Els EUA són diferents

Prou que havien avisat que ens hi acostàvem. Aquest matí tots els mitjans informaven a primera hora que ahir vam arribar als 500,000 difunts per culpa del Covid. Una emissora de Tv va ensenyar en silenci el 500,000 en grans números davant un fons negre. Diuen que al vespre el President Biden farà una cerimònia commemorativa televisada, encenent una espelma mentre les campanes de la Catedral Nacional tocaran a mort cinc-centes vegades i manarà baixar les banderes per cinc dies. Són més morts que el país ha patit mai en les guerres mundials, del Vietnam i Corea plegades. Ja fa dies que certs programes ensenyen fotos i videos dels morts a vegades, amb biografia. El país està en dol.

Des de fa temps les nostres corbes i números han millorat molt però el Dr Anthony Fauci ens avisa que cal mantenir les restriccions o acabarem rebent encara més fort, perquè res s’ha acabat. La situació amb les mutacions és la següent: els virus són com pinxos o perdonavides que lluiten una varietat contra l’altra per qudar-se sols i ocupar tot l’espai. Aviat la totalitat dels nostres pacients estaran infectats per la variant britànica, que efectivament lluita amb avantatge per ser molt contagiosa. Ja passa a alguns estats i probablement s’estendrà per tota la Unió.  Hi ha molts coronavirus coneguts i gairebé sempre muten fàcilment, sense que hom noti cap diferència, però hi ha excepcions (com la infame soca de la grip espanyola que va matar molts milions d’homes). Hom ja ha identificat tres soques nord-americanes noves que no fan cap diferència en res. Sense voler exagerar, el cas de la variant sud-africana ha estat vist amb preocupació i ja s’han detectat almenys tres casos als EUA però no hi ha cap prova que sigui de debò més perillosa que les altres i haurem d’esperar. Fauci diu que al seu parer el virus britànic dominant que és tan contagiós probablement no es deixarà substituir pel sud-africà, perquè sembla tenir avantatges. Ja veurem.

 Només els vells?

És absurd i irritant que molta gent es pensi que la situació no importa tant perquè la majoria de víctimes són gent gran. En primer lloc hi ha hagut moltes víctimes joves, alguns pocs nens inclosos. En segon lloc hom no ha entès com s’ha allargat la vida humana. Parlen (com feia Trump) amb indiferència referint-se als que tenim més de 65 anys, que hem estat la majoria de víctimes, fins i tot entre els negres, hispans i indígenes americans, que han patit molt més. Voldria explicar a algú quantes coses he fet d’ençà d’aquella edat tan juvenívola de 65 i em penso que molts sexagenaris i les seves famílies estarien contents d’atansar la meva edat o molt més com a membres útils de la nostra societat. Jo vaig publicar tres novel·les en anglès al final dels meus setanta (i recomano a tothom sobretot el meu All Hail King Ramir sobre la creació de la Confederació Catalano-Aragonesa per Ramir II el Monjo, que em va costar fer molta recerca). I escric un apunt aquí cada setmana des de fa 9 anys. Encara més: el nou President Biden té 78 anys i acabarà el mandat als 82; la Nancy Pelosi i un dels seus ajudants principals han complert els 80, l’altre col·laborador els 81; el gran Dr Fauci, també els 80. I NINGÚ té cap intenció de plegar. El món sembla pertànyer a la gent gran. Cada dia hi ha més gent que s’acosta o sorpassa els 100.

Recordant l’home que vivia abans a la Casa Blanca

En Trump es pensava que els funcionaris federals no treballaven pel poble sinó per servir-lo a ell seguint les seves ordres i que ell els podia manar qualsevol cosa encara que fos falsa o en violació de la llei. Si algú s’hi negava i no volia creure, el castigava o feia fora a puntades de peu. L’organització de la Salut Pública federal va patir molt perquè Trump la volia posar al servei de la seva campanya electoral. Volia canviar-ho tot per convèncer el públic que el Covid-99 no era res, només una mena de grip, que ja s’estava resolvent, que calia combatre totes les restriccions, que calia reduir el nombre de tests, que els metges exageraven per guanyar més diners, negar-se a usar mascaretes o observar la distància i seguia organitzant reunions i mítings sense màscares. I els morts? Són coses que passen, va respondre. No era ignorància com en el cas de Salvador Illa, sinó menysteniment intencional i malvolent de l’epidèmia.

Els dos representants inicials de la Salut Pública foren el Dr Anthony Fauci i la seva antiga estudiant Deborah Birx que va fer el doctorat sota Fauci i havia esdevingut una celebritat mundial gràcies als seus estudis brillants i il·luminants sobre el virus del SIDA. Tots dos parlaven a sessions televisades amb Trump, que es passava més d’una hora divagant i parlant de coses sense relació i aquests dos amb el Director de Centre pel Control de Malalties d’Atlanta (CDC en anglès), que ja ha saltat i estat substituït, miraven de parlar del problema. Mentre que Fauci era un home molt dret que es negava a mentir ni dir res que li manés un tirà, la Sra Birx es va pensar, com molts altres, que era possible guanyar la gràcia del President i fer-li entendre la realitat fent-li festes i somrient i ignorant bestieses. Això era una equivocació greu. Qui podia ensenyar res a Franco o als actuals polítics filocastellans de Madrid? Un dia, com explicava la Sra Birx a una entrevista recent, el tinglat se li va ensorrar. En Trump es va presentar a la conferència televisada amb una gràfica que ella no havia vist  i contenia informació falsa. Es va quedar callada i la seva reputació va quedar destrossada. La van prendre per una titella més. Fauci no fou mai així: va contradir Trump en públic, li van prohibir donar entrevistes a certs programes i no fou invitat més a la Casa Blanca. En Trump el va tractar d’idiota una vegada en públic i reia feliçment quan els seus energúmens demanaven la destitució de Fauci.

Trump va fer mal a la seva Salut Federal però no podia res contra les numbroses Facultats Universitàries de Salut Pública als EUA que, veient l’oportunitat de fer recerca  i publicar articles importants van seguir explicant coses a les audiències i la premsa, sovint produïnt corbes i estadístiques verdaderes. A milers de Comtats i Ajuntaments hi havia empleats/des delegats de Salut que havien tret un diploma a una d’aquestes institucions i entenien la situació.

Biden, que camina de forma insegura i sembla massa prim, es presenta com un home vell, serè i tranquil que inspira tranquil·litat, sembla senzill i genuinament preocupat pel poble. Amb gran sorpresa dels que coneixíem el seu passat polític va disparar un tret de sortida que no podia ser més progressista (vol dir d’esquerres) i va sorprendre a tothom. El Partit Demòcrata estava molt preocupat per la divisió creixent entre els conservadors i els progressistes de Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez. La sortida inesperada de Biden ha fet callar a tothom, perquè ell només parla de les necessitats del seu poble i no de política, finances o ideologies. Que duri… Veieu com amb els anys hom pot aprendre coses?

Cal afegir una cosa trista acabada de publicar: la vida mitjana dels EUA (a Europa fins ara 82) que havia estat 78 anys acaba de caure degut a la pandèmia: ara és 1 punt més baixa per als blancs (77 anys), 2 punts per als negres (76) i 3 per als hispans i indígenes americans (75).

AFEGIT 24 Febrer 2022: Un problema misteriós ha estat sempre el retràs en la producció dels primers vaccins, que les farmacèutiques no tenien cap intenció d’explicar. Ahir una reportera de la Televisió Pública a la Casa Blanca va explicar una cosa que sembla haver escoltat d’un dels empleats anònims de Biden (no confirmat). Com tothom sap, el vaccí s’administra contingut en una mena d’esferes microscòpiques buides amb parets de lípids (grasses) que es fonen amb les membranes cel·lulars lliurant el vaccí a l’interior. Aquestes petites esfèrules són molt ben conegudes i han estat en ús per anys. El problema és la seva fabricació, basada en uns deus passos que requereixen la presència humana i per tant retarda la producció. Fins ara ningú havia necessitat centenars de milions! Resulta que com que. ningú ho havia necessitat, no hi havia al mercat cap instrument robòtic capaç de completar el procés ràpidament de forma automàtica, sense humans i calia inventar, construir i provar-ne un. Diuen ara que el mes de Març podran produir tants vaccins com havien contractat i el govern espera. Serà veritat? Les falsedats són rarement tan tècniques i sofisticades.

Joan Gil

Fins l’arribada del COVID tot el món havia menystingut la importància de la Salut Pública, que no havia preocupat ningú (malgrat incidents com l’Ebola, el SARS, el MERS, el xarampió, el SIDA i molts altres) d’ençà de la Grip Espanyola durant la Primera Guerra Mundial. Fins i tot hi ha dissortadament persones que es pensen que les malalties infeccioses ja no son cap problema. A més, la Salut Pública fa moltes més coses que protegir-nos d’infeccions. Sense cap intenció de menystenir els professionals que s’hi dediquen a Catalunya, que a diferència del Ministre Illa coneixen l’especialitat, és trist que aquesta disciplina a l’estat no sigui universitària i que la informació quedi reduïda a llegir i potser estudiar què diuen els autors estrangers. Als EUA la disciplina està fortament implantada, ha fet moltes investigacions, estadístiques, estudiat models  i ha estat molt útil explicant i investigant coses, a mes sobretot de dir la veritat a la població, cosa que Trump volia amagar. I també mantenint gent poc qualificada lluny dels diaris i la ràdio.

El Sr. Salvador Illa fou alcalde del seu petit poble (10,500 residents), La Roca del Vallès, al Vallès Oriental, famós per les seves rutes prehistòriques,  fins que fou enderrocat. Una mica després va iniciar la seva carrera política al servei de la Secció Catalana del PSOE, que aquí com a moltes altres comunitats prefereix utilitzar sigles que el fan semblar estar sota control local i no pas, com és la realitat, sota la dominació fèrria del Partit a Madrid. Va anar treballant a càrrecs del partit fins arribar a Director d’Infraestructures de la Generalitat. I a primers de 2020, just abans de la pandèmia desastrosa que el món  pateix, l’actual Sr. Presidente del Gobierno, un home conegut com a molt autoritari, el va fer Ministre de la Salut.

Es veu que no hi ha cap regla a Espanya, però als EUA una persona nomenada pel President o un Governador per dirigir un Departament (Ministeri) tant federal com estatal, ha de ser confirmat individualment pel Senat i li cal presentar-se als comitès de senadors responsables per la especialitat, explicar el seu programa i intencions, descriure la seva biografia, qualificacions i finalment respondre a totes les preguntes dels parlamentaris. El procés és transmès per certes cadenes de televisió política. Al final el comitè vota una recomanació pel ple del Senat i el candidat és acceptat o rebutjat. Si és rebutjat, el President no pot fer-hi res i ha de nomenar un altre candidat. A l’estat espanyol, això se substitueix pel poderós dit del Presidente.

En el moment de rebre la cartera, probablement tots els sanitaris públics del món ja estaven molt preocupats per les coses que se sentien dir sobre la Xina, de les quals el públic no en sabia res i eren infravalorades. És que no hauria calgut tenir al front del Ministeri de Salut un home amb experiència capaç d’actuar i dirigir la resposta i les preparacions per allò que inevitablement s’acostava? Quan havia après a fer això el Sr. Illa i quins criteris tenia? Evidentment el Gobierno de la Nación tampoc s’en preocupava i veia Illa simplement com un administrador al cap d’una oficina burocràtica de poca utilitat amb un pressupost. Mancant autoritat i competència personal, hom està temptat de trobar la raó pel seu nomenament en la seva condició de català espanyolista, conseller del seu President en matèries catalanes dirigides a la supressió de l’independentisme, assimilació cultural i lingüística i provincialització de Catalunya. Coincidirien els dos homes en la valoració del 155, les repressions populars i polítiques, venjatives, la continuació dels presos polítics? Segur que Illa té les qualificacions per ser Secretari del PSC-PSOE, però per ser President de la Generalitat? Amb la Salut Pública li va anar malament. Vol tornar a provar, segons sembla, seguint ordres amb el mateix grau de preparació.

