Els EUA són diferents

Aquest blog ja ha avisat els lectors dues vegades sobre l’imminent perill de desastre financer al Territori No-Incorporat de Puerto Rico, que és una denominació política nord-americana per colònies. Vol dir no-incorporat a la Unió com a Estat. El seu nom official imposat per la potència colonial en l’Anglès original és Commonwealth (Comunitat) of Puerto Rico>. El primer governador de l’autogovern ho va traduir amb permís de Washington com a “Estado Libre Asociado”, un nom sense significat triat per fer mal als independentistes que no vol dir res però ha enredat molta gent. Tenen un deute intractable, de quantitat poc clara, potser 120 mil milions de dòlars (ara diuen 70), estan amenaçats d’embargament judicial de tota la propietat i diners del govern, estan obligats a apujar els impostos contínuament mentre els residents empobrits perden la feina i no poden ni menjar ni viure decentment. L’atur, la desesperació, l’emigració i la ràbia s’estenen per l’illa. És probablement pitjor que el que va passar a Grècia.

Politica Colonial
La classificació política de PR va ser un problema des del primer moment de l’adquisició de colònies pels EUA com a conseqüència de la guerra del 1898 i ningú sabia què fer de Cuba, Puerto Rico, les Filipines, Guam i moltes altres illes. Dues sentències del Tribunal Suprem ho van aclarir al començament del segle XX establint una nomenclatura que persisteix. La paraula “colònia” no s’usa. Els residents de les colònies no són ciutadans dels EUA sinó nacionals. El Congrés ho va acabar d’aclarir: els anomenats nacionals no podien participar als vots federals ni són membres de la Unió ni havien de pagar impostos federals, però tenien dret a la defensa i representació diplomàtica nord-americanes i esdevenien immediatament ciutadans amb plenitud de drets quan abandonaven l’illa i s’establien a un estat nord-americà. I els faltava molt l’ajut ecòmic que els estats incorporats a la Unió reben. Per molts anys els porto-riquenys havien emigrat a Nova York; en l’actualitat van sobretot a Florida del Nord, a la regió d’Orlando, on sembla que hi ha molta feina.

En els anys 50′ el President Eisenhower i el Congrés sota pressió del Comitè de Descolonització de l’ONU va fer dues coses: 1) van atorgar a PR un nivell considerable d’autogovern amb una Constitució que era una mena de constitució genèrica dels estats nord-americans, sense les referències a la Unió que no pertocaven; 2) van establir un programa d’ajut econòmic anomenat “bootstrap“, que no els regalava diners però atorgava una exempció fiscal absoluta amb accès al mercat interior americà a qualsevol companyia que s’establís i obrís fàbriques a PR. Va resultar en un període de prosperitat sense precedent però el Govern de PR no sembla haver considerat que aquest tipus de lleis fiscals americanes en general expiren automàticament als 10 anys. Calia preparar-se i no ho van fer.

El desastre i les seves causes
El propietari d’un petit cafè restaurant prop de la Universitat de PR ho explicava a un periodista del NY Times: els estudiants no venen al seu negoci perquè no tenen diners; ell perd diners, ha d’acomiadar empleats i ja no pot comprar dels seus proveïdors, que en torn no poden comprar res dels agricultors. I quan els afectats volen comprar menjar, troben preus impossibles i així és com l’espiral es posa en marxa.

Quan hom s’interroga sobre la causa del desastre, que molts economistes ja van vaticinar en 2007, és difícil ignorar el mal govern, la incompetència i corrupció de sectors importants de la classe política. El mateix governador actual és fill d’un governador previ que va presidir sobre una administració escandalosament corrupta. Un nou polític elegit arribava envoltat d’un núvol de protegits que demanaven entrar a l’administració amb sous extravagants i poca feina. Oferien millores socials electoralistes que no es podien permetre. Hi havia robatoris. Els municipis seguien resolvent tranquil·lament els dèficits anuals amb l’emissió de noves obligacions sense confrontar els problemes. Veient que el govern ja no podia vendre obligacions, a algú se li va acudir una idea genial: oferir obligacions contra no pas la caixa general sinó garantides per impostos i ingressos específics i identificats (!!!) Mentre tant tot es deteriorava. No feien arreglar les centrals hidroelèctriques ni les centrals d’electricitat: la gent normal paguen cada mes centenars de dòlars pel llum. L’assegurança de malaltia, caríssima en l’actualitat, serà terminada l’any vinent per falta de pagament del govern. Les pensions no estan garantides. Han tancat 180 escoles i retallat els sous dels mestres. El subsidi a la Universitat ha estat reduït brutalment. Els impostos i els preus pugen cada dia. Els joves naturalment emigren als EUA com és el seu dret deixant enrere els ancians i jubilats. I moltes coses més. Els ciutadans no semblen creure que aquesta vegada la crisi pugi ser superada. Tothom a la Florida!

Reaccions. El problema de no ser un estat
El nou governador Rosselló va prendre possessió del càrrec en gener i amb l’ajut del representant sense vot que tenen a Washington, va aconseguir cridar l’atenció del President Obama. La llei i la Constitució Federal dóna al Congrés l’autoritat de fer qualsevol cosa necessària als territoris no-incorporats, sense haver-se de preocupar ni de la Constitució local ni de les lleis de PR. Degut al menysteniment que senten i les seves preocupacions fiscals, es van negar a donar ni un cèntim, però van aprovar una llei anomenada PROMESA que establia una Junta Supervisora de set membres nomenada pel President per imposar per damunt del govern de PR totes les mesures necessàries. Una de les disposicions (o lleis?) de la Junta fou imposar a tothom un moratori fins aquest mes de maig, que és la raó per a qual, arribat el maig, PR ha declarat la suspensió de pagaments en previsió de les querelles judicials imminents que prendrien literalment el pa dels pobres i tota la propietat del govern. La Junta de Supervisors  havia estat considerada colonialista i fou molt mal rebuda per tothom i el 1 de Maig hi va haver manifestacions amb violència pels carrers.

Als EUA la bancarrota de ciutats i fins i tot estats està prevista i tolerada i es pot superar gràcies a les garanties de l’anomenat Capítol 9 de la llei federal de bancarrotes. Segons aquesta llei, l’entitat que no pot pagar pot anar al jutge i convèncer-lo que han preparat un pla de reorganització que podria tenir èxit, només que els cal protecció contra els vells creditors, donant prioritat de repagament als préstecs nous (que sense això ningú els concediria) i manant als anteriors negociació per reduir el deute (70 cèntims per 1 $ és un resultat freqüent).

És això el que demanen els porto-riquenys PERÒ la llei federal de bancarrotes prohibeix explícitament als territoris no incorporats fer ús d’aquest recurs. Diu el Congrés republicà que seria una forma de robar i que prefereixen que els judicis tirin endavant. Cal donar una lliçó a aquests hispans. I així estem.

Ningú sap com acabarà la tragèdia però a molts ens sembla que hi hauria d’haver un límit a allò que el Congrés i Govern dels EUA poden tolerar a un territori seu. Si vol, el Congrés podria fer una excepció i tolerar per llei el Capítol 9. Ningú està segur que això passi. Hi ha qui especula amb dues possibilitats: que el Congrés faci de PR un estat o que li atorgui la independència, coses que semblen poc probables. Si PR fos independent, podria sol·licitar diners del Fons Monetari Internacional, però caldria que els polítics aprenguessin més responsabilitat.

Joan Gil

PS1: En aquest moment el cas sembla ser tan complicat que les notícies que surten als diaris provoquen confusió. La bancarrota fou aprovada i presentada al jutge per la Junta de Supervisors perquè els acreedors es negaven a negociar. Els diaris diuen ara que el deute són només 70,000 milions però hi ha un embolic amb obligacions primàries i subordinades i sobretot el problema amb les obligacions garantides per un impost i els judicis per aquesta raó que ja hi ha contra tothom. Tenien els polítics dret a firmar una cosa així? Semblava com si el govern de PR estigués recollint impostos imposats per gent estrangera. Hi ha advocats que volen ficar a la presó els culpables. Alguns diuen que el deute total podria arribar als 17,000 millions de $ i que ni en 10 ni en 15 anys es podrien  repagar.

PS2: Ahir 17 de maig una jutgessa va obrir oficialment el procés judicial de la suspenció de pagaments del territori. Els advocats de PR van explicar que només hi havia diners per pagar 1/4 de la quantitat anual que exigeixen els bancs i fons d’inversió. A la jutgessa li va semblar que la situació és tan caòtica i entremaliada que ningú coneix de segur la magnitud exacta del deute. Algunes veus del poble de PR van expressar desengany, desesperança i molta amargor. La jutgessa va determinar que el procès davant seu duraria com un any o any i mig. També va exigir que els acreedors es presentessin per fer-los entendre el problema i començar a negociar si era possible. Per ara no hi ha indicacions que el Congrés dels Estats Units estigui disposat a atorgar a PR el famòs Títol 9 de la llei federal de bancarota. Així estem.

PS3: Com de costum, els mitjans no es preocupen gens de la situació a PR. Només el NYTimes acaba de publicar un article sobre la situació i els desordres a la Universitat de PR, que era l’orgull del país i havia assolit un nivell considerable. (Jo hi vaig anar fa molts anys a mirar-me un càrrec de Chairman a la Facultat de Medicina). Gràcies a aquesta institució hi havia a l’illa un nivell científic i tècnic atractiu pels inversors. El desastre actual és molt gran. S’han tancat molts programs, perdut professors i serà pitjor: la Junta de Supervisors que sembla estar a Nova York ha manat que tallin el pressupost per la meitat. Estan apujant el preu de les matrícules oferint cada dia menys. Fins i tot el Governador ha protestat.

Tags: Bancarrota, Puerto Rico

En els darrers temps s’ha vist una discussió creixent a Catalunya sobre el tema de la maternitat per encàrrec, subrogada o, si voleu, de lloguer. El tema i el procediment mèdic ja fa molts anys que estan en ús pel món i cal tenir en compte la desesperació de les parelles que volen tenir un fill i no poden. Hi ha gent disposada a pagar per tenir-ne un de propi enlloc d’un nen adoptat. El problema va començar a ser discutit als EUA als anys 80 i el públic seguia amb molt interés les discussions i notícies. No hi havia enlloc cap llei relevant ni sabia ningú què caldria legislar
No hi podia haver en cap cas una llei federal, perquè el dret familiar, civil i penal són atribucions exclusives dels estats en les quals ni els legisladors ni els jutges federals s’hi poden ficar. D’estats i de Tribunals Suprems estatals n’hi ha 50 i tots tenen opinions diferents sobre gairebé la majoria de problemes. En els anys 80 sovint es llegia que el Suprem de l’Estat de Nova Jersey, on jo vivia en aquell temps, era el que entenia millor el dret i els problemes de la família i que tothom esperava que rebés un cas de subrogació per veure què deien. Només cal esperar i tot arriba.

