Els EUA són diferents

El President Biden es va passar de ratlla anunciant a la TV que per consell del CDC la utilització de les mascaretes pels vaccinats (no obstant mantenir un sistema d’honor pels no-vaccinats) s’havia acabat a molts llocs als EUA. No tenia cap dret a dir-ho perquè això només poden decidir-ho els estats i a algun, com on visc jo, només els comtats. Per fortuna a aquest país a més de la Sanitat Pública oficial presidida pel CDC tenim moltes facultats universitàries famoses de Salut Pública completament independents que ara es dediquen a fons a la investigació. Està clar que no totes s’especialitzen en l’epidemiologia infecciosa o les estadístiques de la salut, perquè tenen moltes altres direccions, però algunes com l’Escola Bloomerg de la Universitat Johns Hopkins a Baltimore i l’escola universitària de l’estat de Washington a Seattle s’estan fent notar. El famós Fauci, l’home més respectat, se´ls escolta en silenci sense embolicar-se en les seves discussions sobre coses no resoltes. En Medicina hom coneix només les coses que ja han passat: quan arriba una cosa nova cal esperar per veure com acaba, fent tanta investigació com es pugui.

Problemes per moderar l’entusiasme?

La recomanació de Biden fou inoportuna. La decisió de posar-se o treure´s la mascareta només es pot decidir localment perquè degut als negacionistes hi ha àrees que segueixen malament. Referir-se al sistema d’honor és ridícul i ignora l’actitud agressiva i fins i tot violenta de molts adversaris, mentre el problema no estigui resolt. Una badada notable del CDC discuting el problema, fou afirmar que només menys de 10% d’infeccions s’adquireixen a l’exterior. Els de la Bloomberg els van corregir: potser volien dir 0.10 % enlloc de 10. De fet, només pot passar a l’aire lliure parlant a la cara d’un infectat o amb certs grups molt grans. El contagi té lloc exclusivament per via aèria, no pas tocant superfícies, encara que la neteja sigui sempre un hàbit excel·lent i recomanable.

Els EUA no introduiran oficialment ni reconeixeran cap Passaport, però permetran a companyies privades exigir-lo. Hi ha problemes greus i almenys tres estats ja els han prohibit de forma terminant: ningú sap quant de temps dura la immunitat, quin vaccí s’ha pres, que molts vaccinats amb certs vaccins tornen a infectar-se (fa dos dies set jugadors de beisbol dels Yankees van contraure la infecció no obstant haver rebut la Jannsen), que molts curats del Covid han d’esperar per vaccinar-se i també poden repetir la infecció, que hi ha gent immunosuprimida que no poden ser vaccinats, que els nens in general tampoc en són.Però és el problema social que preocupa més: discriminacions laborals, violacions de drets, problemes dels indocumentats…  Podran les empreses demanar el passaport per donar feina? Sembla un sistema per deixar viatjar a tanta gent com es pugui donant falses assegurances. S’ha acabat de debò la pandèmia? On visc el púbic també sembla molt content: ahir un dels hospitals de San Francisco va fer saber que no tenien cap persona hospitalitzada pel covid. Totes les corbes estan no sols estabilitzades i són planes sinó que baixen. Ara bé: el 20 de maig vam tenir 29,700 nous casos amb 654 defuncions. Com que som 333 milions, sembla com si no fos res.

L’OMS acaba d’anunciar que enlloc dels 3,4 milions oficials de defuncions pel món, en realitat han estat entre 6 i 8. Als EUA ja fa temps que sobretot els de l’Escola Bloomberg a Baltimore dubten totalment totes les dades oficials oferides pel CDC citant verdaders problemes com la manca de tests diagnòstics durant mig any, errors escrivint el certificat de defunció, gent que mor o viu sense metge i altres coses. Diuen que en realitat els nombres verdaders són el doble. Oficialment hem patit fins ara 588,000 morts, en realitat molts més. Als llocs ben administrats això els epidemiologistes sovint ho clarifiquen comparant els nombres de morts abans i durant l’epidèmia, si no hi ha altres explicacions per l’augment.

Semblen estar abandonant el concepte de la famosa “herd immunity” que s’atansaria quan els vaccinats arribessin al 70%, quan la resta del 30% ja seria immune per haver patit la infecció pel seu compte. Comptant els negacionistes i els nens, sembla impossible. Biden diu que el dia de la Festa Nacional, el 4 de Juliol, el 70% dels adults nord-americans estarien vaccinats. Ja veurem. De moment a gairebé totes les ciutats hom pot anar a la majoria de farmàcies i fer-se vaccinar en l’acte però molts llocs oficials han tancat per falta de clients. Alguns estats ofereixen incentius: rifes de diners, cupons per rebaixes, cervesa, entreteniment, anuncis de ràdio i televisió, hores lliures a la feina, menjar… però els negacionistes són molt durs i difícils de convèncer

Ara arribem al problema pitjor: què passa amb les soques mutades del Brasil, Índia i Sud-Àfrica. L’OMS acaba de publicar que no hi ha cap problema perquè tots els virus mutats responen als vaccins existents i es poden prevenir. Tant debò sigui veritat, però hi ha qui ho dubta. Algun estudi sembla dir que la soca brasilera sí que pot ser previnguda pels vaccins però menys que la soca britànica estesa pel nostre país que ho omple tot i no deixa lloc per a cap invasor nou. Dels virus indi (que ara s’està estenent imparablement per tot el Sud-Est asiàtic i Sud-Amèrica) i Sud-Africà (que també s’està estenent per Àfrica) simplement no hi ha informació verdaderament convincent. Potser arribarà aviat. En Fauci sembla que no en vol parlar. Cal afegir que Biden va oferir 1,500 milions de $ per l’estudi de les variants noves que cada dia són identificades. La preocupació és que no es pugui repetir el cas de la Grip Espanyola, quan una variant va matar inesperadament tants milions de ciutadans. Ara estarem més preparats. Liderant el grup de protectors estan els que van fer els dos vaccins mRNA, Pfizer i Moderna que han guanyat la matrícula d’honor (i moltíssims milions) en tots els sentits. Diuen que coneixent el genoma de qualsevol variant (la composició de l’àcid ribonuclèic del virus, fàcil de determinar amb un instrument) poden dissenyar un vaccí efectiu durant un cap de setmana. Fabricar-lo i assegurar-se que és segur naturalment trigarà molt mesos. Però no estarem indefensos.

Una altra de bona de la què sols els experts en parlen: què ens durà el futur? Desapareixerà el virus? Moltes epidèmies en el curs de la histôria s’han acabat totes soles. Tindrem tanta sort? Després de quant temps?Alternatives: Tornarà cada any com la grip? Esdevindran els ciutadans resistents? Si algú espera una resposta, que es desenganyi. Haurem d’esperar i veure. Sembla més lògic que esdevingui el mateix que la grip: que arribi a la tardor cada any i plegui a la primavera. Hi ha no obstant gent que ho dubta estudiant i fent notar com el virus es va estendre quan va arribar l’any passat, sovint depressa a països calurosos i poc o molt poc a països molt freds. Quan se sàpiga la resposta, el Dr Fauci ens ho dirà.Ens caldrà repetir el vaccí aviat? Fauci diu que no s’ho pensa,  però resulta que la immunitat d’anticossos a la gent que s’ha recuperat del Covid dura com a màxim 6 mesos o menys i després poden repetir la infecció. Quant durarà la immunitat del vaccí? No ho sap ningú encara. Amb els vaccins del mRNA no hi ha pràcticament cap recaiguda en la covid fins ara, amb els altres vaccins en canvi sí però mai requerint hospitalització o causant perill de mort, que era la seva missió important: una epidèmia de refredats no hauria causat el desastre que hem patit. I duraran els vaccins més que els anticossos de la Covid espontània, només sis mesos? El que us escriu va rebre un vaccí Moderna la primera setmana de Febrer amb la segona injecció un mes després. Em caldrà una tercera injecció el Setembre o Octubre? No hi ha resposta. Caldrà un vaccí anual com la grip per temps indefinit? No ho pot dir ningú.

Parlant de la grip que també és un coronavirus, fa mesos em va sobtar una petita notícia apareguda a un diari comú (no pas científic) anunciant que un país no hi havia hagut ni un sol cas de covid ni de grip. La grip havia desaparegut! No és del tot veritat, però sí que ho és que la seva freqüència ha caigut molt, a menys de la meitat. Abans causava uns 10-20,000 morts als EUA cada any. Això ha resultat en un problema per als experts que en aquesta època de l’any trien quines variants cal incloure als vaccins de la tardor. Sembla que no troben prou malalts per triar. Tots els experts coincideixen en què com que la grip és transportada per l’aire, les mascaretes i l’aïllament social, demostrant la seva gran eficàcia, l’han aturat.

I finalment, hi ha antivirals contra la covid? Seria l’única forma segura d’acabar amb la malaltia. De moment no n’hi ha cap verdaderament bo al mercat però se sap que tres companyies estan treballant amb productes prometedors. La més avençada és Merck, que ara ha iniciat la fase 3 dels assaigs clínics de seguretat per un medicament que havien desenvolupat contra els terribles agents, també pertanyent al grup dels coronavirus, de la MERS i SARS que tant van espantar el món. Pfizer en té un altre en Fase 2 (determinant la dosis) i una tercera companyia que no puc recordar també. Tant debò algú tingui sort.

Reben els ciutadans de Catalunya i l’estat prou informació per oposar-se a les falsedats, rumors i manca de responsabilitat? L’estructura acadèmica extraordinària, vaccinada contra polítics, que gaudim als EUA no hi és i és molt cara. Durant els tristos anys de Donald Trump, aquest home va intentar, i va reeixir en petites coses, utilitzar la pandèmia per enfortir els seus seguidors amb desafiança i al final per fer-se reelegir. Feia discursos electorals interminables durant les presentacions televisades del Comitè d’experts, es va barallar amb Fauci i va fer callar molta gent. A l’estat vam veure com Sánchez i el seu Illa, tots dos tan ignorants de la Salut Pública com Trump, van intentar utilitzar la situació per promoure la unitat d’Espanya. Devia ser que els importava més.

Joan Gil

Tags: Grip espanyola

La vaga dels autobusos de Montgomery de 1955 fou i segueix essent un gran exemple de com una lluita que semblava impossible contra tot pronòstic pot ser guanyada per mitjans pacífics. Va marcar l’inici de la campanya de Martin Luther King pels drets civils. Els enemics dels afro-americans de l’estat d’Alabama eren igual de durs com els enemics que té Catalunya però eren incomparablement més violents, perillosos i criminals. Així i tot, els negres no sols van guanyar sinó que van fer de Martin Luther King un líder famós, l’home tan ben triat que conduiria el seu poble a obtenir les Lleis de Drets Civils i del Vot.

