Arxiu per a 'Bancarrota' Categories

08 maig 2017


L’ensorrament econòmic de Puerto Rico

Aquest blog ja ha avisat els lectors dues vegades sobre l’imminent perill de desastre financer al Territori No-Incorporat de Puerto Rico, que és una denominació política nord-americana per colònies. Vol dir no-incorporat a la Unió com a Estat. El seu nom official imposat per la potència colonial en l’Anglès original és Commonwealth (Comunitat) of Puerto Rico>. El primer governador de l’autogovern ho va traduir amb permís de Washington com a “Estado Libre Asociado”, un nom sense significat triat per fer mal als independentistes que no vol dir res però ha enredat molta gent. Tenen un deute intractable, de quantitat poc clara, potser 120 mil milions de dòlars (ara diuen 70), estan amenaçats d’embargament judicial de tota la propietat i diners del govern, estan obligats a apujar els impostos contínuament mentre els residents empobrits perden la feina i no poden ni menjar ni viure decentment. L’atur, la desesperació, l’emigració i la ràbia s’estenen per l’illa. És probablement pitjor que el que va passar a Grècia.

Politica Colonial
La classificació política de PR va ser un problema des del primer moment de l’adquisició de colònies pels EUA com a conseqüència de la guerra del 1898 i ningú sabia què fer de Cuba, Puerto Rico, les Filipines, Guam i moltes altres illes. Dues sentències del Tribunal Suprem ho van aclarir al començament del segle XX establint una nomenclatura que persisteix. La paraula “colònia” no s’usa. Els residents de les colònies no són ciutadans dels EUA sinó nacionals. El Congrés ho va acabar d’aclarir: els anomenats nacionals no podien participar als vots federals ni són membres de la Unió ni havien de pagar impostos federals, però tenien dret a la defensa i representació diplomàtica nord-americanes i esdevenien immediatament ciutadans amb plenitud de drets quan abandonaven l’illa i s’establien a un estat nord-americà. I els faltava molt l’ajut ecòmic que els estats incorporats a la Unió reben. Per molts anys els porto-riquenys havien emigrat a Nova York; en l’actualitat van sobretot a Florida del Nord, a la regió d’Orlando, on sembla que hi ha molta feina.

En els anys 50′ el President Eisenhower i el Congrés sota pressió del Comitè de Descolonització de l’ONU va fer dues coses: 1) van atorgar a PR un nivell considerable d’autogovern amb una Constitució que era una mena de constitució genèrica dels estats nord-americans, sense les referències a la Unió que no pertocaven; 2) van establir un programa d’ajut econòmic anomenat “bootstrap“, que no els regalava diners però atorgava una exempció fiscal absoluta amb accès al mercat interior americà a qualsevol companyia que s’establís i obrís fàbriques a PR. Va resultar en un període de prosperitat sense precedent però el Govern de PR no sembla haver considerat que aquest tipus de lleis fiscals americanes en general expiren automàticament als 10 anys. Calia preparar-se i no ho van fer.

El desastre i les seves causes
El propietari d’un petit cafè restaurant prop de la Universitat de PR ho explicava a un periodista del NY Times: els estudiants no venen al seu negoci perquè no tenen diners; ell perd diners, ha d’acomiadar empleats i ja no pot comprar dels seus proveïdors, que en torn no poden comprar res dels agricultors. I quan els afectats volen comprar menjar, troben preus impossibles i així és com l’espiral es posa en marxa.

