Arxiu per a 'Espanya' Categories

30 maig 2017


Què és una nació? En som una?

Jo i amics meus ens ho havíem plantejat més d’una vegada sota el franquisme, quan tota esperança semblava perduda. Les paraules tenen un significat ben definit que els diccionaris recullen, i jo havia llegit a algun lloc que una nació és un grup que se sent diferent i és vist pels altres com a diferent. És clar que sí que érem i som una nació. El pensament ens consolava.

Fa molts anys, el President Pujol va dir una vegada, després dels seus inútils però freqüents esforços pedagògics a Madrid, que ja tothom accepta que som una nació. El dia era assolellat, sense vent o pluja, i per això feia broma. Com és possible negar una cosa que és tan evident? Doncs sí que és possible i per poder entendre’s amb els qui ho diuen, la primera condició és saber de què parlen. La paraula Nació està definida a molts diccionaris normatius i caldria descobrir si parlem tots del mateix. O no.

Comencem amb la versió informàtica del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, que ens donarà tota la raó.
Una Nació és una comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre
Al·leluia! Queda confirmat que som una nació.

Mirem ara l’Oxford on-line, gran jutge i protector de la llengua d’Anglaterra:
Un grup gran de gent unides per descendència, història, cultura o llengua comuns, habitant un estat o territori ben definits
Molt bé. Pel que diuen els diaris, jo crec que tant Rússia com els països d’Europa oriental comparteixen aquesta opinió, però no puc llegir cap diccionari seu.

El problema comença quan ens tornem als diccionaris nord-americans. Veiem què diu el Merriam-Webster, màxima autoritat en l’anglès dels EUA. La primera opinió diferent surt a relluir:

Una divisió territorial contenint un agregat de gent d’una o més nacionalitats, generalment caracteritzada per una àrea gran i per independència… una gran extensió de terreny controlada pel seu propi govern
Aquí ja hem rebut. Andorra encara més. Només Espanya o França i els EUA són nacions. De fet quan el govern dels EUA parla de la nació americana, es refereix a tots els residents de la Unió i de les colònies: tots els ciutadans són nacionals, però no tots els nacionals són ciutadans, diuen. El concepte “nacional” inclou els nadius de Puerto Rico, les Illes Verge, Guam, les Marianes… A vegades els Americans juguen amb la paraula Nacionalitat, cosa que sovint confon a la població i no entén ningú. Jo crec que a Espanya passa el mateix.

Vet aquí què diu l’American Heritage Dictionary que tinc a la meva taula:
1. Un poble, generalment resident a un territori definit, que comparteix costums, orígens, història i sovint llenguatge.
Molt bona. Els Catalans tornem a guanyar. Però la segona accepció ens aixafa la guitarra:
2. Un agregat de pobles units sota el mateix govern.
Per embolicar més la troca, encara afegeix una nota:
Nació vol dir en general una entitat política, més que un territori – ciutadans units sota un sol govern, sense consideració dels seus orígens
Com a consol, cal afegir que de forma un xic incoherent, el govern americà reconeix les tribus indígenes com a nacions.

Finalment donaré la paraula a la Real Academia de la Lengua Española amb el seu diccionari, “el más copioso que pudiera hacerse” Com que és tan copioso, recull les dues definicions contraposades de nació:

1. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan el mismo idioma y tienen una tradición común

Ens escau la segona definició? Un mismo origen? Per exemple, cap dels meus quatre avis era Català, cosa que li deu passar a molta gent i no m’ha preocupat mai. Els catalans hem estat sempre orgullosos de ser acollidors i integradors. En Vidal Quadras és un català de socarrell, però pocs en som. Fa molts anys, una porsonalitat basca va fer una referència malestruca al ADN dels bascos, que tothom va rebutjar amb horror. D’això res.

Conclusió
La nostra auto-denominació de Nació està ben suportada i és molt legítima, però no és exclusiva. Per als espanyols, la paraula té un significat diferent que sembla incompatible. Quan s’inicia una discussió, caldria exigir que els participants definissin el seu concepte de nació abans de barallar-se. Qui digui en públic que som una nació, hauria d’adreçar el problema i aclarir els punts de coincidència amb la seva definició. A Espanya, una nació és el conjunt dels habitants d’Espanya. Per nosaltres, una nació som els que ens sentim Catalans i vivim aquí i volem fer com vulguem a casa nostra. Pels espanyols, abans d’esdevenir una nació hauríem de declarar la independència. Aleshores si que seriem una nació regida pel mismo gobierno, com exigeix l’Acadèmia. Cal prendre’n nota.

