Els EUA són diferents

Aquest aniversari, celebrat el dilluns més pròxim, fa anys que és una festa federal. En aquest país el govern central no pot manar observar festes com passa a altres països. Els correus i les oficines federals estan tancades però altres han de treballar.
Hi ha estats i municipis i fins i tot companyies que accepten certes festes i altres que no. És un país lliure. A Nova York, els Italians han adoptat la festa, rebatejada Columbus Day, com a dia de la immigració italiana, tan important els segles XIX i XX, i fan una gran desfilada a Manhattan. A la resta del país, poc a poc la commemoració ha esdevingut una festa dels indígenes nord-americans i també un record de la seva tragèdia, un tema sempre popular a tot el país. Com fem els Catalans, els indígenes (que no són indis com absurdament es pensaven els Castellans), celebren i memorialitzen el dia del gran desastre. Si no fos per aquest nou vessant cap als indígenes, la festa del 12 Octubre molt probablement hauria estat suprimida. A Mèxic ja fa molts anys que el dia es commemora amb una gran festa indígena al Zócalo, al centre de la Ciutat i si hom té un passaport espanyol, és aconsellable no dir-ho a ningú.

Història ridícula d’una muralla fallida i molt cara
El Sr Trump presenta el seu acudit de construir una muralla doble en llarg dels aproximadament 3,2 mil qm de frontera entre els EUA i Mèxic, a través de rius, llacs, cadenes de muntanyes impassables, terres de conreu, deserts i moltes més coses. Curiosament, ningú li recorda que els partits polítics es van posar d’acord l’any 2,006 durant el regne del gran George W Bush i van aprovar una llei donant els diners per començar aquesta obra d’art. Excedint pressupostos, creant incidents vergonyosos i patiment humà, per no parlar dels morts, el projecte va arribar a construir uns centenars de qm en una muralla doble amb carretera al mig que qui vulgui pot admirar tant a l’extrem Est (Texas) com a l’Oest (Califòrnia) amb breus segments addicionals al mig. En general la muralla està feta d’una mena de formigó armat, pintada de marró. Amb una profunditat d’uns 2 m sota terra per evitar els túnels, té una alçada d’uns 5 o 6 m i està coronada per filferro amb punxes. Volia ser una mena de nova muralla de Xina.

Fallides? No cabrien a aquest apunt. Vet aquí algunes: 1) a Texas la frontera és el Rio Grande, que és molt ondulant i la muralla seria massa llarga i lletja seguint els meandres; van decidir construir-la en línia recta, deixant territoris americans amb un camp de beisbol i un altre de golf entre la muralla i Mèxic; 2) es van adonar que un segment llarg havia estat construït metros dintre de territori mexicà i van haver d’enderrocar-lo i tornar a començar amb un cost de gairebé mil milions; 3) a un lloc no es van adonar que les defenses contra inundació d’un poble mexicà creuaven la frontera, causant un verdader desastre civil amb les primeres pluges; 4) moltes organitzacions van denunciar la pèrdua de recursos naturals a moltes espècies d’animals que no podien creuar; 5) alguns propietaris van quedar separats de parts del ranxo i moltes famílies separades. Sobretot el preu i les queixes anaven pujant més i més fins que al final el 2010, ja sota el comand de Barack Obama, el Congrés en va tenir prou i va acabar amb el projecte. La queixa pitjor? La muralla havia fet mal a molta gent però no havia resolt res. El nombre d’entrades il·legals als EUA seguia essent el mateix.

Vaig veure a un reportatge un grup de Coyotes (els guies mexicans que per diners ensenyen com creuar) rient i mofant-se de la muralla. Deien que els Americans poden fer com vulguin, però un home sempre trobarà una forma de combatre màquines. Un coyote es va deixar filmar assegut burlant-se damunt d’una muralla. Seguia essent fàcil excavar túnels i fer saltar certs llocs de la muralla. Les bandes de narcos seguien entrant i sortint com si res. El negoci anava bé: a preu cobraven $1800 per passar. Un coyote va ensenyar com es pot amagar un home sota els seients als cotxes de luxe o SUVs grans, però ell demanava $5000 pel servei. Els més pobres podien oferir-se a carregar una motxilla plena d’estupefaents i dur-la pels túnels dels narcos, confiant que la policia americana no els enxampés. Però aquesta gent no ajudaven un cop als EUA, i els immigrants quedaven abandonats a un lloc desèrtic ple de policies i guardes, a més d’un grup de voluntaris armats d’extrema dreta molt perillosos. Tècnicament, ells només poden notificar les autoritats quan troben un il·legal, però van armats i sovint es troben morts. Molts que ho havien sobreviscut tot, acabaven deportats al país d’origen, havent perdut els diners i exposat la seva vida i llibertat per no res.

Qui són els il·legals?
Curiosament, Trump i el seu partit segueixen afirmant que els homes (i algunes dones amb nens petits) són immigrants econòmics, no pas fugitius polítics, que venen a guanyar diners i que entre ells hi ha criminals, violadors i terroristes islàmics. No hi ha cap prova de res d’això i tots els periodistes i totes les organitzacions diuen coses molt diferents.

Fan notar que no són fugitius de cap guerra o dictadura. Avui en dia degut a moltes millores laborals a Mèxic i gràcies al petroli, hi ha molt pocs mexicans travessant la frontera. Els nous immigrants són centre-americans fugint del desastre econòmic, polític i social de països com El Salvador, Hondures i Guatemala, de fet estats fallits i violents, amb poca autoritat policial. Vaig veure com preguntaven a un home d’aquests països perquè s’exposava a un perill tan gran. Venia a fer diners? Amb amargura l’home responia que ell era jove, tenia una muller i fills, i que volia feina i ningú li en volia donar. Quina altra cosa podia fer? A Amèrica sí que es troba feina. Perquè el volien aturar?