A Montgomery, estat d’Alabama, el 1 de Desembre de 1955

Era intolerable. Els usuaris negres havien de pujar, pagar per endavant els 10 cèntims al conductor, baixar i tornar a entrar per la porta de darrere. Una barrera de fusta no fixa separava els seients blancs dels negres, però si la secció blanca s’omplia, el conductor mouria la barrera cap a enrere perquè els passatgers blancs poguessin seure i això li va passar aquell dia a Rosa Parks. Tot era tan intolerable i humiliant que el pensament de fer una vaga havia estat en l’aire. L’incident no fou provocat intencionalment de cap manera, però la Rosa no era cap desconeguda. Es guanyava la vida cosint vestits per uns grans magatzems. Havia atès cursos sobre resistència civil, tant ella com el seu marit eren activistes i alguna vegada havia fet de secretària a un senyor ja gran que dirigia la NAACP local, l’associació pels drets civils. Sens dubte coneixia un jove pastor encara desconegut anomenat Martin LK. Probablement tot va passar perquè la Rosa va reconèixer el conductor. Feia algun temps havia pagat el bitllet però ella va protestar quan li van manar baixar i tornar a pujar al bus pel darrera. Molest, el conductor la va veure baixar i va arrencar abans que ella pogués entrar per la porta de darrere, deixant-la plantada. La Rosa no oblidaria mai i va donar el tret de sortida de la vaga.

El xòfer va cridar la Policia que va endur la Rosa emmanillada a la comisaria i al jutjat on va acabar pagant una multa de 10$ amb 4$ per despeses, que era car per gent pobre. No era la primera dona que patia aquest abús de la llei. No feia gaire que una noia de 15 anys, Claudette Colvin, ho havia intentat. La vaga havia estat a punt d’esclatar però els responsables ho van deixar córrer perquè la noia estava embarassada, cosa que la moral del temps tolerava malament. Però hom pot imaginar-se que quan inesperadament van assabentar-se que la Rosa Parks ho havia fet, el més probable és que saltessin l’alegria.

Tenien preparat que xòfers amb cotxe recollirien puntualment gent que necessitava transport a certs llocs al matí i al vespre i que altres anirien a peu. Pels diguem-ne taxis pagarien el mateix que a l’autobús, 0.10$. El diumenge 4 de Desembre totes les esglésies negres sense excepció van predicar la vaga i repartir les instruccions. Gràcies a una senyora de l’organització femenina, tot estava perfectament preparat. Una reacció supremacista molt violenta era d’esperar. La recomanació cabdal absoluta  fou no respondre mai, en cap cas, a cap provocació o atac amb violència, sinó tirar endavant. Efectivament la policia va fer de tot, inclòs tancar i bloquejar els punts de recollida i intimidar i maltractar tothom. Els negres havien estat els usuaris principals dels autobusos, ara buits perquè molts blancs o tenien por o se sentien solidaris.

El dilluns 5 de Desembre 40,000 ciutadans afro-americans van refusar massivament pujar al bus. 75% van anar en els cotxes privats, molts dels altres a peu. La notícia es va escampar per tota la Unió. Va durar sense afluixar un any sencer fins la victòria final. A la tardor de 1956 un Tribunal Federal va donar la raó  als vaguistes. Allò que els busos feien violava drets establerts en la Constitució de l’Estat d’Alabama, que, furiós, va apel·lar al Tribunal Suprem Federal, el qual el 12 de Desembre de 1956 va dictar sentència a favor dels negres. L’endemà, la vaga es va acabar després d’un any i 12 dies. Supremacistes blancs, molt empipats, van començar a atacar molt violentament, fins i tot amb armes de foc i explosius els negres a les parades d’autobús. Eren mals perdedors.

Conseqüències? Moltes. Martin Luther King havia esdevingut el líder nacional principal de la lluita dels negres. Havia guanyat predicant la resistència civil pacífica absoluta, incondicional i sense excepcions predicada dintre totes les esglésies del Sud i per MLK i col·laboradors en tots els discursos, escrits i manifestacions. Aguantarien tot allò que calgués aguantar. El gran secret? Els supremacistes tractaven els negres de salvatges sense educació, desorganitzats i perillosos, però de fet eren el contrari: MLK havia establert una obediència absoluta amb disciplina incondicional, disposada a tot.  Fins i tot quan els empresonessin, matessin o ferissin, callarien i hi tornarien. Va haver de parlar amb molts polítics dels partits sense comprometre’s o afiliar-se amb cap. I els seus objectius eren pocs però claríssims, tant si el resultat era probable com si no, tant si la lluita anava per llarg o no. No ho va assolir tot amb la steva perseverància infatigable perquè el racisme segueix existint, però va obtenir canvis legals i socials enorms.

Un exemple per l’independentisme?

En certa manera sens dubte sobre tot per a la societat civil. MLK sabia molt bé perquè calia rebutjar la violència i confiar només en moviments socials de massa incondicionalment pacifistes. De què hauria servit la violència? Només hauria resultat en morts i destrucció i a més ell era un predicador cristià. Segur que els negres no guanyarien. Si els altres eren violents calia aguantar i seguir marxant. Aliar-se amb polítics? MAI, MAI!!! Calia preservar i mantenir un poble lleial dirigit per organitzacions purament civils i intentar atraure interès internacional. Calia seguir recordant a la gent continuament  les raons clares, específiques, actuals i rellevants per les que calia lluitar, i quin futur postulaven. Tambéi calien grups i organitzacions disposats a ajudar personalment la gent que patia. I el passat? Calia recordar l‘esclavatge? En MFK no ho feia gaire. Cal sens dubte recordar la història però del que es tractava era de resoldre situació actual, explicada de forma clara, i preparar el futur.

Potser algú que considera la situació actual de Catalunya l l‘actuació tan trista dels nostres partits podria pensar-se que el camí assenyalat per MLK i Ghandi era millor i obtindria millors resultats que un enteniment polític impossible des de fa 300 anys entre partits catalans i el Gobierno?  Si hi hagués prou ciutadans preparats, allò que MLK va organitzar podria esdevenir l‘únic camí, la llumenera que va al capdavant.

Joan Gil

Tags: Independentisme

Van sortir les dades provisionals del cens obligatori i resulta que som uns 333 milions, probablement amb uns quants milions d’indocumentats suplementaris. Cal recordar-ho mirant les dades del Covid: 585,000 morts (a tot el món 3,256,000). Les coses van millorant: ahir van diagnosticar només 45,000 nous casos, hi havia 40,000 persones hospitalitzades and 693 van perdre la vida. La majoria d’hospitalitzats eren gent d’edat mitjana o joves, amb nens representats i pocs ancians. Així i tot la distribució de tot és molt irregular i variable degut a les dimensions del país. En conjunt, totes les corbes s’han aplanat a un nivell baix (però no tan baix com hom hauria volgut). “Hotspots” dolents són els estats de Michigan i encara que menys altres de l’oest com Colorado, Nou Mèxic i Texas.

L’entusiasme (exagerat) s’escampa per tot el país: hom vol obrir-ho tot, fins i tot la ciutat de Nova York en uns dies. Pensen que tot s’ha acabat. Hi ha llum al final del túnel però no s’ha acabat i caldria ser més prudent, sobretot pels negacionistes que es neguen a rebre el vaccí, que ara ja es pot demanar lliurement a molts llocs. N’hi ha que exigeixen prendre tanda, a altres hom pot simplement presentar-se al lloc i a vegades triar quin vaccí vol. Mentre que sembla que la meitat del país ha pres almenys una injecció, només la tercera part ha pres les dues. Els federals estan organitzant petites reunions amb especialistes coneguts a veure què diuen els negacionistes i sobretot a quins arguments reaccionen favorablement. Dissortadament hi ha molta reluctància precisament entre les minories negra i hispana que tant van patir. Entre els indígenes la primera ona havia estat un gran desastre. Un dirigent Navajo va arribar a parlar del perill d’extinció de la seva nació. Sembla que s’han recuperat molt.

Hi ha la proposta de retirar els drets de propietat dels vaccíns (estan declarant beneficis econòmics de milers de milions), però hi ha un problema molt seriós: fer vaccins és molt difícil i perillós i cal conèixer molts secrets del fabricant per poder fer-ho amb seguretat i de moment els fabricants no volen revelar-los. Diuen que estan disposats a parlar-ne amb Biden. El misteri de la fàbrica compartida per J&J and AZ a Baltimore segueix. La FDA va aturar la producció per imprudències i errors a la meitat on treballava J&J i va fer destruir milions de vaccins i retirar la llicència. Sembla que J&J vol reobrir per augmentar l’exportació, però curiosament hom no sent res de l’altra meitat propietat d’AZ, on probablement es fabrica el vaccí d’AZ. La FDA no s’hi va ficar perquè aquest vaccí no està autoritzat per ús als EUA. Cal tenir en compte que l’inoblidable Trump havia firmat una prohibició d’exportar vaccins americans mentre duri la pandèmia al país que Biden no podia derogar. Sembla no obstant a punt d’expirar. Per això van trigar a enviar vaccins al Brasil o sobretot Índia. Els vaccins americanes s’administren amb un permís d’emergència que només dura un any. Pfizer ja ha anunciat que està a punt de sol·licitar l’autorització permanent, que sens dubte obtindrà.

Bones notícies sobre la qüestió de vaccinar nens. No hi ha cap comunicació oficial però els qui sovint saben com estan les coses parlen molt satisfets de l’assaig clínic. Els nens de 15 a 12 anys han tolerat el vaccí molt bé i hom espera l’autorització d’emergència molt aviat. Ja han començat l’estudi amb nens menors de 12 anys, però el resultat trigarà més. Això acabaria finalment el problema tan complicat de les escoles, on els mestres es preocupaven molt i feien manifestacions oposant-se a la re-obertura. Cal afegir no obstant que el problema negacionista en aquest cas sembla encara pitjor. Només un terç de les famílies estan segures que vaccinaran els menuts. Molts altres dubten i no estan segurs. I molts més diuen que no, en cap cas.

El CDC, la central de la Salut Pública va anunciar que en molts casos els vaccinats podrien treure’s la mascareta pel carrer o en família. Hi ha altres que no han vist bé i és evident que tothom, vaccinat o no, se la treurà. Cal recordar que la Sanitat només fa recomanacions però no dona ordres, cosa que només fan els estats i fins i tot com al meu Comtat de Montgomery (Maryland) les executives del comtat. Aquí el Governador ha dit immediatament que sí però el meu comtat ha dit que no o sigui que cal dur-la. Cal considerar que al comtat tenim tots els instituts del NIH, la FDA i el gran Hospital militar. Potser és el consell que donen.

El problema tan trist del Brasil preocupa molt. Anàlisis del genoma viral (composició del RNA) demostra, com és natural, moltes variants, com passa amb altres coronavirus però sobretot un parell de variants dobles associades amb una velocitat de contagi molt augmentada i malalties més greus que les que tenim aquí. Hom sospitaria que a l’Índia deu passar el mateix i és impossible ignorar el perill. El President Biden va concedir 1,500 milions per a l’estudi científic i el desenvolupament de vaccins contra variants. Sembla que els vaccins que tenim són eficaços contra la variant brasilera però menys que contra els virus que corren per aquí. No hi ha cap tractament mèdic bo, però 4 o 5 medicaments semblen ajudar, dissortadament molt poc o gens contra la soca brasilera, especialment  els anticossos. Pfizer diu que té un possible nou medicament, però ningú en sap res. Les companyies del mRNA (Pfizer i Moderna) diuen que coneixent el genoma viral fàcil de determinar és molt fàcil …i ràpid preparar un vaccí contra qualsevol variant i prediuen aviat un tercer vaccí de record, abans que el Covid torni a la tardor.

Cal recordar que des del començament fa molts milers d’anys la humanitat ha patit moltes pandèmies i totes s’han acabat sense extingir la nissaga humana. Hi ha llum al final del túnel, però no hi hem sortit encara. Seria bo moderar l’entusiasme.

