Els EUA són diferents

El proppassat 11 de Setembre el benvolgut i admirat Jordi Basté va venir amb el seu equip de RAC1 a Nova York pel desè aniversari del desastre de les Torres Bessones. Em va preguntar a l’entrevista si als EUA també ens cobraven alguna cosa com aquest famós euro per recepta que vol fer pagar la Generalitat ara per cada visita mèdica. Desconcertat per una pregunta que no esperava, li vaig respondre que és impossible comparar i que què més voldríem. Em va semblar que hauria d’intentar respondre millor… si puc, perquè és molt difícil. Doncs a veure. Si el lector ho entén, felicitats, que poca gent ho han aconseguit.

L’assistència mèdica als EUA és sempre privada

El Medicare és un programa federal per a la gent  de més de 65 anys que funciona força bé en cooperació amb el sector privat, i dicta el preu i les regles de l’assistència mèdica als ancians oferta pel metges locals. Gràcies a la influència immensa de les lobbys sanitàries al país, li està prohibit per llei negociar el preu dels medicaments o limitar l’assistència oferta per excloure certes malalties. Diuen sempre que no tenen temps d’espera per a operacions, però jo crec que no és veritat. A diferència de les assegurances privades per a la gent que encara treballa, Medicare no es pot negar a pagar per res que hagi demostrat ser útil, sigui quin sigui el preu. Hi ha molts experts especialitzats en munyir el sistema de Medicare i es guanyen la vida molt rebé, malgrat el perill de ser acusats d’estafar al Govern federal.

Que l’assistència sigui privada vol dir que si et cal consultar amb un metge, n´has de trobar un que hagi firmat per acceptar Medicare com assegurança (cal acceptar el pagament fixat per MEDICARE  per saldar tot el deute) i estigui disposat a prendre’t entre els seus malalts. Tret d’una urgència el metge et pot acceptar com a malalt al seu despatx o no, segons com ell vulgui i l’aniràs a veure a la seva oficina. No hi ha cap limitació en el nombre de malalts que un metge pot acceptar.

Vol dir això que, si vols, podries anar a veure els cirurgians o especialistes més famosos del món que tenim a NY? En principi sí, però no, perquè el més probable és que la telefonista et contesti per telèfon que no hi ha dades obertes al despatx fins d’aquí un any. O pot resultar que no accepti MEDICARE, o que està tancat per a nous malalts. Al final els vellets amb MEDICARE acaben anant a un metge de barri, que probablement serà un indi o xinès immigrat (que són, com tants catalans a NY, metges excel·lents) Costa molta feina per a metges immigrants obtenir la llicència de l’estat on visquis per poder practicar la medicina liurement (en particular aquí a Nova York), però és possible.

Per acabar amb el capítol cal afegir que l’edat mínima de MEDICARE, per ara els 65 anys, és absoluta i sovint inflexible i NO TÉ RES A VEURE AMB LA JUBILACIÓ. L’edat de la jubilació per rebre la pensió de jubilació, l’anomenada Social Security (que, per repetir-me, no te res a veure amb Medicare) està canviant. Ara ja és al voltant dels 66, però pot començar als 62 o més tard dels 66 si el ciutadà accepta cobrar menys o més  del que hauria cobrat als 66. Està basada en el sou mig els darrers 40 anys de vida laboral. Com queda dit el dret de cobrar retirament o tenir MEDICARE està lligat a l’edat i no pas a l’estatus laboral. Vull dir que diguem arribant als 65 pots tenir MEDICARE i als 66 la pensió de retirament tots dos TANT SI ENCARA TREBALLES COM SI NO. Per a molts treballadors, els darrers anys són els més feliços de la vida perquè pot cobrar doble, la jubilació i el sou a la feina. Hi ha estrangers que no s’ho volen creure, quan això s’explica. Però és la llei.

Generalitats: què ha de pagar el malalt?

Quan vaig respondre a en Basté que què més voldríem que pagar només un euro, em va sortir del cor. Vet aquí en general què cal pagar:

MEDICARE A. Prestacions a l’Hospital (privat o públic, com vulguis), hospici, llar.       Prima mensual (si has treballat al país i hi vius) Zero, està pagat                       Deduccions de les prestacions: El pla no cobreix res pels primers 60 dies d’hospitalització, fins que el pacient hagi pagat de la butxaca  els primers $1156. Després dels 60 dies paguen sigui $289/dia o $578 fins al dia 150                                                                                               Vegeu no obstant l’apartat sobre Assegurança Suplementària, que tots els que podem tenim.

MEDICARE B: Prestacions quan es visita un metge  o s’accepta tractament   (raigs X, radioteràpia, biòpsies,  però cap medicació).                                                                          Prima Mensual que et dedueixen del pagament de la pensió de la Social Security:               Al mes: $99.97  (per ingressos fins $87000-214000/any, solters-casats) Per damunt dels ingressos màxims suplements de $40 a $219.80 al mes. Per determinar els ingressos obtenen de l’agència tributària una còpia de la declaració de la renda. Tenen massa ordenadors

Deduccions a prestacions Hi ha una auto-assegurança de $140 que cal pagar de la butxaca cada any abans que MEDICARE cobreixi res. Després, un cop pagats cada any els primers $140 de la butxaca, MEDICARE comença a pagar però sempre amb un deductible de 20% per cada prestació. Si un metge t’envia un rebut de $200, Medicare pagarà $160, i el pacient ha de pagar de la butxaca $40 per cada visita per la resta de l’any. Vegeu no obstant l’apartat de l’assegurança suplementària, que (en el meu cas) cobreix la meitat tant de l’auto-assegurança com del deductibl o sigui que pagarà $20.

MEDICARE C: Deixem-ho córrer. Ningú ho entén, però és pels plans dirigits, que ara ningú vol.

L’ASSEGURANÇA SUPLEMENTÀRIA

L’assegurança suplementària és una cosa que cal tenir si no vols acabar demanant caritat. N´hi ha que són accessibles a tothom seguint certs patrons imposats per MEDICARE però gairebé sempre venen de companyies d’assegurança privada on el pacient queda molt explotat. Molts jubilats de grans companyies rebem una generosíssima assegurança suplementària que depèn dels anys de servei (però no ensenyen mai els números) i cobreix típicament la meitat dels deductibles i auto’-assegurances de Medicare B i A i a més molts deductibles de les assegurances de medicaments a més de tapar el donut hole. Aquí també els preus són molts diferents. No us servirà de res, però a mí em costa $294.48 al mes, que em fan domiciliar a un banc. O sigui que comences a sumar: Medicare, Suplementària, Medicines… i al final què et queda? Tal com diuen els Republicans al Congrés, em queda la millor medicina del món, per qui se la pugui permetre… que per ara puc. I et sobren diners per un hot dog.

Capítol Final: Com sap Medicare quins preus ha de pagar?

Es una cosa que ha irritat sempre molt tothom que ha volgut examinar un compte d’Hospital. Diguem que Medicare paga $3000 per una certa operació. Com ho saben quin pagament està bé? Què pensa l´Hospital?

Com calculen el preu és relativament fàcil d’explicar. Fa molts anys un senyor amb molta paciència treballant per Medicare va determinar el preu raonable dels serveis mèdics simplement vigilant i cronometrant quina estona ha de passar un metge amb el malalt i afegint-hi el cost de coses accessòries, com despeses d’oficina, assistentes, cost dels instruments. Aleshores havent definit arbitràriament una Medicare Unitat, pot decidir quantes Unitats Medicare cal pagar per cada procediment o diagnosis i això es va ajustant cada any. El Senat federal cada any vota per establir el preu de cada unitat, que és un moment de gran intensitat per als metges i les seves organitzacions

Quan les assegurances privades  negocien amb grups de doctors els seus preus, sempre utilitzen també les unitats Medicare i al final miren de convèncer els seus metges perquè firmin acceptant pagar 1.25 o 1,50 Medicares per les prestacions cobertes. O potser 1 Medicare o fins i tot menys d’un, que és molt miserable.

Tornem al pobre pacient que no té cap assegurança. Ell veu que el preu imposat per Medicare són $3000. I el preu negociat amb les assegurances privades és $4750. I per a la gent que no té assegurança? Resulta que per aquests desgraciats, a punt de perdre la casa o acabar amb el sou embargat per molts anys, com que no tenen cap contracte que ho eviti, han de pagar (o perdre, o com sigui) diguem $7000 o més. O sigui que hi ha preus diferents, depenent de qui hagi de pagar. Com pot ser? Això s´ha denunciat moltes vegades, però els Hospitals simplement responen que $7000 és el preu que ells han calculat discutint amb Medicare i que si el rebaixessin a qui volguessin, els Federals vindrien i els acusarien d’estafa. I això mai! O sigui que el desnonament els sap molt greu. Però és la vida!

A reveure

JOANOT

El tema de la pena de mort sempre ha fascinat als Europeus, però pocs diaris i per tant pocs ciutadans ho entenen. Cap als anys 60′ i 70′ els Americans en tenien prou de  crim i violència i la dreta republicana va incorporar el pensament de càstigs durs i contundents. Prou que es veuen els resultats: en l’actualitat hi ha un milió i mig de presoners (el percentatge d’encarcerament més alt de qualsevol país industrialitzat) i a molts llocs la pena de mort subsisteix.
És fàcil trobar dades exactes i actualitzades gràcies a l’esforç de les moltes organitzacions que se´n preocupen i/o lluiten en contra. Vegeu, per començar l’extraordinari enllaç

http://www.deathpenaltyinfo.org

on trobareu absolutament tot que vulgueu saber sobre el problema, a mes de proveir altres enllaços importants (per exemple Departaments de Justícia i Fiscalies de qualsevol estat, articles de premsa, blocs i arguments a favor o en contra, noms, dates i fets memorables, i més)

Breu història de la pena de mort als EUA

Abans de la independència, execucions eren freqüents. El càstig per crims comuns és competència exclusiva dels Estats, encara que el Govern Federal i l’Exèrcit també en tenen (reservada a coses com traïció, crims militars, terrorisme). Per a la seva glòria, un dels nous Estats, Michigan, es va declarar contra la pena de mort, essent el primer estat occidental en fer-ho. La prohibició d’aquesta sentència ha estat sempre escrita a la Constitució de l’Estat.

L’any 1972 va semblar com si el Tribunal Suprem federal hagués prohibit execucions com a “càstig cruel i insòlit” per sempre més. El hiatus duraria només fins el 1976. El Tribunal va notar moltes contradiccions, bias racial, inconsistències, sentències de mort automàtiques, procediments judicials estranys, i van dir prou tal com estava. Però la sentència no va escriure normes clares per poder reintroduir la sentència. Enlloc d’això els justícies van escriure de dos en dos  les seves aprehensions i queixes, que sovint es contradeien. En aquell moment la pena era molt popular i la seva popularitat va seguir en ascens arribant en algun moment al 80% de la població, o sigui que inesperadament els Estats van tornar a provar a escriure lleis acceptables. Texas, com sempre, va prendre la davantera. Aquesta vegada, el Tribunal Suprem va acceptar una per una les noves sentències, encara que Utah fou el primer a executar un presidiari. En aquell temps les execucions es feien per cambra de gas o cadira elèctrica però Texas, degut a preocupacions segons diuen humanitàries, va inventar les execucions amb injeccions. El màxim d’execucions a tots els Estats Units va tenir lloc el 1998, arribant, ai las, a 99. D’ençà de la reintroducció, Texas ha executat 480 persones. Aquell ximple que volia ser President, el Governador Rick Perry, diuen que ha firmat tot sol unes cent ordres d’execució. En Bush tampoc tenia manies.

