Els EUA són diferents

Hi ha encara qui es recordi de la tragèdia que va començar a Ferguson, un suburbi de St.Louis a l’estat de Missouri? Les primeres notícies van dir que un policia havia mort a trets un jove negre desarmat, cosa que va desfermar aldarulls racials molt greus entre la policia i la població negra, reportats pels diaris, la ràdio i TV de tot el món. Particularment odiós fou que la policia va permetre deixar el mort per terra exposat a les fotos i curiositat populars per 4 hores, i és per això que el drama va recordar la tragèdia grega Antígona, escrita per Sòfocles fa uns 2.500 anys, considerada per molts com una de les obres mestres de la cultura occidental no sols per la seva perfecció estètica sinó la profunditat (i actualitat!) del tema i pels arguments que tant Antígona com el rei Creon presenten, que eren perfectament vàlids. Antígona es queixa que el rei ha prohibit enterrar el cos del seu germá. L’Antígona original ha inspirat i ha estat copiada per molts autors, entre ells el nostre gran Salvador Espriu.

Com de costum, acabat el sensacionalisme, no hi ha hagut seguiment i probablement ningú sap com va acabar. Fa pena, perquè caldria saber-ho i treure´n les lliçons. El problema dels tirotejos amb morts extrajudicials que els EUA pateixen en l’actualitat, (uns mil casos per any, gairebé sempre contra gent dolenta i perillosa) és un problema molt real, complexe, vell i complicat. El que ha canviat és que avui en dia sempre hi ha algú amb un iPhone disposat a fer un vídeo per penjar-lo a la xarxa, i que els policies mateixos duen càmeres personals a l’uniform, coses que han canviat totalment la dinàmica del conflicte i potser algun dia ajudaran a resoldre’l. Però jo voldria parlar aquí només de la tragèdia de Ferguson, advertint als lectors que els casos són molt diferents, que han de ser estudiats per separat i és millor no generalitzar res.

Com va acabar el judici contra el policia que va matar al jove negre?
Fàcil de dir: amb l’absolució total i rehabilitació del policia, un professional amb gran experiència, sense prejudicis racistes, que havia actuat dintre la llei i segons les seves instruccions. Vet aquí què havia passat. El jove que acabaria essent la víctima era un home sense feina (perquè no n’hi havia per negres) que una poca estona abans havia robat una caixa barata de cigarretes d’una botiga amenaçant el botiguer amb un ganivet. El policia en qüestió havia sentit per rádio la descripció del cas i buscava el culpable pel carrer, quan el va trobar al mig d’un carrer principal, aturant el tràfic amb un amic i molestant la gent. Al policia li va semblar que era el delinqüent que ell buscava, va aturar el cotxe i va baixar, tot sol encara, a detenir-lo. El jove era molt alt i fort, sens dubte superior al policia i enlloc d’obeir, va plantar cara acostant-se a l’agent de forma amenaçadora, no obstant els avisos i ordres que estava rebent. Una cosa que un policia no pot fer és retirar-se i fugir davant d’un home que segons havia sentit estava armat, podria estar drogat i estava causant un problema de tràfic amb perill per a ciutadans innocents, que un policia té l’obligació de protegir. Potser hauria hagut de dur un Tàser o esperar reforçaments enlloc d’acostar-se tot sol, però no tenia res d’això i va disparar, matant el jove en l’acte. El jurat li va donar la raó.

I els Federals, què van fer?
Molta gent a Catalunya no entén que els estats americans són sobirans, responsables exclusivament per gairebé totes les qüestions comuns, inclòs el dret civil i criminal. Ningú a Washington tenia poder per tocar el judici criminal contra el policia. Ara bé: s’havien fet al·legacions que la ciutat sistemàticament violava els drets civils de la població negra i això sí que era una violació de drets garantits per la Constitució Federal i el Fiscal General va manar una investigació a fons de la ciutat. Van trobar que l’ajuntament, a més de discriminar en moltes coses, operava un sistema de multes i demandes de pagaments, tot de forma perfectament legal a la ciutat, que de fet era una extorsió criminal aplicada només als negres, per la que molts funcionaris i alguns polítics foren castigats i acomiadats. Les lleis municipals eren perverses i malintencionades. Ara, han tornat a començar una nova vida en un nou sistema i probablement molta gent va aprendre coses.

La comparació amb Antígona
Se li va acudir a un autor conegut de Broadway, el qual va modificar el text per adaptar-lo, tot i respectant la duresa dels arguments, a la tragèdia de Ferguson, va contractar quatre actors negres professionals ben coneguts i va organitzar dues funcions llegides, una a la High School on havia anat la víctima, una altra davant dels policies i familiars. A les tragèdies gregues sempre hi ha un cor, i l’autor en va crear dos: un el dels negres oprimits queixant-se de la seva sort i tractament, un altre dels policies lamentant la seva impotència, la seva por de les armes que tothom tenia, i l’obligació d’obeir les ordres que rebien. Tots dos cantaven en l’estil de la cançó negra espiritual. Sobretot, em va impressionar veure els nois i noies escoltant amb els ulls oberts els arguments i raons d’Antígona i del rei amb paraules escrites fa 2500 anys que descrivien perfectament la situació, parlant d’un conflicte real mai resolt: com el rei defensava llei i ordre imposades pels seus policies i amenaçava amb l’ensorrament de l’estat i la societat si la gent desobeia la llei. Antígona, al contrari deia que damunt la llei del rei, hi havia els drets humans, la justícia, la humanitat, les lleis de Déu i que la insistència del rei en defensar una llei cruel i injusta estava dividint i destruint la seva societat.

La trama d’Antígona
L’Antígona de Sòfocles no es pot entendre sense conèixer els antecedents. Un antic rei de Tebes acabava de tenir un fillet amb la seva reina Jocasta, quan un oracle del déu Apol·lo li va fer saber que el nadó el mataria. El rei va abandonar el nadó despullat al bosc, no gosant matar-lo. Fou salvat i educat com un fill propi per gent que no en sabien res. El rei innocentment havia fet possible el compliment de l’oracle: el jove Èdip, ignorant el seu origen, va arribar a Tebes, va matar el seu pare i es va casar amb la seva mare Jocasta, esdevenint el rei. Tingueren tres fills de l’incest desconegut: Antígona i dos nois. Quan Èdip havent entès la veritat morí desesperat, els dos fills el van succeir, posant-se d’acord en alternar-se al poder: cadascun regnaria per un any. No obstant, un cop rei, el germà gran va trencar el pacte i el germà jove va haver de fugir per salvar la vida, tornant poc després al capdavant d’un exèrcit a recuperar el poder. El conflicte s’acabà quan els dos germans lluiten i es maten mútuament. Un amic del germà gran anomenat Creon puja al tro i dóna un gran funeral al seu amic, manant en canvi (i aquí comença la tragèdia) que el cos del germà més jove no pugui ser enterrat, sinó que quedarà abandonat per terra fora de la ciutat.

La tragèdia comença quan Antígona retreu a Creon la seva ordre inhumana i cruel. Sense ser enterrat, l’esperit del germà hauria de quedar-se a la terra per sempre més sense poder baixar en pau al Hades. Creon respon que allò que ell mana és la llei tant si està bé com si s’equivoca i cal obeir. Prou. Antígona li recorda el mal que està fent i la primacia de la llei dels déus i la humanitat. Al final, ella sola desobeeix al rei cobrint el cos del germà amb terra. Creon com a càstig, la fa tancar viva a una tomba. Al poc temps, per pressió de l’amant d’Antígona, el rei es penedeix i va a treure-la de la cripta. Però Antígona s’ha suïcidat.

Així s’acaba. Sòfocles va entendre que el problema de la supremacia incondicional de la llei sobre la decència i la justícia, no es podia resoldre. Ni a Tebes, ni a Ferguson, ni probablement a Catalunya.

Joan Gil

Tags: ferguson