Sembla que sortim de la petita recessió amb una economia victoriosa i creixement dels guanys de moltes companyies. L’atur que havia arribat al 16% ha baixat al 6%. Només la restauració pateix problemes retrobant els treballadors que van perdre que no hi volen tornar. Diuen que en part és degut a les subvencions contra l’atur, que ja dos estats han tallat. Biden va passar un programa d’estímul grandiós distribuint xecs a molta gent perquè els diners tornessin a circular. Potser en va fer un xic massa i ara la inflació, ben sota 2% per molts anys, sembla tornar.

Joan Gil

Quan vivia prop de Dallas se’m va acudir prendre el tren anomenat Texas Eagle enlloc de l’avió per anar a Chicago, que està a uns 1,600 quilòmetres. El Texas Eagle trigaria unes 24 hores, però arribava sempre amb 2-3 hores de retard.  Chicago és una gran ciutat amb una arquitectura impressionant i és el lloc on el 4 de Maig de 1886 va tenir lloc, tres dies després d’una manifestació massiva a favor de l’horari de treball limitat a 8 hores, (enlloc de les 12 que s’exigien en aquell temps) la tragèdia que tot el món commemora el 1 de Maig. Als EUA els esdeveniments s’anomenen Haymarket Riot per la plaça on va tenir lloc i no és commemorat perquè la majoria d’Americans tenen des de la Guerra Freda la mania que és una festa comunista. De debò? Va tenir lloc 32 anys abans de la Revolució soviètica quan Lenin era molt jovenet i el Partit Comunista ni tan sols existia. De socialistes ja n’hi havia ja un grapat als EUA pero no van tenir res a veure amb l’incident.

En qualsevol cas, la massa obrera principalment d’immigrants alemanys i d’americans, lluitava pels seus drets dintre del moviment anarco-sindicalista. L’anarquisme era una ideologia complexa. Dissortadament va incloure membres violents que van acabar enterbolint la seva reputació, encara que els anarquistes de qualsevol orientació no tenien més gent violenta que la patronal i els socialistes, havien fundat els sindicats i les cooperatives i van jugar un paper dirigent en la lluita per les vuit hores i molts altres drets. Com veurem la tragèdia la van iniciar els guàrdies de seguretat de la patronal que van assassinar a trets sense cap raó dos treballadors pacífics.

A aquest lloc, ara  per a nens i famílies,  va començar la tragèdia

Un dels primers llocs que un turista visita és un parc grandiós i fantàstic situat a la vora del Llac Michigan, entre els gratacels de la ciutat i l’aigua. Allí hom troba un parc infantil que per a mi és el millor que he vist mai, notable entre altres coses per una diguem-ne bola gegant recoberta de material reflectiu (veieu la foto) que retorna  les imatges de la gent deformades per fer riure. Famílies senceres s’hi entretenen. Un petit estany d’aigua de pocs centímetres alimentat per dos sortidors invita els nens a jugar. És un dels llocs més famosos de la ciutat.

En 1886, no obstant, en aquest lloc tan maco hi havia la fàbrica de maquinària agrícola McCormick on la tragèdia del 1 de Maig que commemora tot el món va començar el dilluns 3 de Maig. La manifestació massiva del dissabte 1 de Maig havia anat molt bé amb molts participants en vaga manifestant-se pacíficament a favor de les 8 hores. A aquell dilluns següent, els dirigents van fer un míting a prop i molts participants al final van decidir anar a la McCormick a escridassar els esquirols que sortirien, cosa perfectament legal, quan guàrdies de seguretat de la McCormick van obrir el foc matant dos treballadors. Comprensiblement, la ràbia es va estendre entre els dirigents. Van convocar al pis d’un d’ells una reunió urgent per decidir com respondrien. Tots els participants a aquesta “conspiració” serien detinguts dos dies després acusats de sedició per enderrocar el govern dels EUA.

Tragèdia a la plaça del Haymarket el 4 de Maig al vespre a les fosques i sota la pluja

Van convocar una manifestació de protesta de masses amb discursos que va tenir lloc al vespre del dimarts 4 de Maig sota la pluja. No obstant la reputació dels anarquistes com a grans organitzadors, la reunió fou un desastre. No hi havia llum, plovia molt fort i els oradors van haver d’enfilar-se a un carro abandonat i trencat que hi havia a un racó. L’alcalde es va presentar seient a la primera fila per intimidar (però va marxar aviat) i un destacament de policies armats s’ho mirava tot. Al començament hi havia uns 2,000 sindicalistes, al final degut a la pluja potser en quedaven uns 200. El capità de la policia sense cap necessitat es va acostar al darrer orador exigint que plegués i tothom anés a casa (un recordatori provocador poc necessari perquè tot s’estava acabant). En aquell moment un desconegut mai identificat va llençar una bomba encesa des d’un dels balcons, la qual va explosionar a terra matant un policia jove. En aquell moment, i pràcticament a les fosques, els policies van obrir foc discriminadament matant (amb els seus trets, sens dubte perquè pocs treballadors estaven armats) deu policies més i un nombre indeterminat de sindicalistes. A les poques hores, les detencions de tots els dirigents anarquistes coneguts començaren, per sedició, naturalment. La veritat és que tret del desconegut mai identificat que va llençar la bomba des d’un balco, cap d’ells havia fet res que fos il·legal i tots els oradors havien recomanat calma i seny, perquè el moviment anava bé.

Aqui estava el Haymarket Square

Un visitant en els nostres dies buscaria en va Haymarket Square a Chicago.

El monument als màrtirs del 1 de Maig

Diu que en aquest lloc va estar el carro dels oradors

La plaça va esdevenir  un lloc de manifestacions anuals de la dreta i la patronal amb una estàtua al centre del policia  mort per una bomba, amb música i saluts amb escopetes. Els activistes contra la guerra del Vietman van fer saltar tres vegades l’estàtua del policia. Anys després  la ciutat de Chicago va construir una autopista urbana amb una sortida al Haymarket Square, omplint la resta de la plaça amb edificis. De la plaça només queda un des carrers laterals, on van situar el monument actual (foto: manifestants enfilats al carro dels oradors) Així i tot hom pot prendre el metro i sortir de l’estació a la cantonada Desplaines-Rudolph, trobant al costat mateix de l’escala el monument. Fou bastit finalment en els anys 80, pagat per la ciutat i commemora (diuen) el lloc exacte on havia estat el famós carro avariat des d’on els dirigents destinats a morir executats van parlar. Al voltant hi ha plaques commemoratives de molts visitants i una breu història objectiva del conflicte.

Visitant el cementiri: Després de ser jutjats, penjats i enterrats, vuit homes esdevenen herois

El procés fet als vuit dirigents, fou una farsa judicial (com n’hi ha hagut moltes al món i a casa nostra) a càrrec de jutges i jurats ben triats amb el suport de la premsa feudal, intolerant del temps. El cas fou conegut i el procés seguit a tot arreu del món amb indignació. Un condemnat va poder suicidar-se i quatre moririen a la forca mentre els congregats a l’exterior cantaven la Marsellesa. Alguns foren condemnats a presó perpetua, però foren indultats i alliberats dos anys després per un nou governador d’Illinois horroritzat per la injustícia. Els presoners no havien fet res. En el moment de la seva mort, August Spies, el dirigent més conegut i director del diari en llengua alemanya Arbeiter Zeitung va predir que “un dia el nostre silenci serà més poderós que les veus que extingiu avui.” El qualificatiu “màrtirs del 1 de maig”, i símbols de la lluita per les 8 hores, aviat es van estendre pel món. La festa del 1 de Maig fou establerta per demanda del president dels nous sindicats Americans acabats d’establir presentada a una reunió obrera a París, ja sense anarquistes.

Els taüts dels executats foren conduïts en triomf al cementiri del suburbi Forest Park, que en aquell temps era alemany com la majoria dels manifestants, i foren enterrats amb discursos, música i cants en alemany i anglès. El seu advocat defensor va declarar que encara que els morts haguessin cregut que en l’evolució de la societat hi hauria un canvi revolucionari que ho milloraria tot, ells mai ni volien fer mal a ningú ni atemptar contra el govern dels EUA.

Vaig prendre un tren de la línia blava sense saber que el cementiri havia canviat de nom i em vaig passar més d’una hora caminant per un cementiri jueu. Trobant l’oficina, vaig entrar a preguntar per la tomba del 1 de Maig. La noia que em va atendre no n’havia sentit parlar mai. Per sort, una senyora gran que semblava l’administradora va sortir i em va respondre que estava a un altre cementiri i em va explicar com arribar-hi. Vaig trobar el cementiri de Forest Park (un nom canviat) i cansat com estava, vaig acostar-me a l’oficina on tenien enganxada a la porta de vidre una foto en xerox molt dolenta del monument funerari als Màrtirs del 1 de Maig. Vaig entrar i preguntar a una empleada on estava allò. “Què? De què parla? No en sabem res” Això ja era massa. Li obro la porta i apunto amb el dit al  xerox amb la foto. Quedo convençut que el 1 de Maig està oblidat fins i tot a Chicago.

Tomba dels 8 condemnats. Els noms estan al darrere

Reconeixement del Govern Federal

De fet el monument és tan alt que es fàcil de trobar al costat de la carretera principal del cementiri, amb un banc per seure. Representa una dona dissortadament de negre, cosa que fa molt difícil veure-li la cara, però s’està tapant els ulls per no veure la injustícia. Al darrere hi ha els noms dels cinc executats i els tres indultats, també enterrats a aquell lloc. No té res a veure, però si algú s’hi interessa, la famosa heroïna feminista Emma Goldman també hi està, enterrada a prop. I  una placa de bronze federal reconeix que els esdeveniments del Haymarket Square foren importants en la història del moviment laboral als EUA. Però el 1 de Maig segueix sense ser reconegut als EUA, per més que es una festa ben Americana commemorant una lluita per la justícia molt digna del país. Qui vulgui pot trobar facilment al meu arxiu una descripció històrica més detallada del cas basada en documents de la història de la ciutat..

Si al

Noms dels martirs Plaques mostren els noms dels indultats

Adéu-siau

Joan Gil

Prou que havien avisat que ens hi acostàvem. Aquest matí tots els mitjans informaven a primera hora que ahir vam arribar als 500,000 difunts per culpa del Covid. Una emissora de Tv va ensenyar en silenci el 500,000 en grans números davant un fons negre. Diuen que al vespre el President Biden farà una cerimònia commemorativa televisada, encenent una espelma mentre les campanes de la Catedral Nacional tocaran a mort cinc-centes vegades i manarà baixar les banderes per cinc dies. Són més morts que el país ha patit mai en les guerres mundials, del Vietnam i Corea plegades. Ja fa dies que certs programes ensenyen fotos i videos dels morts a vegades, amb biografia. El país està en dol.