Joan Gil

2 respostes

03 oct. 2016


Recordant el PSOE de la postguerra

La defenestració de Pedro Sánchez aquest cap de setmana m’ha recordat episodis del meu jovent. La meva línia materna és castellana en el sentit estricte de la paraula, provenint d’un poble que no vull anomenar situat al centre d’allò que a les escoles franquistes es deia Castilla la Vieja, un país d’història gloriosa amb gran arrelament del feixisme. Un cosí em va ensenyar gairebé avergonyit la seva Camisa Azul, uniform de la Falange. Va explicar que en aquells temps tristos la necessitat era tan gran, que tothom hauria acceptat una peça de vestir gratis. I un amic personal dels pares escrivia cartes en un paper que deia a la capçalera Alcalde y Jefe Local del Glorioso Movimiento Nacional. En “aquel 18 de Julio” que esdevindria tan tristament famós van aplegar a un camp fora del poble el metge, el mestre i altres intel·lectuals indesitjables i els van matar llençant els cadàvers a una fossa. Tothom coneix el lloc. Jo em vaig negar a anar-hi mai. El lloc és fàcil de reconèixer perquè diuen que el blat que creix al damunt és més alt i verd i maco que als altres llocs, però no intenteu obrir el lloc i dur les víctimes al cementiri, com s’hauria fet a qualsevol país democràtic.

Una de les memòries més horribles i angunioses de la meva joventut quan tenia 21 o 22 anys es va originar quan vaig tornar pel enterrament del meu oncle F. L’oncle que jo coneixia era un bon home, un treballador ferroviari jubilat que durant la República havia estat militant, no del PSOE sinó de la UGT. Era famós perquè essent un home fort el dia del vot per al Front Popular va dur la seva mare en una cadira a votar. El 18 de julio va tenir sort perquè estava a Barcelona, altrament hauria acabat al lloc on el blat creix tan verd. El dia de l’enterrament als anys 60, els homes del poble, com era costum, estàvem a l’entrada de la casa amb el taüt damunt una taula. De sobte un home desconegut que no he pogut oblidar mai se’m va acostar i em va espetar: “Tu tío era un hombre muy peligroso y debíamos haberlo matado” Això gairebé 30 anys després de la guerra. Vaig aprendre què era la famosa Espanya negra, que no era cap invenció i vaig entendre què és l’odi. Hi ha gent que es pensa que es pot resoldre parlant. Vaig intentar prendre una de les quatre cantonades de la caixa a la meva espatlla, però un grup d’homes al darrere meu em van treure a empentes i un altre prengué el meu lloc. Jo no era un d’ells.

A París
Per uns anys i per raons molt personals anava tan sovint com podia a París. Un dia, sense que jo hagi esbrinat mai perquè ni com havia anat se’m va acostar un xicot espanyol jove que era un militant del PSOE exiliat i evidentment em volia reclutar. Ell tenia alguna relació amb el servei de notícies d’ona curta de la ORTF, la ràdio oficial francesa, la més hostil al règim feixista de tota l’Europa occidental. Vaig passar tot un dia amb ell. Em va donar tota mena de llibres i follets que no em deixava llegir perquè volia que escoltés el seu discurs polític, i entengués com la seva estimada havia estat tancada pel règim a un manicomi perquè lluitava contra el règim. Fins i tot em va invitar a anar al Cinema a veure una pel·lícula de la Brigitte Bardot, que estava prohibida a Espanya.

L’home, francament, em va fer pena. Era com un predicador religiós posseïdor de la veritat. I de Catalunya, què? Durant la guerra el PSOE havia estat hostil al nostre país. Deien al final que una dictadura militar acaba sempre després d’uns anys, mentre que la independència catalana seria per sempre. Però jo no m’hauria afiliat mai a un partit, perquè partits tenen objectius i per complir-los imposen disciplina, manen coses irracionals i ensenyen com cal pensar. El cas trist dels diputats de PSC obligats a Madrid a votar contra els interessos catalans (la LOAPA, sobretot!) en són un exemple. També en aquell temps a la Facultat un company molt admirat, que va acabar fugant-se a França, em va voler obrir les portes del PSUC subterrani i també vaig rebutjar.

A Tolosa del Llenguadoc, a l’exili
El PSOE exiliat tenia la seu a Tolosa amb la tolerància molt clara del govern de França. Jo feia teatre amb un grup d’estudiants derivat de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i un any vam fer una gira europea representant “Los Cuernos de Don Friolera”, una peça molt irreverent i anti-militar de Valle Inclán. Vam acabar fent una funció a Tolosa. Algú ingènuament va invitar el Consulat Espanyol, però ja ens van explicar que si aquests venien, cap altre espanyol vindria. El Cap del partit era en Rodolfo Llopis, un ex-ministre i cap del govern espanyol en l’exili, que era del País Valencià. Jo vaig intentar saber si en Llopis vindria a veure’ns o no, però ningú en volia parlar.

