Podria ser que la Constitució federal dels EUA de 1787, tan estimada, gairebé adorada pel poble americà que se sent tan satisfet amb ella, sigui culpable dels tirotejos i assassinats massius que han esdevingut rutines al país? Només si hom la interpreta malament. Vet aquí el text de la famosa Esmena II, escrita pel Congrés i no pels Pares Fundadors, que els maniàtics de les armes invoquen sempre pretenent que són Constitucionalistes:

Com que una milícia ben regulada és necessària per a la seguretat d’una nació lliure, el dret del poble a tenir i dur armes no serà violat.

Es va escriure perquè al segle XVIII encara hi havia desordre, violència i robatoris i petites sublevacions. Els Estats no tenien exèrcit i no hi havia gaire policia i l’únic remei era organitzar una mena de Somatent, una milícia armada de ciutadans regulada per mantenir l’ordre. Com vol dir això que els ciutadans actuals tinguin dret a comprar armes d’assalt gairebé militars i usar-les sense instrucció ni disciplina? I perquè les necessita ningú?  Si algú assassina un cérvol amb un fusell semiautomàtic, segur que perd la llicència

Els Jutges Suprems federals ja van interpretar fa anys aquesta Esmena Constitucional: els va semblar que sí que garanteix el dret dels ciutadans a tenir armes, però que tant el Congrés Federal com els 50 Estats tenen el dret de regular-ne la possessió. Però no volen.

Molta gent pensa amb bastanta raó que la culpa és de la National Rifle Association (NRA) que és veritat només en part. La NRA, sense ensenyar els llibres, pretén tenir 4 milions de membres de pagament que no pot ser veritat. No passen de 3 milions, potser menys. Tenen un pressupost per a lobbistes de 300 milions usat per subvencionar les campanyes de reelecció d’amics. Diuen que aquests dòlars surten de les quotes dels membres, una mentida desvergonyida. La NRA cobra fortunes dels fabricants d’armes, els únics que s’aprofiten molt de la tragèdia. La NRA només engresca la mania de la possessió d’armes i i mira de protegir-la amb diners. Historiadors i sociòlegs poden explicar on i perquè va començar aquest interès i fascinació del poble americà amb les armes. Si us interessa, ho explica l’últim paragraph d’aquest apunt.

Sandy Hooks

La gent es preocupa dels esdeveniments extraordinaris molt més que de les coses diàries que ens afecten, però de fet el problema més estès de la possessió universal d’armes és la facilitat i seguretat en què es pot cometre un suïcidi. El total nombre de víctimes d’armes per qualsevol raó (sense incloure aquí els atacs jihadistes o l’exèrcit) puja a entre 7 i 8,000/any. Però recordem només les coses més greus i espectaculars. Jo no puc oblidar dos tirotejos monstruosos. El primer va tenir lloc a Sandy Hooks, una bona comunitat a Connecticut, al nord de NYC.

Un mal dia, un juvenil ja diagnosticat d’esquizofrènia va prendre un fusell d’assalt de la seva mare, la va matar i va anar a l’escola primària. Va assassinar una mestra i 20 nens petits del primer i segon graus. Quan la policia va arribar, es va suïcidar com és costum. L’esdeveniment ens va semblar tan odiós i esgarrifós que tots ens vam pensar que el Congrés produiria una llei regulant la venda d’armes. Obama ho va intentar, escrivint una llei que de fet no era forta, però era un avenç, i la va enviar al Congrés. El dia del vot, va enviar un avió a buscar els pares i mares dels nens morts i els va fer seure als balcons de la Cambra de Representants. Dominada per republicans, la Cambra va rebutjar la proposta. Obama, desesperat, va plorar voltat pels pares davant les càmeres de televisió. No s’ha de fer política amb una tragèdia, deien ells. Així de malament està la cosa.

Sutherland Springs

El segon cas que em costa oblidar va passar un diumenge fa dues setmanes a un petit poble a Texas, a una hora de San Antonio, que és per població la segona ciutat d’aquest estat. SS és una comunitat de 350 residents, gairebé tots agricultors modestos, que no han volgut mai constituir-se en municipi i són governats pel Districte (County). Hi ha un centre amb l’Església Baptista de fusta de la tragèdia, dues gasolineres i una botiga general. La resta són carreteres i camins. Els residents en diuen “la terra de Déu”, probablement perquè Déu i la terra de conreu són l’única cosa que hi ha. No havia passat mai res.

La gent són molt més religiosos que a Catalunya i aprecien sempre les manifestacions públiques i externes preconitzades pels Baptistes. Aquell diumenge, hi havia uns 50 o 60 homes amb dona i fills asseguts a les banquetes, escoltant el sermó d’un pastor visitant. L’assassí vestit de negre va entrar amb un rifle d’assalt a les mans. Era semiautomàtic, que vol dir que quan hom prem el gallet només dispara una bala, a diferència dels models automàtics militars encara prohibits que són completament iguals, però estan estructurats per disparar trets molt ràpidament (metralladora) sense aturar-se fins que l’usuari ho vulgui. L’arma llarga utilitzada venia amb magazins de 30 bales i l’assassí en va buidar i substituir cinc.

Aquest home de 26 anys no era un veí, sinó que vivia a la casa dels seus pares, gent benestant, a una llar molt gran i cara, amb piscina, a un dels millors barris de San Antonio. El seu historial previ ja feia por. Com és que li havien venut armes? Ja a l’escola havia amenaçat, colpejat i fet coses molt dolentes. Torturava animals petits quan en podia enxampar un. Havia estudiat per entrar com a pilot i va ser acceptat com a aviador i membre d’exèrcit nord-americà. Fou expulsat de la Força Aèria per un Consell de Guerra per ser massa violent i amenaçador. Estava ja divorciat per segona vegada. La primera vegada havia colpejat amb el puny tancat un nen molt petitet de la seva muller, causant-li una fractura de crani. Per mi, jo sospitaria que era un anomenat psicòpata criminal, que són malalts perillosíssims amb els que no hi ha res a fer. Segons sembla havia anat a l’església amb la intenció de matar la segona sogra, només que aquell diumenge la senyora havia preferit quedar-se a casa.

L’assassí, anomenat Ken va entrar per una porta oberta. A l’exterior havia obert foc sense avís contra petits grups de persones que van quedar morts o ferits. Entrant a l’església de negre i amb una arma molt perillosa, fou rebut amb crits de por. Ken va disparar en totes direccions per uns set minuts sense ser molestat o confrontat. Un vídeo de seguretat l’ensenya anant lentament pels corredors i disparant trets de gràcia (un a un nen de cinc anys) als caps de tothom que seguia viu. Compte final? 26 morts i 20 ferits, la meitat de gravetat.

Es va acabar gràcies a un senyor ja gran que viu molt prop i va sentir els crits emesos per fugitius. No duia sabates, però va prendre i carregar la seva escopeta i va córrer cap a l’església. Cal recordar que Ken era un militar i duia una arma quasi militar, o sigui que la situació era molt perillosa. Va tenir sort. Va disparar i sembla que va ferir l’assaltant dues o tres vegades. Ken va deixar caure el fusell i es va fugar amb el seu cotxe. El veí no tenia cap auto en aquell moment, però va aturar un veí jove que passava en cotxe per casualitat. Aquest segon cotxe amb dos homes valents dintre, gairebé va enxampar en Ken,que al final es va llençar intencionalment fora de la carretera a una cuneta. El veí es va acostar a la finestra exigint que Ken sortís de l’auto, però Ken va preferir matar-se d’un tret al cap al mateix temps que el primer cotxe de policia arribava.

Quina situació tan horrible! Com podia passar això a un lloc tan senzill, pobre i avorrit? Imagineu l’escena: uns 50 homes de poble, dones i nens seient en pau a una església, quan es presenta un desconegut armat amb la intenció de matar-los a tots un a un i sense pressa i gràcies al veí només en va arribar a matar 26. Tots els crims violents han de ser condemnats, però aquests casos semblen més enllà de qualsevol límit i són especials. Voldrà el Congrés fer alguna cosa aquesta vegada? El més probable és que es neguin, com es van negar després de Sandy Hooks. Diuen la ximpleria que el que cal fer és millorar l’assistència psiquiàtrica per detectar la gent perillosa a temps. Això estaria bé, però s’equivoquen si es pensen que un diagnòstic mèdic es pot assolir sempre, cosa que seria molt difícil i la quantitat de problemes mèdics, legals i constitucionals que se’n derivarien abans que el malalt fes res, serien o seran molt difícils. També diuen i alguns fins i tot creuen que la solució rauria en donar pistoles a tothom per poder defensar-se, com va fer el veí. Però de l’alternativa lògica i racional ningú vol parlar. Només s’interessen per disbarats consistents amb la venda continuada de fusells i pistoles. Caldria sobretot prohibir immediatament la venda d’armes llargues, els fusells d’assalt semiautomàtics. Hauria aconseguit algú matar 26 persones al mateix lloc amb una pistola? No si les víctimes són pagesos.

D’on surt la dèria absurda i perillosa de voler tenir armes a casa?

Sovint persones d’una ciutadania o regió tenen idees o emocions compartides per molts con-ciutadans que gent d’altres països troben inacceptables i pot ser molt difícil explicar-ho. Sense intenció de ser banal, als Americans els tornen bojos pel Football i el Beisbol, però són indiferents al Futbol europeu, cosa molt difícil de canviar. És fàcil trobar exemples amb el militarisme, antisemitisme, feixisme, la cuina… La Catalanofòbia de tants espanyols no sembla tenir cap base racional i nosaltres som diferents.

Al començament del segle XIX el President Thomas Jefferson, el més gran dels Pares Fundadors, havia comprat de Napoleó Bonaparte tot el territori anomenat Louisiana, que més que doblava l’àrea dels EUA del temps i deixant de banda els indígenes (com va acabar passant)  estava buit. El govern federal va facilitar l’arribada d’immigrants blancs per ocupar-lo i els primers residents americans del West esdevindrien o agricultors o ramaders a la gran “Louisiana”. Com és natural, a un territori gran i buit amb alguna tribu índia agressiva i bestiar perillós, tothom tenia alguna arma i sabia disparar. El West no tenia en aquell temps cap pes polític ni identitat especial, però en general les coses anaven bé. El “Louisiana purchase” de Jefferson fou un encert monumental, no obstant l’oposició de molts contemporanis.

Amb el començament de la Guerra Civil tot va canviar. Per primera vegada es van veure a tot arreu armes de foc i mort. Els combatents foren (i encara són) glorificats, herois lluitant per la Pàtria amb armes, cosa que encara no se li havia acudit a ningú. El triomf de la Unió va il·luminar les armes en un llum diferent.

Però, ai las, pels fabricants i negociants d’armes, la Guerra Civil es va acabar. Com havien de fer negoci sense guerra? No hi havia dret. No quedava cap mercat.

Les pel·lícules i novel·les de l’oest que tots hem vist exageraven el nivell de violència al territori en aquell temps. Els periòdics feien el mateix, cosa que agradava molt al públic. L’oest era enorme i sens cap dubte hi va haver criminals, les fetes dels quals eren elogiades i descrites com si fossin esdeveniments històrics. L’episodi històric recordat més sovint fou la “batalla” del OK-Corral a un lloc perdut d’Arizona anomenat Tombstone, entre dues bandes de cinc homes i la premsa en va seguir parlant per moltíssim temps. Altrament, l’Oest violent que hem vist tan sovint a la pantalla, hauria estat absurd i se’l van inventar.

I ara arribem a una millora tècnica històrica: la invenció dels llibres de còmics, sovint amb il·lustracions, que eren molt barats i presentaven històries de bandits i pistolers, sovint inventades o exagerades. Els reporters podien fer una fortuna amb una entrevista a un home famós, sovint en forma sensacionalista amb detalls i episodis imaginaris. Deien que Billy the Kid assassinà 20 homes. En realitat van ser 5 o 6, i sempre a confrontacions, gairebé mai gent innocent. Els llibres de còmics van ser la passió de dues o tres generacions de joves americans, que en van treure la impressió que el West era una zona d’aventures per joves blancs americans que volien sentir l’adrenalina, on les armes, els Colts sobretot, estaven integrades al relat d’heroisme i patriotisme del poble nord-americà. Fer-se un pistoler famós no tenia res de fàcil i no passava de ser un somni

I els pobres fabricants? Un d’ells va lluitar com un lleó en suport de la creació d’una mentalitat i de mites nord-americans com a un nou poble, en lluita permanent en defensa de la seva llibertat, família i veïns. Aquesta nació acceptava i usava les armes com a instrument de pau i progrés, establint un lligam de les pistoles amb la natura, la bellesa del paisatge i els cavalls com a qualitats de l’americà com cal, violent quan calia, sempre disposat a lluitar defensant causes justes. La identitat exigia que un bon americà havia de saber lluitar. El nom de la companyia més al darrere d’aquestes convencions? Encara existeix, té molta reputació i es diu Remington. Si mireu el seu web encara hi trobareu referències patriòtiques al caràcter americà, la disposició permanent del poble a lluitar per la llibertat i el seu lligam amb la nació. Ells el que van fer sobretot fou pagar molts anuncis als llibres de còmics i els diaris i exercir influència amb els redactors de novel·les gràfiques. Al començament no hi havia necessitat de  referir-se a la Segona Esmena constitucional que haureu vist al començament. Quan la van descobrir, va reforçar molt la seva posició. Resultava que un verdader patriota americà havia de posseir una o més armes i afirmar que era el seu dret reforçava la Constitució i enfortia les grans llibertats nacionals atorgades per aquest document tan estimat.

