Arxiu per a 'Immigració' Categories

15 ag. 2017


Una altra història estival: “Typhoid Mary” de NY, la innocent que va causar una epidèmia

 

Encara és estiu. Em permeto tornar a la història de Mary Mallon, una persona verdadera coneguda als llibres de Medicina i als diaris de Nova York com a “Typhoid Mary”, una desventurada immigrant que no havia fet res però va perdre la seva llibertat. Publicat en 2008.

====================================

Els immigrants hem vingut buscant una vida millor i la llibertat que no sempre existeix al país d’origen. Hi ha qui prospera, hi ha qui no, però a pocs dels nostres els tanquen tota la vida sense haver fet res, com li va passar a la irlandesa Mary Mallon.

La desventurada Mary

La Mary va arribar a Nova York l’any 1884 quan tenia 15 anys.  Va venir perquè hi havia misèria a Irlanda, probablement la memorable “fam de la patata” que va costar moltes vides . Potser ella i els seus pares havien patit fam. No tenia educació ni ofici i com tantes altres dones irlandeses va haver de començar a treballar de minyona. Després d’un parell d’anys va esdevenir cuinera.

La Mary no fou mai una dona modèlica. No volia feina fixa. Treballava i quan havia estalviat uns quants dòlars, se’ls gastava amb un company que tenia, amb el que no va voler contraure matrimoni mai. Era molt poc educada. No tenia bon caràcter (cosa que probablement va acabar pagant molt cara) i quan no hi era la mestressa de la casa, renegava, cridava i insultava. A vegades, fins i tot podia ser una mica violenta. Els que van anar a buscar-la a casa seva, van dir que a més era bruta i tenia el pis molt desordenat. Coses que potser eren veritat, i potser eren prejudici de gent benestant contra els  domèstics immigrants pobres.

El tifus

El tifus és una infecció intestinal causada per un bacteri que  és  poc comú, però abans dels antibiòtics era una malaltia greu de la què es moria la gent. A primers del S. XX, la cosa no estava gens clara, però se sabia que la malaltia era causada per la Salmonella typhi i que s’adquiria només menjant o bevent coses infectades, no pas per contacte directe entre malalts. De fet ara afegiríem que aquest organisme només es troba en les excrecions dels pacients infectats. El que cal tenir en compte és que a primers del S. XX la higiene no era com ara i la gent no es rentava les mans tan sovint. Si una persona infectada tocava el menjar, tothom que el prenia es posava malalt. També podia passar per beure aigua contaminada.

Els problemes personals de Mary Mallon van començar a l’estiu de 1907 amb la seva fatal estada de minyona-cuinera a la llar  llogada pel banquer novaiorquès Warren a Oyster Bay (un suburbi car i llunyà de NY a Long Island)  prop de la platja. Primer una de les nenes de la família va contraure el tifus, després la seva mare, després dues minyones i un jardiner i al final una altra filla, tot plegat sis persones. La Mary va haver de cuidar tothom, però després de la mort (sí, la mort) de la primera nena, que ella havia cuidat personalment s’en va anar.

Un detectiu fa fortuna i carrera gràcies a Mary

El propietari de la casa d’estiueig es va quedar esverat.  Si el cas no s’aclaria, ja podria enderrocar la casa perquè ningú més li llogaria. Així és com va decidir contractar un jove enginyer civil novaiorquès anomenat George Soper que ja tenia experiència amb el tifus i s’interessava per problemes mèdics. De fet, aquest senyor és considerat un dels fundadors de l’epidemiologia mèdica moderna.

En Soper va investigar els casos recents de tifus a llars particulars a Manhattan, preguntant qui havia entrat i sortit de l’habitatge en el temps de la malaltia, i va       identificar la cuinera Mary Mallon com a únic enllaç entre tots els brots. Ho va confirmar investigant tots els llocs on havia treballat la Mary des de 1900. És que ella se n’havia adonat? Pregunteu massa.

El problema de Soper és que la Mary era una dona ja als trenta-tants amb salut de ferro que no havia estat mai malalta. El detectiu, un dels primers epidemiòlegs coneguts, va trobar un article que descrivia la possibilitat de silent carriers, gent (portadors)  que transmetien la malaltia sense saber-ho i sense haver-la patit, cosa que no era ni acceptada ni coneguda per les autoritats encara. En qualsevol cas, la Mary fou el  primer cas seriosament estudiat.