Després de mantenir la bandera ben alta i patir a l’exili, En Llopis va acabar malament, defenestrat com en Sánchez per un grup de tres militants de l’interior dirigit per un jove advocat andalús anomenat Felipe González. Aquests senyors es van alçar exitosament contra el PSOE històric, que seguia defensant una ideologia radical que Felipe ja no compartia. Els dos PSOEs enfrontats volien usar el símbol històric del PSOE i van anar a la Internacional socialista perquè arbitrés. Felipe i els seus es van quedar amb la rosa i el puny, mentre que Llopis esdevenia el cap d’un partit socialista radical marginal. Llopis, originari del País Valencià, va sobreviure el Dictador i es va presentar de candidat al Senat, patint una desfeta amarga. Se´n va tornar a morir a França.

A l’Alemanya Federal, en el món feliç i pròsper de Helmut Schmidt i Willy Brandt
El Canceller Willy Brandt, el lluitador ant-nazi que havia tornat a Alemanya en l’uniform de soldat de Noruega, una potència ocupant, va invitar Europa a acceptar i tolerar la gent que havia sortit de la Transició contra l’escepticisme de molts demòcrates. Ell i el seu amic, també canceller, Helmut Schmidt, van descobrir i adoptar políticament l’advocat andalús Felipe, amb qui es van reunir sovint explicant-li coses que encara el jove no havia entès. Marxisme com el PSOE històric? I ara! Això pels comunistes. Prou d’ideologies. Contra l’admissió a l’OTAN? Una bestiesa. Tu vols que el teu parit arribi al poder i que el teu país esdevingui ric i poderós? Doncs per tot això hi ha un club, que és l’OTAN i el Mercat Comú i si vols entrar-hi, cal pagar la quota d’entrada. L’OTAN militarista? No diguis ximpleries: no hi haurà cap guerra i els membres en trauran moltes coses.
El jove advocat Felipe va quedar convençut i ho va acceptar tot. El PSOE esdevindria un partit neoliberal, nominalment d’esquerres però disposat a fer allò que els membres del club vulguin i molt similar al PP, que necessita un pàrtner digne de confiança per fer l’alternança. Socialista encara?

Joan Gil

No hi ha resposta

07 set. 2015


Corrupció? Què vol dir “corrupció”?

Ha sentit algú un cap de policia prometent al públic que ell acabarà amb tots els robatoris, carteristes, assassinats, violència domèstica i violacions de les lleis del tràfic?  Segur que no, però ens cal tenir una bona policia i bones lleis i mirar de fer el que es pot. La lluita serà interminable considerant que la corrupció és el segon pecat més antic del món.  La paraula  “corrupció” s’usa sovint per llançar rocs contra adversaris polítics com es llegeix a molts fòrums contra Catalunya, sense considerar l’extraordinari i superior grau de corrupció present a tantes jurisdiccions espanyoles, sobretot en mans de la Dreta, com ara el cas Gürtel, o el recent cas municipal pel què el President Rajoy va demanar perdó als ciutadans.

Potser caldria afegir que el poble  votant ha demostrat sempre  molta tolerància amb governants coneguts com a corruptes. Sembla que molts votants s’ho prenen com una cosa inevitable i només es preocupen per la seva butxaca i el seu benestar, com és lògic. Els que utilitzen corrupció com un projectil electoral gairebé sempre perden el temps.

Com es defineix corrupció? He trobat a la Biblioteca llibres acadèmics que exploren el tema, però al final m’he quedat amb l’article “corruption” de la Wikipèdia americana en anglès, que ho explica tot molt bé i recomano als interessats. Estudiant el problema, em recordo d’un famós incident al Tribunal Suprem dels EUA. Un advocat estava defensant una queixa d’una llei estatal contra la pornografia i deia coses com que cal anar als museus i mirar l’art i la dificultat en decidir què és o no és pornografia. Un dels justícies el va interrompre: “Jo tampoc sé què és la pornografia, però la reconec quan la veig”, va dir. Es pot dir igual de la corrupció?