Aquesta gent emprenen una caminada gairebé èpica en llarg dels 2 o 3 mil qm de costa Atlàntica de Mèxic. Utilitzen trens de càrrega que han de prendre en marxa i per sobreviure depenen de la compassió i ajut de la població civil mexicana que pateix veient la desfilada i les històries d’horror que es produeixen. Què passa quan el peu rellisca pujant a un tren cisterna en marxa? O l’immigrant mor esclafat o perd un peu o un braç. Els films ensenyant la situació toquen a fons totes les tecles de la sensibilitat i misericòrdia humana: un jove amb un peu agafat a la cama per la pell a un lloc sense assistència mèdica demanant a crits que algú expliqui a la seva família que havia fracassat però moria pensant en ells; el grup d’homes adults que es posen a plorar quan un grup benèfic els dona arròs bullit i aigua i comencen a recitar les coses que han après a l’església; el perill constant de bandes de lladres i el perill de la policia mexicana que, seguint els acords entre Obama i Mèxic els repatriarà per força, identificant-los per l’accent.

Els violadors i criminals que anomena en Trump no es troben fàcilment. Aquesta desfilada de desgraciats i morts de fam que ho posen tot en perill amb la il·lusió de poder suportar la dona i els fills ja dura molts anys i rarament acaba bé. És un desengany molt gran que el món segueixi decidit a ignorar-lo encara que sigui comparable al desastre de l’orient mig que cada dia veiem a les notícies de TV.

I s’equivoquen greument els que es pensen que aquests casos de migració massiva s’acabaran aviat quan s’acabin certs conflictes. De fet molts especialistes prediuen que l’escalfament climàtic causarà un moviment migratori enorme des de certs territoris cap al nord, que ningú sabria com tractar. Diuen que potser és la Sibèria el territori que s’hauria de preocupar més. En Putin no es lliurarà.

Joan Gil

Tags: Immigració, MEXICANS

Hi ha gent que es queixa de certes coses que els polítics diuen en una campanya que semblen infravalorar la intel·ligència del poble votant. És que mentides, simplificacions, amenaces i interpretacions deshonestes serveixen d’alguna cosa? Als EUA hi ha un grup enorme d’especialistes en Public Relations que es guanyen la vida dirigint i influenciant l’opinió pública en l’interès de qui els pagui . Una de les seves característiques és la falta d’escrúpols. En les darrers dies hem vist diaris seriosos i altres mitjans repetint cegament coses com que tots els bancs abandonarien Catalunya (a quin país ha passat això?), exagerant comentaris diplomàtics de rutina interpretats com a suport entusiàstic, amenaçant que el Barça només podria jugar contra equips de tercera i altres afirmacions poc probables que a més ignoren la motivació econòmica, que és sovint l’únic argument guanyador. Pregunteu als banquers el dilluns pròxim. Com va tot als EUA que també s’acosten a una elecció? Millor, pitjor o igual? El problema és que en saben molt.

Els candidats Republicans a la Presidència dels EU: Donald Trump

Fa uns dies, la CNN va triar 12 dels 16 candidats actuals al ticket republicà per la successió d’Obama i els va facilitar  tres hores de disputa pública que es van  mirar voluntàriament uns 30 milions  d’espectadors. Els més destacats d’entre ells van dir coses memorables. Alguns han arribat al lloc on són a les enquestes degut a frustració del públic amb la classe política, una mica com els votants SYRIZA o del Podemos, només que en el cas dels Republicans n’hi ha molts que són una mena de llibertaris religiosos, aficionats a les armes de foc, molt de dretes. Deixo de banda avui als Demòcrates on està passant una cosa semblant en l’altre direcció suportant el Senador auto-anomenat socialista Bernie Sanders i ensorrant la Sra Clinton. Fa uns mesos, tothom donava per fet que ticket final consistiria de Jeb Bush contra la Hillary i que Bush guanyaria. En aquest moment, tots dos candidats estan en perill, però de cap manera eliminats. Tornem als 12 republicans.

El més exitós de moment és Donald Trump, el pallasso que ha fet tants milions en la construcció, els casinos i també com a figura principal a un programa de TV molt popular, un verdader novaiorquès de pel·lícula, valorat variablement a NY entre clown divertit o desagradable. Ara l’estan descobrint tots els Americans i de moment els fa gràcia. Va aconseguint votants possibles amb vulgaritats, crueltats i generalitzacions (totes les coses són blanques o negres), insultant els immigrants mexicans que tracta de violadors i terroristes potencials als qui no agrada treballar i ridiculitzant les dones. Va espetar bastant clarament a una periodista de FOX que potser estaria tenint la regla, cosa tan grollera que els mitjans gairebé no van gosaven reproduir. Però va agradar a molta gent, que van riure… Ha fet moltes coses pagades de la seva butxaca en públic. Una d’elles fou l’assumpte de la partida de naixement d’Obama que, segons ell era un musulmà amagat i havia nascut a l’estranger sense ser fill d’un ciutadà (en el qual cas no tindria dret de ser President) amb una partida de naixement falsa. La Casa Blanca va acabar publicant la versió abreujada del document, però en Trump deia que ell volia la versió llarga de la inscripció. El governador de Hawaii es va atipar de seguir rebent milers de sol·licituds de còpies llargues del certificat i va acabar penjant-lo de franc a l’Internet.  Així i tot, hi ha encara molta gent que ho segueix repetint, i en Trump no va recular.

