa elegir, enmig de la indiferència total de la majoria. La gent només entenen què han fet després de l’elecció i sovint ni tan sols això. Els responsables republicans no han estat capaços de frenar aquesta marxa cap a l’extremisme de dreta i el partit està ja molt dominat per una colla estrafolària que sovint guanya. Però el nombre de votants a les primàries no augmenta i es difícil fer entendre coses a la gent. Alguna vegada a Nova York el percentatge de votants a unes primàries locals podria ser només uns decimals. No obstant, l’efecte és espectacular i el resultat acaba essent que el poble no troba bons noms a la papereta el dia de l’elecció general.

Cal recordar que no obstant el soroll i èxit de les primàries a Amèrica, al final els candidats guanyadors de les primàries no passen mai de ser una petita minoria de la població, que podria tenir majoritàriament gustos molt diferents i es queda sense haver pogut parlar. Podria ser (com passa ara sens dubte) que la majoria hauria preferit algú que no està a la butlleta. Hi ha molts ciutadans millors a la Unió. En l’elecció presidencial actual, molta gent està molt enfadada pels dos candidats bastant indignes i molts ens estem decantant pels tercers partits, molt poc coneguts però existents, sobretot el Partit Llibertari de Gary Johnson o el Partit Verd de Jill Stein, que aquest any tindran molts més votants que de costum. El sistema de les primàries ens ha gastat una broma molt desagradable.

Recordant que el vot americà és sempre per individus i no per una llista de partit, hi ha discussions serioses sobre com evitar el problema. Hi ha qui afavoreix el sistema del “ranking”: un punt per a candidat A, dos punts per a B i tres punts per C. El qui tregui més punts guanya. Que jo sàpiga els matemàtics fan sempre objeccions greus que jo no he entès mai i diuen que el problema és massa complicat. Altres proposen que simplement caldria permetre a cada votant triar tants candidats com li semblin acceptables sense ranking i comptar qui ha tret més vots. És senzill i sembla que hauria de funcionar bé tancant el pas a minories activistes i fanàtics. Potser caldria pensar-hi quan es tracta de triar per exemple un Secretari General del partit.

Resum: Les primàries representen un esforç notable i meritori però molt car per treure el poder polític de les mans d’una elit (com per exemple els “barons” de cert partit) i obrir la porta a verdadera participació popular en el govern del país. La idea és molt bona i atractiva i funciona en general bé però dóna resultats de qualitat variable. La manipulació electoral per una minoria activista és el perill més notable però a més, inevitablement els partits restableixen formes d’exercir la seva influència i control.

Afegit: L’amenaça de l’Internet
El cas del Stuxnet, el virus nord-americà-israelià-britànic que va aturar les centrífugues d’urani iranianes fa uns anys ha fet palès que és completament impossible protegir-se de hackers. Com a repressàlia, els iranians van fer sis atacs greus contra els EUA, un d’ells prenent control d’un dic de central hidroelèctrica que els hauria permès causar una inundació si haguessin volgut. No hi va haver cap repressàlia. Els EUA com Rússia, Xina, Iran, Corea del Nord i algú més poden envair altres països amb impunitat i no hi ha repressàlies per por de contra-repressàlies i ningú sap que fer. Ahir mateix vam patir l’atac contra Dyn, la firma que tradueix les adreces d’Internet que usem en números causant un incident gravíssim, perquè els hackers ho van fer utilitzant instruments connectats per gent innocent, com càmeres, accessoris, controls d’edificis, etc, els quals van començar a disparar sol·licituds de servei de Dyn des de milers de llocs gràcies a un virus fins causar per hores el col·lapse total dels ordinadors de Dyn. Ningú sap què fer. I els russos continuen fent públics documents secrets de la Hillary, molts perjudicials, intervenint en la campanya. Pot esdevenir pitjor encara? Sí que pot, durant les eleccions.

En l’actualitat, gairebé tots els estats permeten la registració individual com votant per l’internet, però, amb l’excepció d’Alaska, no pas l’exercici del vot. Ara bé: 31 dels 50 estats sí que permeten als militars (milions de persones) votar per internet, enlloc d’haver de fer-ho per correu com fins ara. Això, dissortadament, obre un forat en la seguretat que ningú sap com tapar. Què caldrà fer si hi ha un hack el dia de l’elecció? No hi ha ni lleis ni defensa coneguda.

Joan Gil

No hi ha resposta