El seu successor com a català convertit i obedient a Madrid, l’honorable Sr Miquel Iceta, un home molt astut i hàbil que ha rebut l’honor immens i el privilegi anhelat de ser rebut per Sa Majestat el Rei i fer un jurament com a Ministre de Qüestions Territorials, un triomf negat a Duran Lleida. D’això sí que hi entén, pero no pas com els Catalans voldríem. Iceta ha dominat magistralment l’art de la botifleria feliç, desacomplexada i somrient. A diferència dels seus companys de pensament en la matèria catalana com ara el PPC, C, o Vox, ell ni insultava ni provocava, ni amenaçava ni alçava la veu. Aquesta actitud el presentava com a home raonable, molt diferent i sense res a veure amb policies i benemèrits del 155 que havien assaltat la reunió pacifica i constitucional a la què els Catalans tenien absolut dret el 1 d’Octubre, empresonat i jutjat polítics i ciutadans de forma preconcebuda. Ha estat recompensat per la seva línia política correcta.

Durant un viatge universitari (fèiem teatre) a Europa durant els anys 60, un militant del PSOE se’m va acostar a París per intentar reclutar-me i em va donar tones de material del PSOE exiliat dirigit per Artur Llopis que subsistia a Tolosa del Llenguadoc. A part de fer-me discursos em va donar un munt de follets de propaganda i em va invitar al cinema a veure una pel·lícula de Brigitte Bardot que la censura franquista no permetia estrenar a l’estat espanyol. Sens dubte en aquell temps com durant la II República el PSOE seguia essent un partit potencialment revolucionari, obrer i socialista. Em constava, no obstant, que el PSOE havia estat sempre hostil a Catalunya. Deien que una dictadura franquista algun dia s’acabaria pero que la independencia de Catalunya seria per sempre. Políticament i social, el PSOE de Tolosa era clarament una organització obrera de fe socialista. Vam interpretar per ells “Los Cuernos de Don Friolera” de Valle Inclán a un teatre de Tolosa i sembla que molta gent del PSOE va venir a veure’ns i van omplir.

Després de la Transició, Felipe González va trencar amb els exiliats, que ell anomenava “PSOE històric”. Amb el suport del Canceller Alemany socialista Willi Brandt, únic líder mundial a qui la Transició li semblava molt bé, fou descobert, adoptat, invitat i instruit en política occidental el deixeble sevillà, a Bonn, la capital d’Alemanya Occidental.  Ell havia rebutjat entrar a l’OTAN i no li agradaven les bases militars nord-americanes, però li van explicar que això calia per ingressar al club dels rics. Cal pagar quotes per ser membre d’un club. El partit de González, sota el patronatge de Willi Brandt i del seu successor Helmut Schmidt va deixar de ser Socialista i Obrero, no obstant continuar al nom. El desventurat Llopis va tornar de l’exili i fou rebut a Barajas per una senyoreta del Palau Reial amb un ram de flors. Quina recompensa tan gran! Es va presentar a les eleccions i fou esborrat del mapa. De què havia servit l’exili dels perdedors de la contesa? Només els comunistes van arribar a ser actius contra el franquisme i això només de forma limitada. Cal considerar a més la falsedat que la classe obrera en general se sent afí al socialisme. Només una part ho fa. L’experiència històrica i present demostra que els treballadors van suportar incondicionalment els règims de Mussolini i Hitler igual que ara son els membres principals dels partits populistes europeus i, molt inesperadament, del Trumpisme als EUA. Històricament sota Hitler els treballadors alemanys (això sí, molt vigilats per la Gestapo) van assolir un nivell de vida econòmic sense precedent, amb coses com bons sous, complexes turístics de vacances reservats i vaixells i creuers per tot el món. L‘amistat hitleriana no tenia res d’absurd: aquesta situació va crear una obediència interior i una unitat nacional sense oposició que li va permetre realitzar els objectius tan perillosos i irracionals que tenia, i va conduir al desastre final. No hi ha res que es pugui guanyar de franc, però a vegades sembla que el Socialisme actual ni entèn ni atrau la classe treballadora. Veuen el PSOE com un club polític de gent que volen atansar el poder, contents d’oferir l’alternància al PP i intentar corregir alguns abusos de la dreta. La imatge inoblidable dels Srs Rajoy i Sánchez reunits a la Moncloa per pactar sense discussions el 155 i probablement la repressió prou que demostra que aquests partits estan units pel melic per l’anticatalanisme.

Joan Gil

Tags: Covid, Salut Pública

Resum d’opcions

1) Votar per correu en una papereta enviada pel Govern a tots els votants registrats

2) Igual que 1, però dipositant el vot a una de les bústies especials segures

3) Anant a col·legis electorals oberts dies o setmanes abans del dia final

4) El sistema clàssic: vot final el dia final

Al meu estat vam tenir les quatre opcions  però cada estat fa com vol. Tres fan només 1 i 2 (cap vot presencial)

===============

Quan les eleccions s’acosten, és natural que algú recordi el desastre causat recentment als EUA per les mentides electorals tan absurdes, horroroses i perilloses del Sr Trump, l’home que es pensava que era impossible que ell perdés i tenia des de fa anys la mania sense fonament que els demòcrates fan sempre trampa, o si no, no s’entendria que ell pogués perdre. Molts dels articles de premsa que he llegit em fan pensar que probablement les grans diferències de Catalunya amb el sistema electoral nord-americà no eren ben enteses. La raó probablement és que no existeixen als EUA eleccions federals, sinó 51 eleccions completament diferents el mateix dia, amb regles, costums i instruments diferents a cadascun dels 50 estats i el Districte de Columbia. Seria avorrit presentar els detalls de cada estat, pero hi ha certes coses que son comunes. Molts europeus semblen haver pensat que el “Vot Anticipat” dels EUA volia dir “Vot per Correu”. Mentre que aquest vot també es adelantat, ja fa temps que té nom separat. Amb “Vot Anticipat” la majoria d’Americans es refereixen al vot que té lloc en persona a locals electorals oberts addicionalment, segons el lloc, dies, setmanes o fins i tot un mes abans del dia oficial, que és vist sols com el dia final del vot. Personalment he viscut a dos estats que permeten el vot anticipat i he trobat que és una idea fantàstica. Hi ha tres estats on el vot universal per correu és l’única forma de votar des de fa anys. Elimina les cues i aglomeracions el dia final, permet votar a un temps i dia convenients a dones amb nens, vells i minusvàlids, a més d’altra gent a qui no agradin les coses incòmodes i no cal preocupar-se pel temps que podria haver el dia final de l’elecció. Augmenta molt la participació i no entenc perquè hi ha estats que no ho fan encara. Trump no es va queixar mai del vot adelantat, sinó exclusivament del vot per correu, afirmant disbarats que van insultar i molestar molt els treballadors electorals, en molts casos amenaçats de mort. Pretenia que els Demòcrates per tota la nació entraven als locals de recompte amb caixes i galledes plenes de paperetes demòcrates i que a mes llençaven a les escombraries vots republicans. Cap dels 64 tribunals que van rebre una denúncia van trobar ni un sol cas. Era una mentida cruel i perillosa sortida del cervell d’un home que no sabia perdre. Fa quatre anys la por que hackers russos haguessin pogut canviar els resultats fou trobada falsa, pero l’avís i els coneixements i consells oferts pels experts federals van augmentar la seguretat encara més. Les eleccions americanes en l’actualitat son molt segures. I com queda dit, hi ha tres estats (Oregon, Nevada i un altre que no recordo) que ho fan exclusivament per correu i tothom n’està content.

Diferències en el vot per Correu

La més fonamental que ho canvia tot és que encara que tots els ciutadans tinguin dret a votar, per poder fer-ho cal registrar-se primer. És molt fàcil fer-ho. Hom troba els impresos fàcilment a molts llocs i a alguns estats es pot fer per internet. És una diferència molt gran que la papereta buida per permet el vot per correu, sempre amb marques exteriors al sobre, fàcils de reconèixer per poder votar s’enviï a una adreça registrada i sigui entregada per un carter que tornarà la carta si el recipient no viu, o no viu a l’adreça, o que, alternativament com passa a Europa, el govern no sàpiga de segur si el recipient que vol votar per correu viu o no. Les persones registrades reben una targeta de votant (que fa alguns anys molta gent utilitzava com a identificació) que a alguns estats es vàlida per un any o per més. Fins fa poc, per demanar el vot per correu calia donar explicacions, pero aquest any degut al Covid alguns estats han procedit a enviar el formulari facilitant el vot per correu un mes abans a tothom que  està registrat. Hom podia omplir la papereta a casa. Cal també tenir en compte que a Europa hom vota per una opció o poques opcions, mentre que als EUA el votant rep una llista interminable de candidats individuals sense llistes de partits per cobrir moltes posicions: representants  de l’estat a Washington, jutges, tant de pau, primera instancia i d’apel·lacions, cap de policia de la ciutat o del comtat, fiscal general, executius del comtats, parlamentaris de l’estat, a vegades el Governador, a més de tres o quatre referèndums per assumptes estatals o municipals… Pot passar de vint-i-tantes seleccions, encara que no hi ha obligació de votar per totes les opcions. Aleshores el ciutadà que vol votar per correu després d’omplir la llarga papereta (sovint dos fulls), ha de firmar a un lloc determinat fent un jurament que en té dret i tancar el sobre. Aleshores a molts estats queden encara dues opcions: 1) retornar el sobre segellat per correu regular, en general sense segell o 2) dipositar el sobre a certes bústies especials (la localització es pot trobar a l’internet) que son fetes d’acer, nomes es poden obrir amb dues claus usades simultàniament i guardades per dos funcionaris diferents i estan vigilades com a mínim per càmeres vídeo. En el cas de Maryland, vaig rebre dos mails d’ells després de dipositar el sobre notificant-me 1) que havien rebut el meu vot i 2) que el meu vot havia estat comptat. Una part fonamental del sistema és la signatura, que és comparada amb l’original registrat a la inscripció per comprovar si se semblen. Això es fa amb un ordinador i és una de les coses més criticades per Trump. Tots els treballadors i experts en canvi afirmen que el sistema és gairebé infal·lible. Ni cal dir que la llei preveu càstigs molt durs per qui intenti violar el procediment, ni que sigui per benefici personal, o per burlar-se’n. Hom hi veu errors amb la tinta sobretot, però pocs problemes intencionals. Finalment, encara que tots els votants registrats rebin la butlleta a casa, sempre tenen tres opcions: usar-la, anar a un local de vot adelantat o votar el dia final fent cua. Si algú es pensa que pot votar més d’una vegada, s’equivoca: hi ha massa ordinadors i hom pot acabar a la presó. Com queda dit a alguns estats votar per correu és l’única opció.

El vot anticipat i el del dia final en persona

No hi ha cap diferència entre tots dos. Hom utilitza tots els dies els mateixos ordinadors amb el mateix programa durant alguns dies, enlloc d’un sol i es fa sovint als mateixos localsCom queda dit, Trump no va atacar mai el vot anticipat. Feia anys hom va intentar limitar el vot fent-ho sols a l’ordinador, pero això no es pot fer perquè en cas d’una queixa o un resultat massa ajustat seria impossible repetir el compte. Avui en dia, tots els estats que usen ordinadors acaben imprimint les eleccions en un paper que cal inserir a una bústia també vigilada al local per fer un escan (i deixar-hi el paper) abans de sortir del local. Cal afegir que en l’opinió dels experts sense l’opció del paper imprès, el vot quedaria exposat inevitablement a hackers. Ara bé: la distribució tan fragmentada dels sistemes electorals nord-americans no sols a 50 estats (amb equipaments i lleis diferents) sinó també a cada comtat i a vegades fins i tot ciutat, faria el hacking molt difícil i els russos fa 4 anys no ho van voler o poder intentar. Però més val seguir imprimint els vots. Un problema d’aquest sistema que a mi em molesta molt, és que el llistat de tos els vots individuals vistos a la pantalla és molt llarg i avorrit i votants requereixen assistència del personal més d’una vegada per evitar prémer el botó i marxar.

