Els EUA són diferents

Quan vivia a Fort Worth se’m va acudir prendre el tren (i no l’avió) per anar a Chicago, que està a uns 1,600 quilòmetres. El tren anomenat Texas Eagle trigaria unes 24 hores, però arribava sempre amb 2-3 hores de retard. Era interessant. Chicago és una gran ciutat amb una arquitectura impressionant i és el lloc on el 4 de Maig de 1886 va tenir lloc, tres dies després d’una manifestació a favor de l’horari de treball limitat a 8 hores, (enlloc de les 12 que s’exigien en aquell temps) allò que tot el món commemora el 1 de Maig. Als EUA s’anomena Haymarket Riot i no és commemorat perquè durant la Guerra Freda el Congrés absurdament va declarar que el 1 de Maig era una festa comunista. Va tenir lloc 32 anys abans de la Revolució leninista i si de cas hauria estat una festa anarcosindicalista, perquè hi ha havia molts pocs socialistes als EUA al temps. En qualsevol cas, la massa obrera, alemanya i americana, era majoritàriament anarquista i els anarquistes, que no tenien més gent violenta que la patronal i els socialistes, havien fundat els sindicats i les cooperatives i van jugar un paper importantíssim en la lluita per les vuit hores. El Congrés es va inventar una festa del treball al final de l’estiu que no commemora res.

Un dels primers llocs que un turista visita és un parc grandiós i fantàstic situat a la vora del Llac Michigan, entre els gratacels de la ciutat i l’aigua. Allí hom troba un parc infantil que per a mi és el millor que he vist mai, notable entre altres coses per dues boles gegants recobertes de material que reflecteix les imatges deformant-les per fer riure, on famílies senceres s’entretenen, i un petit estany d’aigua de pocs centímetres alimentat per dos sortidors on els nens juguen.

En 1886, no obstant, en aquest lloc tan maco hi havia la fàbrica de maquinària agrícola McCormick on la tragèdia del 1 de Maig que commemora tot el món va començar el dilluns 3 de Maig. La manifestació del dissabte 1 de Maig havia anat molt bé, potser amb 80,000 participants, molts en vaga a favor de les 8 hores, i havia estat completament pacífica. Aquell dilluns següent, els dirigents van fer un míting a prop i molts participants al final van decidir anar a la McCormick a escridassar els esquirols, cosa perfectament legal, quan guàrdies de seguretat van obrir el foc matant dos treballadors. Comprensiblement, la ràbia es va estendre entre els dirigents. Van convocar al pis d’un d’ells una reunió urgent per decidir què farien. Tots els participants serien detinguts dos dies després acusats de sedició i conspiració per enderrocar el govern dels EUA.

Tragèdia a la plaça del Haymarket el 4 de Maig al vespre sota la pluja

Van convocar una manifestació de protesta de masses que va tenir lloc al vespre del dimarts 4 de Maig sota la pluja. No obstant la reputació dels anarquistes com a grans organitzadors, la reunió fou un desastre. No hi havia llum, plovia molt fort i els oradors van haver d’enfilar-se a un carro abandonat i trencat que hi havia a un racó. L’alcalde es va presentar seient a la primera fila per intimidar (però va marxar aviat) i un destacament de policies armats s’ho mirava tot. Al començament hi havia uns 2,000 sindicalistes, al final degut a la pluja potser uns 200. El capità de la policia sense cap necessitat es va acostar al darrer orador exigint que plegués i tothom anés a casa (cosa que estava a punt de passar). En aquell moment un desconegut mai identificat va llençar una bomba encesa des d’un dels balcons, la qual va explosionar a terra matant un policia jove. En aquell moment, i pràcticament a les fosques, els policies van obrir foc matant (amb els seus trets, sens dubte) deu policies més i un nombre indeterminat de sindicalistes. A les poques hores, les detencions de tots els dirigents que coneixien començaren, per sedició, naturalment. La veritat es que tret del desconegut que va llençar la bomba, cap d’ells havia fet res que fos il·legal.

Un visitant en els nostres dies buscaria en va Haymarket Square a Chicago. La ciutat, tipa de les manifestacions de dretes que van seguir l’incident i de les d’esquerres durant la

guerra del Vietnam, van construir una

autopista urbana amb una sortida al Haymarket Square, omplint la resta de la plaça amb edificis. Així i tot hom pot prendre el metro i sortir a l’estació a la cantonada Desplaines-Rudolph, per trobar al costat mateix de l’escala el monument. Fou bastit finalment en els anys 80, pagat per la ciutat i commemora el lloc exacte on havia estat el famós carro avariat. Al voltant hi ha plaques commemoratives i una breu història objectiva del conflicte.

Visitant el cementiri: Després de ser jutjats, penjats i enterrats, vuit homes esdevenen herois

El procés fet als vuit dirigents, fou una farsa judicial (com n’hi ha hagut moltes al món i a casa nostra) a càrrec de jutges i jurats ben triats amb el suport de la premsa feudal, intolerant del temps. El cas fou conegut i el procés seguit a tot arreu del món amb indignació. Quatre moririen a la forca mentre els congregats a l’exterior cantaven la Marsellesa, un va cometre suïcidi el dia abans de l’execució, els altres foren condemnats a presó perpetua, però foren indultats i alliberats dos anys després per un nou governador d’Illinois horroritzat per la injustícia. En el moment de la seva mort, August Spies, el dirigent més conegut i director del diari en llengua alemanya Arbeiter Zeitung va predir que “un dia el nostre silenci serà més poderós que les veus que extingiu avui.” El qualificatiu “màrtirs del 1 de maig”, i símbols de la lluita per les 8 hores, aviat es va estendre pel món.

Els taüts dels executats foren conduïts en triomf al cementiri del suburbi Forest Park, que en aquell temps era alemany com la majoria dels manifestants, i foren enterrrats amb discursos, música i cants en alemany i anglès. El seu advocat defensor va declarar que encara que els morts haguessin cregut que en l’evolució de la societat hi hauria un canvi revolucionari que ho milloraria tot, ells mai no volien fer mal a ningú ni atemptar contra el *govern dels EUA.

Vaig prendre un tren de la línia blava sense saber que el cementiri havia canviat de nom i em vaig passar més d’una hora caminant per un cementiri jueu. Trobant l’oficina, vaig entrar a preguntar per la tomba del 1 de Maig. La noia que em va atendre no n’havia sentit parlar mai. Per sort, una senyora gran que semblava l’administradora va sortir i em va respondre que estava a un altre cementiri i em va explicar com arribar-hi. Vaig trobar el cementiri de Forest Park (un nom canviat) i cansat com estava, vaig acostar-me a l’oficina on tenien enganxada a la porta de vidre una foto en xerox molt dolenta del monument als Màrtirs del 1 de Maig. Vaig entrar i preguntar a una empleada on estava allò. Què? De què parla? No en sabem res” Això ja era massa. Li obro la porta i apunto amb el dit a la foto. Quedo convençut que el 1 de Maig està oblidat fins i tot a Chicago.

De fet el monument és tan alt que es fàcil de trobar al costat de la carretera principal, amb un banc per seure. Representa una dona dissortadament de negre, cosa que fa molt difícil veure-li la cara, però s’està tapant els ulls per no veure la injustícia. Al darrere hi ha els noms dels cinc morts i els tres indultats, també enterrats a aquell lloc. No té res a veure, però si algú s’hi interessa, la famosa heroïna feminista Emma Goldman també està enterrada a prop. I  una placa de bronze federal reconeix que els esdeveniments del Haymarket Square foren importants en la història del moviment laboral als EUA. Però el 1 de Maig segueix sense ser reconegut, per més que va tenir lloc en una lluita justa molt digna del país i els vuit condemnats ho van ser injustament.

 

 

 

 

 

 

 

 

Joan Gil

Tags: 1 Maig, 8 hores, August Spies, Chicago, Haymarket Square

Tret d’alguna situació extrema, com la que tothom va viure a Nova York i probablement a Califòrnia, el confinament al lloc on visc i probablement a la majoria dels estats de la Unió Nord-Americana no ha arribat als extrems vistos a les ciutats europees. El més important, gairebé l’única demanda seriosament feta, fou la distanciació social a sis peus (més de 1.8 m) que sí que ha estat observada. Les mascaretes eren exigides a l’interior de les botigues obertes com els supermercats i es veuen irregularment, pel carrer. Però sempre ha estat permès sortir lliurement del pis a passejar o fer exercici tot sol o amb família i nens, sempre que el grup fos de menys de vuit. No hi havia ni denúncies, ni detencions, ni multes, i la policia no feia o deia res sinó per dissoldre grups de més de 8 persones o respondre a provocacions, per exemple dels trumpistes i l’extrema dreta en general, que veu el confinament com una violació de drets fonamentals. Van detenir dos Pastors d’una comunitat baptista (sovint la dreta religiosa trumpista) per haver convocat una reunió religiosa de molta gent. De cotxes pel carrer, se’n veuen menys que abans però les imatges desolades de ciutats europees només s’han vist a pocs llocs, com ara Nova York.

El cas extraordinari de la prohibició de Sánchez per als nens de sortir al carrer s’està comentant molt (i molt desfavorablement) pels mitjans de comunicació que hi veuen un abús que podria tenir conseqüències psiquiàtriques.

Les condicions de la Salut Pública per trencar el confinament

Allò que han dit ben clar és que caldria esperar fins14 dies de baixada de la corba de nous infectats, i que en molts casos podria acabar en un repunt. En qualsevol cas la separació social, que ha provat ser molt exitosa ha de ser mantinguda i cal enviar inspectors a llocs de treball a veure com se separen els treballadors.. I el govern ha de proveir dues coses en grans quantitats:

1) un test diagnòstic digne de confiança amb pocs falsos negatius, cosa que per ara no obstant les millores gairebé ningú pot oferir.

2) Un sistema eficaç de “contact tracking” que vol dir entrevistadors humans que van a preguntar als nous malalts amb quines persones han estat recentment més de 30 minuts en contacte (i sotmetent-les a quarantena). Això  ha estat sempre una arma principal dels epidemiòlegs per lluitar contra una epidèmia i no s’havia fet encara. En aquest moment ja molts estats estan reclutant i entrenant centenars i milers de persones per fer de “trackers”, una feina sens dubte perillosa i mal rebuda per molta gent.

Afluixarà el virus durant l’estiu com fan els altres coronavirus ja coneguts? No ho sap ningú, però tots els epidemiòlegs coincideixen que el Covid19 tornarà a la tardor i que no hi haurà encara cap vacuna.

La solidaritat territorial

Els diaris han explicat com a molts llocs certs polítics han aprofitat l’oportunitat per augmentar el seu poder i ambicions. Una cosa així ha fet el Sr Sànchez, sortint-se inoportunament amb la “unidad de España” i apropiant-se una autoritat per manar i dirigir coses  de les quals no tenia coneixement, ni competència, ni un equip d’assessors. Enlloc d’ajudar, ho ha empitjorat tot. Un ministre enviant notes a una Comunitat dient que una certa cosa només la pot manar ell? Ja sap de què parla?

Als Estats Units, en canvi, dirigits en part pel Governador Cuomo  de NY, hem vist la importància de la solidaritat ciutadana i veïnal, dels contactes amb les autoritats locals i les respostes escaients, la identificació dels problemes i la denunciació de dificultats o males actuacions. Com podrien ser els problemes de NY els mateixos de Luisiana? Cuomo és un home molt viu, exigint del govern federal més tests i més ventiladors, evitant confrontacions directes amb la persona boja i irresponsable a la Casa Blanca, però denunciant mentides. Alguns estats han compartit equipaments i coses que no es necessitaven de moment, han format lligues regionals per procedir conjuntament al desconfinament. Al Sr Trump se li va acudir afirmar que la seva autoritat era tan gran que seria ell qui manaria el desconfinament. Li van respondre en l’acte que estudiés la Constitució perquè això corresponia als estats. L’endemà va declarar que “autoritzaria” els estats a fer com volguessin. Li van respondre que no els calia cap autorització. Es va consolar retirant les subvencions a l’OMS i amenaçant el Servei de Correus amb retirar les subvencions si no quadripliquen el preu dels seus serveis.

Tancar les escoles fou un problema complicat. Als governadors els semblava que eren ells qui ho havien de fer, però molts alcaldes, com DeBlasio a NY, defensaven que els districtes escolars son municipals i independents. No tots els estats han tancat les escoles.