Durant la disputa dels candidats a la CNN, un home al públic es va aixecar i va començar a parlar donant per segur que Obama era un musulmà secret, nascut a l’estranger. Enlloc de corregir-lo, en Trump  va escoltar atentament fent que sí amb el cap. Tota la premsa seriosa li ha retret aquest incident, però en Trump segueix tranquil. Quan la gent vol sentir una cosa, es pot mentir amb impunitat, com saben mol be els polítics de carrera. A un sector del poble li agraden les intrigues i els escàndols sucosos i no es preocupa per sentir argumentats racionals. Ser víctima d’una falsedat o difamació és un problema greu, sovint impossible d’arreglar. Els seus partidaris  seguiran repetint que Obama es un musulmà amagat nascut a Kènia de pare estranger.

Tristíssim sobretot va ser el seu llarg comentari afirmant que les vacunes causen autisme, una qüestió que totes les autoritats sanitàries han denegat enèrgicament,  i que fou el resultat d’un frau científic cínic d’un home que volia fer carrera amb una mentida construïda amb falses dades. Aquesta afirmació ha causat brots epidèmics de malalties de la infància ja desaparegudes i  també ha posat en perill  molts adults que no es poden vacunar per raons mèdiques. La ciència i les conseqüències, no obstant, no preocupen al multimilionari. Va explicar que un amic seu havia tingut un nen molt maco que després d’una vacunació va tenir una febre i al poc temps va esdevenir autístic. Això demostra que les vacunes causen autisme, segons ell, un disbarat absurd i intolerable, que no obstant cal tolerar. Ningú pot fer callar a un candidat.

Els altres candidats

Hi ha algú que conegui el Dr Ben Carson, per ara segon candidat pel nombre de vots que treuria a la primària? Fins ara no s’havia ficat mai en política i només el coneixien a casa seva. És un negre, un cirurgià pediàtric notable que fa uns anys aconseguí separar dos germans siamesos units pel cap, cosa tan difícil que ningú més gosava fer. En entrevistes, on cal reconèixer que parla molt bé i fa bon efecte, ell diu que està contra la teoria de l’evolució, que afavoreix el creacionisme, com diu la Bíblia, i que voldria criminalitzar qualsevol forma d’avortament i desfer la nova llei d’assegurança contra la malaltia (milions de gent pobre en patirien les conseqüències). Sobre les vacunes, ell diu que són els pares els únics que poden decidir. A la disputa, es va expressar contra la immigració, un perill per la seguretat nacional (encara que no hi ha ni un sol cas conegut d’islamistes arribats per aquest camí), i va exigir la fortificació i construcció d’una muralla doble amb espai al mig per cotxes militars al llarg de tota la frontera mexicana, que son uns tres mil qm (inclou muntanyes i rius). Sobre les guerres a l’Orient mig, si els EUA s’hi fiquen, haurien de fer-ho amb tota la força militar que tenen, sense límits, enlloc de limitar-se a bombardeigs, com fa l’Obama. Sempre es refereix als immigrants il·legals mexicans, que pràcticament en l’actualitat han baixat a zero degut a les millores econòmiques al país, canvis fronterers i tractats amb Mèxic. Gairebé tots els immigrants actuals són centreamericans, sobretot d’Hondures i El Salvador, on molts principis de l’estat de dret ja no funcionen.

El Senador cubà Marc Rubio també estava per la muralla i contra els avortaments. Cal reconèixer que parla bé  l’anglès nord-americà sense cap mena d’accent, té habilitat política considerable, un atractiu personal  i podria esdevenir un candidat. O podria esdevenir un si no fos tan jove. Molts cubans són molt de dretes. No acabarà la carrera aquí.

La Sra Carly Fiorina, que segons els periodistes és qui va guanyar el debat, és una antiga consellera delegada de Hewlett Packard, destituïda de mala manera pel seu estil autoritari, decisions agosarades i mals resultats. En el fons, és l’única que semblava saber de què parlava, sobre tot en política estrangera,  que és on els polítics americans diuen més barbaritats. Va exigir coses com defenses antinuclears reforçades a Polònia, reactivació de la Sisena Flota, manobres militars als Països Bàltics i lluita contra Putin. Dissortadament, el President Obama fa temps  que ha manat i fet realitat totes aquestes coses. Es veu que no ho sabia. L’haurien d’haver avisat.

Ted Cruz, al qual certs espanyols falsament identifiquen com a hispà, cosa que probablement el molesta (va nàixer al Canadà fill d’un ciutadà americà d’origen cubà i no sap parlar ni una paraula de castellà) va exigir la cancel·lació del tractat nuclear amb Iran, que significaria la destrucció segura d’Israel i exigeix guerra sense límits a qui s’oposi als EUA. Aquest senador federal per Texas és famòs per les barbaritats extremistes de dreta que diu i poca gent fora de Texas el pren seriosament.

I tots van parlar contra l’anomenat Obamacare, l’assegurança de malaltia obligatòria, que caldria eliminar sense ser substituïda per res. La Cambra de Representants a Washington va votar unes 10 o 12 vegades per derrogar-la, sabent que no tindria cap efecte. Diuen que ha destruit la Medicina nord-americana i que, un poc eliminada, tot s’arreglarà tot sol.  I tots exigeixen aturar les subvencions a Planned Parenthood, que ofereix assistència i tractaments ginecològics,  incloent  avortament, a milions de dones pobres.