Al final, els estats i la gent van començar a escoltar els arguments que feien els adversaris de la pena capital, que van canviar la tàctica. Això és molt important. El Tribuna Suprem federal no toleraria mai, com es feia abans, trobar culpable al reu i sentenciar-lo a mort al mateix temps en una sola fase del procès, ni cap sentència automàtica (per exemple per assassinar un policia o guardià de presons). És completament lògic: els tribunals gairebé sempre havien permès testimonis de caràcter, per exemple una mare plorosa explicant que el nen de petit l’ajudava tant i cantava a l’Església. Però en un judici d’una sola fase, és que hom hauria de declarar l’acusat innocent perquè ajudava molt la seva mare? Aquests testimonis no servien de res. Totes les lleis exigeixen ara separar la fase de culpabilitat de la de sentència, escoltades pel mateix jurat però organitzades com si fossin casos diferents.  Les organitzacions anti-execucions han entrenat defensors especialitzats que es presenten a qualsevol lloc de franc i saben com dirigir-se al jurat en la segona fase i evitar la pena de mort. Només que en general, si l’acusat se salva de la pena de mort, li donen presidi per la resta de la seva vida, sense cap possibilitat d’alliberació. Això és un altre problema tan greu com les execucions, però ja en parlarem una altra vegada.

La introducció de la fase de sentència separada ha fet molt per reduir les execucions, però hi ha altres arguments pesants que també s´han sentit.  Amb la caiguda actual de la freqüència de crims, l’opinió popular s´ha anat girant contra la pena de mort. A més, hom havia notat el cost extravagant d’una sentència de mort en molts milions de dòlars. El cop més decisiu tingué lloc a l’estat d’Illinois, quan de sobte el Projecte Innocència usant l’anàlisi d’ADN va exonerar no recordo quants detinguts que estaven esperant l’execució. Horroritzat, el Governador va canviar totes les sentències i la llei fou suspesa. Han quedat sospites considerables sobre una execució que dissortadament tingué lloc fa algun temps.

Gràcies a tot això, les execucions que van arribar a 99 l’any 1998, no van passar de 8 el 2011.

I a Nova York?

Potser els que es miraven LAW & ORDER no ho van entendre mai però ja fa més de 40-50 anys que ningú ha estat executat al nostre estat. Fa 16 anys un nou Governador, Georges Pataki havia fet campanya a favor de la pena de mort, encara popular en aquell temps. Cal tenir en compte que la ciutat és molt progressiva, però l’Estat de NY és molt gran, agrícola i arruïnat per la desindustrialització i sovint vota pels conservadors. Efectivament, en Pataki controlava l`Assemblea de l’estat i va fer aprovar i va signar la pena de mort. De fet, un nombre de criminals van ser condemnats a mort. Però ningú ha estat ni serà executat. Els adversaris van denunciar la llei a tribunals federals i es va desenvolupar el caos jurídic que era d’esperar. Al final, irritats, els membres de l’Assemblea van fer una cosa molt Americana. La llei de la pena de mort segueix existint però no està en força sinó que ha quedat adormida a un racó i no es pot aplicar. Els federals a Washington fan el mateix moltes vegades.

I als estats veïns, Connecticut i Nova Jersey, que són de fet suburbis de la ciutat de NY? A Nova Jersey va passar una cosa molt similar a Nova York i no hi ha hagut execucions des de fa moltíssims anys. I a Connecticut, pàtria dels ianquis, que és un estat riquíssim, només n´hi ha ha hagut una des de la reintroducció. I probablement no n´hi haurà cap més.

Emocions i Pena de Mort

L’administració de justícia no ha estat mai una cosa clara i objectiva com la Física o les Matemàtiques, sinó que té elements subjectius, emocionals que compartim tots els homes. Darrerement hi ha hagut un increment d’estudis en la mentalitat i conducta dels anomenats psicòpates criminals (com en Dexter, si mireu televisió), que en la Medicina americana són classificats com gent a “personality disorders”. Un cop enxampats aquesta gent són fàcils d’identificar i a diferéncia de Dexter, gens simpàtics. No senten res pels altres, ni saben què és pietat o respecte i fan coses monstruoses que gent normal no farien. La majoria d’assassinats a la nostra societat són els anomenats “crims de passió” en àmbit familiar o sexual, més o menys allò que el PSOE anomenava “machismo”. Però els crims dels psicòpates no tenen explicació, ni són coses familiars ni necessàriament fetes per guany econòmic. Aquests actuen perquè volen, i perquè no? Puc demostrar que la policia és estúpida i em burlaré d’ells, es pensen. I quan tot es descobreix els ciutadans enrabiats i horroritzats exigeixen la pena de mort. Vet aquí tres exemples, el primer molt recent a Connecticut:

1) Al ric estat de Connecticut, un dentista està passant el cap de setmana tranquil·lament a casa seva amb la seva família (muller i dues noies adolescents).  Dos individus entren silenciosament a la casa i troben el dentista adormit a la sala d’estar davant la Tele. Se li acosten per darrera amb un pal de beisbol i, sense despertar-lo, li claven un cop brutal al cap, fracturant-li ossos. Pugen al primer pis, on troben la mare i les noies. Les violen i lliguen totes tres. Després d’això, escanyen a mà la mare, roixen les dues menors lligades (que tenen ple coneixement) amb gasolina i les calen foc. Després d’això, es fuguen. El dentista va aconseguir arrossegar-se a l’exterior i ha viscut després de mesos passats a l’Hospital. Els dos criminals foren enxampats ràpidament. Un dels dos ja està condemnat a mort, l’altre rebrà igual aviat. Què faríeu?

2) Va passar a un dels estats de l’Oest americà, on la gent són cordials i socials i consideren ajudar la gent en necessitat més com una obligació que un favor: una senyora estava conduint per les afores un cotxe amb un nen petit al darrere (encara no hi havia telèfons cel·lulars en aquell temps) quan un pneumàtic del cotxe va rebentar. Gens preocupada, la dona va alçar la capota, indicant que necessitava ajut i va esperar. Un home es va aturar. Després de violar la dona, la va assassinar amb el nen. Fou condemnat a mort, o altrament els residents l’haurien volgut linxar.

3) A la Florida rural, no fa gaire: Hi havia un home que era un criminal de carrera i havia estat repetidament a la presó. Durant un període entre empresonaments, anava passejant en un cotxe per un lloc descampat quan va veure una noia de 19 anys que s’acostava-se corrent. Era una veïna seva, que corria cada dia 3 o 4 milles perquè s’estava entrenant pel programa esportiu de la seva Universitat. Fou violada, assassinada i el criminal es va negar a dir què havia fet .amb el cadàver que no es va poder recuperar (una cosa odiosa que sempre desespera a la família)

Potser algú trobarà curiós que això gairebé només passai als EUA, però és una qüestió de percentatges: amb més de 300 milions de residents, ens toca tenir aquesta gent entre nosaltres. Cal tenir en compte que aquests criminals són intractables i no hi ha cap esperança de rehabilitar-los. Si tornen a sortir, repetiran i la societat té dret a defensar-se i protegir-se. Vull dir: o execució o tancament per tota la vida. La defensa psiquiàtrica no els ajuda per res, perquè ells entenen perfectament què estan fent i que és dolent.

PS: He dubtat una mica abans d’escriure.  Veig algun canal de TV de casa i llegeixo webs i em consta com està de malament la cosa. Aquí ja ens hem recuperat bastant però prou que veig que a Catalunya el cel cada dia s’enfosqueix més. Voldria algú entretenir-se llegint coses sobre els problemes d’altri? Tant debò sigui així.

JOANOT

Tags: Tribunal Suprem

Un dia fa anys un nen deia a la seva mare: “Quan jo sigui gran, vull ser famós i poderós, eliminar les injustícies i ser cèlebre a tot el món” “Doncs mira, nen” respongué cautament la mare “si fas això, el problema és que faràs coses bones i coses dolentes però que al final els teus enemics t’enxamparan i te la faran pagar”

Jo vaig veure i escoltar el jutge Garzón només una vegada, quan va venir a parlar a l’Instituto Cervantes, en aquells temps dirigit per l’escriptor i acadèmic Antonio Muñoz Molina. Van ser temps gloriosos. L’enyorat Molina organitzava programes i conferències  setmanals d’una qualitat mai vista a l’institut per personalitats gairebé inimaginables al mateix lloc. En Molina, amb el seu interessant accent de Jaén feia sempre la presentació. A vegades hi havia cua i calia reservar seients.

El jutge ens va desenganyar una mica. Va venir després del cas Pinochet. Aquest ex-dictador xilè, a més de ser un criminal, era un poca-vergonya que després de plegar va insistir en quedar-se de cap de l’exèrcit i vetllar per la democràcia. Gairebé se n´havia sortit en una transició a l’espanyola amb impunitat absoluta i estava a punt de morir en la glòria, quan Garzón li va aixafar la guitarra. Molt ben fet, celebrà el món lliure, però com és que aquest jutge s´hi havia ficat? Que era un problema espanyol? Les explicacions que ell donava eren una historieta.

Garzón no va parlar d’això. Només es va referir al seu llibre que acabava de sortir, als patiments sota la dictadura feixista a la seva terra i d’alguns aspectes de la transició. Al final, prop meu, un home sud-americà aixecà una veu llagrimosa. Per amor de Déu, per caritat, per respecte als drets humans, escolti´m, senyor jutge. En Munoz Molina va intentar ignorar-lo però en Garzón estava interessat i li va donar la paraula. Era una mica com si una imatge a l’església parroquial hagués escoltat les pregàries d’un fidel i parlés amb ell. No vam arribar a entendre de què anava però em va cridar l’atenció com el jutge s’interessava tant per un home cridaner sense credibilitat.

Però ja tornarem a aquesta visita quan parlem del judici Nr 3, més avall

Judici Nr 1 vist per un quasi-Americà

L’acusació, tots gent poc recomanable, demanaven el càstig del jutge per haver manat l’escolta i enregistrament dels acusats del cas Gürtel a la presó, quan parlaven en privat amb els seus advocats.. Aquí sí que un advocat americà botaria enlaire.

Tants constitucionalistes com hi ha a l’Estat ibèric quan es parla de Catalunya, no he sentit mai cap explicació bona del problema, presentant-ho tot com si fos un assumpte de criteris. Doncs, no. Un constitucionalista ianqui us diria que, posat que la Constitució ha estat donada pel poble per protegir-lo i servir-lo, és esfereïdor i amenaçador que l’estat tingui el poder de detenir, empresonar i fins i tot executar un ciutadà. És tolerable i constitucional això? Un ciutadà no té el dret d’empresonar ni matar ningú. Perquè l’ha de tenir l’estat? La resposta és que l’estat té l’obligació de legitimar les seves accions demostrant en públic les proves, i per això cal donar als advocats defensor la possibilitat de defensar amb tots els mitjans i recursos i respectar la intimitat de les converses entre advocat defensor i acusat. Si l’estat no respecta això, la detenció és un crim, el govern una dictadura, i la detenció és il.legal.