Definicions diverses

No, hi ha bones definicions. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no s’ho pren gaire seriosament. Parlant primer del significat literari, que  és la degradació d’una paraula per donar-li un altre significat més dolent (que no interessa aquí), diu en segon lloc: “que accepta suborns, que no actua segons justícia.” La Wikipèdia ofereix tota una plana de títols de diccionaris i articles que en parlen i ho fa molt millor. No hi ha cap definició universalment acceptada i conclou que “corrupció és abús de poder atorgat o de càrrec per benefici personal” Abús de poder sembla ser el punt central. Un economista diu que “corrupció és una acció secreta  pel benefici del corrupte, l’altre persona o de tots dos, que acaba resultant en accions sobre les quals el corrupte té autoritat” Un representant del World Bank afegeix la noció de “corrupció legal” en la qual el poder és abusat dintre dels límits de la llei, altrament dit, membres d’un govern fent lleis per la seva protecció, objectius il·legítims o benefici personal. Diu Amnesty International que gairebé tots els dissidents contra dictadures han violat la llei local. Passa molt al tercer món però aquí és quan arribem també a l’estil de govern del PP, que fa lleis intolerables i adverteix sempre als adversaris que estan trencant la llei i fins i tot la Constitució. Es pensen que la Llei són ells. La Llei sóc jo, semblen dir.

Formes de Corrupció

Primer, tenim la petita corrupció, tan freqüent pel món. En general es tracta d’acceptar regals o diners o “enxufes” per fer alguna cosa no permesa o accelerar els tràmits sota el control del funcionari corrupte. Són sobretot la gent mal pagada que ho fa, però hi ha excepcions i cal admetre que és sempre perillós.

Segon, hi ha la gran corrupció, quan l’intercanvi de beneficis es fa als nivells més alts del govern, com durant la dictadura del Caudillo Franco o ara fa poc com va passar amb el president de Guatemala. Però si ens poséssim a donar exemples, no acabaríem mai. Als EUA probablement hi ha poca corrupció a nivell dels governs, però sí que surten casos a la premsa regularment, sobretot a nivell municipal. Històricament l’escàndol més gran en la història del país fou el cas del Teapot Dome, on es van concedir llicències d’explotació petroliera a un terreny federal protegit. Trobo que la gent es preocupen molt d’això als Estats Units i que és molt perillós estendre la mà oberta. Potser tots els polítics tenen por d’un agent del FBI amb un enregistrador amagat sota la camisa, que es una de les millors proteccions que hi ha contra abusos de poder. Corrupció en un càrrec públic, tant si és elegit com si no, queda sempre en mans de la justícia federal (FBI, jutges i presons federals) perquè és una forma d’opressió oficial que viola drets constitucionals.

Tercer, hi ha la corrupció de sistema quan el problema és que hi ha incentius per la corrupció sense cap protecció. Per entendre-ho, parlem per exemple d’algunes parròquies que recullen diners a la  plata i ho deixen en mans d’uns quants poc dignes de confiança o a llocs sense protecció ni garanties de seguretat. Però aquest exemple tracta de coses molt petites. Un problema verdader i greu que va amargar moltes vides fou el dels estats comunistes, avui en dia encara existent a molts dels antics països. La burocràcia era tan feixuga i lenta i l’organització de tot tan subjecte a controls, que per obtenir qualsevol cosa, o fer un tràmit, o trobar feina, calia sempre pagar diners a una persona darrere una taula o finestreta. Altrament, no es podia viure. Era una mena de corrupció oficial. Em recordo que tots els visitants i fugitius de l’Est sempre ho explicaven.

Sectors on hi ha corrupció

Durant períodes electorals, com ara, hi ha sempre gent que vol utilitzar la corrupció política contra un altre, cosa sovint injusta i simplement caldria rebutjar-ho, perquè li passa a tothom. Després tenim la corrupció policial, freqüent en àrees com el tràfic i la prostitució. Cal recordar la Mafia (que no s’ha acabat mai) i la gent que paguen per fer desaparèixer proves. La corrupció judicial, quan passa, que és rar, causa sempre un gran commoció. L’ensenyament, on hi ha estudiants disposats a pagar per treure bones notes o graus. Els sindicats han estat sempre un problema i no sols els Teamsters als EUA. Treballen en sectors soci-econòmics dèbils, on la gent es pensa que és així com es fan les coses.

Resultats obtinguts amb suborns

Abús de la discreció: un jutge o un governant poden autoritzar o prohibir coses sense donar explicacions en l’exercici de la seva autoritat, com diguem un jutge imposant sentències o un funcionari de duanes mirant en una altra direcció.

Favoritisme i nepotisme (inclosos amics i família) donant beques o càrrecs a gent incompetent.

