Els EUA són diferents

Una altra vista del monument

Consell del Govern dels Estats Units

El que segueix es una copia un xic modificada d’un viatge que vaig fer al lloc de la tragèdia en defensa de les 8 hores (enlloc de les 12 que els obrers havien de respectar per ser pagats). Una gran manifestació de treballadors molt exitosa va tenir lloc a la ciutat de Chicago el Dissabte 1 Maig. Fou el producte de la intolerància dels cacics locals perquè  tots els locals federals i algun de privat ja respectaven el famós 8×3 (8 hores a la feina, 8 amb la família o esbarjo i 8 per dormir). Voldria afegir, perquè sembla que pocs ho saben, que tota la tragèdia fou patida exclusivament per anarquistes, no pas socialistes que encara s’ho atribueixen. Un dels oradors principals que moriria a la forca, havia estat breument socialista a Texas pero ho havia abandonat. Els manifestants locals eren majoritàriament immigrants de parla alemanya. Els anarquistes son sovint acusats de coses que no van fer. A Amèrica, ells van crear els moviments obrers, les manifestacions i vagues, les cooperatives. Era un partit molt gran, sovint ben organitzat que va incloure sens dubte gent  violenta o criminal, pero cal pensar en els temps i en la violència de la patronal amb cossos de policia i agencies pagades i armades subordinades. En qualsevol cas, els màrtirs del 1 Maig no havien fet res il·legal pero cinc van morir penjats i en públic.

Chicago és una gran ciutat amb una arquitectura i gratacels impressionants (en van tenir el mes alt per molts anys) i és on el 4 de Maig de 1886 va tenir lloc, tres dies després d’una manifestació massiva molt exitosa a favor de l’horari de treball limitat a 8 hores (enlloc de les 12 que s’exigien per poder cobrar), la tragèdia que gairebé tot el món commemora el 1 de Maig… excepte els compatriotes. Als EUA la gent es refereix sempre als esdeveniments com Haymarket Riot per la Placa del Haymarket on va tenir lloc (una mena de mercat de vegetables dels pagesos) i no és commemorat mai perquè la majoria d’Americans creuen des de la Guerra Freda que és una festa comunista. De debò? Va tenir lloc 32 anys abans de la Revolució soviètica quan Lenin era molt jovenet i el Partit Comunista ni tan sols existia. De socialistes ja n’hi havia ja un grapat als EUA pero no van tenir res a veure amb l’incident.

En qualsevol cas, la massa obrera, consistent principalment d’immigrants alemanys i d’americans, lluitava pels seus drets dintre del moviment anarco-sindicalista. Es governaven per comitès sense gaire dirigents. Un dels principals oradors fou l’alemany August Spies que tenia un petit negoci de cadires folrades. Petits negocis i propietat personal sempre eren acceptades per l’anarquisme, que lluitava nomes contra les fabriques de propietaris rics amb molts treballadors. A mes Spies era propietari i director del diari Arbeiter Zeitung. L’anarquisme era una ideologia complexa.

A aquest lloc, ara  per a nens i famílies,  va començar la tragèdia

Un dels primers llocs que un turista visita és un parc grandiós i fantàstic situat a la vora del Llac Michigan, entre els gratacels de la ciutat i l’aigua. Allí hom troba un parc infantil que per a mi és el millor que he vist mai, notable entre altres coses per una diguem-ne bola o arc gegant recoberta de material reflectiu (veieu la foto) que retorna  les imatges de la gent deformades per fer riure. Famílies senceres s’hi entretenen. Un petit estany d’aigua de pocs centímetres alimentat per dos sortidors invita els nens a jugar. És un dels llocs més famosos de la ciutat.

En 1886, no obstant, en aquest lloc ara tan maco hi havia la fàbrica de maquinària agrícola McCormick on la tragèdia del 1 de Maig que commemora tot el món va començar el dilluns 3 de Maig. La manifestació massiva del dissabte 1 de Maig havia anat molt bé amb molts participants en vaga manifestant-se pacíficament a favor de les 8 hores. A aquell dilluns següent, els dirigents van fer un míting a prop on Spies va parlar i molts participants al final van decidir pel seu compte anar a la porta del McCormick a escridassar els esquirols que sortirien, cosa perfectament legal, quan guàrdies de seguretat privats pagats per la McCormick van obrir el foc matant dos treballadors que nomes havien cridat contra els esquirols sense amenaçar ningú. En aquell moment les dues primeres víctimes havien caigut. Comprensiblement, la ràbia es va estendre entre els dirigents. Van convocar al pis d’un d’ells una reunió urgent per decidir com respondrien. Van pactar i intentat organitzar la fatal manifestació del Haymarket al vespre. Tots els participants en aquesta “conspiració” serien detinguts dos dies després acusats de sedició per enderrocar el govern dels EUA, una proposició tan insegura com sense credibilitat que els adversaris del govern s’ havien inventat. Nomes volien venjar els dos morts,

