Arxiu per a 'Anglès' Categories

03 oct. 2015


Apaivagant el missatge del Papa Francesc als EUA

Kim Davis, la dona provinciana i fervent seguidora d’una secta religiosa més o menys de la denominació Baptista del Sud, ara als titulars, és el “clerk” de Rowan County a l’estat de Kentucky. El clerk  d’un districte o municipi és un càrrec administratiu, no polític. Una aproximació seria traduir el títol com cap de l’administració o a un lloc petit potser cap de l’oficina. La Sra Davis s’ha fet famosa per negar-se a aprovar llicències de matrimoni a homosexuals desitjosos de contraure matrimoni dient que fer-ho violaria la seva Llibertat Religiosa. Dos demandants la van dur a la presència d’un jutge que va determinar que el clerk només aplica la llei, però no pot canviar-la o substituir-la i li va manar donar el certificat. Altres empleats seus van dir que estaven disposats a firmar en lloc seu, però ella també ho va prohibir dient que la seva firma estava impresa al formulari i que el casament gay violaria la llei de Déu. El jutge la va empresonar per 5 dies per desobediència. Molts polítics es van posar al seu costat i sens dubte molts sectors de la població també. Al final, l’oficina va començar a donar les llicències firmades per altres empleats.

La llibertat religiosa de l’extrema dreta nord-americana

Des de fa algun temps, la dreta radical republicana, petita però molt vocal, ben organitzada i rica, va descobrir que els temes culturals i religiosos són molt més útils i fàcils de vendre al públic votant que els problemes verdaderament polítics. Exemples: guerra a mort als avortaments, a la teoria de l’evolució (que deixen ensenyar a l’escola només com una alternativa al creacionisme) i a la homosexualitat. El seu públic està encantat de discutir aquestes coses enlloc de la pobresa o les guerres i han fet decidir moltes eleccions a favor dels Republicans. Defensen el dret de qualsevol persona a negar-se a fer o dir coses que estan contra la seva fe, com els farmacèutics que es neguen a vendre anticonceptius o medicines que causen l’avortament, o (fixeu-vos aquí) un empresari que nega a les seves empleades que l’assegurança de malaltia que l’empresa ofereix pagui per contraceptius, cosa que violaria la seva llibertat religiosa. I el Tribunal Federal Suprem què diu? En el cas dels farmacèutics i empresaris (inclosa l’Església Catòlica) ha donat sempre suport a aquesta llibertat religiosa, que dona als rics i poderosos el dret de violar els drets i les decisions personals dels empleats i clients. És la llibertat religiosa que sembla una legalització de la intolerància i el fanatisme, quan són els poderosos que ho fan, mentre que la llibertat dels sotmesos no es reconeix. L’oposició al matrimoni gay és l’exemple més recent d’expansió del concepte de llibertat religiosa, que és un concepte cada dia més central en la ideologia i programari del Partit Republicà. La invocació de la motivació religiosa permet entrar a matèries ja legislades sense perill. La Sra Davis ha esdevingut un heroi i model a seguir.

I el Sant Pare rep i anima aquesta dona a la Nunciatura Apostòlica de Washington? No sembla lògic. Com ha anat?

La visita del Papa Francesc als EUA

Tres Papes anteriors ja havien vingut als EUA. Les seves visites tingueren ressò però no conseqüència. S’en van tornar a Roma i la visita fou aviat oblidada. No seria així amb Francesc. El seu missatge sobre els problemes socials, les guerres i la injustícia no s’havia sentit a Amèrica d’ençà del President Johnson fa més de 50 anys. I el problema de la caiguda dels sous, abús de poder dels empresaris, un sou mínim federal que obliga a demanar ajut a la beneficència (WalMart ensenyava fins fa poc als treballadors com demanar ajut al Govern per suplementar un sou insuficient), abús dels horaris canviats només amb hores d’avís sota amenaça de comiat (Starbucks ho fa molt), manca de representació sindical i un cinisme dels polítics que ignoren les veus dels qui pateixen, manca de temps lliure després d’un part i moltes altres coses que els poderosos prefereixen ignorar. Però el Sant Pare va anar al Congrés a parlar pels que no semblen tenir veu i a protestar contra les guerres i contra la destrucció del medi ambient i l’escalfament. I per un moment, va semblar que el poble i fins i tot algun polític (pocs) l’escoltaven. Francesc té un problema seriós amb l’anglès. En aquest idioma ha de llegir textos preparats però l’accent i pronunciació són fatals. A la TV li posaven subtítols i va haver de fer totes les reunions religioses en llengua argentina. Però el seu missatge es va sentir molt forçament.

El Nunci Apostòlic li fa una mala passada

Qui va tenir la culpa de fer a Francesc trobar-se (molt probablement sense saber qui era) amb la Sra Davis? Als EUA tothom la coneix, però probablement no a Roma. Ella parla sempre de llibertat religiosa i d’objecció de consciència que sembla molt bé quan no se sap què vol dir, però probablement al Vaticà no en sabien res.

La trobada no fou anunciada, però als pocs dies l’advocat de la Sra Davis va donar una reunió de premsa anunciant que en Francesc l’havia rebut en privat i aprovat els seus actes contra l’homosexualitat. El Vaticà ho nega radicalment. La senyora sí que hi era a la Nunciatura però el Papa només la va saludar de passada dintre la Nunciatura de Washington en un grup, regalant un rosari com feia amb tothom sense animar-la a res (i  sense saber qui era). L’única audiència privada que va donar fou un antic estudiant seu de quan ensenyava a una escola jesuita, que és gay i es va presentar amb el seu company de molts anys. Van xerrar una estona tot sols. El dia abans un periodista li havia preguntat si ell aplicava el tema de l’objecció legítima de consciència (que el Cardenal Bergoglio havia defensat moltes vegades) al cas de la Sra Davis. El Papa va respondre que no es recordava de tots els casos d’objecció de consciència que havia conegut. Evidentment no en sabia res.

I qui havia convidat aquesta dona?

Un periodista vaticà, indignat, ho va explicar en l’acte: el famós Nunci Apostòlic, i Arquebisbe d’Ulpiana Carlo Maria Vigonò

Qui era el Nunci Vigonò?

Havia estat una de les figures més fosques i controversista de la Cúria Vaticana. Després d’una carrera imparable, el Papa Benet XVI el va nomenar Secretari de l’òrgan de Govern del Vaticà, esdevenint de fet el Nr 2 de la Cúria, on immediatament es va encarregar de vigilar el Banc Vaticà, ja denunciat pels Italians com a niu de corrupció i participant en el rentat de diners il·legals i amb grans comptes individuals de propietari desconegut. Innocentment Benet XVI, un home sense cap experiència com administrador, li va encarregar la reforma del banc Vaticà. Vigonò va acceptar encantat. Hi hauria oportunitats.

I aquí s’embolica la troca fins arribar a la dimissió inesperada de Benet XVI. Els enemics de Vigonò dirigits pel Secretari d’Estat Bertone el van acusar d’haver estafat 2.5 milions d’euros en una trama fosca de dos fons d’inversió italians. Vigonò va protestar vigorosament. Era tot a l’inrevés: ell havia trobat i denunciat la corrupció i els robatoris i ara els seus enemics el volien destruir amb calúmnies acusant-lo del que feien ells. Va escriure cartes acusatòries amb aquest contingut a Benet XVI i al Cardenal Bertone. Què ha de fer un pobre Sant Pare tancat al Vaticà a qui tothom explica el que vol i calla també el que vol? I com esbrinar qui tenia raó? Al final Benet XVI va nomenar Vigonò Nunci als EUA per treure-se’l de sobre i va deixar Bertone al seu càrrec. En aquell moment el seu majordom va veure i copiar les cartes de Vigonò al Papa i a Bertone i les va passar a un periodista que les va publicar. Desesperat per l’escàndol i les revelacions, Benet va dimitir. No sabia a qui creure. Tothom li deia mentides.

I en Vigonò es va establir feliçment a Washington. Pot creure algú que un Ambaixador en aquesta situació no examinaria amb un microscopi les persones  invitades a trobar-se en privat amb el Papa? I que ni ell ni cap empleat sabia res d’un cas que per un mes havia aparegut diàriament a la premsa, ràdio i TV?  L’Arquebisbe haurà d’explicar millor com va anar (i salvar-se de la destitució) Però els efectes de la trobada (augmentat per les mentides de l’advocat de Kim Davis que presentaven al Papa com un paladí de la Llibertat Religiosa i l’objecció de consciència contra els gays) han estat fatals. Ha despertat sense fundacions  la ràbia i hostilitat de moltes comunitats i enfosquit el missatge de Francesc.

Entenent millor a Francesc

Aquest Papa és de llarg la figura més atractiva vista al Vaticà en generacions. El problema entenent-lo és que ningú en sabia res abans de pujar al Pontificat a l’edat de 74 anys. Qui era aquest home? Cal preguntar a Buenos Aires, i molts periodistes ho han fet.

Els seus col·laboradors diuen que en privat com en públic havia estat sempre un home bondadós i respectuós, que expressava compassió amb sinceritat i vivia humilment per convicció i no per fer teatre. Però no cal equivocar-se: era també un administrador dur, molt ordenat i sistemàtic, a qui no es podien explicar històries. És l’home perfecte per domesticar la Cúria. Doctrinalment, ell comparteix plenament tota la doctrina catòlica sobre qüestions sexuals i el celibat al sacerdoci, i ningú pot esperar canvis en aquest terreny. Hi ha una cosa curiosa: la seva darrera marxa de Buenos Aires cap a Roma, quan potser la seva conducta el va trair. Un Cardenal que va a Roma pel consistori potser podria estar-s’hi un mes, però el Cardenal Bergoglio va resoldre o revisar a fons meticulosament tots els afers pendents, deixant sumaris i notes i assegurant-se que tots els rebuts estaven pagats. Va parlar individualment amb tots els col·laboradors. I, una mica absurdament, va preguntar a un jove que estava visitant temporalment, quins plans tenia per la seva carrera! Sabia el senyor Cardenal-Arquebisbe quelcom que no deia? Sembla que sí. S’havia acomiadat com cal, sense deixar problemes a la taula.