Una altra cosa que caldria discutir és que a vegades hi ha corrupció sense participació del govern, simplement entre empreses privades i ciutadans o altres companyies que sovint acaben fent pagaments secrets dels quals els accionistes o propietaris no en sabran mai res. I en el cas de les multinacionals, pagaments a líders estrangers que a casa seva no gosarien mai fer. Hi ha un llibre nou que diu que per molts anys la ITT (en aquells temps propietària de la Telefònica) pagava al Generalissimo Franco l’equivalent en diners actuals d’uns 5500 Euros mensuals per tenir-lo content. Que jo sàpiga els EUA són l’únic país al món actualment  amb una llei prohibint i castigant el pagament de suborns a governs estrangers (Foreign Corrupt Practices Act, 1977). A cap país europeu existeix res semblant i a molts estats fins i tot es pot declarar el pagament com una despesa necessària de la companyia (encara que als Països Baixos per exemple cal identificar quina persona ha rebut el suborn, cosa que naturalment ningú vol fer)

I els polítics retirats?

A molts ens sembla que és una irregularitat que no hauríem d’acceptar però totalment legal. Un polític intel·ligent no acceptarà suborns però durant el seu mandat farà amistat amb molta gent poderosa, entendrà a fons l’engranatge del govern i l’estat i sabrà moltes coses que poca gent saben.  Aquests coneixements en mans d’un polític famós el fan molt atractiu a certes empreses grans quan ja està retirat i és lliure. Hi ha tantíssims exemples que costa fer un sumari. Són gairebé tots els ex-primer ministres, no sols el Sr Gonzàlez. És que aquests senyors s’han anat preparant per obtenir  una jubilació feliç durant el seu temps al poder? Només ells i la seva consciència ho saben. Però ni hi ha, ni probablement hi haurà mai, lleis en contra. No ho permeteran.

Parlant de bones jubilacions als EUA és impossible ignorar el President Clinton. Va sortir de la Casa Blanca sense un cèntim a la butxaca i amb deutes de milions degut als advocats que el van haver de defensar contra acusacions i l’intent republicà de destitució. Ara diuen que ell i la seva muller tenen uns 90 milions de $. En Bill fou un cas molt especial. Tant ell com la seva Hillary tenien i segueixen tenint una de les cares més dures mai vistes a aquest país. Com a governador d’Arkansas va intentar l’especulació il·legal anomenada Whitewater on només es va salvar de la presó perquè el seu company va preferir anar a la presó sense comprometre’l, mentre el bufet d’advocats on treballava la Hillary feia una fortuna. S ‘ho va fer perdonar tot perquè a més del seu atractiu personal, va tenir la sort de presidir sobre un període de prosperitat extraordinària i era un home amb habilitats polítiques gairebé genials que guanyava totes les baralles. El pitjor i més repugnant que va fer fou un indult incondicional a un multimilionari brut fugitiu de la llei i amagat, atorgat el darrer dia del seu govern abans de sortir de la Casa Blanca. Aquest senyor va tornar feliçment als EUA on segueix vivint en pau i llibertat. Tot gràcies a l’ajut fet a Bill Clinton durant les seves hores més difícils.

I a Catalunya, què?

Jutjant per les publicacions, que són tot el que conec, , no he sentit dir mai encara que ningú s’hagi embutxacat diners pel 3%, ni ningú ha parlat dels beneficis obtinguts per la companyia constructora (si n’hi havia) o sigui que a mi em sembla ser un cas de finançament irregular d’un partit. Podria ser il·legal, però jo em reservaria opinió fins saber com es financen els altres partits. És allò de llençar la primera pedra o tapar la boca.

El cas del President Pujol és més difícil d’entendre. La gent de família rica veuen el món de forma diferent de com el veiem els que no en som. Als EUA els rics s’enrabien molt quan es parla dels impostos de successió perquè diuen que ells ja van pagar impostos quan van guanyar la fortuna. En diuen la Death Tax, l’impost de la mort. Van aconseguir fer-los desaparèixer completament i en l’actualitat han tornat però només per quantitats pel damunt dels 5.5 milions de dòlars. Em consta que el Sr Pujol va confessar una evasió d’impostos de successió, cosa que no és un acte de govern, sinó un assumpte privat. S’exposa a un càstig per aquesta violació però no hi veig corrupció o abús de poder (que és el mateix) enlloc. Hi ha diaris i webs a Madrid que diuen i repeteixen coses horribles, que a mi em semblen difamatòries. Ha dit alguna font responsable que el Sr Pujol es va enriquir amb guanys relacionats amb el seu exercici de poder? Això i coses pitjors ha escrit la Catalanofòbia. Quan es tracta de Catalunya, tot s’hi val. Jo simplement voldria que algú ho expliqués millor. I si no poden fer-ho, que es callessin.