El President Trump fa pallassades i sembla ensorrar-se finalment

Va començar a fer rodes de premsa diàries que al començament transmetien totes les cadenes de TV i ara només poques estacions fan. Deia constantment coses que no eren veritat, com que hi havia gràcies als seus esforços prou tests per tothom que els volgués i protecció per tots els sanitaris, mentre les queixes sobre això s’alçaven per tot el país. Donava contractes molt cars a companyies privades dient que era un model de cooperació entre el sector privat i el govern. Feia declaracions absurdes sobre el virus que els especialistes havien de corregir en l’acte. Exigia que tots els col·laboradors comencessin agraint-li el lideratge i felicitant-lo pels èxits imaginaris. Les preguntes dels pocs periodistes invitats  acabaven a crits amb insults i parlava sense respondre. Al final va arribar la més gran de les seves bestieses: fer recomanacions mèdiques de tractament a malalts crítics. Primer va recomanar i manar un estudi clínic de la quinidina, referent-se a un article francès absurd que cap revista americana hauria publicat. Resulta que aquest medicament causa arrítmies cardíaques i hi ha hagut morts. I fa dos dies, després de sentir un expert explicar com a l’exterior el virus era destruït per la llum, la radiació UV, el sabó i els productes antisèptics de la neteja com ara el Lysol, va anunciar al món que potser injectant Lysol podria ajudar als malalts netejant la superfície del pulmó (!!!!!) Horroritzada la firma que fa el Lysol va publicar a internet una nota anunciant que el seu producte no pot ser ni injectat ni begut en cap cas.

L’elecció s’està acostant. Quan Obama i el Partit Demòcrata van fer el seu cop per destrossar la campanya de l’esquerrà Bernie Sanders (que no volien de cap manera) i imposar Joe Biden com a candidat (com fa 4 anys van imposar Hillary Clinton), molts vam pensar que la reelecció de Trump estava assegurada. Ell comptava sempre amb la majoria al Col.legi Electoral gràcies a l’existència de grups trumpistes de dreta, sovint racistes i sobiranistes, a certs estats i tenia sempre un suport popular del 48% que durava anys i no canviava mai independentment de les barbaritats o crueltats que feia. Potser la sugerència d’administrar injeccions de Lysol als malalts greus li costarà cara. Queda no obstant la qüestió econòmica. Els estats de la Unió com molts dels estats europeus, estan arruïnats pel cost dels hospitals i la pèrdua d’ingressos i volen ajut federal per evitar la fallida que sembla inevitable. Mitch O’Connell, líder republicà al Senat, ha respost que no, que es declarin en bancarrota si volen, cosa que la lei federal efectivament permeti com el territori (colònia) de Puerto Rico va haver de fer sense rescat. El problema econòmic és gravíssim. En tres setmanes s’han registrats més de 26 milions aturats i les cues per obtenir donacions de bosses amb queviures duren hores. Molta gent que les rep sembla avergonyida perquè eren treballadors. No havia passat des de la Gran Depressió.

Crec que Europa respondrà el mateix a Itàlia i l’Estat espanyol.

 

Joan Gil

 

Tags: Bancarrota, Covid epidemia, covid19, Desconfinament, Donald Trump

Quan les primeres notícies sobre el Covid-19 van arribar de la Xina, alguns epidemiòlegs van opinar equivocadament que no semblava pitjor que la grip endèmica que patim. El President Trump i els seus Republicans obedients s’hi van afegir, menystenint greument el significat i perill de la grip, absurdament considerada com si fos un simple refredat. De Coronavirus ja en teníem uns quants; el criteri diferencial seria la mortalitat. Hem sentit opinions molt diferents sobre la mortalitat del Covid actual perquè degut a la manca de bons tests no sabem quin percentatge de la població pateix la infecció a casa sense anar al metge. Algú va escriure que podria arribar al 6% (Déu ens en Guard! Hauria estat com el SARS). No ho sabem de segur, però el casos coneguts d’una població infectada aïllada a Cruisers turístics, estudiada i separada del món semblen apuntar al 1%, com sembla acceptar la Salut Pública americana. No és petit: la grip que torna cada hivern té una mortalitat només del 0.1-0.2 %, (així i tot aquest darrer hivern va causar als EUA uns 20,000 morts) o sigui que el Covid es 10x més perillós. És sempre així? No, perquè la grip prové d’animals diferents, sovint ocells o porcs, i muta constantment. Els diferents virus gripals son designats per les inicials H i N de dues substàncies trobades sempre a la seva superfície. La història que vull sumariar comenca l’11 de Marc de 1918 durant la Primera Guerra Mundial i no ha acabat mai.

La Grip Espanyola (Març 1918-December 1920)

En aquells temps no hi havia coneixement científic per estudiar o classificar el virus, cosa que no ha estat possible fins fa poc, amb l’estudi de cadàvers desenterrats de gent morta, fàcils de trobar a les zones àrtiques. El virus era d’origen aviari, un H1N1. Hi ha hagut sempre discussions sobre el lloc on es va originar, potser a la Xina, en aquells temps un país pobre i subdesenvolupat. En qualsevol cas el primer diagnòstic fou fet a un camp d’entrenament dels soldats nord-americans que anirien a lluitar a Europa anomenat Camp Fuston, situat a Fort Riley, estat de Kansas (on segueix havent-hi una gran base militar). Proves? Com que la guerra estava al nord, l’exèrcit expedicionari americà desembarcà a ports mediterranis francesos i resulta que és en aquesta regió on l’epidèmia europea va començar. Addicionalment, cal notar que la Marina de Guerra dels EUA que havia fet el transport en va patir molt.

Aquella primavera, la malaltia era una grip forta, com les que tenim ara, però no semblava alarmant. La gran tragèdia es va iniciar amb un repunt detectat durant Octubre-Novembre del mateix any. Un H1N1 mutat originaria l’epidèmia més mortífera coneguda en la història moderna, o potser de tots els temps. Hom va introduir algunes mesures de protecció, com la quarantena, obriment de botigues de forma escalonada per reduir l’ús dels transports públics, ús de mascaretes, aïllaments i sobretot deixar d’escopir. Escopinades a terra encara es feien a llocs públics els anys 40 0 50, i hom podia veure escopidores a molts llocs. Si contenien nomes saliva eren un perill moderat, però si hi havia també productes bronquials provocats per la tos… Més val no pensar-hi. Sort que ja no ho fem. Un comtat (county) a les Muntanyes Rocalloses de Colorado es va fer famós per no tenir ni un sol cas: com que tenien dintre agricultors i ramaders per poder menjar, van tancar totes les fronteres, prohibint entrar o sortir. Fins i tot enviaven policies a l’estació de tren per evitar que cap passatger baixés.

Era una grip molt més agressiva que les que patim ara i no es limitava a causar la mort de nens petits i ancians, com ara, sinó que matava preferentment homes i dones joves. Una ximpleria mèdica va causar sens dubte inesperats problemes i morts: hom deia que es podia curar amb una dosi de 30 grams d’aspirina! Avui en dia sabem que més de 4 grams d‘aspirina son perillosos. El President Trump que no sap res de medicina ha intentat recomanar prendre quinina contra el Covid-19 sense cap mena de proves. Aquest medicament pot produir alteracions cardíaques i renals. Els trumpistes hi segueixen insistint. De fet l’antiviral dels Laboratoris GILEAD de Califòrnia és el més prometedor i estan fent proves clíniques. Hi ha malalts greus que ho rebutgen demanant la medicina del President Trump.

Resultat final de la gravetat? De segur no se sabrà mai. Les xifres citades més freqüentment son uns 500 milions d’afectaments i potser 50 milions de morts. Curiosament és difícil trobar bona literatura i descripcions sobre aquest episodi. Hi havia la censura. Probablement la meitat de soldats difunts de la Guerra van morir de la grip, mentre que les famílies voldrien fer-ne herois caiguts lluitant per la llibertat. Hom pot trobar llibres i pel·lícules sobre la Gran Guerra que no en parlen, com si no hagués existit. I la catàstrofe la va causar un REPUNT d’una infecció mes benigna, que semblava haver acabat.

Altres Grips

La grip havia aparegut per primera vegada però venia a quedar-se entre nosaltres. És endèmica en l’actualitat, però algunes epidèmies anuals foren mes notables que altres. Veiem:

1957-1958, causada per un virus també aviari identificat com H2N2. Va causar a tot el mon 2 milions de morts.
1968, també aviaria, H3N2, al voltant d’un milió de morts
2009-2010, la grip porcina H6N1 que va causar una gran alarma, afortunadament exagerada.

Consideracions Finals

Els polítics de l’actual i el darrer segle semblaven sempre preocupats pel perill de guerres absurdes i d’atacs nuclears i per l’economia, darrerament per la pol·lució i l’escalfament global i no semblen haver volgut sentir mai parlar del perill clar, directe i imminent ja experimentat moltes vegades per la humanitat de les infeccions virals, perquè la grip no és pas l’únic virus que ja ens ha ensenyat les dents. Tant la Salut Pública americana, com en Fauci i en Bill Gates s’han passat anys repetint-ho i demanant inversions i col·laboracions i més recerca i ningú els ha volgut sentir mai. Potser ho faran ara.

La defensa més clara i necessària contra un retorn del Coronavirus seria una vacuna i tant de bo en tinguem una d’aquí un any o any i mig, però ni és segur ni té res de fàcil. El problema és que tots els Coronavirus (grip, refredat comú muten contínuament i esquiven la vacuna administrada. El precedent de la grip és preocupant. Primer, la immunitat és molt breu, un any màxim. Després és molt difícil saber quina classe de virus gripal arribarà l’any venidor. Els laboratoris que fan la vacuna haurien de saber-ho, però no poden. Han de triar el Febrer per tenir la vacuna disponible a la tardor i el que fan es investigar quines variants hi ha a l’hemisferi sud. El resultat no és gens gloriós: només una part dels vacunats queden protegits contra el virus que apareix als nostres carrers. Un cert any, només un cinquè de la població va quedar protegit per la vacuna anual. Passarà igual amb el Covid? Hi treballa molta gent amb idees i propostes noves, totes molt cares. Ens caldria un projecte internacional. Ens hi juguem molt.

Joan Gil

Tags: Coronavirus, Grip espanyola, Pandemies gripals, Primera Guerra Mundial, Vacunes

Ja fa temps que Trump parla de tornar a obrir l’economia i els seus continuen parlant de la situació actual com una exageració, malgrat els vint-i-tant mil morts i mig milió d’afectats. La preocupació del socialista a Madrid i la primacia del negoci i els diners sobre la vida humana, deu ser probablement la por que l’estat no tingui els diners per seguir mantenint els aturats durant la recessió inevitable i que la Unió Europea, que ja havia dubtat molt abans d’acceptar els “països del sud”, faci amb Espanya i Itàlia el mateix que va fer amb Grècia. Molt poc.

Trump havia dit que per Pasqua volia veure les esglésies plenes i l’endemà a treballar (no va afegir “prou comèdia” però semblava com si ho pensés). Els epidemiòlegs van alçar la veu en horror i Trump va recular. Calia pensar en el problema, no obstant, perquè el cas no s’havia presentat mai i no hi havia directives ni experiència prèvia. Als EUA tenim bones escoles de Salut Pública (que caldrien a Catalunya). Moltes d’elles van treballar en les dades que anaven arribant i van anar fent corbes sota suposicions diferents. Al començament veient la corba de NY, van determinar que hi hauria 200.000 morts al país. Veient que el cas era menys brutal a altres llocs, ho van rebaixar a 100.000 i ara potser 50-60.000. La corba s’ha anat aplanant però per ara no ha començat a baixar. A la Xina van esperar fins que la corba arribés a 0, però a l’Oest ningú vol repetir-lo per por d’una depressió mundial i ara volen saber si hom podria tornar a començar (obrir la indústria) quan la corba sembla està al pic sense acabar de baixar, encara amb nous casos o morts. Es pot fer? Els especialistes al final han opinat que sí i han anomenat el 1 de maig (com Itàlia) però AMB CONDICIONS.

Les dues condicions dels epidemiòlegs
Primera i principal: cal tenir TESTOS diagnòstics dignes de confiança pràcticament a totarreu i fàcils de trobar i interpretar, milers o milions.

Segona: allò que els Americans anomenen „tracking capability“ que vol dir que un cop una persona diagnosticada, cal trobar tots els seus contactes i posar-los en quarantena. Ara n‘hi ha tants que algú intenta fer-ho per telèfon, que no és digne de confiança, i no hi ha garanties que els contactes s‘aïllin. Cal tenir entrevistadors entrenats que se‘n ocupin. A Corea del Sud i Taiwan sembla que ho han aconseguit.
Si aquestes condicions estan complertes, hom pot provar a veure què passaria. En general si falla, una o dues setmanes més tard els nombre de malalts hauria començat a augmentar.