Soper va decidir presentar-se a Mary a la cuina on treballava. La trobada va acabar molt malament. En Soper diu que ell va mirar de ser amable, però li estava espetant a Mary que ella era responsable per malalties, fins i tot mort de molta gent, que era un perill públic  i  que en Soper  necessitava mostres de les seves matèries fecals. Apart d’això, és evident que la seva mestressa la posaria al carrer en l’acte. La dona s’ho va prendre malament. La Mary era mal parlada i es va tirar damunt en Soper amb un gran estri de cuina, dels que s’usen per tallar carn. En Soper es va donar a la fuga.

Al poc temps Soper  es va presentar a l’adreça particular de la cuinera, un pis miserable  que compartia amb el nòvio. La segona entrevista va acabar igual de malament. La Mary no havia fet res i no volia que la molestessin. En Soper no volia afluixar:  l’endemà va tornar a la càrrega amb un company i encara va ser pitjor. Aleshores en Soper s’en va anar al Departament Municipal de Salut Pública i va denunciar la Mary (i es va fer famós publicant una descripció del cas)

Al poc temps una inspectora de salut pública, una metgessa (que acabaria escrivint també un llibre sobre la Mary) es va presentar demanant-li també  caca pel laboratori.  Fóra, fot el camp i no tornis mai més, devia ser més o menys la resposta. Però la metgessa ja l’havia avisat. La tria era entre fer-ho per les bones o les dolentes. Als pocs dies la doctora va tornar amb cinc policies a buscar-la. Seria per les dolentes.

La Mary ja s’ho esperava i els va veure venir. Prenent a la mà un altre cop el seu famós ganivet de cuina, va obrir la porta i es va tirar cridant damunt la metgessa a l’escala. Sorpresos, tots els agents de l’ordre van fugir cap a la porta i la Mary va desaparèixer.

Van trigar cinc hores a trobar-la, però hi havia petjades humanes i una cadira al costat d’una cleda que donava a la casa veïna. Allà la van trobar, amagada dintre d’un petit armari sota l’escala. Se la van endur a la força, enlairada entre tots i repartint llenya. La van ficar a una ambulància on se li van haver de seure al damunt. Sort que eren cinc policies. La doctora escrigué que semblava com si fos una lleona rabiosa. Quantes lleones rabioses havia vist aquesta senyora?

Tancada a North Brother Island

De primer no van trobar els bacils del tifus,  però al final van aparèixer a la caca, on havien d’estar. La Mary fou tancada a l´Hospital Municipal Riverside de malalties infeccioses, que es feia servir per quarantenes. Estava situat a un lloc perfecte, la petita illa de North Brother (germà del nord, així anomenada perquè hi ha una illa similar al sud a poca distància). Li van donar una caseta petita fora de l’Hospital amb una sola cambra i allí es va passar més de dos anys.

La ràbia de la Mary, demostrada a les seves cartes, era indescriptible. Ella no havia fet res.  El Govern pot tancar la gent sense raó? Com t’agradaria que t’ anomenessin “Typhoid Mary”? Com podien fer Cristians una cosa tan injusta? Dibuixos seus apareixien a la premsa. Tothom la tractava de perillosa i dolenta. Sembla que no li havien explicat el cas bé del tot. Sempre preguntava que quan la deixarien anar. Al final una  infermera li va respondre que la Mary era un cas sense esperança. Mai la deixarien anar, era la terrible resposta.

Gràcies a l’ajut del company (que al final la deixaria plantada) va litigar contra la ciutat exigint la seva llibertat. El cas va tornar a entrar  a la premsa diària, on hi va haver tota mena de comentaris, sovint horrorosos. Hi havia poca gent que simpatitzessin amb ella. Una nena havia mort. Així i tot el tema dels drets civils d’una dona innocent van començar a preocupar.

La Mary Mallon va perdre el plet i va ser tornada a l’illa per passar-hi la resta de la seva vida. La llei afavoria la posició de l’Ajuntament.

Llibertat! Mary Mallon desapareix i Mary Brown apareix del no res.