Joan Gil

 

 

 

 

No hi ha resposta

09 juny 2015


“Catalonia” als EUA i a la Unió Europea

Confesso que d’ençà que hi ha Internet al món llegeixo (o miro almenys) el portal de l’ABC de Madrid. M’ha semblat sempre que val la pena llegir qualsevol cosa escrita i que és molt important entendre els altres. No em deixo enrabiar mai i més d’una vegada m’han fet riure. Però a les meves lectures hi he reconegut un tret que sembla fonamental en la personalitat espanyola: que els agrada viure d’il·lusions que no toquen la realitat. Víctimes de la seva propaganda, sovint s’ho creuen. Els redactors de l’ABC, com els ministres espanyols diuen coses absurdes, les repeteixen i tornen a repetir fins que al final decideixen que són veritat i que tothom les ha acceptat. Un exemple constant: els comentaris i declaracions dels corresponsals de l’ABC als EUA. No fa gaire, un periodista va afirmar al portal web que segons certes enquestes, la popularitat de Ronaldo als EUA ja havia superat la de Messi. Quina imaginació! Messi, un jove fotogènic, d’aspecte agradable i somriure fàcil, és probablement l’únic futbolista del món verdaderament popular als EUA. Des de fa anys, la seva foto apareix sovint a anuncis i reportatges. L’Obama va dir una vegada en broma a un grup de periodistes que ell (jugant al bàsquet) no era cap Messi. Tots els diaris importants en parlen. Jo no dubto que els afeccionats al soccer americans, que ja n’hi ha molts, sobre tot entre els hispans, coneguin en Ronaldo, però no gaire més.

Una altra bestiesa gairebé inconcebible, és dir que els EUA podrien declarar la llengua espanyola oficial. No ho han fet ni amb l’anglès. Disbarats d’aquesta magnitud se senten només rarament. Com és que ningú respon  mai en aquests casos a les amenaces buides, invencions, petulància i manies de grandesa de Madrid?

Lliçó d’Anglès: “Catalan” o “Catalonian”?

Tots els Catalans, parlant l’Anglès, ens anomenem Catalans  i això ens ha perjudicat sempre perquè la gent de nivell educatiu baix o mitjà no associen aquest gentilici amb Catalonia, com probablement farien si ens anomenéssim Catalonians. En Anglès no hi ha cap acadèmia de la llengua però els dos diccionaris autoritaris, l’Oxford al Regne Unit i el Webster als EUA, accepten totes dues formes. Degut al meu accent, em pregunten sovint d’on sóc. Jo sempre responc que vaig nàixer a Catalonia. Sentint-ho,  sovint fan una cara de perplexitat. Aclareixo que C és un estat al NE de la Península Ibèrica i que jo sóc de Barcelona. Ah, Espanya! Per fer una gràcia, intenten dir un parell de mots en castellà apresos a l’escola fa molts anys,  la qual cosa sempre tallo explicant que els Catalans parlem i preferim una altra llengua. Si la persona té un nivell universitari o molta educació sovint farà un gest de complicitat, volent dir que ja entén de que va, però la majoria de gent per ara no entenen. En general el govern americà més aviat simpatitza amb nosaltres. Llegiu si no, el resum d’història espanyola de la Llibreria del Congrés o de la CIA. Entenen bé els problemes diferencials que tenim. La gent que mana, en canvi, per ara no en saben res, però si arribés el cas, serien aquests els llocs on trobarien informació.

Sens cap dubte, Barcelona i Catalonia no atansen un nivell comparable de prestigi i és una llàstima. La Barcelona del franquisme era una ciutat gris i trista que no entusiasmava. Com oblidar com el personatge principal de La Nàusea de Sartre sent la nàusea per primera vegada passejant per la Rambla de Barcelona! La percepció de la nostra ciutat ha canviat dramàticament en els darrers anys i no és fàcil entendre perquè. Factors evidents serien l’arquitectura de Gaudí, l’Olimpíada, els èxits repetits del Barça, el seny publicitari de l’Ajuntament, la pel·lícula de Woody Allen. Sigui com sigui, avui en dia Barcelona és una ciutat amb prestigi extraordinari que cap altre lloc d’Espanya comparteix. Surt sovint als anuncis de televisió de molts productes, és una destinació molt anomenada a sèries de televisió i films. Quan jo vivia a NY, pràcticament tots els meus amics l’havien visitat. Allò de París, Londres i Barcelona ja no feia riure. En canvi, tots els turistes, si hi havien estat, parlaven de Madrid amb irritació.

Catalonia és molt més coneguda que abans i de tant en tant, es poden llegir bons articles al NYTimes i altres revistes sobre nosaltres, però no tant com caldria. Els jugadors del Barça són sovint els Catalans (malgrat que de fet pocs en són). D’Espanya ja no es parla com abans, quan la gent la identificava amb el menjar i els costums mexicans però no ha arribat mai a un nivell alt de prestigi comparable amb el de Barcelona ni amb el d’altres països europeus. La situació queda ben sumariada a l’encontre fallit (però enregistrat en vídeo) de Mariano Rajoy amb el President Obama a una trobada dels 20. Rajoy, veient l’emperador assegut tot sol a una cambra, s’hi va acostar a fer conversa i va intentar tocar amb la mà la seva espatlla. El President, visiblement irritat, es va aixecar dient que ja aniria més tard a la recepció. Aquesta és la situació del govern espanyol al món en l’actualitat. Que no és com l’ABC es pensa.