El Futur del Coronavirus Covid-19
Per ara no sabem prou del virus per fer un pronòstic. No és pas el primer coronavirus que arriba: ja fa molts anys que diverses variants de le grip i cinc del refredat comú viuen entre nosaltres. Cap dels ja coneguts confereix immunitat llarga, només un any màxim. Tenir anticossos no garanteix immunitat. Hi ha vacunes contra la grip, no gaire bones perquė el virus fa mutacions constants i els fabricants no saben de segur quina arribarà. En qualsevol cas, son bones per un any només. De fet hem viscut en una pandèmia gripal des de fa molts anys. Els coronavirus previs son estacionals i s‘activen cada hivern (una cosa molt misteriosa i mai aclarida) dormint a l‘estiu. No té res a veure amb la temperatura.

Passarà igual amb el Covid-19? No ho sap ningú però cal considerar una cosa: és virtualment impossible tenir una vacuna abans del Novembre pròxim o quan la temporada del Virus comenci. Si és veritat i el virus torna després d’haver desaparegut, tot allò que vivim ara es repetirà. Hi haurà un bon medicament antiviral? És molt difícil de dir. No ha estat mai fàcil. Cal considerar que els virus, a diferència dels bacteris i fongs es troben a l’interior de les cèl·lules. És com dir que hi ha terroristes dintre d’una casa i voler matar-los sense destruir la casa o fer mal als altres residents. Hi ha candidats que s’estan estudiant. Caldrà bona sort.

Una cosa que tots els coronavirus semblen tenir en comú és la seva preferència per atacar els bronquis i el pulmó i la seva transmissió per gotetes de fluid (parlant en surten 600/minut, amb cada estussec unes 3.000, esternodant unes 40,000).

Hom recorda un repunt notable? És millor no preguntar, però si algú vol saber… La grip espanyola del 1918 va venir en dues etapes amb corbes molt diferents. La primera onada fou dura i va matar gent, com passa sempre amb malalties serioses. El nombre de casos va baixar i la gent es va atipar dels confinaments i estava més interessada en la guerra. El Novembre següent un virus mutat, incomparablement més perillós i agressiu va aparèixer. Va acabar infectant la tercera part de la humanitat i causant un nombre desconegut de morts, entre 30 i 50 milions. O més.

Cal desitjar bona sort al Sr Sánchez amb el seu experiment tan agosarat perquè la salut i la vida de molta gent estan en joc. Però hauria hagut d’escoltar més als experts.

Joan Gil

Tags: corba epidèmica, Covid-19, Epidèmia, epidemiòlegs, Pedro Sánchez

El President Trump ha aconseguit establir un domini total i absolut del Partit Republicà i de la seva administració. Quan tria una persona, li exigeix lleialtat absoluta i obediència incondicional. Si un parlamentari del seu partit presenta objeccions (cosa que ha passat però ja no passa) és eliminat quan arriba el temps de la reelecció. Tots rels candidats han de guanyar una primària i els trumpistes durs es presenten en massa als col·legis electorals, assegurant-se que només el candidat aprovat pugui ser elegit. El Partit Republicà és molt antic, era el de Lincoln i representava la tendència conservadora legítima necessària per l’alternança de poder, mentre que ara, inesperadament, ha esdevingut un cau implacable de supremacistes, capitalistes sense control i gent cruel i autoritària. Pel que fa als membres de l’administració, Trump acomiada sense contemplacions a qualsevol que gosi contradir-lo. Es pensa que ell és la llei i que la Constitució enlloc de limitar i definir el seu poder li permet fer com vulgui. L’emperador Romà Calígula deia que ell era l’únic home lliure de l’imperi.

L’epidèmia actual li ha donat una oportunitat d’exhibir la seva personalitat. S’ha sabut que la Xina havia notificat els EUA del perill a primers de gener del 2020. El NYTimes ha descobert i publicat una carta que un col·laborador trumpista seu anomenat Navarro li va enviar el gener avisant molt explícitament del perill inevitable que s’acostava. Trump ho va menystenir tot fent burles, insults i no va preparar res, sinó que va desfer un Comitè presidencial encarregat de vigilar la situació sanitària del món. Ara encarat molt reluctantment amb un desastre que ja no pot negar i preocupat sobretot per la greu situació econòmica, només pensa en reactivar l’economia tornant a fer treballar tothom. Ho va dir be clar fa una setmana: per Pasqua volia veure les esglésies plenes (i l’endemà tothom a fer feina). Fauci (veieu més abaix) li va respondre que només el virus fa el calendari. Uns quants estats governats per republicans i més aviat rurals compartien l’escepticisme presidencial, veient-ho tot com una exageració i negant-se a manar un confinament o preparar res.

El Sr Trump va començar a fer conferencies de premsa televisades amb membres del seu Comitè del virus, dirigit pel Vicepresident, l’home que havia negat que el tabac causés càncer i que com a governador d’Indiana havia bloquejat la distribució d’agulles netes per combatre una epidèmia de SIDA. Altres membres son una senyora amb un doctorat, coneguda com a especialista de la salut i investigadora que havia tingut fins ara bona reputació, la qual sovint iniciava les seves presentacions, dedicades a les estadístiques, saludant el President i agraint-li l’extraordinari lideratge. Altres membres que parlaven farien el mateix. Es veu que aquesta senyora té un nét infectat amb el virus, però diu que no va a visitar-lo per evitar el perill de transmetre el virus al President. No sé si el Caudillo Franco gaudia de tanta lleialtat. Altra gent eren el Surgeon General, que no deia res interessant i al final el cap de FEMA (l’agència federal que existeix per abastir i salvar la gent després d’un desastre, com ara un huracà, un tornado o una inundació, que afirmava que la seva agència ho podia fer tot subministrant protecció, proves i ventiladors a tot arreu on es necessitessin. Es veu que s’ho creia.

Però de qui debò volia parlar es del Dr. Anthony Fauci, Director de l’Institut d’Al·lèrgia i Malalties Infeccioses del NIH (que està darrere del meu pis). Aquí hi ha una gran diferència. En Fauci, un senyor petit i prim, de gairebé 80 anys, és un home amb un historial fantàstic de contribucions científiques de gran importància, per exemple sobre el virus del SIDA i les malalties autoimmunes, com el Lupus o l’Artritis Reumàtica. No sols ha sabut situar-se fora de l’escandalosa actuació del seus col·legues trumpistes, sinó que en el seu llenguatge clar i seré ha dit i explicat sempre la veritat i l’estat de coses. Tota la premsa el reconeix com la primera i més sincera autoritat en la matèria. Novaiorquès de naixement (parla encara amb una mica d’accent de Brooklyn) ha passat la seva carrera exclusivament al NIH. Fins i tot es va casar amb una infermera també del NIH i ha rebutjat moltes ofertes amb sous milionaris. És un orador amb una serenitat i domini de la llengua extraordinaris. Ha hagut d’escoltar moltes bestieses presidencials i els periodistes li fan comentar, que és un compromís, però no es doblega mai. Ell domina la llengua anglesa: sense referir-se mai al President ni citar-lo, ho explica tot d’una forma que contradiu les declaracions presidencials. Diuen que Trump està molt enrabiat i voldria treure’l. Fauci ha quedat exposat a molts perills i amenaces dels trumpistes furiosos: ara necessita una escorta de seguretat les 24 hores.

És difícil sumariar les absurditats falses que Trump afirma, fins i tot quan no està fent referències polítiques: ell deia cada dia que el problema de la falta de proves diagnòstiques estava resolt, mentre que tots els governadors les demanaven a crits; deia que tot el personal sanitari ja tenia protecció, però els governadors i els metges i treballadors es queixaven del contrari. Es burlava dels governadors que exigien ventiladors i no els podien comprar: els governadors exageraven i en volien masses.

La llei de producció en temps de guerra, ja activada, li permetia manar a les fàbriques que produïssin coses necessàries, però ell els demanava favors que no li concedien. És clarament evident que els productes fabricats (ventiladors i protecció pel cos sanitari) caldria donar-los a la FEMA federal per un preu raonable i negociat per ser distribuïts als estats que els necessitaven, però no: va decidir que un cop fabricat, les companyies ho venguessin tot al mercat lliure. Immediatament tots els estats i la FEMA van començar a competir i barallar-se pels articles i els preus van pujar pel cel sens dubte amb gran satisfacció pels propietaris, sempre trumpistes. Ara sembla que s’ha arreglat i els usuaris van rebent coses necessàries. Poc a poc, però en temps.

Probablement la qüestió més grotesca és que un dia Trump es va posar a defensar l’ús d’un medicament anomenat hydroxyquinidina, aprovat contra la malària i també pel lupus i la febre reumàtica, per a la prevenció i tractament de la infecció amb el Covid. Pot imaginar algun lector el Sr Quim Torra o Sánchez surtint a la tele aconsellant la gent i els metges com tractar la malaltia? En Trump no té por de res: va afegir que tenia un bon “feeling” (sentiment) i que ell sempre tenia raó. Sembla que la idea va sortir de diferent webs de l’extrema dreta i fou promoguda per Elon Musk (el de Tesla) i alguns altres locutors de ràdio, basant-se en un article absurd publicat a una revista francesa. El Sr Trump va afegir orgullosament que ja hi havia una distribució de 23 milions de píndoles a la disposició dels pacients. El problema és que no hi hagut assaigs clínics (ara la Food and Drug Administration sota pressió n’ha organitzat un), que la substancia és perillosa sense supervisió medica i que als experts els sembla molt improbable que serveixi de res. A més, malalts que pateixen de lupus i necessiten aquest medicament ara no el troben. Personalment em costa feina creure que això ha passat. Ara s’ha barallat amb el Primer Ministre indi que ho havia dubtat. I està amenaçant amb tallar les subvencions a la WHO (OMS) perquè ha fallat. Ell no, mai.

Els intercanvis entre Trump i els pocs periodistes a les Conferències de premsa posen malalt o fan riure. En general el senyor tria per fer preguntes només periodistes que ell coneix, ignorant sempre els del NYTimes, el Washington Post, CNN o la Televisio Pública. Així i tot la sessió degenera en crits, gent parlant al mateix temps, ell negant-se a respondre o canviant el tema. Algú va intentar preguntar a Fauci si estava d’acord amb el President en l’assumpte de la quinina, però Trump li va tallar la paraula, dient que ja havia fet masses preguntes mentre Fauci al seu costat somreia sense dir res.

Hi ha moltes cadenes i emissores de TV. Al començament de la crisi transmetien les conferencies de premsa de Trump però ara pocs ho fan. En canvi els governadors de molts estats sobretot Cuomo de NY, surten en viu sovint emocionats a la TV i expliquen com van les coses sense fer propaganda política ni mentir.

Hom no sap què dir en aquesta situació. El país s’ha dividit en dos bàndols irreconciliables, amb Trump controlant totalment un dels dos i l’altre fatalment dividit entre els progressius que suportaven Bernie Sanders i els del molt problemàtic Joe Biden. Com acabarà? Ja veurem com es farà l’elecció. Els Republicans es neguen a acceptar el vot per correu i ningú sap com estarà el virus al Novembre. Podria haver un rebrot del virus. A més, el cas és molt complicat perquè no hi ha cap vot federal, sinó 50 vots diferents a 50 estats sota lleis locals. Els federals tenen l’obligació constitucional de defensar i protegir el dret al vot i les llibertats personals, però no a dir a cap estat com s’han d’organitzar la votació.

AFEGIT 10 Abril 2020
6,3 nous milions de treballadors van intentar sol.licitar subvencions per atur aquesta setmana portant el total a uns 10,6 milions. Hi ha molta gent que no pot comprar menjar i a certs barris a NY només la meitat dels residents han pagat el lloguer o la hipoteca aquest mes. Ningú ha cobrat els 1,300 $ per persona, encara que diuen que els qui tenen compte corrent podrien rebre’ls la setmana que ve. Els que esperen un xec hauran de seguir esperant. Pocs petits negocis han rebut els préstecs bancaris garantits promesos per la llei. Els posen a la llista d’espera. Els bancs segueixen dient que no tenen instruccions clares del govern federal. El Banc Federal ha estès un nou crèdit de 2,3 bilions als bancs perquè no deixin de pagar i donar crèdits. I el Congrés estudia un altre nou paquet d’ajut per altres 2 bilions però els Dems i Republicans no es posen d’acord. I finalment, els Republicans estan demanant que Trump aturi les seves Conferències diàries que li estan fent mal. I tant. Son pallassades i mentides que no fan gràcia.