Potser caldria afegir que tradicionalment la participació electoral alta afavoreix sempre els Demòcrates i la baixa els Republicans. Ha estat sempre així. Per aquesta raó els Republicans voldrien eliminar el vot anticipat i el vot universal per correu o en bústies especials, perquè augmenten la participació. A més als estats on ells manen tenen mètodes per posar dificultats als negres i als immigrats. Un dels problemes sempre repetits, és que els Republicans volen exigir ensenyar el carnet de conduir (document d’identitat universal)  abans de votar i els Demòcrates no ho volen de cap manera dient que ja hi ha la registració i la firma jurada per identificar els votants. És una mica llarg d’explicar, però efectivament molts negres i estrangers immigrats no tenen carnet de conduir. Les baralles sobre el tema ja han durat molts anys. Voldria afegir que ciutadans que no condueixen poden obtenir un carnet de conduir especial que no permet conduir sinó únicament establir la identitat.

Ara fa uns dies hi va haver una elecció de repesca de dos escons de Senador federal a l’estat de Georgia, que havia estat tan martitritzat per Trump i els seus fanàtics. El dia abans del vot hi va haver mítings amb Trump i Biden i van saturar la TV amb anuncis, perquè si els Demòcrates guanyessin els dos escons (com va passar) restablirien la majoria al Senat. L’estat permetia les tres variants: vot per correu i vot presecial tant adelantat com el dia final. Sabeu què? Els diaris van anunciar que el vot per correu ja havia acabat amb un milió de votants i el vot anticipat amb dos. Tres milions ja eren el rècord absolut de vots a l’estat (la meitat gairebé de la població catalana). El dia final, hom va veure poques cues als col·legis electorals. Tothom va quedar content i fou un èxit malgrat el virus.

Joan Gil

Tags: Maquines de votar, vot per correu

Ho vaig veure començar pels canals de la TV. Quan una presentadora ja gran va veure com una banda de rufians armats rebentaven portes i finestres del Capitoli mentre les dues cambres hi estaven reunides en sessió, la dona va obrir la boca, va començar a agitar el cap com dient que no podia ser i li van saltar llàgrimes als ulls. Jo crec que en aquell moment milions d’Americans van veure amb horror la nostra Democràcia negada i en perill. Era una verdadera humiliació per la nació i una insurgència, mai vista en 243 anys de canvis de poder legítims en pau i ordre.

La tragèdia s’acostava des de feia mesos

Trump, que havia perdut l’elecció amb uns 8,000,000 vots de diferència en el vot directe (com tota la població de Catalunya) i una pèrdua molt gran d’electors a estats on es creia segur, seguia repetint contínuament que ell no podia haver perdut, que els Demòcrates cometien una estafa i que ells ho sabien. Amb el suport d’una part considerable (però no unànime) del Partit Republicà va anar escalfant els seus incondicionals al carrer, incloent milícies d’extrema dreta que ell es negava a condemnar. Cites seves memorables després d’incidents greus: “hi ha gent molt bona als dos costats” i sobretot la recent recomanació infame a una banda criminal: “stand back but not down” (atureu-vos però seguiu preparats). No hi havia forma de fer-li condemnar aquesta gent. Fa poc l‘FBI va detenir una banda que volia arrestar la governadora de Michigan, jutjar-la i executar-la davant la TV (estan tots a la presó; eren seriosos i ho tenien preparat). Trump, quan preguntat, es negava a acceptar o prometre una transició pacífica de poder i anava repetint que ell no cediria mai. Poc a poc la mentida s’anava estenent. Els seus addictes ho repetien per tot arreu: era una estafa demòcrata contra un bon President que volia defensar la gent petita contra els criminals pedòfils que dominaven el Partit Demòcrata i el radical comunista Biden (pobre home! Ell d’esquerres?) En Trump va organitzar un exèrcit d’advocats amb donatius privats de 204 milions de $. Van anar a 64 jutjats a diferent estats i van ser rebutjats i sovint ridiculitzats pels jutges. On estaven les proves? Van anar al Tribunal Suprem federal dues vegades i els justícies es van negar fins i tot a escoltar-los. Per als Trumpistes, tot era una conspiració per prendre el Govern per força. Tots els recomptes d’estats augmentaven la majoria de Biden. Trump esdevenia més i més visiblement rabiós. Alguns republicans, sens dubte espantats, li giraven l’esquena. Un Trump excitat i fora de control va intentar pactar coses inimaginables amb els militars que el van rebutjar indignats, va fer una trucada absurda i estúpida al secretari d’estat de Geòrgia, demanant-li que trobés vots per ell, va intentar que alguns parlaments estatals abolissin els resultats del vot i l’anomenessin a ell (imagineu-vos que el Parlament Català després d’una elecció anul·lés els resultats i triés  candidats diferents). Va acomiadar gent clau del govern, com el Fiscal General,un Director de Cyberseguretat i el Secretari de Defensa per haver-lo contradit. I seguia repetint que ell havia estat elegit i que era impossible que ell hagués perdut.Tots els Secretaris de Defensa vius van fulminar-lo en un editorial al Washington Times per intentar embolicar l’exèrcit en política. Aquest document tan dur demostra que sabien allò que Trump havia intentat. Tot plegat un caos cada dia més perillós causat per un home que semblava boig. Sempre repetia que tothom ho sabia.  No era veritat, però cada dia hi havia més gent treballadora poc educada que s’ho creia. Potser estaria indicat sotmetre’l a una examinació psiquiàtrica, perquè ell deia que SABIA sense proves que no havia perdut, que sona com una paranòia.

El Senador d’Utah Mitt Romney, candidat perdedor d’una elecció contra Obama, i un home molt decent que s’oposava a Trump volava a Washington fa dos dies per participar a la cerimònia de certificar Biden, quan tres passatgers a l’avió se li van acostar tractant-lo de traïdor. Els talk-shows de radio i TV rebien trucades de ciutadans denunciant el frau electoral i fins i tot donant detalls de com s’havia fet. Una tragèdia estava en l’aire.

L’Alcadessa Muriel Bowser de Washington DC reconeix el perill

Aquesta dona notable, de la qual encara sentirem parlar en el futur, havia fet una resposta molt digna i respectable a les provocacions de Trump durant les manifestacions anti-racistes de Washington, però hi havia línies vermelles. El Districte de Columbia no és cap estat ni és sobirà com els 50 estats, sinó que està sotmès a l’autoritat federal. Encara que el Districte disposa d’uns 1,300 guàrdies nacionals, una mena d’exèrcit estatal amb armes de guerra, a diferència dels estats, al Districte aquest cos no està sota les ordres de l’Alcaldessa sinó del Secretari de l’Exèrcit dintre el Pentàgon i Bowser només pot donar ordres a la seva Policia Metropolitana que ni tan sols té autoritat dintre dels terrenys federals com ara el Capitoli. El Districte de fet és simplement un ajuntament dintre un territori federal. El Capitoli té la seva policia pròpia que limita molt l’accés. L’alcaldessa  conscient d’un perill transparent, havia oferit la Policia Metropolitana per reforçar la del Capitoli.  No està gens clar però sembla que l’oferta fou ignorada. La policia del Capitoli només eren centenars mentre que fora del Capitoli hi havia milers d’insurgents, molts d’ells armats. Ara molts demanen la destitució fulminant del cap de seguretat del Capitoli. Ja ha dimitit.

El dia abans, la Sra Bowser va prendre precaucions veient com eren de perillosos els homes i dones que arribaven contínuament de tota la Unió. Va prohibir exhibir en públic armes de foc, va recomanar per favor que ningú fes manifestacions en contra perquè aquests només volien violència al carrer, va recomanar als ciutadans que es quedessin a casa i va oferir la seva Policia Metropolitana per reforçar la del Capitoli, una oferta que sembla haver estat ignorada. I el Pentàgon va esperar massa temps a autoritzar el desplegament de la Guàrdia Nacional. Els governadors veïns de Maryland i Virgínia van oferir immediatament entrar al Districte amb les seves Guàrdies Nacionals però sembla que el Pentàgon ho va impedir. Això s’haurà d’aclarir.

Els fets durant la tragèdia

Trump es va presentar a un carrer del centre davant la manifestació i va parlar agraïnt el suport dels insurrectes,reafirmant el frau electoral, dient com se’ls estimava i com els seus enemics eren gent dolenta i malvada, demanant que fossin forts i… que anessin al Capitoli. Sobre tot, que ell els estimava molt. Molts ho veuen com una incitació a la violència contra el Govern que l’FBI haurà d’investigar i podria acabar costant molt cara a Trump

Milers d’individus es van concentrar davant el Capitoli envoltant-lo completament. Hi havia un perimeter de tanques amb molts pocs policies. Eren com les tanques usades per dirigir el tràfic o els peatons pel carrer, i els manifestants les van obrir fàcilment envaint en massa al mateix temps l’explanada i les escales del Capitoli. La policia es va retirar a l’interior intentant defensar les portes i finestres des de dintre (!!!) Les portes i finestres tenien vidre contra bales però els atacants, evidentment preparats, duien instruments per trencar-los i van aconseguir obrir molts forats. La policia es va retirar segons sembla per assegurar les cambres. L’assalt no estava limitat al Capitoli sinó que incloïa dos edificis d’oficina i, oh horror, la Biblioteca del Congrés, una de les més importants del món. Càmeres de TV ensenyaven invasors passejant-se tranquil·lament dintre del Capitoli. I quin ultratge: un individu es passejava amb la bandera racista del Sud desplegada. I a l’exterior van baixar i arrencar banderes federals.

La primera tragèdia va passar davant les portes del Senat, on la sessió estava presidida pel Vice president, que el Servei Secret havia tret amb pistoles a la mà i els Senadors també havien fugit, quedant només alguns auxiliars que seuen al voltant de la taula presidencial. Sembla que un policia va matar a trets una dona desarmada que volia forçar la porta d’ina galeria que duia a la Cambra de Representants. Un policia va veure que passaria i la va matar d’un tret. Fou una verdadera desacració del lloc sense predecents. Al final van obrir les portes del Senat, els auxiliars, gairebé tots dones, van fugir i els manifestants van entrar. Un  ximple va seure a la cadira del Vicepresident i va declarar a Trump elegit davant les càmeres que hi ha sempre dintre. Altres desgraciats van fer destrosses.

A la Cambra dels Representants, a poca distància, fou molt diferent. Al mig de la Sessió amb tots els diputats i l’Speaker Pelosi dintre, policies van entrar de sobte avisant que  els bandits volien entrar i que per tal d’evitar ràfecs de fusell calia que es tiressin per terra amagant-se sota les cadires. Els policies van reforçar les portes alineant-se dintre de la Cambra amb pistoles i fusells llargs disposats a matar qualsevol que intentés entrar. Després d’una estona els policies a l’exterior van anunciar que tenien control de la situació. Les portes foren obertes. Els Representants en fuga (i les  càmeres de TV) van veure homes emmanillats per terra al corridor amenaçats i guardats per policies armats.