La qüestió de la permanència de Catalunya a la UE

M’és difícil entendre perquè els diaris i la premsa no rebaten amb més energia les amenaces tan absurdes com simplistes d’expulsió de Catalunya en cas d’una DUI. Tampoc entenc que la Unió toleri ser utilitzada per fer por en una qüestió de política interior que per ara no els afecta. Val la pena parlar-ne perquè evidentment els espanyolistes han aconseguit espantar el sector econòmic i financer del país que no voldria sortir-se’n. Troben els espanyols al Tractat Constitucional de la Unió una sola sentència que sembla amenaçar Catalunya i ja està. Cas clos. Ja no es pot ni parlar-ne. Com en el cas de l’intent de fer-se amic de l’Obama, el Sr Rajoy sembla sobreestimar el seu poder, estatus i influència als òrgans de la Unió. Si la DUI es produís, vol dir això que la Unió aplicaria aquest rengle de text sense preguntar a Espanya perquè no ha negociat abans, confiant enlloc que la Unió li resoldria un problema intern com ell vol?  Probablement en privat ja tots els que tenen pes li han dit que cal negociar i ell els ignora. Ha considerat Espanya que la Unió perdria més de set milions de ciutadans amb bona economia i les pèrdues que això representaria? Tot perquè el Sr Rajoy no vol negociar. El Presidente es troba en una posició molt fluixa.

Molta gent ja han notat que el govern de la Unió no és gens democràtic i és ridícul creure que tots els membres són iguals i tenen la mateixa influència. Com van anar les admissions sense discussions dels països de l’òrbita comunista després de l’esfondrament de l’estat soviètic? És que no van ser admesos simplement per la pressió nord-americana amb el suport de l’eix Berlin-Paris? Hi va haver un sol vot en contra? I ara qui fa les negociacions amb la Turquia, Sèrbia, Macedònia, etc? Quines opinions té el govern espanyol sobre la matèria? Pregunten pel sentiment popular d’algú? Es pensa el Sr Rajoy que pot ficar-hi cullera? O que algú s’interessa per les seves opinions? O que ell pot trucar a Brussel·les i fer expulsar a Catalunya simplement fent una referència a la famosa frase triada per ell?

Preguntant a la UE

Quan el govern PP va introduir aquest argument de la possible expulsió de Catalunya, tant ells com els representants de Catalunya es van dirigir a personalitats triades per les seves relacions amistoses, dient que sí o que no. Al final el Gobierno central va declarar en triomf que faria que la Unió expulsés a Catalunya (fent la seva feina bruta de franc i sota les seves ordres). Però tot això només eren les opinions individuals de polítics i els espanyols es van guardar molt d’anar a l’administració de Brussel·les i demanar un peritatge oficial als seus experts, que hauria pogut ser molt diferent. Per cert, el govern britànic tampoc ho va voler fer amb Escòcia, probablement per les mateixes raons. Per por que sortís malament. Considerem dos punts:

1) Aquesta clàusula d’expulsió no s’ha utilitzat mai i caldria aprovar i introduir instruccions sobre la seva implementació (en català, caldria que els poders reals clavessin un cop de puny a la taula i expliquessin què vol dir)

2) És evident que la pèrdua de Catalunya, si es produís,  perjudicaria la Unió i per tant cal mirar d’evitar-la o resoldre-la immediatament. Es podria evitar l’expulsió, o readmetre-la amb un procediment accelerat o en el pitjor cas firmar un tractat d’associació lliure com ara Suïssa o Noruega. En cap cas deixar-la anar.

La UE no acceptaria un dany econòmic simplement perquè Espanya no vol negociar. Pel que fa a l’Euro, ara estem veient la feina que fan a Frankfurt per evitar que un soci tan problemàtic com Grècia se’n surti. Voldrien els de Frankfurt acceptar la pèrdua de Catalunya perquè Rajoy ho exigeix?

En resum, sense ser gaire més que un país petit, la nostra posició al món es molt millor del que la gent es pensa. Caldria perdre els complexes i respondre en veu alta i amb arguments contundents a les amenaces gratuïtes. Catalunya es quedarà dintre la UE passi el que passi i en algun dia poc llunyà el nostre representant seurà al costat del d’Espanya al Consell de Ministres. I a menys que hi hagi reformes, tots dos seguiran tenint molt poca autoritat. No, Srs de l’ABC. El món no és ben bé com vosaltres i el PP us penseu.