Problemes que van oblidar

Amb només tres hores i dotze persones que es barallaven per tenir la paraula i pel privilegi de liderar el món, Catalunya inclosa,no van poder parlar del tot. Per exemple, es van descuidar l’escalfament global, l’atur, la caiguda dels ingressos de la classe treballadora, el sou mínim, com sortir de les guerres islàmiques, com millorar la infraestructura que s’està ensorrant, com ajudar els països pobres… i algunes altres cosetes. Qui sigui elegit ja se les arreglara.

Joan Gil

Tags: musulmans, Republicans

Escric aquest apunt perquè a vegades m’interesso pels llibres de text i revistes universitaris de les escoles de relacions internacionals, sobre tot en la disciplina de Govern. Govern és una disciplina que cal estudiar. Per practicar Medicina no n’hi ha prou d’interessar-se per la salut. En els darrers anys el món ha canviat moltíssim. Podríeu començar amb la Transició, per seguir amb les repúbliques sud-americanes, les noves metodologies per extreure oli, el món post-soviètic, l’esfondrament de Iugoslàvia,  l’anomenada primavera àrab, l´escalfament de la terra.  I els ordinadors i les eines socials com Facebook i Twitter, sortides del no-res, han esdevingut instruments molt útils pels que volen lluitar per la llibertat i el canvi, tant pacífics com violents.
Què cal per fer caure una dictadura? Abans la resposta era fàcil: un líder determinat, estimat pel poble i intel·ligent.  Però cada dia se’n troben menys d’aquests, potser perquè amb la tele el veiem massa prop.  Qui pot creure creure en un home després de veure la seva roba bruta interior o escoltar els seus errors?
Molts es desesperen perquè l’heroi no apareix enlloc Aquell que buscava un home amb una llanterna i no el trobava no s’equivocava. És just això?
Potser no tothom pot encetar una revolució, però no se sap mai. Penseu en les primeres xiulades contra la bandera dels altres a un estadi d’esports: potser un s’hi ha afegit veient un xicot desconegut que ho fa. I què diríem dels ciutadans magnífics d’Arenys de Munt i de l’Associació Nacional de Catalunya, que prou es mereixerien una estàtua?  Hi ha gent, sobretot periodistes i polítics professionals que es burlen perquè tots aquests que he anomenat no tenen líder i només tenen un programa molt simple. Volem ser independents. Atureu-vos i espereu!

Dubtes i Malsons a la Nit
Perquè estic escrivint això en mig de la rauxa per l’independentisme? Ja sóc gran i m’he passat la vida esperant la independència. Ara hi crec i si  me la prenen, no sé que faré.
És del President Mas de qui no em fio tant com caldria.

Recordant una Transició que més valdria oblidar
És evident que malgrat tot l’entusiasme i totes les falses esperances, la Transició va acabar com un desengany  trist, si no tràgic. No em posaré ara a analitzar-la full per full en la infinitat de detalls i incidents. Només em vull referir a un sol defecte cabdal que un estudiant de tècniques de govern sense interès per la política espanyola  identificaria fàcilment.
Està establert molt clarament que el grup que pren el poder a la caiguda d’una dictadura s’ha de limitar a convocar eleccions constituents per anomenar un govern elegit per la majoria i al mateix temps escriure una Constitució. Però (i això ha de quedar molt clar) mai podria escriure lleis destinades a efectuar els canvis que el poble espera, com per exemple quines llibertats, organització de la judicatura, forma dels sindicats, facultats de governs territorials. Per repetir-ho: només ha d’introduir el vot universal legítim com a única font de poder i escriure una nova Constitució, aguantant la pau fins que hi hagi un nou govern elegit per fer els canvis demanats pel poble. Però així és com van anar les coses a l’Espanya de Suàrez, que encara era la de Franco. Els que van introduir el vot universal van decidir com serien les coses al nou govern en els anys venidors. Com el Dictador volia, efectivament va quedar tot atado y bien atado. No hi hauria cap transició. Els mateixos que havien reconegut que era temps de canviar, decidirien com i quant, perquè, i en quina direcció calia canviar. Els tabús de la Dictadura quedarien garantits per la nova llei, potser la mateixa llei que ens tiren pel cap als catalans quan no fem bondat. El el canvi seria només de forma, no pas de fons.
La segona prescripció que cal obeir absolutament per dissoldre una dictadura és que en cap moment, ni provisional ni permanent, cal admetre al poder institucions de jure, mai elegides, com ara l’exèrcit o la religió o la noblesa, o l’alta finança