El cas originat a Tenafly NJ
Tenafly, un suburbi ben conegut de Nova York, és una ciutat més aviat petita a mig camí entre la meva feina i la casa on jo vivia en aquells temps. El procés havia estat originat per un senyor de la indústria farmacèutica amb un doctorat i diners. Ell i la seva muller havien trobat una dona casada amb tres fills i li havien donat diners perquè es deixés inseminar artificialment amb esperma del donant. En aquells temps la implantació d’òvuls fecundats del matrimoni contractant que es fa molt sovint ara, era poc coneguda, caríssima i fallava masses vegades. En el cas en qüestió, la inseminació de la mare gestant resultava en què la mare contractant no tenia res a veure amb la criatura. El problema fou que la mare gestant es va mirar la criatura acabada de nàixer i es va negar a entregar-la. Els contractants li ho exigien perquè havien pagat, a més d´haver cobert les despeses de gestió i part.

La sentència del Suprem de Nova Jersey
L’alt tribunal ho va deixar tot molt clar sense desenganyar a ningú. La Constitució de NJ dóna al Tribunal el dret de manar al parlament fer lleis sobre assumptes importants (però no de manar què han de dir). En quest cas no ho van voler fer, perquè els van semblar que el procediment, la inseminació artificial, era una rutina mèdica acceptada i mentre els participants ho haguessin acceptat lliurement, ningú tenia res a dir. Aquest aspecte estava tancat.
El verdader nus de la disputa era el pagament fet pel Doctor. Li van recordar que l’esclavatge es va prohibir als EUA feia molts anys i que a aquest país, nens no es poden ni comprar ni vendre. El pare s’estava querellant dient que el nen era propietat seva perquè l’havia comprat, i que tenia molta sort que el Tribunal no el fiqués a la presó.
El conflicte era simplement una disputa per la custòdia, la potestat pàtria i els drets de visitació sobre un nadó entre dos pares que no estaven casats i es podia litigar a qualsevol tribunal de l’estat d’acord amb la legislació existent. Al final un jutge va decidir a favor del doctor perquè podia oferir més i era més estable que la mare gestant.

Evolució
Ho van resoldre tot els jutges de NJ? Si algú s’ho pensa, no coneix Amèrica. Alguns estats, no tots, han escrit lleis. N’hi ha que fan una distinció entre gestació altruista i gestació comercial i alguns estats permeten una o totes dos. Això del pagament sempre és relatiu i es pot fer creure que es fa per diferents raons legítimes. Si resulta que els contractants han pagat, hi ha advocats especialitzats en recuperar per a la companyia d’Assegurances de Malaltia totes les despeses de l’embaràs i hospital cobertes pels altres. El Suprem de Califòrnia en 1990 va decidir el contrari de NJ: la mare que havia acceptat un pagament no tenia dret a fer-se enrere i negar l’adopció als contractants. Hi ha alguns estats que prohibeixen la subrogació, però no hi ha forma d’aturar pagaments amagats. I ningú pot prohibir a una mare que ha tingut un fill donar-lo per adopció. És sempre perfectament legal.

Problemes
N’hi ha de tota mena. Vet aquí alguns exemples.
La determinació de NJ de que tot plegat era una simple disputa entre dos pares no casats, pot ser veritat en un cas d’embaràs per inseminació, però no quan s’ha implantat un òvul fecundat dels contractants. Hi ha, doncs, un pare i dues mares? Això planteja molts problemes.
Tindria dret la mare llogada a establir contacte amb el fill?
Els feministes es pregunten si una dona té dret o no a llogar el seu cos.
Què passa si es descobreix una malformació fetal i no es poden posar d’acord sobre si cal un avortament?
En certs casos, quina nacionalitat té el nadó? Necessita una targeta d’immigrant?
Pel que fa a la religió, evidentment no cal preguntar res a l’Església Catòlica. Els jueus tenen un problema especial, perquè la condició de jueu la transmet només la mare. En cas d’inseminació, ha de ser la mare gestant; en cas d’implantació d’un òvul fecundat deu ser la mare donant la que ho determina.
I al costat d’això cal considerar la desesperació i el dolor de les parelles que volen tenir un fill i no poden. Hom recordaria una tragèdia de Garcia Lorca…

Joan Gil

AFEGIT 28 Setembre 2018

Benvolgut lector:

Em plau moltíssim veure com alguns dels meus apunts anteriors són llegits per nous lectors. Gràcies per venir! Les darreres setmanes he notat un nombre considerable de lectors que entren explícitament només per llegir aquest apunt, cosa que jo atribueixo a discussions actuals. Permeteu-me afegir quelcom:

1) No infravaloreu el dolor i la desesperació dels matrimonis que volen tenir fills i no poden. Qualsevol ginecòleg us explicarà que les mares frustrades estan disposades a tot: operacions, diners, prèstecs bancaris, medicaments, qualsevol cosa. Un metge no pot ignorar aquesta situació. És clar que hi ha adopcions, però no és fàcil i té molts problemes i la criatura no té la sang dels pares. Jo crec que la subrogació no pot ser discutida sense tenir en compte el dolor i desengany de la parella, i l’absència d’alternatives.

2) No tinc cap dubte que la majoria de subrogacions es fan per diners, però sisplau no infravalueu ni prohibiu els embaraços altruistes. Fa uns anys es va conèixer el cas d’una dona encara relativament jove que havia dut al món el bebé de la seva filla. Sens dubte, hi ha sempre casos semblants entre la família i els amics.

3) Quan una criatura neix, tots venen a veure’l i fer-li petons i somriure, però ningú parla de què ha calgut fer per tenir-lo. Hi ha un tabú probablement imposat per l’església: ni s’en pot parlar ni es poden tolerar intervencions que s’aparten d’allò que tots sabem. Però la medicina moderna ha intervingut en molts casos: tractaments d’esterilitat i anticoncepció, esterilització intencional, inseminació, fecundació artificial, protecció contra malalties, tractament de prematurs, cesàrees… Està malament res d’això? Hi ha sempre qui parla de “ventres llogats” per expressar menysteniment. Però tothom que necessita un sou per viure ha hagut d’aguantar abusos i humiliacions. Hi ha qui ha de netejar banys, fregar el terra, rentar roba bruta, feines perilloses que posen en perill la seva salut i vida. Perquè hauria de ser censurable allò que fa una mare gestant? Dona voluntàriament una alegria molt gran i no sembla fer mal a ningú.

Adéu siau, i gràcies per venir a llegir-me

Joan

Els partits no donen carnets de membre
Potser els agitats articles recents sobre la política nord-americana hagin despertat la curiositat sobre com funciona un Parlament a un estat presidencialista com els EUA. És molt diferent del que passa a Barcelona o Madrid. Hi ha dos partits i també alguns congressistes que són independents. Per poder entendre, cal explicar que ni els ciutadans ni els congressistes ni els voluntaris tenen carnet de membre i no paguen cap quota. Quan un ciutadà es vol registrar per poder votar a l’estat i la ciutat on viu, ha d’omplir un formulari i ha de triar una de tres opcions: [] republicà [] demòcrata o [] independent. La tria, que és obligatòria, li donarà dret no sols a votar sinó a participar a les primàries en principi del partit triat però a alguns estats, com ara Texas, a qualsevol primària. Noteu que les primàries són oficials i es fan als locals oficials. Es pot canviar de afiliació, però a alguns estats com Nova York cal suar bastant per fer-ho. Per ser candidat, no cal ser membre de cap partit, però si el partit tria un altre, és un problema. Bernie Sanders no va ser mai membre del Partit Demòcrata i els gurus i barons del partit preferien una altra persona.

Els congressistes i el seu partit
És molt diferent de Catalunya i de l’estat madrileny. No hi ha llistes de partit sinó que cada congressista ha de guanyar l’elecció tot sol al seu districte o a tot l’estat si és un senador. Això afebleix molt el poder del partit sobre els congressistes. Formen un grup parlamentari (un Caucus) amb un líder de la majoria i un líder de la minoria que naturalment els volen dir com haurien de votar però no hi ha cap obligació de fer-ho així i tots els Congressistes diuen que l’única obligació que tenen és envers els seus votants. Quan un grup de ciutadans ho demana, el Congressista està disposat quasi sempre a tornar al seu districte i presentar-se a un town meeting explicant què ha fet i responent a preguntes. També ha de tenir una oficina local per ajudar a la gent que té problemes o donar entrades per visitar el Capitoli, o escriure cartes de recomanació (cal una per entrar a una Acadèmia militar). Encaixa amb tothom que vulgui i es fa selfies amb nens i mamàs.

Una conseqüència inesperada d’aquest sistema és que els votants són refractaris a fer fora als congressistes que siguin estimats i respectats. Per això, en cada elecció hi ha molts pocs escons que estiguin oberts de forma competitiva i un daltabaix electoral gran com els que es veuen a Europa és poc probable. Només hi ha canvis modestos i la majoria dels diputats són reelegits. Amb els senadors passa una cosa semblant, però sovint és més fàcil intentar fer saltar a un incumbent a un territori molt gran amb tota mena de gent.

El Congrés dels EUA
Per costum, el parlament federal es diu Congrés dels EUA (i no pas federal). En canvi, també per costum més que per llei, els parlaments dels 50 estats es diuen Assemblees. Tots dos (excepte un sol estat) són bicamerals: hi una Cambra de Representants elegida directament, i un Senat (que representen respectivament un estat a Washington, o els counties (districtes) a les Assemblees estatals. Si voleu saber més, podeu visitar els webs: House.gov (noteu que els representants nomenen la seva cambra House of Representatives) o si no el del Senat (Senat dels EUA.