Joan Gil

Die weiße Rose (“La Rosa Blanca”), Múnic, Febrer de 1943

Els qui parlen de la població alemanya durant a segona meitat de la II Guerra Mundial, haurien de considerar els moviments estudiantils de protesta, que el règim nazi no volia tolerar no obstant el seu poc significat. Els feixistes alemanys responien amb atacs policials i judicials brutals, que sovint acabaven en execucions. Perquè tenien un problema amb els estudiants? Perquè les autoritats els obligaven a anar per unes setmanes al front (a tots, però sobretot als estudiants de medicina, a fer d’infermers) on veien la realitat i tornaven explicant la veritat: Alemanya estava perdent. Les ocupacions a la Unió Soviètica eren d’una crueltat odiosa i injustificada. L’antisemitisme era pintolerable.

Hans i Sophie Scholl eren dos estudiants bavaresos a Munic, fills d’una família progressiva reduïda al silenci. El germà estudiava medicina i acabava de tornar d’una “visita” a Stalingrad. Va començar a fer reunions amb amics de confiança, entre ells un xicot nascut a Rússia que parlava la llengua perfectament i un professor de Musicologia. El grup va triar el nom Rosa Blanca, probablement tret d’un poema alemany, i no va tenir cap organització formal, encara que molts veien a Hans Scholl com a cap del grup. Van durar uns set mesos.

Els dos Scholl havien imprès tots sols octavilles o fulls volants (dits en català fulls propaganders) reproduint un sermó d’un Bisbe anti-nazi que denunciava l’eutanàsia amb l’objectiu de purificar la raça germànica com una bestiesa estúpida, cruel i inhumana. Van decidir que l’única feina que podien fer era produir, reproduir i distribuir aquests fulls propaganders amb crítiques del règim nazi, que van arribar a distribuir no sols a Munic sinó a contactes de confiança a altres universitats alemanyes. Hi havia poques fonts alternatives d’informació pel públic. El segon volant repartit ja per la Rosa Blanca tractava críticament amb l’antisemitisme. Al començament el seu estil era una mica intel·lectual, no sempre fàcil de seguir, després va esdevenir més polític i popular.  Es van fer conèixer a diverses universitats, però la seva importància era insignificant. Prou que sabien que la GESTAPO, la policia, els buscava.

I un dia la Sophie va fer una equivocació. Havia anat a classe amb en Hans duent un maletí ple de fulls volants, que van distribuir sense incidents de forma que els estudiants els trobessin quan sortissin de classe. Arribada gairebé a la sortida de l’edifici, la Sophie va notar que li havien quedat uns quants volants al maletí. En mala hora va decidir tornar a l’atri i pujar les escales fins una barana, des de la qual llençaria els papers. Un empleat de la Universitat la va veure.

Els germans foren detinguts i interrogats per la Gestapo. En Hans va intentar protegir la Sophie dient que ella només era la seva germana i no sabia res, però la noia, molt orgullosa, ho va rebutjar, declarant-se solidària en tot. Estaven al final imminent de la batalla de Stalingrad, que va marcar el començament de la caiguda del règim.

Menys d’un mes després de la seva detenció van ser encausats i jutjats per un Volksgerichthof, un Tribunal Popular, presidit per un jutge que no deixava defensar-se a ningú i repartia sentències de mort sumaríssimes d’acord amb la legislació nazi, única que hi havia. Quatre acusats (quatre sentencies de mort per judici era el màxim que li deixaven fer), començant pels germans Scholl, foren decapitats en la guillotina hores després del procés. Havien estat estudiants pacífics i demòcrates, executats només per repartir octavilles que poca gent llegia.

Un resistent va aconseguir una còpia del darrer full volant i va poder passar-lo des d’Escandinàvia als Anglesos, els quals en van fer milers de còpies i les van deixar caure des d’avions al territori alemany no alliberat. Poc temps després hi va haver dos judicis més contra altres membres de la Rosa Blanca amb un grapat d’execucions addicionals al primer, no pas al segon quan ja tot s’estava ensorrant i els darrers acusats, que verdaderament no havien fet res, se’n van sortir vius. Aquell jutge fatal no es va presentar, essent substituït per un jutge normal, que va declarau-los innocents per falta de proves. El caos terminal havia començat.

Resultats? La primera reacció després de la guerra fou un llibre escrit per una tercera germana Scholl més jove. Poc després el nou govern democràtic bavarès va finançar un film biogràfic i poc a poc el nom Scholl fou reconegut i es va estendre. És difícil comptar quants llibres, pel·lícules i programes de TV s’han vist. Els Germans Scholl tenen avui en dia molts monuments públics, estàtues, fonts i fins i tot una Plaça al Camp Universitari de Munic. Els seus escrits poden ser trobats fàcilment. Una curiositat inesperada: com que el company nascut a Rússia era un fervent Cristià Ortodox, ha estat canonitzat i elevat als als altars per l’Església Ortodoxa Russa.

El nou Govern democràtic federal va haver de reobrir els processos perquè el President del Volksgerichthof havia estat un verdader jutge nomenat legalment pel govern alemany. El Bundestag democràtic va declarar l’execució dels Scholl  un assassinat judicial. (sic, oficialment). Els Catalans amb el President Companys no hem tingut tanta sort.

Un cas de Gitanos, Guàrdies Civils i un Capellà al Camp de la Bota

A final dels anys 50 i començament dels 60 vaig tenir al Batxillerat un professor admirable, amb grans preocupacions socials que era un capellà membre de l’Orde que regia el Col·legi. Aquest Pare B (em guardo el nom perquè no n’he sentit parlar des de fa mes de 40 anys) va decidir abandonar la seva còmoda residència i la llar dels seus pares molt prop del Cole per anar a establir-se a una barraca del Camp de la Bota, a Sant Adrià. Jo hi anava regularment i vaig seguir tenint alguns contactes superficials amb el Pare B. perquè explicava coses interessantíssimes i jo no sabia res dels desgraciats que vivien allí. Hi havia una trama de corrupció policial relacionada amb els traspassos de barraques. Calia pagar per fer un traspàs o venia un camió a enderrocar-la, com la llei manava. Si els nou residents pagaven, la llei ja no era tan exigent. L’alcalde Porcioles, antic notari de la meva família, va construir amb pessetes municipals una font d’aigua fresca al centre del Camp. Va explicar en un discurs quant el govern es preocupava d’aquells homes i dones, imagineu-vos, una font on també es podia al mateix temps rentar roba. Va sortir a La Vanguardia Española amb una foto de dones contentíssimes rentant roba a ma. Era molt generós.

Essent un home de carrera amb educació bona, el Pare B ajudava molta gent i tothom que tenia un problema el venia a veure i treballava de franc. Així és com es va veure embolicat amb moltes coses espinoses, sobretot amb la llei. Ell defensava sempre la justícia més que la llei, cosa molt perillosa a l’Espanya de Franco. Vivien al Camp dos pobres homes (perdoneu el qualificatiu), militants ideològics de la Falange, que vaig veure sovint en uniform i camisa blava, que havien rebutjat privilegis i creien fermament en el contingut social de la doctrina feixista formulada per José Antonio. Ajudaven sovint usant la seva influència al partit els esforços per millorar el tracte dels residents i combatre corrupció. Una vegada van insistir en parlar amb el Governador Civil com a Jefe Provincial del Movimiento, que no va servir de res. Tornant al Camp derrotats i escarnits, van anar a la barraca del Pare B i, quadrant-se, el van saludar amb el braç en alt. Hi ha tota mena de tragèdies i enganys al món.

Un dia, hom va anunciar que el Pare B faria una conferència a la Universitat sobre el racisme de la Guàrdia Civil tractant amb els Gitanos (que sembla que ara prefereixen dir-se Romanis). Efectivament n’hi havia bastants, sovint fora del Camp. A un final de l’àrea hi havia un bar que estava bastant be i la parella de Guàrdies Civils s’hi asseia a refrescar-se alcohòlicament al vespre. Quan topaven amb un gitano, l’apallissaven, insultaven i li feien coses molt dolentes.

La conferència fou suspesa per ordres de la policia (cal obeir la llei sempre, per estranya i injusta que sembli). Després d’una interrogació el Pare B fou posat a disposició del Tribunal d’Ordre Públic amb les acusacions habituals de sedició, violència, conspiració, etc, molt alienes a la personalitat del Pare B. A més, no li havien permès donar la conferència, o sigui que gràcies a la Guardia Civil no havia fet res de res.L’acusat va poder contractar un bon advocat i van preparar una defensa basada en provant la realitat de les seves denúncies.El Pare sabia de què parlava. Els GC eren racistes!

El dia del brevíssim judici, l’advocat volia començar invitant testimonis a descriure com els gitanos eren tractats per la GC. Enrabiat, el Jutge President ho va aturar en sec. Si l’advocat es pensava que al seu Tribunal hom podria insultar amb impunitat la gloriosa Benemèrita o Espanya, ja podia plegar i anar-se’n. El Pare B fou condemnat i sentenciat potser a dos anys. No me’n recordo del tot. El seu crim fou només haver volgut dir la veritat en public. Pocs anys després, se’n va anar a Mèxic i no n’he sentit parlar mai mes. Els jutges d’aquest Tribunal eren sens dubtes funcionaris de l’Estat legítimament nomenats.

Vetting i la tria de nous jutges, el problema de la independència judicial

Parlant de les relacions prohibides entre el Govern i els nominalment independents jutges, cal entendre que rarament les violacions depenen de diners o corrupció. No sé com es trien els jutges de l’Audiència Nacional. Als EUA els jutges estatals són elegits a la butlleta electoral. Poden presentar-se tots sols o com membres d’un partit, però l’elecció costa diners. Tots els jutges federals són elegits pel President dels EUA però han de ser confirmats pel Senat, que els fa declarar davant el Comitè Judicial bipartidista, on han de respondre preguntes i explicar què pensen de moltes coses. El Comitè envia una recomanació al ple del Senat, que accepta el nou jutge o no. La Cambra de Representants no participa en el procés. Resulta sempre que els jutges són molt independents.

L‘acció més important en la tria d’un nou jutge és sempre el vetting (“investigació” en anglès, però es diu gairebé només dels nomenaments per càrrec públic) com diuen els Americans, l‘interrogació per saber-ho tot del candidat: de quin partit és, família, historial professional, experiència, caràcter, diaris que llegeix, opinions legals a casos on ha participat, grups o nacions que odien, opinions polítiques, projectes pel futur, actuacions públiques… Tot allò que calgui per entendre no sols el seu coneixement de la llei, sinó quina mena de persona és. Poden fer preguntes legítimes o intolerables i ningú en sabrà res. Tots coneixem gent que no viuen de la política però tots sabem perfectament si són o afavoreixen el PP o ERC, i ho deixen ben clar quan parlen. Alguns parlen de política en to de veu fort, com l’ex-diputat Garcia de Badalona, i altres amb indiferència total. És així com les places de jutge es poden omplir amb jutges segurs, amics i és molt difícil de combatre. Sobre el paper, és legítim i legal pel Partit al poder.

Als EUA els jutges de cassació i els suprems tant d’estats com del federal de Washington, no tenen obligació d’acceptar casos i es poden negar a fallar-los, cosa que fan sovint. Els jutges, com els fiscals tenen sempre discreció per rebutjar coses que no els semblen be. Els jutges alemanys poden respondre a un litigant que allò que ell vol no mereix la protecció de la llei. Però un amic no faria mai ni toleraria aquestes coses contra el Partit que l’ha elegit, no pas per corrupció o per haver rebut una ordre explícita, sinó perquè les coses són així si hom vol fer carrera.

I aquest és el centre del problema, el vetting. Si no és possible nomenar jutges neutrals, almenys caldria tenir-ne de totes les inclinacions. Un partit democràtic no permetria nomenar candidats amb opinions extremes o odis nacionals. Potser hom podria incloure el tema en les plataformes electorals per tal que el poble ho entengués.

La Universitat de Pennsilvània te un lema tret d’un escriptor llatí que s’ha fet famós als EUA:  LEGES SINE MORES VANAE. Les lleis no serveixen de res si no van acompanyades de bona moral. Que una llei hagi estat escrita, no tanca la discussió sobre la seva legitimitat. Penseu en els dos casos anteriors. És sempre la gent que l’aplica.

Els jutges són una de les tres branques de Govern relativament independents, juntament amb l’executiu i el Parlament. Els fiscals en canvi, són supervisats pel govern, però no se suposa que puguin legítimament acceptar ordres afavorint coses polítiques o interessos del govern. A la majoria d’estats, el càrrec és electiu. El fet que els jutges siguin relativament independents, no vol dir que siguin sobirans i la seva obligació és servir al poble, no posar-se per damunt. Sobirà és només el poble i un jutge que es fica en política traeix i mossega la ma que l’alimenta. Als països democràtics, totes les institucions lliures com la judicatura tenen sistemes i mecanismes interns per exigir disciplina, vigilar-se  i disciplinar quan cal.

La Constitució Federal Suïssa prohibeix terminantment al·legar que una llei o resolució del Parlament sigui inconstitucional. Si una proposició passa un Referèndum, el sobirà ha parlat i no cal ni es pot fer res més. Per entendre la raó, serveix mirar enrere  i considerar la catàstrofe de 2010 a Espanya. Un nou Estatut havia estat aprovat per dos governs, dos parlaments i un referèndum (autoritzat). Però aleshores probablement per odi, el PP dirigit pel Rajoy el va enviar al TC que el va destroçar i a més escriure que allò que ells deixaven era el límit màxim i prou per sempre més. Resultat d’aquesta violació de la Constitució? Set anys de desordre, caos, divisió política, desprestigi creixent d’Espanya, un Gobierno cada dia més autoritari, ridícul de Rajoy a la UE, un escàndol internacional i una crisi gravíssima. Gràcies, Rajoy, i gràcies senyors jutges! Pugeu a la plataforma i saludeu.