La llei canònica imposa el secret més absolut sobre els esdeveniments, arguments i baralles al Consistori per elegir un nou Papa, però la Cúria sempre sap coses. Fa poc un periodista americà va aconseguir introduir-se al Vaticà observant les Residències dels personatges coneguts per fora i alguna vegada per dintre, arribant a parlar amb alguns curials prominents i demanant informacions, cosa que jo crec que ningú havia aconseguit mai, i va publicar un llarg article al New Yorker, la revista oficial dels intel·lectuals novaiorquesos i probablement americans. Probablement aviat publicarà un llibre. Es veu que el Consistori per nomenar un successor a Joan Pau II, va acabar amb un aldarull, amb tots els Cardenals no europeus cridant contra els Italians i la Cúria, de la que estaven verdaderament tips i tenien la majoria de vots. Diuen que a la primera votació, ja va sortir el Cardenal Bergoglio, el qual va rebutjar, dient que el temps per canviar res no havia arribat. A la segona votació, va sortir Joseph Ratzinger, que va acceptar i esdevenir Benet XVI. Havent sentit parlar de l’escàndol de Vigodò i/o Bertone i el cas del majordom espia, al segon Consistori després de la jubilació de Benet,  el Cardenal Bergoglio sabia que l’hora d’un reformista ja havia arribat. Quan se’n va anar de Buenos Aires, es va acomiadar de tothom amb la seva cortesia i bonhomia naturals.

Joan Gil

 

2 respostes

02 jul. 2015


L’Estado Libre Asociado a punt de declarar-se insolvent

La tragèdia dels ciutadans de Grècia fa plorar però almenys, per una vegada, és una crisi que no té res a veure amb els EUA. Va agafar a gairebé tothom de sorpresa quan la darrera setmana el Senyor Governador de Puerto Rico en una entrevista de premsa va deixar caure que el deute de  PR està en un forat d’uns 73,000 milions de dòlars i que ja no pot pagar. PR no pot demanar préstecs a l’estranger i la majoria del deute està en forma d’obligacions exemptes d’impostos federals o estatals repartides entre fons d’inversió (per exemple comptes de jubilació) i particulars als EUA. Què farà el govern federal? Aquestes obligacions estan per terra i no en poden emetre cap més.

No és difícil entendre perquè ha passat. PR al final de la II Guerra Mundial estava en una situació desesperada i els governs tant de PR dirigit pel famós governador Luis Muñoz Marín (veieu més abaix) com dels EUA van designar un plan econòmic molt generós anomenat Bootstrap, una paraula molt americana impossible de traduir  que els hispans van batejar “Manos a la Obra” (Bootstrap és literalment l’acte de tibar dels màrgens d’una bota en direcció al genoll per col·locar el peu al fons; jo ho traduiria en aquest cas per “empenta”). El Bootstrap va durar dels 50 fins als anys 70 i fou un gran èxit fent de PR l’economia més forta de tota la Llatinoamèrica d’aquell temps. La llei americana fou extraordinàriament generosa, abolint pràcticament tots els impostos federals i garantint entrada lliure a la Unió sense aranzels de tots els productes manufacturats a PR. Era com traslladar una fàbrica a Bengladesh o les Filipines i poder vendre als EUA sense pagar impostos i amb transports barats. I tant que moltes companyies es van instal·lar a PR! Però als anys 70 les coses havien canviat i el Congrés americà va decidir que la feina del Bootstrap ja estava acabada i van abolir tots els privilegis fiscals. Els que havien vingut, se’n van anar sense haver establert ni deixar-hi res. Queda no obstant una indústria farmacèutica considerable. I PR va entrar en un procés lent d’agonia que ara està arribant a la seva fi.

“Estado Libre Asociado”? Voleu dir Commonwealth!

Puerto Rico ha estat sempre d’ençà de la seva alliberació del domini colonial espanyol un Territori No-Incorporat dels EUA. En el curs de la seva història els EUA han pres possessió de territoris on de moment no hi havia prou ciutadans per formar un nou Estat (com Colorado, las Dakotes, Louisiana, Kansas, i molts altres) o on hi vivia gent sense interès o possibilitats d’esdevenir ciutadans americans (com Puerto Rico, Illes Virgin, Illes del Pacífic, etc) que altres països anomenarien colònies. La majoria de territoris americans es van pronunciar sobirans (amb sobirania compartida amb la Unió, però igual). Encara que molts estats avui en dia accepten fer referèndums, la Constitució Federal escrita al segle XVIII no en preveu cap a nivell federal (ni s’havien inventat ni es podrien haver fet) i la sobirania i incorporació a la Unió només poden ser reconegudes pel Congrés. I què passa amb Puerto Rico?

La Llei Foraker de 1900 va atorgar a PR un modest grau d’organització interna i autonomia i la Llei Jones de 1917 el va definir com a “Territori No -Incorporat”, cosa que segueix plenament en força com a classificació amb finalitats polítiques i legals i serà la raó que obligarà a Obama a intervenir en la bancarrota. Per altra banda, aquesta classificació única i mal definida ha estat i segueix estant un dels temes més difícils de les discussions polítiques internes a Puerto Rico. De fet la qualificació fa de PR una colònia. El President Truman el dia de la festa nacional americana de 1950 va firmar una llei rebatejant l’illa Commonwealth of Puerto Rico, paraula que vol dir simplement Comunitat, enlloc de Territori com abans, però sense canviar la classificació o estatus com a Territori No-Incorporat. Això segueix en força. Sobretot, aquesta Llei Truman permetia a Puerto Rico escriure una Constitució (sense que això pogués resultar en sobirania o independència). Aquesta autorització fou simplement una llei nord-americana, no un acte de sobirania popular, i el Congrés podria suspendre la Constitució i Autonomia en qualsevol moment, si se li acudís un disbarat semblant.

Als anys 50 hi havia a l’illa una agitació independentista considerable que va resultar en atacs violents i assassinats  (com un intent d’assassinat al President Truman i un tiroteig dintre la Cambra de Representants) i per altra banda el Comitè de Descolonització de les Nacions Unides posava els americans contra la paret i calia fer alguna cosa. Els incidents entre el FBI i la població esdevenien cada dia més freqüents.

La Constitució de la Commonwealth of Puerto Rico.

El govern americà va reconèixer que convenia concedir un nivell limitat d’autogovern que canviés les relacions amb les autoritats americanes i sens dubte ho van saber fer molt bé. Es van fixar encertadament en Luis Muñoz Marín, President del Senat porto-riqueny impotent que hi havia  a l’illa des de feia anys. En Muñoz havia estat un independentista tota la seva carrera però el van convèncer que si PR es declarava independent, esdevindria una altra illa comunista i que això no ho acceptarien mai i insistir-hi només resultaria en vessament de sang i més misèria. En canvi, desenvolupant l’associació amb els EUA, hi hauria un autogovern molt considerable protegit per una constitució i que sobretot hi hauria l’ajut econòmic molt considerable del bootstrap amb millora del nivell de vida i  Muñoz segur que podria seguir de Governador. Què diu Sr Muñoz? Es fa dels nostres o què?

Muñoz va convocar una assemblea constituent per aprovar (en teoria per escriure) la constitució, amb gran irritació i desengany dels independentistes que se sentien traïts, i es van negar a presentar candidats. L’original havia de ser en anglès o altrament el Congrés americà no l’aprovaria mai. Discretament el Departament d’Estat de Washington va indicar a Muñoz que ells en sabien molt d’escriure constitucions i que estaven disposats a ajudar. Muñoz va acceptar la imposició demanant no obstant que fos ell (era advocat) qui la traduís a l’espanyol i la va anant introduint capítol per capítol dirigint la discussió a l’assemblea constituent. El cop mestre de Muñoz Marín fou l’assumpte de la traducció del nom oficial  “Commonwealth of Puerto Rico” i fou ell qui es va inventar (sense canviar res, només per fer callar els adversaris independentistes) el títol grandiós de “Estado Libre Asociado.” A Washington li van respondre que si això feia feliç a la gent, endavant, però que l’únic nom vàlid que ells reconeixerien era Commonwealth. I així es va quedar. La Constitució fou aprovada per referèndum i atorgada pel Congrés nord-americà al poble porto-riqueny. El breu debat al Capitoli de Washington només va canviar dues coses. No obstant, no passa de ser una llei interior dels EUA

Tanta il·lusió com això de l'”Estado Libre Asociado” sembla fer a certs catalanistes partidaris de la Tercera Via, potser els interessaria saber que noms i títols no volen dir res si no venen acompanyats d’una definició i explicació detallada i que a un restaurant un nom interessant d’un menjar no diu de què està fet ni garanteix que ens agradi.

Altrament la constitució porto-riquenya està bé i demostra la generositat nord-americana. Se sembla molt a les Constitucions dels 50 Estats membres de la Unió, que comparteixen moltes coses, traient certs passatges. Estableix clarament la supremacia de la Constitució dels EUA però intel·ligentment no exigeix adhesió a la Constitució americana sinó a l’esperit d’aquella Constitució, cosa que qualsevol home demòcrata a la terra respectaria. I estableix que la justícia havia de ser exclusivament local, sense poder apel·lar mai al Tribunal Suprem dels EUA.

Què és un “nacional” dels EUA?

Els porto-riquenys tenen equips esportius propis, poden fer moltes coses pel seu compte i jo crec que tenen molt més autogovern que Catalunya. El govern americà té una curiosa solució lingüística sobre el tractament dels nadius dels territoris. Diu que no són ciutadans dels EUA sinó “nacionals” i per tant ni paguen impostos federals ni participen en les eleccions presidencials o al congrés, al que només envien representants sense vot. També hi ha duanes quan venen de visita als EUA. En canvi, tenen el dret absolut de ser representats per les ambaixades i consolats americans pel món i poden, si volen, emigrar al territori dels EUA sense cap mena de tràmits ni autoritzacions, esdevenint ciutadans el moment que trepitgen per primera vegada sòl americà, tenint dret al vot i a ser elegits sense formalitats. Visiteu qualsevol museu americà sobre la immigració i no hi trobareu mai res sobre els porto-riquenys que legalment, no eren immigrants. Respecte a les llengües, la constitució porto-riquenya només diu que adopta totes dues cultures. L’espanyol està sens dubte arrelat però l’anglès el saben parlar gaire tots, (probablement una mica menys que els catalans parlant castellà), amb accent nord-americà. I als EUA hi ha gent per tot, però al govern federal no se li ha acudit mai, ni fa cap falta, dir a la gent quina llengua han de parlar. I és transparent que tothom necessita l’anglès.