Quan hom s’interroga sobre la causa del desastre, que molts economistes ja van vaticinar en 2007, és difícil ignorar el mal govern, la incompetència i corrupció de sectors importants de la classe política. El mateix governador actual és fill d’un governador previ que va presidir sobre una administració escandalosament corrupta. Un nou polític elegit arribava envoltat d’un núvol de protegits que demanaven entrar a l’administració amb sous extravagants i poca feina. Oferien millores socials electoralistes que no es podien permetre. Hi havia robatoris. Els municipis seguien resolvent tranquil·lament els dèficits anuals amb l’emissió de noves obligacions sense confrontar els problemes. Veient que el govern ja no podia vendre obligacions, a algú se li va acudir una idea genial: oferir obligacions contra no pas la caixa general sinó garantides per impostos i ingressos específics i identificats (!!!) Mentre tant tot es deteriorava. No feien arreglar les centrals hidroelèctriques ni les centrals d’electricitat: la gent normal paguen cada mes centenars de dòlars pel llum. L’assegurança de malaltia, caríssima en l’actualitat, serà terminada l’any vinent per falta de pagament del govern. Les pensions no estan garantides. Han tancat 180 escoles i retallat els sous dels mestres. El subsidi a la Universitat ha estat reduït brutalment. Els impostos i els preus pugen cada dia. Els joves naturalment emigren als EUA com és el seu dret deixant enrere els ancians i jubilats. I moltes coses més. Els ciutadans no semblen creure que aquesta vegada la crisi pugi ser superada. Tothom a la Florida!

Reaccions. El problema de no ser un estat
El nou governador Rosselló va prendre possessió del càrrec en gener i amb l’ajut del representant sense vot que tenen a Washington, va aconseguir cridar l’atenció del President Obama. La llei i la Constitució Federal dóna al Congrés l’autoritat de fer qualsevol cosa necessària als territoris no-incorporats, sense haver-se de preocupar ni de la Constitució local ni de les lleis de PR. Degut al menysteniment que senten i les seves preocupacions fiscals, es van negar a donar ni un cèntim, però van aprovar una llei anomenada PROMESA que establia una Junta Supervisora de set membres nomenada pel President per imposar per damunt del govern de PR totes les mesures necessàries. Una de les disposicions (o lleis?) de la Junta fou imposar a tothom un moratori fins aquest mes de maig, que és la raó per a qual, arribat el maig, PR ha declarat la suspensió de pagaments en previsió de les querelles judicials imminents que prendrien literalment el pa dels pobres i tota la propietat del govern. La Junta de Supervisors  havia estat considerada colonialista i fou molt mal rebuda per tothom i el 1 de Maig hi va haver manifestacions amb violència pels carrers.

Als EUA la bancarrota de ciutats i fins i tot estats està prevista i tolerada i es pot superar gràcies a les garanties de l’anomenat Capítol 9 de la llei federal de bancarrotes. Segons aquesta llei, l’entitat que no pot pagar pot anar al jutge i convèncer-lo que han preparat un pla de reorganització que podria tenir èxit, només que els cal protecció contra els vells creditors, donant prioritat de repagament als préstecs nous (que sense això ningú els concediria) i manant als anteriors negociació per reduir el deute (70 cèntims per 1 $ és un resultat freqüent).

És això el que demanen els porto-riquenys PERÒ la llei federal de bancarrotes prohibeix explícitament als territoris no incorporats fer ús d’aquest recurs. Diu el Congrés republicà que seria una forma de robar i que prefereixen que els judicis tirin endavant. Cal donar una lliçó a aquests hispans. I així estem.

Ningú sap com acabarà la tragèdia però a molts ens sembla que hi hauria d’haver un límit a allò que el Congrés i Govern dels EUA poden tolerar a un territori seu. Si vol, el Congrés podria fer una excepció i tolerar per llei el Capítol 9. Ningú està segur que això passi. Hi ha qui especula amb dues possibilitats: que el Congrés faci de PR un estat o que li atorgui la independència, coses que semblen poc probables. Si PR fos independent, podria sol·licitar diners del Fons Monetari Internacional, però caldria que els polítics aprenguessin més responsabilitat.

Joan Gil

PS1: En aquest moment el cas sembla ser tan complicat que les notícies que surten als diaris provoquen confusió. La bancarrota fou aprovada i presentada al jutge per la Junta de Supervisors perquè els acreedors es negaven a negociar. Els diaris diuen ara que el deute són només 70,000 milions però hi ha un embolic amb obligacions primàries i subordinades i sobretot el problema amb les obligacions garantides per un impost i els judicis per aquesta raó que ja hi ha contra tothom. Tenien els polítics dret a firmar una cosa així? Semblava com si el govern de PR estigués recollint impostos imposats per gent estrangera. Hi ha advocats que volen ficar a la presó els culpables. Alguns diuen que el deute total podria arribar als 17,000 millions de $ i que ni en 10 ni en 15 anys es podrien  repagar.