Si preferiu veure què fan per la TV, hi ha una Fundació de televisió pública de propietat privada anomenada C-SPAN amb tres canals que transmet dia i nit tot el que passa al Capitoli, incloses sessions, vots, cerimònies i investigacions dels Comitès especialitzats. A mi m’agraden molt perquè ho presenten tot sense cap interrupció o comentari de persones sàvies, sinó que només transmeten el to original.

Qui és el President del Congrés
Al Senat es veu molt clar: és el Vicepresident dels EUA, en l’actualitat en Mike Pence. Aquest senyor creu que Déu va crear el món en 7 dies (i que els científics algun dia ho entendran), que si ell està a un local i veu una parella de gays, s’aixecaria i marxaria, que no entraria mai a un restaurant amb una dona que no fos la seva, i que els avortaments son una gran tragèdia. Diuen que potser en Trump no està tan malament i que s’espera que visqui els 4 anys (en té 70). El Vicepresident, no obstant ser el verdader President del Senat no es presenta sinó a cerimònies especials o quan l’avisen que a un vot hi haurà empat 50 a 50 per fer-lo votar a favor dels Republicans. Per les operacions normals, els Senadors trien un President ad temporem que tampoc te cap intenció de passar les tardes escoltant discursos avorrits i nomena altres senadors per substituir-lo.

A la Casa, la Cambra de Representants, el primer dia els diputats de la majoria trien un Speaker, en l’actualitat Paul Ryan, que esdevé una figura política importantíssima. No és del tot neutral perquè de fet és el cap del partit majoritary. I també tria amics per representar-lo i fer de President quan ell té altra feina.

Dintre del Congrés
Hi ha 435 diputats a la Cambra de Representants i 100 Senadors, dos per cada estat, al Senat, (i som uns 380 milions de residents, molts entre nosaltres també ciutadans). A la Cambra els terminis són sempre només per dos anys i al Senat per sis, que es renoven escalonats, 33 escons cada dos anys. Els terminis de la Legislatura comencen sempre el primer 3 de gener després de l’elecció cada dos anys fins l’arribada d’una fornada de nous diputats i senadors dos anys després.

Cal afegir que a diferència d’Europa el Congrés no ha estat mai dissolt i no pot ser dissolt. Està en funcions d’ençà de l’aprovació de la Constitució al 1787. Les lleis s’han d’aprovar per les dues cambres en qualsevol ordre i si la segona vol fer esmenes, cal anar a una Comissió permanent de resolució. Si una de les dues diu que no, el projecte de llei queda arxivat. Un veto presidencial es pot superar amb 2/3 dels vots de les dues cambres.

Apart de la funció legislativa, el Senat tot sol té l’autoritat exclusiva de confirmar o prohibir certs nomenaments presidencials, com ara tots els jutges federals (Tribunal Suprem dels EUA inclòs), tots els ambaixadors, els Secretaris en càrrec dels departament federals (ministres) i altres alts càrrecs.

Com es preparen les lleis
Abans de ser introduïts els projectes de llei són revisats i aleshores entren en un període molt llarg i agitat de discussió interna entre el líder del Caucus i els seus Congressistes. Tot és un intercanvi d’escrits, telefonades i discussions fins que el Congressista es decideix, cosa que comunica al seu líder. Aleshores el líder decideix si té o no té els vots que cal. Si no, comença una altra ronda de trucades, converses desagradables i reunions, fins que la cosa s’arregla o el Congressista dissident anuncia que no hi ha res a fer i que està fent allò que els seus votants desitgen, que és l’argument final sense resposta. Si el líder de la majoria veu que no té prou vots per guanyar, en general es nega a autoritzar el vot i la legislació mor. Tot menys fer el ridícul.

Durant el dia, les dues cambres permeten a vegades als membres fer discursos de tema lliure amb un límit de temps estricte. Però tenen sempre el dret d’aturar-se i cedir el temps que queda a un altre membre que vol parlar del mateix. Aquestes sessions soporíferes duren hores, són presidides per senyors o senyores desconeguts i cal saber que les al·locucions es fan sempre davant una sala buida excepte per la taula del president i l’orador. Les càmeres de C-SPAN eviten ensenyar-ho.

Els projectes de llei en canvi es discuteixen a portes tancades, excepte al final, quan s’acosta el vot. En la discussió final els congressistes sovint repeteixen en públic allò que han estat dient en privat per setmanes. Quan el moment del vot arriba, fan sonar un timbre molt fort i els elegits surten dels despatxos i caminen cap a la sala. El President dóna temps molt llargs per votar i els vots que ensenya C-SPAN van apareixent poquet a poquet, perquè es veu que hi ha congressistes vellets que no poden caminar de pressa. En general els vots, segons quants congressistes vulguin parlar a la discussió final, tenen lloc molt tard, alguna vegada a mitja nit o pitjor. Depèn de si els adversaris invoquen el filibuster per no deixar tancar la discussió o no (més abaix). [Molt diferent del què es fa a Catalunya on els vots no caldrien. El cap del grup parlamentari podria simplement enviar ell mateix un e-mail amb el seu vot en nom de tots els seus diputats i s’estalviarien feina.]

El cas dels “filibusters” explicat
Una cosa que els constitucionalistes americans diuen sempre és que els pares fundadors, sobretot el gran Tom Jefferson, un verdader aristòcrata autor de la Constitució en ús per més segles del món, no es fiaven ni del vot directe ni de les majories simples i van embolicar la troca intencionalment. Un exemple ben clar: el Col·legi electoral per triar un nou President. Ho van deixar en mans dels delegats dels estats (eren només 13 en aquells temps) en lloc del vot directe popular i ja ha passat manta vegada que la persona amb més vots perdi. I per certes decisions caldria tenir 2/3 dels vots i no n’hi hauria prou amb la majoria simple.

Al segle XVIII els Senadors, seguint aquesta línia van inventar el filibuster. Potser algú recorda una pel·lícula vella americana on un Senador idealista demana la paraula durant la discussió i es posa a llegir tota la Bíblia al ple sense deixar de parlar, per evitar que la sala tanqui la discussió i procedeixi a fer un vot corrupte. El Reglament era dur: es podia fer però calia aguantar sense anar al bany, menjar o beure. Això era el filibuster clàssic que era ja no es fa. Avui en dia cap senador és igual d’heroic i molts són ja massa grans. N´hi ha prou declarant a la cambra verbalment el filibuster i la discussió ja no es pot tancar. Per sortir-se’n, la discussió es podria tancar només amb 60 vots, que vol dir que només 41 vots dels cent que hi ha podrien bloquejar una llei o nomenament, o sigui que la majoria simple de 51 no val perquè no es pot arribar a votar.

Durant els anys d’Obama, els Republicans es negaven a confirmar cap jutge federal i les vacàncies causaven problemes. Al final els Demòcrates per primera vegada van aplicar l’anomenada opció nuclear eliminant els 60 vots i tornant als 51 per poder tancar la discussió i procedir a la nominació i aprovar jutges federals (però no pel Tribunal Suprem, molt especial). Els Republicans es van enrabiar i ara acaben de fer el mateix, l’opció nuclear numero 2 per eliminar la condició dels 60 vots de les eleccions del jutges del Suprem dels EUA i poder tancar la discussió només amb 51 vots, elegint el jutge radical de dretes Gorsuch. És un tema difícil, del que s’ha parlat molt. Fa pensar als parlamentaris. En qualsevol cas, és una regla del Senat i no està a la Constitució.

Reformar la Constitució
La Constitució dels EUA fou escrita en 1787, i segueix en vigor perquè va satisfer i segueix satisfent tant als estats membres de la Unió nord-americana com als ciutadans. No obstant ha estat esmenada 28 vegades per millorar-la o actualitzar-la i alguns intents han fallat. Totes aquestes esmenes han sortit del Congrés i foren aprovades per 2/3 dels vots, i a continuació confirmades per 2/3 de les legislatures dels 50 estats membres, que no té res de fàcil. Hi ha sempre un termini per confirmar. A la famosa esmena establint la igualtat de les dones li va faltar un sol estat per guanyar.
Hi ha un segon mètod del que tothom té por i no s’ha invocat mai, que seria que 2/3 dels estats demanessin un nou Congrés constituent. El problema seria que un parlament constituent podria fer el que volgués i no sols allò que els estats demanen. Sembla poc probable que passi, però hi ha qui en parla.

Joan Gil

Tags: Senat dels EUA, Tribunal Suprem

El divendres passat, amb la desfeta del projecte de llei sanitària a les mans del seu propi partit, la Casa Blanca va patir una de les humiliacions més grans de la seva història. Trump estava tan enrabiat com Obama fa 8 anys quan els Republicans ja es van negar a discutir el projecte de l’Obamacare, i va assegurar que plegava i ja no en volia parlar més. Havia intentat les seves arts negociadores i havia fallat tan desastrosament com Obama. Ara diu que vol posar en marxa el seu pla econòmic i fiscal per enfortir la indústria nord-americana i crear la feina que ell va prometre als treballadors. A veure si oblidem el desastre de l’Obamacare

El President Trump, elegit sense saber res de govern i poc de política, intenta realitzar els consells dels seus col·laboradors, sobretot els del seu estratega James Bannon, antic editor del web radical de dreta Breitart.com (Grans Projectes Economics del President Trump) el qual sembla voler dur-lo a la perdició. Vet aquí el model econòmic que Bannon i l’Speaker (President de la Cambra de Representants) Paul Ryan van discutir i acceptar. Es tracta de restablir el Proteccionisme. Es cobrarien i apujarien en un 20% els aranzels de tots els articles importats (que seria un cop gairebé de mort a Mèxic i un problema molt seriós per a la Xina), mentre que es retallarien els Impostos de tots els exportadors americans. Amb els diners extres ingressats, es reduirien els impostos corporatius de les empreses, en particular totes les despeses en noves inversions es podrien deduir dels beneficis al 100% el mateix any que es fan. Se suprimiria totalment l’impost de successió (els drets “reials” com es deia a Espanya). No és que l’impost de successió sigui molt alt en l’actualitat: només existeix per herències de més de 5 milions, sigui qui sigui el beneficiari. Amb aquest projecte tan genial la indústria americana, molt limitada en l’actualitat, renaixeria i s’obriria una nova època daurada. Amèrica tornaria a ser gran un altre cop.

Sona més aviat com una ximpleria digna de nens d’escola i jo espero que el Congrés tindrà el seny de rebutjar el projecte, encara que sí que rebaixaran els impostos corporatius. Estaria bé si algun economista volgués escriure un comentari, però jo veig el mot Retaliació escrit en grans capitals.