Cal obeir cegament la Constitució i les Lleis parlamentàries?
Quina pregunta! La majoria de lectors creuen en la llei, que confonen amb la justícia i s’oposen a l’anarquisme polític. Als que vam viure tants anys sota el franquisme, la pregunta no ens fa tanta angúnia com als crescuts sota la semi-democràcia actual. En Franco tenia lleis, tant de bones com de dolentes, aprovades per un parlament que feia obeir i jutges que les imposaven, com les havien tingut Hitler, Mussolini, Stalin. Gairebé tothom (però amb excepcions que molts recordem bé) que acabava tancat, havia violat alguna llei feixista aprovada pes Procuradors de les Cortes Nacionales del Glorioso Movimiento Nacional. Les organitzacions de drets humans internacionals han fet notar el problema molt sovint: als ciutadans de països lliures ens ho pensem que un protegit ha estat empresonat arbitràriament, però si hom s’ho mira amb detall, resulta que el perseguit ha violat les lleis del país on viu. Es dirà que les lleis poden i sovint són injustes. A Nuremberg ja es va decidir que la necessitat d’obeir la llei no excusava cap crim ni cap inhumanitat. Ah! Qui ho ha de decidir això? Al jutge li està terminantment prohibit substituir el seu criteri pel dels legisladors i no pot canviar res! I la Constitució? Ni en broma! És com la Bíblia. Els militars juren deixar-se matar ans de violar-ne ni un sol article. Hi ha països on la Constitució és flexible i s’adapta als canvis socials, però això només ho poden decidir els jutges dels Alts Tribunals, els quals són elegits precisament per la seva ideologia i fidelitat als qui manen. Els Nord-americans serien un model d’evolució d’una Constinuci’o promulgada al Segle XVIII i encara en plena forca.
Mal assumpte si t’acusen d’estar contra la Constitució. Hi ha opcions, però són sempre del govern, mai de l’acusat, a qui només pot tocar rebre.
En un país clarament democràtic, el conflicte no passaria mai. Les regles del llibre estan escrites no sols per garantir es drets individual (cosa que la Constitució actual espanyola fa relativament bé) sinó també la convivència i harmonia dels pobles i grups que formen part de l’Estat. I és aquí on la Constitució, que enlloc d’això estableix de forma inapel·lable la sobirania i domini de Castella, rep carbasses. Si no volem ser espanyols, caldria que no hi haguéssim votat a favor. Els “pares” de la Constitució tenien la pretensió inaudita que els Catalans, després de llegir el text, ens sotmetríem voluntàriament a tot allò que el Caudillo imposava amb la seva policia.
No, el ser elegit és una condició necessària però insuficient per atorgar a una llei o articul constitucional  legitimitat. Cal més: ha de respondre a la voluntat popular i ha de servir els interessos del poble per qui esta escrita. Si no, el poble té el dret de resistir-se i demanar-ne el canvi, tant en els temps de Franco, com ara. Malauradament, però, cal recordar que l’estat té el poder de fer-la respectar, tant si és justa com si no.

Tornant al meu Malson.
Perquè el President Mas no parla mai de la Independència, sinó sols d’autodeterminació? Perquè diu que el referèndum es podria fer en potser quatre anys? El poble té mala memòria política i ho oblida tot molt de pressa. Se’n recordarà tothom de l’extraordinària Mani de l’11s? Quin any vam començar a parlar del nou Estatut? Perquè va repetir abans de la gran mani del 11s2012 que ell hi estava a favor només per les finances? Perquè queixant-se d’ell en Rajoy no diu mai que va demanar la Independència durant la seva entrevista? Perquè en Mas a vegades es posa a parlar de la colònia de Puerto Rico o d’altres sistemes no independents? Ai las, ai as! Em feu patir, President.
Allò que interromp el meu somni a aquelles nits llargues de les que parlo és sempre el President Mas repetint el Pacte de la Moncloa per acabar anant-se amb la cua entre les cames, amb un peixet petit, potser una sardina o una gamba al cove tan vella com en Jordi Pujol. Jo tinc la mania que els homes no canvien mai. Potser ell es pensa que pot prendre la revenja i repetir amb èxit allò que en Rodríguez Zapatero més expert, millor manipulador i mentider amb més experiència li va negar. En sortiria amb un peix autodeterminat enorme, grandiós del Palau de la Moncloa, del que només hom veuria la cua de l’exterior, que sellejaria per sempre l’amistat entre dos pobles, un triat per Déu per manar, l’altre per esdevenir un model i una guia de laboriositat, lleialtat i feina. Sense necessitat de ser independent. Amb un collaret al coll

JOANOT

Tags: Republicans, Tribunal Suprem, Tribunals espanyols

Una de les coses que més em van sorprendre quan me´n vaig anar de l’Espanya de Franco cap a un país europeu lliure, és que el meu sistema de valors trontollava. Com podia ser que les coses que a mí em semblaven indiscutibles i importants només fessin riure als nous conciutadans? Ningú m’havia advertit mai que els ciutadans de cada país tenen una mentalitat diferent generada al llarg de la seva història per les influències a que han estat sotmesos i que aquesta mentalitat l’aprenen a casa, l’escola, pel carrer i no es pot discutir ni canviar. En aritmètica, dos i dos són sempre quatre però en política, en religió, en propaganda, en ètica moral, potser dos i dos seran quatre a Catalunya però no sempre a altres països del món. Cal aprendre a dubtar. I cal escoltar als altres abans de jutjar-los.

Com van néixer els EUA

Hi ha molta gent que gaudeix insultant als EUA. Com potser que no tinguin cap sentiment de responsabilitat col.lectiva, que no es preocupin dels pobres, que adorin els milionaris i que no vulguin que paguin impostos… Hi ha 50 milions sense assegurança de malaltia: com pot ser que hi hagi tants (la meitat) que s’oposen a la nova assegurança d’Obama i vulguin destruir-la? Com pot ser que els candidats republicans diguin que a ells l’atur no els preocupa?) Repetit tant per Santorum com per Romney.