PS2: Ahir 17 de maig una jutgessa va obrir oficialment el procés judicial de la suspenció de pagaments del territori. Els advocats de PR van explicar que només hi havia diners per pagar 1/4 de la quantitat anual que exigeixen els bancs i fons d’inversió. A la jutgessa li va semblar que la situació és tan caòtica i entremaliada que ningú coneix de segur la magnitud exacta del deute. Algunes veus del poble de PR van expressar desengany, desesperança i molta amargor. La jutgessa va determinar que el procès davant seu duraria com un any o any i mig. També va exigir que els acreedors es presentessin per fer-los entendre el problema i començar a negociar si era possible. Per ara no hi ha indicacions que el Congrés dels Estats Units estigui disposat a atorgar a PR el famòs Títol 9 de la llei federal de bancarota. Així estem.

PS3: Com de costum, els mitjans no es preocupen gens de la situació a PR. Només el NYTimes acaba de publicar un article sobre la situació i els desordres a la Universitat de PR, que era l’orgull del país i havia assolit un nivell considerable. (Jo hi vaig anar fa molts anys a mirar-me un càrrec de Chairman a la Facultat de Medicina). Gràcies a aquesta institució hi havia a l’illa un nivell científic i tècnic atractiu pels inversors. El desastre actual és molt gran. S’han tancat molts programs, perdut professors i serà pitjor: la Junta de Supervisors que sembla estar a Nova York ha manat que tallin el pressupost per la meitat. Estan apujant el preu de les matrícules oferint cada dia menys. Fins i tot el Governador ha protestat.

No hi ha resposta

10 abr. 2016


La tragèdia econòmica de Puerto Rico

Classificat com a Bancarrota,Deutes,Puerto Rico

Parlant de Puerto Rico, els espanyols semblen interessar-se només per la llengua dels nadius que ells veuen amb molt més entusiasme que la nostra que no sembla ser igual d’important i ha gosat coexistir per segles. Es pensen, absurdament, que l’espanyol parlat a aquest territori juntament amb els milions d’immigrants pobres, legals i il·legals que viuen als EUA, els obrirà la porta a entrar en triomf a la potència hegemònica i fer tot el país bilingüe. Fins i tot hi ha qui voldria proclamar l’espanyol oficial, cosa que no s´ha fet mai ni amb l’Anglès, una proposició tan ridícula que fa riure. Molts preferim interessar-nos per la vida, lluita i patiment de Puerto Rico i de tots els hispans. El nostre inoblidable Pau Casals, un dels millors cel·listes de tots els temps, era fill de mare porto-riquenya. La seva família havia lluitat per la llibertat i independència de l’illa. Un parent havia mort executat per les autoritats colonials. Establerta al Vendrell per raons familiars, aquesta dona es va identificar immediatament amb el nacionalisme català, com va fer sempre el seu fill Pau. Arribat l’exili, Casals va triar establir-se a Puerto Rico, pàtria de la seva mare, evitant qualsevol tracte amb el franquisme.

Avui en dia, la mala gestió dels politics porto-riquenys, les picabaralles polítiques contínues, la corrupció i l’absència evident d’una classe dirigent han empès el país al bord d’un desastre. Un membre de l’administració Obama els ho va advertir recentment: estan prop d’entrar a una espiral de la mort (així mateix) sense cap possibilitat ni avals per repagar el deute en aquest moment, amb contracció econòmica, absència total d’inversions estrangeres i emigració massiva als EUA que els deixa sense base fiscal i sense prou treballadors per recuperar-se. El Congrés Nord-americà hauria hagut d’intervenir ja fa temps, però la constel·lació ideològica republicana radical ha anat endarrerint la discussió fins que hi ha hagut raó per témer un desastre per molts fons de pensions americans el proper 1 de Juliol. La situació actual és la següent: el Banc que fa d’Hisenda a PR té en l’actualitat a la caixa un total de només 562 milions de $ en efectiu i això és tot. El 1 de Maig han de pagar 422 milions, però si ho fessin es quedarien sense poder pagar els sous ni mantenir els serveis públics ni les pensions. Sobretot: el 1 de Juliol venidor haurien de pagar un altre deute de 2,000 milions (!!!). Al final, els Congressistes de Washington han entès que sí que potser cal fer alguna cosa. Veient que la llei federal triga i no arriba, el Parlament de l’illa ha proclamat unilateralment un moratori al deute, que ningú sap si és legal o no i vol dir que els bancs hauran d’esperar. No s´hi veuen gaires alternatives.