Joan Gil

Tags: Camp de la Bota, Franquistes, Germans Scholl, La Rosa Blanca, Nazis, Tribunal d'Ordre Public

Estic comparant la brutal campanya espanyola amb la minsa, ben educada i respectuosa campanya dels Catalans, a l’estil del cavaller Carles Puigdemont, el qual així i tot ha acabat amenaçat en públic d’acabar com Lluís Companys.  La teoria és que el vot és una expressió de la voluntat popular però moltes agències cares de relacions públiques ja fa temps que han entès que es tracta només de saber manipular l’opinió pública i que els votants ho obliden tot. La manipulació es pot guanyar amb tècniques legítimes sense faltar a la veritat, però molts agents que fan estimats secrets de vot diaris per avaluar com van, no dubten a utilitzar mentides i representacions falses que exciten al poble. Els espanyols no dubten a fer-ho, nosaltres ni ho fem ni hauríem de fer-ho mai. Però parlem de les coses legítimes.

La famosa “inconstitucionalitat”

L’objectiu català hauria estat explicar als espanyols i als periodistes de tot el món quins greuges tenim i perquè volem anar-nos. Enlloc d’això només s’ha pogut parlar de la Constitució espanyola i de res més. Una maniobra política perfecta i molt exitosa acceptada íntegrament per tots els partits satèl·lits del PP, el PSOE,PSC, i C. Jo sospito una intervenció a Madrid d’una agència de relacions públiques competent. El nostre President, al capdavant d’una mobilització de masses fenomenal, única en el món democràtic, va acceptar el tracte d’inconstitucional que el feia aparèixer a ell com a violador de la llei. La protesta catalana no arribava enlloc. En canvi el Rajoy marcava el to divertit dels insults, crits i amenaces que tots els satèl·lits, potser amb excepció d’Iceta, acceptarien. La Catalanofòbia rebia la benedicció oficial del patriotisme ibèric i sortia al carrer amb l’ajut de jutges i d’aquest fiscal tan estrany que vol ficar a presó tothom que obri la boca excepte els angelets del Gürtel. La Generalitat tampoc parlava de Gürtel. Quina ocasió perduda. A Madrid era una festa amb insults legalitzats. I sense por o preocupacions. Com Piqué, Catalunya aguantava els insults i les humiliacions.

Què hauria calgut fer? Hi ha un refrany americà que diu “If you can’t stand the heat, get out of the kitchen” (Si not pots aguantar la calor, surt de la cuina) I un pugilista no pujaria mai al ring sense estar disposat a clavar cops de puny a l’adversari.I el Barça té un adversari cada fi de setmana, que acaba rebent puntades de peu i gols. Són adversaris, no pas enemics, però cal tractar-los com cal i els polítics independentistes no ho van fer Aquest és el món real de la política, però no hem plantat cara bé.

La primera cosa que diu el reglament és que cal respondre a l’adversari immediatament i fent tant de soroll com es pugui, amb predilecció per atacar a cops de  puny si cal, els seus punts més forts fins desconcertar-lo o fer-li dir un disbarat. Els partits americans tenen gent que vigilen, tenen contactes amb la premsa nacional (i estrangera, si cal) i preparen una resposta. Com queda dit, les respostes més efectives són les que toquen els punts forts de l’adversari. Només per posar un exemple (que no en sé prou per saber si seria correcte) si Rajoy només obre la boca per sortir-se amb la Constitució, jo l’atacaria rebuscant quantes vegades ell havia parlat contra aquesta mateixa Constitució o havia ignorat sentències que el perjudicaven. I que ho expliqui tot. Si es podia fer, jo hauria proposat al Congrés fer una esmena constitucional com la famosa que van fer una tarda el PP i el PSOE de Zapatero per la Unió Europea. Naturalment, fallaria però quedaria constància que són ells els que no volen i que hauria estat fàcil arreglar el problema.

En qualsevol cas, una cosa que hom pot aprendre de Trump és que ell SEMPRE respon immediatament a qualsevol atac, sovint amb el Twitter, altrament davant les càmeres. Dissortadament sovint menteix, aconseguint canviar el tema (el seu objectiu) però també ho podríem fer nosaltres honestament sense mentides. Sobretot, és útil canviar un tema quan no convé. Amb els tweets,  manta vegada ha aconseguit canviar i oblidar el discurs polític nacional que no li agradava. I ell tan tranquil. A Rajoy no l’atacava ningú. A Puigdemont molta gent.

El nombre de votants

No sé quantes vegades ho he llegit sense que la Generalitat faci res: molts comentaristes estrangers segueixen repetint que el nombre de votants, un 43%, es insuficient per declarar la independència. Caldria respondre moltes coses: que el nombre habitual de votants a Catalunya no és gaire més alt (sovint més baix), que la Generalitat va afegir que 700,000 catalans no van poder accedir físicament a les urnes (i ja arribem prop dels 3 milions) i finalment que els votants que volien sortir de casa més tard ja havien sentit els mitjans anunciar els assalts i atacs violents de la GCivil i altres policies espanyols. Calia ser un heroi per sortir amb nens i ancians en aquestes condicions. I molts Catalans en van ser ser. I com es poden queixar els que van impedir el vot normal que el nombre de votants fou insuficient? És cinisme?

Els diaris de Madrid

Cal recordar-ho. Jo no recordo haver vist o viscut una cosa semblant a cap dels llocs on he viscut. Els diaris tenen obligacions que els periodistes aprenen a l’escola: informacions i opinions han d’anar a llocs diferents del diari o web, sense barrejar-se mai. Informacions han d’intentar explicar però han de ser políticament neutrals, sense prendre partit. Només els editorialistes tenen el dret legítim d’expressar les seves opinions, però haurien d’invitar també personalitats d’altres inclinacions. Diaris com ElPais tenien una certa reputació de respectabilitat. S’entén que els diaris han de parlar sempre de respecte i pau, contra odi ètnic, i ensenyar al lector els problemes de fons i recomanar enteses pacífiques. Dintre de la redacció no hi havia ningú que objectés? Se n’hauran d’avergonyir per molts anys venidors, perquè han deixat de ser respectables.

El suport popular

Una vegada vist l’èxit de l’argument constitucionalista sense disputa ni oposició catalana, no hi havia dubte que tots els governs consultats respondrien que visca la constitució i la llei. Però i els seus ciutadans què pensaven? Als EUA  els ciutadans només poden sentir amb horror que una policia va prohibir votar i va maltractar fortament a milions de ciutadans pacífics que volien fer-ho. Ells havien fet una revolució per menys que això. Amèrica es un país federal, on la legislació electoral és un dret EXCLUSIU dels estats, cadascú amb les seves lleis i peculiaritats. No hi ha lleis federals del vot, excepte  per garantir els drets fonamentals. Les eleccions anomenades federals son en realitat vots simultanis de 50 estats diferents. Cap americà es pot imaginar que policia federal (FBI) confrontés i intentés prohibir un esdeveniment electoral aprovat per l’estat, que segons la Constitució és lliure i sobirà, com tots els altres estats. I això dels atacs violents amb força a ancians, nens i ciutadans pacífics tampoc s’ho empassarien. Tenen armes a casa.Van estar sempre a favor de la independència irlandesa. El govern va respondre’ns allò que havia de respondre, però si la Generalitat trobés una forma de dirigir-se al poble o als estats, rebria una resposta molt diferent. Potser a molts llocs d’Europa passa el mateix. El respecte al vot popular i les urnes com a forma de resoldre conflictes, està molt estès.

Woodrow Wilson i l’autodeterminació dels pobles europeus

W. Wilson, un Professor de Princeton,  fou el President dels EUA que va guanyar la primera Guerra Mundial. Durant la Sessió fundacional de la Primera Societat de Nacions que ell havia iniciat, va pronunciar un discurs notable. En vista de l’ensorrament dels Imperis Austrí-Hongarès, Alemany i Rus, calia imaginar-se una geografia i un escenari nous a Europa. La seva proposta era que enlloc de reconstruir res, es donés pas a l’autodeterminació de les nacions oprimides pels antics imperis.

Això fou la política oficial nord-americana, que tant ens hauria afavorit, fins la Segona Guerra Mundial. Les autoritats que van presidir damunt l’ensorrament del feixisme a Alemanya, a Itàlia i al Japó durant la segona Guerra Mundial ho van veure tot diferent, preferint crear enlloc per primera vegada en la història, les nacions de les fronteres sacrosantes i intocables que calia defensar a qualsevol preu. Aquest punt de vista fou molt reforçat per l’arribada de la Guerra Freda, que ho veuria tot pels dos bàndols exactament igual. Les fronteres esdevenien absurdament sagrades i defensades per l’OTAN sempre pel benefici d’alguns. Avui en dia les coses estan canviant i potser s’acosta el dia quan tornarem a la filosofia de Woodrow Wilson i deixarem que les fronteres, si segueixen existint, serveixin només per fer feliç  als que viuen dintre d’una. Durant la història, moltes fronteres s’han mogut quan calia. Hauria de ser possible que hi tornéssim. Això resoldria els conflictes que es podrien derivar dels molts moviments nacionalistes que creixen al món. Si Juncker es pensa que sotmetent Catalunya això es pot prevenir, s’equivoca i és injust.

La Separació i la Independència Judicials

La idea que els jutges haurien de ser independents del govern i fins i tot capaços de jutjar-lo és molt antiga. En part els drets dels ciutadans ja estan descrits a la famosa i venerable Carta Magna atorgada de molt mal grat pel Rei Joan Sense Terra als anglesos. Que jo sàpiga, la primera Constitució que de debò ho va acceptar i posar per escrit fou la primera i única Constitució dels EUA de 1787, encara en vigor, amb esmenes. Pels Americans la qüestió de la separació de poders i independència judicial és molt seriosa, tant als tribunals estatals com als federals. Passa de tant en tant que algú alci una queixa d’inconstitucionalitat sigui per les constitucions estatals o la federal, que en general són preses molt seriosament. La queixa comença pels tribunals de primera instància, pel tribunal d’apel·lacions i finalment, acaba (si els suprems l’accepten, que no en tenen cap obligació) al Tribunal Suprem sigui de l’Estat o Federal. Hi ha sessions de presentació de totes les parts, discussions i llargues deliberacions. Sovint la sentència surt molts mesos després.

Veiem la situació a Espanya: el Gobierno anuncia que vol fer una altra queixa contra la Generalitat. Quantes n’han fet ja aquest mes? Deuen haver de pagar hores extra. Són atesos en l’acte pel tribunal que ells trien i sense cap mena de deliberació seriosa els jutges dicten totes les sentencies que el Gobierno demana, sovint seguit el text presentat. Vaig sentir a algun diari que hom havia proposat que el President del TC seiés amb els ministres al consell per coordinar (!!!) Voldria saber si ho van fer. La Generalitat no pot guanyar mai. I el Fiscal anuncia per TV que ell ficarà a la presó al nostre President si es declara la independència, que es un acte polític. És aquest home independent del Gobierno o torna a ser justícia estil Franquisme? Que es facin selfies tots junts per accentuar la unitat.

Jo crec que aquest es el problema individual mes greu que Espanya pot tenir als Tribunals i premsa estrangers. Jo crec que ajudaria molt perseguir-lo i intentar-ho. Té el President Rajoy l’autoritat de ficar gent a la presó? Ha donat instruccions o n’ha parlat amb el Fiscal? Normalment, aquestes coses no passen a altres països.

I ara diu que volen ficar tothom a la presó, interrogar alcaldes una altra vegada, tancar la TV3, desfer els Mossos i canviar els plans d’estudis de les escoles? Mirin, senyors: jo vaig anar a l’escola quan ja ho feien tot això. Vam aguantar 40 anys i aquí seguim.

Joan Gil

Tags: Autodeterminacio i EUA, Catalunya, Espanya, independència, Tribunals espanyols, Woodrow Wilson

Potser molts lectors no s’adonen que aquestes dues coses, que els Catalans hem patit, són conceptes de les ciències socials i polítiques que tenen un significat clar i diferent. El primer estudi seriós fou publicat pel Professor Juan José Linz que havia nascut a Alemanya però va esdevenir ciutadà de l’estat espanyol i va fer la seva carrera als EUA, arribant a l’honor extraordinari de rebre una Càtedra Anomenada a la gran Universitat de Yale. Fins i tot li van arribar a donar un premi príncep d’Astúries.

Totalitarisme

Començant per donar exemples de totalitarisme (sovint feixistes), els més clars són evidentment Hitler, Mussolini i Stalin, però n’hi ha hagut i n’hi ha molts més, com ara el Franco Bahamonde que vam patir nosaltres, Oliveira Salazar al Portugal, Mao a la Xina, Un a Corea del Nord, Perón a l’Argentina i molts més. En temps antics, la majoria de monarques eren totalitaris.

La pràctica i expressió de poder incontrolat i molt arrogant (inflexibilitat, desig d´humiliar) és igual tant a l’autoritarisme com al totalitarisme. Altres característiques els diferencien clarament: el totalitarisme és una doctrina política basada en l’estat omnipotent (que comparteixen feixistes i comunistes) que pretén canviar substancialment el sistema polític i social del país i fins i tot del món, si es pot. Recordem la Falange amb la seva “democràcia orgànica”, les Cortes amb tres terços, els sindicats verticals, les missions històriques de la joventut… Era un món nou i diferent.  La segona característica és tenir un Dictador popular, promogut i exaltat pel règim, carismàtic,  del que tothom parla sense poder discutir les seves decisions. Els Russos es van inventar el nom tan encertat de “culte de la personalitat,” que és un dels elements essencials del totalitarisme. A vegades em recordo dels locutors de Ràdio Nacional parlant amb emoció del seu Caudillo. L’home feia discursos vulgars i avorrits però els seus titelles deien que en aquell primer moment només podien presentar anàlisis preliminars d’aquell discurs tan transcendental. Però Franco no era ni de bon troç tan impressionant com el seu admirat Hitler. Massa gras i amb veu massa fina.