Saluts

Joan Gil:

2 respostes

28 nov. 2012


Des de Nova York, amb ràbia

Sí, amb ràbia, no pas amb desencís, com si una colla de bandits haguessin entrat a casa per prendre’m allò que a molts ens semblava com si fos nostre. I era nostre perquè la Declaració d’Independència Nord-Americana en parla: que creiem que tots hem nascut amb drets inalienables, com el dret a la llibertat i a la Justícia. I a l´autodeterminació  com a poble d´homes lliures, jo afegiria. Enlloc d’una Introducció absurda, pensada per llençar-la al cap dels malaventurats Catalans, com diu la Constitució, i que és molt millor que la que tenen els espanyols:  Nosaltres, el poble dels Estats Units, per tal de formar una unió més perfecta, establir-hi la Justícia, assegurar la tranquil·litat interior, establir la defensa comú, promoure el benestar general i assegurar-nos les benediccions de la llibertat per a nosaltres i la nostra posteritat, proclamem i establim aquesta Constitució. Veieu, no diu ximpleries sobre nacions i nacionalitats, ni anomena qui són o com s´hi identifiquen ¨Nosotros, los Demócratas¨ni anomena les llengües obligatòries, ni la submissió d’uns Estats als altres, ni posa cap jutge per damunt dels nostres. I fa més de dos-cents anys que fou proclamada. I tothom l’adora, perquè expressa i protegeix tan bé els drets legítims de tothom, a diferència de la del 78 a l’Estat.
Què cal en aquest país per fer dimitir uns polítics?

Un home que rep una patacada tan forta com la que el poble català ha administrat al  Sr. Mas, igual que al Sr Navarro, que ni tan sols sabia què volia, com és que es volen quedar i seguir determinant el nostre futur? Que són els nostres propietaris? Jo em pensava que eren els Espanyols només i que amb la Independència seríem lliures. Però es veu que no. El Sr Mas ni tan sols ens veia capacitats per assabentar-nos dell nostre futur que ell ens volia anar comunicant poquet a poquet. Ell contra l’unionisme, però el seu col.laborador més pròxim, no. El poble volia referèndum abans de Setembre 2014, però ell no, només dintre de quatre anys. El poble estava per la Independència total, però ell no, sinó ara per ser una colònia com Puerto Rico, o potser una Confederació dependent amb Espanya, o potser una associació dintre la UE, o potser el que sortís de les seves negociacions secretes amb gent important. Però és que sabeu què voleu? Ja us ho diré després, quan jo ja hagi repetit el Pacte de la Moncloa. Això no es fa, gran senyor Mas. No preferiríeu tancar la campanya amb una relació de les coses que hem patit recentment, dels abusos i vexacions que hem sofert en silenci, de les nostres aspiracions i frustracions més íntimes? Ai no, només del 1714 i les hores glorioses de Catalunya. Es van descuidar de dur-vos una espasa? Ell ja es veia no pas com un Companys de res (revoltat i ben afusellat) o un Maciá, fundador de l’ERC, sinó com un nou Conseller Rafel Casanova, home benestant o potser com el gran heroi Jaume I, o potser fins i tot de Mariano Rajoy de Warwick, tots ells homes de la noblesa entenedors de la funció de guies espiritual i material del poble que la noblesa i els nostres burgers han d’assumir perquè els escau.

Adéu-siau, Sisplau

I si el problema de la vergonyosa carència de finançament del partit us portés a situacions estranyes on gent malvolent us podria acusar falsament de robatori i espoli, perquè no en parleu en públic? Us refieu de complicitats cíniques dels adversaris?

No, Sr Mas, no teniu cap dret a robar-nos les  il.lusions! El poble us ha castigat de valent. Que surti un altre a fer tot allò que nosaltres esperàvem del guia verdader. No teniu cap dret de prendre’ns les il·lusions. Recordeu aquell dia abans de la gran manifestació quan vós anàveu insistint que malgrat tot us manifestaríeu i els donaríeu suport moral i polític només pel pacte fiscal i que per res més mentre els altres seguien repetint i escrivint als cartells que amb ells us manifestaríeu per la Independència i el que no la volgués, que es quedés a casa perquè ells no el volien? Els avisos no us han impressionat mai perque sabeu com és de curta la memòria de la plebs i ho vàreu prendre tot sense donar res: hi vàreu anar sense voler la Independència i ho vau deixar tot sempre fosc, ignorant la paraula que us molestava. No torneu a començar ara, sisplau. Jo, personalment, ja en tinc prou.

JOANOT

No hi ha resposta