Obamacare, la llei odiada pels Republicans
Probablement molts europeus troben difícil entendre com va anar aquesta bestiesa tan fenomenal. La llei sanitària d’Obama és molt conservadora, perquè posava milions d’Americans, tots els qui no reben una assegurança de l’empresa on treballen, en mans de companyies d’assegurança amb consellers delegats que guanyaven de 16 a 20 milions de $ a l’any. De fet tots els grups progressius, com Bernie Sanders, demanaven que enlloc d’això s’obrís l’assegurança federal obligatòria de malaltia per als que tenim més de 65 anys, anomenada MEDICARE a tothom poc a poc. El cas va arruinar la relació d’Obama amb els progressius dels EUA. Però els Republicans què en tenien en contra? Projectes molt similars havien estat proposats per organitzacions molt conservadores.

Els Republicans absurdament i contra tota raó en van fer la seva bandera perquè Obama l’havia fet aprovar amb la majoria que tenia contra la seva oposició. Deien ximpleries intolerables i falses: que el govern controlava la salut dels Americans, que deixava morir als vells per estalviar diners, que estava fallant, que el poble americà no ho podia aguantar, que era massa generosa amb els pobres que no volien treballar i moltes coses més. De fet la majoria de la població estava a favor. Per 7 1/2 anys (!!!) el Partit Republicà va cridar a tots els seus mítings que abolir Obamacare i tornar el control de la seva salut als Americans seria la seva prioritat més gran quan guanyessin el poder. Feien moltes manifestacions locals amb pancartes insultants i quan un congressista cridava que volia abolir Obamacara, la gent cridava entusiasmada formant un cor.

Durant la Campanya Presidencial Trump repeteix que aboliria Obamacare el primer dia del seu mandat
Prometia establir una nova assegurança, fent l’assistència mèdica universal, barata i accessible a tothom, oblidant recomanar a la gent escriure-ho a Santa Claus per Nadal. No donava cap detall de com acompliria aquest miracle. És curiós i difícil d’entendre, però en 7 anys de parlar-ne dia i nit (la Cambra fa fer uns 60 vots simbòlics en contra) no va sortir ningú amb un projecte de llei diferent (!!!!). Només repetien que ho farien millor, sense dir com. Ni ells ho sabien, perquè no tenia res de fàcil.

El preu de l’assegurança Obamacare havia anat pujant, perquè els preus i les despeses mèdiques i farmacèutiques no estaven regulades, afectant tant les primes com sobretot els deductibles astronòmics, que per a una família comprant la pòlissa més barata podien arribar als 8,000 $ per any. Cal recordar que la majoria d’americans reben l’assegurança de l’empresa o el sindicat. L’Obamacare afectava una minoria, però eren molts milions. A més, és difícil d’explicar però els pobres estaven inclosos en la llei.

El projecte de llei preparat per Ryan deia que obria l’assegurança comercial totalment unregulada a tots els ciutadans sense obligació, eliminant el càstig, la multa, per als que no la volien (però anirien sens dubte a l’hospital si tenien un càncer i acabaria pagant el govern). Problema evident? Si feu això, la gent jove en bona salut no s’asseguraria, mentre que els vells o malalts sempre ho farien, amb la conseqüència que la gent gran hauria de pagar un preu astronòmic com a prima. Van establir algunes categories escalonades de preus segons la bossa de cada ciutadà: la gent gran naturalment haurien de pagar molt més perquè són un risc pitjor segons les lleis del mercat lliure. El nombre de gent coberta per MEDICAID, el pla per a la gent pobre, quedaria dramàticament reduït. Permetrien a les companyies oferir pòlisses bàsiques que no cobririen maternitat, ni malalties mentals, ni dependència de drogues, ni cap dels serveis ordinaris per petites malalties. Però aquí les companyies van tornar a intervenir: només els joves comprarien aquestes pòlisses, mentre que els vellets haurien de pagar una fortuna per la manca d’assegurats joves. Cap companyia firmaria, perquè perdrien diners. Al final, l’Oficina de Pressupostos del Congrès va anunciar que uns 25 milions d’americans perdrien l’assegurança. No era ben bé allò que els Republicans i Trump havien promès.

Els diputats americans mantenen una oficina d’ajut als ciutadans al seu districte i sovint hi tornen per fer town-meetings, reunions amb ciutadans per escoltar-los. Després de més de 7 anys d’escoltar promeses del paradís, la ciutadania havia ensumat la veritat i hi va haver verdaders aldarulls als town-meetings. En van ensenyar alguns a la TV i valia la pena mirar la cara que feien els congressistes republicans, acostumats als crits d’entusiasme. Molts congressistes van tornar a Washington espantats. Calia anar amb compte.

Fa uns anys els radicals al Congrés eren el Tea Party, cada dia més ignorat. Ara és el Caucus de la Llibertat, un grup parlamentari de Congressistes molt radicals. Hi ha qui falsament els anomena extrema dreta, que no és veritat. El que són és llibertaris de dreta que voldrien reduir al govern al no res (i en això es diferencien de la dreta, que vol un estat fort). Diguem que són una mica com anarquistes de dreta. Aquesta gent a vegades diuen coses com que si no hi ha diners, no es pot ser tan generós amb els ancians. No volen donar beneficència a ningú que no treballi. I no volen que ningú rebi diners del govern ni hagi de pagar impostos, ni hagi de pagar per protegir el clima o el medi ambiental i que el Govern no té cap dret de regular que fa una companyia ni prohibir cremar carbó. Cal recordar que arrels llibertaries han existit sempre al país. Diuen que el primer govern federal només s’ocupava de la defensa i els correus.

I el Secretariat d’Estat (Afers Estrangers) què
Trump els vol tallar el Pressupost en un 28% i ha nomenat un Secretari que era el Cap d’Exxon i no té experiència ni coneixements diplomàtics. A més Trump s’ha negat a nomenar els dirigent importants subordinats al Secretari que el podrien aconsellar i sabrien de què va. El President diu que això dels Afers Estrangers s’ha d’acabar i no cal perdre temps negociant amb ningú. Si passa alguna cosa perillosa, hi enviarà els Marines però de perdre el temps negociant res de res.

Joan Gil

Tags: Donald Trump, Economia dels EUA, Obamacare, Partit Republicà, Secretaria d'Estat

La tossuderia és una actitud molt humana creada pel nostre cervell de la que gairebé tothom pateix o ha patit en algun cas. Qui no li agradi el nom, pot dir-ne Obstinació o Pertinàcia, en castellà Terquedad o com deien els feixistes Lealtad inquebrantable (reservada només per al seu Caudillo). La seva característica important és la resistència a la raó i l’evidència quan comprometen les creences or actituds del tossut.
Molta gent pensen que la tossuderia és un defecte del caràcter d’una persona, o potser fins i tot una mena de malaltia. Ben al contrari, qui llegeixi aquest apunt veurà que és una característica inevitable de la natura humana que cal acceptar i aprendre com confrontar-la. Trobarem tossuts a tots els bàndols d’un conflicte o disputa. És particularment evident en política, però s’estén a qualsevol àrea d’interacció social.

Els humans, gent molt irracional
La capacitat de pensar i treure’n conseqüències lògiques és una de les qualitats que més ens distingeixen dels animals que ens van precedir en l’evolució. Però encara que sí que la tenim, la fem servir? Podeu anar a una escola postgrau de Psicologia i els estudiants us ensenyaran moltes proves de la irracionalitat profunda dels humans. Fa ja anys, foren els psicòlegs de la Californiana Stanford University els primers que ho van demostrar.

Van buscar un grup d’estudiants explicant que volien estudiar actituds sobre la pena de mort. La meitat creien que aquest càstig està bé i serveix per prevenir crims i l’altre meitat estava en contra. Els van donar a llegir dos articles que semblaven d’una publicació seriosa però que eren falsos i havien estat escrits per professors. Un d’ells afirmava que la pena de mort era molt eficaç, i l’altre deia el contrari. Tots dos estudis contenien proves en forma d’estadístiques igualment contundents i convincents, a favor i en contra que si haguessin estat veritat haurien provat la conclusió sense cap dubte (eren també mútuament excloents, cosa que ningú va notar). Els estudiants van escriure comentaris, acceptant cadascun només l’article que confirmava la seva opinió prèvia, que quedava reforçada i ridiculitzant i denunciant les falsedats i feblesa de l’altre article. I així va tot. Les proves convencen només quan confirmen allò que el lector ja creu i accepta.

Als EUA tenim el problema que moltes famílies es neguen a vacunar els nens d’escola, cosa que posa en perill la comunitat i sobretot la gent, tant menuda com gran, que no poden ser vacunats i depenen de què els altres ho estiguin. La comunitat científica, la literatura i tots els pediatres ho recomanen sense fractures, però els que es neguen diuen que el govern es vol ficar en coses que no l’importen. Era una decisió exclusivament familiar. N’hi ha encara també que segueixen creient que les vacunes causen autisme, una afirmació d’un estudi fraudulent, no obstant haver estar negat contundentment fins i tot per la revista que ho havia publicat.

I l’escalfament global? El nou cap de l’Autoritat Federal de Protecció Ambiental (EPA), Trump i probablement milers o milions de persones no hi creuen, no obstant les proves tan clares. I també segueix havent gent que no creuen que els homes hagin trepitjat la lluna.

Què passa quan hom gosa confrontar un tossut
Prou que ho veiem en aquests que cada dia entren als fòrums internet del país insultant els Catalans. El tossut en general accepta o ignora i rebutja les notícies de diari o d’on sigui que el contradiuen, però accepta les que el suporten; ell prefereix fer la seva sense parlar-ne però respondrà durament a qualsevol comentari que se li faci; rebutjarà qualsevol prova que se li presenti atacant qualsevol petit error que hi trobi o simplement la font, acusada de ser falsa i mentidera; si la baralla no s’ha acabat començarà a atacar l’honradesa i amor a la veritat de l’interlocutor i acabarà tractant-lo de fals i estúpid. Contràriament a allò que molta gent es pensa, el senyor tossut en general creu de debò en tot el que diu.

Cal parlar també del famós “bias de la confirmació”que vol dir que acceptem i confirmem les notícies que ens agraden i rebutgem o ignorem les que no. Ho fem molts.