Els bandits van violar algunes oficines obtenint papers confidencials. Un ximple va entrar al despatx privat de l’Speaker Pelosi, seient a la seva cadira, posant els peus sobre la taula, obrint calaixos i mirant el seu ordinador personal (vist a la Tele). Un altre va entrar a l’oficina d’un Senador i a una altra van robar un laptop.Arreu per l’edifici i els passadissos subterranis hi ha haver de tot. Al final els policies van treure fora els manifestants amb una ma massa suau, detenint molt poca gent. Somreien i un es va deixar fer un selfie de record. Molt diferent del que passava amb les manifestacions paciífiques dels negres. La policia del Capitoli  no podia evacuar la gent a les escales de l’exterior i l’explanada ni ho van intentar. Al final, després d’hores i quan ja era fosc, la Guàrdia Nacional, finalment autoritzada es va presentar en uniform antiavalots i amb escuts. Van organitzar línies per tal d’escombrar tots els manifestants a fora però no pas estil Guàrdia Civil a un altre país, sinó molt amablement sense arrestar ningú. L’FBI està molt disgustat per aquesta manca de detinguts i diuen que passaran tant temps com calgui estudiant els vídeos fins arrestar tota la gent perillosa. Ofereixen molts diners per identificar gent culpable i diuen que pagaran molt car aquest ultratge. L’alcaldessa Bowser havia decretat el toc de queda entre les 6 del  vespre i del matí. A més ha perllongat l’estat d‘emergència per 15 dies, fins després del jurament de Biden. Tres manifestants més van morir a l‘exterior, no se sap de què. Han anunciat que un dels policies ferits acaba de morir. Cinc morts tot plegat.

Castigar Trump

Molta gent té por que aquest home faci un disbarat perillós. Se sap que volia bombardejar l’Iran, cosa que podria desfermar una guerra. Ja ahir algú va parlar de l’esmena constitucional 25: almenys la meitat dels membres del gabinet (govern) i el el Vicepresident han de presentar-se al Speaker i al President pro tem del Senat i explicar que el President és incapaç de governar. Si estan d’acord, pot quedar destituït en l‘acte, però té el dret de demanar reconsideració i un vot de 2/3 a les dues cambres. Diuen que el Vicepresident s’ha negat i el Congrés vol intentar un impeachment accelerat. En qualsevol cas, la incitació a la violència contra el Govern és un crim i quan deixi de ser president potser li faran pagar.

Consideracions Finals

El Capitoli és un símbol de tot allò que és bo i democràtic a Amèrica. Per descomptat no tot està bé al país, però hom pot elegir gent que vinguin aquí a arreglar problemes. És una mica com el Vaticà per als Catòlics. Hom pot estar en desacord amb el Papa, però tocar el Vaticà mai. Molta gent diu per aquí que els EUA han esdevingut com un país qualsevol del tercer món, que ja hem perdut la legitimitat per denunciar abusos electorals a Veneçuela, a Moscou o Ankara. El cas de HongKong és molt dolent. Ja veurem, però tothom està dolorit i avergonyit pel desastre. Els amics estan esverats, els enemics riuen.

Jo ho veig com ser ferit a un accident. Ens recuperarem poc a poc amb bons metges (si els trobem). El President Ronald Reagan va dir una vegada una cosa que ha quedat: Amèrica es la llumenera al cim de la muntanya. Aquí tenim la seu del primer govern republicà elegit per vot universal, el model pel vot universal secret, la llibertat d’expressió, la llibertat religiosa, la llibertat d’associació, la igualtat, el dret personal a la justícia, a la presentació de greuges al govern, adhesió a una Constitució ben escrita que té ja uns 230 anys d’edat, sense exemple La Constitució va establir per primera vegada les tres branques de govern. És clar que la política es fa notar triant jutges federals. Trump havia nomenat 150 jutges federals a la seva mesura (els jutges estatals son elegits electoralment) i es pensava que això l’ajudaria. Però 64 vegades les queixes contra el frau electoral imaginari van ser rebutjades amb burles. On estan les proves? I el Tribunal Suprem federal va fins i tot

prebutjar escoltar-los.

Joan Gil

Com que els blogs sovint reben menys visitants durant les festes, em permeto oferir-vos per segona vegada una entrada històrica que segueix essent important. Sobretot, Bon Nadal i Bona Salut a tothom, perquè l’any vinent serà molt millor.Fa uns dies em va sobtar veure que activistes de Washington DC havien intentat enderrocar l’estàtua del President Jackson, amb qui en Trump sovint és comparat. Jackson no s’ho mereix, excepte pel fet que tots dos han estat populistes. Trump és un narcisista mentider, cruel i racista, sense qualificacions que exercia el poder per satisfer la seva arrogància com si fos un objectiu propi sense res a veure amb les necessitats del pais. L’ Andrew Jackson (1829-1837) al contrari, va arribar al poder reconegut com un heroi nacional militar i un polític molt enemistat amb el President John Quincy Adams, que el va derrotar la primera vegada i a qui va enderrocar la segona. Esdevingué fundador del Partit Demòcrata mentre Trump nomes ha pres control del Partit Republicà radicalitzant-lo amb amenaces.  Jackson fou sempre un home complicat, dominant i difícil, sovint perillós, (es va batre en duels i va matar un adversari) però de molta substància. Com a bon populista, deia sempre que ell volia defensar els ciutadans comuns del aristòcrates corruptes de Washington, que és semblant al que deia Trump. Perquè volien enderrocar l’estàtua els manifestants del Black Lives Matter? Potser per la memòria de la deportació dels indis, in particular de la nació Cherokee del Sud i Sudest, on ja establen establerts com si fossin agricultors blancs, al nou Territori Indi d’Oklahoma, un episodi vergonyós de neteja ètnica que va costar morts i gran patiment immerescut. Els indis anomenen aquest episodi el camí de les llàgrimes, perquè molts van morir i les tribus ho van perdre tot. Molts anys abans al cap de la seva milícia Jackson havia destrossat per sempre amb força militar la nació indígena rebel dels Creeks. I al poc temps va expulsar els espanyols de la Florida sense permís de Washington.

Primers Anys

Jackson tenia mal geni i es va establir a Nashville, capital de l’estat de Tennessee i fou elegit Representant i després Senador a Washington. Tornat a Tennessee va esdevenir jutge del suprem de l’estat i fiscal general. Va fer una fortuna comprant una plantació amb molts esclaus negres. Els turistes poden visitar encara a Nashville l´ Heritage, la seva residència a Nashville, una casa gran sense res d’especial. En una altra cosa Jackson fou molt diferent de Trump: Jackson no fou mai un lliberti. Va conèixer la que seria l’única dona de la seva vida, Rachel, quan lamentablement ja estava casada. Va esdevenir un problema molt gran. La Rachel va haver d’aguantar insults de polítics, menysteniments de la premsa i ofenses que Jackson honorava  sempre amb un desafiament a un duel. Va anunciar que Rachel havia estat divorciada pel Parlament de l’estat de Virgínia i que s’havien casat a Natchez, a una Hisenda de la colònia encara espanyola de Louisiana. Totes dues coses eren falses però ell desafiava a un duel a qui expressés dubtes. Periodistes van anar a Natchez, on ningú recordava cap casament i a més el Parlament de Virginia no havia divorciat mai la dona o sigui que la Rachel era una bígama i fins i tot hi havia qui volia ficar-la a la presó. Al final el verdader marit va acceptar el divorci i Andrew i Rachel es van casar de debò. Una cosa cruel fou que Rachel morí pocs dies abans d’entrar a la Casa Blanca. L’Andrew va haver de ser arrossegat plorant de la cambra i van haver de vigilar que no es suïcidés.

Sense cap experiència militar però determinat a assolir la glòria (que sí que l’esperava) va prendre la comanda de la milícia estatal, l’exèrcit de Tennessee, guanyant una gran victòria contra els indis de la nació Creek. El problema amb els indígenes era sempre el mateix: hi havia moltes nacions, però tots estaven d’acord en que la terra era propietat de tothom i que no es podia ni comprar ni vendre ni tancar. Seria tan absurd com voler comprar l’aire o l’aigua. Els colons naturalment no hi estaven gens d’acord i en molts casos els indis assaltaven i cremaven cases i mataven colons. La reacció dels immigrants blancs era tractar-los de salvatges, criminals i assassins i cridar l‘excèrcit, que sempre es presentava a castigar indis

Mentre tant, els EUA havien declarat la Guerra de 1812 al Regne Unit. Hom va saber que un gran exèrcit britànic, veterà de les guerres napoleòniques venia embarcat en una gran flota a conquerir Nova Orleans. Jackson amb els seus soldats milicians mig descamisats, poc entrenats i mal armats es va presentar a defensar la ciutat. Inconcebiblement va organitzar una defensa invencible i va destrossar l’exèrcit britànic a terra com si res, esdevenint un heroi nacional rebut en triomf a la capital, rebent una medalla congressional i fent-se famós. Un petita detall que ningú coneixia és que la pau ja s’havia firmat a París tres dies abans de la batalla de Nova Orleans que no va canviar res, però el poble Americà n’estava igual d’orgullós.

I ara ve la història de l´incident amb Espanya, ja en aquells temps postimperials un país pobre i decadent. Existia un problema greu entre els colons nord-americans i Espanya, que era que els espanyols es negaven a tornar esclaus negres fugats als EUA, una cosa amb raons molt complicades. El General Jackson fou enviat sempre amb l’exèrcit del seu estat Tennessee a una guerra contra els indis Semínoles a la Florida. En Jackson, sense ordres ni autorització per fer-ho es va girar contra les guarnicions espanyoles, que van haver de fugir. La dominació espanyola a la Florida havia acabat.

A Washington s’ho van prendre molt malament perquè Jackson havia fet la guerra a Espanya pel seu compte sense ordres, però en el fons tothom n’estava content. La Unió va acabar comprant la Florida d’España a bon preu. Van nomenar Jackson primer Governador.

 Cap a la Casa Blanca

Amb els seus ideals va arribar l´hora horrorosa d´entrar a una batalla electoral infernal de llarga duració amb John Quincy Adams, fill del segon President John Adams un dels Pares Fundadors de la Unió més importants. La lluita electoral tenia lloc amb discursos i articles als diaris. L’assumpte de la Rachel va ensorrar Jackson a la primera elecció. Els diaris insultaven la dona i publicaven secrets dels seu festeig a l’esquena del marit. A la primera de les tres vegades que es van combatre electoralment, van quedar empatats en vots en el Col·legi Electoral però, com manava la Constitució, la Cambra de Representants va resoldre l’empat fent President a Adams. Enfurismat, Jackson va cridar corrupció al cel i va jurar oposició a mort. Quatre anys després (1829) Jackson va guanyar fàcilment per primera vegada i governaria per dos terminis fins 1837.

L’assumpte de la seva estimada Rachel va esdevenir famós a la premsa escandalosa i sense respecte o ètica del temps i en Jackson s’ho va prendre molt malament.  Va explicar que tot havia estat un malentès. La pobre Rachel es va morir entre l´elecció victoriosa a la Presidència  i la presa de possessió, sense entrar mai a la Casa Blanca. En Jackson va quedar tan afligit i desesperat per la injustícia que potser el seu caràcter va empitjorar…encara més.La presidència de Jackson fou digna d’ell. Una neboda li va fer de First Lady. Va anunciar que el primer dia la Casa Blanca estaria oberta al públic que l’havia elegit. Es va produir una aglomeració. Plats i vaixella van desaparèixer o foren trencats i coses van ser robades.

Un dels seus Secretaris (ministre) es va casar amb una vídua que tenia mala reputació i tota la societat fina li va tornar l’esquena. Era el famós escàndol dels petticoats (una de faldilla interior que les dones duien) Enrabiat, Jackson, pensant que era una injustícia cruel com la que la seva Rachel havia hagut de patir, va acomiadar tots els critiquejadors que se’n preocupaven i hi havien participat. Va formar un nou Gabinet però no es fiava de cap dels Secretaris i governava sense gabinet amb un grup d’amics que entraven discretament a la Casa Blanca per la cuina (el famós concepte del Kitchen Cabinet havia nascut, gent important que de debò manaven sense càrrec). Va resoldre disputes greus amb França, va evitar que la Carolina del Sud es declarés independent, (per primera vegada, la llavor de la Guerra Civil ja estava plantada) va dissoldre el Banc Nacional (per molts Americans imprimir diners és una estafa) i va reconèixer la independència de la República de Texas. A la campanya de reelecció, ja es va presentar com Demòcrata -per primera vegada, el partit que els seus amics havien fundat sota la seva direcció. Va triar el burro com la mascota del nou partit perquè els enemics l´anomenaven Jackass que també vol dir Ase, enlloc de Jackson. Li agradava plantar cara als insults. Aquest cas del burro demostra com era ell.