I Puerto Rico segueix essent la Commonwealth of Puerto Rico, un territori organitzat, però no-incorporat dels EUA

Joan Gil

Afegit 1: Diuen que el govern de Puerto Rico està ja demanant permís per declarar-se en bancarrota. He escrit a l’apunt que la Casa Blanca haurà de fer alguna cosa però un amic m’ha comentat que probablement no. Hi ha hagut ja algun estat i sobretot moltes ciutats que han hagut de suspendre pagaments, la darrera Detroit (que ja se n’ha sortit). Als 70 la gran ciutat de Nova York va fer bancarrota total. En tots aquests casos, el Govern federal s’ha negat a fer res. En el cas de Nova York, hom atribueix al President Ford una vulgaritat (“Drop dead!”). El procediment que hauran de seguir és anar a un jutge, que nomenarà un comitè d’homes de negre que prendran tot el poder dels polítics elegits, tallaran les despeses tant com calgui i negociaran amb els propietaris de les obligacions sota l’autoritat del jutge. La gent-patirà molt,però al final tot s’arreglarà

Afegit 2: Ja hem sentit les primeres reaccions de Washington, relativament amistoses dels Demòcrates i amenaçadores dels Republicans. De rescats federals, ni en broma. Obama voldria deixar declarar l’anomenat Capítol 11, el govern de PR  aniria a un jutge amb un plan de reorganització i pagaments negociats, quedant protegit de moment dels deutes vells, mentre que deutes nous (per poder tirant endavant) tindrien prioritat i podrien ser pagats abans que els vells. Si el jutge no creu en el plan de reorganització, només queda la bancarrota i els homes de negre prenent el poder. La desesperació a PR és tan gran, que ja hi ha una fugida massiva de residents cap als EUA, aquest cop molt més a Miami i Philadelphia que a Nova York. Diuen que el 70% dels ciutadans podria anar-se’n gairebé immediatament.

Afegit 3: Que n’és de trist ser pobre! Ahir dilluns es van reunir a NY amb els acreedors i no en va sortir res. No tenen cap plan per sortir-se’n. I sí: la majoria d’obligacions estan garantides per la Commonwealth. La Casa Blanca calla i no ha donat permís per anar a un jutge. I al Congrés, com de costum, hi ha veus desagradables exigint un Comitè Federal per prendre control immediatament (els homes de negre). I s’ha sabut una cosa nova: resulta que la sequera a l’illa ja és tan greu que hi ha restriccions d’aigua diàries fins i tot a les residències. La causa? Els darrers anys no han tingut diners per drenar i aprofundir els llacs. Per tot això, tothom vol anar-se a la Florida. Com deiem abans, és molt trist ser pobre!

No hi ha resposta

09 juny 2015


“Catalonia” als EUA i a la Unió Europea

Confesso que d’ençà que hi ha Internet al món llegeixo (o miro almenys) el portal de l’ABC de Madrid. M’ha semblat sempre que val la pena llegir qualsevol cosa escrita i que és molt important entendre els altres. No em deixo enrabiar mai i més d’una vegada m’han fet riure. Però a les meves lectures hi he reconegut un tret que sembla fonamental en la personalitat espanyola: que els agrada viure d’il·lusions que no toquen la realitat. Víctimes de la seva propaganda, sovint s’ho creuen. Els redactors de l’ABC, com els ministres espanyols diuen coses absurdes, les repeteixen i tornen a repetir fins que al final decideixen que són veritat i que tothom les ha acceptat. Un exemple constant: els comentaris i declaracions dels corresponsals de l’ABC als EUA. No fa gaire, un periodista va afirmar al portal web que segons certes enquestes, la popularitat de Ronaldo als EUA ja havia superat la de Messi. Quina imaginació! Messi, un jove fotogènic, d’aspecte agradable i somriure fàcil, és probablement l’únic futbolista del món verdaderament popular als EUA. Des de fa anys, la seva foto apareix sovint a anuncis i reportatges. L’Obama va dir una vegada en broma a un grup de periodistes que ell (jugant al bàsquet) no era cap Messi. Tots els diaris importants en parlen. Jo no dubto que els afeccionats al soccer americans, que ja n’hi ha molts, sobre tot entre els hispans, coneguin en Ronaldo, però no gaire més.

Una altra bestiesa gairebé inconcebible, és dir que els EUA podrien declarar la llengua espanyola oficial. No ho han fet ni amb l’anglès. Disbarats d’aquesta magnitud se senten només rarament. Com és que ningú respon  mai en aquests casos a les amenaces buides, invencions, petulància i manies de grandesa de Madrid?

Lliçó d’Anglès: “Catalan” o “Catalonian”?

Tots els Catalans, parlant l’Anglès, ens anomenem Catalans  i això ens ha perjudicat sempre perquè la gent de nivell educatiu baix o mitjà no associen aquest gentilici amb Catalonia, com probablement farien si ens anomenéssim Catalonians. En Anglès no hi ha cap acadèmia de la llengua però els dos diccionaris autoritaris, l’Oxford al Regne Unit i el Webster als EUA, accepten totes dues formes. Degut al meu accent, em pregunten sovint d’on sóc. Jo sempre responc que vaig nàixer a Catalonia. Sentint-ho,  sovint fan una cara de perplexitat. Aclareixo que C és un estat al NE de la Península Ibèrica i que jo sóc de Barcelona. Ah, Espanya! Per fer una gràcia, intenten dir un parell de mots en castellà apresos a l’escola fa molts anys,  la qual cosa sempre tallo explicant que els Catalans parlem i preferim una altra llengua. Si la persona té un nivell universitari o molta educació sovint farà un gest de complicitat, volent dir que ja entén de que va, però la majoria de gent per ara no entenen. En general el govern americà més aviat simpatitza amb nosaltres. Llegiu si no, el resum d’història espanyola de la Llibreria del Congrés o de la CIA. Entenen bé els problemes diferencials que tenim. La gent que mana, en canvi, per ara no en saben res, però si arribés el cas, serien aquests els llocs on trobarien informació.

Sens cap dubte, Barcelona i Catalonia no atansen un nivell comparable de prestigi i és una llàstima. La Barcelona del franquisme era una ciutat gris i trista que no entusiasmava. Com oblidar com el personatge principal de La Nàusea de Sartre sent la nàusea per primera vegada passejant per la Rambla de Barcelona! La percepció de la nostra ciutat ha canviat dramàticament en els darrers anys i no és fàcil entendre perquè. Factors evidents serien l’arquitectura de Gaudí, l’Olimpíada, els èxits repetits del Barça, el seny publicitari de l’Ajuntament, la pel·lícula de Woody Allen. Sigui com sigui, avui en dia Barcelona és una ciutat amb prestigi extraordinari que cap altre lloc d’Espanya comparteix. Surt sovint als anuncis de televisió de molts productes, és una destinació molt anomenada a sèries de televisió i films. Quan jo vivia a NY, pràcticament tots els meus amics l’havien visitat. Allò de París, Londres i Barcelona ja no feia riure. En canvi, tots els turistes, si hi havien estat, parlaven de Madrid amb irritació.

Catalonia és molt més coneguda que abans i de tant en tant, es poden llegir bons articles al NYTimes i altres revistes sobre nosaltres, però no tant com caldria. Els jugadors del Barça són sovint els Catalans (malgrat que de fet pocs en són). D’Espanya ja no es parla com abans, quan la gent la identificava amb el menjar i els costums mexicans però no ha arribat mai a un nivell alt de prestigi comparable amb el de Barcelona ni amb el d’altres països europeus. La situació queda ben sumariada a l’encontre fallit (però enregistrat en vídeo) de Mariano Rajoy amb el President Obama a una trobada dels 20. Rajoy, veient l’emperador assegut tot sol a una cambra, s’hi va acostar a fer conversa i va intentar tocar amb la mà la seva espatlla. El President, visiblement irritat, es va aixecar dient que ja aniria més tard a la recepció. Aquesta és la situació del govern espanyol al món en l’actualitat. Que no és com l’ABC es pensa.

La qüestió de la permanència de Catalunya a la UE

M’és difícil entendre perquè els diaris i la premsa no rebaten amb més energia les amenaces tan absurdes com simplistes d’expulsió de Catalunya en cas d’una DUI. Tampoc entenc que la Unió toleri ser utilitzada per fer por en una qüestió de política interior que per ara no els afecta. Val la pena parlar-ne perquè evidentment els espanyolistes han aconseguit espantar el sector econòmic i financer del país que no voldria sortir-se’n. Troben els espanyols al Tractat Constitucional de la Unió una sola sentència que sembla amenaçar Catalunya i ja està. Cas clos. Ja no es pot ni parlar-ne. Com en el cas de l’intent de fer-se amic de l’Obama, el Sr Rajoy sembla sobreestimar el seu poder, estatus i influència als òrgans de la Unió. Si la DUI es produís, vol dir això que la Unió aplicaria aquest rengle de text sense preguntar a Espanya perquè no ha negociat abans, confiant enlloc que la Unió li resoldria un problema intern com ell vol?  Probablement en privat ja tots els que tenen pes li han dit que cal negociar i ell els ignora. Ha considerat Espanya que la Unió perdria més de set milions de ciutadans amb bona economia i les pèrdues que això representaria? Tot perquè el Sr Rajoy no vol negociar. El Presidente es troba en una posició molt fluixa.

Molta gent ja han notat que el govern de la Unió no és gens democràtic i és ridícul creure que tots els membres són iguals i tenen la mateixa influència. Com van anar les admissions sense discussions dels països de l’òrbita comunista després de l’esfondrament de l’estat soviètic? És que no van ser admesos simplement per la pressió nord-americana amb el suport de l’eix Berlin-Paris? Hi va haver un sol vot en contra? I ara qui fa les negociacions amb la Turquia, Sèrbia, Macedònia, etc? Quines opinions té el govern espanyol sobre la matèria? Pregunten pel sentiment popular d’algú? Es pensa el Sr Rajoy que pot ficar-hi cullera? O que algú s’interessa per les seves opinions? O que ell pot trucar a Brussel·les i fer expulsar a Catalunya simplement fent una referència a la famosa frase triada per ell?

Preguntant a la UE

Quan el govern PP va introduir aquest argument de la possible expulsió de Catalunya, tant ells com els representants de Catalunya es van dirigir a personalitats triades per les seves relacions amistoses, dient que sí o que no. Al final el Gobierno central va declarar en triomf que faria que la Unió expulsés a Catalunya (fent la seva feina bruta de franc i sota les seves ordres). Però tot això només eren les opinions individuals de polítics i els espanyols es van guardar molt d’anar a l’administració de Brussel·les i demanar un peritatge oficial als seus experts, que hauria pogut ser molt diferent. Per cert, el govern britànic tampoc ho va voler fer amb Escòcia, probablement per les mateixes raons. Per por que sortís malament. Considerem dos punts:

1) Aquesta clàusula d’expulsió no s’ha utilitzat mai i caldria aprovar i introduir instruccions sobre la seva implementació (en català, caldria que els poders reals clavessin un cop de puny a la taula i expliquessin què vol dir)

2) És evident que la pèrdua de Catalunya, si es produís,  perjudicaria la Unió i per tant cal mirar d’evitar-la o resoldre-la immediatament. Es podria evitar l’expulsió, o readmetre-la amb un procediment accelerat o en el pitjor cas firmar un tractat d’associació lliure com ara Suïssa o Noruega. En cap cas deixar-la anar.

La UE no acceptaria un dany econòmic simplement perquè Espanya no vol negociar. Pel que fa a l’Euro, ara estem veient la feina que fan a Frankfurt per evitar que un soci tan problemàtic com Grècia se’n surti. Voldrien els de Frankfurt acceptar la pèrdua de Catalunya perquè Rajoy ho exigeix?