Una cosa semblant va passar amb el web “Breitbart.com” del conseller Steven Bannon, del què Trump fa molt cas. El Breitbart pren notícies verdaderes i en fa cites fora de context, afegint-hi alguna invenció i alguna notícia completament falsa. Els Trumpistes hi creien cegament, Trump inclòs, i va ajudar molt a guanyar les eleccions. La falsedat i absurditat transparents del web no els perjudicaven. I molts experts que surten a la TV a explicar coses, en general són gent amb opinions molt fortes que trien arguments a favor del que diuen, més que analitzar proves. I si us trobeu amb un grup d’amics a parlar de les guerres a l’Orient Mig, de la política americana i l’Iraq, el més probable és que no tingueu idea de què parleu. No fa gaire, en 2014 algú va invitar un grup a parlar de la crisi a Ucraïna i què haurien de fer els EUA. A més van demanar als participants que identifiquessin Ucraïna a un mapa sense fronteres. Tots els que la van identificar a més de dos mil qm de distància eren partidaris d’una invasió militar.

Qui s’hi interessi pot llegir el llibre Denying to the Grave: why we ignore the facts, per Jack i Sara Gorman, Oxford Press

Perquè els éssers humans pateixen d’Obstinació?
Això és l’aspecte més interessant del problema. Tot allò que som i tenim prové de l’evolució de la nostra espècie, però d’on va sortir i de què serveix una característica gairebé universal que sembla perjudicial? Ens en parla el llibre The enigma of reason, de Hugo Mercier i Dan Sperber, Harvard Press, Aquests autors ens traslladen al moment on els nostres ancestres van aparèixer a la terra, fa molts milions d’anys, quan l’única forma de sobreviure era formar un grup, banda o tribu i marxar pel món, sempre endavant, caminant, per la terra buida, recollint herbes i fruites per menjar i sobretot caçant animals amb cap o poques eines. Molta gent en els nostres dies ha creat grups. Oi que són difícils o impossibles de mantenir? Amb els Antics, seria igual. En cas de perill o problemes, tothom preferiria córrer per salvar-se ell mateix. Si hagués estat així, no existiríem. Hi som perquè els avis van aprendre a cooperar, a ajudar-se els uns als altres, a patir quan calia per la comunitat, a obeir el cap, a acceptar el repartiment de responsabilitats. Poderosa com era l’evolució, com es podia fer possible això? La raó sola, simplement aconsellaria només fugir. Aquests autors ho expliquen com la introducció del “bias dels meus” que vol dir una determinació absoluta d’identificar-se i acceptar com a propis els problemes dels companys, de ser socials i fer allò que la comunitat demana. Els primers tossuts havien aparegut al món. Els d’altres tribus no eren importants i no calia ni escoltar-los. La raó, com la tossuderia, són característiques adquirides durant l’evolució. La tossuderia seria el ciment que solidifica els lligams socials entre els membres d’un grup. Sense tossuts, pocs grups o associacions existirien.

Quan estem disposats a acceptar la raó?
Hi ha coses al món que serien molt diferents si no fos per l’obstinació i perseverança humanes: per exemple l’exèrcit, els partits polítics, la religió i moltes cosetes en la nostra petita biografia personal. Els estudis demostren que l’extrema dreta és molt més tossuda que l’esquerra, que en general està formada per gent millor educada i/o més intel·lectual.
Cal concloure que la raó no serveix de res? I ara! Si això fos veritat, no tindríem ni medicina, ni llei, ni indústria, ni tecnologia.

Probablement algun lector quedarà sorprès per la resposta, que és l’única conclusió que es pot derivar del text anterior:

La raó i les proves només són acceptades per la pròpia gent de qui les formula,

Joan Gil

Tags: Obstinació, Proves, Psicologia, Raó, Tossuderia

Va ser un dia feiner, però ahir el Govern, la premsa i la ràdio van commemorar el dia 2 de Març de 1834, quan Texas va declarar la independència de Mèxic a un lloc divertidament anomenat Washington-on-the-Brazos (el Brazos és un riu). Ahir mateix un dels Senadors per Texas va llegir al Senat Federal la carta tan emocional y patriótica escrita pel comandant de El Álamo pocs dies abans de la massacre. La declaració d’independència de la República de Texas fou signada també per alguns mexicans i el Parlament es va reunir a un local gran agricultural amb un President que treballava a una casa particular. Aviat un gran exèrcit mexicà es va posar en marxa contra els texans angloparlants rebels, que no tenien gaire defensa. Els EUA es van declarar neutrals. Sam Houston fou nomenat General… sense exèrcit.

Sam Houston, heroi nacional
La ciutat més gran de Texas s’anomena Houston, però ell era un nord-americà de Tennessee, militar de carrera… i indi de vocació. Es va ajuntar i va viure per anys amb una tribu indígena amiga, de la que ho va aprendre tot i va seguir practicant les danses i cerimònies tribals en secret per molts anys. Va anar a la guerra contra una sublevació índia hostil als EUA on fou ferit per una fletxa i es va fer amic del President dels EUA. Es va casar amb una noia índia, la qual dissortadament preferia un altre senyor i es va divorciar afirmant que la ferida de guerra patida per Sam a un lloc sensible li impedia complir les seves obligacions. Més tard en Sam es va tornar a casar i va tenir 5 o 6 fills. Va decidir emigrar al territori de Texas, en aquell moment sota sobirania mexicana.

Com es va arribar al conflicte
A la fi de la dominació colonial de Mèxic, Texas, actualment l’estat més gran de la Unió Americana després d’Alaska, estava buit, amb algunes poblacions, sobretot San Antonio, sempre al sud, prop de l’actual frontera. Hi havia moltes tribus indígenes, però la pitjor i més intractable eren els Comanxes, que havien reeixit en formar al centre de Texas un verdader reialme enorme amb molts pobles, la “Comanchería”, impenetrable i que robaven i assassinaven colonistes. Entrar a la Comanchería era una sentència de mort. La guerra contra ells duraria moltíssims anys. Als mexicans se’ls va acudir firmar amb certes companyies americanes de propietat immobiliària tractats permetent-hi la immigració i establiment permanent de nord-americans angloparlants a Texas. El volum inesperat d’aquesta immigració legal va estabornir a tothom. Una autoritat local va escriure en va a Mèxic que s’havia d’acabar o si no, malament. En el moment de la independència hi havia 30,000 anglos i només uns 7,800 mexicans.

La famosa fortalesa El Álamo a San Antonio havia estat una Missió, dedicada a l’educació i adoctrinació (amb rentat de cervell) dels indis, que aprenien la religió, abandonaven la seva llengua, filosofia, religió, creences i vida tradicional, esdevenint mexicans súbdits de Su Majestad madrilenya i s’establien a un poble. La Missió romania sempre propietat de l’estat i als 70 anys la feina dels frares missioners es considerava feta i l’havien d’abandonar. El govern sovint entregava els edificis als militars.

Texas de moment va acceptar la independència de Mèxic. El problema fou la pujada al poder d’un General-President anomenat Santa Ana, un dictador militar cruel, autoritari i antidemocràtic que va abolir la Constitució i intentà restablir el centralisme espanyol. Va aixafar brutalment totes les sublevacions i es va posar en marxa cap a Texas amb molt males intencions.

La Guerra de la Independència
Va començar a un petit poble anomenat Gonzales. El comandant del Àlamo havia prestat un petit canó, un tub sense rodes, als colonistes perquè es defensessin dels Comanxes i algun temps després va enviar un destacament a recuperar-lo. El van rebre a trets. La primera bandera texana era blanca volent representar aquest canó, no sempre fàcil de reconèixer, malament dibuixat, al centre.

Els patriotes, verdaders camperols descamisats amb una escopeta i cap entrenament militar, van ocupar dues antigues missions al sud, a Gilead i San Antonio. El General-President va despatxar un destacament cap a Gilead. Els voluntaris del Álamo, espantats per la proximitat de Santa Ana, havien demanat als companys de Gilead que vinguessin a ajudar i reforçar-los. Els desventurats de Gilead ho van intentar i van formar una columna amb carros tirats per bous que es va desorganitzar i mig destruir intentant creuar un riu. Per saber dirigir una columna cal haver estudiat a una escola militar. Es van tornar a Gilead notificant al Álamo que no podien anar-hi. El destacament mexicà poc després va conquerir fàcilment Gilead fent 300 presoners. Santa Ana va manar matar-los a tots. El general de Gilead, esverat, li va escriure que era difícil matar a 300 presoners però Santa Ana va insistir. Els van fer formar una columna amb soldats mexicans als dos costats, que van obrir foc contra els detinguts.

Poc abans del desastre, el nou General sense exèrcit Sam Houston es va presentar al Álamo advertint que la lluita heroica i patriòtica que planejaven contra un exèrcit professional ben armat era absurda i que serien massacrats tots per res. El que havien de fer era abandonar el lloc i anar amb ell al nord a fer la instrucció. El van ignorar. Santa Ana va atacar a les fosques de matinada i la lluita va durar molt poc. Tots els supervivents foren executats. Santa Ana va apilar el cadàvers a l’exterior i els va cremar fora del Álamo sense deixar-los enterrar.

L’arrogància i menysteniment de Santa Ana pels Texans fa de Texas una nació liure
Santa Ana i el seu exèrcit van iniciar la persecució de Houston cap al Nord. Aviat van arribar al territori dels colonistes, que Santa Ana va poder fàcilment prendre i destruir sense confrontacions. Els texans fugitius es volien sublevar contra Sam Houston que ho permetia tot sense defensar-los i el tractaven de covard i traïdor. Sam pensava només que si ell permetia en aquell lloc la destrucció segura del seu exèrcit, tot s’hauria acabat per Texas i va aguantar els insults i amenaces de destitució.

El seu dia va arribar el 2 Abril de 1836 vora el riu San Jacinto, prop de la ciutat llavors inexistent de Houston, després de més de dos anys de guerra. Santa Ana havia acampat al costat molt agradable del riu i esperava reforçaments. Els texans, en nombre molt inferior, estaven a distància, al davant seu, a un campament més alt situat al final d’una plana ascendent molt llarga. Tothom entenia que la batalla final s’acostava. Santa Ana va fortificar els accessos pel costat del riu però olímpicament va ignorar la plana al seu costat que el separava de l’enemic. Va pensar que com que ell era molt més fort, no gosarien mai atacar frontalment. Pobret.