Els jutges d’instrucció com ara en Garzón, són un invent francès. El problema d’aquest sistema és la falta absoluta de controls, com el Sr Garzón ha demostrat àmpliament. En Garzón tenia poder per fer tot allò que volgués. Detenia, empresonava, imputava o no sense que el detingut pogués dir res. En la tradició anglosaxona recollida a la Constitució Federal americana el paper d’en Garzón és donat a un fiscal elegit pel poble o nomenat pels representants elegits. Aquesta personalitat pot fer moltes coses, però sempre està sota l’autoritat i vigilància d’un jutge que ha d’autoritzar tots els empresonaments, la llibertat provisional i la imputació de l’acusat. Fa com l’àrbitre a un partit de futbol, que no és part de la competició i és l’únic que podria autoritzar l’escolta de converses entre advocats i defensors. Conec molts advocats que em diuen que aquí seria molt, però que molt difícil obtenir aquesta autorització. Caldria que hi hagués raó per sospitar alguna cosa horrible com ara plans de fer assassinar un testimoni o cometre actes de terrorisme. Altrament, està mal fet el que va fer en Garzón.  Ara que aquí això no acabaria amb càrrecs criminals i un procés sinó en una sessió disciplinària al Col.legi d’Advocats (la Bar Association com en duen aquí) que probablement acabaria amb una multa, una censura pública o una suspensió o fins i tot destitució. Però no en un judici

Judici Nr 2 i el New York Times, i el Guardian i molts altres

En Garzón va intentar, mogut per la set combinada de fama i justícia fer el procés general del franquisme. I com pot ser que no s’hagi fet això abans que les víctimes i els seus hereus morissin?  Diuen els antics franquistes reformats que avui en dia manen a l’estat que no serviria de res. Estarien ells disposats a enterrar els seus avis o pares en una fossa comú vora de la carretera o dintre d’un bosc i deixar-los allà per sempre? A Alemanya i Itàlia hi va haver processos desnazificadors, i a gairebé tots els altres països fins i tot Sud-Àfrica i Guatemala han funcionat “Comitès de la Veritat”. En molts casos, han renunciat al càstig dels participants, però en cap cas, com a Espanya, s’ha exercit pressió perquè ningú en parli i perquè els crims quedin amagats. Vist així, la fallida de l’Estat és tan espantosa que hom no pot amagar  simpatia amb el Jutge Garzón per més que un cop més, ningú li hagués donat permís. Els que ho havien d´haver fet, gent com el President González van fallar i algú hauria de tenir el dret i l’obligació d’intentar-ho.

Els de les Mans Netes i l’altra gent de dretes que estava amb ells van violar totes les regles de la decència quan un dels jutges es va trobar amb ells sense representants de Garzón per “millorar” la formulació de la queixa. I haurien hagut de pensar més en la reacció internacional. Si han vist els articles del NYT i del Guardian, veuran que només diuen allò que era lògic que diguessin. A l’interior de l’Estat és possible exercir pressió amagada sobre els mitjans de comunicació i redirigir les discussions en direcció falsa, però a l’exterior això no val. Què es pensaven que podria dir el NYT? Només el problema de l’opinió internacionals i sens dubte a Brusel.les, els hauria hagut de fer desistir.

Judici 3, New York University i Botín

Tinc entès que el reglament de la judicatura que el Sr Garzón ha de respectar estableix que quan un jutge deixa el càrrec temporalment amb autorització, durant el temps de la seva absència ha de cobrar o el seu sou regular o diners d’un altre origín, però no tots dos alhora. Resulta que el Sr Botín li va donar donar diners per facilitar la seva estada a la Universitat de Nova York (una institució excel·lent popularment anomenada NYU). El cas per se no té res d’extraordinari i molts acadèmics han anat de “sabbatical” amb diners d’una empresa comercial. El procediment normal seria que el pagament fos enviat a NYU, la qual deduiria un cert percentatge per cobrir les seves despreses, assegurança, oficina, aire condicionat, telèfon, etc. i amb la resta pagaria un estipendi al becat. No han explicat mai com s’ho van fer. En qualsevol cas jo afegiria que si és veritat que Garzón tenia oficialment davant seu un plet contra Botín, fou una imprudència monstruosa acceptar diners d’ell. Altrament, si és veritat que va tocar dos sous al mateix temps, el Jutge té un problema considerable.

Com s’acabarà? Malament. Us hi jugueu alguna cosa?

El vostre

JOANOT

Tags: Jutges, Tribunals espanyols

Amb l’excepció notable del Barça, les coses van malament, no cal dir-ho. Ja hi ha gent que voldria trobar els culpables i oferir al poble una explicació simple de tanta misèria. Diuen que l’inefable President Bush s’emprenyava molt i picava un cop de puny a la taula quan un conseller li responia que un cert problema era complicat. Quan passa alguna cosa, el poble demana identificar i castigar els responsables. Hauria de ser algú fàcil d’identificar, de mala reputació i amb pocs amics. En la subversió comunista ja no creu ningú. Fa un segle, en aquests casos sempre hi havia els jueus, però ara, després de l’Holocaust, ja no es fa. Que l’economia és complicada? No, només hi ha qui s’ho pensa. Hi ha gent rica i pobre. Hi ha gent que muny la vaca, roba, explota i menteix, i prou.

Moody, Standard & Poor, i Fitch fan la seva feina

L’altre dia vaig passar davant la central de Standard & Poor a Nova York. Està al districte financer, a la punta sud de Manhattan i és un edifici lleig i mediocre, no gaire alt. Vaig quedar sorprès de veure que no tenien protecció policial. A la guillotina! Diuen molts ciutadans i les seves televisions que les “rating agencies” (agències de notació, en català) són vils instruments dels mercats i dels grans bancs, que els ajuden a escanyar el poble. Rebaixen el crèdit a un país que està treballant amb èxit i fent sacrificis per reduir el dèficit i degut a això tot un país va a la ruïna i ha ser intervingut i els treballadors perden la feina i cauen en la misèria i la pau social es trenca.   Cal tenir més proves?

No fa gaire, un periodista francès va investigar coses de les que cap equip de lideratge vol parlar. La més evident, que potser sorprendrà a molts lectors és que aquestes agències són pagades principalment pels governs i bancs centrals que semblen patir més pels seus dictats. És Espanya qui paga a les tres agències que li rebaixen el crèdit, perquè si no, seria impossible vendre obligacions de l’estat.

Tothom que ha sol.licitat un préstec sap que el banc no li donarà mai ni un cèntim sense assegurar-se que el sol.licitant té bon crèdit i per tant serà capaç de tornar els diners. En el cas dels negocis petits, la forma de fer-ho és fàcil: peritatge de la vàlua de propietats, mirar els llibres, història de pagaments, comentaris de socis o clients, etc. Si compres una casa als EUA el banc envia un pèrit a comprovar que el preu estigui bé i a assegurar-se que la propietat està ben conservada i parlen amb el teu cap a la feina. Però amb estats i grans bancs, com es fa això? Les obligacions de l’estat es compren sovint per coses com garantir les pensions de la seguretat social d’un altre pais i els inversors s´ho han de pensar molt abans de comprar i acceptar els interessos oferts. I sense l’avaluació d’aquestes agències ningú les compraria i ningú sabria quins interessos cal pagar.

Quan l’agència envia la darrera avaluació.

Les agències no són especialment secretives i mantenen relacions constants amb les entitats o governs que vigilen. Molts diaris escriuen que l’actuació de les agències és fosca, misteriosa i gens transparent, suggerint manipulacions especulatives grolleres o robatoris. És molt possible que els inversors a vegades siguin especuladors sense escrúpols, però no pas les agències, que fan diners cobrant de les entitats examinades i també dels inversors per la informació que venen, i es limiten a divulgar dades que haurien de ser públiques.  Ells només són examinadors de comptes. Aquesta prominència que tenen ara i els resultats polítics són una cosa nova,  deguda a circumstàncies extraordinàries que ni han buscat ni són culpa seva.

Els funcionaris responsables, per interès propi, mantenen contactes amb els governs o bancs que vigilen. La notificació d’un  “rating” diferent de l’anterior va sempre precedida de comunicacions personals i alguna discussió, i arriba per escrit, firmada per dos empleats (que a Europa sempre treballen a països diferents) que donen els seus números de telèfon i inclouen una explicació detallada de les seves raons pel canvi. La metodologia que utilitzen per arribar a un rating concret, és, com la fórmula de la Coca-Cola, un secret. Els ratings de les tres agències deuen estar ben fets, per la gran semblança que tenen, amb petites diferències. El servei és pagat i es fa pel benefici exclusiu des emissors i inversors d’obligacions de països sobirans, no del poble i fins ara ha funcionat bé i ha esdevingut una necessitat.

Els Americans també hem d’aguantar a casa agències de crèdit

Per al govern, hi ha també als EUA les mateixes agències que a Europa, però els ciutadans en tenim tres de diferents que serveixen per determinar si ens podem permetre una targeta de crèdit, comprar un cotxe o una casa, o una nevera a terminis. Aquestes tres agències mantenen arxius amb el número de la Seguretat Social de tots els ciutadans i reben còpies de totes les transaccions de crèdit fetes per un ciutadà. Després apliquen a tota aquesta informació un algoritme i produeixen un número de tres xifres anomenat el “FICO score” del que depèn quina casa o nevera et deixen comprar: amb 600 o 700 estàs bé, amb 300 o 400 et faran patir molt. Aquesta informació abans només la donaven als bancs o botigues però no als ciutadans que n’eren l’objecte però ara ja la pot veure tothom amb certes dificultats o contra pagament. Si no estàs d’acord amb ells, és poc probable que canviïn el rating, però et permeten afegir una nota amb una explicació que anirà a tothom que t’estigui considerant. Per exemple: fa dos anys no vaig poder pagar cada mes els rebuts perquè no tenia feina o la dona estava malalta, no per ser irresponsable. Hi ha queixes, a vegades fortes, però el sistema funciona força bé, no obstant la seva magnitud. Sobretot, seria molt difícil de canviar. Es pot lluitar per millorar els drets dels consumidors, però les agències tenen molts diners i lobbystes tant a les capitals dels estats com a Washington.

La pronuncia americana i Standard & Poor

Jo em miro sovint pel sistema de TV per cable de Time Warner les notícies i tertúlies del Canal 24h de TVE i també per l’internet programes de TV3. Els locutors pronuncien tan malament molts noms anglesos i un americà no els entendria però no he sabut mai on queixar-me. El país hauria de saber aprofitar els serveis dels Catalans al món.

No deixo de reconèixer la severitat del problema. Els peninsulars, sobretot fora de Catalunya, com els francesos, estan acostumats a veure la llengua com a un instrument propietat del govern que ho regula tot: gramàtica, vocabulari, pronuncia… Tot està sotmès a regles estrictes i obligatòries dictades per algun òrgan estatal i per això els espanyols es pensen que és igual a tot arreu, però no ha estat mai veritat per l’anglès.
Molts a casa tenen la idea absurda que el mot “dialecte” expressa menysteniment i menyspreu intencional d’una llengua o de la gent que el parla. Però un dialecte és simplement una variant d’una llengua que els parlants de la llengua principal poden entendre sense haver-la d’estudiar. L’anglès nord-americà que parlem tots aquí és un grup de dialectes de l’anglès original, que només difereix en accent i vocabulari, mentre que les diferències en ortografia i gramàtica són mínimes, i que qualsevol angloparlant entén fàcilment. Una cosa molt sorprenent de l’anglès nord-americà és que sigui tan homogeni a tot el territori. Només hi ha diferències d’accent però ens entenem tots i escrivim igual. Al segle XIX la qüestió de la natura de la llengua dels EUA fou discutida i en Daniel Webster, un filòleg molt important va publicar el primer Webster per substituir l’Oxford,, que fins als nostres dies és el diccionari nord-americà amb més autoritat. En Webster deia que la llengua local havia evolucionat tant que es podia parlar d’un dialecte unitari americà separat de l’anglès diguem-ne acadèmic, i que ell potencialment veia el dialecte americà com una possible llengua nacional. La cosa es va quedar sense resoldre però ni el Govern federal ni la Constitució federal han declarat mai una llengua oficial. Sí que ho han fet en canvi uns 28 dels 50 estats de la Unió, en general com a reacció contra els immigrants.

I la pronuncia? La pronuncia és un problema únic i especial per l’anglès. Quan un ciutadà sent una paraula per primera vegada, no ha de saber necessàriament com s’escriu i si veu una paraula escrita per primera vegada, tampoc entén  necessàriament com cal pronunciar-la. Però cada dia surten noves paraules. És per això que els diccionaris americans, altrament que els catalans o espanyols, sempre indiquen després de la paraula la pronunciaci0 en signes fonètics (explicats amb exemples al començament del diccionari). I quan hi ha dubtes, com es resolen? I l’accent, on es pronuncia? En això, fins i tot els veterans la pifiem de tant en tant. Els diccionaris també ensenyen on està l’accent.