AFEGIT. 13 Abril 2020
El tema d’aquest punt, l’absurditat de les rodes de premsa llargues diàries del President envoltat dels seus titelles (amb l’excepció Fauci), ha estat notada per molts diaris i també per personalitats del Partit Republicà (!). No caldria fer-ho cada dia, hauria de ser breu i limitat al tema sense divagacions ni insults al diari. La resposta de Donald Trump? Està allergant la duració de les trobades i intensificant els seus insults, opinions personals, política i provocacions. Aquest senyor, com el Caudillo, el Duce i el Führer no tolera disensió.

Joan Gil

Tags: Coronavirus, covid-19 epidèmia, Donald J Trump, eleccions, Partit Republicà

Un desastre inesperat pot revelar tots els problemes amagats d’un país, les injustícies socials, els equilibris inestables, les tensions amagades a punt d’explotar, el descontent amb el govern. També obre una oportunitat per a polítics ambiciosos per establir dictadures com Orban a Hongria, Duterte a les Filipines i el Sr Sánchez, il·legítimament  prenent el poder a les Comunitats per satisfer els seus somnis tronats d’Unitat, sense entendre que cada regió té problemes i necessitats i recursos diferents que només els locals poden entendre i resoldre. Prou que les conseqüències estan a la vista.

El President Trump havia començat dient que el problema del virus xinès era un truc demòcrata per fer-lo caure a les eleccions; quan li van dir que ja hi havia 15 malalts als EUA, va respondre que desapareixerien ràpidament o que la malaltia era tan poca cosa com un grip. Ara ja s’ha vist obligat a canviar d’opinió, almenys en públic, encara que els seus tuits segueixen exposant la mateixa amargor i cinisme de sempre. Ara dona conferencies de premsa diàries, on tots els participants han de començar donant-li gràcies pel seu (inexistent) fantàstic lideratge, expressant barbaritats, falses promeses i mentides que els experts al grup es veuen obligats a negar. Quin espectacle! Només el Governador de Nova York Andrew Cuomo està guanyant la batalla de la popularitat amb la seva lluita i lideratge.

Fa més d’una setmana el Congrés, molt espantat per la possibilitat d’una gran Depressió a nivell mundial, va aprovar un rescat grandiós de 2.2 bilions de dòlars, només que no van aprovar al mateix temps una llei d’implementació, deixant-lo en mans del Departament del Tresor. Els restaurants i petits empresaris tenien dret a anar a a un banc i demanar un préstec garantit pel govern federal, que en molts casos no hauria de ser re pagat i tot començaria ahir 3 d’abril. Milers i milers d’empresaris estaven esperant ahir al matí entrant als bancs, telefonant i buscant l’internet però les normatives federals no van aparèixer fins la mitjanit del 2 al 3 d’abril. No cal imaginar-se com va anar tot.

Cada contribuent rebria immediatament 1,300 $ en efectiu, potser el mateix 3 d’abril. Meravellós! Però resulta que només els contribuents que tenen un compte bancari registrat amb l’agència tributària (IRS) rebran els diners en les pròximes setmanes. En canvi, els pobres desgraciats que no tenen comptes bancaris hauran d’esperar potser uns mesos i fer tràmits. Al final, sí que rebran els diners. Probablement.

Per tot arreu hi ha hagut acomiadaments, perquè fora dels queviures i medicines no es ven res als EUA. La darrera setmana es van inscriure degut a l’atur 3,2 milions de ciutadans; aquesta setmana ho van fer 6.2 (!!!!) arribant a un total prop dels 10 milions. El pronòstic es que aviat n’hi haurà 20 milions. La TV ha fet entrevistes entre aquesta gent, treballadors i classe mitja. Tots explicaven el mateix: cues llarguíssimes als locals, temps d’espera al telèfon de 4 o 5 hores, per res, internet webs on no es podia entrar, Es palpava la desesperació. Molts vivien d’un sou setmanal, sense estalvis i ho perdien tot: lloguer, assegurança de malaltia, estalvis, menjar,… Quant de temps duraria la crisi? Els tornaria a prendre l’empresa (si seguia existint)?

Quant de temps duraria? El Dr Fauci en privat sembla que diu que potser finals d’abril, o més probablement de maig. Al Secretari del Tresor Mnchin se li va escapar comentar que potser fins juny. Qui li havia dit? Fauci avisa que el pic es reconeix quan els nou casos consistentment baixen, cosa que hauria de ser seguida per una disminució de les morts si és veritat, però avisa del perill d’obrir les portes i tornar a la vida normal després de passar el pic. Això causaria amb seguretat un segon brot que podria ser encara pitjor.

Com va el confinament? La policia diu que a molts llocs el nombre de trucades per abús domèstic (el “machismo” com diuen els espanyols) ha augmentat un 20%. Segons els xinesos el nombre de divorcis augmenta al final. Només les queixes per abús infantil han disminuït, probablement perquè les víctimes troben difícil queixar-se.

Curiosament els polítics al poder semblen haver ignorat el perill immens per a la pau social creat pels sous miserables de milions d’empleats amb un conseller delegat cobrant milions. Aquesta gent, molts empleats del Walmart o Amazon, no obstant estar empleats sovint havien de recórrer a l’assistència pública, sobretot si tenien família amb nens. El menjar i el lloguer i els vestits els havien de pagar amb el salari setmanal i no tenien reserves. Els nens a molts estats segueixen rebent esmorzars i dinars gratis (a Nova York fins i tot sopars si ho demanen) gràcies als estats i a les butxaques de milionaris misericordiosos. Hi ha anomenats Bancs de Menjar com el Food Bank de NY que alimenta la població pobre de la ciutat. Avui han dit que a molts dels seus centres de distribució tenien cues de 600 persones tot el dia. I com que a Amèrica a molts llocs fins i tot els pobres necessiten cotxe hem vist avui a la TV cues de cotxes de més d’un quilòmetre per recollir paquets amb menjar.

Les escoles estan tancades a gairebé tot arreu i com queda dit, la majoria de nens pobres poden menjar a altres llocs. Però què aprenen? Molts districtes escolars han establert programes per internet, però estaven preparats per a fer-ho? Tenen l’equipament que cal? I tenen totes les famílies connexions rapides a l’internet? Tenen tots els nens accés a ordinadors? Si no, què aprenen?

En el dia d’avui hi ha 42 dels 50 estats amb ordres de confinament. A vuit hi ha administracions republicanes que, com en Trump, estan massa preocupades per les conseqüències econòmiques d’un atur comercial gairebé total i es neguen a fer-ho. El dimarts pròxim hi haurà una elecció primària dels dos parits a Wisconsin. El governador va convocar ahir el seu parlament per demanar permís per ajornar el vot i fer-ho per correu només. Els diputats republicans li van negar el permís. No calia exagerar. El problema es que el virus havia estat concentrat fins ara a pocs llocs, sobretot a NY, l’estat de Washington i Califòrnia, però ara s’ha estès a tos els voltants de NY, fins Nova Jersey i Connecticut, i ha aparegut a la Florida i seguirà avençant, tant si els republicans ho volen o no. La policia o la guàrdia nacional no fan com a Europa. Tècnicament hi ha multes i penes de presó, però els policies es limiten a dissoldre grups de gent, preguntar on volen anar els cotxes i vianants i explicant la llei. Fa dos dies, dos Pastors de comunitats religioses baptistes (sovint part de la molt reaccionària dreta religiosa, sempre trumpista) van convocar assembles de feligresos a les seves capelles. Com que això era una provocació que hauria pogut costar un focus greu de la malaltia, la policia va arrestar els dos Pastors.

Encara que hauria estat inimaginable que el govern federal volgués prendre el control de tots els estats, com ha fet Sànchez, sí que tenia l’obligació d’oferir ajut en certes coses i en Trump ha fallat. En els darrers anys, tots els articles d’us comú havien estat manufacturats  a la Xina, cosa intolerable al parer de molta gent. Quan els estats van intentar comprar equip de protecció com màscares, túniques, ulleres, i sobretot ventiladors, va resultar que no n’hi havia perquè el mercat interior xinès els havia esgotat per us propi. El governador Cuomo va deixar caure que ell havia arribat a oferir diners extra, però ni així. Ara que els xinesos s’han recuperat i no necessiten tota la seva producció, estan venent i fins i tot regalant equipament a Nova York. Els federals havien activat la Llei del Subministre en Temps de Guerra, que autoritzava al president a manar a fabriques fer coses necessàries. Trump diu que ell va preferir demanar favors i que GM ja li havia promès que farien ventiladors però en dues setmanes no havien fet res i al final va manar l’ordre. Ara dues fabriques estan fent ventiladors d’un model ja aprovat.

L’Escola de Salut Pública de la Universitat Johns Hopkins  de Baltimore (fundada pel Sr Bloomberg) fa les estadístiques i compta els morts a tot el món. Avui, dissabte 4 d’abril, a mitja tarda, als EUA hi havia prop de 300,000 casos i de 8,000 morts. Probablement a hores d’ara el Sr Trump ja ha tret la conclusiu que no era cap “hoax” (mala broma) dels Demòcrates.

Quan aquest autor era petit, la gent es moria sovint al seixanta-tants anys i si algú arribava als setanta, ja era molt vellet però mireu: potser l’any 1940 (quan jo també vaig néixer) fou un bon any. Nancy Pelosi, la presidenta de la Cambra Baixa i cap de l’oposició, va complir els 80 anys fa una setmana; Anthony Fauci, que sembla ser l’epidemiòleg mes famós i respectat del mon, els farà al Desembre. Bernie Sanders nomes te 78 anyets i Joe Biden  77. Qualsevol d’aquests dos compliria els 80 a la Casa Blanca, com el Sr Trump si és reelegit, cosa molt possible i fins i tot probable. Deien als anys 1970 que el mon pertanyia als joves i ningú volia saber res del vellets. La nostra generació va experienciar una primavera dues vegades.

 

Joan Gil

AFEGIT 5 abril 2020 (diumenge de Rams). Fa menys de 24 hores no n’hi havia tants, però ara ja arribem als 360,000 casos confirmats i unes 9,300 morts. En aquest moment, els dos homes amb més credibilitat als EUA son el Dr. Anthony Fauci i el Governador de NY Andrew Cuomo, que estan introduïnt una nova tècnica fins ara desconeguda pels polítics: dir sempre la veritat i reconèixer els errors quan en fan. La fallida més gran de la Salut Pública al començament de la crisi  fou no usar la prova diagnòstica de la WHO, sinó un test desenvolupat pel Centre de Control de Malalties americà, que per error donava massa falsos negatius, una taca en el seu magnífic historial que no oblidaran. El Sr Trump es va passar setmanes repetint que no hi havia cap problema i que tothom que volgués podia fer-se la prova, que no era veritat I tothom denunciava amargament. M’ha interessat sentir dir aquest matí a un corresponsal de TV3 que en vista del seu èxit molta gent demana que Cuomo es presenti a les primàries per President, cosa que sembla impossible. La raó és el descontent amb la candidatura de Joe Biden que té un historial fosc amb moltes coses negatives i de qui els trumpistes es burlen contínuament dient que te “deficiències cognitives” que vol dir que és senil. Virtualment tots els progressius americans estaven a favor de Bernie Sanders, que el Comitè Nacional Demòcrata ha fet caure com van fer fa quatre anys. Biden es un candidat abocat a un desastre electoral molt gran. A més, està essent oblidat durant l’epidèmia i sembla que no te gran cosa a dir. Per part seva, els republicans segueixen oposant-se a la idea de fer totes les eleccions que queden per correu, sense acceptar el vot o les sessions parlamentaries telemàtiques. Com en Trump, creuen que cal tornar a la normalitat i reactivar l’economia. El Congrés, en canvi, està preparant un segon paquet d’activació, aquest cop dirigit a fer obres públiques (infrastructura) i tornar a enviar diners als ciutadans.