Però la qüestió de la deportació d’indígenes embruta i enfosquirà per sempre el seu rècord. Les anomenades 5 tribus civilitzades índies havien acceptat la realitat de l’existència de l’Amèrica immigrant blanca que volia comprar i posseir terra de conreu (cosa que els nadius van trigar anys a entendre) i havien intentat integrar-se. Ja Washington havia dit que els indis acabarien vivint com els immigrants europeus i ells ho volien fer. Fins i tot els havien obligat a comprar esclaus negres com condició per poder establir-se amb casa i terreny propis i bastir pobles. Molts blancs no estimaven gens  els indis i cobejaven el seu terreny. I Jackson (no obstant haver adoptat amb la Rachel dos fills indígenes) va firmar la seva deportació, que tal com veiem les coses ara, fou una cruel, injusta i sanguinària neteja ètnica que va costar molt patiment i morts, sobretot entre Cherokees, la tribu més gran dels EUA que ni vol ni pot oblidar. Ells havien firmat un tractat de pau amb la Unió que Jackson va violar. És per això que això molts progressius volen destruir la seva estàtua.

Creu algun lector que un home amb l’historial del President Jackson pot ser comparat amb Trump? No…

Joan Gil

Tags: Andrew Jackson, Populisme

El dia quan el país va passar dels 300,000 morts per la Covid (mes dels que van caure a la II Guerra Mundial), al final els membres del Col·legi Electoral es van reunir a les capitals dels 50 estats més el Districte de Columbia. A alguns llocs els electors havien estat amenaçats i van haver d’entrar sota protecció policial, a altres capitals es va fer per Internet, tot va anar com calia i electors van omplir les paperetes que seran comptades i enviades al Senat federal. La CNN ho va transmetre en viu. És la primera vegada en una generació que algú es preocupa d’aquesta activitat tan predictible. Hi ha qui es pensa que l’elecció amb aquesta cerimònia s’ha acabat però no és veritat: s’acabarà el dia de Reis qual el nou Senat presidit per primera i darrera vegada per Pence proclami finalment els vencedors. Un detall: un sol membre elegit de qualsevol de les dues cambres podria rebutjar alguna llista. Segons sembla s’han reunit els Senadors del PR per parlar de fer col·lectivament això mateix. El cap del grup parlamentari ha intentat dissuadir-los: ja n’hi ha prou d’aquest color. Però un congressista tot sol pot fer-ho. Si això passés, tant la cambra de Representants com el Senat haurien de votar per acceptar la moció, cosa que en aquest cas és impossible. El propòsit sense dubte és deslegitimar el President davant del públic. Si el Senat acceptést la queixa, el President hauria de ser elegit per la Cambra de Representants i el Vicepresident pel Senat. I despres d’això la campanya sí que s’hauria acabat, que ja era hora. Una cosa important per a molts és que aquesta elecció ha demostrat el poder i l’existència del federalisme i el poder, llibertat i sobirania que gaudeixen els estats. Si no existís, la campanya electoral es limitaria als 4 o 5 estats més grans, i els estats més febles es  veurien governats per gent que ni els coneixen, ni se’n preocupen, ni s’han molestat en visitar-los. Tant de bo tingués Catalunya el mateix poder enlloc de ser diluïda sense assolir cap poder.

Coses Pendents

Trump continua agafant-se a les seves mentides, castigant, insultant i cessant a qui s’hi oposi. Els seus horribles intents de dominar els òrgans de la salut pública, el CDC d’Atlanta, el NIH i la FDA de Maryland, han estat publicats. Va intentar fer publicar una nota al web del CDC afirmant que els nens eren immunes al virus i no podien encomanar res, o sigui que calia obrir immediatament totes les escoles. El President del CDC enrabiat va aconseguir aturar-la en el darrer moment. Segons sembla,  els titelles interns, nomenats per Trump per vigilar totes les agencies federals, deien als científics que no entenien res. A la FDA, i això sí que és greu, va interferir amb certs requeriments de l’agència per assegurar-se que el vaccí no era perillós. En particular es negava a acceptar que la FDA esperés un mínim de dos mesos després d’acabar la Fase 3 i abans d’avaluar el resultat de l’estudi amb voluntaris, una cosa que hauria horroritzat qualsevol expert. Trump va dir al director de la FDA que els dos mesos que feien esperar eren un acte polític contra la seva reelecció. A l’NIH va tractar Anthony Fauci d’idiota (sic) i va aprovar caricatures insultants del gran petit home al Facebook que demanaven la seva cessació. Però Fauci és l’únic que sap predir què passarà amb l’epidèmia i diu sempre la veritat. I hom recorda com el Dr Trump volia ensenyar com es cura la malaltia sigui amb amb la Cloroquina o injectant un desinfectant de cuina a les venes (!). Jo li vaig sentir proposar en viu. I com feia mítings i festes a la Casa Blanca sense distància i sense màscares, aconsellant la seva gent alliberar-se de la Covid, obrir-ho tot i tornar a la vida normal. Cap President s‘havia ficat mai en aquests afers i la FDA, el NIH i el CDC eren els centres màxims de la ciència mundial. I la padèmis és sens dubte pitjor de com hauria sigut sense ell.

Fa poc l’home va cessar el Director de la Intel·ligència i ara el Fiscal General Barr (un titella seu) per haver-se negat a declarar cap frau electoral. En el cas del Fiscal General també li retreia que no hagués volgut investigar qui havia iniciat la investigació sobre la interferència russa a la darrera elecció. Diuen que ell volia exposar que ho havia manat Obama, a qui hauria pogut empresonar per conspiració.

Els Problemes enormes del President-Elegit Joseph Biden

Tret de l’existència d’una guerra prèvia, potser cap President, sobretot sent un ancià, havia trobat tants problemes greus a la taula. Vet aquí alguns:

1) Tornar al Tractat de París i tornar a l’Organització Mundial de la Salut (OMS)de la que Trump havia sortit dient que estava dominada per la Xina, culpable de l’epidèmia. Segueix parlant del “virus xinès”.

2) Arreglar el problema de l’Iran, si es pot

3) Intentar restaurar pels EUA el lideratge de la OTAN i del grup dels 20 (si es pot)

4) Arreglar el problema comercial amb la Xina

5) Intentar mantenir el Partit Demòcrata unit, que no és fácil. Com tothom sap, s’ha format dintre l’organització una tendència progressiva molt forta amb lideratge, que no està contenta ni amb Biden ni amb la seva historia legislativa globalitzadora i judicial conservadora ni amb moltes de les persones que ha triat pels Ministeris, ni amb la repetició de la política d’Obama que no fou mai un home progressiu.

6) Aturar i satisfer els creixents moviments reivindicatius de minories com els negres i els indígenes amb manifestacions continues. Els “latinos” no hi compten perquè són incapaços d’organitzar-se per fer res o votar.

7) Arreglar el desastre creixent de l’assegurança de malaltia, que milions de ciutadans no tenen o només tenen en forma tan dolenta que no serveix de gran cosa. Biden vol millorar l’Obamacare que Trump va intentar repetidament destruir sense substitució però no vol saber res de l’assegurança universal que l’esquerra i la majoria de ciutadans demanen

8) Arreglar la immigració des de Centralamèrica, aturada de forma cruel i inhumana per Trump. No es pot continuar com ara, però altrament tampoc es pot obrir la frontera a tothom. Degut als dos huracans, la misèria i la violència, a Hondures ja s’ha posat en marxa una nova columna cap a frontera nord-americana, no d’immigrants sinó en realitat de fugitius de la fam i la violència, que intentarà entrar als EUA el dia del jurament de Biden.

9) Mirar de resoldre la recessió  gravíssima que ja ha començat tant aquí com a Europa, deguda als tancaments i bancarrotes de la pandèmia, i pels milions d’aturats pròxims a haver de demanar caritat pel carrer.

10) Fins recentment, ningú havia sospitat el grau de perill per la democràcia posat per les milícies armades, violentes i amenaçadores de Trump que ell s’ha negat repetidament a condemnar. Cal recordar que Trump va tenir 72 milions de votants, la majoria dels quals segueix creient que hi ha hagut frau electoral. (En Biden en va treure uns 81 milions) Trump va demanar donatius per anar als tribunals i ja ha rebut 207 milions que vol utilitzar per seguir dominant el seu partit, i obrir la seva campanya electoral pel 2024. Sembla haver pres control del Partit Republicà on tothom té por d’ell, considerant com ha estat capaç de fer guanyar o perdre eleccions. A molts ens costar entendre que els trumpistes son el mateix que VOX, l‘AfD i el Front National. Cap d’aquests amenaça amb guerres com els feixistes originals, perquè hi ha altres mètodes i poden guanyar eleccions. I un cop al poder no voldran anar-se’n com en Trump.

Joan Gil

Tags: col·legi electoral, FDA, Joe Biden

La pandèmia i el vaccí de Pfizer

Les coses van molt malament. L’estat de Maryland on jo visc ha estat fins ara relativament protegit (el governador diu que a les estadístiques del 50 estats som els vuitens comptant des de la cua) pero a tot el país les dades son esfereïdores: nous casos ahir 220,225 (el total ha passat de 4 a 5,2 milions en sols 5 dies) i el total de defuncions ahir va arribar a les 285,351, només ahir 2,566. Ara que finalment el primer vaccí ha aparegut i més estan a punt d’arribar hi ha persones que sobrevaloren aquest fet esperant beneficis exagerats i ansiats que no arribaran. Hi ha qui compara la situació amb un gran incendi forestal, que un sol camió de bombers local està combatent tot sol No aconseguiran extingir-lo tots sols abans que arribin els reforços, si de cas com a màxim podran evitar que progressi. Una cosa semblant probablement passarà amb el Covid. Els vaccins ajudaran molt pero per acabar amb el virus ens caldria medicació antiviral, cosa que malgrat molta investigació i algun petit èxit encara no ha arribat i és molt difícil.

Des de fa dos dies els mitjans i els diaris no deixen de parlar del vaccí de Pfizer que ha guanyat la cursa (i guanyarà molts diners). Ja ha estat aprovada pels regulars de la FDA i la setmana vinent una autorització d’emergència serà recomanada i atorgada per un grup d’experts independents. Els EUA sota Trump es van negar a firmar l’acord internacional sobre el repartiment mundial dels vaccins incloent els països pobres però va comprar 100 milions de vaccins que començaran a arribar el moment que la FDA doni llum verda. Pfizer diu que va intentar oferir tres vegades a Trump 100 milions mes per ser lliurats a l’estiu o abans i Trump ho va rebutjar. Ara ja està tot venut. Pfizer diu que per ara el preu d’un vaccí es veu que és $40 (multiplicat per 100 milions? Ai, ai). Sembla que el govern no farà pagar als ciutadans, aquesta vegada.