Gran sorpresa per a les Reial Acadèmies del món: el poble ho decideix tot. La regla oficial és que la pronuncia correcta és la de ciutadans que tenen l’anomenada de pronunciar bé. En la pràctica, com es resol? No ho sé, però jo veig els consultants de pronunciació de les grans cadenes de televisió (gent importantíssima) trucant un nombre de gent coneguda demanant una opinió i acceptant la resposta majoritària. L’acadèmia de la llengua ha parlat. La gent comú en general va pel principi de l’analogia. Quan veuen un mot desconegut, miren si té components o si se sembla a alguna paraula que el lector ja coneix. Un locutor de TV desesperat probablement faria el mateix.

Però el problema per a estrangers és molt difícil. Penseu si no en el cas tràgic del verb “read”. Es pronuncia “rEd” en el pretèrit (vaig llegir) però “rId” en el present (llegeixo), però s’escriu igual. I el famós “oo” ha martiritzat molts estudiants i tots els locutors de ràdio i televisió catalans. Ara al final arribem a Standard i Poor, que era el meu tema.

Standard & PO (or), no Standard & PUr

Es horrorós haver de sentir cada dia gent dient Standard & Pur. Si mireu a la Wikipèdia anglesa l’entrada de “oo” pronunciation, ja veureu les variants que hi ha. En el cas de Moody, sí que es diu Mudy però Poor en canvi es pronuncia amb una una “o” llarga seguida dúna brevíssima i lleugera “r”, més o menys Po(or). I també hi ha casos quan “oo” és una “o” brevíssima o se sembla a una “a”. Sobretot Blood (sang) es pronuncia més aviat com a A, o potser una O que se sembla a una A. Sobretot, per favor, locutors, dieu Blad més o menys, no dieu BLUT perquè això és alemany.

El vostre

JOANOT

Tothom el coneixia, tant a Europa com a altres parts del món. Era el President Rodríguez Mentidero (afectuosament anomenat MP), autoritat màxima del Gobierno de Castanya, una gran nació del passat, ara en procés d’ascens vertiginós gràcies a MP i el seu Partit PSC (Partit Socialista de Castanya). En MP era un home d’un talant grandiós, somrient sempre, autoritari només en privat, mai en públic. Les dues passions que tenia eren el Barça i la unitat indissoluble de Castanya. Ateu però tolerant com era, havia assistit a una sessió de pregària organitzada per una secta religiosa integrista a Washington perquè també hi seria l’Obama. Adorava el President Obama, al que veia com si fos un germà malentès, un socialdemòcrata amagat, i per qui faria qualsevol cosa. Si Obama hagués seguit els seus consells!

Visita a Brussel·les

Ell havia estat president rotatori del Consell d’Europa. Hi ha molts que se´n recorden encara. A Brussel·les diuen que els seus sis mesos, conjuntament amb els sis d’Hongria, foren els dos pitjors de la breu història de la Unió Europa. Quan va veure que, degut a les seves preocupacions com a responsable de tot el món, molt a contracor l’Obama no va poder acceptar la invitació d’anar a la ciutat ex-musulmana de Magerit a fer-se la foto al seu costat, MP va plorar dia i nit per un mes, fins que algú, per consolar-lo, li va proposar noves mesures populistes. Podria regalar una mica de diners trobats a Catalunya que repartiria entre amics ja coneguts i respectables del sud peninsular, i així no hi hauria cap perill de corrupció. En MP era un progre molt ferm. Una vegada no es va voler aixecar al pas de les barres i estrelles, la bandera del gran aliat. Fou una equivocació i li van sortir nafres al cul immediatament, de càstig. Se li van infectar. Ja no ha pogut tornar a seure mai sense
recordar-se´n.

Només arribat a la capital europea per una reunió dels Caps de Govern de la Unió, va exigir que se li presentés en l’acte la traductora i que no se separés d’ell amb cap excusa. Ara be:la interpret no podia aparèixer ni a la tele ni a les fotos per tal que la gent no ho entengues malament. A la sala de reunions seien els 23 en una taula rodona. Increïblement, la Cancellera Merkel seia a una cadira com tothom a la mateixa altura que les altres, como si ella fos igual a tothom. En MP s’ho va mirar tot amb perplexitat. Es va posar a la cua dels qui volien saludar a Sarkozy i va arribar a encaixar amb ell, però es veu que segons la intèrpret no tenia temps per res més. Li va prometre, no obstant, que li enviaria una foto dedicada de la seva muller Carla, que li enviava petonets.

Li va costar trobar el seu seient. Hi havia molts noms estranys en llengües que ell no entenia, ni tan sols identificava. La senyora traductora el va ajudar prenent un seient darrere seu, molt a prop. A MP només li calia girar-se per parlar amb ella. Li va dir:

-Quédate bien cerca. Es una vergüenza que venga a una reunión de mi propia organización y que no hablen mi idioma, que es tan importante. Se perjudican ellos mismos al no hablarlo.

-Sí, president. Jo ho trobo igual. Ara que miri, em dona una feina pagada. A més cal tenir en compte que el seu idioma a la Unió no passa de ser el sisè més parlat, darrere l’anglès, francès, alemany, italià i polonès.

-Pero si el italiano y polaco no lo entienden en Hispanoamérica! Ven luego conmigo a ensenyarme donde estan los servicios de caballeros y senoras. Mira que no ponerlo en la puerta en una lengua que entiendieramos todos! Una vez tope con la Merkel dentro.

Es distribueixen papers amb l’agenda, que estaven en anglès. Els últims líders van anar arribant als seus seients. En MP no reconeixia a ningú. Qui deu ser el President de Malta? Què és, cristià o moro? Ell anava pensant:Albània no hi deu ser encara. Uf. Quan jo era President d’Europa, ja vaig intentar ficar-hi representants d’Amèrica Llatina, que són molt més importants, però no em van fer cas. En canvi quan la Merkel vol, fa entrar països desconeguts i em cal organitzar un referèndum, que ella no el paga. Les coses que hem d’aguantar nosaltres els demòcrates!

Un moment d’alarma

La sessió anava bé. En MP estirava les orelles, però al final s´havia de girar per tal que la dona li resumís. La intèrpret li feia un senyal quan calia riure o aplaudir. Però no era feliç.

-¿Sabes qué? Yo no entiendo cómo es que nadie más habla español aquí. Es una lengua importantísima. Si no fuera por los chinos, que se meten en todas partes,  el castañol sería la segunda lengua más hablada de todo el mundo. ¿Cómo es que nadie la habla aquí, si no por discriminación?

-No sé què dir-li, President. Ja li he dit que a Europa només és la sisena. Tothom parla la seva llengua pròpia.

-No es verdad, niña. Cuatro o cinco Presidentes hablan el inglés, a pesar de no ser su lengua propia. Si el español es la segunda, cómo es que ninguno la habla? Yo me voy a quejar.

-Però a qui vol queixar-se?

-A las autoridades competentes. En España damos el ejemplo con el bilinguismo. ¿Por qué no son bilingües aquí? La Constitución manda que todo el mundo que no sea de habla materna española, lo aprenda en la escuela. Que hagan lo mismo en Alemania y en Francia patra que todos nos entendamos. Pero los alemanes y gabachos sólo hablan su propio idioma, como si fueran catalanes. Necesitan cambiar la Constitucion y recurrir a jueces patrióticos tantas veces como sea necesario. Así lo arreglamos nosotros. Y en esto yo soy implacable. El español sería la mejor lengua internacional porque la pronunciación es tan fácil. Así nos entenderíamos todos. Bilingüe es todo aquel que habla el castellano. Asi es como puedo viajar por toda Castaña y entiendo a todos.

El Presidente tenia a la butxaca uns mots creuats de l’ABC  (que llegia en secret) i es va posar a resoldre´l. De sobte, li va semblar que a l’assemblea sonava el nom de Castanya.

-¿Qué dicen, qué dicen ahora? Estan hablando de Castaña. De qué se quejan ahora. Yo he hecho siempre lo que la Merkel manda.

Abans que la traductora pogués respondre, un empleat va venir amb un paper signat per Angela Merkel. Molt alarmat, en MP es va girar a la intèrpret.

-¿Esto que es? Qué más quieren que recortemos?  De cortar las pensiones nada, que para eso somos solidarios. Doña Merkel no es solidaria.

-Es que aquesta és de dretes i tant se li fot. La nota és un avís que no faci cas de la discussió i que aviat el telefonarà una de les seves secretàries que li donarà instruccions per resoldre el problema sota discussió.

El Presidente va estirar el coll amb ràbia continguda, però es va haver de callar. Tothom se´l mirava. Ell va fer un somriure amb talant. En veu baixeta va afegir

-El único problema de Europa es que no hay solidaridad. ¿Por qué sólo Cataluña tiene que pagar por la solidaridaz? La solidaridad con los andaluces y extremeños habría que extenderla por toda Europa. Que paguen también los bávaros y los franceses la misma solidaridaz que le sacamos a los catalanes y todo arreglado en Castanya. No es justo que ellos tengan tanto y los andaluces tan poco. Tendría que haber solidaridaz por toda Europa y todos los problemas quedarían arreglados.

Pa que lo sepan, jo vaig ser Presidente d’Europa. I l’Obama m’ha saludat dues vegades dient Hola Amigo i picant-me a l’esquena.Oyes? Me ha llamado amigo dos veces. I entro a les reunions dels 20 (encara que com a membre de la delegació de la Unió Europea i no amb dret propi  de Castanya) i em treuen una cadireta plegable perquè segui. . I en Sarkozy no va dir mai que jo fos estúpid. Fou un malentès i ell ho va aclarir. I vaig ser un dels President d’Europa més joves. ¿Què espereu de mi si no puc parlar amb vosaltres?

-Presidente, què vol que l’ajudi a trobar el seu lloc a la foto col·lectiva de tots els participants? Una vegada va tenir un problema.

-Fue por culpa de los alemanes. En Francia una vez por todas ya había quedado claro que las dos primeras letras de Castaña son E y S, como Dios manda. Entonces, los alemanes porque las tienen que cambiar a SP, si es evidente que no tenemos por qué saber que E se llama S en alemán y S se llama P? ¿Por qué tenemos que entender una lengua que no es la nuestra?

La intèrpret va sospirar. El Presidente no. Sort que ella amb el nou Presidente segueix tenint el càrrec garantit.

JOANOT

Origen

Són els Ocupants de Wall Street els mateixos del moviment dels Indignats vist a l’Estat espanyol?  La resposta és relativa. Són sens dubte similars en motivació i estil general.

El moviment dels Occupy començà seguint una crida molt específica d’una institució canadenca anomenada Adbusters i de la seva revista també anomenada Adbusters (Adbusters.org), domiciliada a Vancouver, British Columbia (Canadà). La revista es considera anticonsumerista (no l’he trobada mai als EUA) i ha aconseguit fer-se popular i fer diners gràcies a l’acudit de publicar spoofs, burles sarcàstiques d’anuncis de productes coneguts. Denunciaven com a objectiu principal la dominació de la política pel capital, que no és el que vol la nostra Constitució, exigint la formació immediata d’una commissió presidencial per estudiar-ho, la creixent desigualtat injusta en salaris i la impunitat absoluta dels estafadors que van desfermar la crisi mondial ara fa gairebé tres anys. La proclama citava la continuació de les línies de Tahrir Square i dels Indignats ibèrics. Però la resposta va venir de gent molt diferent. En l’actualitat Adbusters no controla de cap manera les activitats del grup, però segueixen oferint suport entusiàstic amb el seu web. Quan es van pensar que l’acció a NY per la seva gran visibilitat animaria gent a tots els països del món, van encertar plenament.