Cal afegir que no té res de fàcil establir un nou sistema totalitari (feixista). Només és possible enmig d’un ambient revolucionari o una guerra. En canvi un govern autoritari es pot establir a molts països amb tradicions democràtiques febles

Autoritarisme

Vol algú saludar el Sr Rajoy Brey com a exemple gairebé perfecte? A diferència del cosí totalitari, autoritarisme no ha estat mai una doctrina política, sinó un mecanisme social. A una societat cal sempre tenir un mecanisme dirigent per fer decisions: els bons demòcrates  trien la discussió i els vots, els autoritaris esperen la decisió i les ordres del cap, que es pensa que ho sap fer tot millor. A diferència del totalitarisme, els autoritaris no en fan mai menció durant una elecció, perquè és de fet només un mecanisme social més que polític, mai una part del programa. Els autoritaris viuen dintre d’un sistema polític tècnicament democràtic del que tenen tots els fils a la mà. És una qüestió de gustos si el txef es anomenat Dictador o President. Depèn. No hi ha cap regla per decidir si un polític és un Dictador, però es pot veure sempre si és totalitari o autoritari.  En el cas dels autoritaris, una bona elecció ho pot resoldre tot, a cals totalitaris no. Diuen que una elecció lliure és un intent de cop d’estat per enderrocar el govern legítim.Els autoritaris simples no tenen ni programari per canviar el món ni culte de la personalitat dedicat al cap del gobierno.

En Linz mateix va notar el problema dels règims presidencials, com als EUA. Són autoritaris per definició? Pel que fa referència als EUA, m’hi hauria d’oposar, encara que a vegades ho pot semblar  El sistema constitucional en força des de fa més de 200 anys, que veu tots els ciutadans com a lliures i iguals, no afavoreix cap grup o estat sobre els altres i dona drets sense prohibir gaires coses (com ara l’esclavatge), estableix un sistema de “checks and balances” amb jutges independents que frena la majoria d’abusos presidencials. El govern desastrós de Trump en seria un exemple. Als 9 mesos, no ha aconseguit fer cap de les bestieses que volia. A altres països, en canvi, un nou President podria sentir-se més temptat que un primer ministre parlamentari. En qualsevol cas, un primer ministre autoritari pot ser reemplaçat per un altre més democràtic. A un país com Espanya, però, en vista dels pocs instints democràtics de molts partits, la successió podria posar les coses pitjor.

La transició: del Totalitarisme a l’Autoritarianisme

La transició va deixar caure per acord i negociació (única vegada) els elements doctrinals del feixisme, descrits més amunt, que eren absurds i no permetien anar pel món ni ser admesos a organitzacions internacionals, afegint-hi l’indult incondicional i impunitat, sense Comissió de la Veritat, per a tots els col·laboradors feixistes. Van obrir també un sistema democràtic amb vot universal i governs parlamentaris. Catalunya i els seus drets i esperances fou reduïda un altre cop a la condició de minoria desprotegida, sotmesa per sempre més a una majoria amb la que no s’aconseguiria mai res de res, mai, mai. Els que manaven no veien problemes acceptant el vot universal. La famosa Espanya Negra garantia el futur.

Un dictador vell acabava de morir i es tractava d’acabar amb les seves manies i liquidar el totalitarisme i el seu Movimiento. Tot havia de canviar perquè res canviés.

Joan Gil

Darreres Notícies dels EUA:

Ahir m’estava mirant al canal MSNBC un periodista del NYTimes que feia acusacions greus en el cas encara no resolt de la col·lusió electoral entre Trump i Rússia. Aquí en aquests casos, els canals sempre inviten el denunciat a respondre (cosa que tant debò fessin a Madrid). Va sortir un senyor molt indignat de la Casa Blanca, que va anunciar que ja sabia d’on sortia aquesta mentida. Era igual que el cas de “Caledònia” a Espanya, on els Russos havien agitat propagant mentides!!! Els de Can Trump són així, igual en moltes com els del PP. Diuen la primera cosa que se’ls acut. La veritat té poc interès. Si a Madrid s’assabenten, podrien fer un Consell de Guerra per traïció a tots els membres del Govern. El totalitari Franco els hauria afusellat.

Tags: Autoritarisme, Dictadura, Franco, Juan José Linz, Totalitarisme

Té quelcom de còmic que tants Catalans haguessin confiat en el suport de la UE, una organització econòmica dominada pels partits populars europeus i pel govern alemany, que segueix negociant l’admissió de la Turquia i ha actuat feblement contra l’extremisme hongarès i polonès i fou inútil durant la dissolució de Iugoslàvia. Diuen no obstant que, sense preocupar-se de contradiccions, suporta la independència d’Escòcia per donar una lliçó al Regne Unit

La mediació tan necessària no pot ser esperada d’aquests sinó únicament els mediadors de les Nacions Unides, amb una oficina creada per aquests problemes i que actuen sempre en secret. Si cal, criden professors i politòlegs per ajudar. Sense que l’obliguin, el Rajoy no acceptarà mai una mediació, perquè ell s’ha negat sempre a acceptar Catalunya com un igual, de tu a tu amb el que calgués negociar. Ell només vol parlar amb els catalans asseguts a la taula del Cafè para Todos, com Cantàbria i Múrcia, una província més.

L’èxit més notable d’aquest grup de l’ONU fou la resolució del conflicte de Timor-Leste (East Timor), una antiga colònia portuguesa amb guerrillers (cosa que gràcies a Déu ni tenim ni necessitem per res). Després d’enderrocar el règim feixista deixat per Oliveira Salazar, amic íntim del Franco Bahamonde, el nou govern portuguès es va retirar unilateralment en 1975. Un dels dos grups guerrillers locals van prendre el poder i van fer un referèndum declarant tot seguit la independència. La Indonesia del Dictador Suharto, propietària de mitja illa de Timor, va entrar a sang i foc a Timor-Leste i la va declarar una província indonèsia. Un grup professional de mediadors de les NU hi va haver de treballar per anys. Al final van establir un autogovern i fixat 1999 com a any per l’estatus final amb un Referèndum. L’enderrocament del Dictador Suharto a Indonèsia va ajudar molt. El referèndum fou guanyat i Timor-Leste proclamà la independència. El govern legal fou immediatament enderrocat per constitucionalistes amb suport indonesi. Al final, un exèrcit australià de cascs blaus va desembarcar per restaurar la pau i el govern legítim i fins ara. A mí em sembla que el cas de Catalunya i Espanya seria molt més fàcil, i no és fàcil plantar cara a funcionaris de les NU. Perquè perdem temps amb Europa?

El Referèndum: prohibit o il·legal?

No entenc perquè el govern no ha combatut millor la protesta de Madrid d’il·legalitat o il·legitimitat, perillosíssima i molt ben triada. Els Catalans la van acceptar sense intentar desvirtuar-la. Em recorda una mica de quan els fills nascuts fora de matrimoni eren  “il·legítims” i se’ls prohibia accès a moltes coses, sobretot per l’Església. No hi ha ni homes il·legítims ni referèndums il·legals per la seva pròpia natura.

Els espanyolistes van triar aquest camí (probablement per consell d’una companyia professional seguit no sols pel PP sinó també sense precisions pels partits satèl·lits, el PSOE o C, ni opinions alternatives o matissos). L’efecte fou que els nostres greuges, frustracions i raons no van ser discutits i segueixen essent desconeguts pels pobles espanyols. Només es discutia la “il·legalitat”

El problema és que l’adjectiu”il·legal” designa un culpable i es podia acceptar i utilitzar per actituds anticatalanes sense haver d’afegir o explicar res. Encara pitjor: feia la discussió de les causes i justificacions del procés irrelevants. He llegit a diaris i revistes estrangeres que molts corresponsals estrangers s’en va adonar: en deien “referèndum probibit, o no permès” que posava la culpa on correspon i requiria explicacions Perquè el prohibien? Això de la constitució no convenç a cap observador imparcial del tot. Aquestes coses s’arreglen quan hi ha la voluntat. Però no hi havia voluntat, era una excusa. Caldria considerar les condicions i els temps on aquesta Constitució es va escriure i les múltiples demandes de reforma revelen problemes que cal discutir, però que el Gobierno es nega a fer. I la separació dels jutges i l’executiva com funciona a l’estat espanyol? Es pensa el Gobierno de debò que la judicatura és simplement una arma a disposició del govern central? Són els jutges un braç de l’executiu com en temps del feixisme? I les sentències immediates per qüestions que en altres països cal debatre per mesos?

És precisament això, la violació de la separació de poders entre l’executiu i els jutges allò que és profonament inconstitucional i en violació dels drets dels homes, i hauria d’interessar algun tribunal internacional.

És massa tard? No, sempre s’està a temps per aprendre

Joan Gil

Tags: Catalunya, East Timor, independència, Madrid, Nacions Unides, Referendum

Hi ha coses que desperten la memòria. A mi me l’ha despertat un mot horrible que em pensava que no tornaria a sentir o llegir mai més: sedició. Era aquesta l’acusació usual contra tots els que eren arrossegats davant dels tribunals franquistes, quan la llei era perversa i escrita contra el poble. Alguna vegada hi afegien càrregues de revolta armada o intents d’enderrocar el Gobierno, com si això hagués estat possible. Tot el que l’acusat havia fet era parlar o fer una reunió.

Jo visc als EUA des de fa molts anys, però llegeixo els diaris que surten a l’internet i em miro les notícies de TV3. Què podria afegir a les discussions actuals? No puc votar. Ho entenc tot bé? Potser podria escriure una història del Tancament de Caixes? No. He decidit que l’únic que puc fer és recitar aquí les meves memòries dels primers anys de la meva vida. Aquest apunt no és cap obra literària, perquè les memòries són aillades i poc coherents. La història té un començament però malauradament fins ara cap final, perquè aquella gent no se’n ha anat mai i segueixen tant al poder com els dos cossos que hi ha al Valle de los Caídos segueixen presents.

Em recordo de quan els noticiers de Ràdio Nacional parlaven del Cementiri encara anomenat Cuelgamuros, on el Dictador bastia la seva obra faraònica. La gran creu havia estat possible gràcies als càlculs del Generalíssimo que ningú més havia sabut fer. Alguna vegada parlaven del sant home feixista elegit com a Abat. Referint-se a ell feien una veu prima i baixeta dient en to gairebé musical “el Señor Abad de Santa Cruz del Valle de los Caídos”   Era sens dubte el famós Nacionalcatolicisme en acció.

La situació al món

Aquest paràgraf me’l trec de la magnífica biografia del dictador escrita per Preston. Quan jo vaig nàixer, la guerra s’havia acabat a l’estat però els alemanys seguien tirant endavant per Europa. El dictador hi volia entrar al costat dels dos altres amics que tant l’havien ajudat a Espanya per poder co-governar i de pas salvar el món, només que l’admirat Hitler no ho tenia gens clar. Va enviar Franco el seu ministre i cunyadíssim Serrano Súñer a Berlin però l’home va tornar amb la cua entre les cames. El dictador es va indignar i va anunciar que ja ho arreglaria ell en persona parlant amb el Führer

Però els alemanys havien tret una mala impressió del nostre Gran Feixista durant la guerra civil i els semblava que el seu exèrcit no valia res, el país estava massa empobrit i que aquest senyor que manava era massa difícil de tractar. A més exigia la conquesta de Gibraltar, entrar a la Guerra com un igual dels altres dosi rebre a més totes les colònies franceses del Nord d’Àfrica. Van arribar a firmar tots tres estats de l’Eix un document acceptant l’entrada de l’estat a la guerra, però els alemanys li van dictar condicions de nació ocupada quasi colonial, i de les colònies franceses o d’igualtat res de res. Al final Alemanya va acceptar prendre control de l’explotació de les mines d’elements durs rars a Galícia, necessaris per fabricar l’acer dur dels tancs que extreien presoners republicans i a més vagons carregats de blat per a l’exèrcit nazi mentre que espanyols patien fam. La meva família personalment no, sort que teníem, però la mare només servia a la taula coses essencials. I molta patata cada dia.

Parlant dels alemanys, com que a mí m’ha agradat sempre passejar a peu per la ciutat, vaig anar un dia a la Diagonal amb la intenció de veure el Palau de Pedralbes (que dissortadament no es veia des del carrer). En front de l’entrada hi havia una estela de formigó escrita en alemany recordant els aviadors alemanys que havien lluitat (bombardejat) als cels de Barcelona. Què feien aviadors estrangers venint aquí a matar Catalans? Hi vaig tornar anys després i havia desaparegut. En qualsevol cas, un avi meu, ja vell, havia mort d’una bomba a la Lactància de la Granvia on distribuia llet als nens petits i no li havien fet cap monument enlloc.

Per acabar el tema, jo em vaig casar a Salzburg amb una noia local. Després de la cerimònia, vam anar a un fotògraf. El propietari, un senyor gras i desagradable, va somriure sentint que jo era espanyol. Em va explicar amb quin orgull ell havia lluitat a Espanya amb la Legió Cóndor i quin gran home era el Caudillo. No va reeixir en amargar-me la festa tan feliç.