 

 

Tags: Consequencies, Crisi econòmica, Epidèmia, Estats Units

A més de les pèrdues personals relatades a la salut, prou que se senten per tot el món les queixes i preocupacions per l’atur i la situació individual de moltes persones i companyies, tant grans com petites. El cas es pot formular molt simplement: una gran part del món ha deixat de treballar i això ha de desfermar per força una cadena de pèrdues i fallides comercials amb ruïna dels governs per falta d’impostos i un atur desastrós. Gairebé tots els economistes donen per fet que entrarem en una recessió i fins i tot hi ha qui parla d’una depressió com la dels anys 1930. El Sr. Trump és un home sense pietat, mentider, llibertí, cruel i narcisista però s’equivoca qui pensi que és estúpid. Interessat sobre tot en l’economia i els diners, el seu equip va ser entre els primers que van reconèixer l’amenaça que s’acostava. El Congrés ja havia aprovat i ell firmat dues lleis i ordres executives concedint alguns beneficis importants però limitats. Ara fa unes dues setmanes es va sortir amb la proposta de llei pel millorament de la situació econòmica més gran i car de la història dels EUA i potser del món, injectant un total de 2.2 bilions (milions de milions) regalats a les víctimes del virus que més estan patint. I a les grans companyies.

Tothom es pensava que la proposta, rebuda amb entusiasme pels dos partits (quin miracle), seria aprovada immediatament, però cal recordar que els partits no poden donar ordres als seus diputats o senadors, els quals responen dels seus actes només als ciutadans que els van elegir. La proposta incloïa (i inclou) 500.000 milions com a ajut a les companyies privades (diguem línies d’aviació, Boeing, vaixells que fan creuers, bancs i coses semblants), però SENSE CONDICIONS i sota la discreció del Secretari del Tresor Mnuchin (ministre de finances). Al Senat això va desfermar una indignació molt forta, perquè durant la crisi bancaria de 2008 el Govern Obama també va donar subvencions sense condicions a molts bancs, que les van utilitzar per comprar accions seves a Wall Street (apujant la vàlua de les accions individuals propietat dels directors), pagar primes als consellers delegats per l’èxit obtingut i van ajudar molt poc els pobres desgraciats que anaven perdent habitatges. Els senadors van insistir molt en posar condicions aquest cop i establir un comitè de supervisió. El segon problema el va causar l’admirat Bernie Sanders, que va opinar que els beneficis oferts als aturats i petites companyies eren insuficients, comparats amb l’oferta als multimilionaris. Cal saber que per una tradició fosca però antiga del Senat nord-americà, un Senador que pensi que un projecte de llei seria una desgràcia intolerable, o potser la fi del món, té el dret sacrosant de vetar-lo tot sol i diuen que en Bernie va amenaçar fer això mateix. Li van fer petites concessions.

El Senat va aprovar el darrer cap de setmana la versió millorada que sorprenentment els Republicans i Trump seguien aprovant i fou enviada a la Casa dels Representants, regida per la gran Nancy Pelosi (que aquest mes ha esdevingut octogenària però ningú ho diria). El problema era que la majoria de Representants havien fugit de Washington. Si haguessin volgut fer canvis, hauria calgut retornar el projecte al Senat, negociar amb els Senadors i tornar a començar. Al final La Sra Pelosi va aconseguir fer tornar i reunir uns quants membres que vivien aprop i va fixar el vot per ahir. Un altre problema molt gran va aparèixer: el Sr. Massie, un Representant republicà de fe llibertària (com els anarquistes però d’extrema dreta), enemic de mort de la major part d’accions del govern i que no volia tolerar pagaments a individuals o companyies finançat amb impostos, va exigir, com era el seu dret,  un roll call, una exigència que tots els Representants estiguessin presents i s’identifiquessin. Això era impossible degut a malalties i el virus i molts havien tornat a estats llunyans. Indignadíssima, la jerarquia va fer tornar a Washington per avió, tren o cotxe prou representants per fer un quòrum que va negar la solicitud i tots van votar dempeus amb veu alçada aprovant la llei. Trump va signar molt poca estona després i la llei d’autorització ja és vigent.

Les Subvencions

1. Com que l’agència tributària federal (Internal Revenue Service o IRS) té els noms i adreces de tothom que va omplir una declaració d’impostos els anys 2018 i 2019 revelant quants diners cadascú havia guanyat, tots els adults, casats o solters, guanyant menys de 75,000 $/any rebran una transferència bancària o xec federal els dies venidors per 1,200 $. Si té o tenen fills 500 $ addicionals per cada menor. Un matrimoni amb dos fills rebria un pagament únic (per ara) de 3,400 $. Hi ha qui diu que és injust amb els pares o mares no casats amb fills, que no en tindrien prou. No es pregunta la nacionalitat ni surt enlloc a la declaració d’impostos. Els il·legals ho rebran només si han pagat impostos, que probablement la majoria no fan.
2. Ajut als aturats, que cobraran 13 setmanes més de les ja establertes i a més per 4 mesos un suplement de  600 $/setmana. Per primera vegada aquests beneficis s’estenen als qui treballen tots sols, com artistes, o escriptors (que jo crec que son allò que a Catalunya s’anomena “autònoms”)
3. Com que un problema nacional gravíssim és el deute contret per molts estudiants per tal de pagar les matrícules dels Colleges i escoles professionals i obtenir un diploma, aquest deute no es perdona però per 6 mesos no caldrà pagar res sense exposar-se a multes ni a interès afegit.
4. Es dediquen 377 mil milions en préstecs garantits pel govern federal que s’obtindran sense problemes dels bancs i segons com, no caldrà repagar, per ajudar les petites companyies i llocs com restaurants, bars, hotels, cinemes, negocis familiars,…
5. 100 mil milions a hospitals i altres participants en la lluita contra el CoVid (encara que no fa res per reduir les primes de l’assegurança individual ni pels 30 milions d’americans sense assegurança). Diuen que el preu mitjà d’una hospitalització amb intubació i ventilador puja als 70,000 $ o més encara i aquest aspecte no queda resolt. És el problema interior més greu i sense resoldre del país, molt discutit durant les campanyes electorals.
6. Els 500 mil milions que Trump volia regalar sense condicions (oficialment en general in forma de préstecs, cosa que ningú es creu) a les grans companyies afligides per l’epidèmia, potser incloses les de Trump. Ara hi han posat condicions i supervisió. A més, es preveu que les companyies retornin al govern federal part de la subvenció en forma d’accions, que sens dubte el Tresor dels EUA posaria en venda en l’acte, quedant-se amb els diners.
7. També hi ha 150 mil milions per a pagaments directes als estats proporcionals a la  seva població, i també per a ciutats amb més de mig milió de residents.

I això sembla ser tot. Potser cal afegir que previsions per aturar els desnonaments, pujades de lloguer i la tallada del subministre d’electricitat o aigua no hi son, però el govern federal no té cap autoritat sobre res d’això i molts estats ja ho han decretat. La gran pregunta és si n’hi haurà prou per estalviar-nos una recessió greu.

I a Europa què? Farà la Unió Europea una cosa semblant o permetrà als membres fer-la? A diferència dels EUA, els membres de la UE no poden imprimir diners.

 

Saluts des de Washington DC

Joan Gil

 

Tags: Atur, Covid epidemia, Recessió, Subvencions federals

1. Ahir al vespre una cadena de TV va ensenyar imatges de Madrid amb malalts tirats per terra damunt una manta a l’hospital i van parlar d’ancians trobats morts o abandonats a una residència i em va fer vergonya. Un govern ha d’acceptar responsabilitat. L’experiència local a tots els estats ha estat acceptar i enfortir les decisions dels governs locals, els quals sovint es coordinen amb els municipis. El govern federal nomes intervé per ajudar, no per donar ordres, quan cal o quan hi ha problemes altrament insolubles o falten diners. No sé quina experiència i coneixements al·lega el senyor Sánchez per lligar les mans  dels governs locals en territoris en situació i recursos tan diferents, si no és la seva fe política en el centralisme. Enfortir la unidad? Aquí veiem molta solidaritat entre la gent que viu i treballa al mateix lloc i entén que les coses son diferents a cada estat, com ho son al Canadà o a Mèxic. Segueixo sentint a la radio informacions sobre el desastre horrorós a Madrid.

És transparent que d’ençà de la Grip Espanyola del 1918 no havia passat res semblant al món i no hem viscut cap tragèdia similar al país des de la II Guerra Mundial, i cal afegir referencies al desastre financer mundial que sembla estar acostant-se. Però poc a poc va arribant prou informació i dades de com ha anat a molts llocs amb sistemes diferents. Sens dubte aquesta informació serà valorada amb l’objectiu de definir una defensa millor i més coordinada quan la pròxima epidèmia vingui.

El President Trump i els seus seguidors, cada dia més semblants a l’extrema dreta europea, ho han fet molt malament, pretenent que no hi havia cap problema, que tot eren mentides provinents del Partit Demòcrata i que el virus xinès només seria com un refredat. Curiosament al Regne Unit el govern de Boris Johnson seguia la mateixa línia. Fa un mes algunes autoritats britàniques van venir als EUA a parlar amb especialistes. Els van preguntar què pensava fer el govern britànic. Van respondre que res, que el virus quan arribes infectaria causant una malaltia lleu a 60% de la població, la qual cosa resultaria en el desenvolupament de resistència interior al virus. Els americans van respondre amb una rialla, pensant que els visitants feien una broma. Així son la gent que mana al món.

Trump va mantenir el seu punt de vista i va condemnar tots els avisos que la premsa i els funcionaris federals li anaven donant sense fer res. Ell havia dissolt un comitè intern que vigilava la salut mundial i s’enrabiava i feia una escena cada cop que un periodista preguntava, acusant-lo de voler promoure la histèria. Ara ha canviat un xic només, sense millorar. Fins i tot sembla espantat per por a perdre la reelecció. Fa coses absurdes, com insultar la premsa i mentir. Una de les queixes mes grans era la impossibilitat de fer la prova pel coronavirus. Ja fa una setmana que va dir que gràcies a dos laboratoris privats, Quest i LabCorp, ja estava tot result. Les queixes segueixen clamant al cel. Després va sorgir el problema de la protecció del personal sanitari i dels ventiladors (llegiu més abaix) que faltaven. També va dir que tot estava arreglat, mentre que els afectats segueixen cridant. Va acceptar declarar una emergència, va firmar una llei de subministres en temps de guerra per poder manar a les fàbriques que fessin coses necessitades, confessant tot seguit que no n’havia fet cap us. Va confirmar el desplegament de la Guàrdia Nacional als tres estats més afectats, Washington, Califòrnia i Nova York, que vol dir només que el govern federal pagarà els comptes i acceptarà responsabilitat per destrosses i incidents, però  aquests cossos seguiran les ordres del governador. Va enviar dos vaixells-hospitals a NY i Los Angeles que vindran amb metges i personal per es cuidaran sobretot dels malalts normals, no dels pacients CoVid, i l’exèrcit federal està obrint hospitals de campanya. En Trump surt cada dia a la tele, parlant i parlant sense dir res. Se li va acudir recomanar tractament amb una certa medicina discutint amb Anthony Fauci, l’home més expert del país, en públic. Abans de donar medicines, cal estar segur que siguin segures i eficaç, cosa que Trump no entén. Va dir que acceleraria la producció de vacunes, que és impossible en menys d’un any (o molt més). Entre els que han sortit a la Tele, qui ho ha fet millor i ha explicat les coses més clarament sense fer teatre és el Governador Andrew Cuomo de Nova York. Trump, en canvi, sempre està canviant d’opinió. Ara el preocupa mes la situació econòmica (llegiu mes abaix). Va dir que es moren cada any milers de persones per accidents de tràfic i ningú tanca les fàbriques.

L’assumpte de la forma de transmissió

Per frenar la transmissió caldria entendre-la millor. Fins ara els països que semblen haver tingut més èxit son la Xina, Sud Corea i probablement la petita Singapur. Les dues possibilitats que causen l’encomanament, present totes dues, son els aerosols (gotetes petites amb virus produïdes pels malalts) i la contaminació de superfícies. Les gotes enlairades de fluid com forma de transmissió son centrals en altres infeccions millor conegudes. Ara bé: a Singapur van observar que estar a prop d’un malalt infectat, encara no identificat sense símptomes és perillós nomes quan aquesta proximitat dura mitja hora. Si tenen raó, això voldria dir que la infecció per via aèria existeix però es és lenta i no explicaria la rapidíssima expansió del virus. Això deixa només el contagi per contacte: les gotetes es depositen a les superfícies. Sobre metall o plàstic, segueixen essent perilloses per tres dies, sobre el cartró només per un, sobre el coure no sobreviuen. Tot seguit una persona sana posa la ma sempre humida damunt d’un d’aquests dipòsits, els enxampa i es du la ma a la cara, on el virus pot entrar travessant la mucosa de la boca, nas o ulls. Si això és veritat, la conseqüència seria confirmar la recomanació que cal evitar tocar coses als interiors, sobretot als transports públics, que cal rentar-se les mans molt sovint i que cal perdre el costum de tocar-se la cara, cosa que sembla ser dificilíssima. Tot això, les agencies sanitàries ho havien recomanat i és molt seriós.