En resum, sense ser gaire més que un país petit, la nostra posició al món es molt millor del que la gent es pensa. Caldria perdre els complexes i respondre en veu alta i amb arguments contundents a les amenaces gratuïtes. Catalunya es quedarà dintre la UE passi el que passi i en algun dia poc llunyà el nostre representant seurà al costat del d’Espanya al Consell de Ministres. I a menys que hi hagi reformes, tots dos seguiran tenint molt poca autoritat. No, Srs de l’ABC. El món no és ben bé com vosaltres i el PP us penseu.

Saluts

Joan Gil:

2 respostes

10 març 2015


La lluita per la igualtat de les dones i Gloria Steinem

Gloria_Steinem_2008 Continuï Llegint »

No hi ha resposta

20 maig 2013


Myanmar i Aung San Suu Kyi: una altra transició poc exemplar

El President de Burma-Birmania-Myanmar, després de molts anys d’aïllament va abandonar la seva nova flamant i desèrtica capital federal de Naypyidaw i la molt més popular ciutat de Yangon-Rangun i va venir a la sessió de les Nacions Unides a Nova York, que se celebra cada any per la Mercè. Aplaudit amb entusiasme inesperat a tot arreu, fins i tot va donar una conferència a la Casa d’Àsia a la Park Ave. Quina felicitat tan gran. Una altra transició meravellosa a l’espanyola. Tot s´havia arreglat a l’antiga colònia britànica, en els darrers anys un protectorat de fet d’Índia i de la Xina per resistir el bloqueig mig indiferent dels EUA. I les coses que quedaven sense arreglar amb els militars al poder estaven pel bon camí. L’exèrcit, abans una organització una miqueta criminal havia esdevingut ara una institució benigna i protectora de la democràcia. Fins i tot la Sra. Aung San, una aristòcrata un xic autoritària, però de gran bellesa i de virtut indiscutible amb una flor al cap que havia patit molt per la pàtria, va assistir a la darrera desfilada militar í(però fent mala cara, tot cal dir-ho). I moltes més coses rares i una mica desagradables que ha fet com a parlamentària amb algun poder.

Ja només faltava algun Sr Felipe per tenir una còpia perfecta dels esdeveniments ibèrics. Amb el temps, la Sra Aung San i el seu partit acabaran fent de PSOE i algun general fundarà el PP.

Com de lluny han quedat els temps de la censura prèvia que no tolerava res, sobretot cap broma. Un cop van prohibir un article queixant-se de tenir massa mosquits, com a una referència intolerable. Els franquistes haurien fet el mateix. Ara las censura prèvia ha deixat d’existir però hi ha una cosa que de fet és una censura post publicació, que vol dir que escriguis el que vulguis, però cal anar amb compte amb el que escrius si no vols rebre.

Hi ha molts exemples il·lustrant la difícil convivència i tolerància forçada entre els militars i la Sra Diputada Federal Aung San Suu Kyi (sembla que potser caldria anomenar-la Suu Kyi, perquè el General Aung San fou el seu pare i alliberador de la pàtria, però no ho tinc clar). Vegem sinó el cas tristíssim dels ciutadans musulmans anomenats els Rohingya, que ara són uns 800,000 i viuen a l’antic regne indi de Rakhine, incorporat a Burma, víctimes repetides de genocidis i de tractament inhumà per part de molta gent. Burma reconeix oficialment unes 130 nacionalitats diferents al país, però no pas els musulmans Rohingya (Burma no és evidentment un estat tan uniform i unitari com l’Espanya del PP, però potser amb el temps sí que hi arribaran si segueixen per aquest camí). Segons l’organització de les NU per als refugiats, els Rohingya són el poble que més persecució i crueltat han patit en aquest món. Certes coses, potser algun lector les reconeixerà. No existeixen com una nació. Ni són ciutadans de Burma ni tenen cap dret de viure-hi. A vegades diuen que són descendents de nàufrags àrabs refugiats, altres vegades una barreja, però molt sovint són bengalís, originalment establerts a Bengla Desh i arribats il·legalment a Burma fa segles. Quan es volen escapar amb bots, els thais els arrosseguen a alta mar i els abandonen, disparant contra qui es vulgui girar i tornar a terra ferma.

I com que nosaltres som catalans, què passa amb la llengua? Doncs moltes coses. Estan pitjor que nosaltres. El mínim és que la llengua no existeix. Pobrets, pel lloc on viuen, han hagut d’aprendre a escriure en quatre alfabets diferents, i darrerament en un cinquè, que és el llatí nostre. Per cert, utilitzen la famosa Ñ i també la nostra Ç. La seva llengua pertany a la família indi-europea, mentre que la llengua birmana és tibetana-xinesa. Pràcticament, com que l’Alemany i el Català són totes dues llengües indi-europees, això vol dir que la diferència a Burma és molt més gran que la que hi ha entre aquestes dues llengües. Sense parlar dels cinc alfabets.

L’insult pitjor administrat per aquests peperos asiàtics és que la llengua no existeix sinó que sols és una variant del bengalí com demostraria el fet que els bengalís i els Rohingya s’entendrien perfectament. Només que no se sap d’on s’ho han tret. No s’entenen en absolut. Cap bengalí o rohingya s’ho creu.

Els Rohingya han estat víctimes de dos intents d’exterminació física nacionals dues vegades en temps moderns: el 1942 i ara recentment en ocasió de la transició actual. En aquest darrer cas, foren els monjos budistes que tant havien lluitat per la llibertat els perseguidors més acarnissats durant la dictadura militat i l’empresonament de la Sra Aung San Suu Kyi. Pel que fa al nom suposadament inventat Rohingya, diuen que se li va acudir a un periodista progressiu en un article publicat a un diari de Yangon-Rangun l’any 1950. Al poc temps, tots els Rohingya l´havien acceptat i se´l donaven un milió de persones, sens dubte per fer mal a Myanmar. Ja veurem què passa a l’Aragó i els Països Catalans

La Diputada Aug San Suu Kyi, els Rohingya i una Constitució inesperada

Els lectors a qui els agradi fer-se il·lusions, no haurien de llegir aquest final.

Pels qui hagin decidit seguir llegint, aquí van algunes sentències selectes de la senyora en una entrevista a la BBC. No són gaire originals:

*De drets civils, en tenen tots els homes, però no està clar de quin país són ciutadans els Rohingya.

*No vull parlar-ne més perquè no crec que ajudés a millorar les coses

*Violents han estat els dos bàndols (aquesta és la millor declaració de totes)

*Si jo prengués ea d’algú, crearia més animositat

Es devia descuidar de dir que no volia que vinguessin a emprenyar-la més amb aquest assumpte.

Algú es preguntarà: Com és possible que hagi canviat tant aquesta dóna. Amb un total d’unes 120,000 víctimes segons les Nacions Unides amb molts més desapareguts i gent que ho han perdut tot, I ara calla com si res? A més, un comitè que ella presideix ha aprovat una sèrie d’oleoductes cap a la Xina que pràcticament destrueixen una ciutat i comunitat Rohingya.

La seva raó és de pes i es troba a la Constitució, escrita pels militars i aprovada pel poble! Amb la Constitució no es fan bromes. Cal obeir i prou! L’article 59(f) ho posa ben clar: “Cap persona esposa, pare o mare de ciutadans estrangers podrà ser President de Myanmar” Quin gran honor tenir un article de la Constitució dedicat especialment a una sola persona, per privar- la d’arribar a Presidenta! El seu difunt marit era estranger, un ciutadà britànic i els seus dos fills d’aquella unió, Alexander i Kim encara en són. I ella sí que voldria ser Presidenta, ja ho ha dit. I per canviar la Constitució que, com l’espanyola és sacrosanta i intocable, com si fos un general de dretes donant ordres, cal tenir 75% dels vots, que és molt difícil! La política és així i a qui no li agradi que es busqui un altre ofici. Els catalans ja sabem com hom se sent en aquests casos.

Com diu un article de la darrera New York Review of Books, òrgan oficial dels intel·lectuals nord-americans, l’únic altre sant polític canonitzable al món era en Václav Havel,de la República Txeca, perquè ell ho va entendre molt bé: fou un sant abans de ser un polític, ho va deixar córrer temporalment, almenys en part, al pujar al poder i va tornar a ser-ne un després de sortir del palau presidencial. Potser tothom n’hauria de prendre l’exemple.

Afegit (25 maig 2013
Per casualitat, quan acabava de llegir un nou article d’Al-Jazzeera, que vull sumaritzar, he vist la carta que us recomano, de la Roser.
Resulta que el govern de l’estat federat de Rakhine on viuen la major part dels Rohingja, reconeixent com és de trista la memòria de la massacre de fa un any ( sumari oficial: unes 150.000 víctimes, amb centenars de morts gairebé tots degut a les cremades d’habitatges i ciutats rohingka per monjos budistes) i per evitar que es repeteixi han publicat una llei prohibint als Rohingka tenir més de dos fills sota penes considerables. Una cosa semblant no és coneguda enlloc del món (el cas de la Xina era diferent i l’estirilització obligatòria d’homes indis ja fou abolida fa temps. Queda clar així que el govern ha decidit castigar les víctimes d’un intent d’Holocaust. AlJazzeera tracta el cas de discriminació religiosa. Jo no ho veig gens clar perquè és evident que els dissortats Rohingka parlen un llenguatge molt diferent, i per fotos no es pot decidir si se semblen o no als budistes.

El Vostre JOANOT

*

4 respostes

22 maig 2012


Els Novaiorquesos saben fer broma

Què es deuen pensar els lectors de la ciutat de Nova York? Què hi ha escenes criminals contínues? Que el món està controlat per un grapat de nanets foscos, d’edat avençada que bescanvien la muller per una de més jove un cop a l’any, treballen a Wall Street i es creuen damunt la llei? O per la gent que dicten la moda internacional? Tot això té quelcom de verdader, però Nova York és una ciutat de nou milions d´habitants., on la vida és tan dura com meravellosa. Per desfogar-se, cal fer broma de tant en tant.

Jo vaig pels carrers sempre amb orelles i ulls ben oberts, escoltant i veient coses, a vegades ben gracioses. Potser qui més be ha retratat la classe mitjana novaiorquesa, sobretot la de la Upper East Side de Manhattan, que és on ell ha passat tota la vida, és probablement en Woody Allen. Aquest home no és gens popular a la ciutat i sovint avorreix. Perquè? Qui voldria passar l’estona guaitant la imatge pròpia a un mirall? Diuen que l’Allen hi troba un aspecte nou cada dia… Però es concentra en ell mateix, no ha pogut descobrir mai   ningú més.

En qualsevol cas, les històries que segueixen les he escoltat jo en viu i les escric en la meva llengua. Dissortadament no tinc ni remotament el geni d’en Woody Allen… però m’interessa sempre tothom.