Memòries

Em recordo del primer dia a l’escola. Abans d’anar a classe, ens van formar al pati davant la bandera i vam saludar amb el braç en alt i alguns nois van cantar coses que no recordo. Les escoles estaven estrictament separades per gènere, com exigia l’església del Nacionalcatolicisme, que el Règim havia introduït. Vaig preguntar a un capellà si era veritat que durant la república nens i nenes anaven junts a l’escola i em va respondre que sí, que era una cosa diabòlica. En general, la responsabilitat era dels bisbes, cardenals i altres auxiliars del règim, que deixaven al dictador “entrar bajo palio a l’església” i “acercarse a la Sagrada Mesa” Els capellans senzills eren sovint diferents.

A la classe al final del dia en maig ens feien resar el Rosari. A mí m’agradava perquè entre les pregàries, el llibret inclouia una història diària exemplar breu que a mí m’agradava molt. En general explicava com gent havien estat en perill per culpa de “rojos” però que després de resar arribaven soldats del Glorioso Movimiento Nacional a salvar-los. Els “soldaditos de Franco”  sovint arreglaven les coses i salvaven el poble. M’han quedat molt a la memòria. A les monedes i bitllets de banc, el Dictador es feia anomenar “Caudillo por la Gracia de Dios”, com si Déu fes gràcies de mal gust com aquesta.

A mí em va agradar sempre fer teatre i vaig començar amb una obra només per nois del Cole (no hi havia dones a Roma) sobre un sant romà amb vestits de l’època, que m’ha quedat al cap. Només que ara reconec amb grandíssim horror que era antisemítica. Els nens no teníem enteniment i Déu ens perdonarà, perquè no era culpa nostra. No havíem triat res. A cada classe teníem una foto del Dictador i de Pius XII a la paret. Cap dels dos m’inspirava.

Tinc records d’alguns episodis de protesta, en forma de manifestacions contra la Policia, els anomenats “grissos” que les acabava a bufetades i amb aspersions d’aigua. Vaig participar en una sortint de la Universitat. Una altra fou de capellans senzills, que la pemsa va tractar de bonzos. De fet el Dret canònic estableix excomunicació com a càstig per atacar un sacerdot. També hi va haver bastants vagues. No es va aplicar mai però hi havia una llei donant la pena de mort per organitzar una vaga. Quan les vagues s’estenien, la Ràdio explicava que era degut a subversius estrangers i agents de la internacional. Anomenaven molt a agents sindicalistes anglesos. Es veu que aquesta misteriosa Internacional odiava a Espanya i venia a fer moltes coses dolentes. Tot plegat, tot eren les mentides antiespanyoles de sempre de la Internacional Socialista. A España teníem “la Paz de Franco” i no passava mai res.

Em recordo bé d’una escena de la memorable primera vaga de tramvies. Quin èxit tan gran va tenir. Veig encara un tramvia a la Ronda davant del Cole, amb vidres trencats, buit, excepte per dos policies grissos al darrera. I pel carrer, la gent caminava depressa sense mirar el vehicle. Segueixen tenint els Catalans d’avui el mateix coratge? Sí, ho estem veient.

Em costa creure que gairebé ningú recorda ell boicot internacional manat per les noves Nacions Unides a San Francisco contra l’estat, perquè el Caudillo era un Dictador feixista establert pels exèrcits de Hitler i Mussolini que havia enviat una Divisió a lluitar al costat dels alemanys a la URSS, prop de Leningrad (St Petersburg ara), que era tot veritat. Les sancions foren terribles… per al poble, no pas pel Gobierno. No es podia importar res, totes les fronteres excepte la portuguesa estaven tancades, els ambaixadors havien abandonat Madrid. I per poder menjar nosaltres rebíem una llibreta de cupons de racionament per anar a comprar. Com que el pare no fumava, bescanviava els cupons del tabac per coses de menjar. Una amiga del meu germà era filla de botiguers i ens reuníem tots feliçment a casa seva per enganxar els cupons amb una pega barata per poder donar-los al Gobierno i cobrar. El màxim que en trèiem de la botiguera era una llimonada. Per suplementar els cupons, gent espavilada va establir el sistema de l’estraperlo, duent menjar millor a casa per bons diners. El nostre estraperlista era un pagès de Corbera de Llobregat. L’únic cafè era el de la Guinea espanyola, que era molt dolent. El Gran Feixista i els seus acòlits s’ho van passar molt bé, mentre el poble va patir molt. I un dia, per celebrar la Guerra Freda i l’anticomunisme, el President Eisenhower dels EUA va aterrir a Madrid i va embraçar el Dictador anomenant-lo Sentinel·la d’Occident i moltes altres coses. Havíem patit per res. Tancant els ulls encara veig l’avió presidencial aterrint a Barajas en TVE en blanc i negre davant d’un Dictador feliç i somrient. Me’n recordo sempre que algú imposa sancions a països estrangers. Odien el Govern, però fan patir al poble. Pobres Cubans…

La Sisena Flota va començar a venir a abastir-se a Barcelona, cosa que va provocar un augment notable de la prostitució i baralles de bar. La policia militar ens semblava brutal i perillosa. Un any, quan jo ja era estudiant de medicina, van regalar al Clínic amb gran propaganda una pila d’instruments espatllats i antiquats que no servien de res. Tractaven el Règim amb menysteniment, però el suportaven sempre. El Dictador i els EUA van firmar un protocol secret que ningú va veure i era guardat al despatx privat del Dictador. Després de la seva mort, aquests papers que molts volien veure van desaparèixer i ningú els ha trobat o llegit. Diuen que la família els va fer desapatèixer.

A la ràdio no obstant que a Barcelona hi havia unes quinze estacions, el Règim obligava a totes les emissores del país a transmetre íntegrament el Diario Hablado de migdia i del vespre, amb la ració diària de mentides i falsedats, sermons propagandistes, records de la Guerra Civil i falsedats i insults contra la República. Cada dia igual, cada dia, cada dia. No feien excepcions. Era una mica bèstia escoltar 15 estacions transmetent exactament el mateix, però l’única excepció que van fer fou per la seva Ràdio Nacional de Barcelona que transmetia òperes en viu del Liceu. Enregistraven el Diario Hablado i el transmetien tan aviat com possible. Al començament el programa de notícies acabava amb els tres himnes del Movimiento: el Por Dios, por la Patria y el Rey dels Requetés carlistes, el Cara al Sol del Partit falangista i la Marxa dels Granaders (ara anomenada Marxa Reial). Un dia ho van deixar córrer.

Un cert esdeveniment el vaig veure al No+Do perquè a casa o no teníem o encara no hi havia TV. El Franco estava nomenant el Príncep Juan Carlos successor seu com a Rei davant les seves Cortes obedients i seia a una cadira molt gran, com un tro. I el Borbó va dir que la seva legitimitat no es derivava del seu naixement, sinó dels “Principios del 18 de Julio”, aniversari de la sublevació militar i feixista. Tots els Procuradores, dempeus, van ovacionar entusiasmats, mentre que el Gran Feixista feia un saltet a la cadira, com si hagués tingut un orgasme. O com si li haguessin donat una altra medalla d’or de fill adoptiu d’una ciutat, que ell feia fondre per quedar-se amb l’or i li feia molta il·lusió.

Els joiers principals de Madrid i Barcelona havien organitzat un sindicat per protegir-se dels atracs de la Egregia Dama Doña Carmen Polo de Franco, que es presentava a mirar joies i es feia regalar les que li agradaven.

La censura prèvia era molt fotuda. Al Cole teníem una revisteta de res per ex-alumnes i fins això calia dur al Gobierno Civil. Jo vaig actuar amb la famosa Agrupació Dramàtica de Barcelona dirigida per l’admirat Frederic Roda i vàrem estrenar al Palau de la Música una obra del teatre de l’absurd escrita per Baltasar Porcel anomenada “La Simbomba Fosca” Els actors vam rebre els quaderns amb el texte que ensenyava en vermell les marques de la censura. No en vam parlar mai, però tots havíem decidit ignorar-les i ningú ens va dir mai res. El pare d’en Roda era el Degà del Col·legi d’Advocats. Un vespre es va presentar al jutjat exigint la llibertat d’uns detinguts per raons polítiques. Els policies es van mofar d’ell i de la llei que invocava. Diu que hi ha lleis per protegir detinguts de la Brigada Social? Va morir al carrer gairebé en l’acte d’un atac al cor. Cap diari va poder explicar les circumstàncies. La veritat és que la llei no existia per a ells, no obstant què digués el Fuero de los Españoles, una mena de Constitució petita que tenien. Podien fer com volguessin. Com ara.

La meva mare, una gran senyora que no volia saber res de política, havia nascut a un poble petit que no vull anomenar, però està al cor més profund de Castella i hi vaig anar unes quantes vegades, cosa que em va permetre entendre millor com veien Catalunya. Hi havia un cert element d’admiració reluctant en les línies de “Catalán, de la piedra saca pan” o que sí que es vivia bé a Barcelona during la República, però la qüestió de la llengua era fatal. Ni volien, ni podien acceptar que preferíssim parlar  una altra llengua. En això, mirar de convèncer-los és en va. Encara que ja no s’usaven, alguns homes em van ensenyar les seves camises blaves falangistes. Deien sempre que no hi havia diners ni per comprar camises en els primers temps i per això l’havien acceptat. Un vellet més o menys de la família em va explicar en detall com de jove ell havia lluitat amb en Franco contra els treballadors en vaga de Casas Viejas, que van morir a trets tots. Deia que quina lliçó tan bona els havia donat en Franco i que els havien mort com rates perquè eren comunistes. Reia feliç explicant-lo. Alguna vegada li vaig comprar dolços, perquè era ja molt gran i els necessitava. No podia deixar el tema.

En els primers dies de l’anomenat “Glorioso Alzamiento Nacional” els feixistes del poble, estant a territori “nacional” com deien ells, van arreplegar el metge, el mestre, l’alcalde i un parell de progressius i els van matar a trets. Un dels assassins va lluir tota la vida un anell molt maco propietat d’una de les víctimes. Avui en dia sovint és difícil trobar les fosses amb aquesta mena d’enterraments però al poble en qüestió és fácil i ho sap tothom: és el lloc on el blat sempre creix més alt. Però es neguen a fer res. Un oncle meu durant la República havia estat militant de la UGT, cosa molt mal vista per la Dreta. Va tenir la sort d’estar a Barcelona durant l’Alzamiento i va salvar la vida. Un cop vell i jubilat, va decidir tornar al poble. Jo hi vaig haver d’anar a correcuita un dia perquè acabava de morir i ell verdaderament fou un bon home. El taüt com de costum estava a una taula de l’entrada de la casa envoltat d’un parell d’espelmes i els homes del poble, que ja tenia només menys de 300 residents, s’havien reunit a l’entrada per acompanyar-lo al cementiri. De sobte un home desconegut se’m va acostar i em va espetar “Tu tío era un hombre muy peligroso y debimos haberlo matado” Li vaig girar l’esquena sense voler respondre. No hi havia res a fer, encara que individualment la majoria eren gent agradable i treballadora i a uns quants m’els estimava. Hi ha molt bons castellans també. Per cert, em va explicar un local que per celebrar l’alliberació de l’Alcàzar de Toledo pel Caudillo, havien fet una gran manifestació a la capital de la província. A l’endavant havien fet marxar les vídues dels demòcrates morts… en roba interior. M’ho crec.

Em molesta molt quan la Tele o la gent que escriu a l’internet utilitza el mot feixista com un insult o un sinònim d´home violent o descerebrat. Així la generació nova nomes ignora el problema. De violents en el moment de pujar al poder en van ser molt, però no eren bojos o descerebrats. Els feixistes eren adversaris molt perillosos de totes les coses en què creiem. El feixisme es una teoria política molt complexa. A mi em van fer estudiar Formación del Espiritu Nacional o Formación Política des del primer grau com assignatura obligatòria fins al tercer any a la Universitat, amb exàmens. Els primers anys parlaven de la perversitat i corrupció dels Partits, i insistien que la Falange i el Movimiento eren de fet antipartits. I que era molt millor tenir un Jefe de Estado responsable davant Déu i la Història (que per cert ja l’han condemnat) que tenia al cap només el bé de la Nació. Hi hauria projectes de mobilització nacional de la joventut per resoldre problemes històrics, com la desforestació. Les Cortes consistien de Procuradores representant tres terços, família, municipis i sindicats, tots elegits pel Caudillo o els seus amics més servils. El sindicats serien verticals, incloent empresaris i treballadors perquè s’entenguessin en pau i acabar amb el dogma monstruoso de la lucha de clases. A mes, tornaven als insults i les mentides usuals contra la República i sobretot que els “rojos” cremaven esglésies i assassinaven monges. Després a  la Universitat la cosa es complicava amb interpretacions estúpides de la historia d’Espanya i el seu enyorat Imperi. També calia estudiar els punts normatius de la Falange escrits pel Jose Antonio: Tenemos voluntad de Imperio. La plenitud històrica de España es el Imperio. España volverá a buscar la gloria y la grandeza por las rutas del mar, deia un dels 29 punts. Jo també em recordo be d’una altra cosa atribuïda a un dels gloriosos feixistes del segle XX: Si el resultado de las urnas fuere peligrosamente contrario a los destinos de España, las relegaremos con el acero caliente de nuestras pistolas al último lugar del menosprecio.