Ara estem veient cada dia a la TV i llegint als diaris els preparatius per lliurar el producte, un problema dificilíssim en vista de les dimensions del país i els seus territoris (colònies) i el nombre d’estats. Tant FedEx com UPS i altres tenen ja avions preparats per carregar, conservar i lliurar el vaccí als estats. Aquest producte requereix una refrigeració gairebé continua de -73C. De fet hi ha refrigeradors especials que arriben als -80C a molts llocs però no pas als avions, camions, als llocs de distribució, ni encara menys de les mides que cal. Pfizer ho ha fet gairebé tot: Caixes especials i dintre una mena de calaixos contenint vials amb la vacuna ficats a grans caixes amb gel sec tant per sobre com per sota. Cada caixa conté un mecanisme que avisa si la temperatura dintre ha pujat dels -73 o no i es veu que es pot treure fora del calaix per un temps molt breu. Un cop arribat al destí on els recipients esperen, el calaix es pot obrir per uns 5-6 segons per treure un vial molt petit amb el vaccí. El contingut d’aquest vial s’ha de dissoldre amb un líquid especial i cada vial conté exactament cinc doses que cal administrar ràpidament abans que es facin malbé. Sentint això, la primera idea és que qui tindrà la responsabilitat per entrenar els sanitaris que administrin el vaccí. No cal ser un doctor, però sí que cal que algú ho ensenyi i dirigeixi pràctiques. I com es distribueix tot això a un estat gran amb poblacions agrícoles aïllades? Fins i tot a les ciutats, arribaran a tots els barris i suburbis? Ja molts governadors diuen que amb la quantitat promesa no cobreixen ni la meitat.

El segon vaccí que arribarà es el de MODERNA, desenvolupat amb l’ajut de l’Institut de Malalties Infeccioses i Al·lèrgia del NIH, dirigit per Fauci, que segons sembla serà fàcilment aprovat una o dies setmanes més tard que el de Pfizer i diuen que té la mateixa qualitat, amb l’avantatge de requerir només una temperatura de transport menys problemàtica i bona supervivència per bastants dies als refrigeradors normals que hi ha a cada farmàcia. Aquesta diferència sens dubte treballarà molt a favor de MODERNA, que sembla haver-se compromès a vendre moltes més doses. Cal afegir que tant MODERNA com PFIZER recomanen dues injeccions, o sigui que 100 milions només serveixen per 50 milions de ciutadans, i que cal posar-se en contacte amb aquests individus que han rebut la primera  injecció per recordar-los que han de tornar. Ara hi ha confusió sobre aquest tema: a algú de la Sanitat Pública se li va acudir declarar que la primera injecció dona immunitat a 80% dels vacunats i que no caldria prendre la segona per arribar als 90. Qualsevol resultat per damunt de 70% és acceptable. Altres que ho han llegit han afirmat que no és veritat i calen les dues injeccions.

I la resta? La que era la gran favorita amb el vaccí d’Oxford, Astra-Zeneca de moment ha perdut el tren degut a un parell de disbarats extraordinaris dels directors de la Fase 3, però es recuperarà i el seu vaccí serà igualment aprovat. El Dr. Fauci va dir que a l’estiu probablement hi haurà uns cinc vaccins acceptables i aprovats, cosa que permetrà una tria, pero que pel món hi ha uns 150 laboratoris que també voldran fer aprovar els seus productes. A més, tant Rússia com la Xina han publicat molt recentment resultats inicials prometedors i ja veurem si els sotmeten a revisions independents o no.

Efectes secundaris desfavorables o casualitat?

Vet aquí un dels problemes més greus i complicats que hi ha en l’estudi de qualsevol medicament. La gent que participa a l’estudi pot desenvolupar una malaltia. Cal decidir què és: un efecte secundari causat per la nova medicina o simplement una casualitat que no té res a veure amb el nou medicament? Naturalment quan això passa i es publica, els diaris sempre sospiten que és un efecte secundari, que el medicament és perillós i que la gent l’ha de rebutjar. Si de debò es tracta d’un efecte secundari greu, el nou medicament sens dubte ha de ser rebutjat, però i si el cas no té res a veure amb la substància assajada i els malalts es perden un bon ajut?

Hi ha molta gent que no creu en la casualitat quan veu una hipòtesi més interessant; aquests son els mateixos que compren un número de loteria i esperen guanyar la grossa. Fa bastants anys durant el mandat del President Ford la Sanitat va prevenir de l’arribada d’un virus viral molt amenaçador, potser com el de la grip espanyola (cosa que va resultar exagerada) i el govern va organitzar una vacunació massiva de tota la població en pocs dies, enmig de protestes, obstruccions i queixes. En un cas un home i el seu fill van morir hores després de prendre el vaccí. La fúria popular va exigir l’atur immediat de la vacunació. Però va ser verdaderament una casualitat dintre d’una població de molts milions. Resulta ara que dos malalts van patir una reacció al·lèrgica molt dolenta immediatament després de rebre el vaccí de Pfizer al Regne Unit. És evident que aquest cas és molt sospitós i de moment cal aturar l’administració a persones conegudes de patir problemes immunològics severs i després caldrà procedir a estudiar a fons els dos malalts per poder decidir què cal fer amb malalts amb aquesta història. Però, seriós com és, és mala cosa que surti als diaris. Als EUA ja tenim prop del 40% de la gent que diuen que rebutjaran el vaccí. Però als EUA tenim encara autoritats que malgrat els anys de Trump segueixen essent responsables i competents i cal seguir les seves recomanacions enlloc de les dels diaris i altres mitjans, inclosos Facebook i Tuiter.

Noticies polítiques d’interès

Els intents trumpistes de nul·lificar els resultats electorals, que tant de mal estan fent a la reputació internacional dels Estats Units, estan acabant en un ridícul espantós per als seus advocats. Es veu que sota la direcció de l’ara infectat Giuliani van sotmetre unes 120 o 130 queixes judicials tant a tribunals estatals com federals, la majoria de les quals foren rebutjades i arxivades sense cap consideració, resposta o actuació. Unes 40 van arribar a ser defensades i van acabar igualment arxivades. En molts casos el jutge va afegir comentaris burlescos ridiculitzant els advocats. O sigui que era un frau perquè Trump ho deia però no hi ha cap prova? La pitjor humiliació la van patir ahir al vespre. Després de ser ignorats per un Tribunal Federal d’ Apel·lacions van poder finalment arribar al Tribunal Federal Suprem on la majoria dels 9 jutges han estat nomenats per Trump. 34 minutes despres de la submissió, va sortir un ajudant amb un paper dient que els justícies havien rebutjat unànimement escoltar el cas. La resposta dels Suprems consistia només en una breu sentència d‘un rengle. Molts comentadors es pensen que és la fi del projecte, pero Trump segueix repetint el mateix. Ja ha anunciat que no assistirà a la presa de possessió de Biden. És de mala educació i de perdedor dolent, però no serà la primera vegada: al segle XIX el president sortint John Quincy Adams, enemic mortal del seu successor populista Andrew Jackson, també es va negar.

La curiositat creix sobre l’assumpte dels indults que Trump està considerant: per a ell mateix (!!!), tota la seva família, Giuliani i la seva família i molts altres sol·licitants. Què han fet la família per tenir por de la justícia federal? Una petita resposta: la seva filla Ivanka ha hagut de testificar sobre l’ús que va fer dels milions de dòlars donats per a la Inauguració de Trump fa quatre anys. Quant al seu marit Jared hi ha rumors no confirmats que algunes de les seves companyies va rebre contribucions de la primera Ajuda Federal destinades a evitar que companyies petites acomiadessin treballadors degut a l’epidèmia, però que ho van fer igual. Un nom sorprenent que ha sortit és el del sogre de la Ivanka, un home poc conegut. En qualsevol cas, cal recordar que Trump té un problema segons diuen greu amb la Fiscalia de la Ciutat de Nova York que l’està esperant i això cap federal té dret a perdonar.

Escandalosament la tercera llei d’Ajuda pels efectes laborals del virus està estancada pocs dies abans que el Congrés plegui. Si hom no fa res, el primer de gener uns milions de treballadors acomiadats ho perdran absolutament tot i els republicans i Trump han estat bloquejant qualsevol donació, exigint que la llei inclogui una disposició assegurant immunitat a totes les companyies que van abusar de la primera (com segons alguns diuen empreses de Jared). Un grup dels dos partits esta intentant resoldre-ho desesperadament. Ja veurem. Queda poc temps.

AFEGIT. DIJOUS 10 Desembre:
Mentre escrivia aquest apunt, els EUA van assolir el rècord de defuncions per un dia: 3,054.  Mentretant, molts hospital estaven tan plens que havien d’enviar pacients lluny i vèiem a la TV infermeres plorant per la falta no de respiradors sinó de personal entrenat.
No obstant el fracàs d’ahir al Tribunal Suprem, els trumpistes tornen a provar, aquesta vegada amb fiscals generals de certs estats i amb en Trump directament afegit. Ara ja tots els estats ja han certificat els resultats i allò que aquesta gent volen és una verdadera burrada: l’annulació de milions de vots per correu, no obstant ser absolutament legals només perquè l’amo diu que era un frau.

Joan Gil

Tags: Covid-19, Vaccins

Les Mentides Obsessives

Contemplem amb perplexitat l’espectacle tan gratuït com perillós ofert dia i nit en directe a la TV, a vídeo streams a Facebook i a Tuïts. Que li han robat l’elecció, repeteix cada vegada com un malalt obsessiu. No té cap prova, nomes allò que ell diu. Que ho sap.  Sembla que la teoria de la conspiració se li va acudir fa quatre anys quan totes les enquestes donaven per vencedora la Hillary Clinton. Absurdament després de guanyar, ja va afirmar que hi havia un frau demòcrata (per perdre?), cosa que va seguir repetint moltes vegades i ja fa un any va fer saber que els demòcrates preparaven una conspiració electoral i que si perdia, seria prova d’un frau. Dia per dia tots els mitjans de comunicació repeteixen contínuament que tot el que ell havia dit eren mentides. El Fiscal General Barr, titella seu i superior del FBI va anunciar que no havien trobat cap prova. Trump va respondre que no havien fet res i en privat esta amenaçant cessar en Barr per haver-lo contradit. L’advocat personal Giuliani, que diuen que cobra $20,000/dia va fer una roda de premsa grotesca amb els seus advocats i advocades. Una d’elles, fora de control,  va bramar que hi havia hagut una conspiració demòcrata que s’estenia per tot el país i locals de vot organitzada i pagada amb diners comunistes veneçolans de César Chávez (mort fa set anys). Quin espectacle tan trist!

És només per riure? Què més voldríem. En tots els idiomes hi una saviesa popular afirmant que on hi ha fum hi ha foc. Enquestes recents diuen que quatre de cada cinc votants trumpistes creuen en el frau i uns dos demòcrates igual. El secretari d’estat de Geòrgia va sortir molt disgustat a la TV afirmant que els seus treballadors electorals, funcionaris i ell mateix son perseguits, amenaçats i molestats pels milicians trumpistes i que té por que algú sigui assassinat. Ell només surt al carrer amb guardaespatlles. Però Trump sembla que té una màquina per fer fum que molta gent ensuma.

Diuen que està a punt d’anunciar que es quedarà al seu partit i que ja és candidat per les presidencials del 2024 i sembla esperar la contínua lleialtat i obediència dels polítics republicans. Que ho recordin els qui es preocupen pels populistes europeus. Els seus advocats han fet el ridícul a 20 o 30 tribunals per fer declaracions i demandes sense proves de res. Ara en Trump, dient que ell havia nomenat al Suprem Federal la jutgessa Barrett per aquest propòsit, vol presentar-se al tribunal, però no li deixen. Ha de presentar-se primer a un jutge federal, després a un d’apel·lacions i aleshores al Suprem, si els Justícies es dignen acceptar-ho, que no tenen cap obligació. Diu que s’ha queixat per telefon: Soc el President i no puc parlar amb ells?

Hora d’indults

Tots els presidents sortints tenen el costum d’indultar gent acusada de crims federals (no pas de crims de jurisdicció estatal) el darrer dia. Trump ja ha indultat un home embolicat en la trama russa, però ara es veu que passa hores parlant amb en Giuliani de donar indults anticipats a persones encara no acusades de res (com el President Ford ho va fer amb en Nixon que estava essent investigat pero encara no acusat de res), inclòs ell mateix, la seva família i alguns familiars de Giuliani. Perquè? Què han fet aquests per témer la justícia federal? Ho explicaran a l’hora de l’indult? I això de l’auto indult es pot fer? Hi ha dubtes però ja veurem. No està prohibit enlloc.