Sam Houston va convocar un consell de guerra. Tots es van posar d’acord. L’exèrcit mexicà amb els reforçaments i l’equipament que tenien era invencible. Havien de recular i fortificar-se a una muntanya que tenien a prop. En Sam s’ho va escoltar. En sortir, va anar directament als subordinats anunciant que es preparessin perquè havia decidit atacar Santa Ana l’endemà a migdia, amb ell al capdavant.

L’endemà al matí el campament mexicà estava rebent els reforçaments. Tots reien contents i s’abraçaven. Menjaven, feien la migdiada, nedaven, netejaven les armes, s’entretenien amb les dones que els seguien…

A migdia, els Texans van atacar estil indi, amb una línia molt ampla amb tots els homes que tenien, acostant-se a tota velocitat. La manca de defenses a la plana entre els atacants i el campament i la manca de vigilància i preparació dels soldats mexicans foren desastroses. L’exèrcit clarament inferior de Sam Houston, que fou ferit, va destrossar en molt poca estona l’exèrcit mexicà. Els sobrevivents es van donar a la fuga. Santa Ana, entre ells, es va vestir en uniform de soldat pelat i va ser enxampat pels texans que sense reconèixer-lo el van ficar al camp de presoners, on els soldats, sorpresos, es van posar a cridar “EL PRESIDENTE”. Els soldats texans el volien penjar però Houston el va salvar. Com a President Santa Ana acabaria signant en nom de Mèxic un tractat reconeixent la independència de Texas. A Mèxic, no obstant fou destituït en absència i l’estat texà no fou reconegut a la capital.

Sam Houston, nou President de Texas, no volia la independència sinó, com molts altres, la integració a la Unió, on tots els estats ja no eren independents però seguien essent lliures i sobirans, amb moltíssimes atribucions exclusives, cosa que segueix essent igual el dia d’avui. Ho va aconseguir en 1845 deu anys després de la seva victòria esdevenint el primer Senador dels EUA per Texas.

La venjança de Santa Ana contra tot el món
D’una conseqüència d’aquella contesa hem patit tots. Com que el General-Ex-President no podia tornar a Mèxic, els EUA li van atorgar l’asil i es va establir a Nova York. Santa Ana, un home molt social, es va fer amic d’industrials, als qui va exposar una idea seva. Al seu lloc de naixement hi havia un indret anomenat “Xiclet” on es trobava una substància tova quan estava mullada que s’enduria molt després d’assecar-se i que en la seva opinió seria un producte barat i magnífic per substituir el ciment a la construcció. Ho van provar però els totxos eren massa febles i no servien de res.
Però a algú se li va acudir ficar-se un tros a la boca i li va semblar que amb una mica de sucre i algun extracte estaria molt bé. El Chiclet, la goma de mastegar, s’estendria, ai las, per tot el món.

Joan Gil

I

Tags: General Santa Ana, Independència Texana, Sam Houston, Texas

Aquesta història tingué lloc a la ciutat de Dallas. En 1970 dues advocades joves, feministes i progressives d’aquesta ciutat, Sarah Weddington i Linda Coffee, contra tota probabilitat van anar als tribunals federals exigint l’eliminació de la llei texana que prohibia l’avortament excepte en cas de perill de mort. Tres anys després van guanyar al Tribunal Suprem. Van triar com a exemple de la injustícia i com a titular nominal del procés una dona anomenada Norma McCorvey, que acaba de morir prop de Dallas fa uns dies als 69 anys. La Norma, ja embarassada de cinc mesos, va firmar un document jurat assegurant que havia demanat una terminació i li havia estat negada degut a la llei. Com que no era cas d’exposar-la a l’opinió pública, li van canviar el nom per “Jane Roe“, un nom genèric americà per una dona de nom desconegut. La queixa i el procés estaven dirigits contra el Fiscal General de Dallas, Henry Wade, que pel seu càrrec tenia l’obligació de defensar les lleis de l’estat de Texas.
El cas ROE CONTRA WADE havia nascut i faria mundialment famosos els dos noms oposats. Potser per sempre.

Les accions legals van durar tres anys i la Norma no va ser informada de res ni fou invitada a cap sessió dels tribunals. Es va assabentar del resultat llegint el diari i per deu anys, en vista de les reaccions violentes li va semblar prudent no donar la cara. El seu embaràs va acabar en el naixement d’una nena que va donar per adopció. Curiosament, no se sap que hagués tingut mai un avortament.

Biografia de Norma McCorvey, feta famosa com a “Jane Roe”
La Norma fou una pobre nena molt desgraciada, víctima de condicions socials dolentes i de la misèria. Fou una nena no desitjada i mal tractada, filla de pares divorciats i una mare alcohòlica. Als deu anys fou enxampada robant diners a una gasolinera i ficada a una institució per delinqüents juvenils. Fou alliberada per la intervenció d’un parent que la va endur a casa seva només per violar-la a plaer fins que ella es va escapar, per casar-se als 16 anys, ja engrescada amb alcohol i drogues. Es guanyava la vida fent feina domèstica o de cambrera a restaurants. Després del divorci, va quedar embarassada tres vegades per homes diferents (potser per violació). Després del primer part va dur la filleta a la seva mare i va desaparèixer, seguint amb les drogues i l’alcohol. A la tornada fou arrestada per haver abandonat un bebè. Ja alliberada, va firmar papers permetent a la mare que adoptés la criatura, que era neta seva. Va donar el segon i tercer fill per adopció. Havia estat sempre bisexual i arribada a la maduresa va triar una dona lesbiana com a companyona fins la seva mort.

Deu anys després hi va haver grans moviments feministes en defensa del “Roe vs Wade” i va decidir revelar-se per enjoiar la glòria (encara que no havia fet res tret de firmar un paper i de fet només havia estat utilitzada). Ho va pagar car. Els enemics violents de la dreta religiosa la van perseguir. Va rebre escopinades a la cara, insults i amenaces i algú va disparar trets de carabina a la seva finestra. No obstant això, va pujar a la plataforma a una manifestació de 300,000 dones presidida per la Gloria Steinem amb Jane Fonda i Glenn Close i va escriure un llibre una mica vulgar que probablement no s’hauria hagut de publicar, trobant feina de consellera a una clínica d’avortaments per a dones pobres a Dallas.

Una cosa extraordinària va tenir lloc. Jane Roe es va passar a l’adversari. Els Baptistes que bloquejaven i molestaven les dones que volien entrar, van llogar un local al costat mateix de la clínica on Norma treballava i un Pastor va començar a parlar amb ella i la va convertir a la causa contra els avortaments. Va ser batejada seguint el ritus dels Baptistes i va esdevenir una “nascuda per segona vegada” esdevenint una militant activa protestant contra la causa anterior i va escriure un segon llibre, aquesta vegada contra les morts de bebès. Després d’algun temps, va determinar que els Baptistes eren massa donats a confrontació i fins i tot violents (hi ha hagut assassinats de metges per ser assassins de bebès) i va abandonar aquesta denominació per fer-se Catòlica, una església que també s’oposava als avortaments però de forma més tranquil·la. Al final de la seva carrera va anar a diverses manifestacions contra Obama, anomenant-lo “assassí de babies”.

Els arguments del Tribunal Suprem
Les dues advocades a l’arrel de Doe vs Wade van donar dues justificacions per la seva querella:
1) violació del dret a la intimitat (“privacy” explicat més abaix) i
2) violació de la igualtat de drets.
El primer dels dos arguments guanyaria el dia.

La “privacy” dels Americans és només en part igual a la nostra “intimitat“, que inclou només coses com ara la prohibició de fer públics secrets o coses confidencials d’una persona, o fer publicitat per destruir injustament la reputació d’algú o apropiar-se del nom o fotografia d’una altra persona.

La “privacy” en canvi inclou en primer lloc “la interferència intrusiva i no desitjada en els nostres afers personals” Hi ha coses molt personals que només l’afectat té el dret de decidir, diguin el que diguin els altres, per exemple si hom vol casar-se i amb qui, quina professió tria, si vol acceptar una religió o no, i moltes altres coses. El concepte religiós del pecat cau dintre aquest grup. I aquí tornem a la dona embarassada. Una de dues coses ha de decidir: si termina l’embaràs o si el continua fins el naixement i NINGÚ fora de la dona té cap dret a decidir per ella. Per això l’avortament no es pot prohibir. Què és això que l’estat mani a una dona tenir un fill? Si és moral o no o contrari a la religió ho ha de decidir la dona per ella sola.

El dret a la “privacy” no està formulat a la Constitució dels EUA, però hi apareix en esperit i intenció moltes vegades, com els Suprems han determinat. La noció fou introduïda explícitament a la jurisprudència americana pel famós justícia Brandeis, jutge del Suprem, en 1890 i identificat com un Dret Natural. Igualment la privacy està inclosa a la Declaració Universal dels Drets de l’Home.

El Tribunal Suprem dels EUA (els Americans per costum en diuen així enlloc de Federal) va decidir seguint aquest argument per 7 a 2 el 22 de gener de 1973 i el Justícia Blackmun va escriure l’opinió molt explícita del Tribunal. Es tractava d’embarassos “que no eren desitjats per una o més raons com conveniència, planificació familiar, economia, desinterès per fills, la vergonya de la il·legitimitat…” Això és seguit per la bomba “Qualsevol dona té dret a un avortament si ho demana i troba un metge disposat a fer-ho”. I encara més clar: “La majoria del Tribunal manté aquest punt de vista: durant el període abans que el fetus esdevingui viable, la Constitució del EUA valora la conveniència, disposició emocional o capritx de la mare putativa més que la vida o vida potencial del fetus” Wow!

Va afegir, no obstant que a mesura que el fetus creix cap a la viabilitat, que podria arribar a les 20 0 22 setmanes, l’estat podria adquirir un interès legítim en la seva protecció i que lleis en aquest sentit serien permissibles, cost que va obrir un fenomenal forat per atacs dels adversaris. Hi ha molts estats que han imposat regulacions abusives que fan difícil o impossible l’avortament. El Sr Vicepresident Pence com a Governador d’Indiana ha estat un dels lluitadors més temibles, creatius i inflexibles inventant barreres per fer molt difícils o impossibles els avortaments. Que Déu preservi la vida del President Trump.