Actors

N´hi ha hagut i n´hi ha encara moltíssims. Si t’interesses per la història, acabes veient l’espectre dels qui van morir misteriosament fa molts anys. Un d’ells fou el gran Rodolfo Valentino, gran i suprem trenca-cors del cinema mut, que va morir a NY jove encara. El seus estudis a Hollywood li havien bastit, homosexual com era, la reputació de ser l’heroi de totes les dones que volia. Per això feia sempre d’heroi àrab amb un harem que el perseguia per tot arreu. A Manhattan només hi ha un sol tanatori per a la gent prominent, rica, per als arquebisbes i cardenals, grans polítics, la Jackie Kennedy i el seu fill (en els meus dies). Només hi he estat un cop a dintre, per atendre el funeral d’un company. Els homes anaven de negre, les dones en vestit de cocktail i escots enormes. Una senyora et recollia a l’entrada i t’acompanyava al teu lloc. L’anomenada del lloc fou adquirida amb motiu del funeral d’en Valentino. Als estudis se´ls va acudir dir, sense pensar-hi gaire, que el primer milió de ciutadans (i ciutadanes, s’entén) que es presentessin abans de les nou podrien entrar i veure el difunt. Desgraciats! L’anunci va bloquejar completament tota la part de la Upper East Side on està situat, creant el primer caos de tràfic mai vist a la ciutat amb ferits i crits. I poca gent va arribar a veure el difunt.

Tothom que ha viscut molts anys a Manhattan ha acabat trobant (potser topant estaria millor dit) amb un actor d’anomenada. A la meva escala de col.leccions, el membre més notable és en Dustin Hoffman. Va sortir per una cantonada a pocs centímetres quan jo m´hi acostava. Anava amb una senyora jove que li estava explicant històries tot gesticulant amb les mans. En Dustin s´ho escoltava amb escepticisme, amb l’aspecte intel.lectual que tants espectadors li retreuen i tants estudis temen. No sé si em va fer cas.

I prop d’on visc, a vegades em passejo davant la modesta casa on els Germans Marx van nàixer i crèixer. La mare, una actriu de Times Square de poca anomenada fou la primera que va fer sortir en Groucho a l’escena, fins que va decidir anar-se amb tota la família per sempre més a Chicago.

Actors més moderns

En Dominic Chianese no sols va nàixer al nostre barri: viu encara a casa meva. Potser algú no pot recordar qui és aquest senyor, però per recordar-lo, només cal mirar les fotos de la famosa sèrie televisiva The Sopranos, per molts espectadors la millor de tots els temps. El bon Dominic és un vellet, que feia de Corrado “Junior” Soprano, oncle i cap teòric de la branca mafiosa dirigida per en Tony dels Sopranos, un actor regular fins al final malgrat la seva edat (va nàixer el 1931). Fa poc va tornar a sortir més breument a l’Imperi del Boardwalk. El Dominic real   fou mig actor, mig intèrpret de cançons italianes i tocador de guitarra. Quan les coses no anaven bé, es guanyava la vida tocant la guitarra. Era molt amic del propietari d’una botiga de queviures, a la qual anava a animar el negoci tocant la guitarra.  A vegades també tocava a un restaurant molt bo que hi ha al costat. Ara ho fa cada dijous i probablement guanya molts més diners que abans, quan era més jove i tenia millor veu, però ningú el coneixia. Per molts anys Domenic. Alguna vegada se´l veu pel nostre jardí igual com sortia als Sopranos. Llàstima que sembla haver perdut molta veu.

Parlant de gent velleta que hom veia pel nostre barri, hi havia el cas d’Anthony Quinn  (nascut el 1916), un senyor igualment gran. Vivia a a algun pis a la Segona Avinguda i hi ha fotos seves als llocs on anava a esmorzar, sobre tot un Diner a un parell de cantonades de casa. En Quinn era fill d’una mexicana i d’un Irlandès, nascut a Mèxic i crescut a El Paso, que inesperadament havia assumit molts dels trets físics associats amb poca civilització. Dos Oscars va guanyar en poc temps i va esdevenir una celebritat en films fets a Itàlia amb la inoblidable Giulietta Es notable que un dels seus Oscars el va guanyar sortint a la pantalla al Viva Zapata per 8 minuts. Contràriament al que tothom esperava, va aconseguir establir-se com a un actor de caràcter amb gran èxit. No tenia cap accent, ni en anglès ni mexicà. Un entreteniment al que estava molt dedicat eren les faldilles que el van haver d’envoltar per tota la vida. A més del nombre extraordinari de mullers, diuen que passava dels 80 quan va neixer el seu darrer fill. I més d’una vegada he entrat al diner per mirar el lloc on s’asseia i es dedicava a saludar la gent que reia mirant per la finestra. Sempre tan content.

Però parlant d’actors, penseu en l’excitació quan es va saber que el gran Roberto de Niro havia vingut a mirar-se un pis a casa nostra. En De Niro també és novaiorqués, però no pas del barri nostre sinó dels de la Little Italy. De petit tenia un color de pell molt blanc i li deien “Nen de la Llet” (Bobby Milk).

En DeNiro, és un dels actors més importants del nostre temps (té tres films a la llista dels millors 100 de tots els temps) i 2 o 3 Oscars com a mínim. No fou mai un intel.lectual i de fet tothom reia als seus acudits i pretensions de simplicitat. Un dia, quan encara estava lluitant per establir-se, li van presentar a una festa a Manhattan un senyor que es deia Martin Scorsese. Va resultar que havien estat veins de joves.  En Martin, amb qui faria alguns dels seus films més importants, se´l va quedar mirant. “Jo a tu t’he vist abans” Contentíssim, en DeNiro respongué que sí, que cada dia era més famós, sobre tot la darrera pel.lícula amb el seu admirat Marlon Brando. Però l’Scorsese el va tallar en sec: “No home, no. A tu et deien en Bobby Milk i t´havia vist descarregant caixes de cervesa per a un bar al Carrer Hester” Se´n desenvoluparia una amistat profundíssima.

Diuen que sí que en DeNiro va venir al final a mirar-se un pis. Nosaltres estem molt contents del lloc on vivim, però em costa imaginar-me que gent amb les finances d’ en DeNiro volgués viure-hi. Si volia especular, no s’entén, perquè la nostra Junta no permet llogar els pisos comprats, que és com fan els especuladors per no perdre diners. Fou ell qui va fundar el Festival de Cinema de So-Ho que ara va molt bé. Jo no hi he anat mai perquè és impossible identificar els locals i les pel.lícules que hi fan.

La Font dels Rumors

Si us mireu vídeos vells de Law and Order o altres sèries criminals fetes a la ciutat, ja haureu notat que els doormen, els porters uniformats, una de les institucions més glorioses de la ciutat, ho saben sempre tot sobre els residents. Tenen un sindicat molt fort i poderós. Gairebé tots els porters en són membres. Tenen una bona paga, vestits, beneficis socials, formació professional, vacances, i encara més. Però també són les fonts d’informació ( i a vegades hom diria d’espionatge quan passen coses sucoses) Ells carreguen i descarreguen les maletes i bosses de compra, transmeten missatges, s’asseguren que no es perdin documents i sobres que algun missatger ha de venir a buscar.

I moltes coses més. Què et fa falta una ama de casa o una minyona? O una mainadera o cangur? O algú per netejar els vidres de fora o les catifes? El doorman és on cal anar. Ell ho sap tot. Es pràcticament sempre un home amb excepcions raríssimes.

La meva housekeeper va ser recomanada per un d’ells, naturalment. Es una dona que havia fet un Masters en Justícia Criminal amb un curs especial i examen de qualificacions en  poligrafia forense (els que diuen si algú està mentint o no) i curiosament, no va plegar a casa quan va acabar amb tots els diplomes que cal. Al final, no obstant, un dia em va dir que ja no podia més perquè ja era gran i que li calia plegar. Jo ja sabia què fer. Vaig anar al doorman i li vaig dir que la housekeeper no tenia més remei que plegar i que a veure si me’n trobava una altra. El bon porter es va posar gairebé a tremolar d’emoció. Quina notícia tan important. Només li acabava de girar l’esquena quan veig que ell anava corrents a un dels ajudants i li deia en veu alta, gesticulant. Imagina´t. La M. ara ha de plegar treballant amb en X i ara ja vol una altra housekeeper! I a mí no m’havia dit res! Renoi, quina notícia tan important! El porter ja no podia ni esperar per convocar un cercle informatiu més regular. Potser enviarà un twitter? Que n ‘és d’emocionant la vida d’un doorman!

A l’autobús

Doncs l’autobús és el lloc on els novaiorquesos practiquen una part important de la seva vida social. Un ciutadà com cal ha d’aprendre a dirigir la paraula a gent desconeguda a l’autobús demostrant la correcció deguda en aquests contactes socials   tan  delicats. Això és una cosa amb la què els estrangers amb accent estem molt disavantatjats. Hi ha gent que es pensen que els que tenim accent som tontos i no entenem ni som capaços de dir quelcom d’ingeniós o divertit. Es fàcil de dir que ells s’ho perden, però no és ben bé veritat.

Un dia feia mal temps i probablement per això tothom semblava empipat i neguitós. Els busos tenen lloc per dues cadires de rodes amb seients separats (en els nostres dies gairebé sempre elèctriques) i bancs laterals per gent que caminen assistits amb “walkers” o coses semblants. Quan puja un d’aquests passatgers, cal que el xofer s’aixequi a ajudar i immobilitzar les cadires i els walkers al sòl del vehicle.

La segona dona amb una cadira de rodes elèctriques em va fer mala espina immediatament. Era grassa, rossa, de la raça blanca i semblava exigent i indiferent amb la gent al seu voltant. Un dels probemes d’aquests busos de dos vehicles és que elsd passatges han de fer un viratge molt fort  només entrar al passadís després de la porta. Al seient més a prop de la curva seia un senyor molt gran i prim, que es mirava la cadira de la rossa amb preocupació i neguit. “Miri, senyora, que no em toqui la cama, que em fa mal” Perquè no augmenta la curva? Li puc ensenyar com es fa” Aquí el conductor havia d’haver intervingut, però el nostre conductor semblava indecís i molt indiferent.

Un segon més tard, la catàstrofe se sent per tot el bus. La cadira de rodes ha mig estripat el pantaló de l’home grandet, que ja està cridant a fons i gairebé s’ha estavellat de dolor per terra. La dona rossa també crida. Es que jo soc una minusvàlida, cal tenir consideració amb mi. L’home assegut a l’entrada, el sobrevivent, és un home de paciència (de fet és un negre) Aleshores la cadira de la rossa intenta entrar a l’aparcament que el xofer ha buidat per a ella. Endavant i endarrer, endavant i endarrere. La dona fa com si rigués, mentre tots els passatgers fem com si haguéssim de mirar en una altra direcció. Endavant, endarrere. El xofer mira de donar instruccions, però la dona no vol sentir res. Al fin, una gran sorpresa.