Els Ocupants Novaiorquesos
Ningú ha aconseguit definir-los bé. Sens dubte hi ha molts estudiants (un grup malferit pel preu escandalós ($40.000/any a molts Colleges privats), però la seva acció i les seves formulacions democràtiques han atraït molts sectors socials inesperats, que normalment no són activistes. Avui he vist a la TV una àvia de 80anys maltractada per la policia. Aviat va presentar-se al Zuccotti Park molta gent: artistes, sindicats, professors, intel.lectuals, polítics.
Sí, senyor. Els ocupants tenien molta raó. Ja era hora de cridar. Què està passant a la nostra Amèrica? Perquè no podem  viure bé com abans? A tot arreu se sentien comentaris favorables no obstant els atacs ferotges i intents de desprestigiar de certes fonts.
El moviment acceptava donacions. Aviat van tenir més de $500.000 en efectiu. Ho van celebrar organitzant una retirada massiva de comptes als bancs, portant els diners a les Credit Unions de la feina (una cosa que està molt bé però no ha existit mai a Catalunya). Van comprar generadors elèctrics per als ordinadors i webs d’informació diaris, una cafeteria que servia menjar gratis, purificadors per a les toilettes portables, un diari imprès…
Els bancs prou que els han près seriosament. Chase Bank acaba de donar $4.5 milions a la policia per hores extres. Fan la guerra amb les armes que tenen.

Lideratge
Fins ara ni en tenen ni en volen. Ho resolen tot per vots a Assemblees Generals. Si desenvolupessin un programa polític perdrien en l’acte molta gent. El poble perdria l’oportunitat d’expressar les seves queixes sense ser sospitats de ser agents de ningú.
Però i el futur? Ja molts crítics amistosos anaven dient que l’acampament no podia durar per sempre i que calia trobar una altra forma d’expressió més estable. En moltes ciutats els Ocupants han estat desallotjats per força, ells que tant la rebutgen. Ara què? Doncs ara en el món de l’Internet hi ha moltes possibilitats i moltes coses, sobretot l’organització d’accions populars. I a veure si surt algú per alçar la senyera. Potser ha sortit ja un candidat?

Robert Reich
Potser a algú li sona el nom. És un senyor més aviat petitet (pel pes del cervell que no l’ha deixat créixer), com Pujol però amb barba i més prim, que fou Secretari de Treball a l’administració Clinton i ara és Professor de Política a la Universitat de Califòrnia. Molts ja havíem notat els seus articles tan profunds i al meu parer encertats al NYTimes i a moltes revistes. Aquest vespre s’ha presentat a una assemblea de milers d’ocupants a Califòrnia i ha lliurat un discurs impressionant. Si voleu llegir-lo, res com anar al seu web: RobertReich.org. Cal saber anglès però no us ho perdeu. Serà el Messies que tots esperaven? No ho sé, però en ell parla un dels grans intel.lectuals i analistes millors de la situació.

En Resum, el moviment Occupy Wall Street és un fenòmen espontani, d’arrels molt profundes, el potencial del qual encara no està establert, que ara necessita una evolució.

I com un que ja té anys i ha vist moltes coses, sempre em recordo de com és de perillosa una revolta social d’arrels econòmiques. De fet hi molta gent bona i treballadors a Amèrica que no poden viure decentment. Veiem casos esfereïdors a la TV i als magazíns cada dia.  En això els Ocupants ho tenen claríssim, tant com jo: NO A LA VIOLÈNCIA!!! Ja ho hem vist massa a Europa. Sempre hi ha altres camins.

JOANOT

Tags: Adbusters, Occupy Wall Street, Social movements

Als EUA hi ha des de fa més d’un any un 9.1% d’aturats (que són uns 16 milions) i no hi ha perspectives de millora, la crisi econòmica empitjora, la gent perd el dret a pensions, uns 4 o 5 milions de cases han estat o seran desnonades (ara en queden 1 milió), les guerres continuen després de 10 anys i ningú entén perquè, el Congrés fa escenes vergonyoses  d’òpera còmica i fanatisme ideològic sense arreglar res, el President ha trencat totes les promeses que va fer, les retallades empitjoren l’atur… i sobre aquest intolerable rerefons, els consellers delegats de grans companyies es paguen més de 20 milions a l’any, hi ha hagut un manager de fons que va guanyar fa poc més de mil milions en un any, els banquers segueixen pagant 10 i 20 milions als bons empleats… Oi que n’hi ha prou? És com si fos un malson molt dolent!

El desastre, que els economistes anomenen la crisi Lehman per la gran companyia que va caure al començament, fou causat o desfermat o posat en marxa per l’estafa dels derivatius basats en hipoteques, per la qual certes persones o instutucions van guanyar uns quants milers de milions sense que ningú hagi anat a la presó fins ara. Vaig sentir fa uns dies com un ciutadà va preguntar l’Obama com era possible que aquesta gent no hagi estat portats a la justícia. I el gran President va respondre que hi ha coses que podrien ser immorals però no pas il-legals. Que s´ho torni a pensar.

L’estafa dels derivatius a final dels anys 90

Per mi és l’estafa més agosarada i important mai feta. En aquell temps els banquers buscaven desesperadament formes d’augmentar el rendiment de les inversions a qualsevol preu, tant si creaven riquesa com si jugaven amb comptabilitats creatives i pagaven salaris apocalíptics a qui sabés com fer-ho.

De primer i amb l’ajut del President Bush que volia que Amèrica fos una societat de propietaris, on tots els ciutadans tenien casa pròpia, van rebaixar les condicions per obtenir una hipoteca. Jo em recordo dels anuncis a la TV: Que necessites diners per pagar factures, o per comprar un cotxe, o per obtenir la residència dels teus somnis, o per pagar factures mèdiques? Si tens una casa, truca´ns i et donarem una hipoteca! No demanaven prova de nivell d’ingressos, ni bon crèdit: es pensaven que amb l’amenaça de desnonament el banc ja estava prou cobert. I això que aquí a tots els Estats hi ha hagut sempre dació en pagament! Que aquesta bestiesa acabaria amb milions de desnonaments a la taula a la primera crisi econòmica , no se´ls havia acudit!

Els banquers sempre han venut hipoteques a inversors particulars, que és un  negoci honest que no canvia per res els termes del contracte. Aquesta vegada, però, se´ls va acudir crear nous instruments d’inversió de vàlua molt més alta, derivats de les hipoteques (d’aquí el nom de derivatius). Enlloc de simplement llistar les hipoteques a cada inversió com s’havia fet sempre, les van agrupar en cistelles d’una forma complicadíssima que ningú entendria i sense considerar el risc diferent de cada hipoteca. I després encara van inventar segons derivatius basats en  els primers seguint fórmules matemàtiques difícils d’esbrinar, que encara s’entenien menys. I finalment els anomenats “credit swaps”, una assegurança dels valors, que més aviat era una aposta sobre coses de vàlua desconeguda.

Un català de seny preguntaria que com era possible que inversors professionals compressin valors sense entendre què són ni com estan protegits? Simplement això va passar perquè els oferien gairebé tots els bancs, inclosos llocs com Goldman Sachs, Citibank, Chase, etc. I tots deien que eren coses molt sofisticades desenvolupades per genis de la inversió que estaven completament protegides contra fallida. I la famosa agència Standard & Poor va examinar els papers i van certificar que eren segurs i de primeríssima qualitat, o altrament aquests bancs tan llests no els oferirien. (NB: Poc temps després que S&P rebaixés el crèdit dels EUA, fiscals federals van iniciar una investigació criminal per saber com S&P havia fet precisament aquesta certificació de les hipoteques, aparentment sense entendre què eren)

El desastre va començar amb la gent que durant una crisi periòdica sense gaire importància no van poder seguir pagant les hipoteques. L’assegurança va saltar en l’acte i els bancs no van poder pagar interessos, ni redimir els certificats d’inversió. Va resultar que totes les grans companyies d’inversió i pensions tenien una part considerable del seu capital enfonsat dintre aquests papers mullats, que ara ni pagaven ni es podien vendre (assets tòxics, en deien) i que havien esdevingut una burla. Degut a això, moltes companyies estaven en fallida o a punt. La resta és història. El Govern els va salvar a tots, excepció feta dels ciutadans que perdrien la casa. I el govern no va permetre als fiscals investigar res

Noteu, no obstant, que algú s’havia embutxacat els milers de milions que els inversors havien pagat per aquests productes sense vàlua. On han anat a parar aquests diners? Potser com l’Obama diu, hi ha coses que només són immorals però no il-legals. Però molts ens pensem una altra cosa. L’estafa més gran de la història del país, tolerada pel Govern!

Ciutadans del 99% aixequen el cap

En aquest país hi ha discussions polítiques constants a la TV i al Congrés, però és que només s’escolten els interessos de l’1% poderós i dels problemes del 99% ningú en vol sentir parlar. És la famosa democràcia horitzontal, i no la democràcia vertical que voldríem Quan el moviment “Occupy Wall Street” aparegué, la primera demanda era ficar a la presó els culpables de la crisi. Ells deien que representen el 99% de la població que no guanya un mínim $200,000 per any (que vol dir els rics que volen seguir disfrutant de les reduccions d’impostos mentre el 99% s’enfonsa en la misèria). El 17 de Setembre van anunciar que volien acampar davent de Wall Street i eren un grapat d’activistes. La policia sense prendre´ls seriosament els va dir que a Wall Street no podien acampar perquè les ordinances municipals prohibeixen dormir al carrer o a parcs municipals. Però si volien podien anar a fer-ho al Zuccotti Park, a la cruïlla de Broadway i Liberty Street, de fet una comunicació molt ampla i un jardí entre Ground Zero i Broadway. El lloc no podria ser millor, molt més que les portes de Wall Street. Estava a un parell de minuts de Wall Street, molt a prop de l’Ajuntament amb molt tràfic de peatons. Seria fàcil trobar-los

Recordant Carod-Rovira

En Carod ja va escriure a aquest diari un dia sobre els indignats de la Pl. Catalunya que els recomanava anar a pixar a Espanya. És un tema molt seriós. Fins ara no tenen lavabos portàtils però al començar els organitzadors van recomanar anar al McDonald´s i al Burger King del costat. Hi ha un tercer local, un restaurant. El propietari es va enfadar perquè venien a dutxar-se pràcticament i li trencaven coses i va tancar la porta. En l’actualitat ja han muntat un sistema molt original de depuració d’aigües i el jardí i els vianants només veuen aigua fresca i neta anant a les plantes.

Tenen un generador elèctric principalment pels ordinadors que mantenen tants webs i videos com estan sortint a l’Internet i les convocatòries a manifestacions gairebé diàries, un centre de premsa i editen un diari, el Wall Street Journal dels Ocupants.

Ni cal dir que tenen adversaris, però la gran sorpresa és el grau de suport que han trobat entre la població tant local com d’altres ciutats. Hi vaig anar abans d’ahir i la majoria són joves bastant ben vestits i agradables, amb moltes dones i alguns vellets, que tenen pancartes, una cafeteria organitzada (he sentit avui que ja poden servir 500 àpats a migdia), grups de mims, zona de premsa. Jo caminava molt poc a poc per la gentada al costat d’un senyor molt ben vestit amb una cartera. De sobte l’home va dir en veu alta: Ja era hora! (“What took so long!“, un comentari molt Americà que se sent molt aquests dies) Els manifestants han esdevingut l’expressió del pensament popular que ja no pot aguantar les coses tan com van i ja en tenen prou de guerres, atur, mal govern, polítics falsos, mentides i amenaces a la Seguretat Social i l’assegurança de malaltia mentre els qui manen cobren milions. A mí em recorda molt el que passa a un altre país mediterrani.

