03 juny 2023
Un incident inesperat als anys 60’ fa recordar les Armes Nuclears
Estem escoltant cada dia com Putin amenaça usar armes nuclears mentre que Biden diu que no cal preocupar-se, perquè tot està controlat. És molt preocupant. En els anys després de la II Guerra Mundial, el perill nuclear era sens dubte el tema principal i més temut de la Guerra Freda. A tot arreu hi havia avisos identificant refugis, els nens d’escola havien d’aprendre a amagar-se sota les taules, hi havia escrits oficials a moltes parets, al meu primer pis a Berna hi havia un subterrani amb WC, reserves de menjar i aigua, i durant la crisi dels coets nuclears soviètics a Cuba durant el mandat de Kennedy vam arribar a estar no pas un centímetre sinó a mig mil·límetre d’un holocaust mundial. No hi ha perill ara? Hom pensa que Putin parla de bombes atòmiques tàctiques, mai estrenades fins ara, que es poden utilitzar pels exèrcits com si fossin artilleria i poden destruir una àrea d’un quilòmetre quadrat, i no de míssils intercontinentals (quina sort!). Si us plau seguir llegint, voldria presentar una petita memòria que absurdament em va fer entendre la realitat nuclear al voltant dels anys finals dels 60′.
Jo treballava a la Universitat de Berna a l’Institut d’ ER Weibel, el meu director, amic estimat i co-autor, en aquells temps probablement el microscopista electrònic mes famós del mon (i qui em va ensenyar com fer-ho). Ens dedicàvem tots dos a fer investigacions sobre la funció del pulmó, sobretot jo, perquè ell s’interessava molt més pel mesurament tridimensional d’estructures microscòpiques a qualsevol òrgan. Un dia vam rebre tots dos inesperadament la mateixa carta dels EUA, invitant-nos a anar de franc i invitats a Richland (estat de Washington) als EUA a participar en un col·loqui sobre la funció pulmonar, al que assistirien els investigadors de l’àrea millor coneguts. Vam acceptar immediatament. Llegint els documents enclosos vaig trobar no obstant una cosa que em va sorprendre i amoïnar bastant. Deia que participants de nacionalitat estrangera (vol dir no americana) necessitaven per poder participar un permís del Departament d’Estat Nord-americà necessari per poder entrar a Richland. (!) I ara! L’amic ERW s’ho va prendre a la fresca. Com a ciutadà suís ell tenia dret d’entrar a qualsevol lloc sense permís. Punt. Jo, recordant la mena de gent que manaven a Madrid, no n’estava gens segur i vaig decidir escriure l’Ambaixada a Washington demanant que obtinguessin per mi un permís del Departament d’Estat per poder anar a Richland, una ciutat quasi desèrtica perduda a la vora del Riu Columbia de la que ningú sabia res. La pròxima sorpresa fou que l’Ambaixada em va respondre immediatament i em va adjuntar una còpia d’una nota oral (una mena de teletip per telèfon que hi havia en aquells temps) rebuda del Departament d’Estat. Llegint-la es feia palès que el Departament ja ho sabia tot sobre aquest petit simpòsium i afegia que com que jo havia estat invitat (que era veritat, pero com ho sabien?) no em calia cap autorització per entrar. Era difícil recuperar-se de la sorpresa i el cas semblava verdaderament absurd.
L’aeroport de Richland era petit i provincial, sense res interessant, pero a l’Hotel ens van donar el sobre habitual dels organitzadors amb el programa i aleshores ho vam entendre. Cap al final del programa, els que volguessin quedaven invitats a visitar el laboratori de recerca sobre inhalacions tòxiques que estava a la reserva enorme de Hanford, a una distancia considerable pero que ja ens hi durien en autobús oferint-nos per després un sopar a la residencia també a Hanford d’un senyor molt important. Aquest institut havia organitzat la trobada, probablement per seguir la investigació actual.