La dona s’atura i arrenca la manta que li cobreix les cames. “Saps què? Prou m’ho pensava que arribaríem a haver de fer aquest pas” La dona s’aixeca sense cap dificultat i es posa tota dreta. Enxampa els braços de la cadira per dos llocs diferents, aixeca la cadira en l’aire i la posa al lloc on cal. Aleshores, sense fer cas a ningú,

s’asseu i torna a cobrir les cames amb una manta. El xofer té por i no diu res. Si hagués estat una cosa que m’importés, jo tampoc hauria dit res.

Una veu molt fresca

Dintre l’autobús, sec a una cadira tota sola que forma un rengle on cada seient està tocant a la finestra però sense tenir ningú més al costat. Sento una veu darrere meu. Es una veu agradable, amb un to característic de les dones del sud, molt diferent del novaiorquès estàndard. Una miqueta de canvi, em penso. La dona parla per un telèfon mòbil. Penso que només fa uns 4 o 5 anys, encara em pensava que els telèfons cel.lulars serien una moda passatgera, un “fad”. I ara ja sóc l’únic que no en du cap.

La dona misteriosa del darrere vol preguntar una cosa:

“Mama, yes madam. I temporarily need some funds for surgical care and I wonder if you could be of some help”

Rebufa, em penso. Es la primera vegada en tota la meva vida que sento com algú demana diners per a un avortament. He de saber com acaba.

No hi ha cap problema. El tràfic és lent i en tinc per tres parades. Em giro discretament. Tal com ja havia sospitat, és una dona negra, relativament jove, que sembla molt ben educada i amb un vocabulari exquisit. Ara sent sense interrompre com la mare parla. Evidentment ja esperava la negativa, però no sembla amoïnar-la gaire. Segueix somrient. Em sembla que ha de contenir les ganes de riure.

“I understand perfectly, mother. If this is so, would you allow me to ask if you would be capable of coming to my apartment to assist me after the surgery? I am so sorry, madam. I wish I could ask somebody else” Me la torno a mirar. Ja no tinc dubtes que la nena s’està burlant. Ara fa una cara còmica de sorpresa.

“Sóc tan feliç, mare! Sempre m’heu estimat més que als altres fills. Si jo sabés com he fet per merèixer aquest privilegi i com podria tornar-lo”

La veu a l’altre telèfon s’alça fortament. Torno a mirar per darrera vegada la filla, que ha retirat la seva boca del micròfon i s’està rient obertament però en silenci.

Voldria, m’agradaria, em faria goig, mala…seria capaç de…

…clavar-li un cop de puny a la boca.

Però ningú farà res.

Saluts des de Nova York

JOANOT




No hi ha resposta

22 ag. 2011


Quan la paranoia va esdevenir realitat. Història verdadera del “Nightstalker”

Jo escric com a mínim un apunt per mes, cosa que inclou el mes d’Agost. Però ara la gent està de vacances i no vol llegir res seriós. A més, les notícies econòmiques i polítiques són com per voler enfilar-se a un arbre i oblidar-ho tot. Se m’ha acudit escriure una història (verdadera, com sempre) de lladres i serenos. A mí m’agrada pel final inesperat i una mica ridícul. Tots hem patit d’un grau variable de paranoia: en el cas pitjor, la víctima es pensa que tothom l’espia, que estan en contacte amb la policia i la CIA, tots el volen matar i fer-li mal. Què passa si un dia esdevé realitat que tothom t’espia, que estan en contacte amb la policia, que fins i tot els rocs s’alcen tots sols contra tu i que et voldrien matar… I tot això sense que la víctima,com a les tragèdies deKafka, entengui per què.

El cas que vull descriure tingué lloc a Los Angeles començant el 1985 i va durar més d’un any. El Nightstalker fou sentenciat a mort en 1988 i encara no ha estat executat. Què és un “night-stalker¨?  Li van donar el nom per una cançó que estava de moda en aquells temps. Un stalker is un que aguaita, vigila o segueix silenciosament a una persona, en general una dóna mirant-la, esperant-la al carrer, provant d’entrar a casa seva, enviant-li cartes, trucant-la… Es una cosa perillosa que sovint indica malaltia mental i inclinació a la violència i està prohibida a molts estats.

A la gran ciutat de Los Angeles, març del 1987

Era un nord-americà d’arrels mexicanes nascut a El Paso TX en 1960 i anomenat  Richard Muñoz Ramírez. Hi ha qui té el prejudici de pensar que la gent pobre i sense educació tenen poca intel·ligència, però no és veritat. En Ramírez era allò que avui en dia anomenem un psicòpata criminal. Havia estat molt poc educat però tenia un parent pròxim que sovint li parlava de la Guerra del Vietnam i de com ell havia matat civils, homes i dones i com és d’emocionant el perill i el sentiment de poder i victòria. Hi ha gent així.

En Ramírez va triar seguir una vida il-lícita, fora de la llei. No va tenir mai ni una professió coneguda ni una adreça fixa i amb 20 anys ja vivia a Los Angeles. Ves a saber què feia. Probablement es guanyava la vida amb drogues, robatoris, prostitució. No l’enxampaven mai. La característica més destacada del psicòpata criminal és que ha nascut amb una impotència absoluta per sentir emocions, com compassió, respecte, amor, solidaritat. Que feia mal a algú? Era una mica com aixafar una formiga o un mosquit. Que es preocupa algú per la família i el futur cruelment truncat d’una formiga? Ell veia els problemes dels altres homes igual. Fer mal i fer patir era un joc. Prou que sabia com ho veu això la societat i entenia que calia pretendre compassió quan algú patia. Però en privat, perquè? Hi havia càstigs que calia evitar. Un psicòpata criminal es diverteix burlant-se de la llei amb la seva intel·ligència superior, demostrant l’estupidesa dels adversaris. Hi ha qui es pensa que aquesta gent tenen un aspecte sinistre, que tampoc és veritat. En general els psicòpates criminals són gent de tracte agradable i tenen dots d’habilitat social, qualitats que troben molt útils. En casos extrems fan com en Ramírez, però molts altres troben feina amb ocupacions legals on poden dominar els altres, com l’exèrcit, la policia, consellers, autoritat… Hi ha darrerament estudis fets amb el MRI que proven certes activitats anòmales al cervell, en particular manca d’activitat als llocs on es processen les emocions.

En aquest moment, sempre surt algú que pregunta si és que això vol dir que com a malalts no se´ls pot castigar sinó que cal posar-los en tractament mèdic. D’això res de res. La societat té el dret de protegir les seves víctimes possibles i no hi ha cap tractament fora de posar aquesta gent on no puguin fer mal. La llei americana només exigeix que l’acusat entengui que el que fa és dolent i que ho faci amb intenció de fer mal, condicions que s’acompleixen perfectament en aquests subjectes d’enteniment intacte. Altrament, el jurat no fa diagnòstics mèdics.

Ramírez eixampla les seves activitats

L’home vivia a Los Angeles però no progressava gaire. S’avorria i tenia al cap la memòria dels relats de violència al Vietnam del seu cosí. Potser caldria provar això de matar algú.

La forma de treballar que va triar desesperaria la policia que en tot un any no van tenir cap pista per enxampar-lo. Gran com és Los Angeles, triava cada dia un barri separat i no coneixia les víctimes. Amb la tècnica d’aquells temps, la policia no tenia armes contra un que atacava casualment desconeguts sense raó i sense seguir cap principi.

El seu sistema era transparent: es buscava al vespre una casa on visqués una parella, sovint d’edat. Entrava quan estaven al llit, i matava en l’acte el marit, prenent-se més temps amb la muller, la qual sotmetia a violència, abús sexual i grans humiliacions, acabant gairebé sempre també en el segon assassinat. Als llocs de crim deixava sovint evidència de culte satànic, al que estava molt dedicat. El primer dia d’activitat, estava tan excitat que va penetrar a dues llars, matant un total de tres persones. I així va anar tot per més de dotze mesos. Al final, el Nightstalker seria condemnat per un mínim de 14 assassinats i moltes més violacions.

Els policies, vius com eren, no volien agitar massa la població . Com que no sabien què fer, més valia no parlar-ne gaire. Però al final l’alcalde ja en va tenir prou i va exigir que collessin els cargols. En Ramírez es veu que va veure a la TV com es parlava d’ell i li va semblar que era el temps de canviar d’ambient. San Francisco podria ser un lloc interessant

Va prendre el cotxe robat que tenia darrerament i va agafar l’autopista cap a San Francisco. A unes 50 milles va arribar a Mission Viejo (sic), a les afores de la qual va fer una entrada, matant com de costum el marit. Però va tenir problemes amb la dóna, la qual després de resistir molt va poder donar una descripció del cotxe i l’atacant. L’assumpte i els antecedents a LA van arribar a les orelles de l’alcaldessa de San Francisco (avui en dia una de les dues senadores per Califòrnia), la qual va començar a tractar les autoritats de LA de burros incompetents i desconsiderats. Aquell mateix vespre, en Ramirez molt enrabiat pel mig fracàs, va tornar a Los Angeles on va tenir temps encara per assassinar una dóna jove, que seria la seva darrera víctima. En Ramírez en aquest punt va decidir que era hora de visitar la  família d’Arizona i s´hi va anar en autobús.

Un nen fa la sarau a Ramírez

Aquell dia, un senyor amb un noi de 12 o 13 anys va entrar a una comissaria de policia. La conversa no està registrada, però me la imagino així:

-Doncs vinc aquí perquè tinc un nen que malgrat els meus avisos segueix fent coses perilloses. Imagini´s que s’amaga de nit al jardí per veure quina gent passen al carrer pel davant de matinada quan encara és fosc. L’he avisat moltes vegades que és massa perillós

-(Policia, badallant) Té molta raó, sí senyor.

Imagini´s, nosaltres que vivim al costat mateix de la dóna assassinada pel Nightstalker ahir.

Ah sí? Doncs ha fet molt bé de venir. Què va veure aquest nen tan entremaliat? Digues, digues.

Un mexicà sortint de la casa, passant davant seu i ficant-se a un cotxe aparcat davant nostre.

-(Policia, prop d’un atac de cor) I al nen que se li va acudir apuntar la matrícula?

Doncs sí que ho va fer, imagini´s el perill!

El cotxe naturalment era robat. Tota la policia de LA va sortir al carrer disposada a trobar-lo. Estava abandonat a un lloc remot. La tècnica policial no era com ara. Tot el que podien fer era buscar empremtes digitals. No n´hi havia cap. En Ramírez se les sabia totes. Però una dóna policia no volia deixar-ho córrer. Al final va aconseguir trobar una empremta d’un desconegut al vidre de darrere del cotxe.