Des de fa temps les nostres corbes i números han millorat molt però el Dr Anthony Fauci ens avisa que cal mantenir les restriccions o acabarem rebent encara més fort, perquè res s’ha acabat. La situació amb les mutacions és la següent: els virus són com pinxos o perdonavides que lluiten una varietat contra l’altra per qudar-se sols i ocupar tot l’espai. Aviat la totalitat dels nostres pacients estaran infectats per la variant britànica, que efectivament lluita amb avantatge per ser molt contagiosa. Ja passa a alguns estats i probablement s’estendrà per tota la Unió.  Hi ha molts coronavirus coneguts i gairebé sempre muten fàcilment, sense que hom noti cap diferència, però hi ha excepcions (com la infame soca de la grip espanyola que va matar molts milions d’homes). Hom ja ha identificat tres soques nord-americanes noves que no fan cap diferència en res. Sense voler exagerar, el cas de la variant sud-africana ha estat vist amb preocupació i ja s’han detectat almenys tres casos als EUA però no hi ha cap prova que sigui de debò més perillosa que les altres i haurem d’esperar. Fauci diu que al seu parer el virus britànic dominant que és tan contagiós probablement no es deixarà substituir pel sud-africà, perquè sembla tenir avantatges. Ja veurem.

 Només els vells?

És absurd i irritant que molta gent es pensi que la situació no importa tant perquè la majoria de víctimes són gent gran. En primer lloc hi ha hagut moltes víctimes joves, alguns pocs nens inclosos. En segon lloc hom no ha entès com s’ha allargat la vida humana. Parlen (com feia Trump) amb indiferència referint-se als que tenim més de 65 anys, que hem estat la majoria de víctimes, fins i tot entre els negres, hispans i indígenes americans, que han patit molt més. Voldria explicar a algú quantes coses he fet d’ençà d’aquella edat tan juvenívola de 65 i em penso que molts sexagenaris i les seves famílies estarien contents d’atansar la meva edat o molt més com a membres útils de la nostra societat. Jo vaig publicar tres novel·les en anglès al final dels meus setanta (i recomano a tothom sobretot el meu All Hail King Ramir sobre la creació de la Confederació Catalano-Aragonesa per Ramir II el Monjo, que em va costar fer molta recerca). I escric un apunt aquí cada setmana des de fa 9 anys. Encara més: el nou President Biden té 78 anys i acabarà el mandat als 82; la Nancy Pelosi i un dels seus ajudants principals han complert els 80, l’altre col·laborador els 81; el gran Dr Fauci, també els 80. I NINGÚ té cap intenció de plegar. El món sembla pertànyer a la gent gran. Cada dia hi ha més gent que s’acosta o sorpassa els 100.

Recordant l’home que vivia abans a la Casa Blanca

En Trump es pensava que els funcionaris federals no treballaven pel poble sinó per servir-lo a ell seguint les seves ordres i que ell els podia manar qualsevol cosa encara que fos falsa o en violació de la llei. Si algú s’hi negava i no volia creure, el castigava o feia fora a puntades de peu. L’organització de la Salut Pública federal va patir molt perquè Trump la volia posar al servei de la seva campanya electoral. Volia canviar-ho tot per convèncer el públic que el Covid-99 no era res, només una mena de grip, que ja s’estava resolvent, que calia combatre totes les restriccions, que calia reduir el nombre de tests, que els metges exageraven per guanyar més diners, negar-se a usar mascaretes o observar la distància i seguia organitzant reunions i mítings sense màscares. I els morts? Són coses que passen, va respondre. No era ignorància com en el cas de Salvador Illa, sinó menysteniment intencional i malvolent de l’epidèmia.

Els dos representants inicials de la Salut Pública foren el Dr Anthony Fauci i la seva antiga estudiant Deborah Birx que va fer el doctorat sota Fauci i havia esdevingut una celebritat mundial gràcies als seus estudis brillants i il·luminants sobre el virus del SIDA. Tots dos parlaven a sessions televisades amb Trump, que es passava més d’una hora divagant i parlant de coses sense relació i aquests dos amb el Director de Centre pel Control de Malalties d’Atlanta (CDC en anglès), que ja ha saltat i estat substituït, miraven de parlar del problema. Mentre que Fauci era un home molt dret que es negava a mentir ni dir res que li manés un tirà, la Sra Birx es va pensar, com molts altres, que era possible guanyar la gràcia del President i fer-li entendre la realitat fent-li festes i somrient i ignorant bestieses. Això era una equivocació greu. Qui podia ensenyar res a Franco o als actuals polítics filocastellans de Madrid? Un dia, com explicava la Sra Birx a una entrevista recent, el tinglat se li va ensorrar. En Trump es va presentar a la conferència televisada amb una gràfica que ella no havia vist  i contenia informació falsa. Es va quedar callada i la seva reputació va quedar destrossada. La van prendre per una titella més. Fauci no fou mai així: va contradir Trump en públic, li van prohibir donar entrevistes a certs programes i no fou invitat més a la Casa Blanca. En Trump el va tractar d’idiota una vegada en públic i reia feliçment quan els seus energúmens demanaven la destitució de Fauci.

Trump va fer mal a la seva Salut Federal però no podia res contra les numbroses Facultats Universitàries de Salut Pública als EUA que, veient l’oportunitat de fer recerca  i publicar articles importants van seguir explicant coses a les audiències i la premsa, sovint produïnt corbes i estadístiques verdaderes. A milers de Comtats i Ajuntaments hi havia empleats/des delegats de Salut que havien tret un diploma a una d’aquestes institucions i entenien la situació.

Biden, que camina de forma insegura i sembla massa prim, es presenta com un home vell, serè i tranquil que inspira tranquil·litat, sembla senzill i genuinament preocupat pel poble. Amb gran sorpresa dels que coneixíem el seu passat polític va disparar un tret de sortida que no podia ser més progressista (vol dir d’esquerres) i va sorprendre a tothom. El Partit Demòcrata estava molt preocupat per la divisió creixent entre els conservadors i els progressistes de Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez. La sortida inesperada de Biden ha fet callar a tothom, perquè ell només parla de les necessitats del seu poble i no de política, finances o ideologies. Que duri… Veieu com amb els anys hom pot aprendre coses?

Cal afegir una cosa trista acabada de publicar: la vida mitjana dels EUA (a Europa fins ara 82) que havia estat 78 anys acaba de caure degut a la pandèmia: ara és 1 punt més baixa per als blancs (77 anys), 2 punts per als negres (76) i 3 per als hispans i indígenes americans (75).

AFEGIT 24 Febrer 2022: Un problema misteriós ha estat sempre el retràs en la producció dels primers vaccins, que les farmacèutiques no tenien cap intenció d’explicar. Ahir una reportera de la Televisió Pública a la Casa Blanca va explicar una cosa que sembla haver escoltat d’un dels empleats anònims de Biden (no confirmat). Com tothom sap, el vaccí s’administra contingut en una mena d’esferes microscòpiques buides amb parets de lípids (grasses) que es fonen amb les membranes cel·lulars lliurant el vaccí a l’interior. Aquestes petites esfèrules són molt ben conegudes i han estat en ús per anys. El problema és la seva fabricació, basada en uns deus passos que requereixen la presència humana i per tant retarda la producció. Fins ara ningú havia necessitat centenars de milions! Resulta que com que. ningú ho havia necessitat, no hi havia al mercat cap instrument robòtic capaç de completar el procés ràpidament de forma automàtica, sense humans i calia inventar, construir i provar-ne un. Diuen ara que el mes de Març podran produir tants vaccins com havien contractat i el govern espera. Serà veritat? Les falsedats són rarement tan tècniques i sofisticades.

Joan Gil

Fins l’arribada del COVID tot el món havia menystingut la importància de la Salut Pública, que no havia preocupat ningú (malgrat incidents com l’Ebola, el SARS, el MERS, el xarampió, el SIDA i molts altres) d’ençà de la Grip Espanyola durant la Primera Guerra Mundial. Fins i tot hi ha dissortadament persones que es pensen que les malalties infeccioses ja no son cap problema. A més, la Salut Pública fa moltes més coses que protegir-nos d’infeccions. Sense cap intenció de menystenir els professionals que s’hi dediquen a Catalunya, que a diferència del Ministre Illa coneixen l’especialitat, és trist que aquesta disciplina a l’estat no sigui universitària i que la informació quedi reduïda a llegir i potser estudiar què diuen els autors estrangers. Als EUA la disciplina està fortament implantada, ha fet moltes investigacions, estadístiques, estudiat models  i ha estat molt útil explicant i investigant coses, a mes sobretot de dir la veritat a la població, cosa que Trump volia amagar. I també mantenint gent poc qualificada lluny dels diaris i la ràdio.

El Sr. Salvador Illa fou alcalde del seu petit poble (10,500 residents), La Roca del Vallès, al Vallès Oriental, famós per les seves rutes prehistòriques,  fins que fou enderrocat. Una mica després va iniciar la seva carrera política al servei de la Secció Catalana del PSOE, que aquí com a moltes altres comunitats prefereix utilitzar sigles que el fan semblar estar sota control local i no pas, com és la realitat, sota la dominació fèrria del Partit a Madrid. Va anar treballant a càrrecs del partit fins arribar a Director d’Infraestructures de la Generalitat. I a primers de 2020, just abans de la pandèmia desastrosa que el món  pateix, l’actual Sr. Presidente del Gobierno, un home conegut com a molt autoritari, el va fer Ministre de la Salut.

Es veu que no hi ha cap regla a Espanya, però als EUA una persona nomenada pel President o un Governador per dirigir un Departament (Ministeri) tant federal com estatal, ha de ser confirmat individualment pel Senat i li cal presentar-se als comitès de senadors responsables per la especialitat, explicar el seu programa i intencions, descriure la seva biografia, qualificacions i finalment respondre a totes les preguntes dels parlamentaris. El procés és transmès per certes cadenes de televisió política. Al final el comitè vota una recomanació pel ple del Senat i el candidat és acceptat o rebutjat. Si és rebutjat, el President no pot fer-hi res i ha de nomenar un altre candidat. A l’estat espanyol, això se substitueix pel poderós dit del Presidente.

En el moment de rebre la cartera, probablement tots els sanitaris públics del món ja estaven molt preocupats per les coses que se sentien dir sobre la Xina, de les quals el públic no en sabia res i eren infravalorades. És que no hauria calgut tenir al front del Ministeri de Salut un home amb experiència capaç d’actuar i dirigir la resposta i les preparacions per allò que inevitablement s’acostava? Quan havia après a fer això el Sr. Illa i quins criteris tenia? Evidentment el Gobierno de la Nación tampoc s’en preocupava i veia Illa simplement com un administrador al cap d’una oficina burocràtica de poca utilitat amb un pressupost. Mancant autoritat i competència personal, hom està temptat de trobar la raó pel seu nomenament en la seva condició de català espanyolista, conseller del seu President en matèries catalanes dirigides a la supressió de l’independentisme, assimilació cultural i lingüística i provincialització de Catalunya. Coincidirien els dos homes en la valoració del 155, les repressions populars i polítiques, venjatives, la continuació dels presos polítics? Segur que Illa té les qualificacions per ser Secretari del PSC-PSOE, però per ser President de la Generalitat? Amb la Salut Pública li va anar malament. Vol tornar a provar, segons sembla, seguint ordres amb el mateix grau de preparació.