Joan Gil

Tags: Feixisme, General Franco, Guerra civil, Referendum, República

Tots hem estat educats en el principi que els jutges són gent de seny, amb educació, independència i les millors intencions. Quan jo era jove, sota el franquisme, reflexionava sovint sobre si tenia l’obligació d’obeir les lleis feixistes opressives, o si obeir la llei és un principi que cal examinar o matissar. Molts jutges eren sovint del Glorioso Movimiento Nacional i em feien por. Creien ells en la llei? El cas del Dred Scott vs. Sandford , sentenciat pel Tribunal Suprem dels EUA en 1857  fa pensar molt. No és sols que fos fals, és que llegir la sentència posa malalt, és un ultratge, un insult i una traïció a la fe democràtica i sentit de la decència de la nació americana. Abraham Lincoln en va parlar molt. La sentència, que va produir una commoció, havia empès el país a la baixada que conduiria ràpidament a la Guerra Civil. Els Estats Units no van oblidar mai aquella vergonya ni han amagat mai res. Els nens estudien a l’escola el Dred Scott i s’hi can escrit molts llibres. Jo no he gosat mai parlar-ne amb un negre per por d’ofendre. Llegiu si us plau una reproducció d’un apunt original publicat el 25 de Juny de 2010 (sense il·lustracions):

==============================================

ROGER B. TANEY (1777-1864).
Roger Taney, Chief Justice of the U.S. Supreme Court, handing down his decision on the Dred Scott case, 1857. American illustration.

Molts Europeus menystenen la vàlua i originalitat dels principis de la Revolució Republicana de la que van nàixer la nació Americana i la seva Constitució, la més antiga del món. Una de les coses que la seva Constitució va introduir fou la independència de la judicatura i que els tribunals poguessin resoldre conflictes entre ciutadans i l’Estat. La idea ja s’havia defensat en llibres de filòsofs coneguts als cercles progressistes, però no s’havia aplicat mai. Els primers que en van sentir parlar només van riure: un jutge podrà donar ordres a l’Estat? Que vagin en compte, doncs, o acabaran a la presó! O pitjor! –Als EUA hi ha un Tribunal Suprem Federal a Washington i un altre Tribunal Suprem a la capital de cadascun dels 50 Estats. Però els jutges ni són infal·libles, ni, ai las, viuen fora de l’esfera del conflicte polític. Què fem, doncs, quan els jutges fallen i fan una barrabassada o es fiquen on no els importa? Ha passat molt, però el cas més notable  i amb més conseqüències que jo conec fou el de Dred Scott, que fou sentenciat pel  Tribunal Suprem Federal el 6 de Març de 1857.

L’esclau Dred Scott

L’infortunat Dred era un negre nascut en l’esclavatge domèstic en 1795. Era un bon home, molt hàbil i treballador, que sabia fer moltes coses. El seu amo el va vendre per $500 (més o menys 10.000  $ d’avui) a un metge cirurgià de l’exèrcit que estava obligat a canviar sovint de residència quan  li manaven. En general els esclaus no podien casar-se perquè no tenien la capacitat d’acceptar obligacions civils ni firmar contractes, però quan en Dred va trobar una esclava maca i simpàtica, el propietari d’aquesta els va deixar casar i va regalar la noia al propietari de Dred perquè estiguessin junts. Tots dos van tenir fills i filles (de fet en queden descendents avui en dia). Els desplaçaments del militar van incloure una estada a l’estat de Montana, que en aquell moment ja tenia prohibida l’esclavitud. Fixeu-vos en aquest detall, que va tenir molta cua. L’amo s’en va anar de Montana tot sol però en casar-se poc després a l’estat de Louisiana va escriure a Dred exigint-li que vingués amb la dona a servir-lo, cosa que la parella esclava fa fer. Anys després l’amo es va morir deixant els seus esclaus en propietat a la seva vídua. Aquesta senyora de moment tenia pocs diners, i va llogar en Dred a un negociant (o sigui que en Dred treballava i la seva mestressa cobrava el sou). En Dred, disgustat va intentar comprar la seva llibertat per $300 amb ajut dels fills del seu primer propietari, a la qual cosa la propietària es va negar. Li agradava rebre cada setmana el sou.

Als Tribunals, als Tribunals!

El conflicte quedava definit: amb l’ajut d’advocats abolicionistes, Dred Scott es querellaria contra la seva propietària demanant la llibertat. El cas es va fer famós immediatament i  va durar molts anys. De primer van anar als tribunals de l’Estat de Missouri, on vivien, afirmant simplement que durant la seva estada a un territori sense esclavatge de Montana, en Dred havia quedat automàticament emancipat. Van acabar al Tribunal Suprem de Missouri que va fallar contra Dred.  L’escalfament anava creixent al pais. Els advocats abolicionistes van decidir provar fortuna amb els Tribunals Federals amb una afirmació més complicada: en Dred Scott havia quedat alliberat durant la seva estada a un territori lliure i per tant havia esdevingut ciutadà dels EUA. Un ciutadà no podia ser reduït a l’esclavatge. Les jurisdiccions als EUA són exclusives, i qüestions de ciutadania són sempre federals.

Interferències: el cas cada dia es complica més

La que s’havia armat ja era molt grossa. En aquells moments el país estava ja molt dividit entre abolicionistes (representats pel Partit Republicà de Lincoln) i esclavistes (Partit Demòcrata del Sud). L’apel·lació  a aquest Tribunal Suprem fou temerària, gairebé suïcida. L’Alt Tribunal estava dominat per ultraconservadors (com ara), dos o tres dels quals eren propietaris d’esclaus. El Justícia en Cap, Roger Taney (adalt, a la foto) era un partidari ben conegut de l’esclavatge i dels estats del Sud. Tot havia d’acabar malament (però no necessàriament tan malament com va acabar).

Tots els diaris parlaven del cas però un que s’hi interessava molt (massa) era el President Buchanan, acabat d’elegir. L’home tenia el seu principi: no barallar-se mai amb ningú, ni dir què pensava en públic i mirar que els altres resolguessin els seus problemes tots sols. L’assumpte de l’esclavitud ell ni el tocaria (a diferència dels ciutadans, que no parlaven de res més). O sigui que es va posar a discutir en secret el cas de Dred amb el seu amic  Taney i va acabar enviant cartes a un altre justícia perquè canviés d’opinió. Tot això és tan horrorós, il·legal i intolerable que només de pensar-hi fa tremolar a qualsevol advocat. L’arma secreta del Sr President Buchanan seria que l’Alt Tribunal dictés una sentència tan ben feta que resoldria tot el problema de l’esclavitud per sempre més amb l’autoritat i el prestigi del Tribunal Suprem Federal. De fet el dia que Buchanan va prendre possessió, el Justícia Taney que administrava el jurament li va dir a l’orella que no es preocupés més, que el cas de Dred Scott anava pel bon camí i que hi hauria una sentència molt àmplia. Les sentències del Suprem cal acatar-les i tothom ho faria. Així de senzill ho veia el President Buchanan.

La sentència

El Tribunal va dictar la sentència amb una majoria de 6 a 2 amb una sola abstenció i en Taney va insistir que cada jutge havia d’escriure una opinió. Qui vulgui, trobarà totes les actes i sentència del cas a l’Internet però les diverses opinions se les haurien hagut d’estalviar com veurà qui segueixi llegint. El text és molt fort: lectors aprensius haurien de deixar-ho córrer.

Ni en Dred, ni cap Negre, ni cap Esclau, ni cap Africà són ni poden ser ciutadans

Amb això haurien pogut plegar. Com que al seu parer en Dred no era ciutadà dels EUA, evidentment no tenia dret a presentar una petició i no hi havia res més a discutir. Però no van acabar aquí: del que es tractava, no era resoldre aquest cas, sinó destrossar i ensorrar per sempre la causa abolicionista. La Constitució, van afegir pel seu compte, sense que sigui fàcil veure d’on s’ho van treure, veia “els negres com a éssers d’un ordre inferior, incapaç i indignes d’associar-se amb la raça blanca ni socialment ni políticament, i tan inferiors que no posseeixen cap dret que els blancs tinguin l’obligació de respectar” Que la Constitució els negava la ciutadania, no tenien dret a dir-ho perquè molts estats van permetre als negres votar durant la ratificació de la Constitució quan els Pares Fundadors encara vivien. Donen no obstant exemples de perquè els negres no poden tenir drets: “això donaria a les persones de la raça negra el dret d’entrar a qualsevol estat quan volguessin… tindrien la llibertat de parlar en públic o en privat  de les mateixes coses que els ciutadans,  podrien organitzar mítings en públic i posseir armes”  Intolerable, verdaderament. Quin acudit. Un dels justícies va afegir en la seva opinió separada que la recerca científica moderna havia demostrat que els blancs i els negres són dues espècies diferents i que per això Déu mateix havia posat els blancs i els negres a continents diferents (Europa i Àfrica).

Apart d’anular simplement un pacte aprovat pel Congrés que no els importava (en el què s’emparava en part la petició de Dred Scott) cosa que ningú havia demanat als Suprems de fer, van invocar una de les provisions més sagrades de la Constitució, la protecció i respecte de la propietat privada, per justificar l’esclavatge. Van dir que els esclaus són propietat privada i cap Estat té dret a separar un ciutadà de la seva propietat ni impedir-li disposar-ne com volgués. Com pot ser que una cosa et pertanyi a un estat i si creues una frontera ja no et pertanyi i si tornes al primer estat et torna a pertànyer? La degradació dels negres era total. Quedaven reduïts a articles de propietat personal.

I la gran final: qualsevol intent d’emancipar els esclaus seria un atentat contra la propietat privada i per tant inconstitucional. Quedava prohibit per tant que qualsevol estat o el Govern federal fessin res per eliminar l’esclavitud, identificada com un dret ciutadà. Hi hauria esclavitud per sempre! I acabava molt prop d’estendre-la per primera vegada per decisió judicial a TOTS els Estats i fer-la obligatòria, tant si volien com si no. Es van aturar a molt poca distància de fer-ho. Potser s´ho guardaven per la pròxima vegada

El President Buchanan estava content. El problema quedava resolt per sempre gràcies a la seva discreta intervenció.

Reacció

Potser els Jutges suprems es pensaven seriosament que amb aquesta sentència liquidarien per sempre el moviment abolicionista i que l’esclavitud duraria fins als nostres dies. De fet va enrabiar molta gent i es van sentir coses que a més d’un li semblaran familiars: el temps que havien trigat, la política, que eren incompetents, una conspiració política contra els Republicans abolicionistes, una denigració per a un tribunal que havia estat prestigiós, una ofensa a la voluntat popular, prepareu-vos a la lluita, estan posant a prova la vostra virilitat, deien els abolicionistes en editorials incendiaris. Per acabar-ho de complicar tot, la sentència va desfermar una crisi econòmica molt greu que va afectar molt els Estats del Nord però no els del Sud, convencent a molta gent que el Sud no necessitava el Nord per a res.

Però Abraham Lincoln ja estava a punt de començar la seva campanya. L’esclavitud s’havia d’acabar i si els estats del Sud no ho volien, aniria a la guerra. Ho deia així de clar. Coneix el lector un altre cas de guanyar una elecció prometent una Guerra Civil? I el bon Abe Lincoln esdevindria el President més astut i hàbil de la història de la República. El dia que fou elegit, molts estats del Sud van separar-se, fundant la Confederació rebel el dia que va prendre possessió. La Guerra esclataria setmanes després.

Final: Dred Scott esdevé al final un home lliure i mor

Tal com passa de vegades, el seu cas, tan seriós com havia estat, va acabar amb un número de pallassos. En Dred i la seva família van tornar a ser propietat de la vídua del metge militar. Aquesta senyora va decidir al final tornar a casar-se amb un polític local, que era un abolicionista convençut i militant. Sembla que la senyora s’havia descuidat d’explicar-li que ella era la propietària de l’esclau més famós de tota Amèrica. Un adversari polític membre de la mateixa cambra se’en va adonar i va posar el nou marit en un compromís. En un fit de ràbia, va manar a la seva dona que tornés Dred Scott al propietari original de franc, cosa que ella va fer. Els fills del propietari original el van emancipar immediatament.

En Dred, ja un home lliure, es va quedar a Saint Louis de Missouri treballant a un Hotel de maleter i retenint el sou que guanyava aquesta vegada. Era un home molt famós i esdevingué una gran atracció local per a l’hotel, però es va morir de tuberculosi set mesos després de la publicació de la sentència.

És difícil saber quins mèrits tenia aquest home o si entenia del tot de què anava la lluita entre abolicionistes i esclavistes que ell havia fet possible però avui en dia els ciutadans d’origen Africà i els lluitadors pels drets civils veneren el seu nom, que a més tots els nens d’escola coneixen. Jeu a una tomba molt maca a Saint Louis.

L’esclavitud s’acaba

Com tothom sap, Lincoln va liquidar l’esclavitud amb una Proclamació. Cal afegir que potser recordant el problema creat pels jutges, va publicar la Proclamació no com a President dels EUA sinó invocant els seus poders com a Comandant en Cap d’una nació en Estat de Guerra.  De fet no va poder abolir mai l’esclavitud a tota la nació, sinó, com un càstig,  selectivament només als Estats que s’havien separat de l’Unió i anaven essent reconquerits.

La solució final la va introduir el Congrés dels Estats Units poc després de la mort de Lincoln aprovant l’esmena XIII de la Constitució que Lincoln havia demanat: “…slavery shall not exist within the United States” I encara millor amb l’esmena XIV: “All persons born or naturalized in the USA are citizens of the US and of the State wherein they reside”

Dred Scott va acabar guanyant plenament.