El Repunt terrible del Covid

No sembla interessar gens a Trump, que només parla de l’estafa imaginària, però la Sanitat Pública, ja lliure del jou i les amenaces trumpistes, sembla molt preocupada. Estem ja en una situació pitjor que la de maig i l’hivern no ha començat. Estadístiques fins ahir 2 Decembre? Total nombre de morts, 273,920; morts ahir (rècord absolut) 2,713. Potser cal recordar que a l’atentat de les torres bessones només van morir unes 2,000. Casos diagnosticats el dia 2 de desembre:  gent hospitalitzada 100,000. Molts hospitals ja no poden prendre ningú més i ja habiliten llocs addicionals. Fauci i la CDC estan horroritzats pels viatges de vacances pel Thanksgiving. Els aeroports estaven plens. Es pensen que això causarà un empitjorament en un parell de dies. A Califòrnia estan a punt de tancar-ho tot.

I el Sr Trump que animava a tothom a oblidar el virus, recuperar la llibertat, fer grans mítings i no dur mascareta, no té cap culpa del que està passant? Deia que el virus era igual que una grip. En any dolentíssim, l’insòlit nombre de morts als EUA de la grip va arribar als 69,000. Ara al 2020 ja ens acostem (i passarem) dels 300,000.

Al·leluia, el primer vaccí arriba

Hi ha qui es pregunta perquè els britànics han aprovat la vacuna de mRNA de Pfizer (probablement molt bona) abans que la Food and Drug Administration (FDA) americana? Oi que hi havia un temps quan la gent creia de debò que totes les companyies comercials només volien ajudar la humanitat? La diferència és que tant el Regne Unit com la UE es limiten a examinar els papers i càlculs estadístics presentats per científics i consultants de la companyia, potser mirant amb lupa alguna cosa, mentre que la FDA exigeix demanar els papers, vol mirar-los un per un i insisteix en repetir i revisar tots els càlculs i conclusions. Si l’aprovació és d’emergència, el permís pot ser retirat un mes després i imposen l’obligació de seguir els voluntaris per un any per veure si hi efectes secundaris perillosos i informar durant els anys que segueixen de queixes i incidents. Gràcies a això, la gent que rebin un vaccí poden fer-ho sense preocupacions.

El vaccí de Moderna seguirà aviat sens dubte. Una diferència sense interès científic que tindrà molta cua, és l’assumpte del magatzematge. El producte de Pfizer ha de ser guardat a la temperatura polar de -73 (73 sota zero) graus Celsius. Pot ser tret i emmagatzemat a refrigeradors per un parell de dies només. I això com es transporta sense que es faci malbé? Aquí ja han ensenyat aeroplans portant refrigeradors enormes i moltes fàbriques ja treballen dia i nit produint gas gelat. Cal recordar que cal prendre una segona injecció als 13 dies. Hi ha a Europa i Catalunya uns quants milions per construir i pagar aquesta infraestructura diguem-ne polar?

Una altra qüestió és si la immunitat dura prou temps o no. Avui el New England Journal of Medicine acaba de publicar una carta de laboratoris molt prestigiosos assegurant que aquests vaccins com a mínim creen tanta immunitat com la malaltia mateixa. Si és per sempre o no, ja ho veurem. Llum verd!

Amb Moderna, també un vaccí mRNA les coses son un xic més fàcils. Parlant de memòria crec que es pot emmagatzemar només a -23C i es preserva en refrigeradors normals per més temps.

Sobre els vaccins russos i xinesos: la comunitat científica està molt indignada perquè s’administren sense tenir una fase 3 digna de crèdit, una cosa temerària que aquí no farem ni sota les ordres de Trump. Els russos, apart del Sputnik2 anunciat per Putin ja tenen un segon vaccí.  Cal recordar que històricament els soviets van fer vaccins molt bons i útils, i a bon preu. Ja veurem

La prioritat

Oi que semblava molt fàcil determinar la prioritat? Primer els empleats dels UCIs, després els ancians. De fàcil no té res. És que als UCIS treballa molta gent a més dels metges i infermeres. Hi ha tres torns, I els treballadors que netegen? I les famílies? I el personal d’ambulàncies i urgències? I la policia? I els bombers? I els que fan feina indispensable? I els conductors d’autobusos? Hom podria seguir.  I amb les llars per avis? Quant personal tenen? I la gent gran que viu a casa?

El CDC va publicar ahir una llista de 5 prioritats pel primer lliurement, començant com és natural pels UCI. Al mateix tems també es va conèixer quants vaccins rebria cada Estat per distribuir. Gairebé tots van respondre que no en tenien prou ni per tots els metges. Continuarà.

Joan Gil

Tags: Donald J Trump

Dades
Les coses no van bé.
La segona ona, abans concentrada al sud i l’oest de la Unió, va anar avençant molt de pressa per tots els estats  centrals i és evident que ja està ensenyant les urpes als estats atlàntics, on tots recordem la tragèdia patida per Nova York fa tan poc temps. Un lloc neuràlgic inesperat és la Ciutat de El Paso a la frontera de Texas, on han d’enviar els malaltes a hospitals remots i ja es veuen, com fa mesos a Nova York, els camions refrigerats fent de funerària. Les estadístiques diuen que fins ara han mort uns 245.000 ciutadans, hi ha cada dia uns 1.200 morts (el percentatge de defuncions és molt millor sortosament que durant la primera ona). Abans d’ahir van comptar uns 182.000 nous casos (la xifra s’ha doblegat en una setmana) i el país ja té 10.9 milions de casos i uns 70.000 malalts hospitalitzats i en una setmana hem afegit a la llista un milió de nous casos. Al Canadà semblen igual de preocupats i de Mèxic més val no parlar.

Què hem fet malament? Hi ha gent que diu que la culpa sempre és del govern central per no haver pres i exercit tota l’autoritat com volia fer el Sr. Sánchez en honor de la sagrada unitat d’Espanya. Això és impossible a aquest país: només els governadors poden manar confinaments, tocs de queda, obrir o tancar escoles. Trump, dient a la TV que ell era molt poderós, ho va intentar i el van fer callar. A vegades ni això: el nostre governador de Maryland fa uns mesos, veient que les coses havien millorat, va manar a tot l’estat entrar en la Fase 3 i obrir totes les escoles. El nostre comtat, anomenat Montgomery, es va negar a obeir en absolut. Cap de les dues coses! La població hi va estar d’acord. Com pot saber gent llunyana què cal fer? Fa un parell de dies el governador ha fet marxa enrere imposant noves restriccions. Ja està tancant moltes de les escoles que va obrir.

Aquí precisament el govern federal és qui ho ha fet pitjor, en gran part gràcies al Sr. Trump i seus acòlits. Com és el seu costum va imposar a l’administració del Center for Disease Control (CDC) i a la Food and Drug Administration (FDA), els prestigiosos vigilants de la Salut Pública, empleats titella que vigilessin i censuressin tot  allò que els científics volien publicar. Després va començar a barallar-se i contradir el Dr. Fauci i la Dra Brinx, les figures independents més importants de la Sanitat, Trump va acabar anunciant que tant els científics com en Fauci eren idiotes (sic). Va anunciar que es feien massa tests i per això feia la falsa impressió que l’epidèmia estava empitjorant. De fet, deia ell, estem tombant la cantonada (sic). No obstant la seva greu malaltia que va sobreviure gràcies a la qualitat d’assistència mèdica que pocs ciutadans reben, va començar a cridar que calia recuperar la llibertat i obrir-ho tot perquè el Covid no era res sinó un refredat com la grip (que per cert mata entre 6,000 i 16,000 americans cada hivern) i que calia alliberar-se, acostumar-se i resumir vida normal als bars, a les esglésies, a les platges, als esports. I els 250,000 morts què? Ah, son coses que passen va respondre. Seguint aquesta filosofia, ell i els seus empleats a la Casa Blanca (on molts es van contagiar) apareixien en públic sense màscara. Va fer saber que  només els demòcrates se la posaven. I el que fou pitjor: a les darreres setmanes de la campanya organitzava mítings massius de partidaris sense mascareta ni guardar distància, tots cridant. Molts dels seus governadors i seguidors feien el mateix. Així és com el desastrós repunt actual es va posar en marxa.

El Dr. Fauci (un homenet de 80 anys)  no obstant les amenaces de comiat no va callar i va seguir repetint allò que tots els llibres de text de l’epidemiologia repeteixen per malalties respiratòries: màscares, separació social, evitar aglomeracions i locals mal ventilats, rentar les mans i usar desinfectants. Ell, no obstant va advertir: per molt que la gent segueixi aquestes recomanacions, la malaltia no se’n anirà, però esdevindrà menys perillosa amb menys hospitalitzacions i morts.

Al començament fa uns mesos va dir una cosa memorable: el problema consta de dues fases, una de confinament i una altra de recuperació. Si la gent no vol observar les restriccions inicials, no tindran ni una primera ni una segona bona fase. Que sembla ser com ha passat als EUA i a Espanya. Voldria afegir per compte meu una cosa que els metges diuen sovint: mentre hi ha vida, hi ha esperança. Cal aguantar i seguir els consells. No serveix de res i és perillós repetir que en tenim prou. La pandèmia és un desastre molt gran d’abast universal. Ningú en té la culpa, pero tothom ha rebut.

Ajuts

Hi ha gent que estan guanyant diners amb la situació, molts altres que poden seguir treballant i aguanten i un munt de persones senzilles que estan vivint en perill de bancarrota i desnonament. Als EUA tenim prop de 8 milions en aquesta situació, molts d’ells incapaços de pagar el lloguer o l’hipoteca, que fan cua per obtenir menjar gratis. És evident que aquests treballadors, molts havent viscut de salaris mínims, necessitaven ajut del govern federal abans que s’esgotessin els subsidis d’atur que paguen els estats. La Cambra de Representants va aconseguir preparar un pressupost generós per gairebé tres bilions (aritmètics, no americans) de dòlars: tots els ciutadans adults individuals per sota d’un cert nivell d’ingressos rebrien un xec per 1,300 dòlars i si havien treballat un suplement de 600 $ per damunt dels subsidi d’atur. A més van destinar molts diners per als petits empresaris i autònoms (que en part van anar a parar a companyies amigues de Trump que no ho necessitaven). Com que el problema no s’acabava, van fer un segon rescat, aquesta vegada menys generós. Però els Republicans del Senat van tancar l’aixeta quan la Cambra Baixa va intentar fer un tercer rescat, dient que el dèficit era inacceptable. El termini manat per aturar el pagament de lloguers i hipoteques ja ha passat, probablement amb moltes desgràcies. És evident que cal fer un nou rescat immediatament, però hi ha hagut l’elecció, i ara tots els parlamentaris estan a casa i fins el 20 de gener no hi haurà cap govern efectiu.

Les festes a domicili

D’aquí pocs dies als Estats Units tenim la Festa Anual d’Acció de Gràcies on tothom que té una casa prou gran invita tota la família i a algun estranger si en troba. Sembla que com és una festa només per família i amics i coneguts, és segura. S’equivoquen molt els qui ho pensen i obliden que hi ha molta gent infectada sense saber-ho, nens inclosos. De fet el més probable és que la ventilació sigui insuficient i que les finestres estiguin tancades si fa fred. El consell de la Salut Pública és mantenir les mascaretes posades tant com es pugui, obrir les finestres, mirar de tenir taules separades i distribuir la gent tant com es pugui per la casa. Es un avis nou.