Els Suprems havien abrogat només la llei de Texas, però les feministes tenien un segon procés en marxa al Tribunal dels EUA a Geòrgia, exigint l’eliminació de les lleis contra terminacions de l’embaràs que tenien 24 estats. Aquest tribunal havia dubtat, però després de llegir l’argumentació del Suprem, van anular en l’acte les 24 lleis i a més van declarar que l’ordre s’estenia a tots els estats de la Unió. L’avortament havia quedat legalitzat.

Els arguments dels adversaris
Es troben a les files de la comunitat protestant dels Baptistes, fortíssima al Sud i moltes altres parts de la Unió que practiquen una metodologia molt agressiva i perillosa i no cedeixen mai. L’Església Catòlica hi participa plenament però sense violència. En temps del Papa Wojtyla, l’oposició militant a l’avortament era un dels criteris que ajudaven a ser bisbe o cardenal i els nous nomenats sovint apareixien en públic per primera vegada fent sermons fervorosos en contra i intentant manobres polítiques, cosa que sembla haver acabat amb el Papa Francesc, que manté la doctrina però ha acabat amb l’obsessió.

L’argument que tenen és sempre el mateix: que la nova vida comença a la concepció i que qualsevol avortament és un assassinat d’un bebè i per tant els metges que ho fan són criminals que a vegades es mereixen la mort.

Jo diria que la vida, fàcil de reconèixer però impossible de definir, només es va iniciar a la terra d’un cop per tots fa molts milions d’anys i ha estat transmesa d’un individu a l’altre i d’una espècie a l’altre sense interrupció, o sigui que ni s’ha acabat mai ni pot començar de nou. Totes les cèl·lules del cos, incloses les dels òrgans que treu un cirurgià són tan humanes com un ou fecundat però cal un grau d’organització considerable i un cervell que funcioni fins que es pugui parlar d’un nou individu, cosa que arriba només amb la viabilitat.

El cas de l’avortament ara ja des de fa més de 40 anys ha causat una interminable divisió dintre del poble americà en tot: vida comunitària, religió, política, eleccions, programes de ràdio i televisió i no hi ha indicis que s’estigui acabant. Els Republicans insisteixen en massa en nomenar un nou jutge suprem disposat a abolir el Roe vs Wade, que serà difícil però no impossible.

Joan Gil

Per més informació llegiu l’article “As Jane Roe, she symbolized abortion divide” al NYTimes del 19 Febrer 2017 que conté moltes referències i d’on he tret algunes dades.

Tags: Avortaments, Dallas, Jane Doe, Tribunal Suprem dels EUA

La feblesa humana i sobretot les obsessions sexuals han estat l’objecte de molts llibres i pel·lícules. Hi estan per damunt les persones molt educades? Al segle XIX, un professor de Harvard va assassinar un altre per un assumpte de diners i va cremar el cadàver a l’incinerador de la Universitat. Moltes vegades les emocions guanyen al seny. Jo vaig conèixer en Bill Douglas l’any 1977 quan jo estava passant un any a un laboratori de la Universitat de Miami dirigit per un vell amic. El lloc tenia una plaça vacant per a un candidat molt qualificat i em van demanar que fes les entrevistes. Això consistia en una llarga conversa sobre la feina del candidat, un dinar a Kay Biscayne i, si el visitant volia, un petit passeig en cotxe per Miami o Miami Beach, seguit per l’entrevista amb el cap.

Bill Douglas

Jo només n´havia sentit parlar per un sol article que havia publicat amb resultats que semblaven importants, encara que em sorprenia que hagués estat publicat a una revista poc prestigiosa (veieu comentari al final). En aquell moment seguia treballant a un laboratori de Citologia situat a la petita ciutat turística de Lake Placid, estat de Nova York, on probablement guanyava poc. Era massa gras, alt, amb entrades grans als cabells i una veu fina.
Uns mesos després em va trucar al meu despatx a la Universitat de Pennsylvania, a Philadelphia. Volia saber perquè el Director de Miami no li havia donat la plaça. Ni ho sabia ni tenia cap intenció de ficar-m’hi. Va ser el meu darrer contacte amb ell. Però 5 o 6 anys després vaig rebre notícies seves llegint com cada dia el Philadephia Inquirer:

Bill Douglas, un home de 53 anys, ja Professor a la Facultat de Medicina de Tufts University a Boston, casat i amb tres fills, havia assassinat a cops de martell al cap una noia de 21 anys El cas va produir una gran sensació. A més dels articles als diaris i revistes s’han publicat dos llibres, Hollywood en va fer un film i a la TV jo he vist dos programes, el darrer (dolent) de Discovery Channel. Qui vulgui, pot informar-se més al Google.

Robin Benedict (també anomenada Nadine)c
No hi he estat mai, però Tufts University està situada prop de l’anomenada Combat Zone de Boston, que era allò que en Català es diu un barri molt dolent i sens dubte perillós, que havia fascinat en Bill Douglas, originari d’una ciutat petita.
La Robin era una noia molt atractiva de 20 anys que havia estudiat disseny gràfic i tenia una feina regular, però es veu que els seus pares eren immigrants sud-americans i li faltaven diners i per això treballava els vespres. El bar on en Bill la va conèixer es deia Good Times, un nom que té connotacions explícites en anglès, amb una passarel·la on sortien a ballar dones poc vestides. En Bill, admirat per la seva joventut i bellesa, la va prendre per una persona regular i es va sorprendre quan la mossa li va citar les seves tarifes. Però la relació entre els dos va començar.

Obsessió fatal
En Bill va començar a obsessionar-se amb la prostituta, de la que cada dia demanava més i més atenció i serveis. Al final ella va acabar cobrant un total de 1,000 $ per dia, una suma monstruosa l’any 1982. Bill havia perdut l’enteniment. Poc a poc Bill va començar a demanar coses fora de les obligacions usuals d’aquestes dones, com anar a passejar a un parc, anar al cinema i menjar a restaurants. La noia seguia acceptant els seus pagaments però li repetia constantment que la seva relació era purament “professional” i que no es pensés res més. Va esdevenir gelós i Bill va entrar d’amagat al pis de la Robin, robant la màquina de respondre per telèfon per escoltar els missatges. Va demanar perdó, però enlloc de tornar la màquina li va regalar una altra nova, que li enviava un beep cada cop que hi havia un missatge i li permetia sentir-lo. Al mateix temps, oblidant la seva feina, Bill practicava allò que en anglès s’anomena stalking, és a dir seguiment pel carrer i llocs públics, i observació constant d’una persona, que a gairebé tots els estats és il·legal perquè molesta molt, fa por i sovint acaba malament.

La qüestió econòmica
Bill, que tenia una muller i tres fills a més d’una casa a un suburbi amb hipoteca, no podia permetre´s pagar els diners que Robin exigia. Sembla que la noia va arribar a cobrar en els 11 mesos que va durar l’afer, uns 67,000 $. D’on els va treure? Dels seus estalvis primer i després del crèdit per a la investigació al seu laboratori que la indústria li havia donat, i al final de la Universitat. Va aconseguir assignar a la Robin un sou com a “field co-worker”, una assistenta empleada que treballava fora de la Universitat i Bill va arribar a robar equipament car del seu laboratori per vendre’l i també a exigir pagament per viatges i despeses falses. No va trigar gaire fins que la Universitat va iniciar una investigació que li costaria el càrrec i la seva dona ja parlava de divorci. I la Robin li seguia dient que les seves relacions eren només professionals. O pagava, o res.

El crim
Va tenir lloc el 5 de març de 1983 al vespre. Cal tenir en compte llegint-lo que al procés, l’advocat defensor el va presentar com a un home innocent victimitzat per una prostituta dolenta i cobejosa i també que no hi havia testimonis de res.
Bill Douglas va explicar que un vespre, amb la família fora però a punt de tornar, la Robin es va presentar a casa seva duent un mall a la mà exigint pagament de 5,000 $ que segons ella Bill li devia per haver-li subministrat cocaïna. El va amenaçar i es va mostrar indiferent a la possible tornada de la família. Va alçar el mall per ferir-lo, però Bill li va prendre, matant-la amb tres cops de mall al crani. Va prendre la roba sanguinada de la dona, llençant-la a un barril pel carrer, on la policia la va trobar desseguida. Va ficar el cadàver al portamaletes del cotxe de la Robin i el va endur a una obra enorme a l’estat veí de Rhode Island, llençant-la a un vessador d’escombreries, on no seria trobada mai. Va abandonar el cotxe a Nova York prop de l’estació de tren i va enviar postals a la família dient que estava de viatge i que no es preocupessin d’ella. Però com la majoria de crims de passió, tot estava molt mal preparat i la policia el va enxampar molt aviat. La muller va declarar que de fet havia tornat a la casa durant el temps probable de l’assassinat i veient el cotxe de la Robin a l’exterior, se’n va anar sense voler entrar. I a un armari es van trobar sang i restes del cervell de la víctima.

El judici i la presó
No obstant les proves, el fiscal va tenir el problema que el cos no havia ni ha estat trobat mai i que no hi havia testimonis de res. Era només el que deia Bill. La llei criminal és competència exclusiva des 50 estats individuals, però en general se sembla molt a tot arreu. Condemnar un acusat per assassinat sense cadàver és pràcticament impossible. És molt difícil fer desaparèixer un mort, però Bill Douglas ho havia aconseguit. Al final Bill fou condemnat només per homicidi (una mena de mort involuntària per accident), no per assassinat, però el jutge li va imposar el màxim. Va ingressar a una presó, on va esdevenir un model d’obediència i virtut, donant classes de College als altres presidiaris. La seva muller naturalment es va divorciar però en Bill va trobar una altra dona lliure que participava als seus cursos i es van casar mentre estava encara empresonat. El van alliberar per bona conducta als nou anys i va declarar que tornaria a fer recerca mèdica. Viu amb la segona dona a algun lloc i no se n’ha sentit dir res més.

Anys després del cas, em vaig trobar amb el meu amic de Miami i li vaig preguntar perquè no havia acceptat en Douglas. Va respondre que havia telefonat científics interessats i li van explicar que ningú podia reproduir els resultats del seu famós treball, despertant la sospita de frau.