Les empremtes només servien en aquell temps quan n´hi havia d’altres per comparar. Una base de dades no existia. Però resulta que l’FBI sí que estava provant una amb targetes perforades i estaven disposats a veure si aquelles empremtes hi eren. Bingo, bingo! En Ramírez havia estat detingut només un mes abans en una redada policial per vagància i li havien pres les empremtes digitals. En minuts, tindrien el seu nom, historial, darrera adreça i una foto recent. Però ningú sabia que havia marxat a Arizona i no se´l podia trobar enlloc. La policia va imprimir i publicar la foto a tot arreu. Aparegué als diaris, a totes les estacions de TV, a les cantonades. On estàs Ramírez? La gent no parlava de res més.

Una paranoia ben real i viva!

En Ramírez, tot tranquil, va baixar de l’autobús de tornada d’Arizona a LA refrescat per les vacances i disposat a reprendre la seva vida normal. A l’estació d’autobusos va veure policies: Ell no sabia res de la seva celebritat, però en general topar amb policies no era mai bo, o sigui que s’en va sortir per una porta lateral que ell coneixia i va prendre un bus fins a la seva darrera residència.

És allí on el seu martiri inesperat va començar. Va entrar a una botiga de queviures propietat d’un xinès que el coneixia. Tot veient-lo, l’home va començar a cridar frenèticament que Ramírez era un criminal, un monstre i un assassí i que volia que vingués la policia. Caram, aquests orientals quines sorpreses et donen. Al Nightstalker li va semblar prudent retirar-se i prendre un altre bus en direcció a la casa d ‘un germà. No va arribar lluny. Els passatgers van començar a cridar histèricament i a assenyalar-lo amb el dit. El xofer va començar a buscar cotxes de policia tot i tocant la botzina a la desesperada. En Ramírez pogué saltar del bus i seguir a peu.

A un carreró petitet va trobar allò que buscava: una dóna sortia de la seva casa i es dirigia al seu cotxe amb les claus a la mà. Ja estava resolt! Tot arreglat. Ja tenia cotxe

Però la dóna era robusta, sabia repartir bufetades i la cosa es va posar molt negra. Aleshores un home va sortir de la casa, i després altres veïns, tots cridant Nightstalker i el seu nom verdader. Van trucar la policia. Al poc temps les sirenes es van sentir venint en totes direccions. Sens dubte, helicòpters estarien enlairats. En Ramírez va entendre molt bé la necessitat d’una retirada ràpida. Resulta que passava pel barri una autopista sense sortida.  En Ramírez va saltar la barrera a peu i la va creuar. Cap dels perseguidors va gosar seguir-lo.

Li calia seguir buscant un cotxe i el va trobar. Hi ha gent que no es preocupen de res. N´hi havia un aparcat davant un domicili amb la porta mal tancada. S´hi va ficar dintre. Fins i tot hi havia claus. Però resulta que sota del cotxe hi havia també el propietari que estava arreglant una coseta, el qual es va posar a cridar de mala manera que li robaven l’auto. Homes van començar a sortir amb pals de beisbol, olles i altres objectes contundents.En Ramírez, mentre es posava a córrer va tornar a sentir el seu nom verdader. Com era possible? La policia li va salvar la vida. Si no haguessin arribat a temps, l’haurien mort a pals.

Al final

En Richard Ramirez fou condemnat a mort després de confessar tots els seus crims.Probablement havia assassinat més de 14 dónes. Durant el procés va divertir-se fent signes diabòlics i amenaçant la família de les víctimes.

Aquesta gent sempre troben dones igualment malaltes del cap que els adoren. Una l’escrivia cada dia i al final es va casar amb ell a la presó. Això sí, molt castament, perquè a les cel-les dels condemnats a mort no hi ha visites conjugals. La nova esposa va declarar al propòsit que ella era una verge i que així seguiria per tota la vida. I que si en Richard era executat, cometria suïcidi.

L’any 2006 el cas arribà al tribunal suprem Federal, el qual va rebutjar les demandes de Ramírez. Tal com estan les coses, ja veurem si acaba executat o no, encara que a Califòrnia la pena de mort encara existeix.

Bon Agost i Bones Vacances us desitja

JOANOT




No hi ha resposta

18 jul. 2011


“Dació en Pagament”: L’únic sistema als EUA

Sovint confiem en les descripcions dels països estrangers que ens donen els visitants i corresponsals. Però hi ha coses que només les entenem els que hem viscut a un país per molts anys o en som ciutadans. Pregunteu a un estudiant català de Columbia University pel sistema de pensions, de salut i d’hipoteques dels EUA i ja veureu què poc en sap. Jo vaig viure un grapat d’anys a Barcelona però no vaig entendre mai que després de patir un desnonament i desallotjament de la casa o pis propis, encara calia seguir pagant al banc.

I ara! Això crea una verdadera situació d’esclavatge. Un home ha de seguir treballant per donar una part important del seu sou a un banc per molts anys. El més probable és que la víctima no aconsegueixi mai alçar el cap i  no podrà tornar a comprar un habitatge. És exactament allò que anomenem esclavitud, l’obligació de treballar per a un altre sense treure’n res. No he sentit mai dir que una cosa així passi a cap dels països on he viscut i ben segur que no ha  passat mai als EUA durant els meus anys. Una hipoteca no és un préstec personal: és un préstec per comprar un pis o una casa i està garantit exclusivament per la propietat. N’havia sentit parlar però no m´ho volia creure fins que he pogut llegir l’article il·lustrat sobre l’assumpte publicat aquest dissabte 14 de juliol al New York Times (Foreclosure protesters in Spain´s cities now go door to door). L’article descriu els esforços de certs grups a Madrid que impedeixen el desallotjament de ciutadans necessitats bloquejant les entrades a la casa quan arriben els policies. Expliquen que el ciutadà desallotjat segueix essent responsable no sols per la resta de la hipoteca, sinó també per l’afegit dels interessos, sobrecàrregues i de les despeses de jutjat. El sistema és el més dur de tota Europa, diu el NYT. I el més injust també, afegiria jo.

L’Amèrica feliç de fa anys

Hi va haver un temps durant la postguerra amb els seus anys de prosperitat al món capitalista, que semblava que no s’acabarien mai, quan la vida a aquest país era senzilla i els bancs decents. Ser propietari de la casa on hom viu és sempre important a tot arreu, però encara més als EUA, on tenir casa pròpia ha estat sempre part del somni americà. No arribar-hi mai és gairebé un fracàs personal.

En aquells temps els bancs tenien un sistema que anava molt bé: el sol.licitant tenia l’obligació de pagar una entrada entre 20-30% del preu. Els perits experts del banc anaven a veure la casa i en determinaven el preu basat en comparacions amb recents vendes de cases similars al mateix barri, per evitar enganys. Si algú no hi arribava, el banc es reservava el dret de fer una excepció i acceptar una entrada més baixa, però l’interès apujaria i a més s’exigiria una assegurança contra alts riscs. En qualsevol cas, la hipoteca no hauria de passar del 150 o 200% dels ingressos anuals bruts del comprador.La hipoteca seria casi sempre per 30 anys i l’interès quedava fixat per tot aquest temps. I no passava res. En aquells temps, a diferència del que passa ara, hi havia poques regulacions. El govern vigilava com un pare just i amorós, avisant quan alguna cosa no anava bé. Si el sistema no s’hagués canviat, ens hauríem estalviat moltes coses.

Tot empitjora. Els bancs guanyen més, els ciutadans perden

La primera deterioració fou la introducció dels tipus d’interès variable, que no havien existit mai. Si et donaven una hipoteca diguem al 3.5%, així es quedaria pels 30 anys. Però els bancs es veu que això no ho volien. Van començar a dir que et pots estalviar tants diners amb un interès variable, que estaria lligat a un cert índex públic i pujaria o baixaria un cop a l’any. En general el primer any era veritat que t’estalviaves diners, però el segon i els següents, ai las! Els agents hipotecaris seriosos i els advocats bé que et recomanaven que no hi pensessis ni en broma. Però els bancs cada dia promovien més els seus interessos variables. I els clients hi perdien. No calia ni mentir perquè la gent no ho entenia i només veia els estalvis del primer any.

La bombolla. El President Bush II i la societat de propietaris

En algun moment cap als 80 o 90 va semblar com si els bancs s’haguessin tornat bojos. Jo veiea els anuncis que feien a la tele, la ràdio, els diaris i no podia creure. Estaven oferint hipoteques amb entrades mínimes, al final fins i tot més grans que el preu verdader. Oferien segones hipoteques per “desfermar” la vàlua amagada de la casa i anar de vacances o comprar cotxes. Sobretot aprovaven tothom, animant la gent a comprar habitatges molt pel damunt de les seves possibilitats reals. Als EUA tenim un sistema de vigilància del crèdit molt dur, amb tres agències que mantenen fitxers i avaluen cada ciutadà que viu al país. Abans una família amb crèdit dolent, no podia comprar res a terminis ni prendre una hipoteca, però en algun moment els bancs es van deixar de manies. Deien clarament a la tele que crèdit dolent no importava, si de cas caldria pagar interessos més cars, però poc.

Com podien els bancs ser tan temeraris! Ells ho veien molt clar: Mentre el client tingui una casa, el banc està ben cobert. Si no paga, el desnonem i el fotem fora i ja està. En aquest moment, l’Administració de Baby Bush es va afegir al concert. En Bush volia fer propietaris de tots els ciutadans americans (com en Hitler volia que tots els alemanys tinguessin un Volkswagen). Una tal societat seria estable i conservadora. I feliç.

Però és que hi havia prou diners per donar una casa a tothom? En W era molt optimista. Fins i tot avui en dia hi ha gent que dona la culpa del desastre que va passar als ciutadans que prenien aquestes hipoteques que no es podien permetre i compraven cases palacials  que no eren per a ells. La gent de seny prou que ho veia, però el poble senzill no entén gaire de matemàtiques i només veia l’oferta a l’abast.

El preu de les cases va començar a pujar i pujar. Nova York, sobretot Manhattan, Washington DC i San Francisco eren els llocs més absurdament cars. Tots vam veure que en un any la vàlua dels pisos pujava en 10, 20%, fins i tot un cop 30%. La gran vida! Els venedors immobiliaris disfrutaven!

Els derivatius. Wall Street emplea doctors en física

Els bancs fan el seu negoci trobant clients, escrivint la hipoteca i venent-se-la a inversors. Pocs bancs es queden ells mateixos la hipoteca. I va ser en aquest moment quan els senyors banquers novaiorquesos van tenir una idea genial: empaquetarien hipoteques en cistelles d’hipoteques i les vendrien com a productes d’inversió d’alta qualitat. Després hi hauria una segona capa de derivatius amb diversos derivatius de la primera generació etc, i les tornarien a vendre encara per més diners fins crear una situació on ningú entenia res.