Els ventiladors

Un nombre petit de malalts pateix d’un problema respiratori tan greu que sense ser ajudat per un ventilador extern dels que existeixen a les UCIs, podria morir immediatament. Encara que passa a un percentatge petit de malalts, quan n’hi ha molts no es pot ignorar un possibilitat que s’està acostant. Segons l’Escola de Sanitat Publica fundada per Bloomberg a la Universitat Johns Hopkins, als EUA hi ha 62,000 ventiladors complets en actiu, generalment a UCIs, uns 98,000 ventiladors bàsics, utilitzats per diferents problemes, per exemple pels anestesistes i el Centre pel Control de Malalties a Atlanta en manté 8,900 per emergències. Segons el Governador Cuomo a l’estat de Nova York hi ha un nombre desastrós d’infectats, uns 25,000 que es dobla cada tres dies i no sembla haver arribat al peak. Diguem que només un 5% necessitaria un ventilador. Hom pot fer comptes com vulgui i és evident que l’estat necessita moltíssims nous ventiladors, segons ell uns 30,000 mentre que la FEMA (l’agencia de procurament federal durant  emergències) li ha oferit nomes 7,000.

Aquest autor ha visitat durant la seva carrera unes quantes UCI modernes i ha quedat impressionat per la complexitat (i probablement dificultat d’operar) d’aquestes màquines, que rarament estaven sense ser utilitzades i la presència de molts assistents ben entrenats. El Sr Trump ha dit que gràcies a ell una fàbrica d’automòbils començarà aviat a fabricar ventiladors (!!) La Food and Drug Administration ha avisat que aquests instruments son molt complicats i que han de ser aprovats per l’agència. El problema no està ni resolt ni en vies de resolució.

Si hom arriba, com sembla que ha passat a Itàlia, a l’extrem terrible d’haver de triar qui rep un ventilador i viu, i qui no, cal considerar fins quin extrem això pot afectar els metges i infermeres. Diuen que a Itàlia hom ha vist metges plorant i hi ha articles de psiquiatres parlant de problemes psicològics greus en aquests professionals, que havien estudiat per fer el contrari. Almenys a Nova York, hi ha regles clares i objectives per resoldre aquests casos, cosa que hauria de fer un comitè de tres metges, i no els que tracten els malalts.

Per tancar el tema, com a Catalunya molts Hospital es queixen que no tenen prou articles de protecció (bates, protecció per la cara, màscares, guants) per al personal, cosa molt greu per la importància cabdal del personal. En Trump segueix repetint que tot ja està resolt mentre els Hospitals com el Governador Cuomo estan gairebé en condició de pànic. Cuomo ha dit que havia arribat a oferir diners extra i que no li va servir de res.

La qüestió econòmica

És evident que l’epidèmia no durarà per sempre i quan s’hagi acabat (i abans) tothom voldrà tornar a treballar i guanyar-se la vida. Els economistes que hom sent a la radio o escriuen articles als diaris tenen opinions molt diferents, però tots semblen creure que la conseqüència de l’atur gairebé total del treball conduirà a una recessió gairebé inevitable. Ells apliquen els seus models, que acaben en sortides millors i pitjors. N’hi ha que semblen haver espantat al Sr Trump, per qui economia i diners son l’única cosa que importa. Hi ha qui creu que la situació podria conduir a una Depressió mundial com la dels anys trenta, que va acabar molt malament, amb inflació, atur, fam, agitació, violència social, feixisme i la Guerra Mundial. Un altre home va predir el diumenge que el dilluns hi hauria 2 o 3 milions de treballadors aturats. En va haver 3 1/2, i el problema tira endavant. Hi ha qui prediu un atur del 30% (!!!)

En un moment perillós o fora de control, és impossible evitar el confinament total per un temps limitat. El President Torra té tota la raó i l’actitud de Madrid és incomprensible i intolerable. Escric escoltant la ràdio, i ja s’han referit dues vegades a la situació a Espanya. Es allò que la humanitat en segles anteriors ha fet sempre. De cara al futur, no obstant, caldria estudiar com evitar-ho. Alguna autoritat ha suggerit que caldria trobar un sistema per determinar si una persona està en perill i cal aïllar-la o no, i limitar el confinament als ciutadans que no estan en perill. No és fàcil, però s’hi pot treballar. Diuen per exemple que probablement a la població hi ha molta gent amb anticossos contra el coronavirus degut a infeccions prèvies desconegudes i que aviat hi haurà proves que detecten anticossos i permetrien al públic saber si una persona està en perill o es immune. Un altre grup serien els que han patit la malaltia però s’han recuperat completament, que son la majoria dels encomanats. Fins a cert punt, hom podria considerar que els joves en general pateixen menys, encara que al CDC temen que el virus s’hagi mutat perquè als EUA cada dia hi ha més joves que han de ser hospitalitzats. En qualsevol cas, es tractaria d’una minoria que pogués seguir treballant, que aviat s’ampliaria. Seria possible, tot això? No pas ara, però molts creiem que el futur serà millor.

En qualsevol cas, hi ha ja gent, inclòs naturalment el President i ells seus minyons a la Casa Blanca, que es pensen que ja seria hora de tornar a obrir les fàbriques, els restaurants i els viatges, no obstant l’augment diari dels casos i acabar amb el confinament de mes de 70 milions de ciutadans. Trump diu que no ha sentit dir mai que les fàbriques es tanquin perquè hi ha gent malalta i que no es fa mai per la grip. Ha anunciat que per Pasqua les esglésies estaran plenes, cosa que costaria vides.

El Vicegovernador de Texas (dreta radical) ha declarat que no cal que ningú es preocupi per la gent de mes de 70 anys, perquè ja ens podem cuidar tots sols. A més, Texas ha anunciat que com que les operacions electives estan prohibides, els avortaments també ho estan. Noi, quina oportunitat. També aviat caldrà considerar les queixes que ja hi ha per violació de drets civils i fins i tot a algun lloc la policia ha començat a fer detencions, coses que el poble americà tolera molt pitjor que els europeus. Ja veurem.

AFEGIT 25 MARÇ

Aquesta matinada els dos partits es van posar d’acord en un paquet d’ajuts econòmics per DOS trilions US ( que son DOS bilions aritmètics). Els detalls no se sabran de segur fins que hagi estat aprovat per les dues cambres federals i firmat per Trump però conté més de 1000 $ per cada adult, molts diners pels autònoms. assegurança d’atur general amb bon sou i 500 mil milions per evitar la quebra de grans empreses. Potser aturarà el desastre econòmic però cal dir que els dòlars els hauran d’imprimir. Podrà o permetrà la Unió Europea fer una cosa similar?

 

Joan Gil

 

 

 

 

 

 

Tags: Coronavirus, Epidèmia, EUA, Governador Cuomo, Prsident Trump, Recessió, Ventiladors

Quan el desastre va començar, tothom, llevat evidentment dels Xinesos, va infravalorar el perill immens del Coronavirus, un agent que ha provat amb quina velocitat pot viatjar i com és d’encomanadís. Els Estats Units son tan grans i diversos que és difícil fer una ullada a tota la situació, que sens dubte és tan greu com a Europa. Avui han dit que el nombre total de casos s´ha duplicat en un dia. Ara tots els diaris parlen d’epidèmies passades, com si poguéssim aprendre’n res. Fins mitjans del segle XX, la veritat és que els serveis de Salut Pública, quan existien, no podien fer res i el govern només es preocupava de protegir els capitosts i amics. El poble tot sol prenia mesures, generalment poc efectives. Ara sí que tenim governs i veiem com gairebé tots han reaccionat, generalment massa tard. Però com son d’efectives les mesures?

El President Trump amb els seus tuits es fa seguir molt, però d’altra banda, deixa darrere seu un trajecte que el retrata. La seva primera reacció quan va sentir parlar del virus per primera vegada? Que era un altre hoax del Partit Demòcrata per fer-lo quedar malament. Hoax es un mot de mala traducció. La millor que se m’acut es mala passada, una mentida inventada per fer mal. Trump ho repeteix molt sovint, cada cop que alguna cosa el molesta. Es pensa que tot allò que passa al país es refereix a ell. No obstant els avisos de les autoritats sanitàries federals sota la seva autoritat, va anunciar repetidament que no hi havia cap problema, que el virus no arribaria a Amèrica i que en tot cas no seria pitjor que un mal refredat. I com a bon supremacista, afegia que es tractava d’un virus estranger. Els mitjans de comunicació i alguns experts van començar a avisar sense que ell canviés la seva posició o fes res. Només algunes autoritats locals i moltes agències ho van entendre i van encetar els preparatius. Quan el problema es va fer palès fa només uns dies i una epidèmia greu amb morts es va declarar primer a l’estat de Washington (a la costa del Pacífic, no pas a la capital) i després es va anar estenent fins arribar a tots els racons del país i crear una crisi econòmica que ja és tan tràgica com dolenta. Ara Trump diu que se sent com un President en temps de guerra. De fet, ja fa molts anys, més de vint, que estem en guerres absurdes, però només es realitza què vol dir quan passa a casa.

Trump va reaccionar creant una comissió presidida pel seu titella obedient, el Vicepresident Pence. Qualificacions d’aquest senyor tan religiós i conegut com adversari dels avortaments i homosexuals? En tenia a l’inrevés: va declarar una vegada que fumar no té res a veure amb el càncer; com a Governador d’Indiana es va haver de confrontar amb un brot greu del SIDA, associat amb el consum de drogues intravenoses. Els de la Sanitat li exigien que legalitzés el subministre d’agulles netes, però es va negar fins que l’empitjorament de la crisi no li va deixar cap alternativa. Pence i Trump, després de grans desgràcies públiques com huracans, tiroteigs, inundacions, sempre recorden primer al públic la importància de pregar i estimar-se mútuament. Aquesta setmana han fet conferències de premsa envoltats de trumpistes incondicionals donant informació parcial i accentuant que cal combatre la por i la histèria. Tots els participants en aquestes conferències contestaven molt malament les preguntes crítiques sobre temes preocupants dels periodistes presents, potser perquè no en sabien res. En Trump es va felicitar i atorgar un 10 ell mateix per la seva reacció tan ràpida i eficaç. Al final, ha acabat declarant que vol que els 50 estats s’ocupin sols primàriament del problema i que el govern federal, si cal, ja els donarà suport si ho necessiten. (Sonava com el català “No m’emprenyeu més”) El contrari del que passa a Espanya, on el govern vol imposar una resposta uniform ignorant les diferències i necessitats locals i a més de ser lent i poc eficaç aprofita l’ocasió per repetir el 155, que sembla ser l’obsessió única a Madrid. Trump està tornant a presentar-se, aquesta vegada llegint texts preparats per gent que hi entén i insistint molt en la vàlua de la indústria i el capital privats en la resolució del problema. Insisteix en anomenat el virus “xinès”, no obstant les protestes dels periodistes que comenten que els xinesos americans estan patint discriminació. El públic català s’estranyaria escoltant a la ràdio o TV com son de dures les preguntes dels periodistes. En qualsevol cas torna a fer conferències de premsa cada dia, sempre envoltat dels seus minyons.

L’única cosa que sembla interessar al Sr Trump és el problema gravíssim de l’economia, que aviat entrarà en una recessió a nivell internacional que podria semblar-se a la gran depressió dels anys 1930. Treballadors estan essent acomiadats a totarreu. Qui tindrà diners per comprar? Ha proposat per ara enviar a la gran majoria dels ciutadans un xec per 1,000 US$, (potser 2,000?) El Congrés ho està estudiant. Sembla bé, però hi ha coses a dir. A més, el preu final seria un trilió americà (un bilió aritmètic de $). Què passaria amb el dèficit? Crearia inflació? Quina gent el rebria exactament? I els immigrants legals o il·legals? I els que no tenen assegurança de malaltia? Ja veurem. En qualsevol cas, la idea ve d’un economista, no de Trump mateix. A més, diuen que pagaran subvencions als petits autònoms al bord de la ruina (restaurants, bars i molts més), que cobriran 75%  dels sous perduts per treballadors i salvaran de la ruina les línies aèries.

Mesures en força actualment

És diferent a cada estat i moltes mesures semblen progressives: neixen a un lloc i son assumides per altres. El governador Cuomo de Nova York ho ha fet molt bé en les seves actuacions i explicacions públiques. Hi ha alguns estats amb un problema de moment petit que no semblen preocupar-se’n gaire.