Joan Gil

Tags: Assassinat, Bill Douglas, Professor, Robin Benedict, Tufts University

Barack Obama és un intel·lectual, un orador extraordinari i un home d’intel·ligència poc comú amb poca capacitat pel diàleg. Mentre que ser un intel·lectual és una necessitat per ensenyar a la Universitat, pot ser una càrrega feixuga per un polític. N’hi ha pocs. Diuen que és un home una mica arrogant, autoritari i orgullós, sovint de tracte difícil, incapaç de negociar quan topa amb resistència, capaç de sacrificar alguns principis quan li sembla que cal fer-ho gràcies al seu enteniment superior de la situació.

Problemes greus que no va saber resoldre
El primer és sens dubte l’odi i oposició total i inflexible dels membres republicans del Congrés, que per anys li van bloquejar sense discussions absolutament tots els projectes de llei i decisions, sense considerar per res els interessos dels EUA. En part fou degut a la presa de control de la delegació republicana per extremistes de dreta obsessionats amb coses com la lluita contra els gays, contra l’avortament, demanant retallada dels impostos (que són baixos en comparació amb Europa) i reducció del nombre de funcionaris federals i de l’autoritat de les seves agències. Guanyen les eleccions sovint malgrat la desesperació del Partit, que sap que la majoria dels ciutadans no comparteix aquesta ideologia, gràcies a la seva hàbil manipulació del sistema de primàries i la disponibilitat de grans sumes de diners.

Què va fer l’Obama per superar aquesta situació? No és la primera vegada que passa en la història. Hi ha molts exemples des del començament de la República. Jo em recordo sempre de la batalla campal que el President Lyndon Johnson va haver de lliurar contra el seu Congrés per fer aprovar la Llei Federal de Drets Civils, i després la llei del dret a votar, avui en dia orgulls de la nació. Fins i tot els congressistes demòcrates del Sud hi estaven en contra. Quan hom topa amb un problema, és fàcil culpar els adversaris, però les baralles són sempre un esport compartit. Obama va recórrer a l’activació a vegades insòlita i dubtosa del poder executiu, una tàctica sovint exitosa però que molts jutges federals, inclosos els Suprems, van tombar.

El segon problema que jo triaria, fou el desencontre insoluble amb l’esquerra del país, els progressius, que no obstant haver estat essencials en la seva pujada al poder, es van sentir enganyats i traïts per algunes de les raons exposades més abaix.

Obama va fer un discurs magnífic a la Universitat de Cairo explicant que als EUA, ni les lleis, ni les creencies, ni la història ni la Constitució eren enemics de l’Islam. Potser això podria canviar amb Donald Trump.

Tal com havia promès, va intentar de debò tancar la presó de Guantànamo, però el Congrés li va prohibir per llei traslladar aquests detinguts a una presó al sòl nord-americà. Aleshores ell va provar d’enviar-los a països amics estrangers amb resultats parcials no gaire bons. La presó seguirà oberta el proper 20 de Gener.

Obama establirà un nou rècord presidencial: serà l’únic mandatari que ha tingut el país en guerra del primer al darrer dia de la seva administració. I el final encara no es veu.

Es va mostrar molt sensible al problema de la manca de regulacions de les armes de foc i va intentar unes quantes vegades enviar projectes de llei al Congrés. Molt escandalosament, tots van ser rebutjats amb poca discussió.

Èxits
Cal anomenar dos, ara tots dos en perill per l’amenaça Trump: la seva lluita contra l’escalfament global (en la què ni Trump ni la majoria de Republicans creuen) i la creació de moltes àrees protegides en defensa de la natura, contra les perforacions petrolieres, i d’espècies animals en perill. Ha creat, sempre per vies executives sovint dubtoses, més parcs nacionals i zones de propietat pública que tots els Presidents anteriors.

El cas de l’Obamacare, l’assegurança de malaltia obligatòria
Obama la veia com l’èxit més gran de la seva presidència, acabant amb la situació caòtica i hostil a la població pobre que hi havia. Els Republicans van jurar destruir-la des del primer dia, ressentint sobretot l’obligació de comprar una pòlissa (sovint amb subvenció federal per als pobres) o haver de pagar una multa. Deien a més, sense cap raó, que el govern governava l’administració de la medicina. És una acusació absurda.

La llei era molt necessària, sobretot certes disposicions (per exemple prohibint a les companyies d’assegurança negar assegurança a la gent amb malalties pre-existents) però a molts ens va costar entendre perquè obligava a la gent a acceptar una pòlissa privada amb co-pagaments i deductibles enormes (en l’actualitat, citant casos extrems, hi ha famílies que han de pagar $8,000 abans de tocar un benefici, però deductibles de més de 2,000 són comuns). En Bernie Sanders ho va explicar molt bé: hauria pogut simplement estendre el Medicare, l’assegurança federal dels que tenim més de 65 anys, a tothom, que funciona molt bé. Enlloc d’això va lliurar milions de ciutadans emmanillats en les mans de companyies privades dirigides per consellers delegats que cobren entre 16 i 20 milions a l’any i sobretot sense cap mena de control ni del preu de la cura mèdica ni dels medicaments. Ja veurem què passarà ara. Els Republicans per ara la volen suprimir però no està gens clar si la volen substituir o no. Prepareu-vos a sentir-ne parlar molt. Molts ciutadans tenen por.

Immigració
Potser molts europeus no ho entenen bé comparant el problema amb la immigració musulmana d’ara però és que els Nord-Americans som tots, excepte els indígenes, una nació d’immigrants i el problema és molt emocional i de fet encara hi ha feina per tothom que arriba. Ho veiem de forma molt diferent dels Europeus. El rècord d’Obama és mixt: per una part va intentar fer aprovar una nova llei d’immigració que estava bé, probablement hauria estat la millor de la història, però el Congrés com sempre es va negar a processar-la. Obama va intentar fer-la passar com a ordre executiva, cosa molt dubtosa, que els jutges federals van rebutjar.

Pel costat dolent, sense explicar res. Obama ha fet deportar més de dos milions i mig d’immigrants il·legals, més que tots els altres presidents plegats.En l’actualitat pocs mexicans intenten creuar la frontera del sud. Gairebé tots els il·legals són centre-americans fugint de la tragèdia d’Hondures, El Salvador i Guatemala, que tenen el problema d’haver de pujar milers de qm per la costa Atlàntica de Mèxic abans d’arribar als EUA. Obama ara paga a Mèxic per aturar el flux i repatriar els immigrants, com fa la UE a Grècia amb Turquia.

Les guerres
Va pujar al poder oferint una nova campanya a l’Afganistan com una “guerra de necessitat”, va tornar a empatollar-se a l’Iraq i sobretot, la seva conducta a la guerra de Síria fou desastrosa. Està clar que és fàcil parlar, però és difícil considerar la tragèdia siriana sense culpar a tots, sobretot els diversos estrangers, que hi estan participant. Durant el temps com a Secretària d’Estat de la Clinton, el món va empitjorar molt sense que ella fes gran cosa. Kerry, en canvi, verdaderament ha lluitat per bones causes. En qualsevol cas, el tractat amb l’Iran, que ara Trump vol derogar, va estar molt bé. Netanyahu, essent tècnicament incapaç de bombardejar com ell volia la central nuclear iraniana de Natanz, va intentar que els EUA ho fessin, però això hauria estat més una bogeria tràgica de resultats imprevisibles que un error. Els congressistes van invitar Netanyahu a venir a Washington a fer un discurs al Capitoli contra el Govern americà (!!!!) i l´home anava repetint insults i grolleries contra Obama. Com a premi, el govern Obama li ha concedit un nou acord d’assistència per 32 mil milions de $. Deu ser que paga la pena insultar.

Un altre aspecte de l’actuació militar d’Obama, que els historiadors jutjaran, fou el seu impuls a l’ús de drons per objectius militars, cosa que havia començat en George W Bush. En certes ocasions, sembla que ell mateix exigia aprovar-los personalment. Ja hi ha alguns periodistes i observadors que han escrit sobre el munt de problemes constitucionals i legals produïts, sense parlar de la mort d’innocents a la rereguarda, lluny del camp de batalla, molt diferent de la forma d’actuar de l’exèrcit. Aquest tema molesta molt i pocs en volen parlar. El problema està molt lluny d’haver-se acabat i pot tenir moltes derivacions perilloses. Ja veurem.

La vigilància electrònica
És aquí on hom troba sobretot l’arrel del seu conflicte amb els progressius. Obama va suportar totes les mesures de vigilància practicades, incloses les trucades telefòniques que molts veien com violacions de drets civils. A més va implementar mesures i ordres per acabar i empresonar els “whistleblowers”, la gent com Snowden, que denunciaven en públic abusos i actes il·legals del govern. El Cyber Command que entre altres coses emplea els hackers estatals nord-americans fou fundat per George Bush però ha estat fortament suportat i promogut per Obama i pocs saben què fan. I ha repetit moltes vegades que Snowden, considerat per molts com un heroi, hauria de ser jutjat i empresonat per traïdor. En això, com en altres coses, va seguir les passes del seu predecessor GW Bush.

Hi ha un aspecte curiós del problema dels drets civils que fou un tema en el moment de la seva elecció per acabar en no-res. Molta gent deia que Obama promouria els drets civils i benestar de la població minoritària i les diferents races del país. No ha passat. De fet sota el seu mandat hem vist aparèixer el problema molt considerable de les execucions extra-judicials de negres per la policia. Sembla en canvi haver simpatitzat molt (com la majoria de ciutadans americans) amb els indígenes, com acaba de demostrar fa poc en el cas de la pipeline en construcció a Dakota del Nord que hauria violat territoris sagrats dels Sioux i posat en perill la salut dels residents d’una reserva. Probablement molts europeus no entenen que les tribus índies, sense ser independents, són entitats sobiranes amb un gran nivell d’autogovern que van firmar tractats de pau d’igual a igual amb els EUA i només reconeixen l’autoritat dels Estats Units, mai les lleis o autoritat de cap Estat. El govern mira de respectar-los gairebé sempre.

Avui, primer dia feiner de l’any, molts càrrecs i el nou Congrés han pres possessió i la família Obama, que tindrà una casa molt maca a Chicago, deu estar empaquetant.

I com diuen sempre els polítics, “God bless the United States of America” (Déu protegeixi els EUA), com tots desitgem. I necessitem ara que Trump s’acosta

Joan Gil

Tags: drets civils, Guerres, Immigració, Obama, Protecció ambiental, Republicans