JOANOT

Tags: Dred Scott, esclavatge, Esclavitud, Jutges, Lincoln, Tribunal Suprem dels EUA

Potser abans de respondre la pregunta caldria aclarir que és i com s’origina un huracà. Per cert, “Huracan” era el nom d’un déu maia molt  perillós, que va passar als indígenes ja desapareguts que vivien a Cuba i l’Hispaniola en la forma “Juracan”, que els invasors europeus van assumir. A l’esquerra a dalt, Irma, abaix Katrina

Hi ha huracans a molts llocs de l’Atlàntic i el Pacífic als dos hemisferis amb diferents noms, que designen el mateix. Al Carib es diuen huracans, al Pacífic Nord typhoons i al Pacífic Sud ciclons. En canvi el Monsoon, com un que fa uns dies potser va matar més de 100,000 persones a l´Índia, no és cap huracà, sinó un capgirament de la direcció del vent entre dues masses d’aigua de temperatura diferent, que causa sempre inundacions catastròfiques. Ara mateix tothom es preocupa per l’Irma, que amenaça la Florida, però al mateix temps Katia ha tocat terra a Mèxic i ningú sembla preocupar-se’n. I el José què farà? Mentre no vingui als EUA…

Hom paga molta atenció als huracans que venen als EUA i molt poca atenció als ciclons del sud-oest asiàtic que són els pitjors i més mortífers, no obstant que els mitjans rarament en parlen. En 1970 un cicló va matar uns 100,000 ciutadans de Bangla Desh, o potser molts més, no se sap. Els huracans presenten tres perills diferents: 1) el vent, associat amb la rotació central que recentment al Harvey prop de Houston, va arribar als 225 qm/hora; un vent així destrueix tot el que troba, però només a la costa, perquè perd força ràpidament damunt terra ferma. Diuen que a l’Irma acaben de mesurar 280 qm/hora, que seria un rècord, però els mesuraments són variables; 2) la pluja deguda als núvols arrossegats al voltant de l’huracà, que es queden a la terra després de la desaparició del cicló, com Harvey que va causar un desastre inundant tota la regió metropolitana de Houston; i finalment, 3) la pujada de nivell de l’oceà, que va causar tanta mort a Bangla Desh, un país a nivell molt baix i molt pla. Rebran molt amb l’escalfament climàtic. Diuen que l’aigua de mar podria pujar més de 10 m. En general passen les tres coses, però en proporcions variables.

Huracans no són cap exclusiva de la terra inhabitada per humans. A l’interior i centre de la terra, a molta profunditat, al contacte entre el ferro fos del centre i la capa que l’envolta, també n’hi ha d’huracans difícils d’imaginar i impossibles de veure, probablement perquè totes dues capes giren a diferent velocitat. I als planetes, sobretot a Saturn, es veuen huracans enormes i estables, que no semblen acabar mai. Demostren les lleis de Física en acció, que són universals.

Origen dels Huracans

Al Carib són sempre tropicals. La història, resumida, és la següent: Als tròpics, molt amunt, hi ha al cel una mena de catifa sub-tropical amb aire a pressió alta. El segon element que cal, és que es presenti a l’altura normal, sota la catifa, una tempesta comú tan forta que arribi a desorganitzar la catifa superior. La tempesta cau damunt l’aigua, que està calenta i s’energitza amb la calor, que sembla ser l’únic combustible que existeix. Tot seguit, la rotació de la terra intervé: la terra gira a molta velocitat, però no pas l’aire. Hi ha un principi de física que explica com aquesta fricció genera la rotació al centre de l’huracà, el remolí que es veu sempre i que sovint, quan gira engega o captura capes de núvols. L’ull central es forma perquè la calor de l’aigua crea columnes de vapor pujant enlaire que sostenen i augmenten els núvols perifèrics, (una mica com l’Ou com balla del Corpus a la Catedral) però no poden entrar al centre, del qual tots els núvols cauen i desapareixen esdevenint un forat buit, l’anomenat Ull (que pot arribar fàcilment a tenir un diàmetre de molts qm. Sandy, l´huracà monstre que va tocar Nova Jersey i Nova York fa pocs anys tenia un diàmetre que mesurava 1,800 qm, però 60 0 70 són més comuns. Dintre l’ull hi ha una pressió baixa negativa que és important determinant la força del cicló, com als tornados i pot aixecar objectes per l’aire com un aspirador. Els que hi han estat dintre i segueixen vius diuen que fa un temps fantàstic i asolellat, encara que sovint es queixen de sentir al pit la baixa pressió. Les pressions exteriors són una de les característiques més importants d’un huracà, i són responsables per la pujada de l’aigua de mar.

Cal recordar una altra vegada que el combustible de l’huracà és l’aigua calenta; per això afortunadament el centre s’afebleix moltíssim i es debilita ràpidament després de tocar terra. El que sí que queden són els núvols que l’huracà ha importat del Carib a la terra, de regal, a la seva perifèria, els quals es queden i descarreguen la pluja, formant una tempesta tropical que ja no és tan perillosa, però penetra a l’interior i sens dubte pot encara fer molt mal a llocs lluny de la costa per on va entrar.. I n’ha fet a molts llocs.

Vigilància i Recerca

Als Estats Units, mentre no la desfaci el Sr Trump, tenim la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Agency, http://www.noaa.gov, l’agència federal oceanogràfica, que té una secció encarregada de la vigilància i recerca d’huracans http://www.nhc.noaa.gov.) el National Hurricane Center. El problema és anar recollint informació sobre el que passa dintre l’huracà per poder predir on anirà, que segueix essent difícil i insegur, i és potser el problema mal resolt pitjor que queda. La força, en canvi, o sigui el mal que potencialment pot fer, és més fàcil de predir.

Hi ha vigilància contínua per satèl·lit per identificar-los i un sistema nou de balons atmosfèrics per saber-ne una mica més. Potser algun lector s’admirarà sentint que els estudis, quan el cas és prou important, els fan amb avions especials tripulats que volen a dintre o a través de l’huracà recollint informació. Sembla que els pilots tornen vius. Diuen que el lloc més important per saber on vol anar és la zona de contacte entre el remolí d’aire i la carpeta d’aire subtropical que té al damunt. Alguna vegada deixen anar proves dintre de la tempesta però es veu que per ara els drons no van prou bé. En qualsevol cas, el cicló més gran mai vist es va originar al Pacífic Sud, lluny de la costa i no va tocar terra mai.

Han intentat coses per “matar” a temps els huracans, però fou un fracàs i ara ho han deixat córrer. L’intent més famós fou l’administració de pols de sal de plata, que es pensaven que causaria un “sobre refredament” del vapor d’aigua. Dues vegades van aconseguir ficar l’agent dintre de l’huracà. La primera vegada va recular una mica però l’alegria es va esvair quan va tornar encara amb més força; la segona vegada va canviar de direcció tocant una ciutat encara més gran que no s’havia preparat. En l’actualitat aquests intents estan rebutjats perquè la base científica no era correcta. De fet, hi ha aigua “sobre-refredada” (vol dir a temperatures sota zero, però encara és líquida) dintre de tots els huracans. Caldrà investigar més però ningú té el futur molt clar.

Abaix, foto presa avui de José, a la dreta i Irma, a l´esquerra. Per estimar la mida, compareu amb l´illa de Cuba i la península de la Florida visibles a l´esquerra

Escalfament global

Hi ha molta gent que diu que la situació actual, tres huracans al mateix temps, un darrere l’altre, dos d’ells fortíssims i a mes a poc temps del desastre del Harvey a Texas, és un altre esdeveniment derivat de l’escalfament global. Vet aquí què diuen els especialistes:

La hipòtesi és atractiva i possible, però serà molt difícil provar que és correcta. La prova d’un canvi dependria d’estadístiques convincents, molt difícils en aquest cas degut a l’extraordinària variabilitat de totes les manifestacions i dades d’huracans. Per exemple, pot mesurar de diàmetre un parell de qm, o 60, o com queda dit una vegada 1,800. Irma tenia uns 500 qm. La velocitat de l’aire Al remolí és molt variable, n´hi ha que sobretot destrossen, altres que fan ploure i altres que fan pujar el nivell del mar.

Pel que fa a la freqüència, el rècord el té l’any 2,005 amb 15 huracans caribenys, però l’any 1983 només en va haver dos. La temporada comença al Juny, quan hi ha molts pocs huracans, però un any en va haver 8 o 9. Considerats tots els llocs als dos hemisferis on hi ha ciclons, se’n compten per la mitjana uns 87 per any, els pitjors sempre a l’Àsia. Què passa dintre segueix sense estar clar del tot. Amb aquesta mena de dades, costarà feina fer estadístiques. Hi ha no obstant l’observació que cada any pugen més cap al nord i que semblen ser més forts.

Hi ha arguments bons a favor: si el combustible del cicló és exclusivament la temperatura de l’aigua, sembla evident que un escalfament els hauria de promoure; igualment amb la disponibilitat de més aigua i el desenvolupament de més tempestes, dos factors perillosos.

JOAN GIL

Tags: CICLONS, Escalfament global, Estats Units, HURACANS, Recerca, TYPHOONS

Perquè se li acut a algú venir a Barcelona a assassinar gent innocent i desconeguda sense cap explicació o raó? Tenen queixes contra nosaltres? Què n’han tret? El problema dels terroristes va començar de forma discreta en el clima d’entusiasme i falses  esperances desenvolupat a la fi de la Guerra Freda i no semblava gran cosa.

El nom de bin Laden va començar a aparèixer als diaris, sempre en petites notes. Deien que era un milionari boig saudita (entrenat pels Americans en la guerra prèvia contra la URSS) que organitzava i pagava atacs contra els EUA de la seva butxaca. Al-Qaeda? Què era això?

Van iniciar els inesperats atacs antiamericans: el bombardeig d’Ambaixades americanes a Àfrica, sobretot a Nairobi; després l’atac a un vaixell de guerra a un port d’Aden, on va anar  de  poc que no l’enfonsessin i mariners van morir; l’episodi de l’helicòpter abatut a Somàlia amb soldats americans arrossegats per terra. El President Clinton per primera vegada els va prendre seriosament i va fer disparar dos míssils, un d’ells contra el camp d’entrenament de bin Laden a Afganistan anomenat Tora Bora, un sistema molt extens de coves a la Cordillera Blanca, descobertes i habilitades per Amèrica durant la guerra dels talibans contra la Unió Soviètica. En bin Laden estava aquell dia a Kabul i no li va passar res. Al-Qaeda fou molt diferents de l’ISIS responsable per Les Rambles. Feien coses molt complicades que requerien molts participants, sempre amb molt poca tecnologia. I tenien certs principis i límits que ISIS no reconeix. No volien fer guerra contra els xiïtes, no volien ocupar territori i es limitaven a atacs amb algun sentit (al seu parer)

Després va arribar el primer atac contra les Torres Bessones a Manhattan el 26 de Febrer de 1993, ara sovint oblidat. La cèl·lula dirigida per un imam egipci cec de Nova Jersey va explosionar una vagoneta amb un material molt perillós aparcada al garatge subterrani de la Torre Nord. Va fer un forat enorme a una paret de formigó armat i va deixar escapar gasos molt verinosos. Van morir 6 ciutadans i 1000 foren ferits. Per primera vegada durant el procés, el públic que seguia el procés al NYTimes va poder llegir una explicació coherent de què era Al-Qaeda, que poca gent va prendre seriosament en aquell moment..

Després coses encara pitjors van seguir: el segon atac a les Torres Bessones l’11 de Setembre del 2001, les guerres fallides d’Afganistan, Iraq i Síria, l’emergència d’Al-Qaeda a llocs nous,  sobretot a Iraq, la formació d’un satèl·lit a l’Iraq dirigit per  al-Zarqawi, un home immensament cruel que odiava els EUA tant com els xiïtes, el que feia decapitacions i atacs amb cinturons de bombes i execucions per nens. Expulsat per Al-Qaeda, un amic i successor anomenat Baghdadi assumint Zarqawi’s ideologia després de la seva mort (dues bombes pesants nord-americanes sobre el seu amagatall) va fundar ISIS. I així estem. La resposta americana ha  estat molt fluixa. La invasió d’Iraq deguda a les famoses “armes  de destrucció massiva” inexistents fou una equivocació molt, molt gran, que va contribuir al patiment de la població i la situació actual. La desastrossa reacció occidental a la prometedora “primavera àrab” de la que no quedaria res, fou un altre factor important. Al-Qaeda i ISIS inesperadament van aconseguir escampar-se per Àfrica.

N’hi ha prou amb protecció policial  o militar? Del tot no ho sembla. Després de més de vint anys, tres països molt antics  han estat destruïts, vivim una crisi humanitària sense precedents, amb una invasió de fugitius i refugiats que ha amenaçat l’existència i estabilitat de la Unió Europea fent-la trontollar, milers i milers de morts, angoixa pel terrorisme, avenç dels  partits xenòfobs d’extrema dreta, islamofòbia, mesures de seguretat que molesten i posen en perill els drets civils, problemes d’aviació,… Quin desastre!

Ja ha passat prou temps per poder analitzar qui són els terroristes i intentar desenvolupar mesures eficaces addicionals en contra sense haver de confiar sols en protecció i repressió. Per això se m’ha acudit reproduir l’article sobre Sayyid Qutb, vist universalment com a idealog principal de tot el moviment Gihadista. Fou publicat originalment de forma un xic diferent el 5 d’Agost de 2015.

=======================================================

Hi ha qui es pensa que el mestre d’escola egipci Sayyid Qutb fou el fundador dels Germans Musulmans a l’Egipte, que no és veritat: aquest escriptor i pensador sunnita tan radical, en l’actualitat rebutjat pel seu antic moviment, fou el membre amb més influencia, més reconegut i de més conseqüència del Germans Musulmans. Els seus llibres, en particular “Milestones” (Fites o Mollons en català) van constituir i són acceptades per tot el moviment com a les fundacions morals, polítiques i religioses de l’Islamisme sunnita gihadista. És impossible entendre aquest moviment sense llegir-lo perquè Qutb en va escriure el full de ruta.   Ho escric perquè em sembla una necessitat entendre el món i saber interpretar les coses que passen.