El seu successor com a català convertit i obedient a Madrid, l’honorable Sr Miquel Iceta, un home molt astut i hàbil que ha rebut l’honor immens i el privilegi anhelat de ser rebut per Sa Majestat el Rei i fer un jurament com a Ministre de Qüestions Territorials, un triomf negat a Duran Lleida. D’això sí que hi entén, pero no pas com els Catalans voldríem. Iceta ha dominat magistralment l’art de la botifleria feliç, desacomplexada i somrient. A diferència dels seus companys de pensament en la matèria catalana com ara el PPC, C, o Vox, ell ni insultava ni provocava, ni amenaçava ni alçava la veu. Aquesta actitud el presentava com a home raonable, molt diferent i sense res a veure amb policies i benemèrits del 155 que havien assaltat la reunió pacifica i constitucional a la què els Catalans tenien absolut dret el 1 d’Octubre, empresonat i jutjat polítics i ciutadans de forma preconcebuda. Ha estat recompensat per la seva línia política correcta.

Durant un viatge universitari (fèiem teatre) a Europa durant els anys 60, un militant del PSOE se’m va acostar a París per intentar reclutar-me i em va donar tones de material del PSOE exiliat dirigit per Artur Llopis que subsistia a Tolosa del Llenguadoc. A part de fer-me discursos em va donar un munt de follets de propaganda i em va invitar al cinema a veure una pel·lícula de Brigitte Bardot que la censura franquista no permetia estrenar a l’estat espanyol. Sens dubte en aquell temps com durant la II República el PSOE seguia essent un partit potencialment revolucionari, obrer i socialista. Em constava, no obstant, que el PSOE havia estat sempre hostil a Catalunya. Deien que una dictadura franquista algun dia s’acabaria pero que la independencia de Catalunya seria per sempre. Políticament i social, el PSOE de Tolosa era clarament una organització obrera de fe socialista. Vam interpretar per ells “Los Cuernos de Don Friolera” de Valle Inclán a un teatre de Tolosa i sembla que molta gent del PSOE va venir a veure’ns i van omplir.

Després de la Transició, Felipe González va trencar amb els exiliats, que ell anomenava “PSOE històric”. Amb el suport del Canceller Alemany socialista Willi Brandt, únic líder mundial a qui la Transició li semblava molt bé, fou descobert, adoptat, invitat i instruit en política occidental el deixeble sevillà, a Bonn, la capital d’Alemanya Occidental.  Ell havia rebutjat entrar a l’OTAN i no li agradaven les bases militars nord-americanes, però li van explicar que això calia per ingressar al club dels rics. Cal pagar quotes per ser membre d’un club. El partit de González, sota el patronatge de Willi Brandt i del seu successor Helmut Schmidt va deixar de ser Socialista i Obrero, no obstant continuar al nom. El desventurat Llopis va tornar de l’exili i fou rebut a Barajas per una senyoreta del Palau Reial amb un ram de flors. Quina recompensa tan gran! Es va presentar a les eleccions i fou esborrat del mapa. De què havia servit l’exili dels perdedors de la contesa? Només els comunistes van arribar a ser actius contra el franquisme i això només de forma limitada. Cal considerar a més la falsedat que la classe obrera en general se sent afí al socialisme. Només una part ho fa. L’experiència històrica i present demostra que els treballadors van suportar incondicionalment els règims de Mussolini i Hitler igual que ara son els membres principals dels partits populistes europeus i, molt inesperadament, del Trumpisme als EUA. Històricament sota Hitler els treballadors alemanys (això sí, molt vigilats per la Gestapo) van assolir un nivell de vida econòmic sense precedent, amb coses com bons sous, complexes turístics de vacances reservats i vaixells i creuers per tot el món. L‘amistat hitleriana no tenia res d’absurd: aquesta situació va crear una obediència interior i una unitat nacional sense oposició que li va permetre realitzar els objectius tan perillosos i irracionals que tenia, i va conduir al desastre final. No hi ha res que es pugui guanyar de franc, però a vegades sembla que el Socialisme actual ni entèn ni atrau la classe treballadora. Veuen el PSOE com un club polític de gent que volen atansar el poder, contents d’oferir l’alternància al PP i intentar corregir alguns abusos de la dreta. La imatge inoblidable dels Srs Rajoy i Sánchez reunits a la Moncloa per pactar sense discussions el 155 i probablement la repressió prou que demostra que aquests partits estan units pel melic per l’anticatalanisme.

Joan Gil

Tags: Covid, Salut Pública

Resum d’opcions

1) Votar per correu en una papereta enviada pel Govern a tots els votants registrats

2) Igual que 1, però dipositant el vot a una de les bústies especials segures

3) Anant a col·legis electorals oberts dies o setmanes abans del dia final

4) El sistema clàssic: vot final el dia final

Al meu estat vam tenir les quatre opcions  però cada estat fa com vol. Tres fan només 1 i 2 (cap vot presencial)

===============

Quan les eleccions s’acosten, és natural que algú recordi el desastre causat recentment als EUA per les mentides electorals tan absurdes, horroroses i perilloses del Sr Trump, l’home que es pensava que era impossible que ell perdés i tenia des de fa anys la mania sense fonament que els demòcrates fan sempre trampa, o si no, no s’entendria que ell pogués perdre. Molts dels articles de premsa que he llegit em fan pensar que probablement les grans diferències de Catalunya amb el sistema electoral nord-americà no eren ben enteses. La raó probablement és que no existeixen als EUA eleccions federals, sinó 51 eleccions completament diferents el mateix dia, amb regles, costums i instruments diferents a cadascun dels 50 estats i el Districte de Columbia. Seria avorrit presentar els detalls de cada estat, pero hi ha certes coses que son comunes. Molts europeus semblen haver pensat que el “Vot Anticipat” dels EUA volia dir “Vot per Correu”. Mentre que aquest vot també es adelantat, ja fa temps que té nom separat. Amb “Vot Anticipat” la majoria d’Americans es refereixen al vot que té lloc en persona a locals electorals oberts addicionalment, segons el lloc, dies, setmanes o fins i tot un mes abans del dia oficial, que és vist sols com el dia final del vot. Personalment he viscut a dos estats que permeten el vot anticipat i he trobat que és una idea fantàstica. Hi ha tres estats on el vot universal per correu és l’única forma de votar des de fa anys. Elimina les cues i aglomeracions el dia final, permet votar a un temps i dia convenients a dones amb nens, vells i minusvàlids, a més d’altra gent a qui no agradin les coses incòmodes i no cal preocupar-se pel temps que podria haver el dia final de l’elecció. Augmenta molt la participació i no entenc perquè hi ha estats que no ho fan encara. Trump no es va queixar mai del vot adelantat, sinó exclusivament del vot per correu, afirmant disbarats que van insultar i molestar molt els treballadors electorals, en molts casos amenaçats de mort. Pretenia que els Demòcrates per tota la nació entraven als locals de recompte amb caixes i galledes plenes de paperetes demòcrates i que a mes llençaven a les escombraries vots republicans. Cap dels 64 tribunals que van rebre una denúncia van trobar ni un sol cas. Era una mentida cruel i perillosa sortida del cervell d’un home que no sabia perdre. Fa quatre anys la por que hackers russos haguessin pogut canviar els resultats fou trobada falsa, pero l’avís i els coneixements i consells oferts pels experts federals van augmentar la seguretat encara més. Les eleccions americanes en l’actualitat son molt segures. I com queda dit, hi ha tres estats (Oregon, Nevada i un altre que no recordo) que ho fan exclusivament per correu i tothom n’està content.

Diferències en el vot per Correu

La més fonamental que ho canvia tot és que encara que tots els ciutadans tinguin dret a votar, per poder fer-ho cal registrar-se primer. És molt fàcil fer-ho. Hom troba els impresos fàcilment a molts llocs i a alguns estats es pot fer per internet. És una diferència molt gran que la papereta buida per permet el vot per correu, sempre amb marques exteriors al sobre, fàcils de reconèixer per poder votar s’enviï a una adreça registrada i sigui entregada per un carter que tornarà la carta si el recipient no viu, o no viu a l’adreça, o que, alternativament com passa a Europa, el govern no sàpiga de segur si el recipient que vol votar per correu viu o no. Les persones registrades reben una targeta de votant (que fa alguns anys molta gent utilitzava com a identificació) que a alguns estats es vàlida per un any o per més. Fins fa poc, per demanar el vot per correu calia donar explicacions, pero aquest any degut al Covid alguns estats han procedit a enviar el formulari facilitant el vot per correu un mes abans a tothom que  està registrat. Hom podia omplir la papereta a casa. Cal també tenir en compte que a Europa hom vota per una opció o poques opcions, mentre que als EUA el votant rep una llista interminable de candidats individuals sense llistes de partits per cobrir moltes posicions: representants  de l’estat a Washington, jutges, tant de pau, primera instancia i d’apel·lacions, cap de policia de la ciutat o del comtat, fiscal general, executius del comtats, parlamentaris de l’estat, a vegades el Governador, a més de tres o quatre referèndums per assumptes estatals o municipals… Pot passar de vint-i-tantes seleccions, encara que no hi ha obligació de votar per totes les opcions. Aleshores el ciutadà que vol votar per correu després d’omplir la llarga papereta (sovint dos fulls), ha de firmar a un lloc determinat fent un jurament que en té dret i tancar el sobre. Aleshores a molts estats queden encara dues opcions: 1) retornar el sobre segellat per correu regular, en general sense segell o 2) dipositar el sobre a certes bústies especials (la localització es pot trobar a l’internet) que son fetes d’acer, nomes es poden obrir amb dues claus usades simultàniament i guardades per dos funcionaris diferents i estan vigilades com a mínim per càmeres vídeo. En el cas de Maryland, vaig rebre dos mails d’ells després de dipositar el sobre notificant-me 1) que havien rebut el meu vot i 2) que el meu vot havia estat comptat. Una part fonamental del sistema és la signatura, que és comparada amb l’original registrat a la inscripció per comprovar si se semblen. Això es fa amb un ordinador i és una de les coses més criticades per Trump. Tots els treballadors i experts en canvi afirmen que el sistema és gairebé infal·lible. Ni cal dir que la llei preveu càstigs molt durs per qui intenti violar el procediment, ni que sigui per benefici personal, o per burlar-se’n. Hom hi veu errors amb la tinta sobretot, però pocs problemes intencionals. Finalment, encara que tots els votants registrats rebin la butlleta a casa, sempre tenen tres opcions: usar-la, anar a un local de vot adelantat o votar el dia final fent cua. Si algú es pensa que pot votar més d’una vegada, s’equivoca: hi ha massa ordinadors i hom pot acabar a la presó. Com queda dit a alguns estats votar per correu és l’única opció.

El vot anticipat i el del dia final en persona

No hi ha cap diferència entre tots dos. Hom utilitza tots els dies els mateixos ordinadors amb el mateix programa durant alguns dies, enlloc d’un sol i es fa sovint als mateixos localsCom queda dit, Trump no va atacar mai el vot anticipat. Feia anys hom va intentar limitar el vot fent-ho sols a l’ordinador, pero això no es pot fer perquè en cas d’una queixa o un resultat massa ajustat seria impossible repetir el compte. Avui en dia, tots els estats que usen ordinadors acaben imprimint les eleccions en un paper que cal inserir a una bústia també vigilada al local per fer un escan (i deixar-hi el paper) abans de sortir del local. Cal afegir que en l’opinió dels experts sense l’opció del paper imprès, el vot quedaria exposat inevitablement a hackers. Ara bé: la distribució tan fragmentada dels sistemes electorals nord-americans no sols a 50 estats (amb equipaments i lleis diferents) sinó també a cada comtat i a vegades fins i tot ciutat, faria el hacking molt difícil i els russos fa 4 anys no ho van voler o poder intentar. Però més val seguir imprimint els vots. Un problema d’aquest sistema que a mi em molesta molt, és que el llistat de tos els vots individuals vistos a la pantalla és molt llarg i avorrit i votants requereixen assistència del personal més d’una vegada per evitar prémer el botó i marxar.