L’administració municipal de Nova York havia canviat i hi havia un nou Regidor de Salut Pública. Aquest senyor va decidir alliberar la Mary a canvi d’una promesa que no tornaria a treballar mai més de cuinera. Però ella deia que no sabia fer res més. Li van trobar una feina rentant roba (amb sabó i aigua de safareig com es feia abans), que és una feina avorrida, dura i mal pagada. Va desaparèixer i ningú la va poder trobar pels propers cinc anys, que ningú sap on els va passar.

El 1915, ai las, una notícia va commoure la ciutat de Nova York: un brot de tifus havia aparegut a la maternitat de l’Hospital Sloane (desaparegut fa temps). Hi havia 25 mares malaltes del tifus i aviat dues fatalitats. El famós expert George Soper fou contractat també en aquest cas. Era la persona més indicada. Després de mirar-se el cas, en Soper no va dubtar ni un segon: va tirar pel dret cap a la cuina, on es va topar de nassos amb la Mary Mallon, ara anomenada Mary Brown. Aquesta vegada, n’hi havia prou, van pensar tots.

La carrera de Mary s’havia acabat amb 47 malalts i tres morts.

Tancada per sempre més

La Mary fou conduïda al seu lloc de detenció a North Brother Island, a la mateixa caseta que havia tingut abans de ser alliberada, dintre la qual passaria els darrers 26 anys de la seva trista vida.

Amb el temps probablement es va resignar. Vés quin remei! Es deixava fotografiar. Va donar alguna entrevista, encara que els periodistes no podien acostar-s´hi ni tocar res (una exageració molt gran). Va començar a treballar fent feines domèstiques i netejant a l’Hospital. Al final la van deixar treballar de laboranta al laboratori microbiològic, on feia feines auxiliars com netejar ampolles i contenidors. Diuen que alguna vegada va cuinar un pastís que tothom es va menjar amb bon apetit.

Fins i tot la van deixar algun cop sortir de l’ illa i anar a Nova York, a visitar una certa família a Queens que ningú sap qui eren. Però es veu que no era ben rebuda. Tothom li tenia por. No tenia no obstant cap altre lloc on anar, era pobre i poc a poc s’havia fet massa gran per poder fugir.

Es va quedar estesa al llit, paralitzada, d’un atac de feridura el 1932. La van traslladar a una habitació a l’Hospital, on va viure encara 6 anys, morint el 1938. Poc temps després el Riverside Hospital seria tancat i abandonat. Li van fer una autòpsia, li van trobar bacils del tifus a la vesícula biliar. La van cremar.

L’illa North Brother està situada entre el Bronx i Rikers Island (on es troba la presó de la ciutat), prop de l’Aeroport de LaGuardia i només a uns 500 m de la costa del Bronx. Després de la guerra mundial l’illa fou rehabilitada per servir pel tractament de juvenils addictes a drogues i fins i tot hi van obrir una escola. Va fracassar. Avui en dia, l’illa que conté uns 15 edificis en runes, està tancada al públic i coberta per vegetació. Està prohibit posar-hi els peus sense permís de la Coast Guard,  però a l’Ajuntament o al  Govern de l’Estat de tant en tant surt algú amb projectes de revitalització.

Comentari Final: Discriminació

La Mary fou la víctima d’un abús esfereïdor, probablement desfermat per discriminació i prejudicis contra les dones, els irlandesos, els domèstics, els pobres… i la gent malparlada.

El Departament de Salut Pública sabia o hauria hagut de saber, si no al començament, després d’algun temps, que no hi ha cap necessitat de tancar als portadors sans de bacils del tifus. Fins i tot sense antibiòtics, només cal prohibir-los l’accés a la preparació del menjar i vigilar-los, si cal.

Potser algú pensarà que la Mary s’ho va buscar tota sola per escapar-se i causar una nova desgràcia coneguda a la maternitat. Caldria ficar-se al seu cervell. Ella es pensava que tot eren fantasies per perjudicar-la i no s’ho va creure mai.

Al poc temps van trobar  a la ciutat un altre  portador anomenat Alphonse Cotils que havia causat brots de la infecció i era propietari d’un restaurant. Li van manar només que canviés de feina però al poc temps el van tornar a trobar fent de cuiner. Com la Mary, tampoc s’ho creia. Li van fer firmar una mena de jurament que no entraria mai més a una cuina, però no li va passar res.

La Mary va causar 47 contagis i tres morts,   però un tercer portador sà d’origen italià que treballava de lleter a Camden (Nova Jersey) va causar 122 casos de tifus i 5 morts. Va estar tancat dues setmanes i alliberat amb instruccions.

Això sí, cap d’aquests dos és tan famós com la Typhoid Mary.

Joan Gil

 

No hi ha resposta

11 oct. 2016


El 12 d’octubre als EUA i la muralla

Aquest aniversari, celebrat el dilluns més pròxim, fa anys que és una festa federal. En aquest país el govern central no pot manar observar festes com passa a altres països. Els correus i les oficines federals estan tancades però altres han de treballar.
Hi ha estats i municipis i fins i tot companyies que accepten certes festes i altres que no. És un país lliure. A Nova York, els Italians han adoptat la festa, rebatejada Columbus Day, com a dia de la immigració italiana, tan important els segles XIX i XX, i fan una gran desfilada a Manhattan. A la resta del país, poc a poc la commemoració ha esdevingut una festa dels indígenes nord-americans i també un record de la seva tragèdia, un tema sempre popular a tot el país. Com fem els Catalans, els indígenes (que no són indis com absurdament es pensaven els Castellans), celebren i memorialitzen el dia del gran desastre. Si no fos per aquest nou vessant cap als indígenes, la festa del 12 Octubre molt probablement hauria estat suprimida. A Mèxic ja fa molts anys que el dia es commemora amb una gran festa indígena al Zócalo, al centre de la Ciutat i si hom té un passaport espanyol, és aconsellable no dir-ho a ningú.

Història ridícula d’una muralla fallida i molt cara
El Sr Trump presenta el seu acudit de construir una muralla doble en llarg dels aproximadament 3,2 mil qm de frontera entre els EUA i Mèxic, a través de rius, llacs, cadenes de muntanyes impassables, terres de conreu, deserts i moltes més coses. Curiosament, ningú li recorda que els partits polítics es van posar d’acord l’any 2,006 durant el regne del gran George W Bush i van aprovar una llei donant els diners per començar aquesta obra d’art. Excedint pressupostos, creant incidents vergonyosos i patiment humà, per no parlar dels morts, el projecte va arribar a construir uns centenars de qm en una muralla doble amb carretera al mig que qui vulgui pot admirar tant a l’extrem Est (Texas) com a l’Oest (Califòrnia) amb breus segments addicionals al mig. En general la muralla està feta d’una mena de formigó armat, pintada de marró. Amb una profunditat d’uns 2 m sota terra per evitar els túnels, té una alçada d’uns 5 o 6 m i està coronada per filferro amb punxes. Volia ser una mena de nova muralla de Xina.

Fallides? No cabrien a aquest apunt. Vet aquí algunes: 1) a Texas la frontera és el Rio Grande, que és molt ondulant i la muralla seria massa llarga i lletja seguint els meandres; van decidir construir-la en línia recta, deixant territoris americans amb un camp de beisbol i un altre de golf entre la muralla i Mèxic; 2) es van adonar que un segment llarg havia estat construït metros dintre de territori mexicà i van haver d’enderrocar-lo i tornar a començar amb un cost de gairebé mil milions; 3) a un lloc no es van adonar que les defenses contra inundació d’un poble mexicà creuaven la frontera, causant un verdader desastre civil amb les primeres pluges; 4) moltes organitzacions van denunciar la pèrdua de recursos naturals a moltes espècies d’animals que no podien creuar; 5) alguns propietaris van quedar separats de parts del ranxo i moltes famílies separades. Sobretot el preu i les queixes anaven pujant més i més fins que al final el 2010, ja sota el comand de Barack Obama, el Congrés en va tenir prou i va acabar amb el projecte. La queixa pitjor? La muralla havia fet mal a molta gent però no havia resolt res. El nombre d’entrades il·legals als EUA seguia essent el mateix.

Vaig veure a un reportatge un grup de Coyotes (els guies mexicans que per diners ensenyen com creuar) rient i mofant-se de la muralla. Deien que els Americans poden fer com vulguin, però un home sempre trobarà una forma de combatre màquines. Un coyote es va deixar filmar assegut burlant-se damunt d’una muralla. Seguia essent fàcil excavar túnels i fer saltar certs llocs de la muralla. Les bandes de narcos seguien entrant i sortint com si res. El negoci anava bé: a preu cobraven $1800 per passar. Un coyote va ensenyar com es pot amagar un home sota els seients als cotxes de luxe o SUVs grans, però ell demanava $5000 pel servei. Els més pobres podien oferir-se a carregar una motxilla plena d’estupefaents i dur-la pels túnels dels narcos, confiant que la policia americana no els enxampés. Però aquesta gent no ajudaven un cop als EUA, i els immigrants quedaven abandonats a un lloc desèrtic ple de policies i guardes, a més d’un grup de voluntaris armats d’extrema dreta molt perillosos. Tècnicament, ells només poden notificar les autoritats quan troben un il·legal, però van armats i sovint es troben morts. Molts que ho havien sobreviscut tot, acabaven deportats al país d’origen, havent perdut els diners i exposat la seva vida i llibertat per no res.

Qui són els il·legals?
Curiosament, Trump i el seu partit segueixen afirmant que els homes (i algunes dones amb nens petits) són immigrants econòmics, no pas fugitius polítics, que venen a guanyar diners i que entre ells hi ha criminals, violadors i terroristes islàmics. No hi ha cap prova de res d’això i tots els periodistes i totes les organitzacions diuen coses molt diferents.

Fan notar que no són fugitius de cap guerra o dictadura. Avui en dia degut a moltes millores laborals a Mèxic i gràcies al petroli, hi ha molt pocs mexicans travessant la frontera. Els nous immigrants són centre-americans fugint del desastre econòmic, polític i social de països com El Salvador, Hondures i Guatemala, de fet estats fallits i violents, amb poca autoritat policial. Vaig veure com preguntaven a un home d’aquests països perquè s’exposava a un perill tan gran. Venia a fer diners? Amb amargura l’home responia que ell era jove, tenia una muller i fills, i que volia feina i ningú li en volia donar. Quina altra cosa podia fer? A Amèrica sí que es troba feina. Perquè el volien aturar?

Aquesta gent emprenen una caminada gairebé èpica en llarg dels 2 o 3 mil qm de costa Atlàntica de Mèxic. Utilitzen trens de càrrega que han de prendre en marxa i per sobreviure depenen de la compassió i ajut de la població civil mexicana que pateix veient la desfilada i les històries d’horror que es produeixen. Què passa quan el peu rellisca pujant a un tren cisterna en marxa? O l’immigrant mor esclafat o perd un peu o un braç. Els films ensenyant la situació toquen a fons totes les tecles de la sensibilitat i misericòrdia humana: un jove amb un peu agafat a la cama per la pell a un lloc sense assistència mèdica demanant a crits que algú expliqui a la seva família que havia fracassat però moria pensant en ells; el grup d’homes adults que es posen a plorar quan un grup benèfic els dona arròs bullit i aigua i comencen a recitar les coses que han après a l’església; el perill constant de bandes de lladres i el perill de la policia mexicana que, seguint els acords entre Obama i Mèxic els repatriarà per força, identificant-los per l’accent.

Els violadors i criminals que anomena en Trump no es troben fàcilment. Aquesta desfilada de desgraciats i morts de fam que ho posen tot en perill amb la il·lusió de poder suportar la dona i els fills ja dura molts anys i rarament acaba bé. És un desengany molt gran que el món segueixi decidit a ignorar-lo encara que sigui comparable al desastre de l’orient mig que cada dia veiem a les notícies de TV.

I s’equivoquen greument els que es pensen que aquests casos de migració massiva s’acabaran aviat quan s’acabin certs conflictes. De fet molts especialistes prediuen que l’escalfament climàtic causarà un moviment migratori enorme des de certs territoris cap al nord, que ningú sabria com tractar. Diuen que potser és la Sibèria el territori que s’hauria de preocupar més. En Putin no es lliurarà.

Joan Gil

No hi ha resposta

13 set. 2016


El President Obama i la Immigració

Ara fa vuit anys uns EUA i fins i tot una humanitat que ansiava un món millor van admirar un home negre sortit gairebé del no res que feia discursos meravellosos en un anglès magnífic i ens oferia esperances d’una vida i un futur millors, en pau i justícia. Molts ens vam afegir a la festa veient-t’hi, sense cap raó, el renaixement de l’esquerra nord-americana i Obama va guanyar el Premi Nòbel de la Pau. Vuit anys després Obama es retira a fer diners enmig de l’odi descarnat de tota la Dreta que boicoteja tots els seus projectes i jura desfer tot allò que ell ha fet, i el menysteniment d’amant desenganyat de tota l’esquerra que el veu com un traïdor (manifestat clarament en l’increïble èxit de Bernie Sanders i en el moviment de la joventut contra la candidata sense principis, ambiciosa, mentidera i oportunista que Obama afavoreix). Aquest apunt parla només de l’actuació presidencial en el cas de la immigració.

El Deporter-in-Chief: 2.5 milions de deportats
Ja fa algun temps dels 2.5 milions de deportats fins ara: segur que passarà dels tres milions quan plegui. Es tracta de més deportacions que les manades per tots els altres Presidents anteriors d’ençà que hi ha estadístiques. Hi ha certa inconseqüència amb allò que fa, com si es tractés de casos separats on cal clavar llenya o somriure segons el cas, enlloc de tenir una línia basada en principis i moralitat

La Immigració il·legal actual
Tots els Republicans criden que la frontera mexicana està desprotegida amb pas massiu d’immigrants mexicans perillosos. De què parlen? La frontera i les carreteres pròximes semblen ocupades militarment per milers de guardes armats fins als dents amb tota mena de maquinàries electròniques, i hi ha muralles dobles altíssimes a les costes texana i californiana. Creuar és dificilíssim, molt perillós i avui en dia ho fan molts pocs mexicans, cosa que sembla associada amb les millores econòmiques que el petroli ha portat a Mèxic. La majoria d’il·legals són centre-americans d’Honduras, Guatemala i El Salvador, països en la misèria on llei i ordre s’han ensorrat i els habitants viuen exposats a la brutalitat extrema de bandes criminals d’assassins que actuen amb impunitat, portant els residents pobres al bord de la desesperació.

Curiosament, el país allunyat d’aquest desastre és la Nicaragua de l’ex revolucionari Sandinista Daniel Ortega. No obstant les acusacions constants de corrupció grandiosa, i abús del poder per part de la seva muller i col·laboradora i de l’embolic amb el nou Canal xinès que diu diu que vol construir (s’ho creuen poca gent), Nicaragua, a diferència de tots els veíns, no contribueix cap emigració il·legal als EUA.

El Camí als EUA
És molt difícil i cal tenir resistència per poder descriure com va. Apart de rars articles de periodistes aventurers, la millor font d’informació són els films de grups progressius locals sovint produïts amb diners d’universitats americanes o del govern de Nova York, que amb sort HBO o certs cinemes ensenyen. Comencem amb una família a Honduras, capital mundial del crim. L’activitat de les bandes criminals és incontrol·lable. Sovint després d’un assassinat tornen per més i escarneixen les víctimes impotents i acaben robant-ho tot. Desesperats, molts pares i mares intenten enviar el fill, fins i tot sol, amb els estalvis que tenen, a algún relatiu o amic que viu als EUA.

El Camí Tradicional
Creuar la frontera mexicana del sud no és cap problema i els emigrants (jo en diria fugitius) intenten pujar per la costa atlàntica fins a la frontera dels EUA, que són milers de qm. Hi ha diferents possibilitats: el sostre i vagons de trens mexicans de càrrega, comptant amb la benvolència del personal, camps de refugiats, organitzacions benèfiques que donen aigua i menjar, autobusos, sempre amagant-se de la policia federal mexicana que els tornaria al seu país (distingeixen els accents). Problema greu? Les bandes de lladres que esperen a cada cantonada, capturant les dones o nenes que desapareixen per sempre (molt poques dones arriben als EUA; sovint intenten passar per homes) robant els diners en efectiu, apallissant o matant a qui es queixi. Si arriben vius a la frontera: què passa? Sembla que malgrat tots els esforços nord-americans, queden coyotes que saben com creuar, ara ja amb molts sacrificis i grans perills, però demanen molts diners i els hondurencs els han perdut pel camí. Hi ha un altre recurs: gent que els ofereix creuar de franc sempre que cadascú dugui a l’esquena una motxilla plena de… Ja sabem de què. Si la policia americana els enxampa, aniran a la presó per molts anys. Aquesta gent sovint tenen túnels. Un cop dintre els EUA els prenen les motxilles que carreguen a un cotxe i sovint els deixen abandonats a peu en un lloc desconegut. Hi ha bandes que capturen aquests immigrants, sobretot els nens i els treuen el número de telèfon dels parents on volen anar, els quals rebran una telefonada exigint un rescat o si no matarien el presoner. I en Trump encara els vol fer més mal?
Els residents i agricultors legals de la frontera es queixen de moltes coses. No és terrible haver de recullir gent morta o malferida i haver d’enterrar-los o dur-los a un hospital? La policia no ajuda amb aquestes coses i els residents locals són els que ho han de fer. També hi ha organitzacions nativistas amb homes que disparen a matar amb fusells d’alta precisió. I no recullen els morts.