El món on Sayyid Qutb va nàixer

Nasqué el 1906 a un poble egipci sota el domini colonial britànic i va anar a una escola britànica. Semblava un nen prometedor de bona família amb interessos literaris, poètics i religiosos notables i va acabar fent-se mestre d’escola. Nascut sota dominació colonial, va estudiar el passat i la història de l’Imperi àrab. Aràbia havia estat una gran nació, vivint i il·luminant el món des del marc feliç creat per la Xaria, la llei alcorànica, un magnífic regal de Déu a la humanitat. L’imperi musulmà s’estenia per tot el món, des d’Àsia Central a la frontera francesa i va produir els savis i els artistes més grans del món en aquells temps. Els seus exèrcits i la seva tecnologia eren temuts i dominaven el món.

Què en quedava ara de tot això? La nació àrab havia estat conquerida primer per l’Imperi Otomà i ara pels Anglesos, els quals l’havien esquarterat en països artificials com Síria, Jordània, Pakistan, Iraq i molts més. Aquests països eren incapaços de promoure la unitat àrab i estaven dominats per dirigents i reis corruptes que ho controlaven tot i s’embutxacaven l’or i el petroli que eren el regal de Déu als musulmans, mentre perseguien als verdaders musulmans. Hi havia fins i tot estats absurdament laics on Religió i Estat existien mig separats, cosa que era una blasfèmia. Egipte era en aquells temps també una monarquia inventada que Qutb ajudaria a enderrocar. Seria possible encara restaurar aquell món feliç ara perdut?  A Qutb i als Germans Musulmans els semblava que valia la pena començar a lluitar per aconseguir-ho dintre del marc de la tradició (o secta) salafista o wahabita (tots dos noms volen dir gairebé el mateix, però els salafistes troben el mot “wahabisme” insultant; en qualsevol cas, aquesta religió és la d’Aràbia Saudita i la majoria d’emirats de la costa). Es tracta de tornar al segle VII. Però hi hauria un conflicte molt gran entre la tradició i el modernisme. L’escriptor es va quedar amb la tradició i va condemnar el modernisme. La religió no podia ser actualitzada.

Era correcte pensar d’aquesta manera? L’Imperi Turc Otomà s’estava dissolvent en aquells moments i els països creats pel colonialisme encara estaven en vies de formació. En qualsevol cas, els Catalans per exemple ens recordem sempre de 1714. Deu passar molt això d’enyorar el passat.

Una estada fatal als EUA

El mestre d’escola Qutb ja era conegut a l’ambient de l’ensenyament públic i ja tenia més de 40 anys quan va rebre el 1950 una beca per venir als EUA a estudiar els problemes de les escoles. Tant debò no hagués vingut mai! En dos anys va estudiar a Washington DC, a Stanford University prop de San Francisco i sobretot a Greeley, a l’estat de Colorado, on hi ha una Escola de Mestres estatal de bona reputació. En Qutb ens explica en detall a un llibre com va anar.

Jo vaig viure per un temps a Colorado i no hi ha cap altre lloc on un estranger pugui ser millor tractat i rebut. Greeley és un poble conservador ple d’esglésies, on en aquells temps no hi havia cap bar ni cap cinema. La gent no poden ser més afables i acollidors; es barallarien pel privilegi de poder ajudar un visitant amb problemes i oferirien taula i sostre a qualsevol persona que ho necessités. Veient l’egipci molt sol, algú el va invitar a la reunió social per estudiants que un pastor protestant oferia els dissabtes. Feien jocs, discussions, lectures, escoltaven música i al final acabaven sempre amb un ball. El pastor l’acceptaria encara que fos musulmà.

Qutb va explicar a un llibre què va veure: L’escena del ball li va semblar infernal. Hi va veure noies mig despullades tocant-se amb homes, retorçant-se i ballant al so d’una música horrible, estrident i escandalosa que l’espantava. I el pitjor de tot: el Pastor, que pretenia ser un servidor de Déu no sols ho tolerava tot, sinó que a més seia ell mateix a tocar música en un petit orgue per aquesta indecència!

Evidentment, Qutb no aprovava cap mena de música estrident i és curiós que dediqués pàgines senceres a arremetre contra el jazz, que és l’únic estil musical genuïnament nord-americà en existència, com si fos una obra diabòlica. Acaba dient que per entendre aquesta música, cal escoltar una peça cantada perquè les notes altes demostren clarament fins a quin punt el soroll es inharmònic i intolerable i fa mal a les orelles.

Els Estats Units evidentment no li van agradar

L’autor va escriure una caracterització grollera de la dona americana, la seva forma de vestir i els seus costums sexuals i socials que prefereixo no repetir aquí perquè la trobo insultant. Només voldria afegir que explica seriosament una cosa que diu que va sentir dir a  una dona americana. Li va dir que sexe és una funció biològica que no cal complicar amb consideracions morals. Els cavalls i els bous fan el que han de fer, es reprodueixen i tot va bé i no se’n preocupen. Aquesta cita tan extraordinària ha cridat l’atenció a molta gent que fan notar que ni tan sols als anys 70 durant la revolució sexual, no hi va haver cap font, llibre o article nord-americans coneguts  que escriguessin una cosa semblant.

En Qutb no es va casar mai no obstant dir que en tenia ganes perquè no va trobar mai una dona “amb la puresa moral i la discreció” que ell esperava. Es veu que cap dona egípcia hauria estat digna d’ell. Qutb va expressar indignació contra les lleis americanes del divorci, que per ell eren absurdament restrictives. Una dona havia de tenir dret a divorciar-se contra la voluntat del marit? I al marit li podien prohibir el divorci?

Qubt es va posicionar radicalment contra qualsevol forma de democràcia, no obstant que altres musulmans noten que l’Alcorà va establir la Shura, una mena de parlament, cosa molt progressiva al segle VII.  Per a Qutb la democràcia és una mentida per enganyar la gent, cobrir la corrupció i continuar l’opressió i dominació dels musulmans. Per tenir un bon govern, l’única cosa que cal fer és donar el poder a polítics que entenguin l’Alcorà i prou. Estava contra totes les formes d’imperialisme, colonialisme o nacionalisme, perquè només servien per continuar la submissió dels musulmans. Creia en un antisemitisme verdaderament extrem. Estava contra qualsevol forma de socialisme o capitalisme perquè Islam prohibeix cobrar interès. Els partits socialistes europeus només eren còpies burdes del comunisme que demostraven la bancarrota d’occident. Els occidentals eren gent malvada i corrupta. Una qüestió interessant: pot un musulmà de debò anar a una escola a aprendre ciència o tecnologia d’infidels? De moment sí, però a la llarga caldrà tenir prou savis musulmans perquè no faci falta. Certs estudis quedarien prohibits, com la Creació del món o l’evolució.

Els principis teològics de Qutb

Qutb  ja havia desenvolupat el seu principi més bàsic que va mantenir i divulgar tota la seva vida:  L’Islam ja NO existia i la comunitat musulmana estava extinta des de feia segles, havent caigut en una Godless Ignorance (ignorància sense Déu). Amb això, encara que no ho va voler aclarir mai, de fet declarava als musulmans, diguem-ne oficials, com infidels que no mereixen més respecte que els occidentals i de fet l’Islam que els oficials representen havia de ser reconquerit amb la Gihad, si calia. Prou que sentim parlar cada dia de bombes matant civils a l’Orient Mitjà És cruel i absurd anar en els nostres dies a una de les mosques a Catalunya a queixar-se dels Islamistes i odiar aquesta religió, com si en tinguessin la culpa. De fet, tots els musulmans normals tenen raó per sentir-se amenaçats,  sobretot els Xiïtes. La religió que els gihadistes volen imposar no és la de la majoria de musulmans.

La restauració de l’Islam verdader establert a l’Alcorà s’obtindria per dos camins: conversions i eliminació de les estructures actuals ignorants de Déu (volia dir guerra contra estats musulmans). Una Gihad ofensiva seria l’única forma d’eliminar aquest estat d’afers no sols de la terra musulmana sinó de tot el món (!!!)

Hom arribaria al punt final i definitiu: tota la humanitat hauria d’acceptar la llei sagrada de la Xaria oberta a tothom i vàlida a tot arreu que ho hauria de regular tot i portaria felicitat i harmonia al món. Què caldria fer amb els que no volen acceptar el salafisme medieval: Qutb no ho va dir mai, però la resposta que hom rep dels gihadistes és que caldria matar als qui no volguessin creure.

En Qutb tenia també una vena poètica. Al final de la seva desgraciada visita als EUA va pujar a una muntanya prop de San Francisco i emocionat per la bellesa del paisatge, es va sentir posseïdor de l’harmonia que l’obra de Déu i la Xaria durien aviat al món i la humanitat.

La fi de Sayyid Qutb

La monarquia ridícula que havia deixat el Regne Unit a l’Egipte fou enderrocada per un grup de militars dirigits pel que esdevindria un polític famós, Gamal Abdel Nasser, futur president-dictador d’Egipte per molts anys i figura mundial inoblidable del temps de la Guerra Freda, a la qual Nasser va mirar sempre de jugar la carta soviètica contra els EUA. Nasser havia estat un admirador molt gran de Qutb i dels Germans Musulmans… fins que va pujar al poder. Per molt temps, s’havia trobat gairebé cada dia amb Qutb, discutint el futur estat islàmic,  la reunificació d’Aràbia i el paper de la Xaria. Molt indignat, Qutb va reconèixer que el nou govern de Nasser sí que abraçava el Panarabisme proposant federacions amb Síria, Jordània i l’Iraq (que van ser un fracàs total) però no volia saber res d’un estat confessional islàmic. Per evitar la ruptura inevitable amb un home tan prominent, Nasser va oferir al seu antic amic qualsevol post de govern que volgués (Educació, per exemple), però en Qutb creia de debò el que deia i no hi havia res a fer quan les seves doctrines eren ignorades. Al poc temps Qubt fou empresonat enmig d’una gran persecució dels Germans Musulmans desfermada per Nasser. Després d’uns 5 anys molt durs, les condicions d’empresonament van millorar i va poder tornar a escriure, produint de fet en aquest moment la majoria dels seus 24 llibres, entre ells 30 volums de comentaris sobre l’Alcorà. I és també a la presó on va escriure Milestones, anomenada abans. No havia canviat gens. Als 10 anys fou alliberat per pressió del govern de l’Iraq però es va tornar a complicar la vida immediatament, quan va quedar involucrat, probablement sense raó, en l’assassinat del President Sadat. Fou detingut un altre cop i aquesta vegada va morir penjat a la forca. Per poder seguir participant en la política egípcia, els Germans Musulmans van haver de renegar de la doctrina, sovint anomenada Qutbisme

Una cosa bona que va deixar

Sense Qutb, el gran escriptor egipci Naguib Mahfouz, guanyador d’un Premi Nobel de Literatura  i una de les grans figures literàries mundials del segle XX, no hauria estat reconegut. No era cap mena d’Islamista i,  ja vell, fou gairebé assassinat per una bomba. La seva obra està traduïda i, quan treballava a  una casa editora , la famosa Jackie Kennedy va editar una traducció d’una de les seves millors novel·les als EUA. En van fer una pel·lícula.

El lligam Islamista

Dir que Qutb és l’autor de la ideologia Gihadista no és cap especulació, sinó un fet reconegut per tothom que ha estudiat el fenomen islamista. Després del seu empresonament, un clergue que era germà seu va difondre molt efectivament Qutb’s ideologia. Un dels seus deixebles destacats fou un metge egipci anomenat Zawahiri, per anys segon en comand de Qaida i en l’actualitat successor d’Osama bin Laden com a cap suprem de Al-Qaida. Aviat Zawahiri va descriure els Germans Musulmans i els escrits de Qutb al seu company, alumne i amic Osama bin Laden, el qual per un temps es va instal·lar a Cairo assistint cada dia als sermons del germà de Qutb. Aquesta teoria político-religiosa i nacionalista fou oficialment acceptada i difosa per Al-Qaida.

Pel que fa a ISIS, bin Laden va acceptar al seu moviment el jordanià Zarqawi, un home violent, capaç de qualsevol cosa (sovint feia ell mateix les decapitacions que sortien a la TV)  immensament cruel, que no reconeixia cap línia roja impassable, però també un organitzador i líder notable, fundador de Al-Qaeda in Iraq. Fou nomenat Emir del País dels Dos Rius. Aviat es va barallar amb binLaden. Zarqawi volia atacar els xiïtes de Bagdad i establir un estat al territori conquerit. Bin Laden, no obstant ser Sunnita, no havia volgut mai tocar els xiïtes. Fou destituït i el seu càrrec va passat a Baghdadi, el qual va trencar amb Al-Qaeda. Un segon Baghdadi va fundar ISIS al seu territori ocupat, autodenominant-se Califa. Zarqawi, en canvi, fou identificat entrant un cau secret pels Americans que li van deixar caure al damunt dues bombes, matant-lo a ell, dues de les seves quatre dones i un nen. La ideologia de Qutb havia estat acceptada per ISIS per a la nova organització. Els nous reclutes l’aprenen. No se senten lligats a les comunitats musulmanes existents, o sigui que caldria deixar en pau als musulmans que viuen entre nosaltres.

Sap el lector què responen els gihadistes quan se’ls retreu que fan terror contra gent innocent? Diuen sempre que no és terrorisme respondre al terrorisme i violència que pateixen els àrabs.

Joan Gil

Tags: Iraq