Cal entendre que no hi ha per ara ni vacunes ni tractament contra aquest virus. Molts laboratoris estan treballant en aquestes coses, però és incert i trigarà temps. Al començament el Center for Disease Control (CDC.gov) va cometre un error inconcebible: va distribuir tests diagnòstics mal fets. A més, amb aquests tests tothom havia d’esperar un mínim de tres dies. Ara sembla que Roche ha trobat un test millor. Si jo ho entenc bé, està basat en la tècnica per detectar l’embaràs, o sigui identificant un anticòs contra el virus. Diuen que aviat podrien produir un test contra el virus mateix. De moment segueix essent molt difícil trobar un test a Amèrica, però alguns laboratoris privats sembla que molt aviat començaran a distribuir el nou test. Trump i els seus segueixen repetint que el test està a totarreu i se’l pot fer qui vulgui, que no és veritat.

Una altra cosa que cal entendre és que l’objectiu dels programes en existència no és eliminar la malaltia, cosa impossible, sinó reduir el nombre de malalts que es presentin  al mateix temps  que podrien excedir la capacitat dels hospitals com sembla que ha passat a Itàlia. Només hi ha un nombre limitat de llits, de metges, d’infermeres, de terapistes auxiliars i de ventiladors a la sala de cura intensiva. El propòsit del confinament és alentir la velocitat de propagació per aconseguir que els malalts es vagin presentant a l’hospital més lentament, sense excedir en cap moment les capacitats existents. La declaració d’emergència permet al govern prendre possessió de clíniques privades i fer treballar les fàbriques en allò que fa falta. Als EUA és molt poc probable que això passi, però de moment tenen dos vaixells-hospital de guerra de la Marina, un d’ells de camí a Nova York, l’altre ja a Califòrnia.

Quarantenes o confinaments: Aquest autor en coneix dues, una a la ciutat de San Francisco i una altra a una petita ciutat, New Rochelle, al nord de Nova York i potser n’hi ha hagut també a l’estat de Washington. Es fa més sovint a barris que a tota la ciutat. No se sap com els ciutadans americans tolerarien aquesta mesura si fos generalitzada. Ningú ha parlat de treure l’exèrcit federal al carrer, però hi ha les guàrdies nacionals de molts estats desplegades. No semblen haver utilitzat mai força, detingut o multat ningú per haver trencat l’aïllament.

L’èmfasi de les autoritats es en el distanciament social: cal evitar acostar-se a la gent a menys de sis peus (1.82 m), no encaixar mai ni fer petons o abraçades i sobretot cal rentar-se les mans molt sovint, que és efectiu perquè el virus a l’exterior és  molt poc resistent. A gairebé tot arreu han estat prohibits els grups de més de 10 persones i molts llocs, restaurants, cinemes i locals d’entreteniment han estat tancats o obligats a tallar la seva capacitat per la meitat o deixar un seient buit entre espectadors. Als restaurants, hom permet els “take-outs” o sigui comprar menjar per endur-se’l a casa però no deixen seure. Pràcticament tots els esports i tots els estadis i fins i tot les esglésies estan tancats. És bastant cruel pels avis residents a una llar, pels que reunions i grups son importants. El missatge: Aïllament personal és l’única protecció.

La forma de transmissió es una altra cosa que cal conèixer: en primer lloc, hi ha l’aerosol de líquid amb virus que surt quan el malalt tos; en segon lloc el tocament de superfícies dures cobertes a l’interior que han atrapat petites gotetes que anaven caient de l’aerosol causat pels malalts tossidors. Quan hom toca aquestes superfícies (de metall o plàstic sobretot), el material es passa a la pell humana que sempre és humida. Aleshores, la persona encara sana es toca la cara, cosa que fem tots i és molt difícil d’evitar. En general la pell humana està coberta per un epiteli que és molt difícil de penetrar, però no pas la mucosa que cobreix la boca, els nassos i els ulls, que son els llocs vulnerables. La infecció te lloc quan la ma toca aquestes àrees, que formen una mena de triangle.

Molts especialistes son escèptics sobre l’us que es fa de les mascaretes. Un home que treballa a l’Àfrica intentant evitar que l’Ebola vingui a Europa o Amèrica deia que ell no ho fa mai, perquè el sol emet radiació ultravioleta i perquè l’espai és massa gran. En canvi a lloc tancats el malalt sí que hauria de dur una mascareta i sobretot el personal sanitari. Hi ha qui confon els respiradors (que son mascaretes amb un filtre, i son allò que el personal sanitari hauria de tenir sempre) amb els ventiladors, les màquines que a les sales de cura intensiva fan respirar al malalt greu. Sembla que als EUA no hi havia prou ventiladors i en Trump diu que en volen comprar milers (!!)… si que els troba i sobre tot si sap com entrenar prou gent per utilitzar-los. Fins ara les companyies diuen que no n’ha encarregat cap i els hospitals expliquen que son molt cars. Els metges estan llicenciats per treballar només a un estat però el govern federal ha aprovat una regulació temporal que permet a un metge treballar a l’estat que vulgui. També alguns estat permeten als metges jubilitats tornar-se a registrar fàcilment.

Sobre la qüestió de les escoles, hi ha opinions molt diferents. Molts estats i ciutats (com Nova York i l’estat on jo visc) les han tancat, altres s´hi neguen. El problema és pels pares i mares treballadors de nens d’escola. Com s’ho faran? Un segon problema molt greu és que moltíssims nens pobres necessiten l’esmorzar i el dinar que ofereixen les escoles. Hi ha administracions disposades a ocupar-se’n i algunes caritats també. Arribarà això a tots els nens?

Les ordres de manar a les companyies, si poden, deixar treballar els empleats a casa ja és vigent a la majoria dels estats, cosa que ha reduït molt el tràfic de carretera però ha destrossat els petits restaurants i venedors de menjar que hi havia als voltants de l’empresa. L’internat està massa carregat i no tothom té una connexió ràpida. Un estat ha arribat a manar que totes les companyies han de reduir el nombre d’empleats treballant a l’oficina pel 50%.

I ningú pot dir quant de temps durarà tot això ni si hi haurà sempre prou llits i personal als hospitals. I què passarà als malalts que no pateixen del virus? Els cuidarà algú?

Si algú vol informar-se millor sobre els problemes mèdics, pot llegir els articles ara gratuïts del New England Journal of Medicine (NEJM.org) o encara millor visitar el web del Center for Disease Control (CDC.gov) que és la seu oficial i catedral de la Salut Pública nord-americana i on es poden trobar les darreres  xifres.

ACTUALITZACIÓ 2O MARÇ 2020

Al final els Republicans han acceptat enviar a cada persona adulta que guanya menys de 75,000/any la quantitat de 1,200 $ en efectiu amb 500 $ per cada fill menor. Així un matrimoni amb dos fills rebria 3,400 $ en total. Cal afegir que els demòcrates s’oposen a molts aspected d’aquest projecte de llei que afavoreix massa el capital privat. Ja veurem. Aquest pas demostra fins quin punt els economistes temen una recessió desastrosa que podria acabar com la Gran Depressió. Tots els economistes que en parlen expressen sorpresa. En això no hi havia pensat ningú. S’ha sabut que quatre senadors republicans pocavergonyes després de ser informats en secret d’allò que estava venint, van vendre quantitats enormes d’accions abans del col·lapse de la Borsa. I resulta que les autoritats sanitàries havien avisat del perill que s’acostava fa un any, mentre la Casa Blanca seguia tallant el pressupost de la Salut Pública (potser per seguir construint la muralla) i dissolia un comitè creat per vigilar aquests perills.  Molts comentaristes han demanat que Trump deixi d’aparèixer a les rodes de premsa diàries pels disbarats falsos que diu i els atacs polítics que fa. Ahir va crear un problema parlant de possibles medicaments sense saber què deia. El director de la Food and Drug Administration el va haver de corregir. Hom no pot prescriure medicines sense saber si son segures i efectives! Els humans no som conillets d´Índies. Trump ha dit repetidament que tothom que vulgui pot fer-se el test diagnòstic i obtenir mascaretes, però no és veritat. Com a Europa, molts estats han manat confinaments però els guardies nacionals es limiten a parlar amb la gent i ajudar amb emergències i donar consells, per ara res de multes o detencions (cap “ordeno y mando” estil espanyol). La Florida ha tancat de cop totes les platges perquè s’havien omplert d’estudiants de College de festa. Parlen d’habilitar hotels i vaixells per rebre malalts sense explicar d’on treuran personal competent i equipament. El Governador de Nova York fa notar que l’exèrcit federal sí que personal sanitari. I l’estat de West  Virgínia acaba d’anunciar finalment els primers casos de Covid-19. El virus ja està a tota la Unió!

ACTUALITZACIÓ 21 MARÇ 2020 (darrera vegada)

Ahir al vespre vam sentir que tos dos estats, Califòrnia i Nova York estaven ja sota confinament, al qual aviat es va ajuntar Illinois. Amb això, el total de gent confinada al país havia arribat als 70 milions. No obstant les ordres d’evitar els contactes socials i tancar restaurants i bars, les imatges dels estudiants en „spring break“ entretenint-se a les platges i bars de certs estats van indignar molt. Els joves no estan fora de perill i els governs van prendre acció per acabar-ho. A Washington ahir va començar l‘espectacle del floriment dels ametllers, que també es va omplir. El govern municipal del Districte (que no té governador) va reaccionar tancant dues estacions de metro i reduint la freqüència dels trens a un cada mitja hora. Molts governs estan considerant fer complir les ordres per primera vegada amb us de la policia i les guàrdies nacionals. El pitjor espectacle com de costum el va donar el Sr Trump en la roda de premsa diària. Els professionals al seu voltant van donar breument informació útil, però ell va insultar els periodistes acusant-los de mentiders i de propagar el pànic. Alguns periodistes parlaven per damunt d‘ell al mateix temps. Se li veia la satisfacció explicant com havia tancat la frontera de Mèxic i acabat amb la immigració i.legal (era com Sánchez parlant de la unitat nacional: ara no toca i no té res a veure). Es va empatollar en una discussió ridícula amb Anthony Fauci, (l’epidemiòleg més respectat) sobre el possible us de la hydroxyquinidina (una versió millor de l‘antiga quinina) per prevenir la infecció dient que a ell li semblava bé i sempre tenia raó (!!). La substància està aprovada per la malària, el lupus i l‘artritis reumàtica i la pot receptar qualsevol metge). En Fauci li va respondre que tota l‘evidència és anecdòtica i que caldria provar que és segur i eficaç, cosa que triga temps. La majoria de participants van començar felicitant Trump pel seu gran lideratge. Molt trist.

Un problema greu és el suministre. Els treballadors sanitaris diuen que s‘els acaba tota la protecció contra infeccions i aviat no tindran ni màscares. Tothom es queixa de la dificultat fent-se el test diagnòstic, però Trump contesta que tots els americans ja poden fer-ho i comprar mascaretes. Els supermercats tenen molts prestatges buits. Al final una bona idea: mobiliitzar FEMA, l’agència federal de desastres, per organitzar la distribució d’articles escadussers en temps de crisi: ho han fet moltes  vegades després d´huracans, terratrèmols i tornados a molts països.

I així ens quedem, mirant el futur amb preocupació i mal govern central. Sort que molts governadors d’estat ho fan millor, tenen autoritat i toquen terra.

 

Joan Gil

 

 

 

 

 

Tags: confinament, Coronavirus, Epidèmia, Estats Units, President Trump, Salut Pública

M’ha sobtat escoltar a la TV com algú deia que el Coronavirus només el transmeten persones que ja estan malaltes. És difícil saber si és veritat o no. Caldria fer molta investigació abans d’estar-ne segur, però és fàcil recordar molts casos de portadors en bona salut d’infeccions que no son conscients d’haver-les patit mai. Això passa en moltes malalties infeccioses. El cas de la desventurada Typhoid Mary al Nova York de finals del segle XIX és memorable i està citat a molts llibres de Sanitat Pública. Gràcies al esforços i perseverància d’un dels fundadors d’aquest servei als EUA hom va aconseguir prevenir una contaminació fecal de les aigües que hauria conduit a una desatrossa epidèmia de tifus a la regió. Així i tot, hi va haver morts. Reprodueixo el meu apunt sobre el cas publicat el 15/08/2017.

La desventurada Mary

La Mary Mallon va arribar a Nova York l’any 1884 quan tenia 15 anys.  Va venir perquè hi havia misèria a Irlanda, probablement la memorable “fam de la patata” que va costar moltes vides . Potser ella i els seus pares havien patit fam. No tenia educació ni ofici i com tantes altres dones irlandeses va haver de començar a treballar de minyona. Tenia no obstant un mal caràcter, que li costaria al final molts disgusts. Després d’un parell d’anys va esdevenir cuinera.