Potser caldria afegir que tradicionalment la participació electoral alta afavoreix sempre els Demòcrates i la baixa els Republicans. Ha estat sempre així. Per aquesta raó els Republicans voldrien eliminar el vot anticipat i el vot universal per correu o en bústies especials, perquè augmenten la participació. A més als estats on ells manen tenen mètodes per posar dificultats als negres i als immigrats. Un dels problemes sempre repetits, és que els Republicans volen exigir ensenyar el carnet de conduir (document d’identitat universal)  abans de votar i els Demòcrates no ho volen de cap manera dient que ja hi ha la registració i la firma jurada per identificar els votants. És una mica llarg d’explicar, però efectivament molts negres i estrangers immigrats no tenen carnet de conduir. Les baralles sobre el tema ja han durat molts anys. Voldria afegir que ciutadans que no condueixen poden obtenir un carnet de conduir especial que no permet conduir sinó únicament establir la identitat.

Ara fa uns dies hi va haver una elecció de repesca de dos escons de Senador federal a l’estat de Georgia, que havia estat tan martitritzat per Trump i els seus fanàtics. El dia abans del vot hi va haver mítings amb Trump i Biden i van saturar la TV amb anuncis, perquè si els Demòcrates guanyessin els dos escons (com va passar) restablirien la majoria al Senat. L’estat permetia les tres variants: vot per correu i vot presecial tant adelantat com el dia final. Sabeu què? Els diaris van anunciar que el vot per correu ja havia acabat amb un milió de votants i el vot anticipat amb dos. Tres milions ja eren el rècord absolut de vots a l’estat (la meitat gairebé de la població catalana). El dia final, hom va veure poques cues als col·legis electorals. Tothom va quedar content i fou un èxit malgrat el virus.

Joan Gil

Tags: Maquines de votar, vot per correu

Ho vaig veure començar pels canals de la TV. Quan una presentadora ja gran va veure com una banda de rufians armats rebentaven portes i finestres del Capitoli mentre les dues cambres hi estaven reunides en sessió, la dona va obrir la boca, va començar a agitar el cap com dient que no podia ser i li van saltar llàgrimes als ulls. Jo crec que en aquell moment milions d’Americans van veure amb horror la nostra Democràcia negada i en perill. Era una verdadera humiliació per la nació i una insurgència, mai vista en 243 anys de canvis de poder legítims en pau i ordre.

La tragèdia s’acostava des de feia mesos

Trump, que havia perdut l’elecció amb uns 8,000,000 vots de diferència en el vot directe (com tota la població de Catalunya) i una pèrdua molt gran d’electors a estats on es creia segur, seguia repetint contínuament que ell no podia haver perdut, que els Demòcrates cometien una estafa i que ells ho sabien. Amb el suport d’una part considerable (però no unànime) del Partit Republicà va anar escalfant els seus incondicionals al carrer, incloent milícies d’extrema dreta que ell es negava a condemnar. Cites seves memorables després d’incidents greus: “hi ha gent molt bona als dos costats” i sobretot la recent recomanació infame a una banda criminal: “stand back but not down” (atureu-vos però seguiu preparats). No hi havia forma de fer-li condemnar aquesta gent. Fa poc l‘FBI va detenir una banda que volia arrestar la governadora de Michigan, jutjar-la i executar-la davant la TV (estan tots a la presó; eren seriosos i ho tenien preparat). Trump, quan preguntat, es negava a acceptar o prometre una transició pacífica de poder i anava repetint que ell no cediria mai. Poc a poc la mentida s’anava estenent. Els seus addictes ho repetien per tot arreu: era una estafa demòcrata contra un bon President que volia defensar la gent petita contra els criminals pedòfils que dominaven el Partit Demòcrata i el radical comunista Biden (pobre home! Ell d’esquerres?) En Trump va organitzar un exèrcit d’advocats amb donatius privats de 204 milions de $. Van anar a 64 jutjats a diferent estats i van ser rebutjats i sovint ridiculitzats pels jutges. On estaven les proves? Van anar al Tribunal Suprem federal dues vegades i els justícies es van negar fins i tot a escoltar-los. Per als Trumpistes, tot era una conspiració per prendre el Govern per força. Tots els recomptes d’estats augmentaven la majoria de Biden. Trump esdevenia més i més visiblement rabiós. Alguns republicans, sens dubte espantats, li giraven l’esquena. Un Trump excitat i fora de control va intentar pactar coses inimaginables amb els militars que el van rebutjar indignats, va fer una trucada absurda i estúpida al secretari d’estat de Geòrgia, demanant-li que trobés vots per ell, va intentar que alguns parlaments estatals abolissin els resultats del vot i l’anomenessin a ell (imagineu-vos que el Parlament Català després d’una elecció anul·lés els resultats i triés  candidats diferents). Va acomiadar gent clau del govern, com el Fiscal General,un Director de Cyberseguretat i el Secretari de Defensa per haver-lo contradit. I seguia repetint que ell havia estat elegit i que era impossible que ell hagués perdut.Tots els Secretaris de Defensa vius van fulminar-lo en un editorial al Washington Times per intentar embolicar l’exèrcit en política. Aquest document tan dur demostra que sabien allò que Trump havia intentat. Tot plegat un caos cada dia més perillós causat per un home que semblava boig. Sempre repetia que tothom ho sabia.  No era veritat, però cada dia hi havia més gent treballadora poc educada que s’ho creia. Potser estaria indicat sotmetre’l a una examinació psiquiàtrica, perquè ell deia que SABIA sense proves que no havia perdut, que sona com una paranòia.

El Senador d’Utah Mitt Romney, candidat perdedor d’una elecció contra Obama, i un home molt decent que s’oposava a Trump volava a Washington fa dos dies per participar a la cerimònia de certificar Biden, quan tres passatgers a l’avió se li van acostar tractant-lo de traïdor. Els talk-shows de radio i TV rebien trucades de ciutadans denunciant el frau electoral i fins i tot donant detalls de com s’havia fet. Una tragèdia estava en l’aire.

L’Alcadessa Muriel Bowser de Washington DC reconeix el perill

Aquesta dona notable, de la qual encara sentirem parlar en el futur, havia fet una resposta molt digna i respectable a les provocacions de Trump durant les manifestacions anti-racistes de Washington, però hi havia línies vermelles. El Districte de Columbia no és cap estat ni és sobirà com els 50 estats, sinó que està sotmès a l’autoritat federal. Encara que el Districte disposa d’uns 1,300 guàrdies nacionals, una mena d’exèrcit estatal amb armes de guerra, a diferència dels estats, al Districte aquest cos no està sota les ordres de l’Alcaldessa sinó del Secretari de l’Exèrcit dintre el Pentàgon i Bowser només pot donar ordres a la seva Policia Metropolitana que ni tan sols té autoritat dintre dels terrenys federals com ara el Capitoli. El Districte de fet és simplement un ajuntament dintre un territori federal. El Capitoli té la seva policia pròpia que limita molt l’accés. L’alcaldessa  conscient d’un perill transparent, havia oferit la Policia Metropolitana per reforçar la del Capitoli.  No està gens clar però sembla que l’oferta fou ignorada. La policia del Capitoli només eren centenars mentre que fora del Capitoli hi havia milers d’insurgents, molts d’ells armats. Ara molts demanen la destitució fulminant del cap de seguretat del Capitoli. Ja ha dimitit.

El dia abans, la Sra Bowser va prendre precaucions veient com eren de perillosos els homes i dones que arribaven contínuament de tota la Unió. Va prohibir exhibir en públic armes de foc, va recomanar per favor que ningú fes manifestacions en contra perquè aquests només volien violència al carrer, va recomanar als ciutadans que es quedessin a casa i va oferir la seva Policia Metropolitana per reforçar la del Capitoli, una oferta que sembla haver estat ignorada. I el Pentàgon va esperar massa temps a autoritzar el desplegament de la Guàrdia Nacional. Els governadors veïns de Maryland i Virgínia van oferir immediatament entrar al Districte amb les seves Guàrdies Nacionals però sembla que el Pentàgon ho va impedir. Això s’haurà d’aclarir.

Els fets durant la tragèdia

Trump es va presentar a un carrer del centre davant la manifestació i va parlar agraïnt el suport dels insurrectes,reafirmant el frau electoral, dient com se’ls estimava i com els seus enemics eren gent dolenta i malvada, demanant que fossin forts i… que anessin al Capitoli. Sobre tot, que ell els estimava molt. Molts ho veuen com una incitació a la violència contra el Govern que l’FBI haurà d’investigar i podria acabar costant molt cara a Trump

Milers d’individus es van concentrar davant el Capitoli envoltant-lo completament. Hi havia un perimeter de tanques amb molts pocs policies. Eren com les tanques usades per dirigir el tràfic o els peatons pel carrer, i els manifestants les van obrir fàcilment envaint en massa al mateix temps l’explanada i les escales del Capitoli. La policia es va retirar a l’interior intentant defensar les portes i finestres des de dintre (!!!) Les portes i finestres tenien vidre contra bales però els atacants, evidentment preparats, duien instruments per trencar-los i van aconseguir obrir molts forats. La policia es va retirar segons sembla per assegurar les cambres. L’assalt no estava limitat al Capitoli sinó que incloïa dos edificis d’oficina i, oh horror, la Biblioteca del Congrés, una de les més importants del món. Càmeres de TV ensenyaven invasors passejant-se tranquil·lament dintre del Capitoli. I quin ultratge: un individu es passejava amb la bandera racista del Sud desplegada. I a l’exterior van baixar i arrencar banderes federals.

La primera tragèdia va passar davant les portes del Senat, on la sessió estava presidida pel Vice president, que el Servei Secret havia tret amb pistoles a la mà i els Senadors també havien fugit, quedant només alguns auxiliars que seuen al voltant de la taula presidencial. Sembla que un policia va matar a trets una dona desarmada que volia forçar la porta d’ina galeria que duia a la Cambra de Representants. Un policia va veure que passaria i la va matar d’un tret. Fou una verdadera desacració del lloc sense predecents. Al final van obrir les portes del Senat, els auxiliars, gairebé tots dones, van fugir i els manifestants van entrar. Un  ximple va seure a la cadira del Vicepresident i va declarar a Trump elegit davant les càmeres que hi ha sempre dintre. Altres desgraciats van fer destrosses.

A la Cambra dels Representants, a poca distància, fou molt diferent. Al mig de la Sessió amb tots els diputats i l’Speaker Pelosi dintre, policies van entrar de sobte avisant que  els bandits volien entrar i que per tal d’evitar ràfecs de fusell calia que es tiressin per terra amagant-se sota les cadires. Els policies van reforçar les portes alineant-se dintre de la Cambra amb pistoles i fusells llargs disposats a matar qualsevol que intentés entrar. Després d’una estona els policies a l’exterior van anunciar que tenien control de la situació. Les portes foren obertes. Els Representants en fuga (i les  càmeres de TV) van veure homes emmanillats per terra al corridor amenaçats i guardats per policies armats.