El moviment s’estén

Poc a poc, cada dia hi havia més gent al parc i els participants estaven sempre disposats a parlar amb la gent. Un dea que era un ex-estudiant de gairebé 30 anys que no havia pogut treballar mai, una altra que no podia alimentar els fills, un tercer que havia perdut el pis, molts que no trobaven feina i estaven desesperats i que el Govern volia tallar les subvencions. Us passeu de ratlla, senyors del 1%.

La direcció del moviment és per ara molt democràtica. Fan manifestacions periòdiques a diferents llocs de la ciutat. Fa uns dies van topar amb una barrera policial inesperada. Els caps es van comunicar per walkie-talkies i van votar a favor de tirar endavant. La decisió fou comunicada a tothom, tot i donant a qui no volgués ser detingut l’oportunitat de marxar. En l’actualitat repeteixen sempre que no volen confrontar la policia, perquè això no té res a veure amb els seus motius, els fa perdre força i amaga el propòsit. Cap violència i cal obeir la policia! El dia que jo hi vaig anar, feiner, havien organitzat una manifestació al vespre. L’organització fou impressionant. Van formar-se tres columnes a tres llocs diferents que van marxar cap a la central al Zuccotti Park i van sortir d’allí cap al seu objectiu. Eren entre 10 i 15,000 persones.

Sensació

El suport anava augmentant però també aquesta setmana va passar una altra cosa: alguns dels sindicats novaiorquesos s’hi van afegir! Si això hagués passat a Catalunya? Què fan els Sindicats? A més d’oferir milers d´homes i dónes disciplinats i disposats a marxar, van donar diners, experiència i organització. I ara sí que els Ocupants han esdevingut un problema.

L’establiment s’amosca

Al començament ningú en volia fer cas, però ara tot ha canviat. les emissores de ràdio i els programes de notícies de la TV en parlen constantment. L’alcalde diu que li recorda la guerra del Vietnam (que va veure les darreres sublevacions populars al país) però que està en contra. La policia diu que estan acampats a un lloc de propietat privada que no ha demanat l’evacuació. A la ciutat hi ha molts parcs privats. Es perquè quan un empresari obté permís per construir un edifici molt alt, la ciutat a canvi li exigeix construir, mantenir i obrir al públic un parc amb arbres, plantes, bancs i cadires. La ciutat prohibeix dormir als seus parcs, però si és un lloc privat no hi ha res a fer. Cada dia se sent més i més gent que demostren comprensió i simpatia pel moviment. La gent del Tea Party, els Republicans i la majoria de polítics de carrera ja estan insultant i amenaçant. Als talk shows de la ràdio, els presentadors de dreta ja poc a poc s’estan pensant com enfocar el problema. I els diaris es preocupen. Com acabarà? Es veuran obligats a ficar a la presó els banquers? El New York Times, al començament era hostil, però ja han capgirat el to dels comentaris. Potser han votat els periodistes! Molta gent ja no poden aguantar més.

Mentretant, la ciutat viu i en Frank Gehry satisfà un somni de joventut

A més de  dues torres del World Trade Center ara ja en fase molt avançada de construicció, una gran novetat ha estat l’obertura de l’edifici que Frank Gehry ha enllestit. En Gehry que abans del museu a una ciutat d’Euskadi era conegut als cercles d’arquitectes però no era cap celebritat, ja té molts anys. Però ell segueix treballant i sempre havia dit que volia construir un gratacels però és que viu a Califòrnia on s’en fan pocs. Va voler fer un projecte molt gran a Brooklyn que va acabar malament per complicacions polítiques. Però ara sí, ja ha obert una torre d’uns 80 pisos molt interessant a quatre passes de l’Ajuntament i de Ground Zero. La torre descansa sobre un edifici vermell de quatre pisos, molt més ample que la torre, que és una escola pública. Curiosament té grans finestres de vidre i des del carrer es veu la Cafeteria i alguns llocs d’estudi dels nens d’escola. En general les Escoles no volen distraccions, però ara sembla que va molt bé i tot està canviant. A un dels quatre costats, la paret blanca de la torre és completament llisa, als altres tres costats és ondulant, formant una mena de serps que pugen i contenmen balcons i finestres. Sortint del metro a l’ajuntament, la torre és tan gran i està tan a prop que sorprèn i gairebé espanta

NB: He sentit a alguns mitjans catalans i espanyols anomenar “indignats” a aquest grup novaiorquès. Malgrat les diferències notables, com l’organització i el suport sindical, sens dubte la motivació, l’horror de la gent davant d’un món que s’empitjora visiblement, amb retalls del nivell de vida, amb polítics dolents i cap direcció, la certesa que els nostres fills ho tindran pitjor que nosaltres, amb el terror pensant que un home podria fer-se vell sense haver trobat mai feina, tot això té molt en comú amb els indignats. El nom en canvi no s’imposarà mai aquí. La traducció literal és indignants, però no és un mot popular ni ben entès, ni és fàcil d’usar. Per ara són els Ocupants, tant a Nova York com a les altres ciutats on el moviment s’escampa.

Un salut des de Nova York

JOANOT

Tags: Bancs, Crisi econòmica, Hipoteques, Nova York, Occupy New York, Occupy Wall Street

Jo escric com a mínim un apunt per mes, cosa que inclou el mes d’Agost. Però ara la gent està de vacances i no vol llegir res seriós. A més, les notícies econòmiques i polítiques són com per voler enfilar-se a un arbre i oblidar-ho tot. Se m’ha acudit escriure una història (verdadera, com sempre) de lladres i serenos. A mí m’agrada pel final inesperat i una mica ridícul. Tots hem patit d’un grau variable de paranoia: en el cas pitjor, la víctima es pensa que tothom l’espia, que estan en contacte amb la policia i la CIA, tots el volen matar i fer-li mal. Què passa si un dia esdevé realitat que tothom t’espia, que estan en contacte amb la policia, que fins i tot els rocs s’alcen tots sols contra tu i que et voldrien matar… I tot això sense que la víctima,com a les tragèdies deKafka, entengui per què.

El cas que vull descriure tingué lloc a Los Angeles començant el 1985 i va durar més d’un any. El Nightstalker fou sentenciat a mort en 1988 i encara no ha estat executat. Què és un “night-stalker¨?  Li van donar el nom per una cançó que estava de moda en aquells temps. Un stalker is un que aguaita, vigila o segueix silenciosament a una persona, en general una dóna mirant-la, esperant-la al carrer, provant d’entrar a casa seva, enviant-li cartes, trucant-la… Es una cosa perillosa que sovint indica malaltia mental i inclinació a la violència i està prohibida a molts estats.

A la gran ciutat de Los Angeles, març del 1987

Era un nord-americà d’arrels mexicanes nascut a El Paso TX en 1960 i anomenat  Richard Muñoz Ramírez. Hi ha qui té el prejudici de pensar que la gent pobre i sense educació tenen poca intel·ligència, però no és veritat. En Ramírez era allò que avui en dia anomenem un psicòpata criminal. Havia estat molt poc educat però tenia un parent pròxim que sovint li parlava de la Guerra del Vietnam i de com ell havia matat civils, homes i dones i com és d’emocionant el perill i el sentiment de poder i victòria. Hi ha gent així.

En Ramírez va triar seguir una vida il-lícita, fora de la llei. No va tenir mai ni una professió coneguda ni una adreça fixa i amb 20 anys ja vivia a Los Angeles. Ves a saber què feia. Probablement es guanyava la vida amb drogues, robatoris, prostitució. No l’enxampaven mai. La característica més destacada del psicòpata criminal és que ha nascut amb una impotència absoluta per sentir emocions, com compassió, respecte, amor, solidaritat. Que feia mal a algú? Era una mica com aixafar una formiga o un mosquit. Que es preocupa algú per la família i el futur cruelment truncat d’una formiga? Ell veia els problemes dels altres homes igual. Fer mal i fer patir era un joc. Prou que sabia com ho veu això la societat i entenia que calia pretendre compassió quan algú patia. Però en privat, perquè? Hi havia càstigs que calia evitar. Un psicòpata criminal es diverteix burlant-se de la llei amb la seva intel·ligència superior, demostrant l’estupidesa dels adversaris. Hi ha qui es pensa que aquesta gent tenen un aspecte sinistre, que tampoc és veritat. En general els psicòpates criminals són gent de tracte agradable i tenen dots d’habilitat social, qualitats que troben molt útils. En casos extrems fan com en Ramírez, però molts altres troben feina amb ocupacions legals on poden dominar els altres, com l’exèrcit, la policia, consellers, autoritat… Hi ha darrerament estudis fets amb el MRI que proven certes activitats anòmales al cervell, en particular manca d’activitat als llocs on es processen les emocions.

En aquest moment, sempre surt algú que pregunta si és que això vol dir que com a malalts no se´ls pot castigar sinó que cal posar-los en tractament mèdic. D’això res de res. La societat té el dret de protegir les seves víctimes possibles i no hi ha cap tractament fora de posar aquesta gent on no puguin fer mal. La llei americana només exigeix que l’acusat entengui que el que fa és dolent i que ho faci amb intenció de fer mal, condicions que s’acompleixen perfectament en aquests subjectes d’enteniment intacte. Altrament, el jurat no fa diagnòstics mèdics.

Ramírez eixampla les seves activitats

L’home vivia a Los Angeles però no progressava gaire. S’avorria i tenia al cap la memòria dels relats de violència al Vietnam del seu cosí. Potser caldria provar això de matar algú.

La forma de treballar que va triar desesperaria la policia que en tot un any no van tenir cap pista per enxampar-lo. Gran com és Los Angeles, triava cada dia un barri separat i no coneixia les víctimes. Amb la tècnica d’aquells temps, la policia no tenia armes contra un que atacava casualment desconeguts sense raó i sense seguir cap principi.

El seu sistema era transparent: es buscava al vespre una casa on visqués una parella, sovint d’edat. Entrava quan estaven al llit, i matava en l’acte el marit, prenent-se més temps amb la muller, la qual sotmetia a violència, abús sexual i grans humiliacions, acabant gairebé sempre també en el segon assassinat. Als llocs de crim deixava sovint evidència de culte satànic, al que estava molt dedicat. El primer dia d’activitat, estava tan excitat que va penetrar a dues llars, matant un total de tres persones. I així va anar tot per més de dotze mesos. Al final, el Nightstalker seria condemnat per un mínim de 14 assassinats i moltes més violacions.

Els policies, vius com eren, no volien agitar massa la població . Com que no sabien què fer, més valia no parlar-ne gaire. Però al final l’alcalde ja en va tenir prou i va exigir que collessin els cargols. En Ramírez es veu que va veure a la TV com es parlava d’ell i li va semblar que era el temps de canviar d’ambient. San Francisco podria ser un lloc interessant

Va prendre el cotxe robat que tenia darrerament i va agafar l’autopista cap a San Francisco. A unes 50 milles va arribar a Mission Viejo (sic), a les afores de la qual va fer una entrada, matant com de costum el marit. Però va tenir problemes amb la dóna, la qual després de resistir molt va poder donar una descripció del cotxe i l’atacant. L’assumpte i els antecedents a LA van arribar a les orelles de l’alcaldessa de San Francisco (avui en dia una de les dues senadores per Califòrnia), la qual va començar a tractar les autoritats de LA de burros incompetents i desconsiderats. Aquell mateix vespre, en Ramirez molt enrabiat pel mig fracàs, va tornar a Los Angeles on va tenir temps encara per assassinar una dóna jove, que seria la seva darrera víctima. En Ramírez en aquest punt va decidir que era hora de visitar la  família d’Arizona i s´hi va anar en autobús.