I no era per casualitat que ningú ho entenia. Un banc va tenir la idea de contractar doctors en física per escriure i aplicar les fòrmules matemàtiques que definien la vàlua i repartiment de les hipoteques a les noves cèdules d’inversió. Ningú ho entenia, però el Banc X deia que eren de bona qualitat i les agències de crèdit deien que si Banc X les oferia, havien de ser bones i els agents les venien com productes de primeríssima qualitat perquè les agències de crèdit les havien aprovat. Un esquema de Ponzi de primeríssima qualitat és el que era.

Quan amb la quasi depressió les hipoteques van començar a caure, el desgavell que hi havia als bancs es va fer palès. Havien de processar tants casos al dia que no hi havia prou personal. Enlloc de fimes requerides, hi posaven estampetes o deixaven en blanc, no sabien ni on buscar els títols de les propietats. Molts jutges es van emprenyar tant, que van començar a multar i castigar els bancs. I els inversors van descobrir que els seus derivatius no valien res, que havien esdevingut propietats tòxiques. Què havia passat amb els seus diners? Els inversors havien pagat i ara no tenien res. Els propietaris d’habitages havien perdut la casa que per altra banda ningú volia o podia comprar. Qui es va embutxacar els dinerets? Endevineu, endevineu… Com és que no ha anat ningú a la presó?

El lladre que roba a altres lladres, què es mereix?

Me’n recordo d’un cas que va passar a Califòrnia al començament de la crisi i va aparèixer a tots els diaris. Una dona va anar a un banc i va contractar una hipoteca per 120% de la vàlua de la casa que volia comprar. Li van donar. Ella va prendre possessió de l’habitatge amb 20% de més per a les despeses. No tenia cap intenció de pagar la hipoteca. El banc va amenaçar amb el desnonament, però això triga sempre més d’un any i ella va seguir vivint de franc a la casa. Quan va veure que sí que aviat la desallotjarien per força, com que estava sota l’aigua (que vol dir que la hipoteca excedia el preu de la casa que la garantia) que és la situació actual de més d’un milió de cases, va empaquetar, va tornar les claus al banc i se’n va anar, cosa que era perfectament legal. Potser se n’hauria sortit, però havia quedat tan contenta amb el sistema, que ho va repetir per segona vegada. Aquest cop sí que fou detinguda per estafa. Jo crec que el banc era un lladre molt més perillós que ella.

Perquè els banquers no han anat a la presó?

Això té una resposta molt fàcil: perquè ni l’administració de Bush II ni la d’Obama ho han volgut. Potser eren ells, potser els parlamentaris que reben tants diners de la banca. Ara ja fa dos anys el govern va repartir els casos dubtosos denunciats entre les fiscalies federals del país. Cal explicar que com que els afers de Wall Street són tan complicats l’única fiscalia que hi entén és la del districte de Nova York-Sud domiciliat a Manhattan.  I New York-Sud no va rebre mai cap cas d’aquests, els quals van ser investigats per juristes que no hi entenien prou.

Però així i tot, la cèlebre “dació en pagament” (jo vaig haver de consultar el diccionari de l’IEC per assegurar-me que es pot dir en català) és la regla en tots els casos. La pèrdua de la casa sempre significa l’extinció de la hipoteca. Per descomptat hi ha gent que tenen la intenció d’anar-se’n si el preu cau sota l’aigua però és per això mateix que un banc raonable haurà insistit en tenir en casos de pagament d’una entrada molt petita una assegurança de risc. I en qualsevol cas en temps normals està calculat que el client pot fer això quan cauen els preus dels habitatges. El govern federal insisteix en fer pagar impostos de regal als qui abandonen la casa en aquestes condicions, considerant que la diferència de preu és un regal de capital. I el crèdit personal de qui ho hagi fet quedarà molt damnificat i potser no podria trobar mai més cap altra hipoteca.

Però de treballar com a esclaus del banc, res. Això, que jo sàpiga, només passa a Espanya

Saluts

Joanot


2 respostes

07 gen. 2011


La llengua nord-americana: racisme, paraules prohibides, vulgaritats i insults


En sabem d’insultar i ofendre en català? Coneixem bons renecs? Utilitzem insults ètnics col.lectius? M’imagino més d’un lector responent que naturalment que sí que en coneix, però que ni usa aquestes paraules tan lletges ni permet als fills que ho facin. Si de cas, els nens, però mai les nenes.

Als EUA és igual o pitjor, però com a país d’immigrants que ja ha viscut moltes tensions entre nadius i novel arribats, els insults racials i ètnics hi estan molt representats. Hi ha qui no en fa cas o que riu, però els destinataris dels insults racials (ètnic “slurs”, se’n diu) s’ho prenen seriosament, pateixen molta ràbia quan els senten, i alguna vegada la topada podria acabar malament. A vegades fan anuncis a la TV destinats als pares: els “slurs” promouen l’odi racial i la intolerància. Els Americans en tenen per gairebé tots els pobles de la terra: italians, indis, irlandesos, hispans, xinesos, jueus… i negres.

Un consell que jo donaria a tots els estrangers d’altra parla materna que venen als EUA és que s’abstinguin d’intentar usar expressions informals o dialectals i que mirin de parlar un anglès tan acadèmic com puguin. Per usar correctament expressions dialectals o vulgars, que s’aprenen en mala hora de la TV o el cinema en versió original, cal conéixer el context social, considerar el grau d’educació i el càrrec dels interlocutors, les convencions lingüístiques i fins i tot a vegades la història del país. Si no, hi ha el perill de ser molt mal entés i quedar fitxat.

Mark Twain i la paraula prohibida que no es pot ni parlar ni escriure
Acaben de reeditar el “Huckleberry Finn”, una de les obres mestres de Mark Twain, probablement l’escriptor americà més important del segle XIX, que és un verdader patrimoni nacional. Naturalment, degut a l’ambient i a l’època, a l’obra surten molts negres, sovint esclaus i més d’una vegada són anomenats, com es feia sovint en aquell temps, amb una certa paraula ara classificada com a racista i completament prohibida, que a la nova edició ha estat substituïda per “esclau“, com si ser esclau no fos tan dolent ni ofensiu com pertànyer a la raça negra. Com si el problema fos la raça i no l’esclavatge… Cal notar, en qualsevol cas, que Twain nomes posa la paraula en qüestió en els llavis dels seus personatges, però no l’usa mai en la narrativa de l’autor. No hi ha cap base per sospitar que al segle XIX la paraula n—r fos racista o derogatòria. Fins i tot surt al títol d’una novel·la del temps famosa i  un escriptor com Dickens també la va utilitzar.

Hi ha molta discussió sobre aquest acudit de l’editor de voler canviar el passat i tractar a Mark Twain absurdament i sense cap motiu de racista, com fa sotmetent-lo a censura.

Com cal referir-se a un ciutadà negre
Històricament, s’ha fet de moltes maneres, segons l’època i la designació ha variat molt depenent de molts factors socials. La paraula censurada de què parlem que escriuré aquí perquè els lectors no coneixen el país ni (com jo) no voldrien ofendre ningú, és “nigger” en totes les seves seves variants com ara el dialectal urbà “nigga” o també “niglet“, (un nen negre). Està terminantment prohibit pronunciar aquesta paraula en públic o fins i tot escriure-la (però és acceptable escriure “n—–r“, perquè ens entenem). L’editor de Twan també ha eliminat “injun”, un epítet menys conegut pels indígenes nord-americans, ara substituït per “indi”, perpetuant un error absurd fet per Colom.

N—r sembla un mot alemany, que ara, encara que sembli difícil de creure,  està esborrat del Google, sempre tan progressiu. Fa un mes, una presentadora de dretes de ràdio fou acomiadada en l’acte per declarar en l’aire que ella no entenia perquè hi havia dret de prohibir paraules i es va posar a cridar el tabú en veu alta manta vegada. Ha desaparegut.  De fet les persones negres es declaren insultades i ofeses quan senten la paraula. Ara bé, l’expressió és corrent entre ells quan estan sols. Si algú es recorda de la famosa sèrie que passa a barris pobres de Baltimore infestats de drogues, “The Wire“, en anglès (que era molt difícil d’entendre perquè els actors parlaven un dialecte negre local) és difícil comptar quantes vegades ho diuen. Però ves en compte si ets blanc… No feu bromes amb això.

Fa anys els negres a més d’anomenar-se n—r també eren “negros” (en homenatge a la gloriosa participació de l’Estat en aquest assumpte i a la importància de la seva llengua), colored, blacks, africans. Alguns d’aquests noms han desaparegut i “black” és la designació més comú en els nostres dies. Ara fa uns anys, cervells molt grisos i savis van decidir que el nom millor i més respectuós seria “african-americans“. Originalment ben rebut pels mitjans de comunicació, el nom està caient en desús.

En el fons, a mí em sembla que el problema és la posició social i el passat dolents que tenen. Això fa que qualsevol designació sigui feble i no connoti el prestigi social que cerquen.

Preguntes per lingüistes
Sempre m’ha fascinat que en xinès la mateixa paraula, el mateix signe, tingui diferents significats segons l’altura  to a què es pronuncien les vocals, un problema que fa impossible la transliteració a l’alfabet llatí. . Quan parlen entre ells, els xinesos mandarins sembla que cantin. No ho tenim això aquí, gràcies a Déu, però el significat dels mots sovint no és fixe sinó que depèn de les circumstàncies. Seria fàcil trobar exemples de com una paraula vol dir coses molt diferents i tothom ho entén fàcilment, i és veritat sobretot parlant dels insults.
Com va evolucionar  n—r de paraula d’ús comú sense significat emocional ocult a impronunciable entre gent educada i bons patriotes, que per cert és una categoria de substantius molt rara?

I sobretot, qui decideix aquestes coses i amb quina autoritat? Qui ha dit que n—r només es pot escriure així? La cosa recorda el problema dels antics jueus que no podien ni escriure Yahvé, el nom propi de Déu. I perquè fracassa l’African-American?

He fet be de parlar de prohibició referint-me a imprimir o parlar el mot n—r? No hi ha cap llei ni a nivell estatal ni federal. Per altra banda, no hi ha a tot el país ni un sol editor de diari disposat a permetre’n la impressió. Quant a la radio, ja he mencionat el  comiat fulminant d’una presentadora fa un mes per plantar cara a l’ordre. Es tracta d’una resposta col.lectiva amb autoritat que no pot ser ignorada. Sovint hi ha gent que intenta fer campanyes per Internet però mai acaba amb aquesta mena d’èxit. Alguna autoritat deu haver parlat. O escrit.

Però està clar, quina autoritat tenen els lingüistes i qui els hi ha donat?

JOANOT


No hi ha resposta