Els bandits van violar algunes oficines obtenint papers confidencials. Un ximple va entrar al despatx privat de l’Speaker Pelosi, seient a la seva cadira, posant els peus sobre la taula, obrint calaixos i mirant el seu ordinador personal (vist a la Tele). Un altre va entrar a l’oficina d’un Senador i a una altra van robar un laptop.Arreu per l’edifici i els passadissos subterranis hi ha haver de tot. Al final els policies van treure fora els manifestants amb una ma massa suau, detenint molt poca gent. Somreien i un es va deixar fer un selfie de record. Molt diferent del que passava amb les manifestacions paciífiques dels negres. La policia del Capitoli  no podia evacuar la gent a les escales de l’exterior i l’explanada ni ho van intentar. Al final, després d’hores i quan ja era fosc, la Guàrdia Nacional, finalment autoritzada es va presentar en uniform antiavalots i amb escuts. Van organitzar línies per tal d’escombrar tots els manifestants a fora però no pas estil Guàrdia Civil a un altre país, sinó molt amablement sense arrestar ningú. L’FBI està molt disgustat per aquesta manca de detinguts i diuen que passaran tant temps com calgui estudiant els vídeos fins arrestar tota la gent perillosa. Ofereixen molts diners per identificar gent culpable i diuen que pagaran molt car aquest ultratge. L’alcaldessa Bowser havia decretat el toc de queda entre les 6 del  vespre i del matí. A més ha perllongat l’estat d‘emergència per 15 dies, fins després del jurament de Biden. Tres manifestants més van morir a l‘exterior, no se sap de què. Han anunciat que un dels policies ferits acaba de morir. Cinc morts tot plegat.

Castigar Trump

Molta gent té por que aquest home faci un disbarat perillós. Se sap que volia bombardejar l’Iran, cosa que podria desfermar una guerra. Ja ahir algú va parlar de l’esmena constitucional 25: almenys la meitat dels membres del gabinet (govern) i el el Vicepresident han de presentar-se al Speaker i al President pro tem del Senat i explicar que el President és incapaç de governar. Si estan d’acord, pot quedar destituït en l‘acte, però té el dret de demanar reconsideració i un vot de 2/3 a les dues cambres. Diuen que el Vicepresident s’ha negat i el Congrés vol intentar un impeachment accelerat. En qualsevol cas, la incitació a la violència contra el Govern és un crim i quan deixi de ser president potser li faran pagar.

Consideracions Finals

El Capitoli és un símbol de tot allò que és bo i democràtic a Amèrica. Per descomptat no tot està bé al país, però hom pot elegir gent que vinguin aquí a arreglar problemes. És una mica com el Vaticà per als Catòlics. Hom pot estar en desacord amb el Papa, però tocar el Vaticà mai. Molta gent diu per aquí que els EUA han esdevingut com un país qualsevol del tercer món, que ja hem perdut la legitimitat per denunciar abusos electorals a Veneçuela, a Moscou o Ankara. El cas de HongKong és molt dolent. Ja veurem, però tothom està dolorit i avergonyit pel desastre. Els amics estan esverats, els enemics riuen.

Jo ho veig com ser ferit a un accident. Ens recuperarem poc a poc amb bons metges (si els trobem). El President Ronald Reagan va dir una vegada una cosa que ha quedat: Amèrica es la llumenera al cim de la muntanya. Aquí tenim la seu del primer govern republicà elegit per vot universal, el model pel vot universal secret, la llibertat d’expressió, la llibertat religiosa, la llibertat d’associació, la igualtat, el dret personal a la justícia, a la presentació de greuges al govern, adhesió a una Constitució ben escrita que té ja uns 230 anys d’edat, sense exemple La Constitució va establir per primera vegada les tres branques de govern. És clar que la política es fa notar triant jutges federals. Trump havia nomenat 150 jutges federals a la seva mesura (els jutges estatals son elegits electoralment) i es pensava que això l’ajudaria. Però 64 vegades les queixes contra el frau electoral imaginari van ser rebutjades amb burles. On estan les proves? I el Tribunal Suprem federal va fins i tot

prebutjar escoltar-los.

Joan Gil

El dia quan el país va passar dels 300,000 morts per la Covid (mes dels que van caure a la II Guerra Mundial), al final els membres del Col·legi Electoral es van reunir a les capitals dels 50 estats més el Districte de Columbia. A alguns llocs els electors havien estat amenaçats i van haver d’entrar sota protecció policial, a altres capitals es va fer per Internet, tot va anar com calia i electors van omplir les paperetes que seran comptades i enviades al Senat federal. La CNN ho va transmetre en viu. És la primera vegada en una generació que algú es preocupa d’aquesta activitat tan predictible. Hi ha qui es pensa que l’elecció amb aquesta cerimònia s’ha acabat però no és veritat: s’acabarà el dia de Reis qual el nou Senat presidit per primera i darrera vegada per Pence proclami finalment els vencedors. Un detall: un sol membre elegit de qualsevol de les dues cambres podria rebutjar alguna llista. Segons sembla s’han reunit els Senadors del PR per parlar de fer col·lectivament això mateix. El cap del grup parlamentari ha intentat dissuadir-los: ja n’hi ha prou d’aquest color. Però un congressista tot sol pot fer-ho. Si això passés, tant la cambra de Representants com el Senat haurien de votar per acceptar la moció, cosa que en aquest cas és impossible. El propòsit sense dubte és deslegitimar el President davant del públic. Si el Senat acceptést la queixa, el President hauria de ser elegit per la Cambra de Representants i el Vicepresident pel Senat. I despres d’això la campanya sí que s’hauria acabat, que ja era hora. Una cosa important per a molts és que aquesta elecció ha demostrat el poder i l’existència del federalisme i el poder, llibertat i sobirania que gaudeixen els estats. Si no existís, la campanya electoral es limitaria als 4 o 5 estats més grans, i els estats més febles es  veurien governats per gent que ni els coneixen, ni se’n preocupen, ni s’han molestat en visitar-los. Tant de bo tingués Catalunya el mateix poder enlloc de ser diluïda sense assolir cap poder.

Coses Pendents

Trump continua agafant-se a les seves mentides, castigant, insultant i cessant a qui s’hi oposi. Els seus horribles intents de dominar els òrgans de la salut pública, el CDC d’Atlanta, el NIH i la FDA de Maryland, han estat publicats. Va intentar fer publicar una nota al web del CDC afirmant que els nens eren immunes al virus i no podien encomanar res, o sigui que calia obrir immediatament totes les escoles. El President del CDC enrabiat va aconseguir aturar-la en el darrer moment. Segons sembla,  els titelles interns, nomenats per Trump per vigilar totes les agencies federals, deien als científics que no entenien res. A la FDA, i això sí que és greu, va interferir amb certs requeriments de l’agència per assegurar-se que el vaccí no era perillós. En particular es negava a acceptar que la FDA esperés un mínim de dos mesos després d’acabar la Fase 3 i abans d’avaluar el resultat de l’estudi amb voluntaris, una cosa que hauria horroritzat qualsevol expert. Trump va dir al director de la FDA que els dos mesos que feien esperar eren un acte polític contra la seva reelecció. A l’NIH va tractar Anthony Fauci d’idiota (sic) i va aprovar caricatures insultants del gran petit home al Facebook que demanaven la seva cessació. Però Fauci és l’únic que sap predir què passarà amb l’epidèmia i diu sempre la veritat. I hom recorda com el Dr Trump volia ensenyar com es cura la malaltia sigui amb amb la Cloroquina o injectant un desinfectant de cuina a les venes (!). Jo li vaig sentir proposar en viu. I com feia mítings i festes a la Casa Blanca sense distància i sense màscares, aconsellant la seva gent alliberar-se de la Covid, obrir-ho tot i tornar a la vida normal. Cap President s‘havia ficat mai en aquests afers i la FDA, el NIH i el CDC eren els centres màxims de la ciència mundial. I la padèmis és sens dubte pitjor de com hauria sigut sense ell.

Fa poc l’home va cessar el Director de la Intel·ligència i ara el Fiscal General Barr (un titella seu) per haver-se negat a declarar cap frau electoral. En el cas del Fiscal General també li retreia que no hagués volgut investigar qui havia iniciat la investigació sobre la interferència russa a la darrera elecció. Diuen que ell volia exposar que ho havia manat Obama, a qui hauria pogut empresonar per conspiració.

Els Problemes enormes del President-Elegit Joseph Biden

Tret de l’existència d’una guerra prèvia, potser cap President, sobretot sent un ancià, havia trobat tants problemes greus a la taula. Vet aquí alguns:

1) Tornar al Tractat de París i tornar a l’Organització Mundial de la Salut (OMS)de la que Trump havia sortit dient que estava dominada per la Xina, culpable de l’epidèmia. Segueix parlant del “virus xinès”.

2) Arreglar el problema de l’Iran, si es pot

3) Intentar restaurar pels EUA el lideratge de la OTAN i del grup dels 20 (si es pot)

4) Arreglar el problema comercial amb la Xina

5) Intentar mantenir el Partit Demòcrata unit, que no és fácil. Com tothom sap, s’ha format dintre l’organització una tendència progressiva molt forta amb lideratge, que no està contenta ni amb Biden ni amb la seva historia legislativa globalitzadora i judicial conservadora ni amb moltes de les persones que ha triat pels Ministeris, ni amb la repetició de la política d’Obama que no fou mai un home progressiu.

6) Aturar i satisfer els creixents moviments reivindicatius de minories com els negres i els indígenes amb manifestacions continues. Els “latinos” no hi compten perquè són incapaços d’organitzar-se per fer res o votar.

7) Arreglar el desastre creixent de l’assegurança de malaltia, que milions de ciutadans no tenen o només tenen en forma tan dolenta que no serveix de gran cosa. Biden vol millorar l’Obamacare que Trump va intentar repetidament destruir sense substitució però no vol saber res de l’assegurança universal que l’esquerra i la majoria de ciutadans demanen

8) Arreglar la immigració des de Centralamèrica, aturada de forma cruel i inhumana per Trump. No es pot continuar com ara, però altrament tampoc es pot obrir la frontera a tothom. Degut als dos huracans, la misèria i la violència, a Hondures ja s’ha posat en marxa una nova columna cap a frontera nord-americana, no d’immigrants sinó en realitat de fugitius de la fam i la violència, que intentarà entrar als EUA el dia del jurament de Biden.

9) Mirar de resoldre la recessió  gravíssima que ja ha començat tant aquí com a Europa, deguda als tancaments i bancarrotes de la pandèmia, i pels milions d’aturats pròxims a haver de demanar caritat pel carrer.

10) Fins recentment, ningú havia sospitat el grau de perill per la democràcia posat per les milícies armades, violentes i amenaçadores de Trump que ell s’ha negat repetidament a condemnar. Cal recordar que Trump va tenir 72 milions de votants, la majoria dels quals segueix creient que hi ha hagut frau electoral. (En Biden en va treure uns 81 milions) Trump va demanar donatius per anar als tribunals i ja ha rebut 207 milions que vol utilitzar per seguir dominant el seu partit, i obrir la seva campanya electoral pel 2024. Sembla haver pres control del Partit Republicà on tothom té por d’ell, considerant com ha estat capaç de fer guanyar o perdre eleccions. A molts ens costar entendre que els trumpistes son el mateix que VOX, l‘AfD i el Front National. Cap d’aquests amenaça amb guerres com els feixistes originals, perquè hi ha altres mètodes i poden guanyar eleccions. I un cop al poder no voldran anar-se’n com en Trump.