El camí de la droga als EUA
Les bandes de drogues sempre busquen formes de fer encara més dòlars i van ensumar un negoci explotant el terror i angúnia dels pares que volien enviar nens als EUA, oferint, a preu considerable, una mena d’agència de viatges de la frontera mexicana amb Amèrica Central a l’interior dels EUA més enllà de la frontera aprofitant els seus vehicles, grups armats i túnels. Qui voldria confiar un nen jove a la custòdia d’un grup criminal? Tot depèn de com desesperats els pares estiguin. Un cop creuada la frontera, els nens que només parlen llengües indígenes o el dialecte castellà regional haurien de trucar el número que tenen o han après de memòria perquè els familiars vinguin a buscar-los, però i si algú els deté i els roba el número? Els relatius rebran una trucada amb amenaces exigint un rescat. Al final la policia d’immigració enxampa gairebé sempre a tots aquests nens i hi ha presons federals desagradables sobretot si hi ha mare. Segons la llei, els EUA no poden repatriar un menor sense ordre judicial (que acaben obtenint). El govern Obama en 2015 va deportar 200,000 centre-americans immigrants al país d’origen. Un esforç tan car i tan perillós que no va servir de res.
Curiosament, els EUA han enviat gent i diners a fer coses que no havien fet mai: anuncis a la ràdio i TV locals avisant dels perills i la inutil·litat i organitzacions i programes socials per afeblir les bandes criminals. Gairebé tots els joves hondurencs en són membres o sigui que és impossible empresonar-los. Han tingut molt d’èxit subvencionant esports i partits de futbol. Ara juguen al futbol enlloc d’assassinar i robar. La criminalitat enorme d’Honduras ha caigut en picat.

La contribució del President Obama
El govern americà ha subscrit un tractat amb el govern federal mexicà: la policia mexicana actuant a tot el territori nacional aturarà i retornarà al país d’origen tots els il·legals centre-americans de camí a la frontera nord-americans. Va molt bé, és el mateix que ha fet la UE amb Erdogan contra els fugitius siris. Els nombre d’immigrants il·legals que arriben vius a la frontera també ha caigut en picat.

El poder presidencial, el Congrés i el Tribunal Suprem
No cal oblidar que els EUA són una nació d’immigrants. Hem tingut històricament moviments nativistes anti-immigrants que mai han triomfat. Les víctimes haurien estat els pares o avis dels americans actuals. D’una forma o altre, els immigrants som tots.

Ja en 2014 el Congrés va rebutjar per prejudicis anti-obamistes una de les reformes millor preparades i més racionals del projecte de llei sotmès per l’administració que volia esdevenir la nova Llei d’Immigració i s’ha negat ni tan sols a considerar cap altre dels projectes presidencials. No, no, no i no. Digues com vulguis, la resposta és sempre no. Bye, Obama. Amb tu, res.

En aquesta situació, Obama va decidir amb l’ajut dels seus advocats que podia invocar els seus poders executius per imposar una ordre que acabaria amb el perill i la por de deportació d’il·legals molt decents que han treballat i pagat impostos per anys i tenen fills nascuts aquí que són menors d’edat però ciutadans dels EUA i són uns quatre milions, tan útils i treballadors com els nadius. L’ordre executiva (una mena de Decreto-Ley nord-americà) fou ben rebuda pels Demòcrates i els progressius, molt malament pels Republicans que afirmaven que excedia la seva autoritat constitucional envaint privilegis del Congrés. 26 estats (n’hi ha 50) amb govern republicà dirigits per Texas va presentar la querella contra el President al Tribunal Federal del Districte, situat a Louisiana, que Obama va guanyar però fou seguit per una apel·lació al Tribunal Federal Suprem, on els Republicans van guanyar. Obama havia excedit la seva autoritat i la directiva quedava suprimida.

Joan Gil

No hi ha resposta