Un nen fa la sarau a Ramírez

Aquell dia, un senyor amb un noi de 12 o 13 anys va entrar a una comissaria de policia. La conversa no està registrada, però me la imagino així:

-Doncs vinc aquí perquè tinc un nen que malgrat els meus avisos segueix fent coses perilloses. Imagini´s que s’amaga de nit al jardí per veure quina gent passen al carrer pel davant de matinada quan encara és fosc. L’he avisat moltes vegades que és massa perillós

-(Policia, badallant) Té molta raó, sí senyor.

–Imagini´s, nosaltres que vivim al costat mateix de la dóna assassinada pel Nightstalker ahir.

–Ah sí? Doncs ha fet molt bé de venir. Què va veure aquest nen tan entremaliat? Digues, digues.

–Un mexicà sortint de la casa, passant davant seu i ficant-se a un cotxe aparcat davant nostre.

-(Policia, prop d’un atac de cor) I al nen que se li va acudir apuntar la matrícula?

–Doncs sí que ho va fer, imagini´s el perill!

El cotxe naturalment era robat. Tota la policia de LA va sortir al carrer disposada a trobar-lo. Estava abandonat a un lloc remot. La tècnica policial no era com ara. Tot el que podien fer era buscar empremtes digitals. No n´hi havia cap. En Ramírez se les sabia totes. Però una dóna policia no volia deixar-ho córrer. Al final va aconseguir trobar una empremta d’un desconegut al vidre de darrere del cotxe.

Les empremtes només servien en aquell temps quan n´hi havia d’altres per comparar. Una base de dades no existia. Però resulta que l’FBI sí que estava provant una amb targetes perforades i estaven disposats a veure si aquelles empremtes hi eren. Bingo, bingo! En Ramírez havia estat detingut només un mes abans en una redada policial per vagància i li havien pres les empremtes digitals. En minuts, tindrien el seu nom, historial, darrera adreça i una foto recent. Però ningú sabia que havia marxat a Arizona i no se´l podia trobar enlloc. La policia va imprimir i publicar la foto a tot arreu. Aparegué als diaris, a totes les estacions de TV, a les cantonades. On estàs Ramírez? La gent no parlava de res més.

Una paranoia ben real i viva!

En Ramírez, tot tranquil, va baixar de l’autobús de tornada d’Arizona a LA refrescat per les vacances i disposat a reprendre la seva vida normal. A l’estació d’autobusos va veure policies: Ell no sabia res de la seva celebritat, però en general topar amb policies no era mai bo, o sigui que s’en va sortir per una porta lateral que ell coneixia i va prendre un bus fins a la seva darrera residència.

És allí on el seu martiri inesperat va començar. Va entrar a una botiga de queviures propietat d’un xinès que el coneixia. Tot veient-lo, l’home va començar a cridar frenèticament que Ramírez era un criminal, un monstre i un assassí i que volia que vingués la policia. Caram, aquests orientals quines sorpreses et donen. Al Nightstalker li va semblar prudent retirar-se i prendre un altre bus en direcció a la casa d ‘un germà. No va arribar lluny. Els passatgers van començar a cridar histèricament i a assenyalar-lo amb el dit. El xofer va començar a buscar cotxes de policia tot i tocant la botzina a la desesperada. En Ramírez pogué saltar del bus i seguir a peu.

A un carreró petitet va trobar allò que buscava: una dóna sortia de la seva casa i es dirigia al seu cotxe amb les claus a la mà. Ja estava resolt! Tot arreglat. Ja tenia cotxe

Però la dóna era robusta, sabia repartir bufetades i la cosa es va posar molt negra. Aleshores un home va sortir de la casa, i després altres veïns, tots cridant Nightstalker i el seu nom verdader. Van trucar la policia. Al poc temps les sirenes es van sentir venint en totes direccions. Sens dubte, helicòpters estarien enlairats. En Ramírez va entendre molt bé la necessitat d’una retirada ràpida. Resulta que passava pel barri una autopista sense sortida.  En Ramírez va saltar la barrera a peu i la va creuar. Cap dels perseguidors va gosar seguir-lo.

Li calia seguir buscant un cotxe i el va trobar. Hi ha gent que no es preocupen de res. N´hi havia un aparcat davant un domicili amb la porta mal tancada. S´hi va ficar dintre. Fins i tot hi havia claus. Però resulta que sota del cotxe hi havia també el propietari que estava arreglant una coseta, el qual es va posar a cridar de mala manera que li robaven l’auto. Homes van començar a sortir amb pals de beisbol, olles i altres objectes contundents.En Ramírez, mentre es posava a córrer va tornar a sentir el seu nom verdader. Com era possible? La policia li va salvar la vida. Si no haguessin arribat a temps, l’haurien mort a pals.

Al final

En Richard Ramirez fou condemnat a mort després de confessar tots els seus crims.Probablement havia assassinat més de 14 dónes. Durant el procés va divertir-se fent signes diabòlics i amenaçant la família de les víctimes.

Aquesta gent sempre troben dones igualment malaltes del cap que els adoren. Una l’escrivia cada dia i al final es va casar amb ell a la presó. Això sí, molt castament, perquè a les cel-les dels condemnats a mort no hi ha visites conjugals. La nova esposa va declarar al propòsit que ella era una verge i que així seguiria per tota la vida. I que si en Richard era executat, cometria suïcidi.

L’any 2006 el cas arribà al tribunal suprem Federal, el qual va rebutjar les demandes de Ramírez. Tal com estan les coses, ja veurem si acaba executat o no, encara que a Califòrnia la pena de mort encara existeix.

Bon Agost i Bones Vacances us desitja

JOANOT

Tags: Anglès

Sembla que avui la ciutat de Nova York s’ha vestit de gala per celebrar la nova llei autoritzant els matrimonis homosexuals. El mateix projecte de llei havia fallat  fa només un any. Allò que ha canviat en aquest breu període és el Governador de l’Estat, el relativament jove Andrew Cuomo que ja ho va prometre quan va prendre possessió al Gener. Per primera vegada en molts anys tenim un Governador amb cervell sota la closca i habilitat política, la qual cosa ja li ha permès resoldre un conflicte financer molt dolent.

Perquè el Sr Cuoma s’interessava tant? Està divorciat d’una dona dels Kennedy, amb la que té fills.  Des de fa anys viu amb una senyora molt atractiva, propietària de Sandra Lee, una marca coneguda de productes alimentaris, la qual a més de ser rica, és molt coneguda per les seves classes de cuina a la tele. Diuen que que la senyora té un germà que és overtament gay. Tan aviat com en Cuomo va prendre possessió, va cridar al despatx els cap de 5 o 6 col.lectius gays desorganitzats i els va dir què havien de fer. Va deixar intencionalment el projecte de llei pel final de la legislatura, quan els diputats cada any no poden tancar la sessió perquè queden uns quants projectes importants sense resoldre. El Parlament estatal és bicameral. A la cambra baixa en Cuomo tenia la majoria sense problemes, però al senat en canvi, els republicans manen.  Aquí, a diferència de l’Estat espanyol, els diputats no segueixen necessàriament les ordres del partit, sinó que cadascú vota seguint la seva consciència. En Cuomo va organitzar una campanya de pressió social que va acabar amb la resistència de molts senadors  republicans. Va firmar la llei a la mitja hora se ser aprovada. I avui estan al carrer per tot arreu celebrant… Davant de casa meva acabo de veure dos senyors d’edat madura que passejaven agafadets de la mà.  Això no es veia abans. A mí em sembla que no molesten a ningú.

En aquesta ocasió, em permeto reproduir el meu apunt sobre l’aldarull de l’Stonewall Inn publicat originalment el Juny de 2009.

Incidentalment, si algú va a visitar el lloc, sabeu que l’edifici és el mateix, però el bar no. L’original va ser tancat després del cas i completament demolit. Però el nou bar se segueix anomenant Stonewall Inn. Vet aquí com va anar tot

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.

La persecució de que van ser objecte els homosexuals pràcticament a tots els Estats del món tot el S. XIX fins ben entrat el S. XX és retroactivament difícil d’entendre. Lleis contra l’anomenada Sodomia castigaven aquest crim amb presó i exposaven els homosexuals a tota mena de vexacions, xantatges i pallisses. Fins poc abans de l’incident de l’Stonewall Inn el 1969 l’FBI mantenia llistes d’homosexuals amb informació sobre els seus costums i llocs de trobada; l’oficina de correus es negava a acceptar revistes homosexuals ni que estiguessin dintre un sobre tancat per ser pornogràfiques. Si heu vist el film sobre en Truman Capote fa un parell d’anys, recordareu l’amic escriptor amb qui en Capote compartia la seva vida. L’home va acabar a la presó per publicar un llibre d’interès gay. I malgrat els bars, els homosexuals tenien un problema molt gran buscant parelles sense embolicar-se encara més la vida.

Sembla que Nova York sigui una ciutat molt progressiva però no tothom identifica la causa gay amb el progressisme polític. La persecució anti-gay que va acabar en l’Stonewall Riot la va començar un alcalde que volia “netejar” la ciutat de bars gays en preparació de l’Exposició Universal i va continuar amb una sèrie de lleis municipals sobre la moral pública i sobre tot prohibint la venda d’alcohol que estaven dirigides a fer possible la detenció arbitrària de qualsevol gay. Això és el que va passar aquell dia.

I ara si us plau, acompanyeu-me al Greenwich Village la nit del 27 al 28 de Juny de 1969, avui celebrada al món com Dia de l’Orgull Gay.

L’ Stonewall Inn, a 53 Christopher Street

Entre la primera i la segona guerra mundial als EUA va passar una cosa absurda que va afavorir els interessos gays: la prohibició de consumir begudes alcohòliques. El cas és simple: beure alcohol era il·legal i estava prohibit, però la Màfia havia establert llocs on es podia beure sense perill perquè pagaven a la policia i als jutges; ser gay també era il·legal i estava prohibit. Era completament natural, doncs, que els gays es trobessin als llocs on es bevia alcohol per fruir de la protecció de la Màfia. Va anar bé. Amb el temps, la idea dels bars va tenir tant d’èxit que els bars van esdevenir el lloc universal de trobada entre joves de qualsevol inclinació. Però això no era encara el cas l’any 1969.

L’Stonewall era un bar amb una capacitat de 200-300 persones propietat de tres homes de palla connectats amb la Família dels Genovese, en aquells temps el grup principal de la Màfia novaiorquesa. El local estava dirigit només a clients gays. De fet el “bouncer” de la Màfia a la porta només deixava entrar a gays coneguts, transvestits o altra gent que al bouncer li semblés que fossin dignes de confiança. El propòsit principal era evitar que si li colessin policies de paisà, però aquell vespre se li en van colar quatre, dos homes i dues dones vestits de paisà. El bar era molt lucratiu: cobrava preus exorbitants i servia begudes aigualides però a canvi la Màfia pagava cada mes el suborn que exigia la policia per no molestar i tot anava bé. Més o menys.

A les 1:20 de la matinada…

…la policia va trencar la pau. Els policies de paisà de dintre van trucar els seus companys avisant que tenien proves de la venda il·legal d’alcohol i que ja podien venir.

Es van presentar set policies que van anunciar que era un raid i que no es mogués ningú. El pla que tenien era fer com ja havien fet abans sovint: detenir els/les transvestits/es i tots els altres que no tinguessin un document d’identitat (que en aquell temps era fàcil de falsificar) i naturalment els mafiosos, dur-los a la comissaria i presentar-los al jutge l’endemà.