Cal recordar que Amèrica és una nova nació d’immigrants. Cal recordar qui eren aquests immigrants: sovint gent que havia estat perseguida per raons religioses, generalment protestants, gent que havien aguantat i patit sota dictadures i ideologies estranyes a Europa i havien intentat deixar-ho tot al darrere. Els nous Americans volien viure en pau a casa, que el govern i l’estat els deixessin tranquils, que poguessin triar lliurement els seus representants, volien quedar-se amb tots els diners que feien i pagar pocs impostos, tenir la religió que volguessin (i els que no en tenien eren mal vistos) i sobretot, que l’Estat els deixés tranquils a casa, tots sols. Per als seus fills volien oportunitats. Amèrica esdevindria el país de la igualtat d’oportunitats. No és així com Catalunya va néixer! Per generacions, els Catalans van anar adoptant la moral catòlica i els sentiments dels moviments obrers i la fe en les respostes col.lectives i nacionals als problemes dels pobres i desafortunats.

Tothom es pensa que allò que hom ha après a casa i l’escola és la veritat. Punt. De fet és molt arrogat menystenir les opinions dels altres sense saber d’on surten.

L’assumpte de la llibertat de religió i la separació de l’església i l’estat va quedar molt ben arreglat a la seva Constitució, perquè els pares fundadors tenien molt presents les persecucions sanguinàries i la discòrdia interior resultant de les lluites religioses de la Reinaxença a Europa i no volien que això tornés a passar a la nova nació. Altrament, els Pilgrims, els primers colons de Nova Anglaterra eren una secta integrista i sens dubte van plantar una arrel que ha seguir creixent. La nova nació seria molt religiosa.

I l’assumpte de les relacions amb l’Estat? És fàcil de resumir:els immigrants i els seus successors volien poc Estat, pocs impostos i autogovern local fort. I així segueix. Sembla la llavor perfecte per fer néixer partits i polítics llibertaris i tota la dreta americana ha estat sempre almenys en part llibertària. Fort govern local, poc estat, pocs impostos, cap coerció, llibertat d’empresa, propietat individual sacrosanta. Quin somni anarquista tan americà! I el gran premi que tothom presenta als fills com a model i objectiu són la capacitat de lideratge i l’individualisme creador.

“Atlas shrugged”, la sinistra novel.la d’Ayn Rand

No sé si ha cap traducció a una llengua ibèrica d’aquesta obra político-social de l’escriptora russa, però tant el Tea Party com els llibertaris i de fet molts americans conservadors (és un dels llibres més venuts a Amèrica i fa anys fou lectura obligatòria a les escoles) creuen en el seu missatge. Es tracta de cantar les excel.lències de l’individualisme i de la motivació de guany com a motors del desenvolupament d’una nació i de la seva economia i llibertat, sobretot contraposant-la a la bogeria i incompetència dels col·lectivistes (l’esquerra). Al final, amb el socialisme mundial fracassat, els individualistes surten del seu amagatall a les Rocalloses, prenen el poder i restauren al mon l’ordre i la prosperitat. Alguna vegada la Sra Rand utilitza un llenguatge xocant: un home es presenta a ca l’heroi demanat suport per una obra que ajudaria els pobres i li contesten que foti el camp i no torni mai més a molestar. I que a ells ningú els obliga a fer caritat. I que el seu diner l’han guanyat per a ells mateixos, no per llançar-lo a gent miserable. La Sra Rand havia patit la Revolució Bolxevic a Sant Petersburg i sens dubte volia passar comptes amb els socialistes promovent idees abraçades pels anarquistes, l’enemic jurat del comunisme.

Individualisme contra Col·lectivisme

En l’actualitat, els Americans es diferencien políticament i moral dels Europeus en la seva fe absoluta en la prioritat absoluta de l’individualisme sobre el col.lectivisme, que menystenen fortament.

Un Americà us diria que Amèrica vol ser el país de l’oportunitat per a tothom (una cosa en la que tots creuen) però no del col·lectivisme que voldria regalar coses a gent que no les han sabut guanyar. Consciència col.lectiva? Impostos per pagar per obres socials? Fer enginyeria social (sic)? Mai! Que hi ha 50 milions de ciutadans sense assegurança? Doncs ja han tingut igualtat d’oportunitats. Si han fallat, el govern no té cap obligació de donar-los res de res.

Vol dir això que els Americans són gent cruel indiferent envers els pobres o la gent que pateix fam? De cap de les maneres! Ben al contrari, també han après a l’escola a ser compassius i caritatius i mirar d’ajudar on puguin. Però sempre COM UNA DECISIÓ PERSONAL i INDIVIDUAL de fer caritat, mai com una obligació organitzada i imposada per l’Estat. Evidentment, la solidaritat tal com s’entén a Catalunya gairebé no existeix.

En el transcurs dels anys, els Republicans es van oposar dràsticament a la Seguretat Social introduïda per Franklin Roosevelt (l’únic home d’esquerres que hagi governat mai els EUA). Deien i segueixen dient que això de les pensions ha de ser una qüestió d’estalvis individuals i l’estat no s´hi hauria de ficar. Es van seguir oposant a la Medicare, l’assegurança de malaltia dels ancians, introduïda pel President Lyndon Johnson dient que això ja era el comunisme (com diuen ara del pla d’Obama) i han intentat escapçar-la manta vegada. I ara fan el mateix amb el nou programa. Diuen que l’Estat és qui decidiria quin tractament mèdic rep un ciutadà. No és veritat. Que hi ha gent que avui en dia no pot pagar? Per això hi ha les caritats subvencionades amb donatius, però mai impostos. Els protestants baptistes, el grup religiós més fort de la nació, creuen molt en la caritat i l’amor als pobres. Però no els parleu ni d’impostos ni de justícia social perquè us tractaran de comunistes. Ben al contrari, molts insisteixen en mercats lliures, que és sempre una de les demandes llibertàries principals.