Joan Gil

Tags: col·legi electoral, FDA, Joe Biden

La pandèmia i el vaccí de Pfizer

Les coses van molt malament. L’estat de Maryland on jo visc ha estat fins ara relativament protegit (el governador diu que a les estadístiques del 50 estats som els vuitens comptant des de la cua) pero a tot el país les dades son esfereïdores: nous casos ahir 220,225 (el total ha passat de 4 a 5,2 milions en sols 5 dies) i el total de defuncions ahir va arribar a les 285,351, només ahir 2,566. Ara que finalment el primer vaccí ha aparegut i més estan a punt d’arribar hi ha persones que sobrevaloren aquest fet esperant beneficis exagerats i ansiats que no arribaran. Hi ha qui compara la situació amb un gran incendi forestal, que un sol camió de bombers local està combatent tot sol No aconseguiran extingir-lo tots sols abans que arribin els reforços, si de cas com a màxim podran evitar que progressi. Una cosa semblant probablement passarà amb el Covid. Els vaccins ajudaran molt pero per acabar amb el virus ens caldria medicació antiviral, cosa que malgrat molta investigació i algun petit èxit encara no ha arribat i és molt difícil.

Des de fa dos dies els mitjans i els diaris no deixen de parlar del vaccí de Pfizer que ha guanyat la cursa (i guanyarà molts diners). Ja ha estat aprovada pels regulars de la FDA i la setmana vinent una autorització d’emergència serà recomanada i atorgada per un grup d’experts independents. Els EUA sota Trump es van negar a firmar l’acord internacional sobre el repartiment mundial dels vaccins incloent els països pobres però va comprar 100 milions de vaccins que començaran a arribar el moment que la FDA doni llum verda. Pfizer diu que va intentar oferir tres vegades a Trump 100 milions mes per ser lliurats a l’estiu o abans i Trump ho va rebutjar. Ara ja està tot venut. Pfizer diu que per ara el preu d’un vaccí es veu que és $40 (multiplicat per 100 milions? Ai, ai). Sembla que el govern no farà pagar als ciutadans, aquesta vegada.

Ara estem veient cada dia a la TV i llegint als diaris els preparatius per lliurar el producte, un problema dificilíssim en vista de les dimensions del país i els seus territoris (colònies) i el nombre d’estats. Tant FedEx com UPS i altres tenen ja avions preparats per carregar, conservar i lliurar el vaccí als estats. Aquest producte requereix una refrigeració gairebé continua de -73C. De fet hi ha refrigeradors especials que arriben als -80C a molts llocs però no pas als avions, camions, als llocs de distribució, ni encara menys de les mides que cal. Pfizer ho ha fet gairebé tot: Caixes especials i dintre una mena de calaixos contenint vials amb la vacuna ficats a grans caixes amb gel sec tant per sobre com per sota. Cada caixa conté un mecanisme que avisa si la temperatura dintre ha pujat dels -73 o no i es veu que es pot treure fora del calaix per un temps molt breu. Un cop arribat al destí on els recipients esperen, el calaix es pot obrir per uns 5-6 segons per treure un vial molt petit amb el vaccí. El contingut d’aquest vial s’ha de dissoldre amb un líquid especial i cada vial conté exactament cinc doses que cal administrar ràpidament abans que es facin malbé. Sentint això, la primera idea és que qui tindrà la responsabilitat per entrenar els sanitaris que administrin el vaccí. No cal ser un doctor, però sí que cal que algú ho ensenyi i dirigeixi pràctiques. I com es distribueix tot això a un estat gran amb poblacions agrícoles aïllades? Fins i tot a les ciutats, arribaran a tots els barris i suburbis? Ja molts governadors diuen que amb la quantitat promesa no cobreixen ni la meitat.

El segon vaccí que arribarà es el de MODERNA, desenvolupat amb l’ajut de l’Institut de Malalties Infeccioses i Al·lèrgia del NIH, dirigit per Fauci, que segons sembla serà fàcilment aprovat una o dies setmanes més tard que el de Pfizer i diuen que té la mateixa qualitat, amb l’avantatge de requerir només una temperatura de transport menys problemàtica i bona supervivència per bastants dies als refrigeradors normals que hi ha a cada farmàcia. Aquesta diferència sens dubte treballarà molt a favor de MODERNA, que sembla haver-se compromès a vendre moltes més doses. Cal afegir que tant MODERNA com PFIZER recomanen dues injeccions, o sigui que 100 milions només serveixen per 50 milions de ciutadans, i que cal posar-se en contacte amb aquests individus que han rebut la primera  injecció per recordar-los que han de tornar. Ara hi ha confusió sobre aquest tema: a algú de la Sanitat Pública se li va acudir declarar que la primera injecció dona immunitat a 80% dels vacunats i que no caldria prendre la segona per arribar als 90. Qualsevol resultat per damunt de 70% és acceptable. Altres que ho han llegit han afirmat que no és veritat i calen les dues injeccions.

I la resta? La que era la gran favorita amb el vaccí d’Oxford, Astra-Zeneca de moment ha perdut el tren degut a un parell de disbarats extraordinaris dels directors de la Fase 3, però es recuperarà i el seu vaccí serà igualment aprovat. El Dr. Fauci va dir que a l’estiu probablement hi haurà uns cinc vaccins acceptables i aprovats, cosa que permetrà una tria, pero que pel món hi ha uns 150 laboratoris que també voldran fer aprovar els seus productes. A més, tant Rússia com la Xina han publicat molt recentment resultats inicials prometedors i ja veurem si els sotmeten a revisions independents o no.

Efectes secundaris desfavorables o casualitat?

Vet aquí un dels problemes més greus i complicats que hi ha en l’estudi de qualsevol medicament. La gent que participa a l’estudi pot desenvolupar una malaltia. Cal decidir què és: un efecte secundari causat per la nova medicina o simplement una casualitat que no té res a veure amb el nou medicament? Naturalment quan això passa i es publica, els diaris sempre sospiten que és un efecte secundari, que el medicament és perillós i que la gent l’ha de rebutjar. Si de debò es tracta d’un efecte secundari greu, el nou medicament sens dubte ha de ser rebutjat, però i si el cas no té res a veure amb la substància assajada i els malalts es perden un bon ajut?

Hi ha molta gent que no creu en la casualitat quan veu una hipòtesi més interessant; aquests son els mateixos que compren un número de loteria i esperen guanyar la grossa. Fa bastants anys durant el mandat del President Ford la Sanitat va prevenir de l’arribada d’un virus viral molt amenaçador, potser com el de la grip espanyola (cosa que va resultar exagerada) i el govern va organitzar una vacunació massiva de tota la població en pocs dies, enmig de protestes, obstruccions i queixes. En un cas un home i el seu fill van morir hores després de prendre el vaccí. La fúria popular va exigir l’atur immediat de la vacunació. Però va ser verdaderament una casualitat dintre d’una població de molts milions. Resulta ara que dos malalts van patir una reacció al·lèrgica molt dolenta immediatament després de rebre el vaccí de Pfizer al Regne Unit. És evident que aquest cas és molt sospitós i de moment cal aturar l’administració a persones conegudes de patir problemes immunològics severs i després caldrà procedir a estudiar a fons els dos malalts per poder decidir què cal fer amb malalts amb aquesta història. Però, seriós com és, és mala cosa que surti als diaris. Als EUA ja tenim prop del 40% de la gent que diuen que rebutjaran el vaccí. Però als EUA tenim encara autoritats que malgrat els anys de Trump segueixen essent responsables i competents i cal seguir les seves recomanacions enlloc de les dels diaris i altres mitjans, inclosos Facebook i Tuiter.

Noticies polítiques d’interès

Els intents trumpistes de nul·lificar els resultats electorals, que tant de mal estan fent a la reputació internacional dels Estats Units, estan acabant en un ridícul espantós per als seus advocats. Es veu que sota la direcció de l’ara infectat Giuliani van sotmetre unes 120 o 130 queixes judicials tant a tribunals estatals com federals, la majoria de les quals foren rebutjades i arxivades sense cap consideració, resposta o actuació. Unes 40 van arribar a ser defensades i van acabar igualment arxivades. En molts casos el jutge va afegir comentaris burlescos ridiculitzant els advocats. O sigui que era un frau perquè Trump ho deia però no hi ha cap prova? La pitjor humiliació la van patir ahir al vespre. Després de ser ignorats per un Tribunal Federal d’ Apel·lacions van poder finalment arribar al Tribunal Federal Suprem on la majoria dels 9 jutges han estat nomenats per Trump. 34 minutes despres de la submissió, va sortir un ajudant amb un paper dient que els justícies havien rebutjat unànimement escoltar el cas. La resposta dels Suprems consistia només en una breu sentència d‘un rengle. Molts comentadors es pensen que és la fi del projecte, pero Trump segueix repetint el mateix. Ja ha anunciat que no assistirà a la presa de possessió de Biden. És de mala educació i de perdedor dolent, però no serà la primera vegada: al segle XIX el president sortint John Quincy Adams, enemic mortal del seu successor populista Andrew Jackson, també es va negar.

La curiositat creix sobre l’assumpte dels indults que Trump està considerant: per a ell mateix (!!!), tota la seva família, Giuliani i la seva família i molts altres sol·licitants. Què han fet la família per tenir por de la justícia federal? Una petita resposta: la seva filla Ivanka ha hagut de testificar sobre l’ús que va fer dels milions de dòlars donats per a la Inauguració de Trump fa quatre anys. Quant al seu marit Jared hi ha rumors no confirmats que algunes de les seves companyies va rebre contribucions de la primera Ajuda Federal destinades a evitar que companyies petites acomiadessin treballadors degut a l’epidèmia, però que ho van fer igual. Un nom sorprenent que ha sortit és el del sogre de la Ivanka, un home poc conegut. En qualsevol cas, cal recordar que Trump té un problema segons diuen greu amb la Fiscalia de la Ciutat de Nova York que l’està esperant i això cap federal té dret a perdonar.

Escandalosament la tercera llei d’Ajuda pels efectes laborals del virus està estancada pocs dies abans que el Congrés plegui. Si hom no fa res, el primer de gener uns milions de treballadors acomiadats ho perdran absolutament tot i els republicans i Trump han estat bloquejant qualsevol donació, exigint que la llei inclogui una disposició assegurant immunitat a totes les companyies que van abusar de la primera (com segons alguns diuen empreses de Jared). Un grup dels dos partits esta intentant resoldre-ho desesperadament. Ja veurem. Queda poc temps.

AFEGIT. DIJOUS 10 Desembre:
Mentre escrivia aquest apunt, els EUA van assolir el rècord de defuncions per un dia: 3,054.  Mentretant, molts hospital estaven tan plens que havien d’enviar pacients lluny i vèiem a la TV infermeres plorant per la falta no de respiradors sinó de personal entrenat.
No obstant el fracàs d’ahir al Tribunal Suprem, els trumpistes tornen a provar, aquesta vegada amb fiscals generals de certs estats i amb en Trump directament afegit. Ara ja tots els estats ja han certificat els resultats i allò que aquesta gent volen és una verdadera burrada: l’annulació de milions de vots per correu, no obstant ser absolutament legals només perquè l’amo diu que era un frau.

Joan Gil

Tags: Covid-19, Vaccins