La Mary no fou mai una dona modèlica. No volia feina fixa. Treballava i quan havia estalviat uns quants dòlars, se’ls gastava amb un company que tenia, amb el que no va voler contraure matrimoni mai. Era molt poc educada. Com queda dit, no tenia bon caràcter  i quan no hi era la mestressa de la casa, es barallava, renegava, cridava i insultava. A vegades, fins i tot podia ser una mica violenta. Els que van anar a buscar-la a casa seva, van dir que a més era bruta i tenia el pis molt desordenat. Coses que potser eren veritat, i potser eren prejudici de gent benestant contra els  domèstics immigrants pobres.

El tifus

El tifus és una infecció intestinal causada per un bacteri que  és  poc comú, però abans dels antibiòtics era una malaltia greu de la què es moria la gent. A primers del S. XX, la cosa no estava gens clara, però se sabia que la malaltia era causada per la Salmonella typhi i que s’adquiria només menjant o bevent coses infectades, sobretot aigua contaminada per les feces dels malalts, no pas per contacte directe entre malalts. El que cal tenir en compte és que a primers del S. XX la higiene no era com ara i la gent no es rentava les mans ni es canviava de roba tan sovint com fem ara. Si una persona infectada tocava el menjar, tothom que el prenia es posava malalt. En general, no obstant, la majoria de les víctimes havien begut aigua contaminada. El problema amb les cuineres era que sovint utilitzaven el bany sense rentar-se les mans.

Els problemes personals de Mary Mallon van començar a l’estiu de 1907 amb la seva fatal estada de minyona-cuinera a la llar  llogada pel banquer novaiorquès Warren a Oyster Bay (un suburbi car i llunyà de NY a Long Island)  prop de la platja. Primer una de les nenes de la família va contraure el tifus, després la seva mare, després dues minyones i un jardiner i al final una altra filla, tot plegat sis persones. La Mary va haver de cuidar tothom, però després de la mort (sí, la mort) de la primera nena, que ella havia cuidat personalment se’n va anar.

Un detectiu fa fortuna i carrera gràcies a Mary

El propietari de la casa d’estiueig es va quedar esverat.  Si el cas no s’aclaria, ja podria enderrocar la casa perquè ningú més li llogaria. Així és com va decidir contractar un jove enginyer civil novaiorquès anomenat George Soper que ja tenia experiència amb el tifus i s’interessava per problemes mèdics. De fet, aquest senyor és considerat un dels fundadors de l’epidemiologia mèdica moderna.

En Soper va investigar els casos recents de tifus a llars particulars a Manhattan, preguntant qui havia entrat i sortit de l’habitatge en el temps de la malaltia, i va identificar la cuinera Mary Mallon com a únic enllaç entre tots els brots aïllats. Ho va confirmar investigant totes les llars de gent rica on havia treballat la Mary des de 1900. És que ella se n’havia adonat? No ho sabrem mai.

El problema de Soper és que la Mary era una dona ja als trenta-tants amb salut de ferro que no havia estat mai malalta. El detectiu, un dels primers epidemiòlegs coneguts, va trobar un article que descrivia la possibilitat de silent carriers, gent (portadors amagats)  que transmetien la malaltia sense saber-ho i sense haver-la patit, cosa que no era ni acceptada ni coneguda per les autoritats encara. En qualsevol cas, la Mary fou el  primer cas seriosament estudiat.

Soper va decidir presentar-se a Mary a la cuina on treballava. La trobada va acabar molt malament. En Soper diu que ell va mirar de ser amable, però li estava espetant a Mary que ella era responsable per malalties, fins i tot mort de molta gent, que era un perill públic  i  que en Soper  necessitava mostres de les seves matèries fecals. Apart d’això, és evident que la Mary sabia molt bé que la seva mestressa la posaria al carrer en l’acte si en sentia parlar. La dona s’ho va prendre malament. La Mary era mal parlada i es va tirar damunt en Soper amb un gran estri de cuina, dels que s’usen per tallar carn. En Soper es va donar a la fuga.

Al poc temps Soper  es va presentar a l’adreça particular de la cuinera, un pis miserable  que compartia amb el nòvio. La segona entrevista va acabar igual de malament. La Mary no havia fet res i no volia que la molestessin. En Soper no volia afluixar:  l’endemà va tornar a la càrrega amb un company i encara va ser pitjor. Aleshores en Soper se’n va anar al Departament Municipal de Salut Pública i va denunciar la Mary (i es va fer famós publicant una descripció del cas)

Al poc temps una inspectora de salut pública, una metgessa (que acabaria escrivint també un llibre sobre la Mary) es va presentar demanant-li també  caca pel laboratori.  Fóra, fot el camp i no tornis mai més, devia ser més o menys la resposta. Però la metgessa ja l’havia avisat. La tria era entre fer-ho per les bones o les dolentes. Als pocs dies la doctora va tornar amb cinc policies a buscar-la. Seria per les dolentes.

La Mary ja s’ho esperava i els va veure venir. Prenent a la mà un altre cop el seu famós ganivet de cuina, va obrir la porta i es va tirar cridant damunt la metgessa a l’escala. Sorpresos, tots els agents de l’ordre van fugir cap a la porta i la Mary va desaparèixer.

Van trigar cinc hores a trobar-la, però hi havia petjades humanes i una cadira al costat d’una cleda que donava a la casa veïna. Allà la van trobar, amagada dintre d’un petit armari sota l’escala. Se la van endur a la força, enlairada entre tots i repartint llenya. La van ficar a una ambulància on se li van haver de seure al damunt. Sort que eren cinc policies. La doctora escrigué que semblava com si fos una lleona rabiosa. Quantes lleones rabioses havia vist aquesta senyora?

Tancada a North Brother Island

De primer no van trobar els bacils del tifus,  però al final van aparèixer a la caca, on havien d’estar. La Mary fou tancada a l´Hospital Municipal Riverside de malalties infeccioses, que es feia servir per quarantenes. Estava situat a un lloc perfecte, la petita illa de North Brother (germà del nord, així anomenada perquè hi ha una illa similar al sud a poca distància) situada davant del Bronx. Li van donar una caseta petita fora de l’Hospital amb una sola cambra i allí es va passar més de dos anys.

La ràbia de la Mary, demostrada a les seves cartes, era indescriptible. Ella no havia fet res.  El Govern pot tancar la gent sense raó? Com t’agradaria que t’ anomenessin “Typhoid Mary”? Com podien fer Cristians una cosa tan injusta? Dibuixos seus apareixien a la premsa. Tothom la tractava de perillosa i dolenta. Sembla que no li havien explicat el cas bé del tot. Sempre preguntava que quan la deixarien anar. Al final una  infermera li va respondre que la Mary era un cas sense esperança. Mai la deixarien anar, era la terrible resposta.

Gràcies a l’ajut del company (que al final la deixaria plantada) va litigar contra la ciutat exigint la seva llibertat. El cas va tornar a entrar  a la premsa diària, on hi va haver tota mena de comentaris, sovint horrorosos. Hi havia poca gent que simpatitzessin amb ella. Una nena havia mort. Així i tot el tema dels drets civils d’una dona innocent van començar a preocupar.

La Mary Mallon va perdre el plet i va ser tornada a l’illa per passar-hi la resta de la seva vida. La llei afavoria la posició de l’Ajuntament.

Llibertat! Mary Mallon desapareix i Mary Brown apareix del no res.

L’administració municipal de Nova York havia canviat i hi havia un nou Regidor de Salut Pública. Aquest senyor va decidir alliberar la Mary a canvi d’una promesa que no tornaria a treballar mai més de cuinera. Però ella deia que no sabia fer res més. Li van trobar una feina rentant roba (amb sabó i aigua de safareig com es feia abans), que és una feina avorrida, dura i mal pagada. Va desaparèixer i ningú la va poder trobar pels propers cinc anys, que ningú sap on els va passar.

El 1915, ai las, una notícia va commoure la ciutat de Nova York: un brot de tifus havia aparegut a la maternitat de l’Hospital Sloane (desaparegut fa temps). Hi havia 25 mares malaltes del tifus i aviat dues fatalitats. El famós expert George Soper fou contractat també en aquest cas. Era la persona més indicada. Després de mirar-se el cas, en Soper no va dubtar ni un segon: va tirar pel dret cap a la cuina, on es va topar de nassos amb la Mary Mallon, ara anomenada Mary Brown. Es van reconèixer tots dos immediatament. Aquesta vegada, n’hi havia prou, va pensar tothom.

La carrera de Mary s’havia saldat amb 47 malalts i tres morts. Potser més a altres feines anteriors.

Tancada per sempre més

La Mary fou conduïda al seu lloc de detenció a North Brother Island, a la mateixa caseta que havia tingut abans de fugir, dintre la qual passaria els darrers 26 anys de la seva trista vida.

Amb el temps probablement es va resignar. Vés quin remei! Es deixava fotografiar. Va donar alguna entrevista, encara que els periodistes no podien acostar-s´hi ni tocar res (una exageració molt gran en aquell cas). Va començar a treballar fent feines domèstiques i netejant a l’Hospital. Al final la van deixar treballar de laboranta al laboratori microbiològic, on feia feines auxiliars com netejar ampolles i contenidors. Diuen que alguna vegada va cuinar un pastís que tothom es va menjar amb bon apetit i ningú va contraure el tifus.

Fins i tot la van deixar algun cop sortir de l’ illa i anar a Nova York, a visitar una certa família a Queens que ningú sap qui eren. Però es veu que no era ben rebuda. Tothom li tenia por. No tenia no obstant cap altre família, amics o lloc on anar, era pobre i poc a poc s’havia fet massa gran per poder fugir.

Es va quedar estesa al llit, paralitzada, d’un atac de feridura el 1932. La van traslladar a una habitació a l’Hospital, on va viure encara 6 anys, morint el 1938. Poc temps després el Riverside Hospital seria tancat i abandonat. Li van fer una autòpsia, li van trobar bacils del tifus a la vesícula biliar. La van cremar.

L’illa North Brother està situada entre el Bronx i Rikers Island (on es troba la presó de la ciutat), prop de l’Aeroport de LaGuardia i només està a uns 500 metres de la costa del Bronx. Després de la guerra mundial l’illa fou rehabilitada per servir pel tractament de juvenils addictes a drogues i fins i tot hi van obrir una escola. Va fracassar. Avui en dia, l’illa que conté uns 15 edificis en runes, està tancada al públic i coberta per vegetació. Està prohibit posar-hi els peus sense permís de la Coast Guard,  però a l’Ajuntament o al  Govern de l’Estat de tant en tant surt algú amb projectes de revitalització.

Comentari Final: Discriminació

La Mary fou la víctima d’un abús esfereïdor, probablement desfermat per discriminació i prejudicis contra les dones, els irlandesos, els domèstics, els pobres… i la gent malparlada.

El Departament de Salut Pública sabia o hauria hagut de saber, si no al començament, després d’algun temps, que no hi ha cap necessitat de tancar als portadors sans de bacils del tifus. Fins i tot sense antibiòtics, només cal prohibir-los l’accés a la preparació del menjar i vigilar-los, si cal.

Potser algú pensarà que la Mary s’ho va buscar tota sola per escapar-se i causar una nova desgràcia amb morts coneguda a la maternitat. Caldria ficar-se al seu cervell. Ella es pensava que tot eren fantasies per perjudicar-la i no s’ho va creure mai.

Al poc temps van trobar  a la ciutat un altre  portador saludable anomenat Alphonse Cotils que havia causat brots de la infecció i era propietari d’un restaurant. Li van manar només que canviés de feina però al poc temps el van tornar a trobar fent de cuiner. Com la Mary, tampoc s’ho creia. Li van fer firmar una mena de jurament que no entraria mai més a una cuina, però no li va passar res.

La Mary va causar 47 contagis coneguts i tres morts,   però un tercer portador en bona salut d’origen italià que treballava de lleter a Camden (Nova Jersey) va causar 122 casos de tifus i 5 morts. Va estar tancat dues setmanes i alliberat amb instruccions. Evidentment hi va haver discriminació i mals tractes contra la Mary, quan la comparem amb els altres dos portadors que havien causat més malalties.

Això sí, cap d’aquests dos homes va esdevenir tan famós com la Typhoid Mary.

Joan Gil

Tags: George Soper, Nova York, Portadors sans, Salut Pública, Tifus, Typhoid Mary