Individualisme o Col.lectivisme? Es la gran pregunta que es fa el món, la substància de la lluita entre la dreta i l’esquerra. Tothom creu que la seva fe és l’única que és verdadera.

JOANOT

Tags: Republicans, Tea Party

Sovint confiem en les descripcions dels països estrangers que ens donen els visitants i corresponsals. Però hi ha coses que només les entenem els que hem viscut a un país per molts anys o en som ciutadans. Pregunteu a un estudiant català de Columbia University pel sistema de pensions, de salut i d’hipoteques dels EUA i ja veureu què poc en sap. Jo vaig viure un grapat d’anys a Barcelona però no vaig entendre mai que després de patir un desnonament i desallotjament de la casa o pis propis, encara calia seguir pagant al banc.

I ara! Això crea una verdadera situació d’esclavatge. Un home ha de seguir treballant per donar una part important del seu sou a un banc per molts anys. El més probable és que la víctima no aconsegueixi mai alçar el cap i  no podrà tornar a comprar un habitatge. És exactament allò que anomenem esclavitud, l’obligació de treballar per a un altre sense treure’n res. No he sentit mai dir que una cosa així passi a cap dels països on he viscut i ben segur que no ha  passat mai als EUA durant els meus anys. Una hipoteca no és un préstec personal: és un préstec per comprar un pis o una casa i està garantit exclusivament per la propietat. N’havia sentit parlar però no m´ho volia creure fins que he pogut llegir l’article il·lustrat sobre l’assumpte publicat aquest dissabte 14 de juliol al New York Times (Foreclosure protesters in Spain´s cities now go door to door). L’article descriu els esforços de certs grups a Madrid que impedeixen el desallotjament de ciutadans necessitats bloquejant les entrades a la casa quan arriben els policies. Expliquen que el ciutadà desallotjat segueix essent responsable no sols per la resta de la hipoteca, sinó també per l’afegit dels interessos, sobrecàrregues i de les despeses de jutjat. El sistema és el més dur de tota Europa, diu el NYT. I el més injust també, afegiria jo.

L’Amèrica feliç de fa anys

Hi va haver un temps durant la postguerra amb els seus anys de prosperitat al món capitalista, que semblava que no s’acabarien mai, quan la vida a aquest país era senzilla i els bancs decents. Ser propietari de la casa on hom viu és sempre important a tot arreu, però encara més als EUA, on tenir casa pròpia ha estat sempre part del somni americà. No arribar-hi mai és gairebé un fracàs personal.

En aquells temps els bancs tenien un sistema que anava molt bé: el sol.licitant tenia l’obligació de pagar una entrada entre 20-30% del preu. Els perits experts del banc anaven a veure la casa i en determinaven el preu basat en comparacions amb recents vendes de cases similars al mateix barri, per evitar enganys. Si algú no hi arribava, el banc es reservava el dret de fer una excepció i acceptar una entrada més baixa, però l’interès apujaria i a més s’exigiria una assegurança contra alts riscs. En qualsevol cas, la hipoteca no hauria de passar del 150 o 200% dels ingressos anuals bruts del comprador.La hipoteca seria casi sempre per 30 anys i l’interès quedava fixat per tot aquest temps. I no passava res. En aquells temps, a diferència del que passa ara, hi havia poques regulacions. El govern vigilava com un pare just i amorós, avisant quan alguna cosa no anava bé. Si el sistema no s’hagués canviat, ens hauríem estalviat moltes coses.

Tot empitjora. Els bancs guanyen més, els ciutadans perden

La primera deterioració fou la introducció dels tipus d’interès variable, que no havien existit mai. Si et donaven una hipoteca diguem al 3.5%, així es quedaria pels 30 anys. Però els bancs es veu que això no ho volien. Van començar a dir que et pots estalviar tants diners amb un interès variable, que estaria lligat a un cert índex públic i pujaria o baixaria un cop a l’any. En general el primer any era veritat que t’estalviaves diners, però el segon i els següents, ai las! Els agents hipotecaris seriosos i els advocats bé que et recomanaven que no hi pensessis ni en broma. Però els bancs cada dia promovien més els seus interessos variables. I els clients hi perdien. No calia ni mentir perquè la gent no ho entenia i només veia els estalvis del primer any.

La bombolla. El President Bush II i la societat de propietaris

En algun moment cap als 80 o 90 va semblar com si els bancs s’haguessin tornat bojos. Jo veiea els anuncis que feien a la tele, la ràdio, els diaris i no podia creure. Estaven oferint hipoteques amb entrades mínimes, al final fins i tot més grans que el preu verdader. Oferien segones hipoteques per “desfermar” la vàlua amagada de la casa i anar de vacances o comprar cotxes. Sobretot aprovaven tothom, animant la gent a comprar habitatges molt pel damunt de les seves possibilitats reals. Als EUA tenim un sistema de vigilància del crèdit molt dur, amb tres agències que mantenen fitxers i avaluen cada ciutadà que viu al país. Abans una família amb crèdit dolent, no podia comprar res a terminis ni prendre una hipoteca, però en algun moment els bancs es van deixar de manies. Deien clarament a la tele que crèdit dolent no importava, si de cas caldria pagar interessos més cars, però poc.

Com podien els bancs ser tan temeraris! Ells ho veien molt clar: Mentre el client tingui una casa, el banc està ben cobert. Si no paga, el desnonem i el fotem fora i ja està. En aquest moment, l’Administració de Baby Bush es va afegir al concert. En Bush volia fer propietaris de tots els ciutadans americans (com en Hitler volia que tots els alemanys tinguessin un Volkswagen). Una tal societat seria estable i conservadora. I feliç.

Però és que hi havia prou diners per donar una casa a tothom? En W era molt optimista. Fins i tot avui en dia hi ha gent que dona la culpa del desastre que va passar als ciutadans que prenien aquestes hipoteques que no es podien permetre i compraven cases palacials  que no eren per a ells. La gent de seny prou que ho veia, però el poble senzill no entén gaire de matemàtiques i només veia l’oferta a l’abast.

El preu de les cases va començar a pujar i pujar. Nova York, sobretot Manhattan, Washington DC i San Francisco eren els llocs més absurdament cars. Tots vam veure que en un any la vàlua dels pisos pujava en 10, 20%, fins i tot un cop 30%. La gran vida! Els venedors immobiliaris disfrutaven!

Els derivatius. Wall Street emplea doctors en física

Els bancs fan el seu negoci trobant clients, escrivint la hipoteca i venent-se-la a inversors. Pocs bancs es queden ells mateixos la hipoteca. I va ser en aquest moment quan els senyors banquers novaiorquesos van tenir una idea genial: empaquetarien hipoteques en cistelles d’hipoteques i les vendrien com a productes d’inversió d’alta qualitat. Després hi hauria una segona capa de derivatius amb diversos derivatius de la primera generació etc, i les tornarien a vendre encara per més diners fins crear una situació on ningú entenia res.

I no era per casualitat que ningú ho entenia. Un banc va tenir la idea de contractar doctors en física per escriure i aplicar les fòrmules matemàtiques que definien la vàlua i repartiment de les hipoteques a les noves cèdules d’inversió. Ningú ho entenia, però el Banc X deia que eren de bona qualitat i les agències de crèdit deien que si Banc X les oferia, havien de ser bones i els agents les venien com productes de primeríssima qualitat perquè les agències de crèdit les havien aprovat. Un esquema de Ponzi de primeríssima qualitat és el que era.

Quan amb la quasi depressió les hipoteques van començar a caure, el desgavell que hi havia als bancs es va fer palès. Havien de processar tants casos al dia que no hi havia prou personal. Enlloc de fimes requerides, hi posaven estampetes o deixaven en blanc, no sabien ni on buscar els títols de les propietats. Molts jutges es van emprenyar tant, que van començar a multar i castigar els bancs. I els inversors van descobrir que els seus derivatius no valien res, que havien esdevingut propietats tòxiques. Què havia passat amb els seus diners? Els inversors havien pagat i ara no tenien res. Els propietaris d’habitages havien perdut la casa que per altra banda ningú volia o podia comprar. Qui es va embutxacar els dinerets? Endevineu, endevineu… Com és que no ha anat ningú a la presó?

El lladre que roba a altres lladres, què es mereix?

Me’n recordo d’un cas que va passar a Califòrnia al començament de la crisi i va aparèixer a tots els diaris. Una dona va anar a un banc i va contractar una hipoteca per 120% de la vàlua de la casa que volia comprar. Li van donar. Ella va prendre possessió de l’habitatge amb 20% de més per a les despeses. No tenia cap intenció de pagar la hipoteca. El banc va amenaçar amb el desnonament, però això triga sempre més d’un any i ella va seguir vivint de franc a la casa. Quan va veure que sí que aviat la desallotjarien per força, com que estava sota l’aigua (que vol dir que la hipoteca excedia el preu de la casa que la garantia) que és la situació actual de més d’un milió de cases, va empaquetar, va tornar les claus al banc i se’n va anar, cosa que era perfectament legal. Potser se n’hauria sortit, però havia quedat tan contenta amb el sistema, que ho va repetir per segona vegada. Aquest cop sí que fou detinguda per estafa. Jo crec que el banc era un lladre molt més perillós que ella.

Perquè els banquers no han anat a la presó?

Això té una resposta molt fàcil: perquè ni l’administració de Bush II ni la d’Obama ho han volgut. Potser eren ells, potser els parlamentaris que reben tants diners de la banca. Ara ja fa dos anys el govern va repartir els casos dubtosos denunciats entre les fiscalies federals del país. Cal explicar que com que els afers de Wall Street són tan complicats l’única fiscalia que hi entén és la del districte de Nova York-Sud domiciliat a Manhattan.  I New York-Sud no va rebre mai cap cas d’aquests, els quals van ser investigats per juristes que no hi entenien prou.

Però així i tot, la cèlebre “dació en pagament” (jo vaig haver de consultar el diccionari de l’IEC per assegurar-me que es pot dir en català) és la regla en tots els casos. La pèrdua de la casa sempre significa l’extinció de la hipoteca. Per descomptat hi ha gent que tenen la intenció d’anar-se’n si el preu cau sota l’aigua però és per això mateix que un banc raonable haurà insistit en tenir en casos de pagament d’una entrada molt petita una assegurança de risc. I en qualsevol cas en temps normals està calculat que el client pot fer això quan cauen els preus dels habitatges. El govern federal insisteix en fer pagar impostos de regal als qui abandonen la casa en aquestes condicions, considerant que la diferència de preu és un regal de capital. I el crèdit personal de qui ho hagi fet quedarà molt damnificat i potser no podria trobar mai més cap altra hipoteca.

Però de treballar com a esclaus del banc, res. Això, que jo sàpiga, només passa a Espanya

Saluts

Joanot

Tags: Anglès