Els Vaccins

Evidentment seran molt benvinguts però només milloraran la situació sense restablir la normalitat. Per acabar amb el virus caldria tenir antivirals efectius a més dels vaccins, que no protegeixen mai el 100 %. Potser sí que certs grups en perill puguin rebre algun vaccí (quin, hi ha més de cent candidats al món) a finals d’any però sembla impossible una vacunació massiva abans de la primavera o l’estiu, en el millor cas. Pfizer ha anunciat que han acabat la Fase 3 del seu producte i que tenen 90% de resposta positiva, però no han ensenyat res, només ho diuen. Per sort el Dr Fauci també sembla creure que aquest vaccí està bé, però ara ho han de sotmetre a l’anàlisi de la FDA, a veure si estan d’acord. Demanaran sens dubte una aprovació urgent immediata. La rebran? Hi ha molta gent que tenia por que agències infiltrades per Trump manessin alguna cosa perillosa i ara molts no es fien i diuen que no es vacunaran. La regla és que la FDA demani dos mesos sencers després de l’anàlisi estadístic abans d’aprovar res, per assegurar-se que no hi ha efectes secundaris dolents, però si s’aprova d’urgència cal tenir una opinió d’un grup independent d’experts i aleshores  autoritzen esperar només un mes.

Diuen que un segon vaccí també americà de Moderna associada amb un laboratori alemany està a punt d’arribar i Fauci també diu que en té una opinió favorable. Molt més complicada és la situació del famós vaccí innovador d’Oxford fabricat per Astra-Zeneca, en aquest moment entusiàsticament suportat a la Índia. Per descomptat, cap companyia informa el públic de res, però la premsa va reportar que hi havia hagut dos casos de myelitis transversa, una malaltia neurològica autoimmune que pot tenir moltes causes, inclosos els vaccins. La companyia va anunciar que no tenia res a veure amb el vaccí, cosa perfectament possible, però ara fa uns dies es va conèixer que un metge voluntari de 28 anys acabava de morir al Brasil després de prendre el vaccí. Sens dubte, podria ser mala sort i no tenir cap relació amb el vaccí però és un problema.

AFEGIT 16 de Novembre:

Gran sensació: Moderna pot ja demanar a la FDA que s’aprovi el seu vaccí. Està clar que caldrà esperar a veure què expliquen a la FDA , però era un projecte conjunt amb l’Institut Nacional dirigit per Fauci que tothom veu optimísticament. Comparat amb el vaccí similar de Pfizer del divendres passat, aquest té sobretot l’avantatge de no necessitar congelació extrema per ser magatzemat perquè a diferència del Pfizer conté preservatius. Els dos mètodes requereixen dues injeccions separades per un interval més llarg amb el producte de Moderna.

Voldria afegir una cosa. Tots dos vaccins estan preparats injectant un mRNA manipulat per tal que el cos produeixi una proteina similar a una altra que existeix de forma natural a les puntxes de la closca del virus, enganyant al cos humà fent-li  creure que està infectat i que li cal produir anticossos que donguin immunitat. Si això funciona serà la primera vegada, un avenç històric, una tècnica que algun dia podria fer realitat somnis ara inimaginables. La ciència espectacular ha sortit de col.laboracions amb dos laboratories independents, un als EUA, un altre a Alemanya  dirigits respectivament per dues personalitats que podrien acabar rebent conjuntament un Premi Nobel. Però caldrà esperar i veure si és que la nova tècnica tan difícil del mRNA funcioni de debò sense problemes perquè tot això és molt complicat

Joan Gil

Tags: Covid epidemia, Mascareta, President Trump, Reunions, Vaccins

Veiem que totes les agències de notícies, sobretot Associated  Press, han proclamat Joe Biden guanyador 4 dies després de l’elecció. Sens dubte és veritat però cal fer notar que a cada estat les eleccions depenen del Secretaris d’Estat i que un candidat ha guanyat només quan prou estats ho han declarat per garantir la seva majoria, cosa que generalment passa en unes setmanes (i ningú se’n preocupa). Però Biden ha guanyat. Pel que fa als recomptes, que en aquest cas no importen perquè te mes estats dels que calen, a Geòrgia és automàtic quan la diferència és mínima; a alguns estats es pot demanar però cal pagar; altres estats ho fan de franc.

El Col·legi Electoral

Què fan els estats quan l’elecció ja s’ha acabat? El lector quedarà sorprès de llegir-ho. Al principi al S XVIII els electors comissionats eren triats pel seu parlament estatal com a homes de seny que sabrien què calia fer. No va durar gaire. En l’actualitat com tothom sap estan lligats al resultat electoral del candidat guanyador.  Com es trien? Generalment cada govern estatal tria senyors o senyores respectables que reben les ordres de per qui han de votar segons els resultats de l’elecció. Fins ara en aquest sistema, hi ha hagut sempre electors “faithless” (infidels) que prefereixen seguir la seva consciència enlloc de la voluntat popular. No van aconseguir canviar mai res, però ara fa un any el Tribunal Suprem Federal va acabar amb ells: tots els comissionats estaven sota l’obligació d’obeir les instruccions cosa que clarifica que no serveixen de res. Es reuneixen cap al 10 o 12 de Desembre a la seva capital, fan el diguem-ne vot i el seu Secretari d’Estat fica els vots a un sobre i els envia a Washington, on el Vicepresident sortint es presentarà al nou Senat  acabat d’elegir  el dia dels Reis, 6 de Gener, obrint els sobres, llegint el contingut en veu alta, i fent el resultat oficial. En Pence haurà de proclamar en persona que ell i Trump han estat derrotats. Tot això és una mica com quan els Anglesos posen al Parlament servidors amb vestits antics. Si paguen i els entreté… Tot allò que fan els electors està predeterminat.

Què passa quan cap candidat ha tret 50% o n’hi ha 2 amb el 50%? Ha estat el cas tres vegades. En aquesta circumstància l’elecció passa a la Cambra de Representants (anomenada la Casa) on cada estat té només un vot (o sigui que si l’estat té 30 diputats al Congrés, s’ho han de fer entre ells i decidir a quí atorguen el vot únic de l’estat). El Vice-president, en canvi, ha de ser elegit pel Senat. Aquest drama ha passat històricament tres vegades, la darrera en 1876, que va acabar amb l’elecció del Republicà Rutherford Hayes contra el Demòcrata Samuel Tiden DOS dies abans de la presa de possessió. El cas era infernalment complicat. Tingué lloc pocs anys després de la Guerra Civil i els Republicans hereus de Lincoln manaven a Washington mentre que els antics estats confederats amb majoria del Partit Demòcrata seguien ocupats militarment amb autogovern limitat. El problema es va presentar perquè els dos partits feien interpretacions molt diferents de l’elecció i alguns estats enlloc d’una sola llista d’electors, n’havien enviat dues diferents que no podien resoldre el conflicte. Es tractava sens dubte d’un greu conflicte polític que fou resolt in extremis: els Republicans van renunciar a l’ocupació militar del Sud sense haver arribat a establir-hi lleis  antiracistes i discriminatòries que haurien prohibit la segregació i discriminació. Rutherford Hayes fou elegit a l’esquena de la població negra del Sud.

Les enquestes tornen a fallar (en part)

Una altra qüestió en la boca de tothom, seria perquè les enquestes de totes les moltes companyies van fallar en gran part: Biden ha guanyat per poc (tot i obtenint més d’un milió d’advantatge al vot popular), però els Demòcrates han fet poca via al Senat sense reprendre (de moment, perquè queden eleccions de repesca) la majoria i han perdut alguns escons a la Casa. Com a conseqüència, Biden ni podrà augmentar els impostos ni fer una reforma ferma de l’Assegurança de Malaltia. El 2016 la pífia fou molt pitjor, però el 2018 les prediccions de les enquestes van ser gairebé perfectes. Què ha passat? Els professionals n’hauran de parlar a fons però molta gent diu que tenen un model d’estat caducat. Diuen per exemple que a un barri de certa ciutat hi ha molts evangèlics que voten per la dreta, a un altre barri son negres o jueus que voten pels demòcrates, que a certes ciutats petites tothom se sent republicà,… Interpreten les trucades telefòniques que fan com confirmació o avís que el barri està canviant i ho projecten a tot el país. Però els EUA estan canviant molt. A més els telèfons mòbils creen un problema mal resolt.

Duració de l’escrutini

Perquè ha durat tant la tabulació dels vots a alguns estats on la diferència entre els candidats era molt menuda? Resulta que Biden havia suportat fermament l’ús de les mascaretes i la separació social, aconsellant els seus partidaris que evitessin les aglomeracions dels col·legis electorals i votessin o per correu o a una bústia (drop-in) especial; Trump en canvi es feia el macho, repetia que la pandèmia no era res, només una insignificant grip, i convocava manifestacions i mítings de masses sense cap protecció (cosa que sens dubte ha contribuït al brutal rebrot actual amb 120,000 nous casos cada dia). Volia un vot presencial, no pas per correu, del seus republicans. Com a conseqüència la majoria de vots demòcrates van ser per correu i els votants en persona foren republicans. El dimarts al vespre, els resultats del vot presencial lògicament afavorien a Trump que per això volia que algun jutge prohibís o llancés a les escombraries tots els vots per correu, un disbarat horrorós i impossible perquè votar és un dret sacrosant intocable de tots els ciutadans i el vot per correu és legal als 50 estats. Així i tot, Trump segueix afirmant sense proves que tot el vot per correu és una estafa dels Demòcrates i que en realitat és ell qui ha guanyat.

Imavineu-vos una ciutat relativament petita, capital d’un estat, on els funcionaris i empleats del servei d’eleccions estaven acostumat als vots presencials ja tabulats presentats per ordinadors i potser uns milers de vots pef correu. Aquest cop van rebre millions de sobres. Tots havien de ser oberts manualment. Dintre hi havia un segon sobre amb el jurament firmat del votant, on calia comparar la firma amb l’arxiu, obrir el sobre, treure i desplegar la butlleta, assegurar-se que no hi hagués errors, escanejar-la i arxivar-la. Molts es queixaven que a més les butlletes hagin esdevingut llarguíssimes, ocupant dues fulles de paper als dos costats: president, senador, representant, governador, diputats estatals, jutges, ministre de justícia, tres o quatre referèndums… Tot això en la presència d’observadors hostils que molestaven fent preguntes, amenaçant i a vegades tocant coses. Jo crec que ho van fer molt bé malgrat el retràs. A Filadèlfia, capital de Pennsilvàni, el Secretari d’Estat va ampliar el personal a tres torns de 62 empleats. Les autoritats i treballadors dels estats, inclosos els republicans estaven molt irritats per les queixes de frau i estafa de Trump i volien que expliqués com es podia fer un frau en vista de les mesures de seguretat sense que ningú en sabés res. I a la sortida hi havia la policia, grups cridaners i amenaçadors amb armes de foc.

S’ha acabat el malson del Govern Trump?

Em sap greu haver de dir que no ho crec, que el pais ha tingut l’experiència d’una mena de govern neofeixista elegit, mentider, cruel, autoritari, corrupte, inflexible, dominant. Per a aquest home el poder extraordinari que tenia no era una eina per protegir i millorar el país, sinó una joguina per satisfer la seva vanitat usat sense informar-se de les conseqüències.

Els votants mes forts han estat els treballadors blancs tant industrials com agrícoles. Hi ha partits a Europa que es pensen que la classe treballadors vota sempre pels anomenats socialistes, pero prefereixen els altres. Potser passarà igual a Europa si Vox, AfD o Action Nationale arriben algun dia al poder solitari. Saludeu sens dubte el mèrit de la Constitució i el sistema americà que ho han liquidat, no obstant els disturbis que encara semblen possibles pel carrer i els intents de venjança que Trump anuncia. La bona reputació es una d’aquelles coses que nomes es poden perdre una vegada i la d’Amèrica, fins ara el model lluminós de la democràcia mundial sens dubte ha patit. Tornarà Amèrica a ser reconeguda políticament com la potencia hegemònica que te la vocació de ser?

Joan Gil

Tags: col·legi electoral, Donald Trump, eleccions EUA, Joe Biden, Recompte de vots