La Cambra de Representants i l’Speaker Paul Ryan
El nou Speaker (President) de la Cambra Baixa i Cap de l’oposició és Paul Ryan, un llibertari de dretes i un home de grans dots personals amb molts amics. El problema és que no sembla haver-se fet amb el control de la cambra i ja mesos després del seu accés al càrrec encara no ha aconseguit fer aprovar pels seus coreligionaris republicans indomtables cap llei important. Ara sembla que amb el cas de Puerto Rico finalment ho aconseguirà. Els representants de PR havien demanat que el Congrés els autoritzés a servir-se del Capítol 11 de la Llei Americana de bancarrotes, utilitzada recentment per Detroit. Això hauria permès, sota la supervisió d’un jutge, renegociar els deutes fent un plan sense consultar amb els creditors i prohibint querelles legals mentre el procés estigués en marxa i atorgant a nous creditors garanties que nous préstecs serien re pagats abans que els vells. El Congrés s’hi va negar sense donar explicacions, potser d’esma, per hostilitat. Ara es tracta d’escriure una nova llei per renegociar els deutes i tornar a equilibrar el pressupost.

Un dels darrers apunts previs fa dues setmanes havia descrit com l’Speaker i el Departament del Tresor havien sotmès a la Cambra de Representants un projecte de llei duríssim, que entre altres coses preveia establir un Comitè Federal de 5 homes amb poder gairebé absolut sobre les finances de l’illa. Davant els crits de protesta de PR i els seus representants i les constants acusacions de Colonialisme, el comitè que prepara la llei a la Cambra de Representants (el Natural Resources Committee) ha afluixat una mica. Ara el Comitè de Supervisors Federal tindrà almenys 7 membres i potser més, si cal i la seva autoritat ha estat reduïda una mica. Hi ha sens dubte violacions de la Constitució de PR, però el Congrés té dret legal a fer-ho i no hi ha cap recurs legal contra les seves decisions. El Comitè de Supervisors Federal quedaria automàticament dissolt el dia que PR aconsegueixi vendre obligacions a un mercat lliure.

Un problema greu es el de l’anomenat cramdown, una paraula molt americana que vol dir més o menys reducció sota pressió. Vol dir el dret de pagar menys del valor nominal del deute, diguem per exemple 50 cèntims per cada dòlar. Els ultraconservadors s’hi neguen absolutament perquè tenen por que algun estat amb problemes seriosos com ara Illinois demani el mateix i que els porto-riquenys ho vulguin abusar per no pagar. Els experts diuen que sense “cramdown” no hi ha res a fer. Altrament només el Comitè de Supervisors podria decidir quin dels dos bàndols pot anar a un jutge o ha de callar, que evitaria que el Govern de PR intenti arreglar-se amb algun creditor contra els interessos dels altres.

I com acabarà? I quins plans hi ha per revifar l’economia? Molt em temo que no n’hi hagi cap. I que quedarà de l’autogovern de la Commonwealth?

El projecte de llei encara no esta sotmès a la Cambra i en consideració de la urgència es preveu que hauria d’estar finalitzat potser el dijous venidor. En aquell moment la Cambra de Representants el discutirà i votarà sobre si acceptar-lo o rebutjar-lo. Si la llei és aprovada, passarà al Senat on hi haurà una nova discussió i un vot. Si el text és canviat, cal enviar la llei a una Comissió de Mediació que proposarà un text nou i les dues cambres tornaran a votar. Si la llei és aprovada, el President Obama la podrà firmar. I els porto-riquenys sabran què els espera.

Joan Gil

No hi ha resposta