Tragèdia a la plaça del Haymarket el 4 de Maig, al vespre, a les fosques i sota la pluja

Van convocar una manifestació de protesta de masses amb discursos que va tenir lloc al vespre del dimarts 4 de Maig sota la pluja. Els primers organitzadors no obstant la reputació dels anarquistes com a grans organitzadors, van crear un desastre. Van imprimir un cartell bilingüe (angles i alemany) que acabava exigint que tothom es presentes armat. August Spies ho va veure i va exigir que eliminessin l’exigència d’anar armats o ell no hi participaria. No obstant tots els diaris, distribuïts per un ciclista misteriós, van publicar la invitació a la violència que Spies havia fet eliminar. No hi havia llum, plovia molt fort i els oradors van haver d’enfilar-se a un carro abandonat i trencat que hi havia a un racó El lector pot veure rodes al monument (mes abaix). L’alcalde es va presentar seient al primer rengle  fila per intimidar (però va marxar aviat) i un destacament de policies armats s’ho mirava tot. Al començament hi havia uns 2,000 sindicalistes reunits, al final degut a la pluja potser en quedaven uns 200 i tots els oradors triant un llenguatge moderat es van enfilar a un carro trencat. I la tragèdia memorable va començar. El capità de la policia sense cap necessitat es va acostar al darrer orador exigint que plegués i tothom anés a casa (un recordatori provocador poc necessari perquè tot s’estava acabant i havia estat un desastre).

En aquell moment un desconegut mai identificat va llençar una petita bomba casolana encesa des d’un dels balcons, la qual va explosionar a terra matant instantàniament un policia jove que esdevindria famós i tindria una estàtua al centre del Haymarket. En aquell moment, i pràcticament a les fosques, els policies van obrir foc en la foscor i sota la pluja sense discriminació matant (amb els seus trets, sens dubte perquè pocs treballadors estaven armats) deu policies més i un nombre indeterminat de sindicalistes. Els supervivents en serien acusats. A les poques hores, les detencions de tots els dirigents anarquistes coneguts començaren, per sedició, naturalment. La veritat és que llevat del desconegut mai identificat que va llençar la bomba des d’un balco, cap d’ells havia fet res que fos il·legal i tots els oradors havien recomanat calma i seny, perquè el moviment anava bé.

Aqui estava el Haymarket Square. Un turista buscaria en va Haymarket Square a Chicago.

El monument als màrtirs del 1 de Maig

Diu que en aquest lloc va estar el carro dels oradors

El Procés contra el sis condemnats i molts altres companys fou un escàndol. Es van passar setmanes seleccionant jurats dignes de confiança, van presentar falses proves i afirmant que si que eren traïdors que volien enderrocar el govern dels Estats Units. Els acusats van trobar un advocat excel·lent que no va poder fer res. El qui no estava jutjat fou l’orador tan fort de Texas, el qual creient que amb un dels seus discursos podia salvar tothom, es va presentar en mig procés, essent detingut com un perillós criminal que també moriria a la forca. Els detinguts es van poder entretenir amb visites. El texà va fer un vaixell petit de fusta perquè la seva dona pogués fer diners venent-lo. Un altre va donar entrevistes pagades i finalment un es va suïcidar explosionant una bomba dintre la boca. Quan va arribar el dia de l’execució dels sobrevivents August Spies digué que la veu que ells silenciaven algun dia se sentiria per tot el mon. Els condemnats van van entrar a la sala plena de periodistes i policies cridant un darrere l’altre “Visca l’anarquia”. El texà volia fer un discurs, pero li van obrir la trampa sota els peus immediatament. Els seus partidaris estaven concentrats al carrer darrera la paret de la sala d’execució i van respondre cantant la Marsellesa, sempre vista com un himne revolucionari.