Hanford! Ni el Govern ni l’exèrcit en parlaven mai, però no era cap secret després de terminar la guerra i algunes publicacions se’n havien referit. La petita ciutat de Richland, triada fora de la zona prohibida, i molt petita abans del projecte, fou de fet creada per allotjar els treballadors vinguts a construir el lloc molt de pressa durant la Guerra Mundial en 1943, a un quasi desert molt poc poblat. Volien i van aconseguir terminar les guerres. El primer reactor nuclear del món que funcionava havia estat encès a la Universitat de Chicago pel físic italià Enrico Fermi, pero a Hanford es tractava de crear molt ràpidament una operació tan gegant com urgent amb dos objectius: construir, encendre i operar simultàniament nou reactors nuclears i cinc plantes productores de plutoni que sota el lideratge d’un grup tan dur com competent, va aconseguir èxits molt notables en física nuclear. I sobretot, van produir en temps record els explosius utilitzats en la primera bomba atòmica de proves a Nevada i després van enviar a la central de Projecte Manhattan a Los Alamos també el plutoni que calia per destruir Hiroshima i Nagasaki. L’existència de Hanford fou anunciada i feta pública als EUA a l’agost de 1945 perquè ningú sabia d’on havien sortit les bombes. La central va seguir produint el plutoni necessari per les explosions de recerca fetes en aquells temps i després de la prohibició dels tests, pels milers d’armes nuclears emmagatzemades que van seguir. També van construir la primera planta nuclear del món productora d’electricitat. En el temps de la nostra inesperada visita ja havien començat a considerar i preparar l’apagament dels reactors, que van quedar decomissats els anys 70. En l’actualitat el lloc es un monument nacional obert al públic i fins i tot l’àrea dels reactors pot ser visitada.
Sí que vam anar de visita, pero no pas a veure els reactors sinó un altre edifici. Vam poder des del bus no obstant la planta nuclear bastant a prop. Era molt lletja, amb parets formant línies rectes i cubs. En ERW es va molestar molt perquè li van confiscar la càmera fotogràfica. A més un o dos homes seguien el grup per assegurar-se que ningú marxés. Vam arribar al banquet i em vaig quedar sense saber qui era aquell senyor important que el patrocinava, però tenia dues medalles d’or del govern dels EUA molt grans a la paret i n’estava molt orgullós.
El començament
Els EUA estaven governats durant gran part de la Guerra Mundial pel famós Franklin Delano Roosevelt i fou ell qui va posar en marxa el projecte Manhattan per crear la bomba del que era part Hanford, encara que al final el bombardeig de Hiroshima i Nagasaki fou manat pel seu successor Harry S Truman. La situació a Universitats de l’Est dels EUA, era que hi havia molts professors eminents fugits del Nazisme. Els físics s’anaven trobant i rebien noticies d’Alemanya. Ells foren els primers en saber que hi havia un projecte molt ben establert i finançat per desenvolupar una bomba atòmica dirigit per un físic renegat sens dubte molt competent i capaç de crear una bomba atòmica abans que els Americans. Aquesta informació molestava moltíssim als exiliats, els únics que entenien prou de què anava, i així és com van acabar demanant la intervenció d’ Albert Einstein. La carta d’Einstein a Roosevelt i la resposta immediata del President es poden admirar exposades a la llibreria i antiga residencia de Roosevelt a New Hyde Park, al nord de la ciutat de New York. Es interessant perquè no obstant de ser un missatge tan important, esta mecanografiat amb una maquina d’escriure manual, a un sol espai, amb lletres fora de lloc i correccions visibles. Einstein va intentar explicar al President breument de què es tractava sense anomenar Hitler. La ciència havia descobert com extreure enormes quantitats d’energia i causar una explosió molt greu i que en la seva opinió, tot això era factible. Einstein acabava dient que si això era inevitable, preferia que ho tinguessin els Americans abans que altres. Roosevelt li va agrair l’avís va afegir que ja havia començat a formar immediatament una comissió per resoldre el problema. Einstein, no obstant seguir-ho tot molt de prop, es va negar en absolut a participar al Projecte Manhattan. Hanford es va posar en marxa concentrant plutoni en un temps increïble i en 1945, en menys de tres anys, va poder lliurar a la central de Los Alamos plutoni per fer probablement 4 bombes atòmiques.
El que es curiós es saber perquè els alemanys que havien començat més aviat i tenien la capacitat tècnica de fer bombes atòmiques no van reeixir, una cosa que per cert hauria acabat molt malament. No és cap secret, però poca gent ho entén i per això és perquè no se’n parla. A mi m’ho va explicar un físic conegut que havia escrit la tesi doctoral sota la direcció d’un dels científics més notables del Projecte Manhattan. El director del programa alemany havia comès un error fenomenal. Hi havia recomanacions a la literatura de diferents mètodes possibles per concentrar el plutoni i a ell se li va acudir apostar per l’aigua pesada, que es troba naturalment a gairebé tots els ocèans, a la qual l’hidrogen H està substituït per un isòtop radioactiu anomenat deuteri D. En aquells temps aquest isòtop era tan rar que calia concentrar-ho a partir de moltes tones d’aigua treta del mar, pero hi ha llocs, com per exemple la costa de Noruega (país ocupat pel nazis en aquell temps) on la concentració natural del Deuteri és molt més alta. Els alemanys van establir una mena de fàbriques processadores i concentradores de Deuteri a Noruega per enviar al grup nuclear. El director es va entossudir, negant-se a acceptar la veritat que el que feia era era impossible i va fracassar, probablement salvant parts del món. Segurament els Americans van triar el mètode de la ultracentrifugació d’urani, com fan ara els iranians. Ho van aconseguir amb una velocitat difícil de creure.
El famós actor Kirk Douglas va protagonitzar un film poc conegut sobre el problema. Ell es va presentar al poble de la costa noruega on havia nascut com a membre de la resistència anti-nazi amb l’objectiu únic de destruir un dipòsit local d’aigua pesada custodiat per soldats alemanys. El primer intent li surt bé i tots els tancs d’aigua pesada queden perforats i destruïts. L’alegria no dura gaire. Kirk Douglas veu amb horror com els alemanys substitueixen tots els tancs i equipament perduts en un temps record increïble, potser de dues setmanes. L’home designa un altre mètode: sabent quan i com es transporta el material en un vaixell, hi amaga una bomba. Alguns companys li retreuen que essent noruec causarà la mort de gent local innocent, pero el personatge de l’actor respon que estan en guerra, que molts moren cada dia, i que cal absolutament guanyar. Acaba naturalment salvant la vida d’una antiga amiga amb un nen petit per fer el Happy End. Ni una paraula de bombes atòmiques. Perquè volien els alemanys l’aigua pesada?
Després de la fi
La central històrica de Hanford no duraria per sempre. Un dia els residents a la vora del Riu Columbia van començar a queixar-se d’un nombre exagerat de càncers i alguna evidència de radioactivitat que suggeria un escap del residus nuclears (que fins ara ningú sap com eliminar). Els directors van cridar l’enginyer responsable pel drenatge i cura de les restes radioctives per exigir que valorés la seva quantitat als depòsits. Una revista en aquells temps va explicar que aquest enginyer s’havia tancat al despatx un dia sencer amb papers i instruments. Al final va sortir… amb una carta de dimissió a la ma. Sí que hi havia hagut pèrdua de residus radioactius. La premsa va anar seguint aquell incident, ja públic, pero era difícil obtenir detalls. Al començament hom es pensava que el metall usat pels tancs enterrats havia permès la filtració. També es parlava d’un altre accident, quan un túnel on estaven aparcats vagons de tren plens de material radioactiu s’havia ensorrat, creant un espai subterrani molt difícil de delimitar. En el fons, els qui van construir el reactor en els 40′ no havien pensat mai en el perill de contaminació, que no era conegut.
Joan Gil