Al començament no hi va haver cap resistència. L’escena potser era una mica còmica amb corredisses i gent escapant-se per la finestra fent crits i comentaris i els policies empaitant-los i mirant d’evitar que es tornessin a escapar. El problema va començar amb els transvestits perquè la policia volia que acompanyessin a una dona policia al bany per verificar-hi el sexe i hi va haver persones que es negaven, cosa que va resultar en la seva detenció. La policia havia deixat sortir a alguna gent però enlloc de fugir, els que sortien es quedaven a l’exterior i aviat s’hi van anar afegint altres, cada vegada més i més que semblaven hostils, cosa que no havia passat mai. A l’interior hi havia homes molt preocupats: no volien ser exposats  a que el seu nom o potser foto fossin publicats. A l’exterior, mentre treien els detinguts una veu va cridar sonorament, potser per primera vegada, Gay power! i els present van començar a cantar el We shall overcome, l’himne dels Drets Civils negres associat amb Martin Luther King.

La situació es deteriora

Fins aquell moment tot havia estat molt pacífic però els policies van començar a preocupar-se. Les seves víctimes no obeïen com de costum. L’aldarull de debò es va desfermar quan trien un altre transvestit. Hi havia ja unes 600 persones congregades a l’exterior, més de les que cabien al bar,  i només set policies. Un presoner va alçar les mans emmanillades i va cridar Perquè us ho mireu sense fer res? El crit sempre colpidor de totes les víctimes!

Els manifestants van atacar. Van rebentar els pneumàtics dels cotxes de la policia i bolcar una camioneta. Van calar foc a les escombraries i van començar a llançar-les amb rocs a l’interior. Espantats els policies va deixar anar tots els detinguts i es van retirar a l’interior tancant la porta  traient-se les pistoles en posició defensiva. Van quedar molt humiliats. De fet estaven fugint. Van trucar la Unitat Tàctica, els elements anti-aldarull entrenats a lluitar contra els manifestants contra la guerra del Vietnam.

Cal tenir en compte que la Christopher Street és relativament estreta. La unitat policial es va formar en una plaça veïna i va marxar lentament contra la multitud, esperant que tothom comencés a córrer de por.

Doncs no va passar. Els locals coneixen molt be tots els carrers i carrerons. De sobte la Unitat Tàctica va veure que tenien manifestants, més de 50 per cada policia al davant i al darrere i de fet eren ells els que estaven atrapats. Van començar a repartir llenya en totes direccions.

Però el col·lectiu gay se les sabia totes. Qui seria capaç de lluitar contra el ridícul i la vergonya (o la seva falta), quan s’està esperant la violència? De sobte els transvestits i algunes lesbianes havien format una línia de coristes davant la policia i alçant les cames com fan es coristes al teatre van començar a cantar Som les noies de l’Stonewall, seguit d’algunes obscenitats que no vull repetir. Es veu que la cançó còmica la coneixen bé.

Desconcertats, els policies es van aturar. Aleshores algú van preguntar en veu alta: Com és que veniu avui? Que la Màfia no us ha pagat aquest mes? Tot seguit algú els va llançar monedes pel cap. Tothom va seguir l’exemple.  Els policies ja no van saber què fer i es van retirar sota una pluja de pennys, níckels i dimes, m,és aviat humiliats i avergonyits. Ningú havia estat ferit. Quan es perd una batalla, s’ha perdut una batalla.

L’endemà

La notícia de la batalla, guanyada sens dubte pels homosexuals amb una barreja de violència moderada i burla es va escampar pel Village com corrent elèctric. Tots els diaris en van parlar (no sempre de forma elogiosa). L’endemà una segona manifestació amb encara més gent es va formar al Village i una altra dies després. Després va seguir l’acció política: la formació de grups de pressió, la fundació de diaris gays, el Moviment d’Alliberament Gay. No s’ha acabat mai en 40 anys.

Un any després, el 28 de Juny de 1970 el col·lectiu va fer un pas gegant. En celebració del primer dia de l’orgull gay establert per commemorar l’aldarull, el grup va demanar i obtenir el permís per manifestar-se al centre de Manhattan. El permís va arribar dues hores abans de la marxa però estaven llestos amb pancartes i volants i van sortir al carrer marxant des del Village fins a Central Park, més de 50 blocs. No va passar res però van ser rebuts per la ciutat amb un silenci esverat tan profund que perforava  les orelles. La gent se´ls miraven astorats, incrèduls, gairebé amb por.

JOANOT

La indústria i els polítics parlen. Cal perforar més i millor.

Poc a poc tothom va reconeixent els perills de la crisi energètica, i de la possible extinció dels combustibles no renovables, com ara el petroli. La consumició i demanda d’energia probablement s’estabilitzarà i potser fins i tot descendirà una mica als EUA i a Europa, però a l’Índia i a  Xina seguirà ascendent. Com que semblava que de petroli ja no s’en trobava gaire, molts van pensar en el gas natural, que fins fa poc tenia tan poca vàlua que es cremava, com a substitut. Hi havia diners en l’exploració però calia millorar-la per arribar a jaciments que fins a aquell moment semblaven impossibles. I així és com la famosa companyia Haliburton va inventar el fracking, la tècnica radicalment nova de perforació que ha obert una nova era en la cerca de petroli i gas. En ús de moment només als EUA, aviat apareixerà a Europa… i farà tremolar als qui es preocupem per l’habitabilitat d’aquest petit planeta on vivim. El moviment de protecció ambiental americà ha començat a reaccionar.

Fractura hidràulica

Explicar què és no té res de fàcil. Per qui s´hi interessi jo recomano anar al YouTube, entrar la paraula clau fracking i triar. Hi ha una introducció feta per una companyia canadenca que s’anomena Hydraulic Fracturing. Però hi trobaran altres films breus, amb esquemes i discussió dels problemes ja coneguts. Igualment el NYTimes ja ha publicat articles interessants que es trobaran sempre darrere la clau fracking.

Com probablement tothom sap, les capes geològiques terrestres són franges paral·leles a la superfície i concèntriques, que vol dir que la perforació vertical clàssica les travessa massa fàcilment. El fracking en canvi es fa de forma paral·lela en-llarg de la capa a una profunditat esfereïdora.

La broca comença verticalment fins arribar a la capa geològica d’interès, diguem a 2.000 m o més (!!!) Un cop dintre aquesta capa (típicament feta de roca sedimentada anomenada shale en anglès, o pissarra), la perforadora canvia de direcció  en un angle de 90 graus i continua perforant paral·lelament a la superfície dintre la capa d’interès,  per diguem un parell de quilòmetres.

Quan els sembla que ja n´hi ha prou baixen i col·loquen en posició dintre el tub càrregues explosives començant per l’àrea de la perforadora i tirant enrera a intervals. Les fan explotar en trams de cent metres. Com que l’espai està tancat, no pot crear una gran cavitat.  El que fa és crear escletxes que la indústria compara a les que es formen a la finestra d’un cotxe quan es pica el vidre amb un martell. Un cop aconseguit això, ja només es tracta d’ampliar les escletxes. Amb aquest objectiu injecten un fluid que és aigua barrejada amb productes químics per afavorir el procés (diguem uns 50 o 60,000 litres per començar) a gran pressió hidràulica. Les escletxes s’obren creant espais. Al final de la injecció, hi afegeixen una mena de sorra que cobreix les parets de les noves cavitats perquè no es tanquin i procedeixen a aspirar el fluid fins que surti a l’exterior.

Ja està. Les cavitats s’ompliran de petroli líquid o de gas que estava impregnant la pissarra i ja pot ser tret a l’exterior. Al final descriuré els llocs principals on s’està utilitzant, però ara voldria descriure els problemes probables que la comunitat ja està denunciant. Permeteu-me sisplau, dir una paraula expressant admiració per la feta tècnica aconseguida pels enginyers, que és extraordinària. Llàstima que no s’utilitzi per res millor. Estrictament el fracking no és nou. Ja s’en parlava fa 60 anys però fins ara  no es podia fer.

Problema Nr 1 del fracking: terratrèmols

La indústria diu que un dels avantatges del fracking és que redueix moltíssim el nombre de pous, posat que un sol pou pot cobrir una àrea molt gran. Però a molts dels llocs on s’ha utilitzat, ha desfermat terratrèmols de baixa intensitat que han espantat molt la gent. Sabent que els terratrèmols s’originen per l’energia acumulada a zones de fractura de la plata continental, és fàcil entendre que l’energia acumulada per la creació de les cavitats artificials pot desfermar-se i causar un terratrèmol. Diuen que són terratrèmols petites i que no cal preocupar-se´n.

El problema més gran: contaminació de l’aigua potable

Ningú diu que la paret de la taula d’aigua no pugui ser afectada com qualsevol altra cosa per les explosions o pel fluid a pressió. A més, cal considerar que el gas natural pot emigrar perfectament pel sòl i arribar a llocs on no hauria d’arribar. L’aigua s’ha contaminat amb gas ja manta vegada.

Al YouTube trobareu un video d’un senyor que obre l’aixeta de l’aigua de casa seva, encén un llumí, l’acosta al raig d’aigua i s’encén una flama que surt de l’aixeta al costat de l’aigua. Sembla que no és perillós per a la salut (encara que sempre hi ha gent que es queixen per tot) però té mal gust i crea el perill d’una explosió a l’interior de la casa. Vaig veure una discussió a la TV l’altre dia i els enginyers de la indústria canviaven de tema, dient només que era un problema marginal i petit.. Es veu que no és fàcil d’arreglar.

El problema més amenaçador. El contingut del fluid injectat a pressió

El fluid utilitzat per la fractura hidràulica és tret sempre a l’exterior i ha de ser reemplaçat periòdicament. En primer lloc, la companyia hi afegeix ella mateixa tota mena de substàncies estranyes que diuen que afavoreix la dissolució i l’extracció subsegüent. Cap  d’aquestes substàncies, que són alliberades a l’exterior, ha estat estudiada mai per toxicitat humana i són materials industrials. La companyia el que fa és acumular el fluid a una gran bassa al costat del pou. Al final el carreguen en camions cisterna  i se l’emporten oficialment a una planta de depuració.

Dissortadament a la profunditat hi ha tota mena de substàncies rares, in particular molt ràdium radioactiu, o sigui que el fluid gairebé sempre és radioactiu. A més s´hi troben tota mena de substàncies rares i perilloses, mai estudiades, que probablement són tòxiques i que contaminaran l’aigua potable. Els homes no hem nascut per viure a 2 o 3,000 m de profunditat.

Hi ha gent que ingènuament es pensa que les plantes depuradores netegen qualsevol cosa que hi hagi dintre l’aigua. Dissortadament, això seria miraculós. En realitat la planta només neteja coses que està programada i habilitada per fer. En altres mots: caldria saber exactament què hi ha a l’aigua o si no, no pot ser netejada.

Els llocs més actius als EUA

Diuen que el primer lloc on la nova tècnica fou utilitzada va ser Texas, on encara queden grans depòsits de gas i de petroli. A aquest estat, altrament molt pròsper i ric, hi ha poques regulacions.

Seguint parlant de petroli, resulta que sota l’estat de Dakota del Nord i veïns s’ha trobat una bossa de petroli del tamany de la d’Aràbia Saudita, només que és difícil d’explotar perquè és prima (com la crema d’una galeta Oreo, diuen) Ara gràcies al fracking, sembla que finalment estan progressant.

I finalment queda el gran Camp de Marcellus, un depòsit immens de pissarra contenint grans quantitats de gas natural que s’esten sota els territoris densament poblats de l’Est dels EUA com Pnnsylvània i Nova York. A Nova York al començament el govern ho va prohibir totalment, però la indústria té poder i en l’actualitat el nostre Parlament està estudiant regulacions i sembla que s’aprovaran aviat.

En RESUM

En part gràcies al fracking la fi del petroli i les fonts no renovables d’energia no és imminent i es retrassarà per anys, qui sap, potser 50, potser 100 anys. Però el mètode és una font perillosa de contaminació a l’aigua potable i per descomptat no contribueix gens a lluitar contra els canvis ambientals. Hi haurà enegia barata per estona.

Saluts

JOANOT

Tags: Gas natural