La plaça va esdevenir  un lloc de manifestacions annuals els Primers de Maig de la dreta i la patronal amb una estàtua al centre del policia  mort per una bomba, amb música i saluts amb escopetes. Els activistes contra la guerra del Vietnam van fer saltar tres vegades anys després l’estàtua del policia. Hi havia dues vies de tramvia fent una corba per evitar l’estàtua de bronze quan el tramviari va accelerar fent al tramvia sortir-se de la via, xocar i enderrocar l’ estàtua, que també fou empastifada moltes vegades sovint fins que fou enretirada i duta a l’Acadèmia de policia commemorat on diuen que encara hi es. Encara que el feixisme encara no havia introduït la figura el policia tenia el brac alçat, cosa que molestava a tothom. En canvi els deu policies i molts sindicalistes caiguts pels trets a les fosques foren oblidats i els manifestants acusats dels assassinats. Uns anys després  la ciutat de Chicago va construir una autopista urbana amb una sortida al Haymarket Square, omplint la resta de la plaça amb edificis. De la plaça només queda en l’ actualitat un des carrers laterals, on al final per reconciliar-se  l’ajuntament va pagar i situar el monument actual a les restes del Haymarket. (foto: manifestants enfilats al carro dels oradors) Així i tot hom pot prendre el metro i sortir de l’estació a la cantonada Desplaines-Rudolph, trobant al costat mateix de l’escala el monument. Fou bastit en els anys 80, pagat per la ciutat i commemora (diuen) el lloc exacte on havia estat el famós carro avariat des d’on els dirigents destinats a morir executats van parlar. Al voltant hi ha plaques commemoratives de molts visitants i una breu història objectiva del conflicte. El monument funerari pagat per un persona privada arribaria mes tard (mes abaix)

Visitant el cementiri: Després de ser jutjats, penjats i enterrats, sis homes esdevenen màrtirs.

El cas fou conegut i el procés seguit a tot arreu del món amb indignació. Un condemnat va poder suïcidar-se i quatre moririen a la forca mentre els congregats a l’exterior cantaven la Marsellesa. Alguns altres foren condemnats a presó perpetua, però foren indultats i alliberats dos anys després per un nou governador de l’Estat d’Illinois, horroritzat per la memòria de la injustícia, perquè les víctimes no havien fet res per ser castigats.

Els taüts dels executats foren conduïts en triomf al cementiri del suburbi Forest Park, que en aquell temps era alemany com la majoria dels manifestants, i foren enterrats amb discursos, música i cants en alemany i anglès. El seu advocat defensor va declarar que encara que els morts haguessin cregut que en l’evolució de la societat hi hauria un canvi revolucionari que ho milloraria tot, ells mai ni volien fer mal a ningú ni atemptar contra el govern dels EUA.

Vaig prendre un tren de la línia blava sense saber que el cementiri havia canviat de nom i em vaig passar més d’una hora caminant per un cementiri jueu. Trobant l’oficina, vaig entrar a preguntar per la tomba del 1 de Maig. La noia que em va atendre no n’havia sentit parlar mai. Per sort, una senyora gran que semblava l’administradora va sortir i em va respondre que estava a un altre cementiri i em va explicar com arribar-hi. Vaig trobar el cementiri de Forest Park (un nom canviat que s’ havia dit en aquells temps Cementiri Alemany) i cansat com estava, vaig acostar-me a l’oficina on tenien enganxada a la porta de vidre una foto en xerox molt dolenta del monument funerari als Màrtirs del 1 de Maig. Vaig entrar i preguntar a una empleada on estava allò. “Què? De què parla? No en sabem res” Això ja era massa. Li obro la porta i apunto amb el dit al  xerox amb la foto pegat a la porta. Quedo convençut que el 1 de Maig està oblidat fins i tot a Chicago.

Tomba dels 8 condemnats. Els noms estan al darrere

Reconeixement del Govern Federal

De fet el monument és tan alt que es fàcil de trobar al costat de la carretera principal del cementiri, amb un banc per seure. Representa una dona dissortadament de negre, cosa que fa molt difícil veure-li la cara, però s’està tapant els ulls per no veure la injustícia. Al darrere hi ha els noms dels cinc executats i els tres indultats, també enterrats a aquell lloc. No té res a veure, però si algú s’hi interessa, la famosa heroïna feminista Emma Goldman també hi està, enterrada a prop. I  una placa de bronze del govern federal al costat reconeix que els esdeveniments del Haymarket Square foren importants en la història del moviment laboral als EUA. Però el 1 de Maig segueix sense ser reconegut als EUA, per més que es una festa ben Americana commemorant una lluita per la justícia molt digna del país.

Noms dels màrtirs Plaques mostren els noms dels cinc executats i del sisè suïcidat.

Cartell Perillós

Adéu-siau

Joan Gil

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS